- -
- 100%
- +
Carles Capdevila
Carme Thió
Jaume Cela
Maria Jesús Comellas
Jaume Funes
Eva Bach
Gregorio Luri
Mariano Fernández Enguita
Joan Manuel del Pozo
Roser Salavert
José Antonio Marina
Francesco Tonucci
A R C À D I A
ÍNDEX
En tan bona companyia
Carme Thió
Jaume Cela
Maria Jesús Comellas
Jaume Funes
Eva Bach
Gregorio Luri
Mariano Fernández Enguita
Joan Manuel del Pozo
Roser Salavert
José Antonio Marina
Francesco Tonucci
Agraïments
Carles Capdevila
A la Isabel i en Carles, els meus pares, els millors del món.
I a l’Adela, en Josep Maria i la Bruna, els mestres de qui més he après.
EN TAN BONA COMPANYIA
Fa vint anys que sóc pare. De cada cop més fills, fins a quatre. I en aquestes dues dècades tan intenses, apassionants i ocupadíssimes, he introduït un mètode curiós de conciliació laboral i familiar: emportar-me la canalla a la feina. Literalment, quan puc, com feia el meu pare, a qui de nen jo observava al taller de fusteria i acompanyava a les reunions. I també en un sentit més metafòric. He escrit en clau d’humor sobre la paternitat, he impulsat programes de ràdio i televisió sobre educació, i quan vam fundar el diari Ara vaig tenir clar que el Criatures en seria el suplement estrella. Com més va estic més convençut, i en tinc força proves, que res és més transformador que parlar en positiu de la tasca educadora, desdramatitzar-la, fomentar que els que encarrilem la canalla tinguem més seguretat i alegria, i menys pors i complexos. Compartir batalletes, riure’ns dels nostres fracassos, aprendre dels altres.
Aquest llibre va d’això. Intenta ajudar a educar millor, perquè millorar, com aprendre, són objectius essencials de la vida. I humilment pretén –només– fer companyia a famílies i mestres. No hi busqueu mètodes personalistes ni receptes màgiques ni solucions espectaculars. Hi trobareu, això sí que us ho garanteixo, la saviesa d’onze experts i un munt de pistes perquè sigueu vosaltres els que arribeu a les conclusions, ja que al capdavall sou els que prendreu les decisions. Són onze professionals de trajectòries diverses i amb visions diferents. De fet, la lectura d’aquestes pàgines és una invitació al debat, perquè en alguns aspectes hi trobareu punts de vista contraposats. Però els uneixen algunes virtuts bàsiques: passió per l’educació, experiència pràctica, contacte amb famílies i docents, i la ferma voluntat d’empoderar pares i mestres en lloc d’espantar-los o alliçonar-los.
M’encanta conversar. I fer-ho sobre de quina manera eduquem em sembla extraordinari. La dialèctica és la base de l’educació, cal anar rodejant els temes, aproximar-s’hi, aprofundir-hi. He après tant d’aquestes onze persones que tinc la certesa que aquest llibre us pot ser molt útil, en el sentit pràctic, i molt enriquidor, en un sentit més intel·lectual. Són persones amb criteri, s’estimen la professió, que majoritàriament és la seva vocació, i transmeten ganes de fer-ho bé i un optimisme de la voluntat per aconseguir-ho. Cada conversa s’acaba amb un munt d’idees, amb el cap que bull sobre com abordar-les, i amb el cor obert a combinar la nostra missió tan delicada amb l’amor incondicional, que és l’essència educadora. Estimar el que tenim entre mans és el primer pas.
El llibre vol servir pares i mestres. I avis i àvies, naturalment, i tiets i la gent que rumia si vol entrar en l’aventura de la procreació, que alguns insisteixen a pintar com un túnel fosc i d’altres pensem que és una font d’alegries i contradiccions. Res no ens enfronta tant a nosaltres mateixos com intentar encarrilar la mainada, fer-la espavilar i controlar-la, estimular-la i posar-li límits.
Començo per Carme Thió perquè amb ella va començar tot. És la primera dels onze entrevistats que vaig conèixer, i l’estimo molt. Però també començo amb ella perquè, tot i que qualsevol ordre té un punt d’aleatori, he pretès que les primeres converses estiguin més enfocades a l’àmbit pràctic, i a la segona meitat hi hagi més reflexió sobre l’educació professional, sobre els mestres, sobre la necessitat d’innovació a l’escola. Però el llibre és prou flexible i els entrevistats són prou rics en idees perquè a cada conversa hi hagi reflexions per a qualsevol lector. A més, la frontera entre pares i mestres és molt porosa, quan la majoria de docents també tenen canalla a casa, i quan els pares i mares tenim en el professorat els nostres aliats i tot el que els afecta a ells també ens hauria d’afectar a nosaltres.
Al llarg del recorregut veureu que busco verbs que siguin sinònims d’educar: impulsar, estirar, empènyer, provocar, estimular, escoltar, respectar… N’hi ha un munt i és un exercici molt interessant fer-ne la llista mental. Hi ha un verb clau, que és acompanyar. L’educador acompanya la criatura i per fer-ho ha de saber trobar la distància exacta. Ni massa a sobre, ni massa lluny. I ha d’anar modulant aquesta distància, fins a fer-se prescindible, que és l’èxit més gran.
Per això he triat també aquest subtítol per al llibre. Acompanyar famílies i mestres és l’objectiu central, és el propòsit. Els educadors ens hem de fer companyia, donar-nos ànim, ajudar-nos. Si aquestes converses us fan rumiar i us ajuden a viure amb més seguretat i espontaneïtat la vostra tasca, els dotze que hi hem participat estarem contents i agraïts a la vida per deixar-nos dedicar al que ens fa més feliços, i en tan bona companyia.
CARLES CAPDEVILA
CARME THIÓ
© Ruth Marigot Murillo
Carme Thió de Pol (Barcelona, 1943) és psicòloga especialitzada en educació infantil. S’ha dedicat tant a l’orientació i a la formació de mestres com a l’assessorament familiar. Col·labora amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i és autora de diversos llibres sobre l’educació dels infants, com ara Entre pares i fills (2013) i M’agrada la família que m’ha tocat (2013).
15 de juliol del 2014. Fa disset anys que la vaig conèixer, quan a casa acabàvem de tenir dues criatures i estàvem absolutament desbordats. Va ser la meva primera psicòloga, i mai no li agrairé prou la serenitat i l’entusiasme que ens va transmetre a un grup de pares. Quina teràpia col·lectiva, quin tip de riure’ns dels nostres complexos. Carme Thió sap escoltar i el seu mètode no és cap recepta, és molt més transformador: fer-nos pensar i acompanyar-nos perquè decidim nosaltres mateixos quina és la via més adequada. Ella ens va convèncer que cada problema és una oportunitat educadora, i ens ho vam creure tant que, entusiasmats, vam doblar el nombre de criatures per tenir el doble d’oportunitats.
Ets experta a treballar amb grups de pares i mares angoixats.
Sí, un dels objectius és tranquil·litzar-los. Els pares d’avui ho tenen difícil perquè van molt cansats, sobretot les mares, que van extenuades; i quan estem extenuats no funcionem gaire bé. Un dels objectius de les trobades de pares és que es relaxin, es tranquil·litzin i no facin tanta tragèdia del que són anècdotes de la vida.
Com et van educar els teus pares?
Sóc l’última de vuit fills i els meus pares eren grans. Diria que el meu pare no era una persona de la seva època; de fet ell ens feia de mare molt més que ella, que estava tot el dia cosint, planxant i amb les feines de la llar. En canvi, el pare era el que ens explicava contes, el que ens donava el menjar i el que ens cuidava quan estàvem malalts, i crec que això ens va convertir en una família una mica diferent.
Deu ser excepcional.
Molt. Ens portava a nosaltres i els meus cosins a passejar, arreplegava tota la canalla perquè ens ho passéssim bé. En aquella època en què predominava l’autoritarisme, ell no ho era gens, però tenia una autoritat impressionant que expressava així: «Jo confio en tu i sé que ho faràs». Allò et deixava lligat de peus i mans perquè realment no el volies decebre. No hi va haver cap insult ni cap bufetada; allà vaig viure que es pot educar sense violència i crec que, gràcies a aquesta educació inicial que vaig tenir, m’he pogut dedicar al que m’he dedicat perquè ho he viscut.
Dius que es pot educar sense castigar per experiència pròpia.
Ho he comprovat personalment, sí. Partia d’un inici que penso que m’ha ajudat molt i em sento privilegiada.
Els germans també et devien educar, si ets la petita de vuit.
Em queixava que en comptes de dos pares en tenia vuit o deu. Era una mica pesat ser la petita, però al mateix temps era fantàstic perquè tenia per triar i remenar, ja que cadascú tenia la seva personalitat, i estava bé amb tots.
Els petits són els mimats?
A casa meva n’hi havia uns quants de mimats, no només jo; per exemple, la germana que em precedeix, que va venir després de tres nois i que a més era més dèbil i es posava més malalta, estava molt més mimada!
Com vas anar a parar a la psicologia?
Al principi va ser una qüestió personal. Quan era adolescent pensava que ningú m’entenia i que podria dedicar-me a entendre’m a mi per després també entendre i ajudar els adolescents. Dels adolescents vaig passar aviat als petits perquè vaig tenir una vintena de nebots abans de tenir els meus fills i em vaig enamorar de les criatures petites, en gaudia enormement i un dels meus divertiments era agafar set o vuit nebots, emportar-me’ls i jugar amb ells. Em van despertar aquest interès per la manera com anaven aprenent i madurant, cosa que em sembla apassionant; de tota la vida el que més m’ha interessat són les persones, i amb les persones petites aprens constantment.
Ser experta en educació t’ha ajudat a educar els teus fills o no té res a veure?
Si els tingués ara, ho faria millor. Jo encara estava estudiant quan vaig tenir els meus fills i no havia començat a exercir, però sí que l’experiència dels nebots em va ajudar moltíssim, més que el que estava estudiant, i el que havia après sense adonar-me’n. Ara quan els pares em pregunten segons què, penso que hi ha molt desconeixement i recordo tot el que jo sabia sense ser-ne conscient. Un dia, els pares d’un bebè em van explicar que havien anat a urgències perquè el seu fill d’una setmana tenia convulsions, i en preguntar-los què havia estat em van dir que tenia singlot. El primer bebè que havien vist era el seu i és evident que el singlot en una criatura acabada de néixer és bastant espectacular perquè boten sobre el llit, i si no ho has vist mai, pots acabar a urgències.
Per això calen grups de pares.
Sí, no m’agrada dir-ne «escola de pares» perquè és com si tinguessin assignatures. Jo no ensenyo res, sinó que acompanyo en la reflexió, en el coneixement d’ells mateixos i de les criatures. Jo en dic «grups de reflexió compartida». Compartir experiències, no jutjar, no dir mai si una cosa està bé o malament si no et funciona, i fer-nos costat els uns als altres.
Qui ha d’anar més al psicòleg, els nens o els pares?
Crec que a la majoria de pares els va bé una orientació. Els pares no necessiten la teràpia d’un psicòleg, sinó algú que els acompanyi, perquè en aquests moments socialment no hi ha aquest coixí que hi havia abans. La majoria de vegades, els problemes que observem en les criatures no són problemes d’elles, sinó dels pares i de l’escola mateixa.
Abans has dit que els pares estem cansats. També estem acomplexats?
Molt. Fa uns anys va sortir una enquesta on una de les preguntes que es feia als pares era si creien que estaven educant bé els seus fills i més del 80% deien que no. Això és una tragèdia, perquè el sentiment de culpa que hi ha al darrere és enorme: «Jo ja sé el que hauria de fer, però no ho faig». Això ha de canviar i s’ha de recuperar l’autoestima de pare i de mare, no cal anar a la universitat per ser pares. Avui dia tot s’ha especialitzat molt i sembla que hi hagi l’especialista de ser pare. Em sap molt de greu com estan anant les coses perquè els nens estan sempre en mans d’especialistes. Una vegada, per fer la broma, vaig dir que un dia hi hauria especialistes per ensenyar a anar en bicicleta i un pare em va respondre que ja existien i que, al casal que es fa els dissabtes al seu barri, s’oferien monitors per ensenyar a anar en bicicleta. Què els queda als pares? No gaire cosa; ni nedar, ni anar en bicicleta, que són les coses més divertides que vinculaven pares i fills. És trist perquè es gaudeix molt menys dels fills.
Vivim des de la culpa.
L’ansietat és enorme, sobretot en les mares, perquè, tot i que és veritat que l’home s’hi va incorporant, la majoria de les dones són les que carreguen amb l’organització. Són les que truquen al pare per recordar-li que li toca a ell anar a buscar la criatura.
Ara és el moment en què hi ha més supernannys, material, llibres, psicòlegs i experts…
De vegades la quantitat tampoc no ajuda gaire. Per als pares és difícil perquè no saben què triar i agafen coses absolutament contradictòries.
Fa falta una visió més global…
Sí, més coherent. Els pares estan desorientats i quan una persona està desorientada poc n’aprofita, de tot això, perquè un llibre es contradiu amb l’altre. El que han d’intentar és ser coherents amb ells mateixos i que vagin decidint el que funciona amb els seus fills i el que no. Els especialistes en sabem en general, però a una criatura en concret qui més la coneix són el pare i la mare, per tant les decisions han de ser d’ells. Nosaltres hem d’ajudar que puguin prendre decisions, és a dir, poder relacionar causa i efecte. Recordo que un dia, a la xerrada d’una escola, un pare em va dir que ell feia competir els seus tres fills perquè s’acabessin ràpid el suc de taronja i jo li vaig respondre que això no estava ni bé ni malament; tot depenia del que es proposava: si volia que la relació entre els seus fills fos de rivalitat, perfecte, però si no volia que ho fos, doncs potser ja no anava tan bé.
Pensem poc sobre el que estem fent.
Sí, surten molts automatismes. Quan jo era jove tots tornàvem abans de les deu de la nit a casa, ho feia tothom i ni ho qüestionàvem; la raó era que a aquella hora es tancaven les portes i no teníem la clau, i hi havia el sereno i tot això. Avui dia, si li preguntes a una colla de pares que tenen fills que ja comencen a sortir quines són les hores de tornada, hi ha des del que no els deixa sortir fins al que diu que tornin quan vulguin, hi ha un ventall molt ampli. Això és més ric, però també més difícil, perquè mai estan segurs que el que decideixen sigui adient.
Els pares tenim poca seguretat, espontaneïtat i confiança.
Cal tenir seguretat amb un mateix. Tenim la sort de viure bastants anys amb els fills, per tant hi ha la possibilitat d’equivocar-nos, d’adonar-nos-en i de rectificar. Per tant, no passa res. Bruno Bettelheim, que ja va morir fa temps, tenia un llibre amb un títol que m’encanta: No hay padres perfectos. Els bons models de pare i de mare són aquells que intenten fer el millor possible quan s’adonen que l’han espifiat: rectifiquen i ja està. A més a més, és un model assequible per als fills perquè els nens també s’equivoquen, i si ens presentem com a perfectes els desanimem. Jo no puc arribar a la perfecció.
El teu llibre M’agrada la família que m’ha tocat transmet aquest missatge de confiança, perquè és fruit de l’experiència amb molts grups.
La frase és d’una criatura i no meva: en un grup de pares, una parella va dir que la seva vida era un infern, que no els agradava perquè s’estaven cridant tot el dia i hi havia molt mal humor. La gent del grup va voler treballar aquest tema. Un pare va arribar i va comentar que el seu fill havia dit aquesta frase: «M’agrada la família que m’ha tocat»; i un altre ho va dir d’una manera més poètica: «En aquesta casa sempre hi fa sol».
Creus que als nens els deixem fer poc de nens?
D’una banda, els tractem com si tinguessin molts handicaps, perquè els ho fem tot. No és tant tractar-los com a petits sinó com a minusvàlids i, en canvi, se’ls exigeix molt en altres aspectes, sobretot escolars. És contradictori.
Quan entrem en el món extraescolar, s’imposa l’encarrilament cap a l’èxit.
L’objectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però l’objectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura d’aprendre és jugant. L’objectiu ha de ser que els petits es diverteixin.
Probablement hauríem d’educar més la creativitat que no uns continguts que van evolucionant.
Els continguts hi han de ser perquè s’ha de fer alguna cosa, però han de ser com a mitjà d’aprenentatge, d’aprendre a aprendre, per dir-ho d’alguna manera; de ser capaç de buscar, d’investigar i d’anar fent tu mateix el teu propi currículum per allò que et toqui o vulguis fer. L’escola a vegades s’encotilla sense adonar-se’n, però és que el problema que tenim tota la societat de readaptació també el té l’escola.
Quan hi ha un problema, qualsevol ciutadà o polític sempre diu: «L’escola ho ha d’ensenyar».
A l’escola li encarreguen coses per a les quals els mestres no tenen la formació, i això també crea persones amb ansietat. Una de les coses que, d’entrada, em va encantar quan vaig anar a Bolonya a veure les escoles bressol va ser el lligam que hi havia entre les escoles bressol i la universitat. Això era fantàstic perquè la universitat investigava allò que els traspassava la gent de l’escola bressol. Per exemple: si els arriba molta immigració, pensen què poden fer per acompanyar aquesta gent en la integració en el país i, aleshores, la universitat es posa a investigar sobre immigració i integració. Els estudiants de la universitat anaven a fer pràctiques a les escoles bressol, i aquestes rebien suport educatiu i formatiu. Així sí que podem fer encàrrecs a l’escola perquè hi sortim tots guanyant: ells es formen per fer altres coses i amplien el seu ventall de serveis i competències professionals, i ho fan en condicions, no es deprimeixen i saben com posar-s’hi. No hi ha res pitjor que haver de fer una cosa per a la qual no t’hi veus capaç. No és estrany que els mestres pateixin tantes ansietats i depressions: tenen una gran pressió social.
Què atabala més els pares?
Els premis i els càstigs, l’autoritat, l’autonomia, el menjar, el dormir, el canvi de bolquers… depèn de l’edat. També hi ha les pors. Són temes molt quotidians. Una vegada, vaig tenir un grup que van formar el «Club del tu no». Hi ha moments evolutius en què les criatures passen a tenir unes conductes curioses com és, per exemple, decidir quin dels dos pares vol, i els pares s’ho prenen com un càstig quan el nen diu «tu no, la mama» o «tu no, el papa». Els grups també permeten veure que, si tots els nens es fan pipí als bolquers, no caminen i et diuen «tu no», deu ser perquè és el que toca i que no ho has de viure com si fos una cosa teva, sinó que ets dins d’un procés evolutiu.
Fem una prova: Carme, quan li dic alguna cosa al meu fill i em diu «Tu no, la mama», què puc fer?
Jo li diria que si la mare el pot atendre, molt bé, però si no que s’aguanti. I ho faria amb una mica de gràcia perquè el nen s’ho prengui bé. Li direm que la mare no pot, que a tu t’encanta fer-ho i que estàs disposat a jugar. Jugar i bon humor són claus. Fa falta alegria perquè tothom va tan atabalat amb la feina que, quan estem cansats, ens costa estar alegres; però les famílies necessiten riure, jugar, divertir-se i anar més relaxades pel món.
Tendim a fer-los sermons.
Exacte, no tantes històries. Per exemple, no s’ha de pegar perquè hi hagi una llei, és perquè tu no vols fer mal. Les criatures tenen conductes agressives, però comencen a mossegar abans de saber que això fa mal. Aleshores, el primer que els hem d’ensenyar és que mossegar fa mal. Per què mosseguen o donen una empenta? Perquè volen la joguina que té l’altre; ells volen la joguina de l’altre però no fer-li mal, per tant hem d’ajudar-los i que vegin altres recursos i possibilitats d’aconseguir la joguina que desitgen. És ben lícit desitjar la joguina del veí, per què no?
Els teus consells demanen temps i paciència.
Sí. L’altre dia una mare estava barallant-se amb el seu fill perquè no volia anar a dormir, i al final la mare va exclamar: «M’és igual que no vulguis anar a dormir, hi has d’anar!». «M’és igual» és una expressió dura, que, a més a més, no és veritat. No podríem dir, per exemple, «Em sap greu però hi has d’anar»? Una frase així ja no la pots dir enfadat perquè la violència ja l’has eradicat afegint-hi «em sap greu». Hi ha expressions que no es poden dir amb violència i d’altres que porten implícita la violència.
Reclames més empatia amb els fills.
La nostra societat és antipàtica, ja no és no empàtica, sinó antipàtica, perquè no en sabem gens, d’empatia. Què és el que estimula i ajuda? El repte. Ens pot fer mandra fer una cosa o no ens agrada fer-la, però cal partir de l’acceptació del sentiment negatiu que té la criatura respecte d’allò que ha de fer… Hem d’educar emocions. L’exemple clàssic és el de la por. Els diem: «No tinguis por, no has de tenir por». Però la por hi és. Si l’objectiu és no tenir por, fracassem tots perquè tant els petits com els grans en tenim. La por té una funció a la vida que és la d’ajudar-nos a no emprendre riscos excessius i a no ser imprudents; si no tinguéssim por, sortiríem al carrer i ens aixafaria el primer cotxe que passés. El sentiment és el que és i sempre serà el que és, però hem d’aprendre a gestionar la reacció a l’emoció, una cosa és l’emoció i l’altra la reacció. L’emoció no és ni bona ni dolenta, podem dir que és positiva o negativa depenent de si et fa sentir bé o no; cal veure quina emoció sentim i gestionar-la. Si estem molt enfadats, hem de mirar que aquest empipament no porti cap a la violència envers els altres o contra nosaltres mateixos. Ens hem d’enfadar amb determinades coses, perquè si arriba un dia que res no ens fa enfadar és que ja estem morts. S’ha d’anar amb compte amb això d’intentar eliminar emocions perquè les hem de tenir totes i viure-les. I és evident que, a mesura que dominem la reacció a l’emoció, influïm indirectament a disminuir-ne els efectes.
Puc castigar o no?
Tu fes el que vulguis, Carles, però jo diria que ni els càstigs ni els premis són educatius; i no és que ho digui jo, és que això està comprovat de fa anys i panys. Per què no són educatius? Perquè creen addicció: cada vegada has de castigar perquè funcioni, si és que funciona. La criatura que és molt castigada en realitat aprèn a amagar-se, a mentir i a ocultar allò que fa i que no ha de fer perquè no el castiguin. Per tant, no aprèn què és el que ha de fer i no ha de fer, sinó que aprèn a fer trampes, per dir-ho d’alguna manera.