Nous veïns a la ciutat

L’heterogeneïtat és un tret constitutiu de la ciutat que, històricament, s’ha conformat com l’espai de coexistència de diferents individus i grups. Aquest tret s’exacerba amb la metròpoli moderna, l’heterogeneïtat de la qual és alimentada per una diversitat de fonts de diferències i desigualtats, per les dinàmiques socials entre individus i grups que aquestes empenten i per les relacions que s’hi consoliden. Entre aquestes fonts d’heterogeneïtat podem assenyalar les desigualtats de classe, de situació socioeconòmica i de posició en l’estructura productiva; els diferents estatus jurídics com a nacionals o estrangers; les diferències de gènere i generacionals; la diversitat d’estils de vida i les diferències culturals i identitàries. De tots aquests factors, n’hi ha dos que semblen tenir una importància central. Un és l’estructura social jerarquitzada i la desigualtat socioeconòmica que ordena els espais de la ciutat i les relacions entre els diferents grups que hi viuen. Un altre factor d’heterogeneïtat és la diversitat cultural que aporten les successives onades d’immigració, la presència de minories preexistents, com les minories nacionals, i la diversitat d’estils de vida.[1]

L’heterogeneïtat de la ciutat ha augmentat amb la globalització i aquesta sembla una tendència de llarga durada. L’economia globalitzada i els fenòmens associats a ella tendeixen a accentuar la desigualtat social de les ciutats. Per a Sassen (1994, 2003), el desenvolupament d’una economia de serveis, financera i transnacional, modela la «ciutat global» i la segmenta entre els veïns cosmopolites, professionals i brokers, i els nous immigrants, les minories i els pobres, mà d’obra d’un sector informal que s’amplia. De la mateixa manera, la «ciutat informacional» de Castells (1995) és l’expressió urbana i social del procés de dualització entre l’economia formal, basada en la informació, les noves tecnologies i l’activitat financera, i les diverses formes d’economia informal, procés que genera una accentuació de la desigualtat entre les classes socials.

A més a més, la globalització accentua la diferència cultural present a la ciutat. Per una banda, la globalització afavoreix el manteniment i la recreació d’aquesta diversitat cultural i, per una altra, fa més necessari disposar d’una cultura identitària. A les nostres ciutats, ens trobem veïns amb arrels locals que són alhora membres de xarxes transnacionals. El ventall d’àmbits socials significatius s’ha ampliat per a determinats grups: l’àmbit és aquí, la ciutat de recepció, però també allà, el lloc d’origen. La tecnologia de la informació i els transports fan molt més senzill que en el passat poder mantenir i desenvolupar, de forma adaptada, aquesta diversitat de cultures i, sovint, d’identitats. D’altra banda, els recursos de tota mena que proporcionen la cultura i la sociabilitat pròpia són més necessàris en societats dualitzades com la nostra, amb l’augment de la desigualtat, dels entrebancs per a una bona inserció socioeconòmica i el retrocés parcial de mecanismes institucionals. A més, les tendències a la deslocalització, al desarrelament i a la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de localització, d’arrels i d’identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics (Castells, 1999). En la ciutat actual, l’altre ja no és quelcom allunyat, socialment i espacialment, sinó l’expressió del «multiculturalisme constitutiu de les ciutats que habitem» (García Canclini, 1997: 390).

Des del punt de vista espacial, la ciutat es caracteritza per una especialització funcional i una segmentació social dels espais. La urbanització moderna comporta la divisió i diferenciació de l’espai de l’habitatge respecte a l’espai de l’activitat productiva i els espais de consum, oci i trobada. Aquesta especialització funcional i separació física fa de la mobilitat una condició d’adaptació i de participació en la vida urbana. Això suposa, a més, que la ciutat es conforma com a trama de trajectes que realitzen els seus habitants en els seus desplaçaments diaris (Juan, 1997). Com destaquen Remy i Voyé (1992), la situació urbana valora la capacitat de dominar les distàncies, que es vincula a l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus.

A més de l’especialització funcional, l’espai de la ciutat se’ns presenta segmentat per raons de classe i estatus socioeconòmics; així, els barris obrers i els beaux quartiers conformen diferents espais urbans presents en totes les grans ciutats. En altres casos, la distribució residencial desigual dels diversos grups és causada per raons nacionals, culturals i identitàries, com les que han conformat les ciutats de Mont-real i Brussel·les.

Per a Simmel, la sociabilitat pròpia de l’àmbit urbà constitueix una de les manifestacions específiques de la modernitat. A les metròpolis com el Berlín de les primeries del segle XX, l’alt nombre de persones, la diversitat d’activitats, l’heterogeneïtat de comportaments i la necessitat quotidiana de relacionar-se amb estranys conformen un estil de vida distant i intel·lectualitzat. Aquest tipus de sociabilitat es caracteritza per la indiferència emocional, les respostes calculades i mesurades i una reserva cortès, «actitud espiritual dels habitants de la gran ciutat entre si» (Simmel, 1999: 92). La gran ciutat dissocia el sentit, espacial i social, dels conceptes de proximitat i distància. Simmel va destacar com a tret definitori de la sociabilitat urbana la nova gestió de la dualitat proximitatdistància, que té una de les seues expressions en la interacció amb desconeguts pròpia dels espais públics. El transeünt és, per a Delgado (2003: 19), la matèria prima d’una societat feta no tant d’institucions estables, «a la manera de les societats premodernes o tradicionals, com de relacions socials impersonals, superficials i segmentàries». D’acord amb Giddens, el funcionament quotidià de les societats modernes es basa en «compromisos de presència» i «compromisos anònims». Els primers suposen la fiabilitat en les situacions de copresència amb desconeguts que caracteritzen l’urbs. «La desatenció cortès representa el tipus més bàsic dels compromisos de presència que es donen en els encontres amb estranys en les circumstàncies de la modernitat» (Giddens, 1993: 83).[2]

Tanmateix, aquest tipus de relacions i de sociabilitat no esgoten les que es donen i poden donar-se en situacions urbanes. Al contrari del que sembla deduir-se de Simmel, allò nou, la sociabilitat pròpia de la multitud de la gran ciutat, es combina amb altres tipus de relacions (familiars, amicals, veïnals, professionals i, també, relacions comunitàries diverses). Sembla que, en destacar la novetat del nou temps, s’oblida els elements que hi romanen, encara que renovats. Tanmateix, tots ells conformen la sociabilitat de la ciutat. O, millor, caldria parlar de les sociabilitats de la ciutat.

A les nostres urbs, el procés de socialització de l’individu es realitza en una sèrie de relacions i xarxes socials segmentades, arrelades a espais socials especialitzats (l’escola, la fàbrica, la casa), i amb diferents tipus d’actitud i d’implicacions per part dels actors. Des d’aquest punt de vista, la sociabilitat en situacions urbanes comporta cinc tipus bàsics de relacions.[3] Una seria la interacció banal amb desconeguts que es dóna als espais públics urbans, regida per la dialèctica de proximitat física i distància social que mostrà Simmel. Una altra, la interacció instrumental entre persones lligades per relacions específiques, com per exemple les relacions de treball i professionals. Moltes d’aquestes relacions instrumentals es donen en espais delimitats que, si bé no són privats, tampoc no es poden considerar públics, com ara la fàbrica. Un tercer tipus de sociabilitat el constitueixen les relacions de veïnatge, un conjunt d’interaccions derivades de la proximitat i de la coincidència quotidiana en àrees semiprivades –l’escala de la finca– o públiques –el carrer–, així com d’altres aspectes comuns. Un quart tipus d’interacció comporta un major pes de l’afectivitat i/o major carrega significant. És quan «estem entre els nostres» i aquest «nosaltres» és un grup definit en termes socioculturals i/o identitaris diversos. Aquest tipus de sociabilitat implica un grau, divers, de carrega significant i és bàsic per a produir i reproduir un marc identitari, que és alhora recurs de sentit i de cultura.[4] Per últim, el cinquè tipus de sociabilitat que trobem a la ciutat, està integrat per les relacions familiars i amicals –basades en l’amor, el parentiu i l’amistat, amb un vessant emocional decisiu–, bàsiques en l’aspecte psicosocial.

Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a l’espai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat d’espais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.

La ciutat se’ns presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat d’espais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.

2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT

Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de l’aportació de la immigració i s’ha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?

La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats d’immigració com els Estats Units, Canadà i l’Argentina, es formaren amb migracions procedents d’altres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora d’Europa.

A l’Estat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de l’estat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern s’aturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions d’homes i dones procedents del nord d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, però també de l’Europa de l’est i d’Àsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de l’immigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura, a València, els immigrants eren els nous veïns procedents d’Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa, xarnegos i xurros. Als anys 90, el mot immigrant designava ja un altre tipus social.

El caràcter intern o extern dels fluxos migratoris ens indica el caràcter estranger o nacional de l’immigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills d’immigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a l’estricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.

El foraster ocupa, d’acord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. L’estranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. L’immigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular d’acció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir d’ell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «d’enemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de l’estranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, l’estranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant d’una categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).

El foraster o l’estranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar l’estranyesa com una forma d’interacció social. Un cert punt d’estranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, l’estranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació d’interioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).

Si per a Simmel l’estranger representa el cosmopolita per excel·lència, en l’anàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de l’estranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. L’estranger és, en aquest segon sentit, l’immigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i l’altra és «l’home marginal». Amb el seu arrelament, l’immigrant es converteix en l’home marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació de dicotomia moral i de conflicte» (Park, 2000). Tot i les tensions que comporta, la visió de Park és positiva en els dos sentits abans esmentats. En un plànol més abstracte i general, l’home marginal és el primer ciutadà del món que està construint una identitat nova el caràcter híbrid i heterogeni de la qual constitueix un avanç. «L’home marginal» pot interpretar-se, doncs, com l’actor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu l’immigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]

Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat d’origen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més d’econòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de l’immigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva d’un estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).

Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de l’estranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició d’estranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus d’inserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.

Qui és el nostre immigrant? Si parlem d’Espanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de l’immigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.

Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei d’Estrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus d’estrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica d’uns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de l’estranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes d’habitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen l’estatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa d’estrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, d’un cert prestigi i simpatia social.[10]

La situació de l’estranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera l’estranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers en general, la que és qualificada com a «problema social» en els discursos polítics, en el missatge dels mass media i en els comentaris de la població. La normativa d’estrangeria es va concebre i legitimar per controlar i gestionar aquest «problema». L’immigrant és un pobre que ve d’un país endarrerit. Com a tal, s’insereix socialment «per baix», en els pitjors indrets de la societat de recepció. L’immigrant extracomunitari s’insereix laboralment en els sectors més desregularitzats i en els treballs més desqualificats, sovint en l’economia submergida. Aquesta precarietat laboral genera, alhora, inseguretat jurídica, ja que acreditar un contracte laboral és condició sine qua non per obtenir i/o renovar el permís. Aquest requeriment contradictori genera situacions d’indocumentació i conforma molts immigrants com a irregulars, amb greus conseqüències socials. Si l’immigrant és un inferior pel lloc que ocupa en el sistema d’estratificació social, també ho és en el pla cultural, atès que ve d’una societat menys modernitzada i, per tant, menys civilitzada. Tot això conforma l’immigrant extracomunitari i la seua inserció urbana.

3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS

Inserció urbana és el procés mitjançant el qual els immigrants s’incorporen a la ciutat com a veïns, treballadors, consumidors i usuaris dels serveis i espais públics. La inserció urbana, doncs, fa referència al procés d’inclusió dels immigrants en la trama de relacions socials, espacials i distributives que conformen la ciutat, a les condicions en què es dóna aquesta inclusió i a les dinàmiques socials que es generen i que construeixen el locus social que ocupa l’immigrant a la ciutat.

Com a espai social urbà la ciutat moderna té un vessant residencial i un altre laboral, és un centre de comunicacions i de distribució de béns, on es concentren les àrees de serveis i consum. Per una altra part, aquestes dimensions de la vida urbana es desenvolupen en àrees especialitzades; tenen un temps i una dimensió socioespacial pròpia, que no coincideix amb una única divisió territorial. En aquesta trama d’espais socialment conformats es desenvolupen una àmplia varietat de relacions socials i de tipus de sociabilitat (unes més properes, socialment i significativament, d’altres més llunyanes). Per això, l’anàlisi de la inserció urbana dels immigrants no es pot limitar a l’habitatge, ni a l’entorn més proper com el carrer o el barri. Al contrari, cal una anàlisi complexa i multidimensional per a captar el sentit i la dinàmica de la inserció urbana dels immigrants. Així, podem agrupar el conjunt de dinàmiques socials que ens interessa en cinc dimensions: la inserció residencial, la laboral, la dimensió ciutadana, la cultural i simbòlica, i la dimensió de sociabilitat.

Al mateix temps que ressaltem l’especificitat de la inserció urbana, no podem oblidar que aquesta es produeix en un marc social més ampli. Molts dels factors que conformen les possibilitats i límits de la inserció dels immigrants excedeixen l’àmbit, social i polític, de la ciutat. Tot i la recent literatura sobre la creixent pèrdua del paper de l’estat, a favor de la ciutat per sota i de les organitzacions supraestatals per dalt, l’estat continua sent l’àmbit privilegiat de les normes que regulen aspectes decisius de la inserció dels nous veïns, com ara són l’estatus jurídic del resident estranger, la normativa laboral o la llengua oficial i la història que s’ensenya a les escoles. En altres casos, l’àmbit de les fenòmens i tendències que ens interessen és internacional o transnacional. Les tendències econòmiques pròpies de la globalització contribueixen a conformar l’estratificació social i el mercat de treball de les nostres urbs globals. També hi ha altres aspectes, aparentment més modestos, que tenen una dimensió transnacional. La sociabilitat pròpia dels immigrants i les formes que aquesta adopta té molt a veure amb les seues xarxes informals transnacionals. En conclusió, considerarem la ciutat com l’àmbit privilegiat de la nostra recerca sense oblidar, però, la incidència que en aquest àmbit tenen altres instàncies a nivell estatal o transnacional. La ciutat global, en tant que oberta, no es pot entendre deslligada de la societat estatal de la qual forma part i de les xarxes transnacionals a les quals es troba vinculada (xarxes de regions i ciutats, xarxes de multinacionals, xarxes d’immigrants, etc.).