Esyllt T. Lawrence

ESYLLT T. LAWRENCE:

UNA GAL·LESA ENTRE DRACS

Josep-Vicent Garcia Raffi

Carme Manuel Cuenca

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2007

L’elaboració d’aquest treball ha comptat amb un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 2005.

Aquesta edició s’ha fet amb el suport de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

© Els autors, 2007

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2007

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Fotografia: E. T. Lawrence a l’hort de la casa familiar gal·lesa

ISBN: 978-84-370-6569-4

Realización ePub: produccioneditorial.com

A Caterina, Ferran i Nina,

i també a Glòria i Rafa

INTRODUCCIÓ

En 1932, quan Esyllt Thomas Lawrence tenia quinze anys, va escriure un poema a l’escola secundària femenina de Swansea, la High School for Girls, titulat «Pictures in the Fire» («Dibuixos en el foc») que deia:

Oft in the over-spreading dusk I gaze

Into the softly-glowing fire, and see

Bright caves of flame; but no sun’s dancing rays

Have ever shone upon this fierce country.

It is the kingdom of the goblins red,

Who guard their realm with ever-watchful fear,

For in the mystic glowing caves ‘tis said

Lie rubies gathered from lands far and near.

Oft in the wondrous fire there brightly glows

A brilliant garden red that never needs

The care of human kind, wherein there shows

A flaming wilderness of flow’rs and weeds,

Which independent grow of sun and rain.

Death is their fate –their beauty is in vain.

La vida de Lawrence, marcada per uns interessos que esclataren des de la infantesa, esdevindrà aquest jardí d’un roig brillant que mai no necessita de la cura generosa de ningú, amb les flors que creixen independents del sol i de la pluja. Tot i que la mort falaguera fóra el seu destí esperat, contràriament al que ella expressa en aquest poema d’adolescència, la seua bellesa no fou en va. El reconeixement de les institucions catalanes a la seua trajectòria intellectual amb la Creu de Sant Jordi fou només una petita mostra de la inspiració que aquesta dona, que mai no es va oblidar de les seues arrels gal·leses, exercí sobre moltes persones que gosaren acostar-se a ella, tant a Catalunya com al País de Gal·les.

Aquest estudi no pretén mitificar Esyllt Thomas Lawrence des de cap punt de vista. Més aviat tot el contrari. Lawrence no és una figura cabdal del món intel·lectual gal·lès o català. L’examen de la seua trajectòria des dels anys d’educació universitària a Cambridge i l’estada a la Facultad de Letras de la Universidad de México, a més de quaranta anys entre Arenys de Munt i Arenys de Mar, mostren una dedicació constant a les lletres i a dues llengües minoritàries, la gal·lesa –la pròpia– i la catalana –la d’adopció. Aquesta dedicació en cos i ànima es va limitar, però, a donar uns fruits que rarament traspassaren les fronteres de l’assaig breu, de la traducció, o de l’article periodístic i, per mol tes raons que explicarem, l’escriptora mai no va veure publicat cap dels treballs de recerca més extensos que havia emprès amb il·lusió i esforç.

A propòsit de la proliferació d’estudis biogràfics o homenatges pòstums a escriptors, es preguntava amb encert la poeta Teresa d’Arenys fa uns anys (17 de març de 1997):

¿Què dimoni n’hem de fer, nosaltres, dels detalls quotidians i trivials d’un magnífic autor ja difunt? De segur que si ell tornés a parlar ens aconsellaria que estiguéssim per la seva obra –que és en definitiva la transformació de tots el materials en brut d’una vida–, i ens traguéssim de la barretina l’obsessió per les «restes negres» que el seu esperit ja ha abandonat.

L’existència privada de Lawrence es troba embolcallada amb cert misteri. A l’Arxiu Ferran de Pol-Lawrence de la Biblioteca P. Fidel Fita, d’Arenys de Mar, no hi ha cap carta que demostre el que pensava i sentia en la intimitat. Entre els fulls i fulls d’exercicis de classe que es remunten fins als anys d’estudiant universitària a Cambridge, i contràriament a allò que es podria esperar d’una anglosaxona protestant, no hi resta ni el més petit esbós d’una amistat, d’una con fidència transmesa a les amigues britàniques, a les germanes i als germans, a la mare, als amics més propers. No hi ha a penes restes de la seua correspondència. Una possible raó que podria justificar el buit és que, com diu Ferran de Pol en una lletra al professor de català a Bristol, Antoni Turull, el 18 de gener de 1989, «a causa d’un desprendiment de retina de la meva muller vam haver de deixar el mas on vivíem a Arenys de Munt i el trasllat de la biblioteca fou un veritable caos on perdérem molts papers». És possible, però poc convincent. De la mateixa manera, no hem pogut trobar cap exemple de text de creació literària narrativa

o poètica al seu arxiu, tot i que sabem que, si més no, va escriure a les primeries dels anys seixanta un relat titulat Un drac al jardí. El més probable és que la mateixa Lawrence s’encarregara d’esborrar totes les pistes que podien haver con duït a dibuixar una apreciació més íntima de la seua persona.

Conta Teresa d’Arenys, l’estimada amiga de Lawrence dels últims anys, que en «el transcurs de l’última vetllada davant la llar de foc, copa de xampany a la mà», quan li va demanar pels treballs que havia escrit i com seria possible trobar-los en el pis per conservar-los, la malalta encomanà a ella i Enric Maass: «Estigueu per l’obra d’en Lluís [Ferran de Pol] i beveu per mi quan jo no hi sigui». Per l’obra d’en Lluís s’ha estat i per ella s’ha begut, també, però calia, a més a més, escorcollar i regirar l’arxiu de dalt a baix per unir les peces del trencaclosques que fou la vida de la gal·lesa.

Des que vam conèixer Esyllt Thomas Lawrence els autors d’aquesta biografia vam quedar-hi impressionats per la persona, atrets per la seua vida, fascinats pels silencis del passat. Des del primer moment ens va acollir amablement, vam sentir-hi una franca simpatia, en un principi lligada a Gal·les. Quan la nostra antologia de poesia gal·lesa, publicada per la Institució Alfons el Magnànim de València i dedicada a Lawrence, fou al carrer, Ferran de Pol ens va escriure el 17 de novembre de 1992 i ens va dir: «Prou sabeu que sou uns amics nostres únics. Si hi ha algú amb qui desitgem una relació cordial, aquests sou vosaltres. L’amistat, l’afecte i estimació que sempre ens heu demostrat ens lliguen estretament a vosaltres». Després de la publicació de la nostra nota necrològica sobre Lawrence, també Ferran de Pol, ara des de Londres, el 30 de maig de 1995 ens escrigué:

Ben estimats amics: us escric encara emocionat pel vostre article (molt més que un article) sobre l’obra d’Esyllt. S’ha de tenir molta traça –la vostra–, per oferir una nota mortuòria que doni una idea exacta d’una persona i d’una obra. Durant tota la lectura em sentia emocionat per la vostra informada admiració. No crec que ningú pugui escriure un petit (en el sentit de l’extensió, és clar) assaig tan complet, informat i just. Us en done les gràcies més sentides.

La sinceritat i l’afectuosa complicitat que ens oferien des de sempre ha trobat una resposta deu anys després de la mort de Lawrence i Ferran de Pol. I aquesta és la nostra aportació.

En 1985 Lawrence encapçalà l’article que escrigué sobre Salvador Espriu amb les següents paraules del poeta: «He donat la meva vida pel difícil guany d’unes poques paraules despullades». Aquesta biografia tracta d’explicar com Lawrence també donà la seua vida pel mateix difícil guany.

Per acabar, hem d’agrair a diverses persones l’ajut generós i amical en l’elaboració d’aquesta biografia. Tots ells ens han obert generosament records i missatges, sensacions i paraules. En primer lloc a la filla de Ferran de Pol i Lawrence, Maria-Elvina, que ha intentat reconstruir records, de vegades, dolorosos; a la família de Ferran de Pol (María José Ferran i Zenon de Pol), als amics Teresa Bertran, Enric Maass i M. Assumpció Ribas, primers lectors d’aquest llibre. També a Teresa Coll, a Maria-Dolors Galofré, a Núria Folch de Sales, a Margarida Tura, a Paquita Terrades, a Josep Salvà, a Àngels Salichs, a Montserrat Fonoll i Montse Mañosa, de l’Arxiu Històric de Sabadell. Un agraïment especial com sempre a la bibliotecària Mercè Cussó i a Quim Mateu; sense tots ells aquest estudi haguera estat difícil d’enllestir.

Finalment, volem fer constar l’agraïment a la Institució de les Lletres Catalanes per acceptar el nostre projecte i concedir-nos un ajut a la nostra investigació i a l’Ajuntament d’Arenys de Mar i al seu alcalde, Miquel Rubirola, que sempre han donat suport a les iniciatives per recordar, estudiar i donar a conèixer l’obra i la vida de Lluís Ferran de Pol i Esyllt Thomas Lawrence.

València/Arenys de Mar, primeries de 2006

I. FILLA DE CYMRU

Esyllt Thomas Lawrence va nàixer a Morriston (Swansea), al sud del País de Gal·les –Cymru, en gal·lès–, el 3 de desembre de 1917, al número 129 del carrer Woodfield, en un moment en què la prosperitat dels anys anteriors a la I Guerra Mundial donà pas en el període d’entreguerres a una intensa depressió en l’agricultura i la indústria britàniques. Swansea, o Abertawe en gal·lès, havia alçat el vol amb la Revolució Industrial i des de la segona dècada de 1700 s’havien construït tota una sèrie de fàbriques al llarg del riu Tawe. En un principi, la indústria es va concentrar en el coure fins a l’extrem que la ciutat serà coneguda amb el nom de Coureòpolis i la vall del Tawe es convertirà en una enorme zona industrial. S’hi van anar construint més ports i un sistema de ferrocarrils que unia les diferents siderúrgies i fàbriques. La població veïna de Morriston, on va nàixer Lawrence, va ser fundada al voltant de 1790 per la família Morris, propietària de Cambrian Works, entre d’altres. Al voltant de 1750 el districte de Swansea era el proveïdor de la meitat del coure que necessitava Gran Bretanya. A mesura que van passar els anys i la industrialització de la zona es féu més gran, les condicions dels treballadors s’hi van fer més dolentes. Els proble mes sanitaris, principalment els referits a l’aigua, van arribar a ser alarmants quan en 1832, 1849 i 1866 van esclatar epidèmies de còlera entre una població que havia passat de 6.000 habitants en 1801 a 17.000 en 1851. El creixement industrial va continuar a un ritme vertiginós, en especial, el relacionat amb el llautó, si bé la crisi va començar a partir de la dècada dels cinquanta del segle XIX.

La mare de Lawrence –Elvina Thomas Lawrence– era de Treorci, al comtat de Mid Glamorgan, i el pare –David Edward Thomas, comerciant de porcellana– de Llanelli, al comtat de Dyfed. Segons Victor John, amic de Lawrence, era una família culta i Esyllt era la més jove dels cinc fills (Betty, Lawrence, Carol i Basil). Per bé que des de les darreries del segle XIX, aquesta zona havia començat a patir un fort procés d’anglicització, la llengua de la família era el gal·lès.

Gal·les és un país de l’Europa occidental situat a ponent de la més gran de les Illes Britàniques. Té una extensió d’uns 20.720 km2. La capital és Caerdydd o Cardiff, al comtat de Glamorgan. Es calcula que compta amb uns tres milions d’habitants, amb una distribució molt desigual. Mentre que a les zones muntanyoses, els altiplans centrals i septentrionals es despoblen prou ràpidament, la conca hullera i els comtats de Glamorgan reuneixen el 75 per cent de la població en un 12 per cent de la superfície total. La població del país va créixer amb l’esclat de la Revolució Industrial. En 1901 hi havia dos milions d’habitants i, gràcies a una forta natalitat i a la immigració d’anglesos i irlandesos cap a les regions industrials meridionals, la xifra va pujar a més de dos milions i mig en 1921. Tanmateix, la crisi econòmica produïda per la davallada de la demanda dels recursos minerals i l’atur va ocasionar la pèrdua de quasi mig milió de persones que van esdevenir emigrants a la recerca de treball i salari. Fou el període de la depressió, entre 1921 i 1939 –temps de la infantesa i adolescència de la petita Esyllt–, que deixà una dramàtica petjada en el poble gal·lès.

Esyllt Thomas Lawrence, al capdavall, va acabar també per deixar Gal-les i esdevenir una exiliada. L’actitud que va mostrar cap al món que l’envoltà des dels primers anys de vida i que perdurarà fins a la mort es va forjar a la llar familiar i, en especial, gràcies a la influència que la mare va exercir-hi. L’orgull per la història i el passat de la terra que els havia vist nàixer i que Elvina va voler inculcar als fills va materialitzar-se en una regla inqüestionable que féu seguir dins la família: parlar gal·lès. De fet, la mateixa Lawrence sempre remarcava que havia estat la mare qui havia imposat el gal·lès a la llar, davant l’aclaparadora presència de l’anglès en el món públic i educatiu d’aquell Gal·les de les primeres dècades del segle XX. «Ja n’hi ha prou d’anglès!», deia sense miraments Elvina als fills, quan tornaven de l’escola.

Un dels textos narratius més populars que recrea la situació política, social i cultural que va viure Lawrence durant la infantesa és la famosa novel·la How Green Was My Valley (1939) de Richard Llewellyn (1907-1983). L’escriptor gal·lès, nascut a St. David, un poble del comtat de Pembrokeshire, es va descriure com «un expatriat gal·lès». Una vegada establert a Amèrica del Nord, va passar alguns anys a l’Argentina amb el propòsit d’escriure sobre els descendents dels colons gal·lesos que s’havien assentat a la Patagònia al segle XVIII. En How Green Was My Valley, Llewellyn relata la vida d’un nen gal·lès atabalat per la divisió lingüística de la comunitat en la qual viu. El protagonista es queixa:

La gramàtica i la sintaxi angleses són difícils, fins i tot per als anglesos, però encara són molt pitjors per a un xicot gal·lès. Aquest parla, llig, escriu i pensa en gal·lès a casa, al carrer i a l’església, de manera que quan llig anglès es veu obligat a traduir; i quan parla anglès, pronuncia les paraules amb dificultat, com si fera servir crosses. Que estúpids són els anglesos que construeixen escoles per als gal·lesos i s’entossudeixen, sota pena de càstig, a què s’hi parle.

El gal·lès ha estat durant segles l’idioma propi de Gal·les. Durant l’ocupació romana, el llatí esdevingué l’idioma del govern, de l’administració civil i militar, del comerç, de l’educació, del treball, de la religió cristiana, dels mercats, de les guarnicions i de les ciutats. La majoria del camperolat, tanmateix, va seguir parlant gal·lès. L’elit nativa esdevingué gradualment bilingüe (llatí-gal·lès) i aquesta situació es va mantenir fins al segle XVII. Si durant el període medieval el gal·lès es presenta com una de les llengües europees més utilitzades tant per a propòsits educatius, legislatius, administratius com literaris, l’any 1536 marca el principi del seu ocàs. En aquest any se signa l’Acta de la Unió que va incorporar Gal·les a Anglaterra i amb aquesta disposició l’anglès va esdevenir-hi la llengua oficial i el gal·lès va desaparèixer com a llengua legal de l’administració. L’Acta de la Unió va decretar que

no person or persons that use the welsh speech or language shall have or enjoy any manner, office or fees within this Realm of England, Wales or other the king’s dominion, upon pain of forfeiting the same office or fees, unless he or they use and exercise the english speech or language.

Aquest decret no va ser forçosament obligatori, però estava en el codi de lleis. L’anglès no es va estendre ràpidament per les àrees rurals ni tampoc en l’administració, en els tribunals de justícia, i altres activitats burocràtiques. En realitat, s’hi va continuar fent ús del gal·lès per desconeixement majoritari de l’anglès.

Isabel I d’Anglaterra va ser partidària de la igualtat i l’acord en la religió, més que no de parlar la mateixa llengua, perquè considerava que eren els elements més adients per encoratjar la unitat. És per això que, irònicament, The Book of Common Prayer, el llibre d’oracions, fou traduït al gal·lès en 1567 i la Bíblia en 1588 pel bisbe Morgan. Aquesta fou la maniobra destinada no sols a propagar-hi el protestantisme, sinó també a cercar la cooperació gal·lesa en la lluita contra els enemics catòlics d’Anglaterra. La traducció del llibre sagrat va salvar el gal·lès, perquè esdevingué un cànon, un model d’ús de la llengua. Quan Gal·les, juntament amb el seu veí més poderós, començà a deixar la congregació de l’església romana, el llatí va donar pas a l’anglès com a idioma oficial de la religió; a Gal·les, però, la llengua va romandre com a vehicle per a salvar ànimes. S’hi va iniciar una tradició de lectura de la Bíblia en gal·lès, la qual es va erigir en baluard de manteniment de la llengua al llarg dels segles. Aquesta és una de les principals diferències respecte a altres llengües cèltiques; Irlanda i Bretanya continuaren sent catòliques i el llatí va ser l’idioma de prestigi de la religió.

El gal·lès desapareix de les escoles i adquireix l’estatus de llengua vulgar i menyspreable, parlada només pel poble baix (gwerin), no pels burgesos. Tanmateix, els moviments populars religiosos a Gal·les als segles XVII i XVIII, com ara el renaixement metodista, van promoure la llengua. Molts dels estudiosos de l’època, convençuts que el gal·lès era una de les llengües més antigues del món, arriben fins i tot a afirmar que Déu parlà en gal·lès a Adam en el jardí de l’Edèn, creença que van covar els camperols en algunes comarques rurals aïllades fins al principi del segle XX. En conjunt, però, els especialistes estan d’acord a assenyalar la Revolució Industrial com a portadora de la crisi a la llengua vernacla. Els propietaris i els artesans no eren gal·lesos, tot i que amb la producció de riqueses, s’hi van construir moltes noves capelles i alhora es preservà el gal·lès en la religió. S’estima que durant el primer quart del segle XIX, el 80 per cent de la població era gal·lesoparlant; l’ús de l’anglès es reduïa a les classes superiors, a aquells que havien rebut una educació formal, a les grans ciutats, a llocs entre la frontera anglesa i a una porció del sud-oest de Gal·les (Prembrokshire).

Al final d’aquell mateix segle ja havia baixat el percentatge a un 54 per cent. El decreixement seria imparable durant tot el segle XX. Les xifres són les següents:

Els comtats de l’oest eren els que tenien la proporció més alta de parlants gal-lesos. Entre els diversos factors que van fer que el gal·lès retrocedira a l’estat minoritari en què es troba ara mateix destaquen: la forta immigració anglesa durant diverses èpoques; la creació d’una xarxa d’escoles de l’estat amb un ensenyament obligatori en anglès; l’augment de prestigi de l’anglès per factors socials, polítics i culturals (mass media, llibres, diaris i revistes anglesos, etc.); el despoblament rural, l’evacuació de les cases gal·leses en el període de guerra; el servei militar durant les dues guerres mundials; la crisi religiosa, amb la da-vallada de la importància de l’església gal·lesa, i els matrimonis mixtos, etc.

L’escriptora Kate Roberts (1891-1985), una de les veus narratives gal·leses més importants del segle XX, fa dir a la protagonista de Feet in Chains (Peus encadenats): «Van obrir una escola nocturna al barri, on s’ensenyava anglès i aritmètica. Els nombres eren útils, però l’anglès feia possible arribar a ser algú en la vida». Durant el segle XIX, el gal·lès va rebre dos colps extremadament forts. Els Reports of Inquiry into the State of Education in Wales, més coneguts amb el nom de Brad y Llyfrau Gleision (La traïció dels Llibres Blaus), redac tats per una comissió integrada per tres delegats del govern, van criticar despietadament els estàndards educatius gal·lesos i van atribuir la culpa d’aquesta pobresa al gal·lès: «La llengua del gal·lès li impedeix tot desenvolupament i li dificulta tant l’adquisició com la comunicació dels coneixements». I arribaren a la següent conclusió:

La llengua gal·lesa és un entrebanc extraordinari per a Gal·les i una barrera insuperable per al progrés i la prosperitat del seu poble [...] Els incapacita per a la comunicació necessària que faria progressar la seua civilització i dificulta l’accés i l’adquisició de nous coneixements que els millorarien intel·lectualment.

Tanmateix, si aquest informe va ser la causa de la formació d’un estat d’opinió amb conseqüències que bé es van perllongar durant més d’un segle, més perniciós encara fou l’efecte de les dues lleis d’Educació de 1870 i 1899. L’educació elemental obligatòria fou aprovada gràcies a la Llei d’Educació de Foster en 1870 i la tradició d’ignorar l’existència del gal·lès a l’escola va continuar. L’anglès s’hi formulava com l’única llengua d’instrucció. Els nens que parlaven gal·lès a l’escola eren castigats a portar un trosset de fusta en un collaret amb la inscripció WELSH NOT –WN–, com a senyal d’escarni. Això fou suficient per a portar endavant un procés d’anglicització en zones on ja hi havia una minoria de nens angloparlants. En aquelles àrees, com la vall de Rhonda, Merthyr Tydfil i algunes valls de Monmonthshire, la majoria de la població era gal·lesoparlant; tanmateix, sota la influència d’un sistema educatiu purament en anglès, la llengua de la minoria passà a ser la majoritària i en el curs de dues generacions comunitats senceres van canviar de llengua, del gal·lès a l’anglès.

Quan la Llei de l’Ensenyament Mitjà es va establir en 1899, es va barrar totalment el pas al gal·lès, tant a la llengua com a la literatura, en el cicle superior. L’ensenyament en anglès es va enfortir sense ser mai qüestionat, fins que es va formar el grup conegut popularment com Cymdeithas Yr Iaith Gymraeg (Societat de la Llengua Gal·lesa) en el National Eisteddfod celebrat a Aberdare en 1885. Durant sis anys aquesta organització va lluitar perquè el gal·lès s’introduïra com a assignatura a l’escola. Cymdeithas es declarava a favor d’una política de bilingüisme i insistia que l’ensenyament del gal·lès no produïa cap detriment a l’anglès.

Així, doncs, l’èmfasi que Esyllt Thomas Lawrence va posar sempre en la figura materna, com a punt essencial de la seua formació com a nacionalista i defensora de la llengua gal·lesa, no és un fet que s’haja de passar per alt, si bé és molt possible que es deguera en part a la sobtada mort del pare quan la filla comptava deu anys. Sembla que, a la mare, li hauria agradat d’allò més estudiar altres llengües. Van ser els fills, però, els qui van convertir aquest somni en realitat, ja que dos germans de Lawrence arribaren a ser inspectors d’educació en llengües modernes i ella en dominaria un bon grapat al llarg dels anys. De fet, Lawrence va imitar el comportament sense concessions de la mare i va tractar de fer del català la llengua familiar dins la pròpia llar quan va arribar al Princi pat. D’una altra banda, des dels primers anys mostrà un dels vessants principals d’allò que després seria una preocupació durant la seua trajectòria com a intellectual: la reivindicació de la dona escriptora i la denúncia de l’opressió de les dones en general dins una societat patriarcal. Més encara, el pas dels anys implicà per força una maduresa que va portar Lawrence a construir-se una identitat més adient amb les seues preocupacions intel·lectuals, especialment en l’època de trasllat i assentament a Catalunya. L’assagista anà bastint, a poc a poc, uns senyals que la lligaren amb l’herència materna i l’allunyaren de la paterna. De fet, la seua tesi doctoral, publicada a Mèxic en 1947 amb el títol de Notas sobre García Lorca, està dedicada a la mare. «I fy Mam» (Per a la meua mare), diu en gal·lès aquest primer treball d’investigació. Aquest procés culminà, fins i tot, en un retoc dels cognoms. Si els exercicis acadèmics de Cambridge anaven encapçalats amb la signatura d’Esyllt Thomas, als articles periodístics de Mèxic el cognom Thomas del pare queda ja reduït a una simple T., i l’escriptora signa Esyllt T. Lawrence.