Temps de quarantena

El pitjor, però, era el que s’esdevenia a les pleníssimes presons i als camps de concentració. Aquests es convertiren en veritables amagatalls de terror. Sobre la situació als camps de concentració vegeu Llarch, 1976 o el documentat treball de Gabarda, 1993, on fa una magnífica investiga-ció sobre els afusellats per la repressió franquista al País Valencià. A tall d’apunt sobre aquest aspecte, el que va succeir el 24 d’abril de 1940 a la presó de Castelló; un pres es va negar a agenollar-se durant la celebració d’una missa, i com a escarment fou afusellat al pati mateix de la presó. Una Comissió Inspectora de la Direcció General de Presons, no estant d’acord amb la lleugeresa de la sentència, ordenà l’execució de vint-i-cinc presos més l’endemà. La irracionalitat era el nostre pa de cada dia. I la justícia, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos i crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma».

A més a més, d’aquesta manera hom restablia l’ordre que Déu volia, com s’apressà a explicar l’església, i sobretot sa santedat Pius XII. En el seu missatge va comentar, amb unes imatges molt taurines, que en cada cruïlla de la història, en cada moment decisiu en els quals la nostra civilització «universal i cristiana» es trobava en un tràngol d’angoixa, «Espanya ha eixit pels camps del món a bregar i torejar per les batalles de Déu». 13

Les depuracions tenien uns objectius perfectament clars i definits, uns interessos molt concrets, per això arriben a una exacerbació tan intensa. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per poder resituarse en una posició segura de domini polític i econòmic. Calia extirpar de la societat el verí roig. Així, les institucions locals, els ajuntaments i les diputacions, regides pels nous administradors imposats pel règim, començaren la tasca de purgar els seus treballadors. L’ajuntament de València, a finals de novembre de 1939, el Jutjat Depurador de Funcionaris Municipals havia instruït un total de 2.375 expedients. Entre els separats del seu treball definitivament hi trobem, entre altres Maximilià Thous Orts i Maximilià Thous Llorens. La Diputació de València, de seguida, va iniciar l’acció depuradora dels funcionaris. S’hi revisaren expedients l’any 1943, el 1947 i fins ben avançada la dècada dels cinquanta. A més a més, aquesta conducta políticoadministrativa va tenir el seu paral·lel a tota l’administració. Josep Picó (1982) dóna unes dades sobre aquests fets: a la Diputació de València foren sotmesos a expedient més de la meitat dels seus treballadors, un total de 564 treballadors. A l’Ajuntament d’Alacant es van admetre, sense càrrec, cent cinquanta-nou persones, i en van ser expulsades setanta-sis. El governador, Planas de Tovar, el 29 de juny de 1939 publicava la següent nota: «Estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra causa la depuración de los porteros, pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado colaboración al Gobierno marxista, y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores» (Apud, Picó, 1982: 13).

Molts dels nostres intel·lectuals van tenir greus problemes amb les noves autoritats, entre ells cal destacar Manuel Sanchis Guarner i Adolf Pizcueta; d’aquest darrer, dinamitzador cultural de l’anomenada generació de 1930, no es tenen massa dades sobre els seus problemes amb la justícia franquista. Pérez Moragon (1990) comenta, basant-se en un testimoni de Manuel Sanchis Guarner, verbal i massa inconcret, que va patir un breu empresonament. Adolf Pizcueta, per contra, mai no en parlà. El motiu va ser, segurament, la pertinença a la maçoneria. Per sort, una repetida i estranya modificació del nom i algun suborn en el moment adequat van fer el miracle.

Així mateix, va participar en la cacera la Junta del Col·legi d’Advocats de València, elegida al començament de juliol de l’any de la Victoria, els tres primers actes de la qual foren:

a) expressar la seua adhesió al cap d’estat,

b) nomenar col·legiats perpetus d’honor José Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, i

c) procedir a la depuració de lletrats (Reig/Picó, 1978: 13).

Aquest trist exemple donat pels defensors de la justícia exemplifica, millor que no cap altre, els fonaments de l’estat que s’imposava. Recordem que des que la Junta de Burgos havia decretat el 28 de juliol de 1936 l’estat de guerra i que s’allargà fins a juliol de 1948, la justícia es va militaritzar, d’aquesta manera tots els delictes, fossen civils o militars. estaven sotmesos al codi de justícia militar i el consell de guerra es va convertir en un procediment habitual de les noves autoritats. Les depuracions van arribar a tots els funcionaris de l’estat i, és clar, els mestres i ensenyants eren un cos molt valuós i necessari per al règim. Entre els docents les depuracions van ser especialment dures ja que tenien fama d’un col·lectiu roig i perillós per les idees que havien propagat. Així, a tall d’exemple, el nou rector de la Universitat de València, el primer que va fer fou iniciar la purga de responsabilitats polítiques de la totalitat dels seus funcionaris i la repressió paral·lela en l’àmbit universitari. Fou nomenat, de seguida, un jutge instructor per a la depuració del personal, el catedràtic de mineralogia i botànica, Francesc Beltran Bigorra, amb amplis poders com demostra una carta del rector al director de la presó Model: «[...] cuantas facilidades sean posibles al dador de la presente comunicación, catedrático y decano de la Facultad de Ciencias de esta Universidad y Juez instructor nombrado por la Superioridad para la depuración del personal docente de esta Universidad, a fin que pueda celebrar unas diligencias de interrogatorio [...]». Si llegim el discurs d’obertura del curs acadèmic 1939-1940 a la Universitat de València, ens deixa ben palés com es pretenia que fos aquest estament investigador i científic en el futur, el títol que portava era «El concepto de nación según José Antonio» a càrrec del professor Francisco Alcayde14:

Es el dia de hoy una fecha histórica. Después de tres años de barbarie y anarquia en que todos los valores y todas las esencias de la civilización fueron conscientemente pisoteados, abre hoy sus puertas la universidad y conmemora con este acto solemne el final de la obscura, horrible e interminable noche, y el principio del día, luminoso, repleto de ansias de perfección [...] Todos los aquí reunidos [...] estamos decididos a que no vuelva nunca la oleada de materialismo que quería convertir a nuestros hijos en bestias, que pisoteaba todo destello de espiritualidad [...] conste pues, oficialmente y dicho escuetamente, sin literatura ni elocuencia, que la universidad es consciente de que revive gracias a Franco y a su ejército. No olvidemos lo que somos, lo debemos a Él.

Un cas especial en el món universitari és el de l’exrector Joan Baptista Peset i Aleixandre, figura de gran prestigi científic i investigador, que fou sotmès a consell de guerra, condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. D’aquesta manera es tancava un episodi ben tenebrós que s’havia iniciat dos anys abans, quan la Delegación Provincial de Sanidad de Falange va denunciar el professor pels càrrecs de diputat del Front Popular i responsable d’assassinats. Després de ser localitzat a la presó de Portaceli, va ingressar a la presó model de València, per a ser processat pel delit de rebelió, mitjançant un procediment sumaríssim d’urgència. El catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia va assumir les seues conviccions republicanes i va demostrar ser totalment aliè a qualsevol delit de sang. No obstant això el 25 de març de 1940 el Consejo de Guerra dictà la sentència de pena de mort, aprovada per l’auditor el 2 d’abril. Sols quedava esperar «el enterado» del generalísimo Franco. Aquest va arribar, datat a Madrid el 12 de maig de 194115. Era la justícia del nou règim que, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos y crímenes constituyen un peligro.»16.

El primer dia que es va publicar el diari Las Provincias després de la guerra, el 15 d’abril de 1939, ja duia una nota de la Jefatura de los Servicios de Primera Enseñanza de la província de València, en la qual s’advertia que tot canvi de destinació de nomenament de mestre —com a propietari o com a interí— expedit després del 18 de juliol, data del «glorioso Movimiento Nacional» quedava anul·lat a tots els efectes legals. I molts dels mestres que ja feien classe anteriorment foren expulsats i depurats. La regla general era que la vacant deixada per aquests mestres l’omplissen els alferes provisionals perquè, segons un decret nou que ordenava donar-los preferència, no hi havia persona millor per a instruir la joventut en les virtuts patriòtiques, ja que els ensenyants eren una part molt important dels mals que havien assolat Espanya. Molts dels ensenyants separats de la seua activitat docent eren els representants de l’avantguarda i la reno-vació pedagògiques com van ser Amparo Navarro Giner o Jose Martínez Martí, cal esmentar tres professores de l’Escola de Magisteri, entre d’altres, Maria Villén, Carme Garcia de Castro i Concepción Tarazaga que havien destacat per la seua activitat innovadora en la formació dels mestres. Es van suprimir automàticament totes les colònies escolars, que s’havien fet molt famoses durant la República per les seues tècniques pedagògiques modernes i avançades, i se’n van crear d’altres, el monopoli de les quals, el van atorgar a l’organització falangista Frente de Juventudes. Una de les primeres disposicions sobre la depuració dels ensenyants va ser la circular del mes de desembre del 1936, signada per l’escriptor José María Pemán, aleshores president de la Comisión de Cultura y de Enseñanza. S’hi veu clarament l’abast que el franquisme vol atorgar a aquest cos. En reproduïm alguns fragments per la seua transcendència:

El carácter de la depuración que hoy se persigue no es sólo punitiva, sinó también preventiva. Es necesario garantizar a los españoles que con las armas en la mano y sin regateos de sacrificio y sangre salvan la causa de la civilización, que no se volverá a tolerar, ni menos a proteger y subvencionar a los envenenadores del alma popular primeros y mayores responsables de todos los crímenes y destrucciones que sobrecogen al mundo y han sembrado de duelo la mayoría de los hogares honrados de España. [...] los individuos que integran esas hordas revolucionarias, cuyos desmanes tanta espanto causan, son sencillamente los hijos espirituales de catedráticos y profesores que, a través de instituciones como la llamada «Libre de Enseñanza», forjaron generaciones incrédulas y anárquicas. Si se quiere hacer fructífera la sangre de nuestros mártires es preciso honrar y enaltecer a los inspiradores del mal, mientras se reservaban los castigos para las masas víctimas de sus engaños. Tres propuestas pueden formular las Comisiones depuradaras, conforme a la Orden de 10 de noviembre, a saber: 1. Libre absolución para aquéllos que puestos en entredicho hayan desvanecido los cargos de haber cooperado directa o indirectamente a la formación del ambiente revolucionario. 2. Traslado para aquéllos que, siendo profesional y moralmente intachables hayan simpatizado con los titulados partidos nacionalistas vascos, catalán, navarro, gallego, etc., sin haber tenido participación directa o indirecta con la subversión comunista-separatista, y 3. Separación definitiva del servicio para todos los que hayan militado en los partidos del «Frente Popular» o Sociedades secretas, muy especialmente con posterioridad a la revolución de octubre y de modo general los que perteneciendo o no a esas agrupaciones hayan simpatizado con ellas u orientada su enseñanza o actuación profesional en el mismo sentido disolvente que las informa. (Apud, Benet, 1973: 326-327.)

Calia contrarestar amb tots els mitjans l’acció educativa, laica i normalment liberal dels mestres, ja a l’abril del 1937 s’havia denunciat en la zona ocupada per les tropes franquistes que «en casi todos los pueblos en donde estalló la revolución, como en la generalidad de todos los pueblos de España, el agente soviético más eficaz era el maestro de escuela. Alguien le ganaba la infame partida, superando las malas artes de su venenosa faena: la maestra»17. Segons Beevor (2005) a tot l’estat espanyol, practicament una quarta part dels mestres va ser purgada, al voltant d’uns quinze mil. D’aquests, uns sis mil van patir inhabilitació total, tres mil van ser suspesos temporalment i uns altres sis mil se’ls va revocar la plaça. Com a exemple comenta el cas de Lugo on van ser depurats gairebé tots els mestres que no havien fet la seua «darrera lliçó», és a dir, que no els havien afusellat.

El món educatiu i dels infants no sols rebia una poderosa repressió sinó que se’l feixistitzava. D’aquesta manera podrien dirigir millor la ment de la futura societat. A l’escola, hom començava cada dia formant braç en alt i cantant el «Cara al sol». A més, els programes aprovats pel Ministerio de Educación Nacional del govern del general Franco s’inspiraven, totalment, en la ideologia feixista18. I els llibres de text no tenien cap desaprofitament didàctic. Per exemple, un que es va encarregar per part del Ministerio a José María Pemán, que duia per títol La Historia de España contada con sencillez. Para los niños... y para muchos que no lo son (1939). Portava una observació preliminar on es podia llegir un dels motius del llibre: «sobreexcitar y utilizar esa gran fuerza infantil, hasta ahora desaprovechada en España, que es el entusiasmo y la facilidad para «tomar partido». Los niños tienden por instinto a la adhesión fervorosa y al proselitismo tajante». On demostrava, molt bé, la seua coneixença de la psicologia infantil, i de com utilitzar-la pedagògicament. Un altre llibre que tampoc no refusa aquest aspecte és el titulat Catecismo Patriótico Español, declarat obra de text per a les escoles per l’ordre del Ministerio, datada 1’1 de març de 1939, segons consta en el mateix llibre, on demostra el profund coneixement filològic de l’autor:

[...] -¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro? -La lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro porque el inglés i el francés, que con ella pudieron compartir esta función, son lenguas gastadas, que van camino de una disolución completa. -¿Se habla en España otras lenguas más que la castellana? -Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo se habla vascuence que, como lengua única, sólo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica. -¿Cuáles son los dialectos principales que se hablan en España? -Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego. (Menéndez-Reigada, 1939: 11-12.)

A propòsit d’aquest aspecte, podríem entrar d’una manera més profunda en la repressió de qualsevulla de les llengües que es parlen a la península, a excepció, és clar, del castellà. Aquesta passa a ser l’única llengua que hi existeix, com hem pogut comprovar en el text de Menéndez-Reigada, i al mateix temps, també, és la llengua del Movimiento i de l’Imperio que tant anhelaven els falangistes. Recordem les consignes en pasquins o pintades a la paret que proclamaven: «Si eres español, habla español» o «Si eres español, habla el Idioma del Imperio». És evident que un dels objectius principals de l’alçament dels militars va ser l’esfondrament de tot allò que tingués alguna relació amb la recuperació de les llibertats nacionals dels pobles de la península. I la llengua n’és l’eix fonamental. Així es proclamava en les Bases del Nuevo Estado: «España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos». Per al general Franco, la seua concepció del nou estat era ben palesa: «El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y con una sola personalidad, la española». (Franco, 1939: 202, també en Benet, op. cit.: 98.)

Ernesto Giménez Caballero, un dels ideòlegs més importants del feixisme espanyol, acabada la guerra es va dedicar a visitar els camps de concentració i les presons de gran part del territori dels Països Catalans, per arengar els vençuts. En els seus discursos es pot apreciar on arriba el seu sadisme; per exemple, el que va pronunciar a Barcelona en Radio Nacional Española:

Cataluña: te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana hace siglos te aman: con ‘pasión’. Con la misma pasión que se quiere una mujer. Y la pasión, ya lo sabes, va desde el despojamiento más abnegado de nuestra propia dignidad hasta la ira terrible de esa dignidad exacerbada: hasta el crimen, que por eso se ha llamado ‘pasional’. «Quien bien te quiere te hará llorar», [o] «La maté porque era mía [...]. (Giménez Caballero, 1942: 17-22.)

O un altre que va fer a Alacant, la darrera ciutat que va caure en mans del franquisme, en recordar-la d’una forma espantosa per ser l’indret on es va afusellar José Antonio Primo de Rivera. Sempre, però, amb el seu estil embogit i inflamat, inconfusible:

¿Qué has hecho, Alicante, qué has hecho? [...] Me pareció que sobre ti llovía sangre. Que tu suelo estaba encharcado de sangre [...] y de sangre me pareció tu mar [...] Si de todas las ciudades de España fuiste tú la de mayor pecado, tú has de ser, de todas las ciudades de España, la que mayor servicio, abnegación y fervor has de ofrecer al Caudillo y a nuestro porvenir [...]. (Apud, Ramos, op. cit.)

Per part de les noves autoritats hi havia una voluntat ben explícita d’esborrar les llengües i les cultures i qualsevol manifestació externa que pogués evocar l’existència d’una personalitat diferenciada de «l’autènticament espanyola». Cal comentar, però, que la repressió de la llengua duta a terme pel nou estat, era diferent segons la realitat sòcionacional de cada territori. Això es percep d’una manera prou evident en cadascun dels territoris de parla catalana. En el cas del Principat, la repressió fou impressionant. La llengua, i qualsevol símbol o manifestació de catalanitat eren prohibits: de la sardana als Jocs Florals o la senyera. La situació al País Valencià era distinta. Ni el grau de consciència nacional ni el desenvolupament cultural del valencianisme, en la preguerra i durant el conflicte bèl·lic, foren tan importants perquè les autoritats el tinguessen com a perillós. Teodor Llorente Falcó (1942:48-51) ja anotava com es veia el problema valencià; érem nacionalment inofensius: «siendo en realidad la cruzada contra vascos y catalanes recalcitrantes, vinieron a pagarlo los inofensivos valencianos, que jamás utilizaron su verbo más que para expresar sus sentimientos íntimos y con el que nunca renegaron de la patria común». O el mateix Ferrandis Luna (1938) tot defensat el regionalismo bien entendido: «El renacimiento valenciano nunca fue antiespañol […] Bastantes malquerencias y odios se han de liquidar, para que vayamos a crear otros, que en el caso de Valenica serían injustos».

Hi ha altres casos pràctics del tractament diferenciat que les autoritats franquistes atorgaren al País Valencià. Així es desprèn de la naturalitat amb què Josep Giner, aleshores lector de l’editorial Sicània, escriu un text en català dirigit a la censura per a l’autorització d’editar Històries casolanes. Narracions i rondalles de la muntanya alacantina de Jordi Valor: «Les narracions folklòriques [...] són quadrets de la vida rural de les muntanyes de la província d’Alacant, contades amb un llenguatge sucós i casolà [...] No hi ha res contra la moral, les bones costums, ni contra res del Règim. Al contrari: hi ha un pur patriotisme espanyol en totes elles, un patriotisme falangista, amor a l’exèrcit, etc.» (Gallofré, 1991: 338). O quan es demanaren els permisos per a publicar tres gramàtiques de la llengua catalana: Gramàtica valenciana de M. Sanchis Guarner, Lliçons de gramàtica valenciana de Carles Salvador i Gramàtica catalana de Josep Miracle. Les dues primeres no van tenir cap problema; per contra, la gramàtica de Miracle tingué moltíssims entrebancs. Sembla que la procedència geogràfica era un perill. D’aquesta manera, alguns dels decrets adoptats pel nou estat contra el Principat no foren aplicats contra el País Valencià. Això, però, sempre que fem referència només a l’opressió lingüística i nacional, ja que, segons certifica Gabarda (op. cit.: 39), la repressió del franquisme quant a afusellats i executats al País Valencià va sobrepassar el 2,34 per mil de la seua població, mentre que al Principat no superà 1’2 per mil. Una diferència ben considerable que s’explica ja que a Catalunya, centenars de milers dels vençuts van tenir la possibilitat d’arribar a passar la frontera francesa. Mentre que al País Valencià, el darrer reducte republicà en caure en mans dels revoltats —la qual cosa no oblidaran mai— van quedar sense cap eixida i sense cap possibilitat de marxar cap l’exili.

Així, tal com comentàvem, al País Valencià les autoritats franquistes van ser tolerants amb cert valencianismo bien enendido. Això sempre que darrere hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura19. Aviat es va autoritzar a reprendre la vida social de Lo Rat Penat. Cal dir que aquesta vida social de la institució valencianista era limitada a les manifestacions més inofensives i més folkloritzades: repartir mones de Pasqua el Dissabte de Glòria o restablir els Jocs Florals. Això, al Principat era totalment prohibit. Així, els Jocs Florals de Barcelona, que des del 1859 se celebraven cada any el primer diumenge de maig, foren desautoritzats. Hom no podia, tanmateix, qualificar seriosament de separatista una festa literària que havia estat presidida, com a mantenidor, per Menéndez y Pelayo, i de la qual havia estat nomenada reina de la festa la reina mare d’Espanya, María Cristina. Ernesto Giménez Caballero els havia condemnats amb aquests mots: «Aquella institución provenzal y medieval de los juegos florales del «amor platónico» (moral de adulterio) con las reinas, sus pajes, sus flores naturales, sus trovadores y sus discursos [...]. Y los primeros nombres de los trovadores catalanes —los primeros «infieles»— comienzan a surgir en esta etapa floral: Rubió y Ors, Antonio de Bofarull, Mariano Aguiló, Milá Y Fontanals, Llorente, Víctor Balaguer... Era la primera vanguardia que había de abrir camino, con su táctica de «fuego floral» al grueso de las fuerzas separatistas que detrás avanzarían». (Apud, Benet, op. cit.: 386.)

També trobem altres diferències de comportament i grau de tolerància de les autoritats del Principat i el País Valencià. Així, al Principat quedava absolutament prohibida la representació d’obres teatrals en llengua catalana. I no solament per les companyies professionals, sinó que també quedava prohibida la representació d’obres teatrals per companyies amateurs. La prohibició arribà a l’extrem d’interdir les tradicionals representacions de La Passió que es feien a molts pobles durant la quaresma i la Setmana Santa. A Barcelona i província, el governador civil va prohibir fins i tot la representació de les tradicionals obres teatrals nadalenques conegudes com Els pastorets. En canvi, a la ciutat de València, quan encara no feia un mes de l’entrada de les tropes del general Aranda, s’alçaren els altars del Mercat i el Tossal, tot coincidint amb les festes de sant Vicent, i s’hi representaren els tradicionals miracles. Cal dir, però, que fou l’única manifestació teatral en la nostra llengua que es va consentir durant molts anys. I per què darrere hi havia un clar intentent d’instrumentalitzar la figura del sant a favor dels ideals del Movimiento. Segons els mitjans de comunicació d’aquell moment, el patró de la ciutat havia actuat a favor dels revoltats contra la República, i es va entrar a València sense vessar una gota de sang gràcies a l’advocació que segueix a continua-ció: «Pare Sant Visent Ferrer,/ naixcut en lo carrer de la Mar,/ batejat en Sant Esteve,/ tants de milacres que fas/ fes que Valencia se entregue.»20

Un altre exemple de certa major permissibilitat al País Valencià respecte al Principat fou la utilització dels símbols. Les noves autoritats d’ocupació van prohibir totalment l’exhibició de la bandera catalana al Principat. Van obligar a retirar-la de tots els centres oficials i privats, i la seua exhibició i possessió van ser sancionades severament. Al País Valencià no fou així en principi. La Senyera va presidir, al costat de Franco, el desfile de la victoria que es va celebrar a la ciutat de València el tres de maig de 1939: «Con el ceremonial marcado por nuestra gloriosa Señera saliera del Ayuntamiento, ayer mañana, a las 9.30, el Cabildo Municipal, [...] trasladaron la citada enseña valenciana desde la casa de la ciudad al altar que hemos citado antes, colocándola a la izquierda del mismo, dábanle guardia de honor cuatro guardias de Paseo uniformados. Llevaba la invicta bandera del Rey D. Jaime el teniente alcalde señor Colombia [...]»21. O quan l’endemà el nou batlle de la ciutat, Joaquim Manglano, Baró de Càrcer, va lliurar al general Franco una reproducció de la Senyera, «que recogió con viva emoción y demostró su gratitud por lo que representa el obsequio de esta gloriosa enseña; y al final de sus cariñosas frases, dijo que la guardaba como una reliquia»22. Fins i tot, unes setmanes més tard va ser transportada a Madrid per participar en la gloriosa desfilada de la Victòria.