Homes en la meva situació

Ja era negra nit i costava distingir on acabava el seu vestit i on començava la fosca. ¿Vols que et faci un petó?, vaig dir. El blanc dels ulls va desaparèixer i tot d’una tornava a ser-hi, i ella va dir, potser anirà massa seguit amb l’altre. Segur que encara notes el gust d’ella. I va riure, però sense alegria. Vaig pensar que potser tenia raó, seria com besar dues dones al mateix temps, és clar que a mi no em feia res, però podia entendre que a ella sí. No vaig pensar ni un segon en la Turid. Que pogués existir. Fins que va estar fet. Curiós. Perdona’m, segur que tens raó, ara m’he passat, no és usual en mi. Més aviat al contrari, vaig pensar. ¿Sí que t’importa, fer-me un petó?, va dir ella. No ho sé, vaig dir, no sé si m’importa, potser sí, potser a tu no però a mi sí. La conversa era absurda, jo no sabia per què deia el que deia; en realitat, m’era igual, ¿on diantre volia anar a parar?, vaig pensar, ¿què diantre pretenia?, però ella va aixecar el cap i la vaig besar, va ser un petó molt diferent, ella havia perdut la pràctica, per això estava allà a fora tota sola al divan, i jo me’n vaig penedir de seguida, m’hauria agradat conservar el primer petó, deixar que els meus llavis el recordessin, però ja era massa tard. ¿Encara tenia gust d’ella?, vaig dir. I tant, va dir, ha sigut una mica estrany, és una de les meves millors amigues, i de sobte em vaig sentir cansadíssim, abatut, no volia saber-ne res, no volia sentir-ne a parlar, no volia formar-ne part, tot s’escola, vaig pensar, tot s’escola en la sorra si les coses van així i vaig pensar, uf, quin horror. Però era cert, jo no sabia on fugir, si hi havia algun lloc on anar, alguna cosa on em veiés amb cor d’aferrar-me, tot s’escola en la sorra, vaig pensar, tot desapareix, fora, el pinyol que hi ha en mi no subjecta res i totes les coses es dissolen, l’una rere l’altra són llançades a fora amb un zzzip repugnant i floten lliurement i no tornen mai més, com en el poema de Yeats en què el falcó no sent el crit del falconer i en lloc de tornar planeja damunt dels cims rocosos i desapareix per les muntanyes de Mongòlia, o cap a l’oest, a la costa d’Irlanda, tocant a les illes Blasket, amb les seves cases sense teulada i els marges de pedra derruïts que una vegada vaig veure a través de la pluja, des dels penya-segats.

Per un moment em va rodar el cap. Vaig palpar a les fosques per agafar-me, la mà dreta va trobar el marc d’una finestra, l’esquerra va tombar un test. ¿Puc estirar-me una estoneta?, vaig dir. No crec que hi càpigues, va dir ella. Doncs haurem de fer lloc, vaig dir posant els genolls al divan i inclinant-me fins a encabir-me entre ella i la paret. Va funcionar, però em feia por que ella caigués a terra i la vaig agafar amb el braç. No te’n vagis, vaig dir. Vaig tancar els ulls i vaig desaparèixer.

Vaig somiar la mare i el pare, en el somni era finals d’agost, a la casa de Dinamarca, al nord de la vila, vora mar, cadascú a la seva porta, la de la cuina que donava a la tanca de salzes i la de la terrassa amb vistes al prat on pasturaven les vaques amb els seus vedells tot l’estiu quan jo era petit, però ara hi havia llebres a l’herba alta, i faisans, i cabirols, i just a sobre planava l’aligot amb paciència lleugera, i més enllà del prat els cavalls corrien cap a l’horitzó per la vora d’uns roures immensos, els arbres en créixer tapaven la llum del sol allà on es pon a l’estiu, a l’oest de l’altra riba, tan estret és el país aquí al nord. Senties la pluja a fora com gravada en un casset, amb un lleu desfasament, els aguts molt audibles, porosos, i una remor constant, suau i alhora compacta, que planava sobre la gespa i els salzes i els pollancres alts al voltant de la casa dels veïns, a l’altre costat de la tanca, i els trons a través de la pluja retrunyien com canons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. I a dins, silenci, notaves la diferència, dins i fora, la pluja que queia a l’altre costat del silenci, de manera que pluja i trons i silenci omplien el somni plegats, i ells no es tocaven sinó que tenien cadascú el seu espai, la mare i el pare, cadascú a la seva porta, de cara a la pluja, dues siluetes vistes des de dins contra la claror diürna, grisa i humida, tenien el seu aspecte real, no el de les fotos guardades al calaix de casa. Ella deia, haurem de baixar a vila en bicicleta quan hagi amainat. I tornaven a fer silenci, i ell deia, aviat haurà amainat. Era llarga la distància entre frase i frase, i ella deia, sí, aviat amainarà, i afegia, he fet els llits i he tancat les finestres, i al cap d’una estona ell deia, molt bé, val més que no quedin obertes quan som fora, que la casa quedi endreçada, i eren amables l’un amb l’altra, sense forçar-se, no recordava haver-los sentit mai parlar-se així, sense impaciència, sense tibantor, únicament aquella gentilesa vaporosa, podria haver plorat d’alleujament. Aleshores la pluja amainava i la terra desprenia vapor en la claror blanquinosa i somorta arran del prat, i d’entremig del vapor sorgia un sol argentat i lluent que rodolava damunt dels salzes com una moneda de cinc corones daneses i feia que tot fos encara més blanc, més intens, més encegador, i ells dos s’estaven allà immòbils, cadascú a la seva porta, dues siluetes gairebé transparents i diluïdes que ja no es deien res, i de cop s’evaporaven però les portes quedaven obertes, un llindar buit, veies el vapor que pujava i pujava i assolia tota la seva altura i senties els trons al lluny, però sense amenaçar com quan hi ha guerra. A poc a poc tot anava emmudint, la casa d’estiu també es difuminava i sense ella tot era més fred, només se sentia la merla dalt de l’arbre de sempre, amb la gargamella com acabada de rentar de tan neta, i encara la sentia en mi quan la Turid em va sacsejar pel braç. Primer no se’m va acudir que fos ella, no apareixia en el somni i jo encara no n’havia sortit, i vaig pensar, aviat s’haurà acabat, però ¿què és el que s’haurà acabat?

Arvid, va dir la Turid en veu alta, ja veig que haurem de marxar. Pel to no semblava que en tingués gens ni mica de ganes. Vaig aixecar el cap, vaig mirar al meu voltant, em vaig fregar els ulls i vaig notar que tenia la cara tota molla. Per una finestra oberta sortia un doll d’or, hi havia música i veus exaltades, la festa no s’havia acabat ni de bon tros, però la Turid va dir, au. Anem cap a casa. Està bé. Jo encara tenia el braç agafat a la dona de negre perquè no caigués de morros, potser dormia o jeia amb els ulls clucs. Ens havia tapat a tots dos amb la manta fosca, o ho havia fet algú altre; a poc a poc la vaig deixar anar, em feia mal el canell, va anar d’un pèl que no caigués del divan, però la vaig agafar amb compte i la vaig acomodar al mateix temps que m’aixecava. Era impossible que dormís amb tot el que li feia, es deixava bellugar i estirar però no obria els ulls, no volia ser el tercer en discòrdia. Vaig entendre-ho perfectament.

Vam anar a peu d’Ormøya a la carretera de Moss. Començava a plovisquejar. Ja no era dissabte, era de nit i hi havia poc trànsit, però un taxi solitari se’ns va acostar amb el llum encès al sostre, com sorgit del no-res. Vaig sentir el refrec suau dels pneumàtics a l’asfalt mullat, i tot d’una el taxi va posar l’intermitent per acostar-se a la vorera i es va aturar davant nostre abans que li féssim senyal, però vam pujar i jo vaig dir, Veitvet, i el taxista va posar l’intermitent cap al carrer, sabia molt bé on era. ¿Allà has deixat les nenes?, va dir la Turid, ¿a casa teva? Sí, vaig dir. Anem-hi. Ma mare ha fet el llit del celler. No, vés-hi tu, va dir la Turid. Jo vaig a Bjølsen, no vull anar a Veitvet. ¿Què se m’hi ha perdut? Hi ha les teves filles, vaig dir. Avui et toquen a tu, va dir la Turid, jo tinc la nit lliure, anem a Bjølsen primer i tu continues fins a Veitvet, i jo vaig pensar, em costarà un ull de la cara. Vaig mirar el clatell del taxista, ¿quantes parelles haurà portat a casa després d’una festa? ¿I en quin estat? Em vaig reclinar al respatller, estava cansadíssim. Està bé, vaig dir, fem-ho així.

A Storgata el taxi va girar per Hausmann i la residència d’estudiants. Guardàvem silenci. ¿Per què no te n’has anat amb ella?, va dir la Turid de sobte. ¿Amb qui?, vaig dir. Amb la Merete. ¿La dels cabells de motorista? ¿Per què ho hauria d’haver fet? He pensat que potser en tenies ganes. No, vaig mentir, no en tenia ganes. Ella sí, va dir la Turid. No ho crec, vaig dir. Podríeu haver anat on volguéssiu. Jo no ho entenia, em sentia ingràvid, entumit, ¿per què m’ho deia? No sabia què contestar. D’acord, va dir la Turid amb la veu adormida i distant, com tu vulguis. ¿T’hauria agradat més que anés amb ella?, vaig dir, ¿que me n’hagués anat amb ella? La Turid va arronsar les espatlles en la penombra. No m’hauria fet res, va dir.

No recordo res més del que vam dir al taxi mentre enfilàvem Ueland i passàvem davant de l’església de Sagene i el restaurant Sagenes Lunsjbar, ni si vam arribar a dir res, ¿què podia dir ella? ¿I què podia dir jo? Ella no podia dir-me que m’hauria d’haver quedat a casa i jo no podia dir-li que hauria d’haver vingut amb mi, nosaltres dos, si la seva intenció era justament el contrari, però quan vaig deixar que s’allunyés de mi en el moment que va baixar del cotxe a la plaça Advokat Dehli recordo que vaig pensar, si pogués engegar-ho a la merda i acabar amb tot. Però no podia engegar-ho. No volia que tot s’acabés.

5

Era com si ella volgués donar-me. Com si li fos indiferent amb qui anava, on i quan. Tant li era, sempre que no fos amb ella.

Durant molt de temps era jo qui se n’anava a dormir d’hora. Ella arribava tard a casa, el temps anava passant però no venia al llit, sinó que es quedava asseguda a terra a la sala d’estar. Alguna vegada la vaig sentir entrar al rebedor, amb poca llum, i caure, potser havia begut, i sense treure’s l’abric ni les sabates començar a agafar discos del prestatge que no eren la meva música, ni eren la nostra música, sinó la dels altres, música que havia entrat a casa els últims dos anys per altra gent, potser aquell de la cua de cavall i la jaqueta groga, era música dels colorits, i ella plorava fluixet mentre cantava aquelles cançons que sempre escoltaven junts, amb una veu íntima, a ras de la de Morrissey, to die by your side is such a heavenly way to die, etcètera, i aquest your side no es referia pas al meu, de costat. Jo odiava aquella música. Ella se’n va apoderar. Me’n va privar. De mica en mica l’altra música se’m va tornar indiferent, gairebé irritant, tota la dècada dels seixanta, dels setanta, havia fugit amb el vent, papallonejava per partitures buides, excepte els discos de Mozart, potser, que eren del segle XVIII i no pas dels anys seixanta o setanta del XX, però jo no podia posar els discos de Mozart quan ella era a casa. ¿Què li deien a ella els concerts per a piano, el número 19, el número 20, el número 21, els més bells? No res.

Les nenes dormien a l’habitació, però ella posava discos igualment, if a ten ton truck kills the both of us, to die by your side, etcètera, i no gaire baix, precisament. Una vegada vaig sentir la porta de la sala d’estar que s’obria, una de les nenes devia ser al llindar, era la Tine, tenia sis anys i no sabia anglès, però coneixia sa mare i li va dir, estàs trista, mama, i la Turid li va dir, només una mica, nina, ara de seguida me n’aniré a dormir i ja em passarà. Molt bé, va dir la Tine, tan pràctica ella, llavors puc tornar al llit. I tant, vés, li va dir sa mare.

Però no va fer el que havia dit, no va venir al llit a dormir, no hi havia res que l’empenyés a endinsar-se en el meu silenci esporuguit, perquè tota la foscor que jo tenia pressionava les parets des de dins i omplia l’habitació fins al punt de ruptura i no deixava espai per a ningú més que jo i l’hauria expulsat tan bon punt hagués provat de traspassar el llindar. De manera que es va quedar a la sala d’estar a escoltar the boy with the thorn in his side, behind the hatred there lies a murderous desire for love, com si no fos justament jo, the boy with the thorn in his side amb el seu foll desig d’amor, era jo qui tenia una espina dolorosa al costat, era jo qui tenia una estaca clavada a la carn, i segur que podia fer veure que no em feia mal, aquesta era la meva gran virtut, i la cosa no va millorar quan de sobte vaig adonar-me que era per això que ella posava aquesta cançó, la posava per a mi, perquè sabia que el noi amb l’espina clavada al costat era jo, era això el que volia explicar-me, però no podia entrar a l’habitació a les fosques i treure’m l’espina del costat, fora de la carn, i en comptes d’això m’enviava senyals, el semàfor de les notes, el semàfor de l’ànima, has d’anar cap a un altre lloc, Arvid Jansen, i aixecava els braços, els abaixava, oberts a banda i banda com feien els Beatles a la coberta de HELP!, amb uns moviments tan clars que fins i tot jo podia veure’ls a través de la porta, m’he de salvar a mi mateixa, deien els braços, cal que et doni.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.