Nous veïns a la ciutat

3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT

L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.

En el nostre cas, la ciutat de València, on tenen els immigrants els seus habitatges? En quins barris viuen? Quines pautes d’assentament, si n’hi ha, podem establir? Per apropar-nos a aquestes qüestions s’ha realitzat un estudi sobre la distribució per barris dels veïns estrangers, i de l’evolució d’aquesta des del 1998 fins al 2004, a partir de les dades que proporciona el Padró Municipal d’Habitants.[12] Aquestes dades s’han contrastat amb les xifres de les nacionalitats més representades a cada barri i amb informacions de fonts diverses (informants i estudis concrets disponibles). El resultat és la distribució residencial de la immigració a València que es comenta a continuació i que s’ha plasmat cartogràficament als mapes 2.1, 2.2, 2.3 i 2.4.

Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.

El mapa 2.4 ens dóna una visió de la distribució dels immigrants als barris de la ciutat, pel gener de 2004. Es tracta, com era d’esperar, d’una distribució desigual. Un primer factor discriminador és el nivell socioeconòmic del barri. En termes generals, els barris benestants com la Gran Via, el Pla del Remei, Sant Francesc, l’Exposició, i Jaume Roig, tenen un índex de veïns estrangers molt inferior a la mitjana de la ciutat. A més, en aquests barris, els estrangers comunitaris solen estar sobrerepresentats i els extracomunitaris subrepresentats en relació amb el conjunt de la ciutat.[13] El mercat de l’habitatge i l’escassesa de recursos econòmics dels immigrants són factors bàsics de la seua distribució residencial desigual. Tanmateix, però, aquests factors no ens expliquen la particular trama de la immigració que es veu al mapa 2.4.

MAPA 2.1

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 1998

MAPA 2.2

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2000

MAPA 2.3

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2002

MAPA 2.4

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004

Hi ha barris populars, amb habitatge barat, que han rebut pocs immigrants i tenen, fins i tot avui, un nombre relativament reduït de veïns estrangers. Haurem de considerar, doncs, més factors per explicar-nos la distribució residencial desigual a la ciutat. Ens uns casos, són trets del barri, com la ubicació geogràfica, el paper que compleix en la divisió de funcions i en la trama relacional de la ciutat. Uns altres motius són específics dels immigrants, com el tipus d’immigració, temporal o permanent, l’existència o no d’immigrants assentats amb anterioritat i l’acció de les xarxes socials.

La presència de veïns estrangers, constant des de principis dels 90, és una tendència consolidada al centre històric. Tanmateix, al seu si trobem dues situacions diferenciades. Per una banda, els barris més benestants, com la Xerea i Sant Francesc, han tingut i tenen un nombre reduït de residents estrangers i, entre ells, destaquen els nacionals de la Unió Europea. Els barris de la Seu i el Carme ocupen un lloc intermedi. Més acomodat el primer, més heterogeni el segon, els dos tenen al llarg d’aquests anys una proporció relativament alta de veïns estrangers, 10,2 % i 9,4 % en 2004 respectivament, tot i que amb una notable presència dels nacionals de la Unió Europea.[14] A l’altre extrem d’aquest continuum, la part més popular del centre històric, els barris del Pilar i el Mercat tenen una alta proporció de veïns estrangers, el 14,2 % i el 15 % en 2004, en la seua immensa majoria extracomunitaris, amb presència dels grups o collectius més antics a la ciutat, xinesos i marroquins, en molts casos gent amb anys d’assentament, però també de nous. Són els barris del Pilar i el Mercat, i una part del Carme, o millor dit, els carrers i finques d’habitatge antic i barat d’aquests barris, els que concentren la població extracomunitària. Al centre històric de València trobem, a més a més, una característica que es repetirà, amb matisos, en uns altres barris de la ciutat: més que d’un habitatge homogeni en una zona es dóna una ubicació residencial discontínua dels immigrants, en nínxols formats per carrers i finques modestos, sense rehabilitar, que de vegades coincideixen paret amb paret amb finques rehabilitades i habitatges de renda mitjana o alta.

Si eixim del centre històric, el primer cercle de la ciutat segons l’esquema de l’Escola de Chicago, trobem al sud els districtes de l’Eixample i Extramurs. Al primer, escindit entre dos barris benestants i un altre de popular, ha estat al barri de Russafa on es concentren la immensa majoria dels immigrants.[15] Al districte d’Extramurs, més popular i més homogeni socialment que l’Eixample, ha estat el barri de la Roqueta el que, des de mitjan dècada de 1990, té una major proporció de veïns immigrants.

Els esmentats barris de Russafa i la Roqueta presenten similituds d’interès. Si l’any 1998 tenien ja un nombre d’estrangers rellevant, sempre en comparança a la mitjana de la ciutat, pel gener de 2004 el 15,6 % dels veïns de Russafa i el 17,6 % de la Roqueta eren estrangers. Es tracta de barris populars –més modest la Roqueta, més heterogeni Russafa–, molt cèntrics i ben comunicats, situats a les dues vores de l’Estació del nord. Són barris d’instal·lació primerenca d’immigrants a la ciutat, de marroquins en particular, que amb el temps s’han consolidat com a barris d’assentament per a aquest i altres collectius. A mitjan dècada, Russafa ja oferia una oferta consolidada de serveis a la comunitat magribina, si bé les xifres d’empadronats eren encara molt modestes. A partir del 2000, són els equatorians els que s’instal·len al barri. Com després veurem en detall, els veïns immigrants de Russafa s’han concentrat als carrers i finques més modestos i barats. Molts d’aquests habitatges estaven ja buits; en altres casos, els immigrants han substituït els autòctons que deixaven els habitatges més modestos. S’ha donat una ubicació diferent dins del barri segons les nacionalitats de procedència i el temps d’instal·lació, amb una concentració del col·lectiu magribí a la zona del carrer Cuba, Buenos Aires i Puerto Rico. Tanmateix però, això es conjuga amb la convivència, més o menys indiferent, d’immigrants de procedències diverses al mateix barri i els mateixos carrers.

Al sud-est de Russafa, Montolivet i En Corts són barris d’instal·lació d’immigrants més recents. El nombre d’estrangers hi era, l’any 1998, molt reduït. Amb una continuïtat física amb Russafa, separats per l’avinguda de Peris i Valero, els barris obrers de Montolivet i En Corts oferien un parc d’habitatge barat que començava a escassejar a Russafa al principi del 2000. En dos anys escassos, aquests barris van veure com es multiplicaven per cinc els veïns estrangers, la majoria equatorians. Pel gener de 2004, el 12 % dels veïns de Montolivet i el 12,5 % dels d’En Corts són estrangers. En els dos casos, les nacionalitats més representades són l’equatoriana i la colombiana (el 42,7 % dels estrangers de Montolivet són equatorians).

D’acord amb les dades del padró, des de 1998 fins a l’any 2001, Patraix era un dels barris de València on hi havia més residents estrangers. Tanmateix, aquesta dada reiterada, no es «corresponia» bé amb la reduïda presència d’extracomunitaris al barri. Sols als voltants de la seu central de Creu Roja a València (c/ Mossèn Fenollar 8), es veien immigrants. Un estudi dels fulls collectius del padró va mostrar que més del 50 % dels estrangers de Patraix estaven empadronats a l’adreça de Creu Roja. Es tractava, doncs, de beneficiaris de programes de l’entitat però que, en la immensa majoria, no vivien a Patraix; per tant, no s’ha destacat aquest barri als mapes d’ubicació de la immigració a la ciutat.[16]

Al nord del llit del Túria, i separats del centre històric per aquest, hi trobem una sèrie de barris que a partir de 1999 es convertiran en barris receptors d’immigrants. Són els barris de Tendetes i el Calvari del districte de Campanar, i tots els barris del districte de la Saïdia. Destaquen pel nombre d’estrangers els barris de Trinitat i Morvedre, on representen el 13,3 % i el 12,5 % dels veïns. Es tracta de barris relativament cèntrics, ben comunicats i amb una composició social i d’habitatge heterogènia, amb zones més populars i altres de professionals mitjans. Com en d’altres barris d’immigració recent, les nacionalitats més representades –per damunt de la mitjana de la ciutat– són les llatinoamericanes.

Més cap al nord, un altre barri d’assentament immigrant molt recent és el dels Orriols. Es tracta d’un barri obrer amb dos ambients urbans. Un, el vell barri dels anys 1960, on predomina la construcció de VPO (habitatges de protecció oficial) franquista, amb habitatges molt menuts i d’escassa qualitat. L’altra part del barri és de nova construcció, de major qualitat, i amb un veïnat més heterogeni. El procés d’assentament de la immigració, fonamentalment llatinoamericana, ha estat molt ràpid. Al 2000, la població estrangera dels Orriols suposava el 1,32 %. Quatre anys després, els estrangers suposen el 16,3 % dels veïns del barri. Els Orriols ha registrat el procés de canvi més accelerat de tots els barris de la ciutat i s’ha convertit, als darrers dos anys, en barri d’arribada per a una part de la immigració més recent, particularment equatoriana (el gener de 2004, eren equatorians un 49 % del total dels veïns estrangers). S’ha produït un clar procés de substitució segons el qual els immigrants han ocupat els habitatges més antics i/o més precaris que han deixat lliures els propietaris, treballadors autòctons, normalment per trasllat a un habitatge millor, bé a la part nova del barri o a d’altres barris de la ciutat. El procés que es dóna als Orriols s’ha estès al barri veí de Torrefiel, amb el qual comparteix característiques.

Al nostre mapa destaca la presència al nord-est de dos barris d’una tipologia diferent als que, fins ara, estem comentant. Benimaclet i Mestalla són barris relativament acomodats, amb unes ràtios acceptables d’índex de qualitat urbana. Són barris heterogenis on conviuen, de forma discontínua, treballadors, professionals i capes mitjanes i on hi ha una oferta d’habitatge barat, els habitatges modestos dels anys 1960 i 70 que subsisteixen en borses dins de trames d’edificacions més modernes i de nivell econòmic més alt. Aquests dos barris ja comptaven amb una certa presència de veïns immigrants el 1998. El seu lloc destacat en el mapa de la València immigrant es va afirmar entre els anys 2000 i 2002 (vegeu mapes 2.2 i 2.3). Al gener de 2004, el 10,8 % del veïnat de Benimaclet i el 10,2 % del de Mestalla és estranger, amb un ampli ventall de nacionalitats. La situació de Benimaclet i Mestalla és un bon contraexemple contra la generalització abusiva que identifica inserció residencial dels immigrants i barri degradat. Hi ha trama d’habitatge modest, ocupada pels immigrants, però en un medi més aviat acomodat.

Per acabar el comentari al nostre mapa de la immigració a València, ens referirem a l’eix de l’avinguda del Port i la façana marítima de la ciutat. Els Poblats Marítims han tingut i tenen una escassa presència d’estrangers, sempre en termes comparatius amb la mitjana de la ciutat, amb l’excepció parcial del barri del Grau.[17] És al districte de Camins al Grau on es concentren els barris amb una major proporció de veïns immigrants d’aquesta part de la ciutat, destacanthi el Camí Fondo (14,9 %) i la Creu del Grau (11,8 %). El Camí Fondo i els voltants ha estat un barri de recepció d’immigració des de mitjan 1995, sempre en termes modestos però significatius (vegeu mapa 2.1). En un dels seus carrers es va instal·lar un dels primers oratoris islàmics de la ciutat, que encara subsisteix. Es tracta de barris populars, amb una oferta d’habitatge barat i/o antigues finques de VPO i prop del Port. En una part d’aquests barris s’ha donat un procés de substitució semblant al dels Orriols però de forma menys concentrada, en el temps i en l’espai.

4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA

Si atenem a l’evolució del fenomen de la inserció residencial dels immigrants a València, podem establir dues etapes. Una primera, que comprendria tota la dècada dels anys 1990 i que apareix reflectida al mapa 2.1, de gener de 1998. Llavors, la immigració extracomunitària, encara molt reduïda en nombre, estava instal·lada als barris populars del centre històric i a alguns altres com Russafa i el Camí Fondo. En altres barris, com la Roqueta, Morvedre o Benimaclet, s’apuntava ja una presència d’immigrants. Aquesta primera etapa va ser protagonitzada per una diversitat de nacionalitats, on destacaven els marroquins, xinesos, argentins i senegalesos. La segona etapa comença a l’inici del nou segle i el seu signe, almenys fins ara, és l’ampliació molt ràpida del nombre de veïns estrangers i l’extensió de la seua presència a un major nombre de barris de la ciutat. Amb l’augment del flux migratori, amb equatorians i colombians com a protagonistes centrals, es dóna una expansió de la immigració al si de la ciutat. Junt amb l’augment de la població estrangera al Pilar i el Mercat, Russafa i Camí Fondo, els barris «receptors» d’immigració al llarg dels anys 90, cal destacar que la immigració s’ha estès per la ciutat. Avui hi ha més barris amb una presència notable de veïns estrangers que ha suposat canvis significatius en la vida veïnal i en l’autopercepció del barri mateix. En poc més de tres anys, el panorama veïnal dels Orriols, Montolivet o En Corts ha incorporat els llatinoamericans com a figura habitual als carrers. Per altra banda, a nivell general de la ciutat, aquesta presència és també evident als carrers, als centres comercials, els transports, els parcs i altres espais públics. Per segona vegada en la història, València comença a autopercebre’s com a ciutat d’immigració.

A la ciutat de València, la inserció residencial dels immigrants es produeix en una pluralitat de barris, una situació que no podem reduir a la imatge clàssica del centre històric degradat i les àrees pobres de transició. En aquest sentit, podem diferenciar-hi quatre tipus de barri que concentren un nombre d’estrangers superior a la mitjana de la ciutat:

Els barris populars del centre històric, amb la trama discontínua d’habitatge antic i degradat, que es troba en canvi constant de la mà, entre altres factors, del procés de rehabilitació del primer districte de la ciutat.

Barris populars relativament cèntrics, al voltant del centre històric, i amb una oferta d’habitatge modest. Ens uns casos, són barris de recepció d’immigrants des de mitjan dècada de 1990, com la Roqueta i Russafa pel sud del centre històric; en altres casos, aquest caràcter és més nou, com Morvedre i Trinitat pel nord. Es tracta de barris relativament heterogenis, de treballadors i professionals, que conjuguen habitatges antics i nous en proporció desigual, i amb una part modesta i barata. Hi ha dèficits de serveis, tot i la millora dels darrers anys, però no es poden definir com a barris degradats i/o marginals (cosa que sí que es podria afirmar d’algunes zones del Carme, el Pilar o el Mercat al centre històric).

Un tercer tipus estaria constituït per barris obrers de la perifèria o allunyats del centre, amb zones de predomini de l’habitatge barat per a productores del desenvolupament franquista dels anys 1960 i primeria dels 1970. Seria el cas dels Orriols i del Camí Fondo, així com d’alguns barris de la zona de l’avinguda del Port.

Per últim, un quart tipus de barri receptor d’immigració agruparia Mestalla i Benimaclet, com a barris relativament acomodats, amb una heterogeneïtat d’estatus socioeconòmic dels residents i de tipus d’habitatges.

En tots aquests barris els estrangers no habiten de forma homogènia. Com mostren els casos del Pilar, el Mercat i Russafa, els immigrants es concentren en carrers i finques d’habitatges antics i més modestos, però també es distribueixen pel parc d’habitatge barat del barri. Lluny d’establir àrees homogènies, la inserció residencial dels immigrants conforma una trama discontínua de concentracions relatives en determinants punts del teixit urbà del barri. Fins i tot als barris amb més presència d’immigrants, els veïns immigrants i autòctons comparteixen carrers i finques. De forma semblant a Madrid, Barcelona i altres ciutats europees com París, a València es dóna una situació de convivència residencial, una barreja d’habitatge immigrant i nadiu relativament ampla i extensa.

Aquest tipus d’inserció residencial es prou diferent de l’experiència anglosaxona clàssica, on predominen els barris ètnics com Chinatown o Little Italy. D’acord amb el model de barri ètnic, aquest concentra una bona part dels membres dels respectius col·lectius i s’hi conforma un espai veïnal, comercial i relacional italià, irlandès o polonès. Aquest model, que en la pràctica es mostrà més heterogeni del que la seua imatge proclamava, no és aplicable a la nostra realitat. A més de la convivència residencial entre autòctons i immigrants ja comentada, en cap barri de València els estrangers superen els autòctons ni hi ha una presència quasi exclusiva d’una nacionalitat que marque amb la seua etnicitat l’espai social del barri. A nivell de ciutat, les concentracions per origen etnocultural són relativament modestes; cap barri de la ciutat reuneix més del 10 % de membres d’un col·lectiu. Els barris receptors d’immigrants s’han conformat a València, des dels seus inicis, com a barris multiculturals.

La nostra situació és distinta, també, del model d’inserció residencial segregada que es dóna en determinats llocs d’agricultura intensiva exportadora d’Almeria, o en altres províncies d’Andalusia i en una part del camp murcià. En aquests llocs opera una divisió espacial de l’habitatge autòcton i immigrant. El nucli urbà, particularment el centre, és un espai preferent, quan no quasi exclusiu, autòcton. Per la seua part, els immigrants habiten sobretot alqueries i cases disseminades al camp, i en algun barri perifèric. Aquesta segregació residencial, més o menys accentuada segons els contextos locals, s’estén als espais públics. No hi ha la barreja d’habitatge autòcton i immigrant que caracteritza la convivència residencial, sinó més aviat una copresència que opera, sobretot, a l’àmbit laboral.[18]

Podem sintetitzar la situació a València com una inserció residencial basada en una distribució desigual que, tanmateix, ha generat una situació de convivència residencial, ampla i extensa, als barris populars de la ciutat. El nostres barris d’immigrants no són ètnics, sinó pluriètnics o multiculturals, per l’heterogeneïtat de procedències i la diversitat de les dinàmiques. Per una altra part, no és senzill catalogar aquests barris com a «barris d’arribada», «barris de transició» i/o «barris d’assentament». D’acord amb la nostra curta experiència, aquests barris compleixen a València una diversitat de funcions respecte als immigrants. Hi ha barris d’arribada i recepció, actualment els Orriols seria l’exemple clar. Per la seua part, Russafa, però també el Pilar i el Mercat, se’ns mostren com barris que continuen rebent els nouvinguts i que, alhora, s’han constituït com a barris d’assentament per a una part dels veïns immigrants que s’hi han arrelat. Aquests barris es conformen com espais socials dúctils i versàtils, amb un alt grau d’adaptabilitat per a complir diferents funcions per als nous veïns (primer habitatge a la ciutat, espai d’assentament residencial, àmbit privilegiat de sociabilitat per a alguns col·lectius).

Tornem al nostre mapa de la València immigrant. A nivell cartogràfic, podem diferenciar quatre grans agrupacions de barris. Una primera englobaria una part del centre històric. Una segona seria el conjunt Russafa, Montolivet i En Corts. Una tercera zona agruparia els barris de la façana nord del llit del Túria, amb un eix de Trinitat-Morvedre-Tendetes. Una quarta agrupació integraria els barris de Camins al Grau i l’eix de l’avinguda del Port. Al mapa 2.5 es reflecteixen aquestes agrupacions o possibles espais d’immigració de la ciutat de València. Entendrem per espai d’immigració aquells indrets de la ciutat formats per dos o més barris entre els quals una determinada població estrangera estableix una trama relacional relativament intensa donada per la proximitat dels habitatges i pel fet de compartir xarxes socials i locals i llocs de trobada. En la meua opinió, el conjunt format per Russafa, Montolivet i En Corts es pot considerar un espai d’immigració on determinants indrets de Russafa constitueixen un «espai de centralitat immigrant» (Toubon i Messamah, 1990). Com a la Goutte d’Or a París, le Quartier de Marolles a Brussel·les o Côte-des-Neiges a Mont-real, el barri de Russafa té una presència tradicional immigrant, concentra un important nombre de comerços ètnics i uns espais relacionals més o menys estructurats al voltant dels comerços i dels serveis comunitaris. Tot això genera una freqüentació assídua del barri per part de magribins, senegalesos i, en menor mesura, equatorians, que tot i no ser veïns hi acudeixen. Aquesta sociabilitat immigrant concentrada té, també, un reflex en les representacions col·lectives que la societat valenciana té de Russafa, segons les quals, aquest és el barri multicultural de València.

Que les altres tres agrupacions assenyalades al mapa 2.5 constituesquen o no espais d’immigració és una hipòtesi a contrastar. No sembla, almenys de moment, que cap indret d’aquestes zones haja adquirit la importància comercial, relacional i simbòlica que té el barri de Russafa. Amb tot, parlem de dinàmiques noves, molt fluides i que estan coneixent un ràpid desenvolupament. S’imposa, doncs, donar temps al temps.

MAPA 2.5

Possibles «espais d’immigració» de la ciutat de València

A València podem parlar d’una situació de convivència residencial multicultural, tot i que molt desigualment repartida tant en termes espacials, per barris, com en termes socioeconòmics, per classe. És als barris més populars i a les trames modestes d’alguns barris més o menys acomodats on es concentra aqueixa convivència residencial que, tanmateix, ja forma part de l’experiència pròpia de la majoria de valencianes i valencians.