Nous veïns a la ciutat

Aquesta convivència interètnica, entre autòctons i immigrants, es desenvolupa a diferents nivells, tant espacials com de tipus de sociabilitat. Per captar els trets, les dinàmiques i les relacions que genera aquesta convivència, aquesta recerca se centra, a nivell de ciutat, en l’estudi de la interacció que es dóna als espais públics i, a nivell de barri, en el coneixement del procés d’inserció dels immigrants i en les dinàmiques d’interacció al barri de Russafa. Com veurem en detall, podríem definir aquesta convivència com pacífica i distant. Actualment, es dóna una copresència quotidiana com a veïns, usuaris dels transports públics i dels parcs de la ciutat, que es resol pels diferents actors des de la indiferència cortès, la urbanitat i l’escassetat de relacions interètniques significatives. Que la interacció siga banal no vol dir que no tinga conseqüències i implicacions. Per una altra part, l’augment espectacular del nombre d’immigrants no ha generat problemes greus de convivència o dinàmiques d’enfrontaments, la qual cosa no vol dir que no existesquen tensions i situacions poc positives.[19]

El mapa que dibuixem ara de la València immigrant pot veure’s modificat en el futur immediat per diverses dinàmiques, tant les que travessen la societat de recepció com els immigrants mateixos. Entre les primeres, caldria destacar els canvis que es donen com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat, el resultat de les diverses grans operacions urbanístiques que s’estan cometent i el procés de gentrification (d’ennobliment)[20] –per rehabilitació i/o nova construcció– de determinats indrets del centre històric, de Russafa i de parts dels barris de Mestalla i Benimaclet. Aquest procés, lent però perceptible, comportarà l’expulsió en termes generals dels veïns de rendes més modestes, inclosos òbviament els immigrants, si no s’adopten mesures explícites per evitar-ho. Un altre aspecte que hi influirà, sense dubte, són les tendències que adopte l’actual situació de convivència i les conseqüències que tinga en matèria d’etiquetatge ètnic i residència.

Uns altres factors de possibles canvis del mapa de la València immigrant fan referència a processos específics dels immigrants mateixos. Així, les dinàmiques d’assentament, les necessitats derivades del cicle de vida –particularment, la formació de famílies i el naixement dels fills– i els canvis que puguen donar-se en les xarxes informals actuals tindran repercussions en el procés d’inserció residencial.

5. APUNTS SOBRE L’HABITATGE IMMIGRANT A VALÈNCIA

L’accés a l’habitatge per part dels immigrants està conformat per diversos factors.[21] Com que es tracta d’una mercaderia cara, el nivell de recursos econòmics de què es dispose i la situació del mercat immobiliari resulten fonamentals. Aquesta situació, comuna a tots els països europeus, té trets específics a l’Estat espanyol i a València, que actuen com a entrebancs per a la inserció urbana dels immigrants. Som una «societat de propietaris», un 82 % dels habitatges de València eren de propietat segons el cens de 2001, que vivim un boom immobiliari amb els consegüents augments de preus i major dificultats d’accés pels grups amb menys recursos. Tot això genera una situació marcada per la baixa taxa d’habitatge en lloguer i l’alt preu relatiu, per presentar la menor taxa d’habitatge públic de lloguer d’Europa i també unes de les ajudes públiques més minses.[22] Donats els seus escassos recursos econòmics i l’existència de factors de discriminació i estereotips negatius, els immigrants es troben que sols tenen accés a una part reduïda del mercat immobiliari d’habitatge a bon preu. Segons Aparicio i Tornos (2003: 134), gran part de les immobiliàries valencianes entrevistades ofereixen als immigrants un nombre menor d’habitatges que als autòctons. El mateix s’ha constatat al barri de Russafa, tant per part d’immobiliàries com de propietaris particulars. Es tracta d’una discriminació pròpiament ètnica en la qual ningú no es reconeix racista però que identifica el color de la pell o el passaport com a signe d’insolvència econòmica, de mal ús del pis i de desvaloració immobiliària.

Una altra variable important és la situació documental, legal o irregular, de l’immigrant, així com la inserció laboral. Avui disposar de permís de treball i nòmina és la condició imprescindible que ha de complir l’immigrant per a ser inquilí titular d’un habitatge. Això deixa fora els indocumentats i aquells immigrants amb residència legal però que es troben a l’atur. Es tracta de proves de solvència que, com la nòmina, també se sol demanar als autòctons, però que tenen un efecte d’exclusió més gran en el cas dels immigrants.

La ubicació del barri és un altre factor d’inserció residencial que podem apuntar. Amb un submercat d’habitatge barat semblant a altres barris populars, el caràcter cèntric i ben comunicat del barri de Russafa ha estat un dels motius de l’assentament primerenc de la immigració.

Igualment, l’existència prèvia d’immigrants constitueix un factor d’atracció per la inserció residencial. La possibilitat de viure prop de compatriotes, amb una major experiència i suposadament amb majors recursos, amb locals i serveis específics ja instal·lats, fa més atractiu el barri i genera un efecte crida. És el que hem constatat a Russafa i es reflecteix, també, a l’enquesta del CEIM (Aparicio i Tornos, 2003).

Estretament lligat amb l’anterior, un altre factor que cal considerar són els recursos de primera instal·lació, ajuda, informació i assessorament que proporcionen les xarxes informals dels immigrants en matèria d’habitatge. En els cas dels xinesos i dels senegalesos la família, la confraria o el grup, en definitiva, la xarxa social pròpia resol el problema de l’habitatge del nouvingut. Aquestes xarxes són menys denses en el cas dels equatorians i magribins. Malgrat aquestes diferències, a tots els col·lectius destaca la importància de les xarxes en la resolució de la qüestió de l’habitatge. Segons l’enquesta del CEIM, el 55,9 % dels enquestats havien trobat habitatge a València amb ajuda de familiars, paisans i immigrants.

Diversos estudis europeus assenyalen les polítiques públiques en matèria d’habitatge com un factor bàsic de la inserció residencial dels immigrants. Tanmateix a l’Estat espanyol no es pot parlar d’una política social d’habitatge, ja que aquesta s’ha lliurat, de forma quasi exclusiva, al mercat privat. De fet, s’ha reduït a mínims la construcció d’habitatge social a què, per la seua situació, podrien optar els immigrants. Aquest constitueix uns dels aspectes que més diferencia la nostra situació de l’experiència europea,[23] i també de la nostra experiència anterior. Amb les migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, l’administració va realitzar una intensa política d’habitatge. Una part dels barris dels Orriols, Campanar, l’avinguda del Cid i altres van sorgir en aquesta època. Avui, la situació és molt diferent, amb una pràctica absència d’habitatge social al País València i a l’Estat espanyol, i molt menys de lloguer, ni per a autòctons ni per a immigrants. A la ciutat de València, la política pública d’inserció dels immigrants en matèria d’habitatge s’ha reduït a actuacions puntuals per a eradicar el «barraquisme», al finançament d’una xarxa precària d’albergs i pisos d’acollida per a casos específics, gestionada per les ONG, i a les ajudes d’emergència atorgades des de Serveis Socials.[24]

Sobre el tipus d’habitatge en què viuen els immigrants, i les condicions d’aquests podem apuntar algunes dades generals, a partir de l’enquesta CITMICITE (1999) i la realitzada per Aparicio i Tornos (2003). El 94 % de les persones enquestades l’any 1999 disposava d’un habitatge que ocupava de forma habitual, amb una situació semblant l’any 2003. Pel que fa als habitatges on resideixen els enquestats, el règim de tinença és de lloguer en el 84 % dels casos en 1999, i en el 86 % en 2003. Per contra, l’habitatge és propietat en el 9 % dels casos, un índex encara molt reduït però que denota un cert assentament. En el 95 % dels casos aquests habitatges es comparteixen, principalment amb familiars (66 %) i amics (26 %); els habitatges solen comptar amb els equipaments bàsics d’aigua, llum i electrodomèstics,[25] si bé les condicions d’habitabilitat poden presentar diverses deficiències.

Un tret característic de la inserció residencial dels immigrants és l’alt número de persones que conviuen en una casa. A la ciutat de València, la convivència de 6 o més persones és la situació en què viuen el 5 % dels veïns autòctons, però afecta un 40,5 % dels veïns immigrants extracomunitaris (vegeu taula 2.7). El nombre de persones que conviuen en un habitatge varia de forma considerable d’un col·lectiu a un altre. Respecte d’aquest tema, es poden apuntar alguns trets. El temps de residència és un factor que sol correlacionar-se amb un menor índex d’amuntegament, que aquí considerarem com la situació de conviure 6 o més persones.[26] Els marroquins, algerians i argentins, tres dels col·lectius amb presència des de la primeria dels anys 1990, tenen unes dades d’amuntegament inferiors a la mitjana. Sols es troben en la situació de conviure 6 o més persones el 22,4 % dels argentins, el 28,5 % dels algerians i el 30,7 % dels marroquins. A més, aquests col·lectius presenten una major diversitat de situacions de convivència (llars unipersonals, de parella, de tres persones).

TAULA 2.7

Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.

Algunes nacionalitats significatives. Any 2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.

A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.

La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.

[1] La migració comunitària s’ha concentrat a la costa de la província d’Alacant on, pel gener de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model d’immigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència d’estrangers comunitaris –52,5 % pel gener de 2003–, immigrants residencials propis d’un model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.

[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració d’europeus de l’est, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de l’est, la majoria procedents dels països més pobres de l’àrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).

[3] A la ciutat de València s’exigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. D’acord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, l’Ajuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).

[4] Des de la Llei 4/2000, l’empadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions d’educació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat d’empadronament va constituir una prova documental del temps de residència i d’arrelament. Tot això i l’actitud decidida de l’administració municipal i de les organitzacions socials de demanar a l’immigrant que s’empadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre d’estrangers, encara que no hi manquen els problemes.

[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra d’immigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.

[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de l’Interior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % d’indocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de l’envergadura del problema. Per altra part, l’índex d’indocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex d’indocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.

[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).

[8] Atès que es tracta d’una immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l’1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.

[9] El darrer trimestre de l’any 2000, el govern va presentar l’esborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política d’estrangeria i immigració. A l’esborrany s’afirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs d’analfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a l’analfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).

[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront d’un 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.

[11] La migració de les dècades de 1950 i 1960 a França i Alemanya era una migració laboral, d’individus, concebuda com a temporal, començant per l’autopercepció dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques d’immigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas d’Alemanya.

[12] El gener de 2003 l’Ajuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial d’uns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, s’ha mantingut la delimitació territorial anterior.

[13] El 29,8 % dels veïns estrangers del Pla del Remei, el 28,8 % d’Exposició, el 27,6 % de Jaume Roig i el 26,6 % de Gran Via, són nacionals de la Unió Europea, quan aquests representen el 9,9 % del veïns estrangers de València. A més, una part dels immigrants extracomunitaris que consten al Padró com a veïns d’aquests barris són, en realitat, empleats de servei domèstic.

[14] La proporció de comunitaris respecte al total de veïns estrangers era de 23 % en el cas de la Xerea, 26 % al Carme, 27,4 % a Sant Francesc i 40,6 % en el cas de la Seu. Aquestes proporcions apareixen com molt consistents al llarg del període estudiat.

[15] El districte de l’Eixample, districte 2 de la ciutat, està compost per tres barris. El Pla del Remei i Gran Via corresponen a l’eixample burgès de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i han mantingut el caràcter de beaux quartiers. El tercer barri, Russafa, té un caràcter molt més popular amb un nivell socioeconòmic molt inferior.

[16] El full del padró pot ser de dos tipus: familiar i col·lectiu. Usualment, els fulls collectius registren els veïns que viuen en centres institucionalitzats: col·legis majors, residències de tercera edat, institucions religioses, etc. Per conèixer la importància del nombre d’estrangers en aquesta situació i valorar-ne la rellevància, en el cas de Patraix es va fer una anàlisi concreta dels fulls col·lectius. L’any 1998 hi havia a València 766 estrangers empadronats en fulls col·lectius, dels quals 584 corresponien a Patraix. L’any 2000, sobre un total de 920 per a tota València, 549 estaven empadronats al barri. Si deduïm els estrangers empadronats en fulls col·lectius del nombre total d’estrangers empadronats al barri, el percentatge de persones estrangeres residents a Patraix es redueix considerablement. A partir de 2002, aquesta situació es va «normalitzar»; per una part, Creu Roja ja no necessitava utilitzar el recurs de l’empadronament a la seua seu; per una altra, el nombre d’estrangers veïns de Patraix va augmentar. Així, doncs, el biaix que comentàvem ha desaparegut i, el 2004, Patraix comptava amb un 9,3 % de veïns estrangers (sols lleugerament per sobre de la mitjana de la ciutat, 9,1 %).

[17] El reduït nombre d’estrangers extracomunitaris del Cabanyal i la Malva-rosa contrasta amb la nombrosa presència d’un altra minoria ètnica: els gitanos. Aquest districte concentra quasi la meitat de la població gitana estimada de la ciutat. Vegeu García et alii (2001).

[18] A les grans ciutats d’Andalusia, com Sevilla, Còrdova i Granada, hi ha una situació de convivència residencial i interacció quotidiana que, en els trets més generals, no és molt diferent a la de València. És a determinades comarques d’agricultura intensiva on opera el model segregacionista. En aquests casos, com ara la província d’Almeria, «el 80 % dels immigrants extracomunitaris es veuen forçats a viure en un hàbitat dispers, entre els hivernacles de plàstic» (Castaño Madroñal, 2000: 129), en cortijos amb males condicions de salubritat o en infrahabitatges. Vegeu, igualment, Martín (1999, 2002), Martínez Veigas (2001) i Fernández i Checa (2003).

En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on l’habitatge de l’immigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen l’habitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).

[19] A València s’han donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés d’inserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació d’assetjament de menors i adolescents equatorians per part d’adolescents autòctons que s’ha donat als Orriols (Levante, 7 d’octubre de 2004).

[20] Tot i que la paraula gentrification s’ha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text s’utilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.

[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals d’organitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre l’habitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).

[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de l’Estat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; l’habitatge de lloguer públic constitueix l’1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).

[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria d’allotjament. A França, l’acció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, l’Urban Programme com a marc d’acció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants s’enquadraven en polítiques més àmplies d’habitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».

[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen l’ajuda més clara des de l’administració. Aquestes són ajudes econòmiques d’emergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències d’equipament bàsic. D’aquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte d’arrelament.

[25] Així es deduïa de l’estudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).