Els 100 refranys més populars

03 / 100

NO DIGUIS BLAT

FINS QUE NO EL TINGUIS AL SAC I BEN LLIGAT

Sens dubte ens trobem davant d’un dels refranys més coneguts, sense diferències geogràfiques, de cap a cap de les terres on ens entenem dient-nos «Bon dia!». Així, al Diccionari català-valencià-balear el trobem documentat per informants del Principat de Catalunya, del País Valencià i les Illes, i l’estudi del Top ten confirma que és un refrany conegut arreu del territori de parla catalana, si bé ens ha arribat amb una infinitat de variants: El blat al sac i ben lligat (o ben fermat), o El blat fins que no és al sac i ben lligat, no és blat, o Mai diguis acabat (o sac) fins que sigui (o si no és) al sac i ben lligat.

El significat del proverbi és categòric i rotund: no es pot confiar en res que no sigui ben segur. Hi ha molts refranys i frases fetes que expressen aquesta cautela davant les coses que encara es mouen en el terreny difús de la incertesa, que no s’han esdevingut, com ara No vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat, o no fer com la lletera del conte, que comptava en què es gastaria els guanys de vendre la llet abans d’haver arribat a plaça o altres imatges recollides pels nostres clàssics per indicar que No podem cantar victòria abans del triomf (del llatí Ante victoriam ne canas triumphum).

La proposta més sintètica d’aquest proverbi la trobem en una versió menorquina excepcional: No diguis blat, que no diguis sac. És usual que els refranys, a banda de la rima i de les figures retòriques que els confereixen musicalitat, puguin estar dotats d’una o més clàusules. Sovint els segons versos del refrany ja no calen, perquè el concepte i el missatge han quedat condensats a la primera part. A més a més, els refranys cercaven la transmissió oral d’una saviesa i d’uns coneixements que eren imprescindibles per al dia a dia en les feines del camp, o per reconèixer fenòmens meteorològics repetitius o conductes i ensenyaments morals. La síntesi, la brevetat, eren garantia de pervivència. I que un proverbi hagi arribat en un format tan reduït és una mostra més de la seva popularitat.

I com expressen aquest missatge en altres llengües romàniques? En castellà tenim No le llames trigo hasta que esté en el silo o No me llames seda que no me tengas en la rueda, i també la metàfora taurina Hasta el rabo, todo es toro. En francès ho expressen en l’àmbit de la música: Il ne faut pas chanter avant la fête (la traducció podria ser ‘No s’ha de cantar abans de la festa’). I en portuguès diuen que Enquanto não acabes, não te gabes, o sigui, ‘Fins que no acabis, no t’alabis’.

En anglès, alguns refranys de sentit similar són It ain’t over ’til the fat lady sings; It ain’t over ’til it’s over; Don’t count your chickens before they’re hatched.

Aquest refrany té diversos afegits. A casa del Josep Maria, de les Pallargues (Segarra), el completaven així: No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat, venut i cobrat. Albert Torres i Marsal, de Sant Andreu de Palomar (Barcelona), diu que ha sentit dir-lo amb el colofó …i vigila que no s’escapi per l’altre cap. En aquesta mateixa línia previsora, Neus Sala, de Santa Maria d’Oló (Bages), diu que en algunes zones de la seva comarca s’hi afegeix …i vegila que no sigui foradat. Desconfiats de mena que som! I encara podríem trobar-hi més allargaments rimats, com ara …i encara hi pot haver un forat, o …i que no tingui cap forat, o …i, a vegades, encara s’escapa. Ramon Solsona, a «La paraula del dia», el seu espai dedicat a les paraules d’El Món a RAC1, recollia dels oients tot un seguit de repicons d’aquesta dita que l’allargaven gairebé fins a l’infinit. Passem doncs del sintètic No diguis blat que no diguis sac a hipotètics acabaments del refrany amb allargaments del tipus …i que sigui de bon espart i a les golfes endreçat.

Aquella amor que tenia

s’ha escapat

per un camí de flor blanca.

No digues tinc blat, batedor amador, si no està nugat dins la saca.

CARLES SALVADOR, «Cançó d’era», dins el recull Vermell en to major (1929), reproduït a Antologia poètica (València: Consell Valencià de Cultura, 1993)

La tira d’en Sísif, de Jordi Soler, que apareix diàriament a El Punt Avui, sovint fa servir frases fetes i refranys en els diàlegs dels seus personatges. Aquesta fou publicada el 17 de gener de 2005

Vots: 310 (25,73%)

No diguis blat… La memòria del món rural és un llibre i un documental d’Eduard Trepat i Deltell i Anna Vilaseca i Puigpelat, produït per la Fundació del Món Rural (2009).

Etimologia de blat — Probablement del cèltic blato-, ‘farina’ en les llengües britòniques, ‘gra per a moldre’ en el cèltic continental, del cèltic comú mlato-, ‘molt, per a moldre’.

04 / 100

MARÇ, MARÇOT, MATA LA VELLA A LA VORA DEL FOC I LA JOVE SI POT

És un refrany de caire meteorològic inspirat en una antiga rondalla pirinenca, documentat bàsicament per informants del Principat de Catalunya.

Fa referència als canvis meteorològics que experimenta el final del mes de març, amb una bonança inusual i inesperada, que acostuma a venir seguida d’una altra tongada de mal temps, abans d’arribar a la primavera.

El ‘marçot’, com el ‘marcell’, ‘marcer’, ‘marçal’, ‘marcedor’, ‘marçador’ o ‘marçàs’, entre d’altres, són extensions demanades per la rima. Els refranys per ser recordats necessitaven jugar amb la rima i de vegades es forçava amb adjectius i derivats ‘postissos’ que només apareixen en aquestes parèmies i per l’obligació de la rima final.

Ho explica Valeri Serra i Boldú a Folklore de la pagesia (1918):

Conten que una vegada, una velleta de Romadriu, poble que s’escau a sota del Santuari de Sant Joan de l’Erm, no cabia a la pell de contenta veient que érem a darrers de març i no s’havia mostrat aquest rigorós com altres vegades: no se li havia mort ni un sol cap de bestiar, i la dona, xiroia i alegre, descontenta del març d’altres vegades, amb els punys closos, ella que diu: «Març, marcell: / no m’has mort cap vaca ni vedell, / truja ni porcell.» El repte, si el va dir al sord, no el va dir al peresós; i ell que sí, el pare març, tot disgustat, se’n va i diu al seu germà: «Abril, gentil: / deixa-me’n un, deixa-me’n dos, / i un que jo en tinc, faran tres, / que faran pernabatre aqueixa dona de pagès.» Fillets de Déu! Tant va ésser demanar com obtenir; i heu’s aquí que, allargat el març, comença el temps a posar-se rúfol, a fer vent, a emplujar-se, a caure l’aigua com aquell que la donen per amor de Déu. I quan, abonançat el temps, eixugats els camins, tothom s’arrisca a sortir de casa per contemplar la desfeta dels temporals, la gent de Romadriu veieren com, en la casa d’aquella velleta, hi bateren tant i tant l’aigua i les ventades, que van caure les parets, agafant dins l’estada les persones i les bèsties. D’aleshores ençà, sempre que a primers d’abril es deixa sentir el fred, un es recorda dels dies manllevats pel març i de la venjança que aquest va prendre de la dona de Romadriu.

Hi ha diverses històries i rondalles sobre aquest fet, amb velles o pastors de protagonistes, i amb ovelles, ovellots, truges, anyells, anyellots, vaques, vedells, porcells, cabres, cabrits i, fins i tot, caragols, com a ramats patidors de les ires del mes de març. Són conegudes com la rondalla de la vella de Romadriu, els emmanllevats o la setmana de la vella. Totes són variants de la mateixa història.

Vet aquí que avui comencem un mes, al qual la dita popular li ha posat una de les fames més negres. El mes de març és el mes pocasolta per excel·lència, un mes perdulari, desconsiderat, fins criminal. «Març, marçot, / tira la vella al sot / i la jove si pot», diu la dita popular. Se li diu marçot d’una manera despectiva; un hom el veu desmarxat i malcarat, amb els cabells a la bona de Déu, despentinats per les ventades, vestit amb quatre parracs, envellint joves i velles per «tirar-les al sot», que vol dir dur-les al cementiri. Mes de canvis de temperatura, de tossir, de patir i de suar.

JOSEP M. DE SAGARRA, «Març, marçot…» (La Publicitat, 1 de març de 1925), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)

Vots: 295 (24,45%)

Etimologia de març — Del llatí martius, derivat de Mars, Martis, antic déu romà de la guerra, a qui era consagrat el mes.

05 / 100

A LA TAULA I AL LLIT AL PRIMER CRIT

Es diu aquest refrany quan es pretén que algú acudeixi a la nostra crida de seguida, al primer avís. Estrictament, fa referència als avisos que els pares fan a la mainada perquè vagin a menjar (a taula) o a dormir (al llit) amb prestesa.

És un refrany molt estès i popular, documentat sobretot per informants del Principat de Catalunya i del País Valencià, que té moltíssimes variants i acabaments. Com ens acostuma a indicar un refrany del qual només ha perviscut la primera clàusula, la popularitat de la dita fa que, recitant només el primer vers, se sobreentenguin els possibles acabaments. Així, també trobem: A la cuina i al llit al primer crit, o A la taula i al llit al primer crit; quan diguin a treballar, deixeu-los cridar!

Hi ha una variant prou interessant, perquè inverteix els elements de la dita i, per tant, també n’inverteix la rima: Al llit i a la taula, a la primera paraula.

Amor i amor quan plou i quan fa sol,

amor quan és de dia o és de nit,

i a la taula i al llit, al primer crit i l’oli socarrant-se en el cresol.

L’amor, que és una pena i un consol,

un desembre plujós i abril florit,

atrevit, enardit i decidit,

que tot ho té i ho dona i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,

plou i plou en la brossa, en el terrat,

plou i plou en la roba i en les fulles…

D’amor de cap a peus vinc amarat, d’amor i de furor quan et despulles vora el llit on t’espere despullat.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, «L’amant de tota la vida», II, dins Obra completa 7 (València: Tres i Quatre, 1982)

—Relaxa’t i puja a l’autocar. Tu ja sabies que aquesta era una experiència intimista. Disfruta-la. Ja veuràs com demà tothom estarà pendent de tu. Rebràs més missatges i trucades en un dia que en un mes. T’ho dic jo, que soc un esperit clarivident. I una cosa més per acabar…

Però em vaig quedar amb les ganes d’escoltar la seva última declaració. La guia de l’autocar em va picar l’espatlla amb cara de neguit. «Sisplau, no s’entretingui que marxem.» A la taula i al llit, al primer crit.

ALFRED PICÓ, Sí, sí, sí. Hem guanyat a París (Barcelona: Rosa dels Vents, 2007)

Vots: 295 (24,5%)

A l’armari i al llit al primer crit (1996) és una comèdia vodevil en dos actes del dramaturg Lluís Coquard (Barcelona, 1922-2009).

Etimologia de crit — De cridar, d’un llatí vulgar critare (clàssic quiritare), mateix significat, potser relacionat amb Quiris, -itis, ‘quirite’, d’on ‘cridar auxili als ciutadans o quirites’, que és el nom que rebien els antics ciutadans romans.

06 / 100

CEL ROGENT, PLUJA O VENT

És un refrany meteorològic dels que s’inscriuen en les prediccions que sempre ha intentat de fer l’home a partir dels signes del cel. En general, veiem que assenyala mal temps (per vent o per pluja) i és d’ús estès a tot el domini lingüístic, amb versions tan esplèndides com la rossellonesa Broma roja, vent o pluja, que rima per la pronúncia en u de les o àtones, com en broma roja (que sona ‘bruma ruja’ i naturalment rima a la perfecció amb ‘pluja’).

Aquesta dita ja la trobem al Tirant lo Blanc i després apareix sistemàticament a la majoria de refranyers i repertoris paremiològics des del segle XVII.

Habitualment aquesta dita és referida al cel. Però també la podem trobar amb referències al sol, a la lluna o a la posta: Cel (o Sol o Lluna) rogent (o roent, o rogenc), pluja (o aigua, o sol) o vent. I és que sembla que ens vulguem assegurar encertar la previsió, com quan diem: Aigua cau, senyal de pluja.

En castellà hi ha una versió paral·lela que fa Aurora rubia, viento o lluvia. Encara que generalment es refereixen als arreboles, que són, segons el Diccionario de la Real Academia Española, ‘color rojo de las nubes iluminadas por los rayos del Sol’. Així trobem, entre d’altres, Arreboles al anochecer, agua al amanecer; Arreboles de la mañana a la noche son agua, y arreboles de la noche por la mañana son soles o bé Arreboles por la tarde, o lluvia o aire.

I és cel rogent o rogenc? Tot sembla apuntar que, per ultracorrecció i per qüestions de rima, apareix el rogent (amb e tancada) que rima amb el vent. De fet, es diu de les dues maneres apuntades. Tots dos mots són bons i volen dir més o menys el mateix, amb l’avantatge que rogent té la e tancada i per tant rima amb vent, mentre que rogenc, amb e oberta, vol dir ‘que tira a roig’ en general. Aquest refrany també presenta la variant roent, és a dir «calent fins a esdevenir lluminós», que també convé a aquest color del cel, entre moltes altres.

Una altra curiositat: a través d’un informant egarenc coneixem una antiparèmia d’aquest refrany. Això és, un refrany absolutament antitètic, de sentit contrari: Cel rogent al vespre, l’endemà el sol a la finestra. Aquesta versió, que encara ve a complicar més la tasca predictiva dels meteoròlegs, s’acosta més a la versió d’aquest proverbi en anglès: Red sky in the morning, sailors take warning; red sky at night, sailors delight, que podríem traduir per ‘Cel rogent al matí, els mariners han d’anar alerta; cel rogent al vespre, delícia dels mariners’. Una variant n’és Red sky at morn, sailors forlorn (‘Cel rogent al matí, mariners moixos’).

Però si la pluja curteja, el vent és abundós, sobretot el cerç, que ve del nord-oest i bufa i xiula a estropades, particularment durant els mesos de febrer i març. Una cerçada pot durar una setmana i encara més. És un vent indesitjable, que ho asseca tot i fa mal de cap. Solen anunciar-lo les postes de sol vermelloses o, tal com diu la gent: «Cel rogenc, pluja o vent». Però la pluja falla gairebé sempre. Una altra dita assegura que «llampecs a la marina, cerç a la matina». Una que gairebé no falla mai, és la següent: «Llevant, l’aigua al davant». De vegades, l’aigua arriba de tronc amb la llevantada.

ARTUR BLADÉ I DESUMVILA, «El clima, el menjar, la gent, el llenguatge», dins Guia de Benissanet, Ribera d’Ebre (Tarragona: Diputació Provincial, 1982)

Vots: 226 (18,8%)

«Cel rogent» és una coneguda sardana de Josep Aguiló (Tarragona, 1888 – Llagostera, 1958).

Etimologia de rogent, ‘dit del cel vermellós’ — Encreuament de roig i roent, que tenen el mateix origen etimològic: roig prové del llatí vulgar ruiu, clàssic rubeus, mateix significat, derivat de ruber, ‘vermell’; roent ve de rubens, ‘rogenc’, participi present de rubere, ‘tornar-se vermell’.

07 / 100

PER NADAL, CADA OVELLA AL SEU CORRAL

El refrany fa referència al retrobament familiar (el corral) característic de les dates nadalenques: temps de descans, de festa i de compartir. El dinar de Nadal constituïa l’àpat familiar per excel·lència, el que reunia a la taula paterna els fills absents (cada ovella). La metàfora funciona perfectament entre les parelles corral/casa i ovella/persona.

És un refrany del calendari recollit bàsicament al Principat de Catalunya, encara que conegut en altres indrets de parla catalana. Hi ha algunes variants formals i antigament la parèmia tenia dues clàusules, de les quals ha perviscut majoritàriament només la primera: Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva. Aquesta dicotomia Nadal/Sant Esteve apareix en altres refranys del calendari, com per exemple en el cicle de l’allargament del dia, quan diu Per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre. Una altra variant ben curiosa: Per Nadal, cada perdiu al seu niu. També s’aplica a les festes de Pasqua i la parèmia diu que Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral. També en alguns llocs diuen Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company, en referència a les celebracions més importants de les festes de Nadal.

Segur que hi ha un fum més de dites referides al Nadal, però potser no tan populars com aquesta. Apuntem-ne, però, alguna, que ja veureu que n’hi ha de referides al fred: Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió, i bon Nadal que Déu ens dó, o El fred cabal, un mes abans i un mes després de Nadal, o Fins el dia de Nadal no és hivern formal, a l’activitat desenfrenada de la cuina per preparar el gran àpat: El forn, per Nadal, no para un instant, o És dia de Nadal, salsa, gallina o gall farcit, tant si és pobre com si és ric, per a aquell dia mai falta, La fornada de Nadal se n’emporta mig costal. I el refranyer també destaca la nit de Nadal: La nit de Nadal, la festa dels estels, i la festa major del cel o La nit de Nadal la més llarga (o la més estelada, o la més clara) de l’any.

També n’hi ha força que relacionen Nadal amb Carnestoltes, la següent festa important del calendari. Acabades les festes de Nadal, cal comptar els dies que queden per a la següent festa: De Nadal a Carnaval, set setmanes, tant se val o De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes.

Expliquen que al Capcir diuen moltes coses diferents de la resta. La primera que esmenten és que aquí es diu íu i tö, i de Matamala en avall, jo i tu. Amb la -ö-, els capcinesos guanyen una vocal. Les dones comencen a referir peculiaritats. «Les trufes aquí són tröfes… i als Angles, patanes. I els gavatxs en diuen patales.» Jo em converteixo en un representant del món exterior al Capcir:

—Vosatros diseu una mica, i nosatros un poc; vosatros nascut i nosatros naixit; vosatros sucre i nosaltros söcre…

Llavors passen als refranys:

—Per Nadal cada feda al seu corral. No ho dieu vosatros això?

—La dita sí, pero feda no, és paraula gavatxa; diem ovella.

EUGENI CASANOVA, Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català (Lleida: Pagès, 2003)

Vots: 215 (17,8%)

Per Nadal, cada ovella al seu corral és un disc de nadales del grup Rovell d’Ou enregistrat el 1989.

Etimologia de corral — Probablement d’un llatí vulgar currale, derivat arcaic de currus, ‘carro’; de ‘lloc per als carros’ es pogué passar fàcilment a ‘lloc per a les cavalleries i altres animals’.

08 / 100

TAL FARÀS, TAL TROBARÀS

Aquest refrany significa que les males accions solen tenir el seu càstig, més tard o més d’hora. Té moltes variants formals: Tal faràs (o diràs), tal cobraràs (o patiràs, o rebràs), i també sembla que antigament la parèmia tenia dues clàusules: Tal faràs, tal trobaràs i de Déu, no te’n riuràs. O també: Fill ets, pare seràs; tal faràs, tal trobaràs.

El trobem, amb el mateix sentit, en algunes sentències clàssiques llatines, com ara: Ut sementem feceris, ita metes (‘Tal sembraràs, tal colliràs’), de Marc Tul·li Ciceró (a De oratore) (106-43 aC). Sembla, doncs, clar l’origen llatí, reprès després als Evangelis, com veiem en aquesta citació del de Lluc: Eadem, mensura, qua mensi fueritis, remetietur vobis (‘Amb la mesura amb què mesureu, sereu mesurats també vosaltres’); això explica que hagi arribat a la majoria de llengües romàniques amb el mateix format: en francès, Qui ainsi fera, ainsi recevra; en occità, Qui mau farà, mau troubarà; en castellà, Hijo eres, padre serás, cual hicieres, tal habrás, o en italià, A chi mal fa, mal va, entre altres.

Aquest significat de prevenció o de càstig per les males accions té molta recurrència en el refranyer. Se us acuden altres maneres d’expressar aquesta mateixa idea? Us n’apuntem algunes: A cada porc li arriba el seu sant Martí (que retrobarem en el lloc 83); Conforme sembrareu, collireu; El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú o bé Qui sembra vents, recull tempestats, i en castellà els castissos Donde las dan las toman o Quien mal anda mal acaba.

Per tradició llatina, el podem emparentar amb un proverbi de sentit semblant, però relatiu a la collita: Com sembraràs, colliràs, que també trobem en moltes altres llengües: en castellà, Como sembrares, cogerás; en francès, On récolte ce que l’on a semé, o anglès, As you sow, so shall you reap. Vol dir que el fruit acostuma a respondre a la dedicació que hom ha posat a obtenir-lo.

L’estructura d’aquest refrany (Tal…, tal…), que demostra una economia expressiva i de síntesi que combrega molt amb l’objectiu dels refranys (curts, rimats i ritmats, perquè sigui fàcil de recordar-los), és força recurrent en català, encara que sembla tendir a desaparèixer. Ho trobem en altres refranys com ara Tal antany, tal enguany; Tal dit, tal fet; Tal cul, tal braga; Tal divendres, tal diumenge; Tal la mare, tal la filla, Tal pare, tal fill, etc., que trobem reproduïts també en altres llengües: en castellà, De tal palo, tal astilla; en francès, Tel père, tel fils, o en anglès, Like father, like son.

A la primera habitació únicament meva que recordo, quan vaig deixar de dormir amb l’àvia Teresa, hi havia una horrible rajola blanca amb un dimoni banyut dibuixat en negre i roig. Dins de la seva olla, perquè tenia una gran olla que feia xup-xup, s’hi podia llegir «Tal faràs, tal trobaràs». La lletra gòtica amb què havien decidit adornar el consell moral gairebé impedia la seva lectura, però la meva taula de fer els deures estava encarada justament a la paret de l’olla. Em vaig educar davant d’aquesta rajola. Això m’ha marcat d’una manera definitiva. Si vaig curt de diners és que no treballo prou o que gasto massa, si m’engreixo és perquè no em cuido, si no tinc una vida sexual prou agitada és que no m’esforço prou a aconseguir-la, si em poso malalt és perquè he comès algun excés, si em fa mal el coll és que fumo massa. Tot sempre a les meves mans.