Nous veïns a la ciutat

Tornem ara a les cinc dimensions suara esmentades que agrupen les diverses dinàmiques d’inserció urbana. La primera dimensió que destacarem és la residencial, que constitueix un aspecte bàsic del procés d’inclusió en la ciutat. Una de les primeres necessitats que ha de resoldre tot immigrant és l’habitatge, al mateix temps sostre, refugi i àmbit privat de les relacions personals i familiars. A més a més, la ubicació espacial de l’habitatge, on es viu, inscriu l’immigrant en un espai social amb trames de relacions, quotidianes i significatives. La presència quotidiana dels immigrants com a nous veïns, constitueix la base per al desenvolupament de relacions veïnals i d’una copresència com a usuaris dels serveis del barri o àrea on és l’habitatge, com els comerços, els parcs, les escoles i els centres de salut, etc. Quan parlem, doncs, d’inserció residencial fem referència a diferents qüestions. Com viuen els immigrants?, és a dir, com resolen les seues necessitats d’habitatge. On viuen?, la seua distribució en la xarxa de barris i àrees residencials que conforma la ciutat moderna. Com es relacionen amb la resta de veïns?, com s’inscriuen en el conjunt de relacions informals, veïnals i d’usuaris de serveis i espais públics, que ordenen una part important de la vida quotidiana. Per una altra part, més enllà del barri on habita, l’immigrant és un usuari de la ciutat. Utilitza les xarxes de transport, es reuneix amb els seus als parcs i les zones d’oci de la ciutat, i, sovint, és usuari de serveis públics d’una àrea superior. Els immigrants s’insereixen, doncs, en una sèrie d’espais públics i segons el resultat d’aqueixa inserció siga més o menys positiu, es conforma també el seu locus social. Per últim, però no menys important, hem de considerar el procés des d’un altre punt de vista complementari, ens hem de preguntar com modifica, la inserció dels immigrants com a veïns, la urbs, els seus espais, les relacions que s’hi produeixen i l’imaginari col·lectiu dels seus habitants.

Una altra dimensió de la inserció urbana és la laboral. Les ciutats concentren bona part de la demanda de treballs i ocupacions que desenvolupen els immigrants, en el nostre cas, el servei domèstic, l’hostaleria i la peonada de construcció. Altres treballs, com la indústria i el transport, s’ubiquen en la perifèria més o menys immediata. L’activitat laboral, siga productiva o reproductiva, es realitza en una sèrie d’espais especialitzats molt heterogenis, amb una sociabilitat en què les relacions instrumentals i funcionals són bàsiques. Els polígons industrials, els espais públics integrats pels bars i restaurants, i els espais domèstics constitueixen altres tants espais, diversos i diferents, d’inserció laboral a la ciutat. En tots ells, les relacions són marcadament instrumentals, però no esgoten les interaccions que s’hi donen. En l’àmbit de treball poden establir-se relacions d’amistat, amb companys de feina. Segons el tipus de treball, sense negar el caire instrumental de la relació, poden tenir-hi més pes i influència els vessants significatius i emocionals (com passa, per exemple, en els treballs de reproducció i serveis personals). Per una altra part, el tipus de treball té una forta incidència sobre el tipus d’inserció urbana. Així, el servei domèstic comporta la invisibilització social de la dona immigrant que el realitza, sobretot en el cas de les internes. Tancada a la llar, no «se la veu» a la ciutat, absència reforçada per un treball desvalorat i inferior. En altres casos, l’activitat laboral suposa desplaçaments diaris, la utilització de les xarxes de transport i dels seus espais públics (parades de bus o metro, vestíbuls), el que comporta una copresència i una interacció, banal però quotidiana.

A la ciutat moderna, els veïns som també ciutadans, membres del grup d’iguals que participa i decideix, tot i que siga de forma desigual, sobre els assumptes comuns de la ciutat. La inserció de l’immigrant com a ciutadà fa referència a la seua relació amb els processos, organitzacions i mecanismes que constitueixen canals i eines de participació en les ciutats modernes. Una de les més importants és la participació política, amb la qual es pot contribuir a definir el govern de la ciutat. La negació als immigrants extracomunitaris dels drets polítics a nivell municipal comporta problemes pel procés d’inserció urbana, almenys des de tres punts de vista. El primer és pragmàtic. Si es priva dels drets polítics als immigrants residents, les seues preocupacions, necessitats i propostes no comptaran en l’àmbit institucional, atès que aquests col·lectius no proporcionen vots. En aquestes circumstàncies, l’exercici d’altres drets, la necessària negociació i adaptació entre veïns diversos, les seues possibilitats de fer-se una inserció més acollidora, resulten disminuïdes. Un segon punt de vista és normatiu. La negació dels drets polítics a veïns que viuen en la ciutat des de fa anys, que respecten les lleis i paguen els impostos, contradiu els valors bàsics de la democràcia. El tercer punt de vista és el simbòlic; el fet d’excloure’ls de l’àmbit polític els converteix en ciutadans de segona.[11] La qüestió de la participació política dels nous veïns a la ciutat està vinculada al debat, més ample, sobre la vella concepció de ciutadania, que és qüestionada per la realitat creixentment multicultural de les nostres societats, l’existència d’organismes supranacionals com la Unió Europea, i la contradicció, cada vegada més evident, entre el discurs universalista dels drets i la ciutadania com a frontera d’exclusió dels immigrants. En el debat sobre la reformulació de la ciutadania, la concessió del dret de vot en les eleccions municipals pot constituir una bona base de partida, proporcionar una àmplia experiència i contribuir a generar uns canvis que s’albiren com a necessaris.[12]

Tot i la importància dels drets polítics, aquests no esgoten els canals i eines de participació dels habitants de la ciutat. Aquesta es pot donar amb la seua presència en les associacions de veïns, AMPAS, associacions culturals o d’altres tipus. Els immigrants poden associar-se i participar, en graus molt diversos, en la defensa dels seus interessos compartits com a veïns d’un barri, mares i pares d’alumnes d’un col·legi o un altre tret comú. Al mateix temps, la defensa d’interessos propis i la recerca d’una millor inserció, sol quallar en organitzacions d’immigrants i/o de grup etnocultural sorgit de la immigració que intervenen, amb menys o més incidència, en la vida social.[13] Aquesta és un altra forma de participació a la ciutat; expressa necessitats i adopta accions per a cobrir aqueixes necessitats. Sovint, aquestes accions comporten canvis, alguns poc perceptibles, altres amb major repercussió i incidència ciutadana (sobre les relacions socials, sobre el paisatge i els espais urbans, i sobre l’imaginari). Així, per exemple, les associacions de musulmans que coordinen esforços per obrir una mesquita intenten conformar una ciutat més acollidora que responga a les seues necessitats.

La quarta dimensió que havíem destacat és la inserció cultural i simbòlica. L’immigrant aporta a la ciutat una heterogeneïtat cultural, més o menys significativa, que la fa més plural. El nou veí recrea els aspectes de la seua cultura que, sobretot als primers moments, constitueix el gruix dels recursos i relacions de què disposa. Al mateix temps, això comporta un cert acomodament i una certa adaptació a l’espai de recepció, a les possibilitats i límits que genera el particular tipus de gestió de la diferència cultural que conforma l’ordre urbà. Ens referim a un ampli ventall de qüestions com ara són el manteniment o no de la llengua pròpia, dels costums i hàbits més significatius, les formes que adopte la recreació de la sociabilitat pròpia o de la comunitat dels creients en immigració. Tots aquests aspectes tenen una indubtable dimensió urbana.

En conseqüència, els espais públics veuen augmentar el ventall d’usuaris i codis culturals en presència. Són marcadors culturals, com els noms i ensenyes dels comerços ètnics, els vestits dels vianants o la llengua que parlen, els que caracteritzen un barri com a ètnic o multicultural. Al mateix temps que s’insereixen en la ciutat, que s’hi adapten, els immigrants intenten fer-la més acollidora amb iniciatives i dinàmiques que modifiquen, almenys en part, la significació cultural i simbòlica d’alguns dels seus espais. Determinats carrers i parcs es conformen com a llocs propis de sociabilitat on la música, els menjars i la llengua, generen microambients culturals.

La gestió d’aquesta heterogeneïtat cultural ha adoptat formes diferents, bàsicament assimilació o pluralisme. D’acord amb la primera, l’adequada inserció en la ciutat, el reconeixement com a veí i la mobilitat social ascendent comporten la renúncia a la cultura d’origen, l’adopció com a pròpia de la cultura hegemònica i una inserció residencial dispersa, sense concentracions espacials etnificades. Segons aquest paradigma, la immigració nodreix la ciutat però aquesta no ha de modificar la seua cultura pública. En contrast, d’acord amb el paradigma del pluralisme, la inserció en la ciutat no deu fer-se al preu de l’aculturació. La cultura pròpia, adaptada i acomodada al nou entorn, passa a constituir una referència més del paisatge urbà amb diverses formes: com a barris ètnics, com a part de l’oferta de productes i formes de vida de la ciutat, com a mostra, en fi, del seu caràcter obert i cosmopolita.

Hem parlat, doncs, de diverses dimensions de la inserció urbana: residencial, laboral, ciutadana i cultural. En totes elles la sociabilitat apareix com un element transversal, que hi és present en una pluralitat de formes. Abans dèiem que podem trobar a la ciutat una pluralitat de tipus de sociabilitat: la urbanitat que regeix la interacció amb desconeguts, les relacions instrumentals i les relacions familiars, amicals i de grup. Aquesta diversitat de relacions és present en cadascuna de les diferents dimensions assenyalades, si bé de forma molt diversa. Així, si parlem d’inserció laboral, el tipus de sociabilitat bàsica és de tipus instrumental. Tanmateix, però, trobar treball depèn sovint de les xarxes de relacions informals, basades en raons de parentiu, amistat i/o cultura comuna, de què disposa l’immigrant. Aquest exemple ens pot il·lustrar el fet que l’immigrant ha de combinar una pluralitat de tipus de sociabilitat, tant per aconseguir una millor inserció urbana com per a respondre a una pluralitat de necessitats de sociabilitat. Per a moure’s adequadament en la societat de recepció i ser un usuari hàbil de la ciutat, l’immigrant necessita dominar els codis i costums que regeixen els espais públics. Conèixer i gestionar adequadament la sociabilitat instrumental pròpia dels àmbits de treball és quelcom bàsic per a la seua inserció laboral. Per altra part, la recreació de la seua cultura i l’adaptació de les eines i recursos que aquesta li proporciona per a la seua inserció, no es pot fer sense reconstruir algunes de les formes de sociabilitat informal que li són específiques. Per últim, però no menys important, ha d’acomodar les seues relacions familiars i amicals a la seua nova situació i/o fer-ne de noves.

Entre les diferents dimensions de la inserció urbana es dóna una interrelació profunda. És difícil establir, entre aquestes dimensions de la inserció urbana, alguna mena de determinació causal o de preeminència. Certament, la inserció residencial és bàsica. Ser veí, habitant de la ciutat, implica viure a tal barri o tal altre. L’habitatge és la base material d’una bona part de les relacions, itineraris i trajectes quotidians que caracteritzen la ciutat. Tanmateix, no ens podem explicar adequadament la inserció residencial dels immigrants sense considerar altres aspectes com la cultura pròpia o les xarxes de sociabilitat. En la realitat, en els processos concrets d’inserció urbana que viuen i protagonitzen els immigrants, el conjunt d’aquestes dimensions conforma un únic context social, una situació concreta i diversa quant als seus límits i oportunitats. O, val a dir, el procés d’inserció urbana és el resultat del conjunt de tendències que operen en cadascuna d’aquestes dimensions, de les diferents estratègies aplicades pels actors i de les dinàmiques socials que així es conformen.

4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.

L’ESCOLA DE CHICAGO

Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a l’estudi dels fenòmens d’inserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt d’investigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, l’evolució d’aquesta i els factors que l’expliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre l’espai urbà i les relacions socials que s’hi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés d’inserció social és interpretada en el sentit d’una forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.

Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de l’època. Una d’elles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes d’habitatge, de relacions socials i d’ordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]

En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.

Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.

En 1921, Introduction to the Science of Sociology, l’influent manual de Burgess i Park, oferia un quadre conceptual per analitzar les relacions entre poblacions heterogènies que compartien el mateix espai. Així, es podia parlar de relacions de concurrència o competència, de conflicte, de compromís o acomodació i d’assimilació. Més tard, l’any 1926, Park ordenarà aquestes relacions com a etapes successives del procés d’inserció dels immigrants, cadascuna de les quals representa un progrés respecte a l’anterior. Aquest procés constitueix l’anomenat cicle de relacions racials. La primera etapa, la competència o rivalitat, suposa la interacció en funció de la lògica del mercat, sense que es done un veritable contacte social entre els grups. Aquesta lògica competitiva esclata com a conflicte, el qual implica un contacte, una interacció –per bé que conflictiva– i una consciència d’aquesta interacció. Aquesta segona etapa deixa pas a la tercera, la de l’acomodació o adaptació, mitjançant la qual els diversos grups s’ajusten a les situacions socials generades per la interacció. La darrera etapa correspon a l’assimilació, una situació en què les diferències entre els grups es dilueixen i perden significació. En Park, l’assimilació és un fenomen de grup però que se situa en el pla de la personalitat de l’individu i afecta les seues relacions primàries. Al seu parer, durant l’etapa de l’assimilació, «els individus adquireixen la memòria, els sentiments i les actituds de l’altre i, compartint l’experiència i la història, s’integren en una vida cultural comuna» (Coulon, 1992: 39).[15]

El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés d’inserció residencial. Un i altre culminen en l’assimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, d’Anglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, l’espai urbà ens mostra el procés d’inserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.

A la dècada dels anys 20, Park i els seus col·legues de Chicago tenien una visió optimista sobre aquest procés i el seu resultat. Com havia passat amb els irlandesos i polonesos abans, els nouvinguts acabarien per integrar-se. A la dècada següent aquest optimisme es moderarà; el cicle de relacions ètniques no conclou, per a tots el grups, amb l’assimilació.[16] L’aculturació no comporta, necessàriament, una adequada inserció social, com l’«americanització» havia promès. L’experiència dels afroamericans als Estats Units qüestiona la pertinència del model, com va mostrar, als anys 1930 i 1940, l’obra de Franzier, un dels deixebles de Park. D’acord amb Franzier, la persistència del gueto negre al llarg de les generacions mostrava com les anàlisis de la primera generació dels investigadors de Chicago havien subestimat els factors polítics, estructurals i les relacions de dominació exercides pels blancs.

Són ja clàssiques algunes de les crítiques adreçades a l’Escola de Chicago com l’evolucionisme i la tendència a naturalitzar els processos socials que es donen a la ciutat.[17] Tots dos aspectes, molt deutors del paradigma de l’ecologia humana, fan que el paper dels diferents actors socials reste diluït i la importància de les relacions socioeconòmiques i de dominació política minimitzada. Per una altra part, en l’anàlisi de la ciutat, es presentaven les diferents zones com àrees «naturals», excessivament homogènies i amb dinàmiques socials comunes. Un altre element crític és la identificació que fan entre integració, assimilació i Anglo-conformity nord-americana. Si bé, com hem vist, l’assimilacionisme deixa de presentar-se com el resultat inevitable del procés d’inserció, aquest continuarà contemplant-se des del punt de vista dels «anglosaxons, protestants, blancs, originaris del nord, del grup políticament hegemònic» (Chapoulie, 2002: 11).

La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés d’integració sembla desmentida per la història. L’exemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. D’altra banda, la dispersió espacial –com passa amb els senegalesos o els xinesos a València– no sempre pot considerar-se un indicador d’integració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A l’inrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.

Per últim, però no menys important, alguns dels elements de l’anàlisi de l’Escola de Chicago són excessivament dependents dels trets específics de l’experiència nord-americana de primeries del segle XX. Més encara, es generalitza aquest model per damunt de les diferències indubtables entre les ciutats europees i nord-americanes, diferències de particular rellevància pel que fa a la inserció urbana dels immigrants.[18]

Més enllà d’aquestes crítiques, algunes de les aportacions de l’Escola de Chicago són de particular rellevància per al nostre tema.[19] Les seues investigacions es van caracteritzar per cercar el coneixement empíric, tot considerant les situacions concretes en la seua complexitat i el punt de vista de l’actor. Aquesta concepció de la recerca va incloure el desenvolupament de mètodes i tècniques, en uns casos específics i en altres adoptats de l’antropologia, que tenen en comú el seu caràcter qualitatiu.[20] Un altre element a destacar-hi és la importància atorgada a les representacions i significacions col·lectives en tant que elements que intervenen i tenen un efecte objectiu en les interaccions socials. Igualment, un altre tret distintiu de la tradició de Chicago ha estat la importància atribuïda al coneixement empíric de les formes que adopta la distribució residencial i la preocupació per construir, sobre aquest coneixement, un quadre teòric de referència. Més enllà dels trets concrets del quadre teòric, ja comentats, sembla particularment remarcable la preocupació per lligar els fenòmens més concrets, aquells que no poden ser captats més que per una investigació etnogràfica, i els fenòmens més globals que caracteritzen les ciutats contemporànies.

Altres aportacions fan referència, més específicament, a les relacions interètniques. Així, els processos de desorganització i reorganització, que Thomas i Znaniecki havien constatat per als immigrants polonesos, eren inherents als processos de migració.[21] D’acord amb això, la inserció urbana dels nous veïns comporta un procés d’adaptació i recreació dels seus recursos, socials i culturals, al nou entorn, procés en el qual les relacions primàries, la residència prop dels «seus», l’ajuda mútua i les organitzacions específiques, tenen un paper de primer ordre.

Tot i l’evolucionisme que presideix les formulacions, aquest procés d’inserció es lliga a la dinàmica d’interaccions socials, des d’una perspectiva que, en termes més moderns, podríem anomenar conflictivista. La inserció urbana dels immigrants i l’ampliació de la interacció significativa entre els diferents grups comporta un cert grau de conflicte. Com passa amb altres conceptes remarcables de la tradició de Chicago, el conflicte té un caràcter ambivalent, alhora eina d’integració i de ruptura.

5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA

Més enllà de la valoració que ens meresca, l’empremta de l’Escola de Chicago s’ha mostrat com a molt important. Moltes de les seues idees força i una bona part dels conceptes que s’hi encunyaren, o s’hi va contribuir a encunyar, com assimilació, competència, concentració ètnica o barri de transició, continuen tenint un paper central en la recerca científica sobre la inserció urbana dels immigrants. I una cosa semblant podríem dir d’una bona part dels elements que componen el marc explicatiu i valoratiu de l’Escola de Chicago sobre els fenòmens de la distribució desigual dels immigrants a la ciutat.