Nous veïns a la ciutat

Per altra part, segona raó, la sociabilitat constitueix un element bàsic per a analitzar i comprendre el procés d’inserció social dels immigrants. La sociabilitat específica d’aquests, amb les seues formes de xarxes, grups, col·lectius o comunitats i associacions, expressa alhora que conforma les seues estratègies d’inserció, els recursos amb què compten i la forma d’utilitzar-los. A més, ens interessa esbrinar quines conseqüències té la presència dels nous veïns sobre la sociabilitat de la ciutat. Hi ha una sociabilitat compartida i comuna entre immigrants i autòctons? Sobre quines bases es construeix? O, al contrari, el que s’aferma són espais de sociabilitat específics, menys o més tancats?

Una tercera raó per a destacar la dimensió de sociabilitat en aquesta recerca és la importància que té a l’àmbit urbà. Els indrets com ara els carrers, els parcs i jardins, són espais on es donen les situacions de copresència que volem estudiar entre veïns autòctons i immigrants. Sovint aquesta copresència adopta la forma d’urbanitat, pròpia de la multitud de la gran ciutat, però aquest tipus de sociabilitat no esgota totes les que es donen en situacions urbanes, com ens mostren les relacions familiars, amicals, veïnals i comunitàries diverses. Això conforma un complex entramat de xarxes socials, relacions i percepcions que es modulen de forma diversa. La inserció urbana dels immigrants, per a bé o per a mal, també es fa a la porta de les escoles, al parc del barri o a la sala d’espera del centre de salut.

Atesos aquests trets (quarta raó), el coneixement i estudi de la sociabilitat en un context urbà ens pot donar indicacions valuoses sobre el procés d’inserció dels immigrants. Des de la indiferència cortès i despersonalitzada dels espais públics als comportaments dels ambients fortament etnificats, a quines necessitats responen les diferents fenòmens i formes d’actuar? Quines són les diferents estratègies d’inserció que s’apliquen? Quins són els problemes amb què s’enfronta un procés d’inserció? I no menys important, quina és la vivència dels actors d’aquests problemes? Farem de la sociabilitat el nostre fil d’Ariadna que ens conduesca pel laberint de relacions, interaccions banals i desplaçaments entre espais funcionalment diferenciats que conformen la vida quotidiana de les nostres ciutats.

Explicar i comprendre la inserció urbana dels immigrants requereix d’una confluència de mirades i de disciplines, particularment de la sociologia i de l’antropologia urbanes, que es concreta en un pluralisme d’estratègies i mètodes de recerca en funció de la diversitat de vessants dels fenòmens objecte de la recerca.

A nivell metodològic, aquesta investigació es basa en una combinació d’estratègies i mètodes quantitatius i qualitatius. Entre els primers, cal destacar-hi l’explotació i l’anàlisi de les dades del padró municipal, així com d’altres fonts secundàries, orientada en funció d’allò que els objectius de la recerca i l’observació assenyalaven com a més rellevant. S’hi ha utilitzat de forma sistemàtica la comparació entre ciutats, barris, col·lectius d’immigrants, xarxes socials, etc. La comparança ens mostra les especificitats i els trets comuns dels fenòmens que ens interessen, ens dóna la base per a formular proposicions de tipus més general i realitzar un contrast crític respecte a diverses teories sobre la inserció urbana dels immigrants.

L’estratègia d’investigació qualitativa em portà a instal·lar-me al barri, on vaig viure des de les primeries de 2002 fins al final de 2005. S’han fet entrevistes, individuals i de grup, anàlisis de discursos, però vull destacar el paper central de l’observació participant.[7] Tot i que coneixia el barri i hi havia tingut contactes des de feia anys, va ser la convivència quotidiana la que em va permetre observar les conductes, les accions i interaccions en situacions socialment definides, com el Mercat, la plaça de M. Granero o la «zona mora». Igualment, ser veí i viure al barri m’ha proporcionat una base per a una comprensió i interpretació adequades del sentit que els diferents veïns donen a la seua acció i la significació social d’aquesta. El que els meus veïns m’han contat m’ha ajudat a explicar-me el que passa a Russafa, i les meues observacions em feien comprendre el que la gent em deia. Al text es combinen aquestes dues perspectives, una de més èmic i l’altra ètic, d’acord amb la conceptualització de Harris. Així, en qüestions com l’anàlisi de l’ús i gaudiment dels espais públics, es combina una descripció quasi etnogràfica que pretén aportar el punt de vista dels actors i una perspectiva analítica d’aquest mateix material.

Aquest text s’estructura en dues parts corresponents als dos àmbits territorials de la investigació, la ciutat i el barri. La primera part està dedicada a la ciutat i més específicament a la inserció residencial dels nous veïns i a alguns dels fenòmens de sociabilitat, comuna i específica, que la caracteritzen. Al capítol primer s’abordaran algunes qüestiones generals que conformen la mirada d’aquesta recerca. Qui és immigrant? Com es construeix la figura del foraster a la ciutat, avui l’immigrant extracomunitari? La inserció urbana dels nous veïns ens remet a una pluralitat de dimensions de les que aquesta recerca privilegia els aspectes residencial i de sociabilitat. Això ens situa al bell mig de la complexa interacció entre espai urbà i relacions socials en el procés d’inserció dels immigrants. A aquest respecte es comentaran les aportacions de la tradició de l’Escola de Chicago i la conformació d’un «sentit comú», un conjunt de representacions sobre el procés d’inserció residencial i de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que es generen. Un dels fils conductors de la nostra anàlisi serà el contrast crític entre aquest sentit comú i els trets de la inserció urbana dels immigrants que ens mostra la nostra investigació.

El segon capítol està dedicat a la inserció residencial dels nous veïns a València. Es comentaran els trets generals de la immigració extracomunitària a València i de la seua inserció residencial. El mapa de la València immigrant ens mostra una diversitat de tipus de barris que concentren immigrants i que, en diferent mesura, han esdevingut barris multiculturals. Aquest tipus de convivència residencial, diferent del model de barri ètnic i també del d’inserció segregada, ha generat una copresència quotidiana als carrers i els espais públics de la ciutat.

Tant en termes de distribució espacial com de dinàmiques socials, hi ha un ampli ventall de processos d’inserció urbana. Al tercer capítol s’analitzen les experiències de Barcelona i Mont-real, dos casos d’interès per les similituds i els contrastos que presenten respecte a València. A partir de la comparança entre aquestes ciutats s’apunten una sèrie de reflexions generals sobre les dinàmiques del procés d’inserció residencial i els factors que les generen, la importància del «context local» que modula de forma diferent aquests factors i els trets que caracteritzen els barris multiculturals.

Dedicarem el quart capítol a la inserció dels immigrants en els espais públics que constitueixen, a les ciutats multiculturals, uns dels àmbits principals de socialització en la diferència i d’interacció amb estranys. La nostra anàlisi es basa en dos casos concrets a València amb dues estratègies diferents d’ús i apropiació de l’espai públic, copresència i ús exclusiu, que es confronten amb experiències d’altres ciutats. Quins trets adopta la convivència comuna? Com hem de valorar la coprèsencia pacífica però distant que s’hi dóna? I les concentracions ètniques també presents? Es finalitza advocant a favor d’una anàlisi més complexa sobre la diversitat dels espais públics, uns comuns i altres específics, que caracteritzen la ciutat multicultural.

La primera part del text es tanca amb el capítol cinquè, que comenta la situació d’alguns dels col·lectius d’immigrants més importants a València, així com les seues formes d’inserció en la ciutat, utilitzant com a fil conductor el concepte de xarxa social. L’anàlisi comparativa de les xarxes dels veïns equatorians, senegalesos, marroquins i xinesos de València, ens mostra la importància que tenen com a organitzadores socials del flux migratori i del procés d’inserció dels nous veïns.

La segona part del text se centra en els fenòmens de sociabilitat i convivència que genera la inserció dels veïns immigrants al barri de Russafa. Al capítol sisè es presenta la conformació històrica del barri i el procés de transformació accelerada dels darrers anys generat per dues dinàmiques. Una, la consolidació com el barri multicultural de la ciutat, tant pel nombre de veïns immigrants com per la concentració de negocis ètnics. L’altra dinàmica, tot el dèficit d’equipaments que pateix el barri, és la generada pel procés de rehabilitació i nova construcció que la centralitat de Russafa, avui revalorada, empenta.

El capítol setè aborda la inserció residencial a Russafa, amb atenció particular als dos col·lectius que polaritzen els discursos dels veïns autòctons: els «moros» i els equatorians. Es comenta la distribució desigual dels nous veïns a Russafa, amb atenció particular a la concentració urbana de veïns marroquins, als quatre carrers on estan instal·lats els seus negocis ètnics i un dels oratoris de la ciutat, i la conformació en aquest espai d’una comunitat magribina. Igualment, s’analitza la inserció dels veïns equatorians presents en tot el barri i en els espais públics que el caracteritzen, com el Mercat.

Amb els nous temps, la tradició comercial de Russafa ha sofert una transformació singular. En l’actualitat, hi ha quasi dos cents negocis ètnics instal·lats al barri, als quals dedicarem el capítol vuitè. Els negocis ètnics se’ns mostren com un fenomen complex, amb importants implicacions pel que fa al procés d’inserció urbana dels immigrants. Sense negligir l’aspecte econòmic, en l’anàlisi dels negocis ètnics de Russafa es destacaran el seu vessant d’espai de sociabilitat i la seu dimensió identitària i simbòlica, tant respecte al col·lectiu de referència com respecte a la resta del barri.

El capítol novè, les sociabilitats de Russafa, se centra en la convivència als carrers del barri i en la vida associativa. Els carrers de Russafa ens mostren les dues cares de la copresència que es dóna a l’espai del barri: una més fragmentaria i específica, l’altra més unitària i comuna. En aquest capítol analitzarem els fenòmens de sociabilitat informal de carrer dels immigrants, amb una atenció particular als grups de cantó magribins i les dinàmiques que s’hi generen. Al mateix temps, de forma diferenciada segons els col·lectius, es dóna un ús compartit dels carrers i una convivència tranquil·la als espais importants del barri, com el mercat i la plaça M. Granero, de la qual comentarem els trets i els efectes. L’anàlisi de la vida associativa se centra en les organitzacions, discursos i iniciatives protagonitzades pels immigrants i/o més relacionats amb la seua situació en el barri. Parlarem de l’associacionisme dels immigrants i del discurs de les associacions autòctones que han tingut un major protagonisme en els esdeveniments i debats del barri relacionats amb la immigració.

El capítol desè planteja una síntesi de la situació de la convivència al barri i la caracteritza com un procés obert, amb tendències contradictòries pel que fa al procés d’inserció dels immigrants. Els aspectes de sociabilitat comuna, els ajustaments dels diferents col·lectius i la dinàmica associativa empenten en un sentit integrador. Altres tendències, contràries, es deriven de la conformació de l’immigrant com a agent degradant i veí indesitjable per a una part del veïnat. Es tanca el capítol amb una reflexió sobre les condicions que poden fer possible una Russafa multicultural, comuna i acollidora per a tothom, un projecte que més enllà de les condicions concretes del barri planteja la necessitat d’una política d’integració concreta, participativa i descentralitzada.

A tall de conclusió, al capítol final es presenten els resultats més importants de la recerca, s’apunten respostes a alguns dels interrogants plantejats i s’avancen elements per a un coneixement i una valoració dels fenòmens urbans relacionats amb la immigració més ajustats a la realitat, més respectuosos i més inclusius envers els nous veïns.

[1] Els conceptes, teories i «quadres de comprensió» presents al text no constitueixen uns elements fixats des de l’inici del treball sinó que es conformen a requeriment dels interrogants que obri la recerca, de les seues necessitats, i de la confrontació dels resultats amb els conceptes i teories més esteses sobre la inserció urbana dels immigrants. Així, conceptes com xarxa social, comunitat, grup ètnic, barri multicultural i negoci ètnic, s’aniran definit al llarg del text, en funció i al fil de la narració dels problemes concrets que els han suscitat.

[2] Vegeu Giménez (1996, 2003), De Lucas (1998, 2001b), Delgado (1998) i Torres (2002).

[3] Bona part de la literatura sociològica sobre les xarxes dels migrants, els enclavaments ètnics i altres fenòmens que s’abordaran al text destaquen la importància dels contextos locals i de les «oportunitats» concretes. Vegeu, entre altres, Portes i Böröcz (1992) i Gurak i Caces (1998). Per altra banda, Portes (2004) fent-se ressò d’una opinió àmpliament estesa, propugna el «desenvolupament de conceptes i teories de nivell mitjà» per a l’estudi i la investigació de les migracions internacionals.

[4] En realitat, un grup pot considerar-se un tipus especial de xarxa social. Tanmateix, com destaca Cucó (2004: 124) cada tipus de conceptualització comporta mirades relativament distintes. Quan es parla de grup s’assumeix, sovint de forma implícita, que es coneixen els membres i els límits del grup. Estudiar aquestes entitats com a xarxes ens permet observar les relacions socials que uneixen les persones. En aquesta recerca combinarem una mirada i l’altra.

[5] El concepte de sociabilitat no esgota el problema sociològic de la mediació i/o estructuració «macro-micro». Hi ha uns altres fenòmens i conceptes a considerar. Entre els més estretament vinculats a la sociabilitat, podríem apuntar la societat civil, els contextos locals, els «quadres d’interacció»... En relació als debats actuals sobre la integració de perspectives «macromicro» i entre sistema i acció, Da Costa considera més productiu, «pensar els tipus de relació entre estructura i acció com a variables, el que fa possible, així, constituir en objecte de recerca, teòrica i empírica» les formes concretes que adopta en cada cas (Da Costa, 1999: 488).

[6] Les tendències a la deslocalització, al desarrelament i la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de «localització» i de tenir «un lloc al món», és a dir, d’arrels i d’una identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics. No es tracta d’una anomalia de la globalització, sinó de diferents vessants del mateix fenomen. Com diu Castells en referència a la identitat, junt amb el procés de globalització i de societat xarxa «s’ha experimentat un marejol de vigoroses expressions d’identitat col·lectiva que desafien la globalització i el cosmopolitisme en nom de la singularitat cultural i del control de la gent sobre la seua vida i entorns» (Castells, 1999: II-24).

[7] La utilització d’aquestes tècniques va tenir una evolució al llarg del temps molt deutora de la meua progressiva inserció al barri i de l’aprofundiment del meu treball. Els primers mesos vaig fer entrevistes gravades semiestructurades i àmplies, individuals o grupals, als informats claus, i una observació d’un tipus, diguem-ne, general. Més tard, a partir de 2003, faig un ús més escàs de les entrevistes enregistrades i utilitze molt més el registre sistemàtic al diari de camp. La meua relació més quotidiana i informal, feta de trobades casuals al carrer o a un comerç, em va obligar al registre sistemàtic. La major part de les entrevistes gravades es realitzaren l’any 2002, però també en 2003 i 2004. A l’annex 5 es relacionen les persones entrevistades, la data de l’entrevista, el tret o trets que fan significativa l’opinió de la persona i el tipus d’enregistrament (sonor, notes, etc.)

Agraïments

Aquest llibre és, com tots, fill d’un context. L’any 2001 comptàvem amb estudis sociodemogràfics i sectorials sobre la immigració, però no sobre la inserció urbana dels immigrants. Tanmateix, la meua experiència en les organitzacions d’acollida i la literatura científica em mostraven la importància dels aspectes específicament urbans i de sociabilitat en el procés d’inserció dels immigrants. Com a veí de Russafa, jo ho vivia tots els dies. La concessió d’una beca FPU de la Secretaria d’Estat d’Educació i Universitats em va permetre aprofundir en el procés de transformació de les nostres ciutats de la mà dels nous veïns i veïnes i, concretament a València, objecte de la recerca. Aquest treball es va plasmar en la meua tesi doctoral, Àmbit urbà, sociabilitat i inserció social dels immigrants. El cas de Russafa (València), sota la direcció de Josepa Cucó (Universitat de València, 2005). El text que ara es publica, Nous veïns a la ciutat, n’és una àmplia síntesi, que va obtenir el segon guardó del Premi d’Investigació Cultural «Marqués de Lozoya» 2005, atorgat pel Ministeri de Cultura.

Aquest llibre té reconeixements i deutes diversos. Durant el temps de la meua beca, d’abril de 2001 a abril de 2005, vaig estar adscrit al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, que va constituir un marc acollidor i estimulant. Igualment, les estades com a investigador a MIGRINTER, Université de Poitiers, CEETUM, Université de Montréal, i CEDIME, Universitat Autònoma de Barcelona, m’han permès conèixer altres experiències, realitzar la comparança entre la inserció urbana a València i a altres ciutats, com Barcelona i Mont-real, i enriquir les meues perspectives.

Entre els dèbits d’aquest llibre, n’hi ha dos que mereixen ser destacats. Un és col·lectiu i s’adreça als veïns i veïnes de Russafa que m’han fet partícip de les seues opinions, preocupacions i esperances. L’altre és personal. Vull agrair a Josepa Cucó la seua atenció i disponibilitat, així com la lectura acurada i els suggeriments que han contribuït a la millora del text. La recerca s’ha enriquit, també, amb els comentaris de companys i companyes del Departament de Sociologia i Antropologia Social i del Grup d’Estudis sobre Ciutadania, Immigració i Minories Ètniques de la Universitat de València, amb els quals he compartit investigacions i preocupacions sobre la inserció dels immigrants. Igualment, el text incorpora els coneixements, les relacions i la mirada sobre el veïnat immigrant que em proporcionaven anys de compromís cívic, així com comentaris i suggeriments de companys i companyes de la Mesa d’Entitats de Solidaritat amb els Immigrants de València i del Grup d’Immigració de Revolta. L’enumeració personal faria massa extensa aquesta nota i els deutes intel·lectuals apareixen explicitats al text. A tots i totes el meu agraïment.

Vull donar gràcies també a Eva Mestre per la correcció lingüística del manuscrit presentat al Premi «Marqués de Lozoya» i a Dídac Ballester per la cartografia.

Aquest llibre està dedicat als meus pares, per la seua estima i suport, i als russafins de tota la vida i als novíssims russafins, autòctons i immigrants, compromesos a fer de Russafa un barri multicultural i acollidor per a tothom.

PRIMERA PART

ESPAI, RELACIONS SOCIALS

I IMMIGRANTS A LA CIUTAT

I. ÀMBIT URBÀ I INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS

En aquest capítol es tracten algunes qüestions d’importància per a la investigació que conformen la seua mirada, tant sobre l’àmbit urbà com sobre l’immigrant. Del primer, comentarem la sociabilitat que es dóna a l’espai de la ciutat i la diversitat de relacions que hi trobem, unes més distants i d’altres més properes. Per altra banda, si la figura de l’immigrant s’ha modificat al llarg de la història, la seua situació sempre ha remès a un locus social especial, dins i fora del grup. Avui, qui és el foraster a la ciutat? Comentarem la construcció social de l’immigrant extracomunitari i els trets que el caracteritzen com a foraster pobre i estrany i que determinen, junt amb altres factors, la seua inserció urbana.

Parlar d’inserció urbana ens remet a una pluralitat de fenòmens i dinàmiques socials que s’agrupen i comenten en cinc dimensions. D’aquestes, la recerca ha privilegiat la dimensió residencial i la de sociabilitat per a captar la complexa interacció que es dóna entre espai urbà i relacions socials en la inserció dels immigrants. Aquest va ser el tema més rellevant de l’Escola de Chicago, de la qual es comentarà, en particular, el marc explicatiu i valoratiu sobre el procés d’inserció urbana dels nous veïns, que ha tingut una influència notable sobre la visió de la ciutat immigrant.

Finalment, exposem que sobre la base de la popularització simplificada d’alguns dels postulats de Chicago, dels estudis sobre la segregació i de la creixent preocupació per la marginalitat urbana, s’ha conformat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Sovint de forma implícita, aquest sentit comú estableix un model d’inserció residencial dels immigrants amb implicacions sobre l’anàlisi i la valoració dels fenòmens que ens interessen.

1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ

En les diferents tradicions, acadèmiques i socioculturals, de les ciències socials hi ha una àmplia diversitat de visions sobre la ciutat. En totes elles, ciutat fa referència a una agrupació permanent d’habitatges, relativament gran i densa, que comporta unes característiques socials determinades. Tanmateix, la qüestió de quins són aquests trets socials característics, és a dir la qüestió urbana, ha tingut una ampla diversitat de respostes segons l’enfocament teòric i disciplinar, però també segons les diferents tradicions culturals.

Des de l’ecologia urbana que popularitzà l’Escola de Chicago, Wirth explica els trets de la ciutat com a conseqüència de les variables de mida, densitat i heterogeneïtat, que la caracteritzen i que conformen una forma de vida específicament urbana. Amb la seua teoria de l’urbanisme, Wirth (1999: 100) intentava «descobrir les formes d’acció i organització socials que, de forma típica, emergien en situacions urbanes». Aquesta visió de la ciutat, molt influent, ha desconsiderat els processos històrics, polítics i socials que han generat les estructures urbanes i els seus trets específics. Un altra referència també molt influent es basa en la dualitat camp versus ciutat i defineix la ciutat per oposició al camp; els conceptes de vida urbana (Wirth) i de folk society (Redfield) poden il·lustrar aquesta dualitat. Tanmateix, com s’apunta quasi unànimement, l’oposició entre ciutat i camp perd vigència en societats plenament urbanitzades com les nostres, on aquestes fronteres deixen de ser significatives per definir el tipus de relacions i situacions socials. Als anys 1970 va adquirir importància la visió de la ciutat contemporània com el resultat del desenvolupament industrial i de la tendència a la concentració, pròpia i mes general del capitalisme (Castells, 1979). Aquesta aproximació imprescindible, tanmateix, ignora els aspectes culturals del fenomen urbà, l’experiència quotidiana i les representacions que la gent es fa de la seua ciutat.

Aquestes i altres teories que pretenien definir i explicar de forma universal el fenomen urbà han fracassat. Tot i això, ja acumulem una sèrie d’aproximacions d’interès que coexisteixen com a elements rellevants però la suma dels quals «no s’articula fàcilment i no permet disposar d’una definició unitària, satisfactòria, més o menys operativa» (García Canclini, 1997: 387). Per la nostra part, d’aquest conjunt d’aportacions i sense cap pretensió de definir què és la ciutat, seleccionarem aquells elements que ens semblen particularment rellevants per a la recerca. Això ens porta a la tradició de la sociologia urbana nord-americana de primeries del segle XX, que va destacar alguns trets que han passat a considerar-se elements bàsics en l’anàlisi de la ciutat, amb lectures molt diverses segons les escoles. Ens referim a l’heterogeneïtat de la ciutat, a l’especialització funcional i social dels seus espais i al tipus de sociabilitat que la caracteritza. Aquests temes característics de la tradició de Chicago suposen el nostre punt de partida. Un punt de partida útil i suggeridor, sí; però no un marc explicatiu suficient. Haurem de recórrer, doncs, a altres enfocaments i altres aspectes.