Temps de quarantena

«(...) sus vivos colores reflejarán en adelante, además de nuestras glorias pretéritas, el desfile brillantísimo de Madrid, resumen y principio de los afanes imperiales de la Nueva España. Así lo entendió el público cuando saludaba a la Senyera valenciana con los gritos de ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco!23

No volem donar la imatge que no hi havia un ambient constrenyedor al nostre país, perquè sí que hi era. A tall d’exemple podem citar el cas de Calatayud Bayà que, per parlar en valencià en l’homenatge que es féu al general Aranda en Lo Rat Penat, fou amenaçat d’anar a la presó pel governador civil Francisco Javier Planas de Tovar o el veto a la Balada del cor distret de Bernat Artola, per ser escrita en la llengua autòctona, en el certamen literari de les Festes de la Magdalena de l’any 1945. Però les autoritats franquistes utilitzaven al seu arbitri les disposicions contra de la llengua. Podem dir que hi havia una prohibició tàcita. Hom jugava amb certa subtilesa contra el seu ús. Així, trobem en la premsa avisos no directes sobre la prohibició: «Barcelona. La Real Academia Española ha comunicado al gobernador civil de la provincia haber visto con profunda simpatía la campaña para el establecimiento del uso público del idioma español24». El que sorprèn, però, és trobar, dos dies després de la visita del Caudillo a València un article titulat: «Treinta y dos meses de literatura valenciana»,25 on es comenta la literatura autòctona publicada durant la guerra, i entre els llibres que s’hi destaquen, meravella la citació i l’elogi d’un llibre d’Antoni Igual Úbeda, Històries del País Valencià (1937), escrit en català i d’un autor que fou empresonat. Això era impensable al Principat.

L’aparell oficial de l’església va estar, des del primer moment, al costat de la insurrecció militar, que qualifica de cruzada, en defenda de la religión y de la civilización cristiana i des del primer dia va ocupar una posició privilegiada. I amb la victòria de les tropes franquistes, hom restablia l’ordre volgut per Déu, com s’apressaren a explicar les autoritats eclesiàstiques. Els revoltats necessitaven una mediació ideològica que legitimés l’extermini dels enemics de l’Església i el domini dels bons (Reig/Picó, op. cit.). Els calia una justificació transcendent. La brutalitat i la repressió del Nou Règim imposat no podia recórrer ni a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans. Calia buscar l’imperi dels Reis Catòlics, de Cisneros o del Cid. En acabar el conflicte bèl·lic, el papa Pius XII, de seguida va enviar una felicitació al general Franco, tot esmentant-lo a ell i l’Estat que representava com guia de la cristiandat: «La nación elegida por Dios como principal instrumento de evangelización del Nuevo Mundo y como baluarte inexpugnable de la fe catòlica, acaba de dar a los prosélitos del ateismo materialista de nuestro siglo la prueba más excelsa de que por encima de todo están los valores eternos de la religión y el espíritu». I afegia a la fi de les seues paraules: «...el Caudillo Franco es el hijo predilecto y el más querido de la Iglesia entre los jefes de Estado».

A l’endemà de la desfilada de la Victoria a Madrid, concretament el vint de maig de 1939, el cardenal Gomà, primat d’Espanya, va donar a besar Franco el lignum crucis a la porta de l’església de Santa Bárbara, de las Salesas Reales, on va entrar el Caudillo sota pali. On el general va depositar la seua espasa victoriosa davant el miraculós Crist de Lepanto, que s’havia dut expressament de Barcelona per a la solemne ocasió.

Inclús Antoni M. Marcet, l’abat de Montserrat, va escriure en el pròleg del llibre El valor educativo de la liturgia católica del cardenal Isidre Gomà, en la segona edició de l’any 1940, no desdeia gens en l’oratòria eclesiàstica del moment: «Han pasado ya tres años, quizá los más terribles y los más gloriosos de la historia de España, en los que toda una civilización bimilenaria ha estado en peligro de hundirse en la más desenfrenada barbarie. El generoso y heroico esfuerzo de todo un pueblo ha hecho de lo que habían de ser las ruinas el pedestal de su gloria. De una España arruinada y envejecida ha salido una España nueva, con un espíritu joven y heroico: Recedant vetera, nova sint omnia, parece ser el anhelo unánime del pueblo español en la hora presente. Todo lo de antaño, lo decadente, lo bastardo debe desaparecer para dar lugar a lo tradicional y auténtico, que es lo que sólo y siempre puede ser con verdad nuevo.»

D’aquesta manera el millor aliat que podia trobar el franquisme era l’església. Monsenyor Melo, arquebisbe de València pocs anys després del conflicte bèl·lic, ho explica, molt bé, en la seua primera pastoral:

Como tromba asoladora, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables prelados y sacerdotes, segando la vida de hombres honrados. Pero Dios suscitó como enviado del cielo al Caudillo invencible, lo empeñó en una nueva y sagrada cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal y han triunfado en ella. (Apud, Picó, op. cit.: 35.)

Segons l’arquebisbe Melo, els vencedors en la Guerra d’Espanya eren el braç de Déu justicier i purificador. I d’aquesta manera beneeix les seues accions. L’església esdevindrà la guardiana de la moralitat de cada racó de la població. Així vigilarà una part important del poder, i de les zones primordials de la configuració de la societat. Serà obligatori l’ensenyament de la religió, i al mateix temps l’església controlarà tota l’educació. Hom sacralitza tots els esdeveniments de la vida. Festes i costums, després de la guerra, es carreguen de contingut confessional. Les falles passaren a tenir un gran bagatge fervorós i de devoció. Tots els actes estaven precedits d’una missa i, fins i tot, el patró sant Josep passà a un segon ordre, per l’Ofrena a la Mare de Déu. El seu antecedent va ser la Festa a la Clavariessa que es va celebrar els anys 1941 i 1942, on les autoritats descobriren que l’acte, convenientment fomentat, podria abastar un alt nivell de moralització espectacular i pietosa com ha esdevingut al llarg dels anys. L’examen per part de l’església de la moral pública era ben estret, fins i tot es va arribar a prohibir els balls, tant públics com privats, per considerar-los immorals, llevat de «las jotas serranas» —com proclamava un pasquí de l’època. Un exemple d’aquesta exagerada vigilància moral la veiem en el jesuïta Jesús Ayala, que va ser un dels fundadors de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, i va publicar el llibre Consejos a los jóvenes (1947), on l’autor passa revista als perills moderns que té la joventut:

El cine es la calamidad más grande que ha caído sobre el mundo desde Adán acá. Más calamidad que el diluvio universal, que la guerra mundial y que la bomba atómica.

Un chico no demostraría excesiva delicadeza si llamara por teléfono a una chica con la cual no estuviera en relaciones. Una chica a un chico, no digamos.

Por consiguiente, bailadora y virtuosa son incompatibles. ¿Cuándo no lo serán? [...] Cuando en vez de tocar la orquesta un tango, toque el ‘Tantum ergo’.

Nosotros hemos visto a una muchacha de buena familia, y ya de dieciséis años, jugar como los chicos a la rayuela. Eso es intolerable, es decir, indecoroso en ella.

Que no leas tanta novela, aunque sean de literatos limpios e ilustres; perderás el tiempo, exaltarás la fantasía, te quitarán el gusto de la lectura seria, enfriarás tu devoción, tendrás escrúpulos. (Apud, Rodríguez-Puértolas, 1986: 660.)

L’església tenia el paper de definir què era la decència, el pudor i, sobretot, la Veritat, així el nou ordre quedava garantit gràcies a l’aparell repressor i a la benedicció de les autoritats religioses, on la seua presència era constant i inexorable26.

Una qüestió que, crec s’ha de comentar encara que siga de passada, és aquella referent allò que podríem anomenar el botí de guerra documental. En concret, al lladronici i a la requisa de tot tipus de papers, ja fos privat o de les institucions democràtiques que va realitzar l’exèrcit del Glorioso Movimiento Nacional. Segons entraven les tropes franquistes en el nostre territori els equips d’escorcoll feren la seua tasca fins a la capital de la Plana on es va deixar el dipòsit de la documentació fins arribar a València ciutat. I pentinaren com tenien costum l’urbs i els voltants. No sols espoliaven les seus dels partits sinó també cases particulars com, per exemple, la de l’advocat de Castelló, Felip Aragonés o la del dirigent d’esquerres, Josep Santacreu d’on s’endugueren correspondència privada, llibres, efectes i fotografies.

Tot això ve a col·lació dels arxius anomenats de Salamanca, fons en el qual hi ha entre d’altres, cartells, llibres, correspondència, documents, fotografies, revistes, banderes i altres objectes tant privats com públics que es va requisar en entrar les tropes feixistes a mesura ques anaven ocupant i guanyant per a Espanya els nostres pobles i les nostres ciutats. Si accedim a la web de l’Arxiu, ens apunta molt clar el seu origen: «La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos para el ejército de Franco obtenía selectivamente en las unidades administrativas de diversos organismos e instituciones en diversos frentes durante la Guerra Civil. Estos documentos se reunían en las delegaciones territoriales de Recuperación de Documentos y desde éstas se enviaban a la Delegación Central de Recuperación de Documentos de Salamanca, constituyendo una de las Fuentes básicas de información para el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo creado el 1940».

L’organisme encarregat de l’espoli fou el Derd (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), valga la ironia en això de recuperació, que va ser creat pel Decret del 26 d’abril de 1938 pel ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, després es digué Dnsd (Delegación Nacional de Servicios Documentales), i el màxim responsable fou Marcelino de Ulibarri y Eguiraz fins que es va dissoldre l’organisme l’any 1977. Les operacions es feien després d’ocupar un poble o una ciutat per aquesta sinistra organització, la columna d’Orden y Policía, les milícies falangistes i els voluntaris que s’apuntaven. D’aquesta manera a l’Arxiu de Salamanca es va crear un banc de dades documentals impressionant on després es distribuïa la informació a l’Auditoria de Guerra de l’exèrcit d’ocupació, els Tribunals de responsabilitats polítiques i el Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, més tard, anomenat Tribunal de Orden Público. Aquesta gran operació de confiscació i també de destrucció testimonial era una acció molt ben planificada i com a suport a la posterior repressió, però no era l’únic motiu, l’altre objectiu tractava de destruir la memòria històrica dels vençuts.

De tot aquell gran segrest de documentació, del País Valencià hom té la constància que de Castelló, tres setmanes després d’ocupada la ciutat, van eixir un parell de camions plens de lligalls i sacs en direcció cap a Salamanca. Així mateix uns mesos després un vagó. El dia 28 de setembre de 1939 van eixir de València tres vagons més. Van deixar tres tones de papers rebutjats que es van vendre com a pasta de paper. De la ciutat d’Alacant el dia 21 de juny van eixir dos vagons de documents cap a la ciutat castellana. Unes set-manes després eixia un altre vagó des d’Alacant. Les feines d’escorcoll de les tres províncies encara van durar molt de temps, ja que el novembre de l’any 1943 es van enviar diversos vagons més des de terres valencianes cap a l’oficina central. Pel que sembla una gran quantitat de documentació. En una carta del cap del Derd a València a finals de 1939 al màxim responsable, Marcelino de Ulibarri, entre altres coses li comenta, «la documentación es más considerable de lo que podíamos pensar». Així mateix, se sap que entre els papers expoliats hi ha d’algun arxiu parroquial que no tenia res a veure amb la guerra, es tractava de fons del segle XVII i XVIII, així i tot va ser tramés. Un botí de guerra sempre és un botí.

Joaquín Manglano, baró de Càrcer, que va ser després el primer alcalde franquista de València, abans d’entrar les tropes va facilitar informació sobre els membres de la subversió des del seu punt de vista i també els llocs on escorcollar per fer les fitxes i arreplegar informació. A banda de la que ja havien anat acumulant com informava el coronel Aymat, «el número de los detenidos hasta el momento actual se eleva a varios centenares; y es natural que así ocurra, por cuanto la Columna venía ya preparada con magníficos ficheros de elementos indeseables de todos los residentes en la capital y cuyo número de fichas pasa de cien mil»27. La màxima autoritat de la ciutat també parla de les persones de confiança que podrien treballar en aquesta tasca, on destaca el cap de la FET valenciana, Rincón, però, així mateix trobem com desqualifica la resta dels membres de la Falange local i diu: «la mayoría de los documentos que figuran en la organización y en la dirección de FET valenciana son francamente izquierdistas, muchos de ellos no han ido jamás a la iglesia, el jefe de los rotarios valencianos es el tesorero, la procedencia de la mayoría es blasquista y maurista y en estas condiciones no es posible confiarles la recogida de documentación». És ben curiós. Des de la banda franquista es feia una llista i uns informes sobre on anar a cercar documentació. Per exemple, l’editor M. Quero y Simón destacava pel que feia al País Valencià la urgència d’escorcollar l’editorial Prometeo dels fills de Blasco Ibáñez, l’Editorial Estudios de J. Juan Pastor, antic llibreter d’Alcoi, «dedicado hace años a la literatura científico-pornográfica» i la publicació humorística anticlerical de La Traca. Cal afegir que aquesta revista que va ser fundada l’any 1912, de profund caràcter republicà i anticlerical, la trobem sencera a l’Arxiu de Salamanca. S’ha de recordar que el seu director Vicent Miquel Carceller, fou afusellat per les autoritats del Nou Règim. La informació que obtenien, de seguida era tramesa a la policia i als organismes encarregats de la repressió.

La reclamació pel retorn d’aquests arxius dipositats a Salamanca s’ha fet des del País Basc, des de Catalunya i també des del País Valencià, on en el cas nostre, des d’organismes públics com són un nombre important d’ajuntaments i a nivell privat com han estat diverses associacions, entitats, partits polítics i alguns ciutadans particulars. Que hom sàpia la contestació ha estat nul·la.

De tot aquell gran robatori es van realitzar més de tres milions de fitxes, que són la gran base de dades en què es va assentar la repressió de milers d’éssers humans. I que tot això s’amague o no s’afronte, igual com s’ha fet en altres llocs d’Europa, en un estat democràtic és, francament, incomprensible. Per no dir una altra cosa. És ben clar, que en tota aquesta manera de fer hi ha una actitud clara de vencedors de guerra. ¿Com és possible negar-li el dret a algú, siga particular o instància pública, de recuperar els papers de la pròpia història, que li van ser sostrets per la força il·legítima de les armes al servei, primer d’un colp d’estat i després d’una dictadura i d’una repressió ben cruenta?28

Tot el conjunt, com hem comprovat, d’aquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats d’establir aquestes sancions havien d’estar, segons la llei, constituïts per representants de l’Exèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939; fins a 1948 no s’aixecà la situació d’Estat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal d’Ordre Públic».

Aquella maquinària repressora que es va posar en marxa, com hem comentat, va ser un fenòmen d’un llarguíssim període de temps, no oblidem que durant la dècada dels quaranta no hi hagué ni un sol any en què el règim no afusellés cap ciutadà per responsabilitat adquirida durant el conflicte bèl·lic, i encara l’any 1963 es va afusellar algú per motius relacionats amb la guerra. Cal recordar que entre el dia 1 d’abril de 1939 i el dia 20 de novembre de 1975, el conjunt de l’Estat espanyol va viure sotmés a un règim dictatorial instaurat com a conseqüència del colp d’estat que un grup de militars va portar a terme contra la legalitat republicana. Quan acabà la guerra que aquest fet provocà, els vencedors van voler garantir la seua victòria mitjançant una repressió sistemàtica i implacable: Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia29. La conseqüència fou una societat repressora i, al mateix temps, reprimida, on solament existia una cultura oficial i tot era vigilat per una xarxa d’instruments ben tenebrosos.

1 El cap de l’organització la Quinta Columna de València, Melero Massa (1939) escriu: «¿Qué era la Quinta Columna? Era en muchos lugares solamente una aspiración. En otros una realidad. Era una organización romántica cuando se trató de organizar falanges clandestinas, que, íntimamente enlazadas, supusieron en un momento dada un contingente que ayudase a que con más facilidad entrasen las tropas en Valencia cuando estuvieran cerca de la capital. Y era una realidad en la realización de los innumerables objetivos en la retaguardia facciosa». Sobre els fets de l’ocupació de la universitat valenciana podeu veure l’article de S. Garcia/ V. Salavert (1986).

2 De la mateixa manera que el dia 16-VI-1938 en entrar les tropes a Castelló de la Plana havia aparegut a Mediterráneo. Diario Tradicionalista, de la F.E. y de las JONS.

3 Avance (31-III-1939).

4 Per a poder conèixer la situació del port d’Alacant, vegeu E. Cerdán Tato (1978), J. Leiva (1978) i E. de Guzmán (1974).

5 Diari Las Provincias (15-V-1939)

6 Avance (31-III-1939).

7 Reproduïm la llei marcial en l’Apèndix, document número 1.

8 Avance (4-IV-1939).

9 Avance (31-III-1939)

10 Reproduïm la circular en l’Apèndix, document número 2.

11 Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (27-II-1939).

12 Levante (10-V-1939).

13 Levante (19-IV-1939).

14 En una altra època era Francesc Alcayde que va signar les Normes de Castelló i en el seu discurs d’ingrés, el 1934, al Centre de Cultura Valenciana, titulat «Contra el valencianisme», féu una defensa aferrissada de la llengua i de la cultura autòctones. Durant la guerra fou separat de la universitat amb la sanció de «disponible gubernativo».

15 Sobre el sumari i procés a Joan Baptista Peset vegeu el llegat i la documentació editats per la Universitat de València i els estudis preliminars sobre la seua figura i la seua obra (2001).

16 El règim que s’imposava no sols eliminava físicament els oponents sinó que intenta-va esborrar la seua memória en la societat. En el cas de l’exrector Peset és ben clar aquest procés d’oblit fins els primers anys de la transició democràtica. El 6 d’abril del 1976 en la presentació a València del Congrés de Cultura Catalana es va fer un acte amb col·laboració de la Càtedra d’Història de la Medicina, el Departament de Filologia Valenciana i la Càtedra d’Història Econòmica de la Universitat de València en homenatge a l’eminent científic, entre les personalitats que van participar hi trobem entre altres J.M. Piñero, J. Fuster, M. Batllori o V. Andrés Estellés. Tres anys després el poeta de Burjassot publicava el cèlebre Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, del qual reproduïm a l’Apèndix dos dels textos més emotius, document número 3.

17 Editorial ABC de Sevilla (18-IV-1937).

18 Consulteu el Boletín Oficial del Estado (8-V-1939), suplement núm. 128, p. 20 on s’especifica el programa de la matèria de Geografia i Història del batxillerat espanyol de l’època.

19 Vegeu a propòsit el capítol següent on s’aprofundeix en aquest aspecte.

20 Las Provincias (18-IV-1939).

21 Las Provincias (4-V-1939).

22 Las Provincias (5-V-1939).

23 Las Provincias (2-VI-1939).

24 Levante (17-XI-1939).

25 Las Provincias (7-V-1939).

26 Vegeu en el capítol següent l’apartat “La desvirtuació i la manipulació de la cultura”.

27 Avance (15-IV-1939).

28 Després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tantes dècades que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat por derecho de conquista, tant sols per un fet de dignitat.

29 Dionisio Ridruejo, Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 2a ed., 1962, p. 95.

LA CULTURA I LA LITERATURA CATALANES ENTRE DUES DÈCADES

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.