Temps de quarantena

TEMPS DE QUARANTENA

CULTURA I SOCIETAT DURANT LA POSTGUERRA AL PAÍS VALENCIÀ

(1939-1959)

Edició revisada i ampliada

Josep Ballester

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2006

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Primera edició: Tres i Quatre, València, 1992

© Josep Ballester (1992, 2006)

© Del pròleg: Jaume Pérez Montaner, 2006

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2006

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa

Fotografia de la coberta: Arxiu J. Alcañiz

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6345-0

Realización ePub: produccioneditorial.com

Als meus pares.

E no us penseu que parle gens en somnis...

ROÍS DE CORELLA

Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia, d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques...

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia

DIONISIO RIDRUEJO

El caràcter destructiu no el ronda cap imatge.

WALTER BEMJAMIN

PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ

Es pot dir que l’encert de Josep Ballester amb el seu estudi i visió panoràmica de les dues primeres dècades de la postguerra comença ja en el títol mateix: Temps de Quarantena. Temps de confinament o malaltia, dies o nits d’incerteses, anys i anys d’amenaça i presons, d’espera vigilada, quan el fet simplement de sobreviure amb una mínima dignitat personal era un acte d’heroisme que calia renovar quotidianament. L’època de la sospita constant i les grans pors, del marbre subvencionat i la moral a cavall i uniformada, per dir-ho amb les paraules ben gràfiques de Joan Fuster o de Vicent Andrés Estellés, autors que s’inicien en la literatura en la primera dècada de la postguerra i escriuen una part important de la seua obra en aquest període, i que, en bona mesura —testimonis d’excepció, com se sol dir, o senzillament excepcionals— ens donen nombroses mostres ben lúcides i vives d’aquells anys tenebrosos. Tot això i molt més és aquest «temps de quarantena» que ens narra Josep Ballester.

Per les pàgines d’aquest llibre desfilen —en aquest cas és obligada la recurrent i plàstica referència militar— la «cultura» i la «societat» d’aquells anys de «postguerra (1939-1959); mostres fragmentàries, necessàriament, però bàsiques i més que suficients per a recordar-nos el que van significar aquells anys de feroç dictadura militar i feixista tant per a la societat —per al poble valencià sobretot— com per a la cultura en general, i de manera molt especial per a la cultura que gosava expressar-se en la llengua pròpia del país. Recordem que el primer acte, i el més espectacular, realitzat a la València ocupada per les tropes franquistes fou el gran «desfile de la victoria», el 3 de maig de 1939, presidit pel general Franco al costat de la senyera del rei en Jaume. Per una altra part, és evident que des del principi les noves autoritats van fer ben explícita la seua voluntat de prohibir i esborrar qualsevol manifestació externa de la llengua o la cultura que pogués parlar de l’existència d’una personalitat diferenciada i posar en dubte el paper d’Espanya com a «unidad de destino en lo universal». Lo Rat Penat celebrà els seus Jocs Florals exclusivament en espanyol, amb l’excepció del poema guardonat amb la Flor Natural, un cant d’exaltació a la figura del «Caudillo». La Universitat de València, per la seua banda, iniciava el curs acadèmic 1939-1940 amb una lliçó magistral titulada «El concepto de nación según José Antonio».

Temps de Quarantena: en el millor dels casos, període de pura subsistència, de bàsica i imprescindible supervivència per a les nostres lletres. La reflexió de Walter Benjamin —fugitiu de la dictadura del seu país i víctima també de la que assolà les nostres terres— que l’autor addueix per a les pàgines inicials del seu estudi, no podia ser més justa i definitiva: «el caràcter destructiu no el ronda cap imatge». Són sobreres les paraules davant d’una repressió —tot recordant ara la referència a Dionisio Ridruejo— meticulosament planificada contra tota oposició imaginable. No poden haver-hi imatges adients per al «caràcter destructiu» de la dictadura franquista; només la hipèrbole del poema i la ràbia del cant: «d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques», com escrivia Vicent Andrés Estellés. I, encara, per tal de remarcar també una referència a la primera de les quatre citacions inicials amb les paraules de Roís de Corella, «e no us penseu que parle gens en somnis», vull destacar d’entrada un dels màxims atractius del llibre: la fluïdesa i la vivacitat que caracteritza la narració d’aquest «temps de quarantena» que l’autor, donada la seua joventut, no va conèixer de manera directa. I amb tot i això, llegim la informació i els esdeveniments que ens conta en certa manera com si els estiguéssem vivint o revivint. Josep Ballester aconsegueix aquest miratge gràcies en part a una acurada bateria de citacions i referències ben dosificades, basades en una investigació exhaustiva, tant pel que fa a les fonts secundàries com a les primàries. No parla definitivament «gens en somnis» sinó de realitats tristament quotidianes; o ens parla, en tot cas, des d’aquell somni que ens fa veure més clarament, tal com ens ho recordava en versos lapidaris el poeta J. V. Foix; o amb aquell somni «que nos libere de quedarnos dormidos», per aportar una vegada més en aquest escrit una referència a aquell escriptor, Dionisio Ridruejo, falangista i vinculat al franquisme en un primer moment, i després clarament compromès amb la democràcia.

Josep Ballester ens mostra o ens narra la repressió sistemàtica a tots els nivells i al llarg de tot el país realitzada pels triomfadors en la guerra civil i pels seus quintacolumnistes. La por, la presó, la mort, els afusellaments en massa, les denúncies, les delacions, les depuracions i la irracionalitat van ser el pa de cada dia en l’Espanya de Franco i en les terres de parla catalana en especial. La implantació del feixisme significà la mort o l’exili d’una bona part dels intel·lectuals valencians i la presó o el silenci dels que hi van poder sobreviure; en aquest llarg «temps de quarantena», mitjançant la desvirtuació i la manipulació del llegat històric, junt amb la imposició de la censura i l’autocensura, les forces vives van fer tot el possible per tal d’accelerar el procés de folklorització de la llengua i la cultura pròpies.

Tanmateix, junt amb la repressió hi apareix la resistència cultural. El llibre de Ballester se’n fa ampli ressò i va mostrant-nos la represa, lenta i dificultosa, però constant, en la qual en un principi cal destacar, per una part, el paper de Xavier Casp i Miquel Adlert amb l’editorial Torre i, sobretot, amb la seua col·lecció «L’Espiga», i, per l’altra, el de Carles Salvador i els seus col·laboradors en els cursos de llengua de Lo Rat Penat. Ja en la dècada dels cinquanta cobra un pes importantíssim l’activitat de promoció i divulgació del Diccionari Català, Valencià i Balear, d’Alcover i Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner i Aina Moll. Així mateix, és determinant el paper que van jugar les diverses iniciatives editorials, com l’esmentada Torre, Sicània o Lletres Valencianes, o el d’algunes institucions, com la Societat Castellonenca de Cultura, per exemple.

Publicada originalment l’any 1992, Temps de Quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1939-1959) apareix ara com a segona edició corregida i augmentada, amb una nova redacció en molts moments que té en compte les últimes investigacions sobre el tema tractat i contribueix de manera notable a un millor enteniment d’aquest període. En molts aspectes ha estat i és una contribució capdavantera a aquesta recuperació de la memòria de la nostra història recent que comença a ser imprescindible. Quan aquestes pàgines siguen al carrer els anomenats «papers de Salamanca» estaran ja en mans dels seus legítims dipositaris. Però, quedaran moltíssims «papers de Salamanca», tots els que legítimament pertanyen al País Valencià, per exemple, sense trobar el seu camí de retorn. Josep Ballester ens parla també en aquestes pàgines dels camions i vagons replets de documents oficials i particulars que amb l’entrada dels exèrcits del «Glorioso Movimiento Nacional» eixiren de les ciutats de Castelló, València i Alacant en direcció a Salamanca. Un botí de guerra segrestat en l’exercici del «justo derecho de conquista», com es va atrevir a dir Gonzalo Torrente Ballester. Com ha escrit l’autor de Temps de Quarantena, «després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tants anys que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat». Aquest llibre és, sense dubte, una franca contribució a aquest imperatiu de parlar sobre una història recent, que continua afectant-nos, sobre la qual encara no s’ha fet la imprescindible justícia de contar les coses com van ser.

JAUME PÉREZ MONTANER

LA IMPLANTACIÓ DEL FEIXISME I LA REPRESSIÓ

Algunes de les comarques castellonenques van ser durament afectades pels embats bèl·lics del final de març del 1938, quan les tropes sota el comandament del general Antonio Aranda destruïen l’anomenat front de Terol en direcció cap al Mediterrani. D’aquesta manera, el 4 d’abril del mateix any, les tropes rebels entraven a Morella. Era la primera de les comarques del País Valencià que quedava liberada. Deu dies després arribaven a la costa mentre ocupaven Vinaròs. L’avançament, però, de l’exèrcit franquista és més lent i penós del que havien calculat perquè el front és molt ampli i els republicans havien establert una línia de defensa molt forta, l’anomenada XYZ, que consisteix en posicions fortificades que arriben fins Almenara. Dos mesos més tard, els dies 13 i 14 de juny, les tropes insurrectes al govern legítim van ocupar Castelló de la Plana. Els comandaments franquistes se senten desconcertats davant la resistència. D’aquesta manera a principis de juliol, Franco mana reforçar els tres cossos de l’exèrcit que actuen al País Valencià amb el CTV italià dirigit pel general Berti i forma un nou cos de l’exèrcit amb quatre divisions, el del Túria, al comandament de Solchaga, que marxa cap al sud i arriba fins la línia de resistència que se situa al riu Palància. Les ordres del Generalíssim són prendre la ciutat de València el dia 25 de juliol, festivitat de Santiago Apòstol, sant patró d’Espanya, però això és impossible.

Gairebé un any després, el dia 29 de març de 1939 es va fer a la ciutat de València el traspàs de poders. Les negociacions del govern Casado no aconseguiren unes garanties mínimes perquè el que quedava de l’exèrcit de la República pogués reintegrar-se o dissoldre’s. El dia anterior encara es va publicar el darrer diari de la zona republicana, La Correspondencia de Valencia, òrgan de la UGT, i va partir del port el vaixell francés Lizandieux amb alguns dirigents del govern. Es va lliurar la ciutat sense cap resistència. Del poc que quedava de l’exercit molts van intentar fugir cap als ports de Gandia i d’Alacant amb l’esperança d’embarcar-se amb algun vaixell, però fou un parany sense cap escapatòria possible. Una veritable ratera. No tardaren moltes hores a aparèixer les primeres banderes bicolors i les primeres patrulles de falangistes. Això implicava «pan para nuestros hogares, porvenir para nuestros hijos y justicia para todos». Al matí, ja havia estat ocupat el govern civil per Ramon Gordillo, l’ajuntament per Francisco Londres i la Universitat de València per diverses esquadres de quinta columnistes dirigides pel catedràtic Manuel Batlle1. Aquest catedràtic de Dret Civil de la Universidad de Múrcia, dies després va adreçar un escrit al Ministerio de Educación Nacional on relatava el fets:

Ilmo Sr.

Tengo el honor de poner en su conocimiento que como elemento integrante de la 5a Columna que tanta labor ha realizado por la gloriosa causa de la España Nacional, en el momento en que se pensó en la ocupación de Valencia fue el infraescrito designado para que entre otras misiones, por su calidad de Catedrático, ocupar la Universidad y los Centros de Enseñanza asegurando su custodia y observación.

Cumpliendo estas órdenes se personó en la Universidad la mañana del dia 29 de marzo acompañado de Escuadras de dicha 5a Columna y haciéndose cargo de una manera temporal del Rectorado hasta tanto que las Autoridades legítimas pudieran intervenir. Seguidamente, también de un modo provisional, designó a Profesores que fueron perseguidos y expulsados durante la dominación marxista para que se encargaran de los Decanatos de las respectivas Facultades y a otros asimismo dignísimos para que se pusieran al frente de los Institutos y Centros de 2a Enseñanza, todos con la especial y única instrucción de atender a la conservación de los Establecimientos

Durant tot el dia un avió no va parar de llençar publicitat feixista pel centre de la ciutat. A l’endemà va desfilar l’exèrcit victoriós. El general Aranda va presidir aquesta desfilada des de la balconada de l’ajuntament. De seguida aparegué el primer número del periòdic Avance al Cap i Casal, òrgan de la III Compañía de Radio y Propaganda al front. El diari, d’un sol full, presentava en la primera pàgina una gran fotografia de Franco sota un gran titular on podem llegir:

En el nombre de Dios y de España

Una, Grande, Libre

y el de sus muertos.

Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia.

¡¡Franco, Franco, Franco!!

¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España!2

O quan es conta l’entusiame de com van ser rebudes, segons l’únic mitjà de comunicació permés, les tropes ocupants de la Nueva España:

La emoción vivida por la capital, el entusiasmo no desbordante que en el día de ayer se apoderó de la ciudad, no ha sido más que un exponente magnífico del vivido por la provincia. Játiva, Ontiniente, Gandía, Sagunto, Albaida, así como la hermana ciudad de Alcoy, junto a otras de menor población, se han manifestado entusiásticamente vitoreando a España y al Caudillo. El Orden más absoluto reina en nuestra región. Los antiguos militantes de Falange se han hecho cargo provisionalmente de los puestos directivos, asegurando el normal desenvolvimiento de la vida ciudadana.3

Ocupava la ciutat la División del Cuerpo del Ejército de Galícia, també l’anomenada Bandera Valenciana de la FET y las JONS formada per evadits del país en començar la guerra, el Batallón de Arapiles de la 57 Brigada i el Tercer Tambor de Regulares de Ceuta. El parte oficial deia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia, siendo recibidas las fuerzas españolas con entusiasmo inenarrable, y funcionando ya en ella todos los servicios públicos» (ALP para 1940: 165). El mateix dia, la divisió Litorio del Corpo di Troppe Volontarie, comandada pel general Gastone Gambara, ocupà la ciutat d’Alacant, i preparà el setge al port, on hi havia prop de vint mil fugitius que tenien l’esperança de ser evacuats4. La realitat, però, fou una altra. Van ser la primera carn de canó que va omplir els camps de concentració. Hom calcula que al País Valencià s’habilitaren al voltant d’una trentena de camps on van viure inhumanament i on un gran nombre d’aquelles persones moriren d’una manera tràgica.

Segons els mitjans de comunicació de la Nueva España, durant uns dies, l’entusiasme del poble arribà al frenesí. Talment el moment de l’entrada de les tropes salvadores:

Esta fue la aclamación con que Valencia recibió a las tropas nacionales, a su entrada en nuestra ciudad. ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco! era el grito general que brotaba de los labios de todos los valencianos como exclamación suprema y insuperable de gratitud y de aspiración. Porque la verdadera Valencia, la que con horribles torturas ha venido sufriendo la tiranía roja más de dos años y medio, la que la desgracia hiciera que no pudiese sumarse al Glorioso Alzamiento; la que marca, en una trayectoria de siete siglos, desde que la cristianizó el invicto Monarca Jaime l, su acendrado espíritu religioso y jamás desmentida lealtad a los grandes principios de la hispanidad; la que siendo siempre amantísima guardadora de sus seculares tradiciones, fue constantemente muy española; esa Valencia se halla, tan identificada con el providencial Caudillo que liberó la Patria común y salvó la civilización occidental del poder marxista.5

La realitat per a la majoria del poble era, però, una altra de molt diferent. S’estava ensinistrant una brutal maquinària basada en tota classe de lleis, de decrets, d’ordres i de comunicats per a poder instrumentalitzar la repressió. L’objectiu primer era consolidar la victòria de les armes, al preu que fos. Encara que la premsa comentava que es realitzaria una «política de redención, de justícia y de engrandecimiento»6 Ocupat tot el País Valencià, les autoritats militars se’n fan càrrec. El primer que hom féu va ser la implantació de la llei marcial a «los territorios ocupados y ganados para España». Citem, únicament, el tercer punt d’aquesta llei7:

Serán estimados como delitos de rebelión: insultos y provocaciones a individuos pertenecientes a las Milicias armadas o personal civil del Movimiento; la propagación de noticias falsas, tendenciosas, o aún verdaderas que sean perjudiciales a la causa nacional; ademanes, gestos, etc., que sean de carácter subversivo; publicaciones, propagación, ocultación, tenencia, etc., de escritos clandestinos no censurados; emisión por radio, recepción de emisiones rojas; atentados, sabotajes y las denuncias falsas; las reuniones del tipo que sean (no más de tres personas); la no colaboración con la polida a la hora de realizar denuncias sobre malhechores, la ocultación o la no delación de tenencia de armas de fuego.

Des del mateix dia trenta va començar a actuar a València la Columna de Orden y Policía de Ocupación sota les ordres del coronel Antonio Aymat. Aquest dividí la ciutat de València en sis sectors, cadascun a les ordres d’un comandant que baté la ciutat, i que estava ajudat pel coronel auditor Fernández Valladares i vuitanta-sis tinents que cobrien els jutjats de la resta de pobles de la província. Aquesta columna tenia diverses funcions, però especialment com comenta Aymat, la «depuración del personal civil». És a dir, «la detención de personas responsables de delitos cometidos bajo el dominio rojo... sin descanso, con las miras del interés general de la Patria, y necesitando para ello el concurso ciudadano, por lo que se hace presente a todos los buenos españoles, el deber en que están de prestar su ayuda, denunciando toda persona a quien pueda imputarse delito alguno, adviertiendo que de no hacerlo se hace culpable de encubrimiento»8. També va realitzar la conducció dels presoners des de la ciutat de València als camps de concentració. Es vanagloriava el 4 d’abril d’haver evacuat quatre trens amb més de sis mil presoners. Dos dies després d’haver entrat l’exèrcit alliberador, el Consell Permanent va veure la causa sumaríssima contra Loreto Apéllaniz, i vint membres del Servei d’Informació Militar de la República foren afusellats l’endemà al matí. Començava la política «de redempció i de justícia» que s’hi havia promès. Havia arribat l’Espanya de Franco.

S’inicia així un procés llarg i penós de purificació, d’eliminació i de classificació dels vençuts, tant la població civil com els excombatens de l’exèrcit de la República. El Govern Militar de València i d’Alacant ordenava la presentació de tots els «individuos del ejército rojo» al camp de concentració més proper.

S’havia creat un clima d’odi, tensió i propagació de denúncies i delacions que encoratjaven les autoritats civils i militars. Tant en la mateixa llei marcial que apuntàvem abans, com en notes específiques per al cas, el Govern Militar requeria i, fins i tot, coaccionava, a denunciar els veïns. Hom establí centres especials d’arreplega i admissió de denúncies. Ací tenim la primera nota del nou govern:

NOTAS DEL GOBIERNO MILITAR Toda persona que conozca la comisión de un delito llevado a cabo durante la época de dominación roja, se halla obligada a denunciar el hecho ante el jefe del sector a que corresponda su domicilio, a fin de llevar a cabo en la debida forma el espíritu de justicia que anima a nuestro Caudillo9

A Alacant i a les comarques del sud, com a la resta del país, es repeteix l’operació, hom demana la col·laboració i les denúncies dels ciutadans. El capità jutge de Dénia, el 18 d’abril, ordenava a l’alcalde que comunicés als seus veïns la creació del Juzgado Permanente de Denia-Pego, al pis principal de la casa número quatre del carrer de Diana, «donde serán recibidas, con un horario de 10 a 13 horas y de las 16 a las 19 horas, cuantas denuncias debieran formular los conocedores de hechos delictivos que se persiguen», s’esperava, naturalment, que els ciutadans col·laborassen amb «decisión y patriotismo» (Ramos, 1974; vol. III: 258).

Els governadors civils, i especialment el de València, Planas de Tovar, van parar molta atenció en la tasca de conscienciació de masses, i ordenà, mitjançant circulars en el Boletín Oficial de la Provincia o en els periòdics, la col·laboració. No necessita cap comentari, pel to imprès, la circular apareguda en el BOP de València el dia 4 d’abril de 1939: «es absolutamente necesario, y así lo ordeno, que cuantos informes se reclamen a los Presidentes de las Comisiones Gestoras municipales de esta provincia por los Juzgados Militares, sean evacuados sin pérdida de tiempo alguna y con toda preferencia».10

Les autoritats franquistes, per dur a terme la repressió, no es limitaren a emprar les forces de l’exèrcit, la policia i les milícies de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A més a més, les autoritats invitaren a participar en la repressió un grup de gent molt especial, sobretot aquelles persones que haguessen sofert presó i condemna a la zona republicana, per haver actuat a favor de la causa franquista. És a dir, la Nueva España es basava en la sembra de la venjança i de l’odi. Heus ací un fragment d’aquesta invitació:

JEFATURA NACIONAL DE SEGURIDAD Recluta personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia. La Jefatura Nacional abre en Barcelona la recluta de personal voluntario para realizar las funciones de Investigación y Vigilancia, por un plazo no inferior a la duración de la campaña y con la gratificación de 300 pesetas mensuales. Estos voluntarios se titularán agentes provisionales de Seguridad y serán reclutados precisamente entre personas de probada adhesión al Movimiento Nacional, siendo preferidos aquellos que sufrieran prisión y condena por haber actuado en campo rojo en favor del triunfo de nuestras armas.11

Encara que en els diaris i en els mitjans de comunicació hom parlava de normalitat, d’un Nuevo Estado oficialment en pau, la realitat era tota una altra. La por, la presó i la mort es respiraven en l’ambient. En les notícies dels periòdics, sempre apareixien les llargues llistes de detinguts per la Columna de Orden y Polida de Ocupación. O les notícies on es parlava de com d’una manera imperturbable s’aplicava la justíca:

La Justicia de Franco, la de la nueva España serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido dia a dia, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos o crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma. Así, en el plazo comprendido entre el 30 de mayo y el mismo dia de abril, han sido impuestas por las Autoridades más de 200 penas de muerte, perteneciendo los sentenciados no solo a la clase que podríamos llamar popular, sino también a la milicia y clase distinguida.12