Nous veïns a la ciutat

A la primeria de la dècada dels anys 1940, amb el declivi de Chicago dins del món acadèmic nord-americà, s’abandonaren algunes de les seues línies de recerca. Tanmateix, d’altres es perllongaren, tot i que transformades i des de paràmetres teòrics i epistemològics diferents. Així, la preocupació pel coneixement de la distribució desigual en l’espai urbà es va desenvolupar com «estudis de segregació espacial», branca que a l’àmbit anglosaxó ha conegut una forta expansió. Aquests estudis, de tipus quantitatiu i estadístic, sorgiren com una forma de mesurar la separació residencial de diferents tipus de població. Es generaren una diversitat d’índexs, entre els quals l’índex de dissimilitud de Duncan potser siga el més utilitzat.[22] A més, als seus estudis sobre els barris negres de Chicago, Duncan va introduir la noció de «llindar crític» per a fer referència a un nombre de veïns, negres o immigrants, a partir del qual es donava la fugida dels veïns blancs i autòctons, baixava el preu de l’habitatge, es degradava l’entorn i s’instal·lava una forta dinàmica segregacionista.[23] La perpetuació dels guetos negres i els estudis sobre segregació residencial, o millor dit la seua lògica implícita, contribuïren a connotar negativament les concentracions ètniques pobres. Aquests tipus de tesis gaudiren d’un ampli ressò.

En aquests tipus d’estudis i en l’escola de pensament que han conformat, els termes de concentració i de segregació s’utilitzen, sovint, com intercanviables quan no com idèntics.[24] Tanmateix, l’ús neutre de la noció de segregació, en principi legitimada per la tecnologia dels índexs, va manifestament en contra de les imatges amb què és associada normalment. Segregació té inevitables referències a gueto, exclusió i marginació.[25] Com recorda Schnapper (1998: 201), «no s’aplica als barris on s’ajunten voluntàriament les persones de les categories més elevades». Convé, doncs, distingir entre els dos conceptes. Concentració implica una sobrerepresentació relativa en un indret de la ciutat, barri o espai públic. Segregació evoca «a la vegada, la separació física i la distància social» (Schnapper, 1998: 201). La segregació suposa un cert grau de concentració espacial i, sobretot, l’assignació dels membres del grup a aqueix espai com a conseqüència de pràctiques i lògiques d’exclusió o de relegació de què són objecte. La segregació comporta així alguns trets distintius respecte a la simple concentració, trets que convé subratllar: implica un grup minoritzat i una separació forçada per una diversitat de factors, mecanismes i dinàmiques socials. La segregació implica fronteres, «la transgressió de les quals pot comportar greus perjudicis per a l’infractor» (Delgado, 1998: 184). Els espais de la segregació són els barris marginals i/o els que concentren les minories considerades indesitjables, perilloses o, més simplement, poc convenients.

En la vida real, segregació i concentració conformen dos extrems d’un continuum amb diverses situacions intermèdies. En tot cas, convé distingir la segregació de la tendència a viure junts de determinades minories en certes zones. D’acord amb les recerques de Burgess, Park i Thomas, l’existència de barris ètnics, d’organitzacions pròpies i de periòdics en les diverses llengües maternes, van contribuir a la millor adaptació dels immigrants.[26] Sols les concentracions ètniques que es perpetuen són problemàtiques, més encara quan la diferència es conjuga amb la desigualtat, com als guetos negres. O, en clar ressò d’aquestes tesis, «l’autosegregació relativa no constitueix una forma d’inferiorització ni d’exclusió, sinó que és un instrument al servei de la integració» (Delgado, 1998: 185).

Per una altra part, els diferents estudis sobre segregació ens ofereixen dades sobre la distribució residencial dels immigrants, dades d’interès sens dubte, però que ens diuen poc sobre els processos socials subjacents i la seua interpretació. Una concentració residencial aparentment semblant pot tenir, i de fet té, diferents conseqüències socials segons els grups en qüestió, que la distribució desigual siga escollida o imposada, que les diferències significatives que denoten la concentració s’acompanyen o no d’una situació de pobresa i marginació social, etc.[27] A més a més, la percepció sobre les concentracions ètniques depèn de la història i les tradicions sociopolítiques de cada societat, dels efectes atribuïts a aquestes concentracions ètniques, així com als valors ideològics i mites identitaris. Per això hi ha una diferent percepció a l’àmbit anglosaxó i a l’àmbit europeu continental, particularment el francòfon.[28] Si en el primer les concentracions susciten menys recels, la visió europea ha estat tradicionalment molt més problematitzadora.

Cal assenyalar, en fi, que els índexs de segregació sols ens donen informació sobre una única dimensió de la inserció urbana: la residencial. Com destaquen Fong (1998) i Hiebert (1998), per a entendre i valorar les conseqüències d’aquestes concentracions cal considerar l’existència d’altres tipus de relació o no, l’accessibilitat a altres espais, el grau d’inserció socioeconòmica, etc. És a dir, examinar els fenòmens de concentració residencial en el context més ample de les relacions socials que es donen a la ciutat.

Les connotacions negatives associades a les concentracions ètniques augmentaren en la dècada de 1980 i primeries de 1990. En aquests anys es produïren conflictes, protestes i desordres als barris multiculturals de grans ciutats europees i nord-americanes. Banlieue à problème, inner-city, «gueto urbà» es constitueixen en les representacions dominants d’un cert nombre de problemes socials, representacions «evocadores de patologies socials i urbanes alhora» (Body-Gendrot i De Rudder, 1998: 7). Es tracta d’escenaris urbans marcats per l’atur i l’ocupació precària, les diverses manifestacions de la «nova pobresa», la degradació dels serveis i dels espais públics, la pèrdua de lligams socials, però també per l’heterogeneïtat etnocultural, ja que aquest tipus de situacions afecta una bona part dels veïns immigrants o d’origen immigrant i als seus filles i fills. Aquests tipus de barris conformen una representació arquetípica del procés d’ampliació de la marginalitat urbana, tot i que aquest siga més ampli i complex.[29] Tot i les diferències i matisos entre uns països i altres, l’augment de la marginalitat urbana semblava validar i legitimar el recel vers les concentracions ètniques i/o racials, més encara quan en molts casos es feia de la presència dels immigrants el factor causal que desencadenava el procés de degradació urbana i de precarietat social.

La popularització simplificada d’alguns dels postulats de l’Escola de Chicago, l’ampla tradició dels estudis sobre la segregació, la creixent preocupació per la marginalitat urbana en què es vincula desigualtat social, precarietat residencial i diferència cultural, són alguns dels elements que han conformat i legitimat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Aquest sentit comú fa referència, en aquest context, a una sèrie de representacions sobre el procés d’inserció residencial dels immigrants, de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que genera aquesta inserció, i d’opcions valoratives sobre els fenòmens de concentració i dispersió. Aquest sentit comú, compartit per periodistes, gestors públics i una bona part dels científics socials, es pot sintetitzar en dos grups de proposicions.

Segons la primera, hi ha un model d’inserció residencial dels immigrants que suposa un trànsit, tant espacial com social, des dels centres urbans empobrits que conformen els «llocs d’arribada» als barris semicentrals i/o perifèrics més acomodats. Aquest procés no se sol presentar com un cicle evolutiu, a la manera de Park en 1926, però les referències recurrents tendeixen a presentarlo com la seqüència normal dels fets. Per una altra part, per descriure aquest procés s’ha establert una tipologia de barris com «barri d’arribada», «barri de transició», «barri ètnic» o d’altres, amb uns trets més o menys específics i una particular funció en el procés d’inserció.

D’acord amb la segona proposició, l’autèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de l’escassa voluntat del grup per integrar-se, s’associen a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés d’inserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, d’una major integració social.

És evident que les parts més populars i degradades dels centres urbans són un espai privilegiat de recepció d’immigrants. Hi ha concentracions ètniques amb les característiques negatives assenyalades en què la concentració mateix constitueix un factor més que retroalimenta el procés de marginació i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses d’habitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.

[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, l’heterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents d’aqueixa cultura pública comuna, per exemple, d’origen generacional.

[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, l’arrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i d’espai.

[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus d’acció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, l’individu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, d’aprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».

[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de l’àmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a l’àmbit del futbol i d’altres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes d’un equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.

[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.

[6] Per a Park, l’home marginal són les filles i fills dels immigrants que pateixen la desorganització del grup i la cultura d’origen sense, per una altra part, estar plenament assimilats a l’American way of life. Tanmateix, Park com en general altres científics de l’Escola de Chicago, tenia plena confiança en el resultat final: la integració social i l’americanització cultural. Anys més tard, a mitjan dels anys trenta, aquesta confiança minvà, com es comenta a l’apartat següent.

[7] Entre els autors espanyols, Santamaría (2002) des de la sociologia, Delgado (1997 i 1998) des de l’antropologia i De Lucas (1994, 1998) des de la filosofia política, han destacat el caràcter de construcció social de l’immigrant.

[8] A València, Alacant i una bona part de la costa mediterrània, guiri designa el turista arquetípic europeu: blanc, ros i a la recerca del sol. Més tard, el seu ús s’ha ampliat per a designar l’estranger europeu o dels països desenvolupats. Monnet (2001) registra l’ús del terme a Barcelona i com aquest ha evolucionat des del turista de platja al turista urbà, però sempre com a categoria classificatòria diferent d’immigrant, moro i sudaca (altres tipus d’estrangers).

[9] Des de l’ampliació de l’1 de maig de 2004, la Unió Europea compta amb 25 estats membres. En aquesta investigació, quan es parle d’Unió Europea es farà referència a la Unió dels 15, l’anterior a la darrera ampliació.

[10] Segons indiquen tots els estudis, els estrangers que tenen una valoració més alta són els europeus de la Unió Europea, seguits dels llatinoamericans, els europeus de l’est, els africans de raça negra, els asiàtics, i en darrer lloc, els «àrabs» o «musulmans». Aquesta opinió és molt consistent al llarg de la dècada dels 90 (Díez Nicolás i Ramírez Lafita, 2001: 93 i ss.).

[11] Són «rebutjats» juntament amb altres grups «d’incapaços» (menors d’edat, malalts mentals) o «d’indesitjables» (empresonats) que tampoc no voten. En relació a immigració, ciutadania i drets polítics, vegeu De Lucas (1998, 2001).

[12] Superar la frontera de l’antiga ciutadania suposa desvincular el dret de vot de les dues dimensions de la ciutadania occidental: la nacionalitat, com a membre de la nació, i la ciutadania estatal, com a súbdit reconegut d’un Estat. Si desvinculem el dret de vot dels seus antics vincles cal revincular-lo d’un altre: la residència. Això suposa, en el cas dels immigrants, vincular el dret de vot a la residència durant una sèrie d’anys (per exemple, els que atorga el permís de residència permanent). El dret de vot a les eleccions municipals podria suposar un pas concret que ens equipararia amb altres països europeus com Irlanda, amb dret reconegut des de 1963, Suècia, des de 1975, Dinamarca, des de 1981 i Holanda, des de 1985. Gran Bretanya va concedir, l’any 1948, el sufragi actiu i passiu en totes les eleccions als residents «ciutadans de la Commonwealth».

[13] Amb «grup etnocultural sorgit de la immigració» fem referència a un col·lectiu d’immigrants i/o els seus descendents que es constitueixen com a grup social d’adscripció i identificació, al si i respecte a la societat de recepció, i que té conseqüències sobre la seua interacció social. Més endavant es comenta el concepte de grup ètnic. Un exemple de grup etnocultural sorgit de la immigració seria el cas dels italo-nord-americans o dels irlandesos-nord-americans als Estats Units.

[14] L’«americanització» va comportar una sèrie d’actuacions de diverses administracions i entitats, com classes d’anglès i mesures d’educació patriòtica (Bastenier i Dassetto, 1993: 74 i ss). La ideologia oficial nord-americana va presentar aquesta «americanització» com a melting pot, fusió de les aportacions culturals, que donava peu a una identitat sociopolítica basada en els «valors americans» i la sacralització dels símbols patris. Tanmateix, en la pràctica, fer dels immigrants nord-americans implicava un procés d’assimilació al model d’Anglo-conformity, el motlle cultural hegemònic basat en l’anglès i la cultura anglosaxona (Kymlicka, 1996: 43 i ss.; McNicoll, 1993: 28 i ss.).

[15] Els conceptes de Park no tenen un sentit inequívoc. Així, per a Basteneir i Dassetto (1993) hi ha en Park un doble sentit d’assimilació. Un, majoritari, fa referència a assimilació com a aculturació, s’identifica amb l’americanització i té en l’escola i els matrimonis mixtos les seues eines més poderoses. Segons un altre sentit minoritari, present en el manual de 1921, el procés d’assimilació comporta un major pes de la interacció recíproca, més en concordança amb la ideologia del melting pot. De Rudder (2002) fa seu aquest sentit i el generalitza, de forma excessiva al meu parer, al conjunt de l’obra de Park.

[16] Amb el temps, Park va excloure del cicle de relacions racials els negres i els asiàtics pels entrebancs socials que suposen els seus trets fenotípics. Més tard, l’any 1937, ampliarà els seus dubtes per a determinats grups d’immigrants blancs. Vegeu, en aquest sentit, Schnapper (1998: 195), De Rudder (2002: 47) i Chapoulie (2002: 18).

[17] Vegeu, per a aquests i altres elements crítics, Piette (1990), Kesteloot (1990), Hannerz (1993), Martínez Veiga (1999) i Chapoulie (2002)

[18] En Amèrica del Nord, la urbanització i la industrialització es realitzà sense quasi antecedents, mentre que a Europa aquest desenvolupament es realitzà, almenys en part, sobre la base urbana preexistent. Al mateix temps, els espais urbans europeus tenen unes connotacions històriques i simbòliques que en Amèrica del Nord són més noves o menys importants, la qual cosa és particularment perceptible als centres urbans. Una altra diferència important rau en els principals actors del desenvolupament de les ciutats, promotors privats en el cas nord-americà i amb més paper dels operadors públics en el cas europeu, caracteritzat a més per la importància de la planificació i l’ordenació urbana. Per analitzar aquestes i altres diferències, vegeu Alvergne i Coffey (2000).

[19] Vegeu Piette (1990), Coulon (1992), Bastenier i Dassetto (1993), Chapoulie (2002) i De Rudder (2002).

[20] Ens referim a la utilització de documents personals, a l’anàlisi d’una diversitat de fonts documentals, a la realització d’entrevistes i d’històries de vida, al treball de camp i l’observació participant en l’àmbit urbà. Park considerava que el mètode antropològic, desenvolupat per Boas i Lowie, era plenament aplicable i necessari en les investigacions urbanes per a captar les pràctiques socials, costums, creences i concepcions dels immigrants a la ciutat (Hannerz, 1993: 42).

[21] Desorganització i reorganització són dos conceptes centrals de moltes recerques de l’Escola de Chicago. Encunyats per Thomas i Znaniecki en la seua obra El camperolat polonès a Europa i Amèrica, publicada entre 1918 i 1920, per a referir-se al procés de desorganització de la vida camperola en la societat polonesa, situació que s’agreuja amb la migració als Estats Units. Tanmateix, aquest estat de desorganització social és provisional. En Amèrica, el grup migrant reorganitza les seues actituds, acomoda valors i comportaments, i conforma una nova organització.

[22] La separació residencial dels diferents grups es pot mesurar amb una diversitat d’índexs que solen agrupar-se en quatre blocs: de distribució espacial, del grau de contacte potencial, de concentració i de centralitat. A l’àmbit anglosaxó s’han donat vives polèmiques sobre la construcció d’aquests índexs i la seua pertinència, com recull Fong (1998: 254 i ss).

[23] Aquesta noció és semblant a la idea de «llindar de tolerància» que es va imposar a tot Europa en la dècada de 1980. Aquest llindar expressa la capacitat de la societat per a acollir immigrants, i superar-lo pot obrir tot tipus de dinàmiques de tensió, competència i desagregació social. El concepte de llindar va ser utilitzat com una legitimació de la política d’immigració zero, oficial en la Unió Europea fins mitjan dècada dels 1990. Aquesta idea té, almenys, tres problemes. Primer, redueix a un càlcul quantitatiu tot un complex procés social. Segon, és qüestionada per la realitat atès que Luxemburg, amb una mitjana d’un 30 % de residents estrangers durant les dècades de 1980 i 1990, no ha tingut més problemes que França, amb una mitjana d’un 10 %. En tercer lloc, la mateixa concepció del «llindar de tolerància» sembla que responsabilitza els immigrants, en realitat el seu nombre, dels problemes que es generen i obvia així el paper clau dels processos socials de la societat de recepció.

[24] Això és freqüent a l’àmbit anglosaxó. Igualment, és el cas d’estudis de segregació a l’Estat espanyol, com el de Checa Olmos i Arjona Garrido (2003) referit a Almeria, i el de Martori i Hoberg (2004) sobre diversos municipis catalans.

[25] Segons Peach (1998: 234), per a la realitat canadenca, «els polítics quan parlen de segregació evoquen els estereotips dels guetos negres nord-americans».

[26] El 1964, Burgess presentava un balanç de l’Escola de Chicago i afirmava: «el descobriment que els grups ètnics constituïen un gegantesc mecanisme sociològic de defensa que facilitava la supervivència i l’adaptació dels immigrants, comunitats a les quals la segona generació volia escapar, ha constituït un resultat major de la recerca sociològica de la ciutat entre 1920 i 1930» (Coulon, 1992: 36).

[27] Per a aquests i altres aspectes crítics sobre el concepte de segregació i, sobretot, a la seua utilització «àmplia», vegeu Brun (1994), Grafmeyer (1994), Schanpper (1998) i Hiebert (1998).

[28] D’acord amb l’imaginari del model republicà francès, no hi ha d’haver instàncies intermèdies fundades sobre particularitats comunitàries entre l’individu i la República. Aquestes es consideren un perill per l’èxit del procés d’aculturació, poden debilitar la lleialtat a la República i tendeixen a destacar-hi els particularismes enfront de la unitat nacional. A l’àmbit anglosaxó, la tradició identitària i sociològica ha destacat el paper positiu de les organitzacions, comunitats i grups ètnics en el procés de conversió dels immigrants en nacionals. La diferent valoració fa referència, també, a la desigual importància atorgada, en un i altre context, a l’universalisme, a l’igualitarisme i als fenòmens de precarietat social.

[29] En les nostres societats occidentals operen, d’acord amb Wacquant (2001: 171 i ss.), quatre lògiques estructurals que alimenten la nova marginalitat urbana: l’augment de la desigualtat social, els canvis en el treball assalariat, la reducció de l’acció protectora de l’Estat i l’accentuació dels processos de concentració i estigmatització. Tot i que constata els aspectes comuns, estructurals, entre el gueto nord-americà i la banlieue francesa, Wacquant (2001: 180) considera que no es pot identificar la situació europea amb la nord-americana. No hi ha un gueto turc a Berlín, surinamès a Rotterdam o magribí a Marsella, en el sentit de tancament institucionalitzat, fronteres rígides i homogeneïtat etnocultural. D’altra part, afirma, als països europeus no es dóna la retirada de l’administració d’aquests espais urbans que caracteritza la situació nord-americana. Sí que hi és comuna, segons Wacquant, una tendència a un major pes de les divisions i tensions etnoracials.

II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA

Al País Valencià, com arreu de l’arc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de l’Europa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina vers l’Europa desenvolupada de què formem part. La presència d’aquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.

El flux migratori des del nord estava compost –i majoritàriament encara és així– per jubilats i pensionistes nacionals d’altres estats de la Unió Europea que cerquen el bon clima i una millor qualitat de vida. A diferència d’altres ciutats costaneres del País, la ciutat de València no va rebre aquesta migració comunitària. No és d’estranyar. València no ha estat mai una ciutat turística, entre altres raons perquè mai s’ha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o d’una vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta d’una migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre n’ha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.