Els pobles oblidats

El miracle de la Bartra

La Bartra

L’Alt Camp

A la Bartra hi ha hagut un miracle. Gent que per damunt de tot estima la natura i aprecia la pau ha aixecat un poble en ruïnes. Com l’au Fènix,. No té ajuntament ni església, és clar, però tampoc no n’hi havia abans, i no els fa cap falta perquè la gent que ara viu allí no es regeix per poders fàctics com una alcaldia i un rector, sinó que va per altres viaranys ben diferents.

La Bartra està situat damunt d’un dels cingles imponents de les Muntanyes de Prades. A 725 metres, el poble està envoltat de barrancs, de cingles, de boscos de roures i alzines, de rieres, de fonts i d’un cel viu, net, amb postes de sol de calendari i nits estelades per somiar.

El Josep Albert Lleonart era dissenyador gràfic i vivia a Barcelona quan un dia va arribar a aquestes contrades. Era l’any 1981 i volia fugir de l’aglomeració i dels fums de la ciutat. En aquell temps la Bartra era un poble amb nou cases enrunades i cobertes d’esbarzers, sense comptar la casa dels escoltes, La Mulassa, que llavors estaven aixecant. Els nou habitatges pertanyien a tres propietaris, els últims n’havien marxat feia vint anys. No hi havia ni llum ni aigua corrent, però ni al Josep Albert ni als seus companys la feina no els espantava. De moment, van intentar posar ordre en algun espai del poble per poder-hi viure i, en un mes, ja tenien una habitació decent. La gent de l’entorn els considerava uns hippies, però ells tenien molt clar el que volien: treballar per pujar de nou el poble. I van començar per comprar les cases enrunades, que no era una empresa fàcil. En aquell temps també hi havia un artista de Tarragona que s’ho volia quedar per fer-hi una residència d’artistes, però el projecte no va prosperar mai i el Josep Albert va aconseguir el seu somni. Com diu ell, “ho hem fet tot sobre la marxa.”

Van començar llaurant amb mula i anant a peu al poble. Tots els materials eren reciclats: pedres d’altres cases, bastiments de portes i marcs de finestres velles o marcs de pas d’alguna església abandonada, troncs de pins que tallaven ells mateixos i que servien de bigues, arbres morts... Un dia van aconseguir fer rajar aigua de la primera aixeta que hi havia a la Bartra. El miracle es feia amb suors, però tirava endavant.

Ara el poble, a banda del refugi dels escoltes, s’ha convertit en un centre global anomenat “La Bartra: natura i consciència”, i hi té cabuda qualsevol activitat que s’adigui a l’esperit del Josep Albert i la seva companya Àngels: ioga, classes de cuina, teatre, música, dansa, però sobretot el tai-txi, ja que ell n’és professor.

Però la Bartra, temps ha, havia estat un poble on vivien cinc famílies repartides en nou cases. Pertanyia a Rojals i no tenien ni església ni cementiri ni escola, tot es feia a Rojals, que era a una hora de camí. Els nens hi anaven cada dia a peu per anar a l’escola. Dinaven a casa d’algun familiar que tenien a Rojals i al vespre tornaven. La Maria Vallverdú, que ara té 86 anys, ho recorda com si ho visqués: “Érem només tres nens que fèiem el camí. A l’hivern passàvem tant de fred que ploràvem. Però la vida a la Bartra la recordo com una època molt feliç. Érem com una gran família.”

Explica la Maria de cal Roig que les cases es comunicaven i que sempre s’ajudaven els uns als altres. Es vivia dels boscos i la gent menjava del que conreava i de les quatre bèsties del corral. El seu pare feia carbó i tallava pins. També hi havia cultiu de cereals: blat i ordi, i ells tenien ametllers i oliveres i podien fer oli. Però tota aquesta terra ara s’ha convertit en bosc. “No es vivia malament, ni tan sols a la guerra vam passar gana” —diu amb emoció.

La festa major era per sant Salvador i s’anava a Rojals a missa i a ballar, fora de l’hora de dinar, perquè el gran àpat de festa major es feia a casa amb els convidats. La matança del porc era una altra festa. Es convidava els nens de les altres cases a dinar i al vespre es ballava a l’era al so de la gramola.

Quan la Maria va deixar d’anar a l’escola treballava a casa ajudant a les feines del camp: preparar el planter, treure herbes, donar menjar a les bèsties... No es parava mai. Els diumenges anaven sempre a ballar a Farena, que era el poble que els queia més a prop. O posaven la gramola a l’era i organitzaven el ball entre tots. No només hi havia la gent del poble, sinó la de tots els masos del voltant, que eren plens.

No van tenir mai aigua ni llum, però ja hi estaven acostumats. Tenien un safareig per rentar i amb llum de carbur ja s’arreglaven. Més endavant la Maria i altres noies van anar a plantar pins per l’Estat. Havien de fer dues hores de camí fins als Plans de Sant Joan o fins a la Pena. Sortien que encara era negra nit i portaven el llum de carbur per orientar-se fins que es feia de dia.

La Maria de cal Roig va marxar de la Bartra per casar-se a Capafons l’any 1952. Tenia vint-i-cinc anys. En teoria era un poble més gran, però ella el va trobar més endarrerit que el seu. “Tampoc no hi havia aigua ni llum, ni tan sols safareig, i les dones havíem d’anar a rentar al riu. Era una cosa terrible que no havia vist mai”. Els seus pares també van marxar amb ella i només van quedar al poble dues famílies, que van abandonar definitivament la Bartra als anys seixanta.

El poble va quedar buit fins que uns escoltes de Reus es van interessar per una de les cases i la van reconstruir. Poc després, apareixeria el Josep Albert. Ara, el que abans era un corral és la biblioteca del Centre i la sala gran del gimnàs era una part de la casa de la Maria. Ella està contenta que el poble s’hagi aixecat de nou, però els records són els d’abans, amb la gent que hi vivia, els balls amb gramola, les corregudes d’una casa a l’altra, els vespres al voltant del foc, les llargues caminades per anar a l’escola o a ballar... Ara el poble pertany a Montblanc. Gairebé sempre és ple de grups que fan ioga o tai-txi. El Josep Albert i l’Àngels han intentat preservar la natura que els envolta. Van traient els pins —que possiblement va plantar la Maria— perquè hi reneixi la vegetació autòctona: gatell, alzina, roure, marfull... Netejar el sotabosc i deixar que hi creixin els arbres i arbustos de tota la vida. “La natura és sàvia i té record”—diu el Josep Albert.

Isabel Olesti

Vida passada entre el bosc, els camps i el riu

Briolf

El Pla de l’Estany

A la part septentrional de la Vall de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany, al límit amb la de la Garrotxa, trobem l’antic veïnat de Briolf. Sembla que deriva del germànic Breulf, que vol dir fort de guerrers. Els antics estadants i els que coneixen el poble, però en diuen Brió.

Briolf, avui, roman en el silenci, en l’oblit i en l’abandó gairebé absolut. No obstant, si ens hi acostem, anirem descobrint entre corriols i bardisses la memòria d’un passat ple de vida perquè hi ha encara les restes dels masos, que anys endarrere eren plens, i l’església, que centrava i marcava el camí de la gent. Venint de Sant Miquel de Campmajor, el primer mas de tots és el Segalars, una masia antiga, molt bella, situada ben a prop del riu Ser, amb la serra de Ventatjol, a ponent, i el serrat Llarg, a llevant. Ja la trobem citada l’any 1253. Els últims estadants van marxar-ne el 1973 per anar a viure a la casa Grossa, del Torn. Segons diu la llegenda, al Segalars va viure santa Àgata, una imatge de la qual es conserva i es venera a l’església parroquial de Sant Miquel de Campmajor. Ben a prop de la casa, al cingle, hi havia hagut el Centre, una casa on feien d’hostal i que avui és en ruïnes. La capella de Loreto, sufragània de l’església parroquial de Sant Esteve de Briolf, tampoc no és gaire lluny. Està edificada en terrenys de la Cadamont, de Ventatjol. L’any 1904, mossèn Miquel Raset, rector de Briolf, va visitar el santuari de Loreto, a les llunyanes terres d’Itàlia. Va agradar-li tant que, en tornar, va decidir aixecar aquesta capella partint d’uns dibuixos que havia fet. Els veïns devots de la Vall de Campmajor van col·laborar amb entusiasme en la seva construcció. Encara avui, gràcies a la iniciativa d’alguns dels seus descendents, s’hi celebra un aplec cada Dilluns de Pasqua.

En Josep i en Pere Orri, masovers estats del castell de Roca, comenten que antigament, entre el Segalars i la capella de Loreto, hi havia hagut dotze columnes amb una creu a sobre cadascuna d’elles. Simbolitzaven dotze de les catorze estacions del viacrucis. Les dues últimes estacions (la tretzena i la catorzena) eren a la capella. A les parets de l’edifici, de fet, encara s’hi poden veure dues rajoles amb les inscripcions XIII i XIV que ho testifiquen. A tocar la capella, hi ha les restes de l’antic hostal de la Teranyina, també anomenat l’Ateneu o l’hostal d’en Quel de Piells, que va ser qui el va regentar durant una època. Piells és un mas del veïnat de Ventatjol.

Aigües avall del riu Ser, passat els Segalars, hi ha la gorga i les petjades del Dimoni. Diuen que el dimoni hi volia fer una resclosa. Comptava que alguna riuada se l’enduria i que tota l’aigua que s’hi havia recollit negaria el veïnat de Roca i tota la Vall de Sant Miquel. És per això que cada nit anava a buscar roques a la serra de Finestres, les duia fins aquí i començava a fer la resclosa. L’endemà al dematí, però, santa Àgata, que, com ja hem dit vivia al mas del Segalars, s’hi acostava perquè hi duia a pasturar un ramat d’ovelles. La santa tocava l’obra del dimoni amb el fus i tota la seva feina es desfeia en un moment. Quan el dimoni tornava a la nit amb la intenció de continuar-hi treballant, descobria que havia de començar de nou. I això passava un dia rere l’altre fins que va arribar un moment que el dimoni se’n va cansar i va decidir marxar cavalcant damunt d’un cavall. Els senyals dels cascos del seu cavall van quedar marcats en una roca. Són les petjades del Dimoni. També hi ha qui diu, però que aquests forats eren la base on s’afermaven les estaques de la resclosa.

Durant la dictadura del general Franco, hi va haver el projecte de fer un embassament a la Vall de Campmajor. L’emplaçament escollit per construir la presa va ser el veïnat de Roca. Es volia inundar tota la part plana del terme fins al pont del Marçol. El projecte es va publicar al Boletín Oficial del Estado abans que se’n donés oficialment la notícia al poble. Van dir que així volien evitar pànics innecessaris. Llavors, els enginyers encarregats del projecte van notificar a Josep Maria Fort i Poch, l’alcalde d’aquella època, que eren imminents el començament dels treballs. Tot seguit, els tècnics van examinar l’estat del subsol de la zona. Van fer sondeigs a pertot a fi de saber quins minerals hi havia al terra que hauria de suportar les aigües del pantà. Però va resultar que, tot sovint, l’utillatge que feien servir desapareixia enfonsat a causa de les grans concavitats de guix que hi ha. Tot i això, les màquines continuaven amb la seva feina. Un dia, els de la família de can Planaferrana van parlar-ne amb un capellà que havia estat vicari de Sant Miquel. El capellà va aconsellar-los fer una súplica a santa Àgata perquè li semblava que, de la mateixa manera que havia destruït la presa del dimoni, podria influir per tal que no es construís l’embassament. I així ho van fer. Pocs dies després, els enginyers van comunicar a l’alcalde que era impossible continuar amb el projecte perquè el subsol de guix no retindria l’aigua. Encara hi ha qui diu que tot plegat va ser gràcies a santa Àgata.

A banda i banda del riu Ser, entre la serra de Sant Josep, a tramuntana, i el serrat de Boquià, a migdia, hi ha la resta dels masos de l’antic veïnat de Briolf. Me’n parla en Valentí Anglada, gran conversador i un dels millors coneixedors d’aquesta zona perquè va néixer a can Pla l’any 1947, un dels masos del clot de Briolf. Va estar-s’hi fins al 1972. Des de llavors viu a Mata, a tocar Banyoles. En Valentí ens n’ha fet un retrat detallat, també de la gent i de les seves històries. N’anirem parlant.

A la zona del bac de Boquià, hi ha can Pla i les restes del Casot i de can Picamill (o mas Patiràs). Al solei de Briolf, de llevant a ponent, isolats i perduts enmig del bosc i de les bardisses, es pot trobar el que queda de Brunyoles, la Guardiola, la Barraca (els últims estadants en van marxar cap a l’any 1920), la Cadavall, ca l’Esquerp (habitat fins a finals dels seixanta) i cal Cisteller. En els arxius, a més, hem trobat referències a dues cases més antigues, de localització incerta: el Serrat (datada l’any 1229) i el mas Roura (datat l’any 1413).

Brunyoles tenia l’especial particularitat que la casa i l’era pertanyien al municipi veí de Serinyà. El viver, en canvi, era en el terme de Briolf. Els últims habitants van marxar-ne a mitjans anys quaranta. A l’altre costat del Ser, tocant a la vora dreta, hi ha el cingle del Calabós, que fa de límit entre Briolf i Serinyà. Per Brunyoles passava l’antic camí ral que venia de Serinyà i que anava cap a Briolf, el Collell, el Torn i Mieres.

En una raconada enlairada del bac de Boquià, hi ha la bauma d’en Parrot i en Guillot, dos bandolers que s’amagaven i s’aixoplugaven en aquesta bauma quan no estaven robant en els masos de Briolf i de tota la Vall de Campmajor. En un altre reclau d’aquest mateix bac, hi ha el cau dels Teixons, enmig d’un esperó rocós. Durant uns mesos de la Guerra Civil (1936-39), s’hi van amagar alguns veïns de Briolf i del rodal, com en Manel de can Pla, pare d’en Valentí. Al capdamunt del serrat de Boquià hi ha les fites dels Tres Termes que marquen el límit de Briolf amb Porqueres i Serinyà.

A les Estampas del Collell, mossèn Pius Masvidal, que signava els seus escrits com a Rector de Ventatjol, explica que, a mitjan segle XIX, a can Picamill va haver-hi una topada entre els bandolers que s’amagaven al bac de Boquià i alguns veïns d’aquests masos. L’Elisabet Saus va traduir-ho i va transcriure-ho fa uns anys en un article que va publicar a Golany, la revista local de Sant Miquel de Campmajor. Diuen que un dia, de matinada, un grup de veïns va dirigir-se a can Picamill i va trobar-hi els malfactors. Aprofitant que estaven dormint, els van prendre les armes. Eren tres homes: en Parrot, en Cadena i en Boquica. En veure’s descoberts, van saltar per la finestra, descalços, i van provar d’escapar. Però els veïns van atrapar-los a tocar el riu Ser, just a la gorga del Dimoni. Els van lligar i els van dur fins al santuari del Collell. En ser a l’oratori que hi ha a pocs passos del santuari, van dir als malfactors si es volien confessar i si tenien alguna cosa a dir. Un d’ells, en Cadena, va confessar-se. Un altre, en Parrot, va dir: “Només us demano que em mateu amb el meu trabuc, que ja dic jo que no fallarà”. D’en Boquica s’explica que va ser empresonat i ajusticiat poc després.

En Valentí Anglada explica també com era la vida quotidiana a can Pla a mitjans segle XX. El seu pare es deia Manel Anglada i era fill de Beget, la seva mare, Mercè Vergés, havia nascut a Sant Martí Sesserres. En Valentí va ser el fill gran. Després van anar arribant en Miquel, en Fermí, la Maria Rosa, en Jesús i la Lourdes. En aquells anys, per arribar a can Pla no hi havia la pista forestal que hi ha avui. S’havia de voltar per Roca i Loreto i travessar el riu Ser dues vegades: a l’alçada del castell de Roca i a sota la Cadavall, ja a prop de la casa. Cada any, quan el riu creixia massa, el mas quedava aïllat alguns dies. En Valentí recorda que un any va haver-hi una riuada tan grossa que l’aigua va arribar al forcat d’un noguer que hi ha al camp del costat mateix de la casa. Anaven a col·legi al Torn, sempre a peu. Passaven prop de can Jofre de Roca, per la Brugada, el clot Fosc i el mas Rampinya. Durant bona part de l’any, marxaven de casa de fosc i hi tornaven de fosc, però no els feia falta llum per veure-s’hi perquè se sabien el camí de memòria. El dissabte al dematí també tenien escola i el diumenge tornaven a anar al Torn, a missa i a doctrina. En època de pluges, quan el riu anava alt, no podien arribar fins a casa i s’havien de quedar a passar la nit a ca l’Esquerp, on els feien el sopar del vespre i l’esmorzar de l’endemà. A ca l’Esquerp, hi vivia el matrimoni format per en Pere Batlle, “al cel sigui”, la Flora Batchellí i els seus tres fills: en Josep Maria, la Montserrat i la Fina. Avui, la Flora i el seu fill viuen a Camprodon; les dues filles, cap a Olot.

Tot i tenir el Ser tan a la vora, el gran problema de can Pla era l’aigua. Per poder beure, havien d’anar lluny: fins a la Deu (o font de can Pla) o fins a la font dels Fruiters, que era on es deia que hi havia la millor aigua dels voltants. Per cuinar, aprofitaven l’aigua d’una bassa que hi havia a prop de la casa. Més endavant, van construir una cisterna.

Tot el dia estaven ocupats amb les feines del bestiar o treballant al camp i al bosc. Del seu record, en Valentí diu que tenien un ramat d’ovelles d’uns cinquanta caps i set o vuit vaques. El bestiar pasturava en els camps i feixes de can Pla. També tenien llogades les pastures de can Picamill i de Brunyoles, que ja eren deshabitats. I encara, pasturaven al bac de Boquià, fins al terme de la veïna propietat de ca n’Oliveres, de Campmajor. A l’hivern, les vaques estaven tancades a la cort, baixaven les ovelles a abeurar al riu i tornaven a tancar-les al corral per menjar. Venien els xais a Banyoles i els vedells al santuari del Collell. Durant una època van tenir un ramat de cabres. De la llet en feien formatges, però com que a l’amo del bosc no li agradava gaire perquè les cabres es menjaven els brots tendres, van decidir treure-les. Als camps, sembraven blat, blat de moro i userda. Duien el blat a moldre a Banyoles. Recollien l’herba dels marges i en feien palleres per donar-la al bestiar a l’hivern. A l’hort, feien patates i tota mena de verdures i hortalisses que consumien ells mateixos. Mica en mica, les feines es van anar mecanitzant, però, inicialment, tot es feia a mà o amb animals: segaven amb el volant, treballaven la terra amb la fanga, llauraven amb el parell de bous degudament junyits al jou i al brabant, una arada amb dues pales, dues relles i dues ganivetes. Batien amb les eugues, ajudant-se sempre amb els de ca l’Esquerp perquè a cada casa hi havia una euga.

Bona part del bosc de Briolf era d’en Cirera, de Mieres. S’hi treballava tot l’any, i sempre era net i ben cuidat, res a veure amb avui. A l’estiu, s’escorxava, s’estassava i s’aclaria; a l’hivern, es feia carbó. Hi havia colles de bosquetans i carboners per a cada feina. A l’època de fer el carbó es veien les piles fumejant a costat i costat del riu Ser. Els carboners es quedaven dia i nit prop de la pila vigilant que cremés bé, dormien a les barraques que es feien. Tant de l’escorxa com del carbó, en feien sarrions i els baixaven amb els set o vuit matxos d’en Cirera fins a les Tres Creus (a la carretera del Collell), on els esperava el camió de l’amo. L’escorxa anava per al tint, a les adoberies de Banyoles; el carbó, cap a Girona, Barcelona o a on fes falta. Els treballadors venien de Mieres i s’estaven a can Pla tota la setmana, fins dissabte a la tarda. Primer, dormien a la pallissa; més tard, en una cambra.

A cada mas es feien el pa, es matava el porc i en feien embotits per al consum de l’any. De l’hort en treien les verdures i hortalisses, i del galliner, pollastres i ous. I també tenien conills. El dimecres era mercat a Banyoles. La gent de can Pla hi anava sempre. Primer a peu, passant cap a Merlant, Rodeja i el Salt del Matxo. Més endavant, quan ja tenien carro, fins a Sant Miquel de Campmajor i, des d’allà, per la carretera, fins a Banyoles. Hi duien conills o el que els sobrava del mas, i en tornaven amb el que necessitaven. Per tallar-se els cabells o afaitar-se anaven al barber que hi havia al molí de Sant Miquel de Campmajor. Els dies de festa, feien la partida de cartes al Centre i, si s’esqueia, ballaven en els balls que s’organitzaven alguns diumenges a can Jan, de Juïnyà, o a cal Sec, del Torn, a la festa de Falgons o a la d’algun altre veïnat proper. Sempre hi havia qui s’estimava més anar a caçar o a pescar. Temps abans, a Briolf, s’havia fet la festa de Sant Esteve, que és el patró, i la del Roser. Cada any, el Dilluns de Cinquagesma, feien una romeria al santuari del Collell i el dia d’Any Nou, l’ancestral i popular aplec de Ninou. Durant l’hivern, mataven les hores a l’escon, asseguts al voltant de la llar de foc. Es passava el rosari, s’espellonava, s’explicaven i s’escoltaven atentament les històries i les dites dels padrins… El bestiar s’arraulia a les corts i corrals, acomodant-se als jaços de palla i evitant, gràcies a la seva escalfor, que els estadants tinguessin més fred del compte. A fora, sovint, bufava i xiulava un vent gèlid sota un cel ben ras i estrellat, se sentia el bram del riu crescut amb les pluges o queia alguna escadussera nevada silenciosa…