Homes en la meva situació

Segona part

2

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig agafar el bus per anar de nit al centre a vagar pels carrers i entrar als bars, a les tavernes i als cafès, però devia ser poc després que la Turid marxés, el més probable és que fos el mateix mes, i per tant, ben bé un any després que el ferri s’incendiés amb els meus éssers estimats a bord, tal com van dir al Dagsrevyen: els seus éssers estimats van morir cremats en un ferri, a dins d’una cabina, en un passadís, van desaparèixer al fons del mar, les seves vides van acabar no gaire lluny d’un duty-free.

El que recordo és que anava assegut al seient de sempre, al fons de tot de l’autobús, venint de Bjølsen, al districte de Sagene, vestit amb les meves millors gales, que eren el tabard, el vell de sempre però amb uns botons de llautó que havia comprat nous, amb fil i agulla, a una senyora molt sol·lícita de la Casa dels Botons darrere el Parlament, i els botons estaven brunyits i tenien una àncora gravada. Duia un mocador groc al coll, amb el nus a la nuca, i uns pantalons atemporals, discrets, de campana per ressaltar-ne el caràcter mariner. Acabat de dutxar, amb els cabells ben nets, estava disposat a recuperar tot el que havia perdut, fos el que fos, tenia trenta-vuit anys i tot se m’havia volatilitzat, no em quedava res.

Ja era la tardor, o alguna cosa semblant que costava de definir. En tot cas, feia fred. A la parada del bus, a sota de casa meva, em vaig aixecar el coll del tabard per protegir-me del vent del nord, però no bufava vent del nord, no feia gens de vent, era només que tenia la sensació que aquell dia tocava fer-ho, i no cal dir que així feia molta més patxoca.

En baixar del bus, al final de Storgata, el cel era negre damunt de la ciutat però els aparadors estaven plens de llum, els fanals il·luminaven els carrers, i pels carrers les dobles vies brillants del tramvia lliscaven com argent viu entre les llambordes, per l’asfalt, i els rètols de neó eren un esclat de groc damunt la porta de la llibreria i la sabateria, esclats de vermell i de blau en l’aire humit i enganxifós d’Oslo, cada gota de plugim tenyida i els colors invertits a les voreres humides, i en l’espai entre els edificis, gairebé sadoll de tan ple, l’aire es notava més fred a les galtes ara que hi passava a peu, embolcallat amb l’escalfor del tabard, per davant del Strøget, pel passatge de l’Òpera, amb les mans que m’omplien les butxaques, i just allà, en el moment de girar-me per fer un cop d’ull a l’interior d’aquell edifici tan gran però no gaire bonic, em vaig adonar que no ho havia fet mai tot sol, que aquest trajecte sempre l’havia fet amb la Turid quan quedàvem amb altres joves que coneixíem, comunistes i poetes, sindicalistes, soldadors i torners de les drassanes Aker i dels tallers Myra, per prendre una cervesa i discutir sobre política i literatura al Cordial, al Dovrehallen, al Lompa, locals així, fins i tot després de tenir les nenes. Però la cosa es va anar perdent a poc a poc. La Turid se’n va desentendre i va fer nous amics que no van arribar a ser meus, i durant l’últim any jo no havia baixat a ciutat més que comptades vegades per sopar amb l’Audun, el meu company d’armes del barri de Veitvet, i encara menys per trobar-me amb un o dos amics que només eren meus, o que ho havien sigut abans que la Turid i jo fóssim parella. Però sovint la cosa no sortia gaire bé. Jo estava massa desficiat, no sabia estar-me quiet i sempre havia de disculpar-me i sortir abans que acabés la vetllada, i no s’ho prenien gens bé.

En tot cas, ara no tenia ganes d’estar amb cap d’ells, amb la Turid segur que no, amb els altres tampoc, ni tan sols amb l’Audun, i això em donava una sensació de temeritat. Estar sol en un pis era una cosa, al meu pis, envoltat de les meves coses, els lloms dels llibres, els quadres a les parets, el buda de l’escriptori i un ganivet al sofà, o en un autobús o al metro amb la bossa del meu pare i a la falda un recull del poeta xinès Du Fu de fa més de mil anys, una edició antiga de la PAX, o potser les Històries de calendari de Bertolt Brecht, en aquest cas una de les primeres edicions de Lanterne; i una altra cosa era sortir al món, allà on el sostre s’obre i les parets cauen i la ciutat entra en tromba a dins teu. Era arriscat, però sincerament, si la cosa es torçava, era tan fàcil com trobar un taxi i tornar a casa en quinze o vint minuts, abans que em dominés el pànic. Pitjor hauria sigut a San Francisco, a Berlín o a Londres. Allà, aquest taxi no hi era.

Però Oslo era la meva ciutat i sabia que tot aniria bé.

Primer vaig entrar al Cordial, al capdamunt del carrer, davant de la Hornaas Musikk, amb les guitarres resplendents i mudes, gairebé misterioses per a mi, arrenglerades a l’aparador. Però a dins del bar hi havia massa gent coneguda, els recordava perfectament, treballaven als transports públics, a la companyia ferroviària, havien sigut amics meus i feia deu anys o més que venien a aquest local, les veus, ho notava per les rialles i el xivarri, s’havien tornat més greus des de l’última vegada. Molts d’ells eren del Clanen, el club de seguidors del Vålerenga, tal com havia de ser, jo també era del Vålerenga, de tota la vida, havia nascut en aquest barri i m’hi havien batejat, abans de la guerra el meu pare havia jugat al segon equip i més tard a l’equip dels iaios, com en deien ells, jugaven al costat de l’església de Vålerenga i era amic de les velles glòries, en Tippen Johansen, Kiter, you name them, i els que encara eren vius es van retrobar al gran funeral, tots amb bastó i la closca lluent. El teu pare era molt bo, el cabró, deien, i també sabia cantar, sempre afinava, i la pilota també!, deien entre rialles i estossecs, i era veritat que cantava bé, però jo no sabia què dir-los, que malauradament no havia valorat el meu pare, que no sabia qui era, que tampoc sabia que fos un d’ells, un de l’equip dels iaios, un dels llegendaris, l’orgull de tot un país, jo no sabia res de tot això i allà a fora als esglaons de la capella els vaig dir simplement, gràcies per venir, i ells a penes es van treure la gorra perquè feia un dia fred i humit.

Però un cop a dins del Cordial em vaig aturar a la porta i vaig girar cua i vaig sortir tot seguit, abans que a ningú se li acudís cridar, hola Knut Hamsun, vine a seure amb nosaltres, va!

No havia escrit ni una ratlla que recordés Knut Hamsun, o així ho veia jo, però era el que solien cridar: hola Knut Hamsun!

Un cop al carrer, vaig desfer camí cap a Dovrehallen, a l’altra punta de Storgata, just abans de Gresvig Sport, i em vaig prendre una cervesa al pis de dalt. No vaig parlar amb ningú, no coneixia ningú, i en el fons era estrany. No és que em fes res, al contrari, però abans de demanar vaig seure al lloc equivocat, les taules del meu voltant eren buides i no em vaig decidir a aixecar-me per seure més a prop dels altres clients, i això que hi havia dues dones i una estava sola en una taula. No em va sortir de dins. I tampoc no van caure més cerveses. Hauria d’haver dut un llibre a la butxaca, un nouveau roman francès de Claude Simon, posats a triar La ruta de Flandes, que m’agradava tant, o un de més filosòfic, els dietaris de Camus, el que fos, així hauria tingut on aferrar-me si feia falta, qualsevol dels dos llibres ja seria prou excloent per deixar clar que volia estar sol. Cosa que en realitat no volia.

Tot això hauria d’haver-ho pensat abans, però no hi havia pensat. De manera que vaig pagar, vaig baixar l’escala i vaig tornar a Storgata.

Em vaig quedar plantat a la vorera, indecís. A la dreta hi havia el centre comercial Gunerius i el Teddy’s Soft Bar a la cantonada amb Brugata; a l’esquerra, Storgata continuava fins als basars de Kirkerist i allà es bifurcava i havies de triar: o cap avall a la plaça de l’estació, o cap amunt als grans magatzems Glasmagasinet, a Stortorget. Però ¿què se m’hi havia perdut? No m’hi sentia segur.

Vaig encendre un cigarret, un Blue Master sense filtre, era el meu cigarret de cap de setmana. M’agradava aquest cigarret una mica curt i amb el dibuix d’un cap de cavall blau enmig d’una esfera blanca al paquet tou, sempre m’havia agradat, fins i tot abans de començar a fumar, és a dir, abans dels quinze anys. Recordava totes les vegades que el pare i jo agafàvem l’autobús de Grorud a Veitvet fins a la plaça Carl Berner i creuàvem Tromsøgata per agafar el 21, que en aquella època encara era un troleibús, just darrere del cine Ringen, al costat de la pastisseria on la mare, gairebé quinze anys més tard, em clavaria una bufetada decisiva. L’autobús sortia d’allà i enfilava Dælenenggata, pujava per Sannergata i donava tota la volta al centre d’Oslo, fins que baixàvem a les portes de l’estadi Bislett per anar a veure com jugava el Vålerenga i com perdia la majoria de partits de la temporada. Pel trajecte cap a l’estadi, quan l’autobús passava entre blocs de pisos, hi havia un anunci dels cigarrets Blue Master pintat a la paret, amb un cap de cavall que cobria tot el lateral d’un edifici de quatre plantes i m’omplia d’aquella exaltació que crec que només pot sentir un nen amb pantalons curts, una vibració, una expansió dels pulmons que disparava la imaginació cap al gran blau, cap als grans espais oberts i amunt, fins a les neus perpètues.

M’agradava fumar. Tot i que ara, en el moment d’escriure, he deixat de fumar per una bona raó, recordo bé els millors cigarrets, com em calmaven a l’acte quan m’envaïa el desfici i com els he trobat a faltar al llarg de la vida, incomptables vegades.

Aquella nit a Storgata, el primer any sense la Turid, vaig tirar pel ramal de la dreta, el més segur: era el barri del meu pare, on Storgata era el carrer major. Al cap de poc empenyia la porta del Teddy’s, el petit local estava atapeït de gent, fum de tabac gris i dens fins al sostre, a la barra un forat des d’on vaig demanar un Ballantine’s doble, però els dobles no estaven permesos i em van donar dos whiskys normals amb gel. En vaig agafar un a cada mà, vaig recular un parell de passes tot abocant el whisky d’un got a l’altre, vaig deixar el got buit en una taula i em vaig quedar dret enmig de la gentada amb el got ple enganxat al pit. Mirava al meu voltant. Hi havia uns quants homes que sabia qui eren sense coneixe’ls personalment, de les dones no en reconeixia cap. N’hi havia un parell que semblava que no anessin acompanyades, però no m’atreien gens, no em deien res, i amb el local tan ple hauria sigut massa complicat acostar-m’hi i vaig pensar, tururut viola.

Vaig buidar el got ràpidament, el whisky em cremava el pit. Era una sensació agradable, així que em vaig quedar i vaig demanar un altre Ballantine’s, però aquesta vegada un de normal on the rocks, i me’l vaig beure a poc a poc mentre esperava que passés alguna cosa.

Arran d’una paret havien instal·lat un petit escenari on es veia que algú havia de tocar aviat, en tot cas hi havien fet lloc per a una cadira vermella, un micròfon baix i un suport amb una guitarra saxona endollada a un sistema de PA amb un sol altaveu. Devia ser per això que el Teddy’s estava tan ple entre setmana, hi tocava algú, potser una celebritat local, però jo no havia vingut per escoltar cap concert. Em vaig acabar el whisky, vaig deixar el got a la barra i vaig pensar, és hora de tocar el dos, però en aquell moment em van tustar l’espatlla. Podia ser qualsevol en aquella multitud, probablement barrava el pas als que volien anar al lavabo, però no, era la Randi. Havíem coincidit a les Joventuts Roges als anys setanta, havíem treballat a la mateixa fàbrica, en seccions diferents, durant una època ens havíem fet molt, fins i tot quan ella ja no hi treballava i jo sí, però feia anys que no ens vèiem i estava segur que se n’havia anat a viure a una altra zona del país. Hola Arvid, va dir. Hola Randi, vaig dir jo. ¿Estàs sol?, em va preguntar. Me la vaig mirar. Sí, vaig dir, crec que sí. ¿No deus estar separat?, va dir rient, la idea li devia fer gràcia, és conya, va dir, i va tornar a riure, però jo no vaig riure i ella va parar. ¿Estàs separat? ¿De veritat? Ai, perdona, només feia una mica de broma. Per mi pots fer tanta broma com vulguis, vaig dir, no és culpa teva, estaré igual de separat encara que te n’estiguis. Però si vosaltres sempre anàveu junts, va dir, sempre ho fèieu tot junts. ¿Ah sí?, vaig fer. Sí, va dir ella, ¿vols dir que no? No, vaig dir, jo no ho recordo així. Doncs jo, va dir la Randi, recordo molt bé que des de la meva finestra us veia passar pel carrer, baixàveu de la plaça Advokat Dehli cap al pont de Bentse per agafar el 20, sempre tan guapos i agafats de la mà, no coneixia ningú més que anés així pel carrer, agafats de la mà, va dir la Randi. ¿Ah sí?, vaig fer, sí, va dir la Randi, ¿no te’n recordes? No, vaig dir, no me’n recordo. I en canvi recordo molt bé una vegada que baixàvem de la rotonda i anàvem cap al pont, era diumenge, havíem d’agafar el bus i el metro per pujar a la vall de Grorud a sopar a casa dels seus pares, però no anàvem agafats de la mà, discutíem, i pitjor. Per una cosa de no res que de sobte s’havia encès i se’ns havia escapat de les mans, jo no entenia per què i ho volia aturar, volia fugir però no sabia com, érem dues rodes de bicicleta atrapades als rails del tramvia, discutir amb ella era terrible perquè no tenia por, mentre que jo sí, i m’anava de poc que l’escotilla no s’obrís sota els meus peus. Desesperat, vaig aixecar els punys, i el gest devia ser amenaçador perquè ella va dir, ¿em pegaràs? ¿Em pegaràs? I de sobte em va clavar un cop de puny al ventre, bastant fort, la veritat, però jo no tenia intenció de pegar-li, ¿per què li havia de pegar? No sabia què fer, no m’havia pegat ningú d’ençà que anava a escola, i aleshores jo sempre m’hi tornava, ho havia après del pare, torna-t’hi sempre, em deia, o et perdran el respecte, però en aquell moment no podia ni volia fer-ho, havíem passat un límit i jo no coneixia ningú a l’altra banda. ¿Havia de tornar a casa? Seria raonable, si no heroic. En comptes d’això, em vaig quedar sense fer res, sense dir res, ella amb el rostre endurit i girat, jo amb el pit contra la barana de ferro, a sota el riu baixava amb molta fressa després de les pluges, venia de les fàbriques Lilleborg passant pels ràpids i els tallers Myra cap a la ciutat i fins al fiord. Jo no tenia ni idea de què dir, no sabia quines paraules fer servir que no resultessin catastròfiques, irrevocables, gairebé anorreadores; de fet, podria ser que tot s’hagués acabat ja aleshores. La Vigdis encara no havia nascut.

Us en vau anar a viure fora de la ciutat, va dir la Randi, així, de cop i volta. Jo us vaig trobar a faltar, més a tu, va dir, semblaves un noi molt divertit enmig de tanta tonteria, venia de gust sentir-te perquè aquells anys tot era refotudament seriós. Rèiem molt, tu i jo, ¿oi que sí? Era cert, vaig pensar. Reia més amb la Randi que no pas amb la Turid. Una vegada ens vam besar, va ser un petó força llarg i inesperat, i en acabat ella va riure i va dir, ves, ara ja ho hem fet. Ha estat bé, ¿no? Sí, vaig dir, molt bé, i ho deia de debò, però cap dels dos va voler anar més lluny. I això també va estar bé. Vam tornar a la ciutat, vaig dir. Sí, és cert, va dir ella, ¿fa temps que esteu separats? Fa un parell de setmanes que la Turid se n’ha anat, vaig dir, o potser tres. No ho recordo exactament. Caram, va fer ella, ¿no recordes quan se n’ha anat la teva dona tot i que només faci dues o tres setmanes? No, vaig dir, no ho sé exactament, però fa unes setmanes, això sí, i que va ser un dijous ho sé segur. D’acord, va dir la Randi, i va afegir: ja sé tot el que va passar amb el ferri incendiat, tot Noruega ho sap, i el cas de la teva família, el de tots cent cinquanta-vuit, ¿oi que van ser cent cinquanta-vuit?, va dir, van ser cent cinquanta-nou, vaig dir jo, no ens oblidem de l’últim, que va morir a l’hospital. No, és clar, va dir ella, de totes maneres va ser terrible, però jo no sabia que estaves separat, que et passin dues coses així, tan seguides, quina merda, pobret. No van anar tan seguides, vaig dir, i ella, però potser la sensació és aquesta. Era cert. I no sóc un pobret, vaig dir. ¿Ah no?, va fer ella. No, de cap manera. D’acord, va dir, i de sobte va deixar anar, ¿has sortit a pescar una dona que ompli el buit, o què? Era bastant atrevit per part seva, vaig pensar, però em va encantar que m’ho digués, i ella va somriure, encara feia goig, a la seva manera peculiar. Sí, vaig dir. Ostres, va dir la Randi, ¿de veritat? Sí, vaig fer. Aleshores va callar una bona estona, estava segur que es preguntava si seria ella la dona que ompliria el buit, i va estar-se callada fins que al final vaig veure que ella mateixa es deia que no, no seré jo. Jo hi estava d’acord i vaig dir-ho en veu alta. Estic d’acord amb tu, vaig dir. Primer va somriure i després es va posar a riure. Ah! És això!, va dir ella, i va afegir, potser tens raó. Però a mi m’agrades. Tu també m’agrades, vaig dir. Sempre m’has agradat. Ho sé, va dir mirant-me una mica més endins dels ulls, o em va semblar que ho feia, però es va girar i va cridar, ei, Tore, vine un moment. Un home al fons del local va mirar cap on érem, a la barra. Era alt, molt més alt que jo, i era fàcil distingir-lo entre tanta gent, però jo no l’havia vist mai. Es va obrir pas a poc a poc i quan va ser amb nosaltres era encara més alt; la Randi va dir, Tore, és l’Arvid Jansen, un amic dels vells temps, vam estar junts a les Joventuts Roges, ostres, no saps com vam patir. Ella reia, amb una rialla gairebé grollera, que a mi m’havia agradat sempre, em resultava emocionant. Ens vam donar la mà, hola Tore, vaig dir, i ell la va encaixar, sense força, per ser sincers, però no va dir res, es va quedar allà palplantat observant-me de dalt a baix, des dels pantalons de campana fins al mocador groc i avall altra vegada, i aleshores va dir en veu baixa i en un to gairebé desmenjat, ei!, els del barco, que això se’n va a l’aigua! Aleshores ens vam mirar fixament, la ironia li sortia pels ulls com d’un tub, potser anava una mica borratxo, segurament jo també després d’una cervesa, un Ballantine’s doble i un de normal, o en tot cas estava una mica content. Em vaig girar cap a la Randi, ¿aneu junts?, vaig dir. Sí, va dir ella, en Tore és el meu home, fa gairebé un any que som casats. O sigui que no estava pensant que pogués ser la dona que omplís el meu buit, i jo que n’estava tan segur, però tot i així vaig dir, merda, quina llàstima. I em vaig girar per marxar, vaig dir, que vagi bé Randi, ja ens veurem, però de camí cap a la porta em van empentar fort per l’esquena i vaig caure de morros, sense arribar a quedar estès a terra perquè hi havia massa gent, vaig ensopegar amb la cervesa d’algú que va anar a parar als meus cabells. Havia sigut en Tore, és clar. Quan em vaig girar era molt més alt que abans, i va dir, ei, capità Haddock, no t’acostis a la meva dona, ¿entesos? Em vaig passar la mà pels cabells plens d’escuma i em va venir al cap un veí de quan era petit que vivia dues portes més enllà de casa, es deia Clausen amb C; es rentava els cabells amb cervesa un cop per setmana, bavaresa, té vitamina B, solia dir-me, no sé què faria sense, hauries de provar-ho, Arvid, no podries passar sense, t’ho prometo, però en veu alta vaig dir, la Randi no és el meu tipus! mentre aixecava els genolls de terra i em posava dret. Ja, va dir en Tore, ¿i per què no? Perquè està casada, vaig dir, amb tu, és qüestió de gustos, no hauria funcionat mai. Aquest cop sí que vaig anar a petar a terra perquè tothom va fer un passet enrere i em van obrir la pista d’aterratge que necessitava —no hauria dit mai que fos possible— i algú fins i tot va obrir la porta i em va dir, bona sort, Knut Hamsun, vagis on vagis, i aleshores vaig reconèixer algunes cares, franques, amables, havien format part de la meva vida, de la història de la meva vida, però estava clar que ara ja no, vaig sentir la Randi que cridava, adéu Arvid, cuida’t, i jo, imbècil de mi, vaig cridar, gràcies, igualment, quan sortia.

3

La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara m’esperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera m’esperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota l’edredó, i des de les profunditats del son m’adonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a l’altra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, m’hi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap d’un instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.

I que no s’endugués l’edredó quan se’n va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a l’altre cantó pel pes d’un sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a l’hivern, quan ella vivia a casa, o potser no se’l va endur perquè tot d’una va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-se’n un de nou.

Jo no sabia què fer-ne, de l’edredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap d’un mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins d’una bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar l’edredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de l’armari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de l’estiu. Sota la brusa hi havia una carta que m’havia escrit però sense acabar-la, per això no me l’havia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar d’entendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. L’havia escrita un any i mig abans que se n’anés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que s’incendiés el ferri.

Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia l’últim que em quedava, si s’enduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.

O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: “Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva.” No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver d’agafar-me a l’armari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé d’una vegada que jeia damunt d’ella, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella s’estava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, d’això, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè m’hauria exigit massa mantenir-la oberta.