Nous veïns a la ciutat

NOUS VEÏNS A LA CIUTAT

ELS IMMIGRANTS

A VALÈNCIA I RUSSAFA

Francesc Torres Pérez

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2007

© Del text: Francesc Torres Pérez, 2007

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2007

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Coberta: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

Realització de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-6709-4

Als meus pares

A les dones i homes que, empentats per la necessitat i el somni,

obrin nous camins

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ

AGRAÏMENTS

PRIMERA PART - ESPAI, RELACIONS SOCIALS I IMMIGRANTS A LA CIUTAT

I. ÀMBIT URBÀ I INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS

1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ

2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT

3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS

4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.

5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA

II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA

1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA

2. ELS NOUS VEÏNS. TRETS GENERALS DE LA IMMIGRACIÓ EXTRACOMUNITÀRIA A VALÈNCIA

3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT

4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA

5. APUNTS SOBRE L’HABITATGE IMMIGRANT A VALÈNCIA

III. ALTRES EXPERIÈNCIES D’INSERCIÓ URBANA

1. LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA A BARCELONA

1.1 La inserció residencial a Barcelona (1986-2004)

1.2 La centralitat de Ciutat Vella en la Barcelona immigrant

1.3 Semblances i diferències entre València i Barcelona. El pes de la història

2. DISTÀNCIA, DIFERÈNCIA I ORDRE COMÚ.

2.1 La conformació de l’ordre residencial de Mont-real

2.2 La transformació del model. La inserció urbana de la nova immigració

3. APUNTS SOBRE INSERCIÓ URBANA I BARRIS D’IMMIGRANTS

IV. ELS ESPAIS PÚBLICS I LA INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS

1. ESPAI PÚBLIC, SOCIABILITAT I IMMIGRACIÓ

2. UN ESPAI PROPI. EL JARDÍ DEL TÚRIA

3. ESPAI PÚBLIC, CONCENTRACIÓ ÈTNICA I INSERCIÓ

4. UN ÚS COMPARTIT: EL PASSEIG MARÍTIM

5. LA COPRESÈNCIA I LA CONVIVÈNCIA DISTANT I PACÍFICA

6. ELS ESPAIS PÚBLICS EN LA CIUTAT MULTICULTURAL

V. COL·LECTIUS D’IMMIGRANTS, PROCESSOS D’INSERCIÓ I XARXES SOCIALS A VALÈNCIA

1. EQUATORIANES I EQUATORIANS A VALÈNCIA. DE LES XARXES D’AMIGUES A LES XARXES FAMILIARS

2. ELS XINESOS: VEÏNS DE VALÈNCIA I CIUTADANS TRANSNACIONALS

3. LES XARXES DELS SENEGALESOS DE VENDA AMBULANT

4. LA DIVERSITAT DE XARXES DELS MARROQUINS

5. XARXES I ESTRATÈGIES D’INSERCIÓ

6. LES XARXES COM A ORGANITZADORES SOCIALS

7. MIGRACIÓ, XARXES I GRUPS FAMILIARS

SEGONA PART SOCIABILITAT I CONVIVÈNCIA A RUSSAFA

VI. EL BARRI DE RUSSAFA

1. LA CONFORMACIÓ DE LA RUSSAFA ACTUAL

2. UN BARRI DINÀMIC I EN PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ

3. PROBLEMES I TENSIONS

VII. ELS NOUS RUSSAFINS

1. LA INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS AL BARRI. FENÒMENS DE CONCENTRACIÓ I DISPERSIÓ RELATIVA

2. APUNTS SOBRE LA RESIDÈNCIA IMMIGRANT AL BARRI DE RUSSAFA

3, ELS MOROS AL BARRI. LA COMUNITAT MAGRIBINA DE RUSSAFA

4. JERARQUIES VALORATIVES: EQUATORIANS VERSUS MAGRIBINS

5. ELS EQUATORIANS

VIII. ELS NEGOCIS ÈTNICS AL BARRI

1. GRUP ÈTNIC, ETNICITAT I IMMIGRACIÓ

2. EL SORGIMENT DE L’ETHNIC BUSINESS: ECONOMIA ÈTNICA I ENCLAVAMENT ÈTNIC

3. EL DEBAT SOBRE EL DESENVOLUPAMENT DE L’ECONOMIA ÈTNICA

4. EL CONCEPTE DE NEGOCI ÈTNIC

6. MAGRIBINS: NEGOCIS ORIENTATS ENVERS LA COMUNITAT PRÒPIA

7. ELS COMERCIANTS XINESOS

8. ELS LOCUTORIS LLATINOAMERICANS

9. ELS NEGOCIS DELS SENEGALESOS

10. ELS NEGOCIS ÈTNICS DE RUSSAFA COM A FENOMEN SOCIAL TOTAL

IX. LES SOCIABILITATS DE RUSSAFA: CONVIVÈNCIA ALS CARRERS I VIDA ASSOCIATIVA

1. LA SOCIABILITAT IMMIGRANT DE CARRER A RUSSAFA

2. ELS DISCURSOS SOBRE ELS GRUPS DE CANTÓ MAGRIBINS

3. ELS EQUATORIANS AL MERCAT

4. ESCENES A LA PLAÇA. «LA CHINA ES UNA BUENA MUJER»

5. L’ ASSOCIACIONISME DELS IMMIGRANTS A RUSSAFA

6. LES ASSOCIACIONS D’ALGERIANS I MARROQUINS

7. L’ASSOCIACIÓ D’EQUATORIANS RUMIÑAHUI

8. ALGUNES REFLEXIONS SOBRE EL FENOMEN ASSOCIATIU IMMIGRANT A RUSSAFA I VALÈNCIA

9. LES ASSOCIACIONS DEL BARRI I LA IMMIGRACIÓ. DISCURSOS

X. LES DINÀMIQUES DE LA CONVIVÈNCIA

1. EL MALESTAR INTERN, LA TENSIÓ IMPORTADA I LES DINÀMIQUES QUE ES GENEREN

2. L’AMBIENT DE TOTS ELS DIES

3. QUINA RUSSAFA ES VOL? MILLORA URBANA, MULTICULTURALISME I CONCERTACIÓ

A TALL DE CONCLUSIÓ

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX DE TAULES

ÍNDEX DE MAPES

ANNEXOS

1. Població estrangera per barris de València i percentatge sobre total de la població. Anys 1998, 2000, 2002 i 2004

2. Veïns estrangers a les zones estadístiques de Barcelona i percentatge sobre total de la població. Any 2004

3. Veïns immigrants als districtes de Mont-real i percentatge sobre total de la població. Any 2001

4. Entrevistes

5. Cronologia

Fa ara poc més d’un any, passada la mitjanit, una pluja sobtada em va sorprendre pels carrers de València. Esperonada per l’aiguat, vaig canviar la passejada a la llum de les faroles de Rita, l’alcaldessa del PP, pel recer d’un autobús nocturn. Pujar, picar el bono-bus, respirar alleujada i mirar cap endavant, unes accions mecàniques a les quals va seguir la sorpresa de l’inesperat. Llavors, com un flash, em vingueren al cap les paraules del poeta, crec que Paul Éluard, quan deia que hi ha molts móns però que tots estan en aquest. El món que transportava l’autobús de l’EMT contrastava amb força amb aquell que m’havia envoltat fins feia uns segons. Estava habitat per homes i dones de cara cansada i roba humil que viatjaven en silenci, ulls tancats o mirada perduda, bosses de plàstic rebregades a les mans. Era força probable que tornaren del treball, però del que no hi havia dubte es que representaven el món dels immigrants al cap i casal: un parell de pakistanesos, algun oriental, uns quants subsaharians i, sobre tot, magrebís i llatinoamericans (no recorde que n’hi haguera cap de l’Europa de l’Est). Una nova València, multicultural, diferent i allunyada de la que proclamen la copa d’Amèrica o les arquitectures monumentals i fredes de Santiago Calatrava, viatjava concentrada en les entranyes de ferro d’un autobús suburbà.

Aquesta petita anècdota ens obri un munt d’interrogants. Molts d’ells, però, tenen resposta en el llibre que ara teniu a les mans. Nous veïns a la ciutat ens parla de la València dels immigrants, de com s’insereixen en el teixit social i de la manera que tenen de ocupar l’espai urbà, del seu origen i dels barris on viuen, de la indiferència o el recel que desperten, de les relacions que mantenen amb els vells pobladors de la ciutat, parla de veïnatge, paisanatge i sociabilitat, de convivència i quotidianitat.

L’autor desplega sobre València una mirada camaleònica. A l’igual que aquest petit animaló, que pot moure els seus ulls en moltes direccions de manera independent l’un de l’altre, observa al mateix temps el barri de Russafa i el conjunt de la ciutat; també, sense traure-li l’ull a València, considera els casos de Barcelona i Mont-real, mira i compara, escodrinya el context local alhora que té present la societat estatal i les xarxes transnacionals. I d’aquesta manera d’escrutar, complexa i comparativa, que simultanieja el dins/fora i el prop/lluny, trau un excel·lent profit, especialment perquè la combina amb una visió crítica de la realitat.

Precisament, la reflexió crítica el porta a qüestionar un dels elements que compon aquest «sentit comú urbà» que arrosseguem des dels temps de Robert Park i l’Escola de Chicago, que sanciona com a canònic un cert model d’inserció dels immigrants al teixit urbà de les ciutats occidentals (segons aquest model, els nous veïns es concentrarien primer als deteriorats barris del centre, a partir dels quals, i en un moviment social ascendent, passarien a habitar zones cada vegada més perifèriques i benestants, on la dispersió ètnica és la nota dominant), i que valora de manera diferent la concentració ètnica i la dispersió residencial, negativament en el cas de la primera i positiva en la segona. Animada pel pensament crític, l’acurada recerca empírica no sols li permet traçar el mapa de la immigració a la ciutat, sinó descobrir el model d’inserció territorial dels nous arribats, divergent del que acabem d’esmentar. Dintre d’un model caracteritzat per la dispersió de l’assentament dels migrants, hi destaquen certs barris en què els nous veïns suposen un percentatge significatiu de la població, són els «barris de centralitat immigrant». Russafa n’és un, el de més solera i també el d’ubicació més central.

Si per enfocar el conjunt de la ciutat Francesc Torres utilitza una lent quantitativa, per encarar-se amb el barri de Russafa n’empra una altra qualitativa. La seua mirada esdevé llavors etnogràfica. Recuperant la tradició dels etnògrafs de Chicago –en què sociòlegs i antropòlegs compartiren objectes d’estudi, tècniques i enfocaments– i resseguint el fil conductor dels investigadors ocupats per qüestions de barri a Barcelona, Lisboa, París o Mont-real, es posa a fer treball de camp. S’instal·la al barri i observa antropològicament la vida de carrer, les relacions dels veïns –nous i vells– al mercat i les botigues, es fixa en l’ocupació diferencial dels espais públics i privats, en els rituals d’evitació i d’encontre, de reconeixement i de negació.

Com a resultat de la sincrasi d’enfocaments i mirades, del savoir faire i el rigor científic naix una sòlida monografia que marca una fita important en el coneixement de la inserció dels immigrants, tant pel que fa al conjunt valencià com al que representen de manera general les metròpolis postmodernes. Solament amb treballs com aquest podrem arribar a conclusions globals. Perquè és en la vida i en les dinàmiques dels espais urbans on possiblement es poden observar millor les relacions socials, les formes d’ordenar les accions, la sociabilitat i els interessos d’una societat en què, com diu l’antropòleg argentí-mexicà, la força de la diversitat no cessa de créixer i de manifestar-se. És ben cert, d’altra banda, que només amb estudis com el de Francesc Torres podrem albirar polítiques justes per al comú dels ciutadans, homes i dones, autòctons i immigrants.

JOSEPA CUCÓ

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

Els barris multiculturals són uns dels escenaris de la creixent diversitat de les nostres ciutats on s’està conformant la societat de demà, i no sols perquè els veïns estrangers que habiten i donen caràcter a Russafa o Ciutat Vella –a València i Barcelona–, són cada vegada més nombrosos. Els barris d’immigrants i els espais públics de la ciutat ens mostren com es construeixen els lligams socials més enllà de les diferències. Les tendències i les dinàmiques que s’afermen a partir de la interacció diària de gent tan diversa van conformant, no sense problemes i tensions, un funcionament comú i alhora diferenciat.

Aquesta investigació va nàixer com una recerca exploratòria i descriptiva del procés d’inserció urbana dels immigrants a València i al barri de Russafa, esdevingut el barri multicultural de la ciutat, i sobre aquesta base, tracta, modestament, d’aportar elements per conèixer com aquest procés està transformant el cap i casal i, més en general, les nostres ciutats. Més enllà de l’interès acadèmic del tema, necessitem conèixer per afrontar adequadament els reptes que ens planteja la inserció dels nous veïns i el creixent multiculturalisme de les nostres ciutats. Quin és el sentit de les dinàmiques que estan en marxa? Quins són els entrebancs i problemes que sorgeixen en la convivència quotidiana?

Tot mantenint aquest caràcter de recerca empírica sobre la realitat de València, la investigació va anar transformant-se en funció del desenvolupament del treball i, en particular, de dos factors. Per una part, la creixent consciència d’utilitzar conceptes com barri ètnic, barri multicultural o altres, sovint no definits però que comporten tota una sèrie de connotacions i imatges associades. Igualment, la constatació de l’existència d’un «model d’inserció» dels immigrants, una visió i unes expectatives sobre el que es considera la bona inserció urbana i que, sovint, s’utilitza de forma implícita per a analitzar i valorar els fenòmens que ens interessen. Com definir un barri com Russafa? Com caracteritzar la concentració dels equatorians a determinats indrets de la ciutat? Quina valoració ens havia de merèixer la convivència pacífica però distant que es produeix als carrers i als parcs? Em calia, per tant, aclarir, definir i precisar aquests conceptes i dinàmiques socials. Per altra part, les meues estades a altres centres d’investigació (MIGRINTER, Université de Poitiers; CEETUM, Université de Montréal; i CEDIME, Universitat Autònoma de Barcelona), em van permetre estudiar i conèixer altres experiències d’inserció urbana, tant a l’Estat espanyol, com a França i Canadà. Aquesta ampliació de perspectives em va aportar una visió més rica de la inserció urbana a València i a Russafa, que va permetre captar les seues especificitats i els trets comuns compartits amb altres ciutats. A més, la diversitat d’experiències sobre el mateix fenomen, en contextos sociohistòrics diferents, em proporcionava la base empírica per a l’aclariment conceptual.

Aquesta recerca intenta captar els fenòmens que es donen en l’espai format per la intersecció entre ciutat, sociabilitat i procés d’inserció dels immigrants. Per una part, es mostren els trets més significatius de la inserció urbana a València i, en particular, a Russafa, amb atenció especial a les dinàmiques generades per la inclusió dels nous veïns i els canvis que hi comporta. Per altra part, sobre aquesta base empírica i la comparança amb altres ciutats, s’aborden algunes qüestions de tipus més general. Es pot parlar d’un «model d’inserció» urbana? Quins tipus de relacions podem establir entre unes formes i altres d’inserció residencial i el procés d’inserció social? Quins trets generals, més enllà dels propis del context local, caracteritzen fenòmens avui presents en totes les nostres ciutats, com els barris d’immigrants, els espais públics multiculturals i els negocis ètnics?

Els conceptes i teories que han fonamentat la recerca s’aniran definint al llarg del text. Així, la conceptualització, reflexió i discussió teòriques adquireixen tota la seua rellevància perquè són presentades tal i com han aparegut al llarg del desenvolupament de la investigació.[1] Tanmateix, atès el paper central dels conceptes de procés d’inserció i de sociabilitat en aquesta investigació, s’expliciten alguns dels seus trets.

Per inserció social entenem el procés d’inclusió dels immigrants en la nostra societat, com a treballadors, consumidors, veïns i usuaris dels serveis i espais públics. Inserció fa referència, per tant, al lloc social que ocupen els immigrants en la societat de recepció. És a dir, el «tipus de relació al si de la societat i amb el conjunt d’instàncies socials, i la posició que s’ocupa en el sistema social» (Sayad, 1994: 11). A més, l’aspecte de procés ens aporta les dimensions de temps, evolució i canvi de la inserció social dels immigrants. A partir d’aquesta definició, la inserció pot adoptar fórmules molt diverses, com ara són assimilació, inserció subordinada o integració, de distinta qualitat democràtica i amb diferents conseqüències socials.

Convé distingir inserció d’integració. Normalment, quan es parla d’integració es fa referència a una inserció social que no comporta la marginació ni l’exclusió dels immigrants, però tampoc l’assimilació cultural forçada. Integració suposa un bon procés d’inserció social dels immigrants. Per això, moltes vegades s’utilitza el terme integració per a designar el tipus d’inserció que es pretén legitimar. Podem definir la integració com el procés d’incorporació dels immigrants a la societat amb tres notes definitòries: la igualtat de condicions, de drets i deures, el respecte i el dret a la diferència i una dinàmica social que fomente la interrelació, la interculturalitat i l’intercanvi creatiu entre grups.[2] En el cas espanyol, encara és molt prompte per a definir el resultat del procés i si aquest es conformarà com a integració, en els termes abans esmentats, o com a inserció subordinada que qualle en una estratificació socioètnica més o menys accentuada.

La inserció social dels immigrants és un procés multidimensional, a l’igual que ho és la vida en comú, en societat. Assenyalarem de forma breu algunes d’aquestes dimensions. En primer lloc, la dimensió normativa, és a dir l’estatus legal i la relació amb la ciutadania. Una altra dimensió bàsica és la socioeconòmica, l’obtenció d’un treball que garantesca l’autosuficiència econòmica i unes condicions de vida dignes. La inserció també dependrà del tipus d’inserció residencial i de les relacions que s’hi establesquen. Una altra dimensió bàsica en el desenvolupament de la inserció és la sociabilitat i, en particular, les xarxes informals dels immigrants. Destacarem, per últim, la dimensió sociocultural i identitària, és a dir, el conjunt de representacions socials, valors i símbols, amb què ens reconeixem nosaltres, veiem els immigrants i orientem la nostra acció. Entre totes aquestes dimensions es dóna una interrelació profunda, sense determinisme per part de cap d’elles. Un procés d’inserció és, més aviat, el resultat de les dinàmiques socials que es generen com a conseqüència de les tendències, més o menys inclusives, que operen en aquestes dimensions.

La inserció social dels immigrants és un procés conformat per factors «macro», estructurals i institucionals, i per factors «micro», com la sociabilitat informal de les xarxes socials dels immigrants. Entre els primers, cal fer esment del mercat de treball, les tendències econòmiques, la normativa d’estrangeria i les polítiques públiques que, amb la seua acció u omissió, donen lloc a un determinat tipus d’inserció. Tanmateix, aquestes tendències més generals són concretades i modulades de forma diversa segons els distints «contextos locals» (un barri, una ciutat o una regió) i les diferents estratègies dels actors. En aquest sentit, la recerca que es presenta s’inscriu en l’èmfasi creixent que, des de diferents perspectives, es dóna al nivell d’anàlisi «meso», entès com l’escala intermèdia de constitució de relacions i processos socials, entre els individus i els sistemes socials. Des de l’anàlisi de les migracions s’ha destacat la importància d’un enfocament que incorpore com a variables centrals, tot i que no úniques, els contextos concrets d’immigració i la densitat de les relacions socials (xarxes formals i informals).[3]

A més a més, la inserció social és un procés on intervenen diversos actors que podem agrupar, a efectes expositius, en dos blocs grans i heterogenis: la societat receptora i els col·lectius d’immigrants. Quan des de mitjans oficials i acadèmics s’insisteix en la responsabilitat de l’immigrant en la seua inserció, cal destacar que la inserció social suposa una relació profundament desigual. Nosaltres, com a societat receptora, tenim la posició dominant i els immigrants constitueixen una minoria, estranya i estrangera, que intenta fer-se un lloc social des del qual iniciar una nova vida. Per tant, la responsabilitat en el bon o mal resultat del procés d’inserció és també desigual. Per altra banda, que els immigrants constituesquen una minoria no fa d’ells simples vectors passius de les tendències estructurals i institucionals. Les persones immigrants, els grups familiars i els col·lectius, desenvolupen una diversitat d’iniciatives i estratègies per a aconseguir una inserció més satisfactòria o menys costosa, en termes econòmics i socioculturals.

Aquesta recerca destaca la dimensió de la sociabilitat dintre del procés d’inserció dels immigrants. Entendrem per sociabilitat el conjunt de relacions, pràctiques i agrupaments socials que es donen i es desenvolupen en l’àmbit intermedi entre el nucli familiar i els àmbits de l’Estat i el Mercat, altament formalitzats i amb lògiques pròpies. Unes pràctiques i relacions socials que, sovint, es troben inscrites en les formes de viure quotidianes i que conformen grups i/o xarxes socials.[4] Adscriurem al camp de la sociabilitat fenòmens tan diversos com l’associacionisme voluntari, les relacions veïnals, les xarxes socials, els grups ètnics i els col·lectius i/o comunitats ètniques d’àmbit local. La sociabilitat, així definida, «dota d’especificitat la trama organitzativa de cada societat concreta» (Cucó, 2004: 126). Les formes de sociabilitat són dinàmiques i varien segons els contextos socioculturals i històrics. El seu desenvolupament i canvi està lligat al de les estructures socials i institucionals més amples, que les penetren, les modulen i les conformen. Al mateix temps, la sociabilitat que ordena el que passa en els contextos de copresència i d’interaccions cara a cara, es troba a la base i fa possible el funcionament quotidià de les estructures i les grans institucions.

La sociabilitat constitueix un àmbit intermedi de relacions i processos socials, entre els individus i grups, les estructures i les tendències «macro» i els contextos locals on es realitza la inserció dels immigrants. Com a tal «instància» de mediació, el conjunt de relacions i pràctiques socials que hem definit com a sociabilitat modulen, concreten i donen forma al resultat dels factors i les tendències socials estructurals. Els diversos actors utilitzen els recursos que els proporciona la sociabilitat per a establir, amb desigual fortuna, estratègies i accions, grups i moviments que influeixen sobre aqueixes tendències més generals.[5] Al mateix temps, les formes de sociabilitat són modulades, modificades i ajustades a les situacions i necessitats que es deriven dels factors «macro», estructurals i institucionals. Aquest paper d’instància mediadora de la sociabilitat és particularment rellevant pel que fa a fenòmens com la immigració i el procés d’inserció urbana dels immigrants.

A favor d’aquesta opció analítica podem assenyalar, almenys, quatre raons. Als darrers temps, s’ha destacat, sovint de forma unilateral, el caràcter descontextualitzat i deslocalitzat, individualitzat i sense arrels, de les relacions pròpies del món de la globalització. Tanmateix, la sociabilitat continua essent bàsica per al funcionament d’aquest món, tot i que transformada.[6] Les actuals migracions són, entre altres coses, una expressió exacerbada de les tendències a la deslocalització, la mobilitat transnacional i el consegüent desarrelament. Alhora, les migracions es realitzen mitjançant un conjunt heterogeni de xarxes socials transnacionals, que s’ordenen segons regles i trets culturals compartits, amb una enorme importància del flux migratori com a organitzador social.