Un diàleg imaginari

Un diàleg imaginari 1a edició: juny de 2021

© 2021, Lluís Maria Todó

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per l’edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Disseny i il·lustració: Aina Bonet

Correcció: Maria Cabrera, Maria Bohigas

ISBN: 978-84-7329-308-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

A Gabriel Oliver

I

He passat bastant de temps malalt, més d’un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia. Durant les primeres setmanes, la medicació semblava afegir-se a la malaltia per forçar-me a la immobilitat; m’esclafava una pesantor estranya, era com si aquest cos meu, tot i estar prim, pesés molt i volgués enfonsar-se, encastar-se al sofà o al matalàs. Jo sabia que no podia fer res més que abandonar-me, deixar-me aixafar sense gastar energia, i procurava no afegir cap comentari mental, cap reflexió a aquella fluixesa total. El meu cos s’havia tornat així, s’havia convertit en allò, jo era així, jo era allò, i hi havia molt poques coses que pogués fer: procurar mantenir la moral alta, prendre’m la medicació puntualment, empassar-me el poc menjar que admetia la meva gana escassa, descansar i dormir.

Em moro, pensava.

Van passar les setmanes, vaig anar millorant, i així que em va resultar físicament possible, vaig tornar a llegir. Al començament ho intentava amb un llibre, però em pesava massa i vaig recórrer al Kindle, un aparell lleuger i pràctic que et permet llegir usant una sola mà i pràcticament a les fosques; molt indicat doncs per a un lector sense força als braços i amb poca claror al dormitori o a la sala. Haig d’agrair a aquest dispositiu, menyspreat per alguns, moltíssimes hores de plaer i coneixement. Un dia vaig pensar que aquest quadret de plàstic lluminós i amical venia a ser el revers angèlic de la bibliofília, afició que tinc per perversa, diabòlica i vulgar.

Si no hagués sigut pel Kindle, difícilment hauria pogut tenir a mà les obres dels meus escriptors predilectes: primer de tot els meus clàssics, els autors que havia estudiat i ensenyat durant molts anys a la universitat, els novel·listes que m’havien ensenyat a llegir i a escriure, que m’havien fet com soc: el primer de tots, Marcel Proust, però també Balzac, Flaubert, Stendhal, Baudelaire, Dickens, Txékhov, Tolstoi, Galdós, Pla, els de sempre; tot depenia del temps que tenia per davant, de l’empenta amb què encetava la lectura, de l’estat d’ànim que tenia i del que volia propiciar. Entre els més moderns, per pocs diners vaig procurar-me alguns dels autors que més m’agraden, que són els que escriuen una mica com els antics: Irving, McEwan, Sebald, Coetzee. Tota la vida he sigut un lector incansable, però em penso que en aquells mesos d’inactivitat forçosa vaig llegir, i sobretot rellegir, quasi tant com en la resta de la meva vida.

Al cap d’uns mesos, el meu cos ja responia als tractaments i va començar a experimentar millores breus i intermitents, que, interpretades pels metges, permetien entreveure una evolució positiva, una via que portava no a la mort, com m’havia temut, sinó a alguna varietat de vida encara impensable, però almenys suficient per poder continuar vivint i, si més no, llegint i escrivint. Vaig decidir que havia d’aprofitar aquelles primeres forces que m’arribaven per fer alguna cosa que m’agradés i em donés més energia, i també la il·lusió d’estar exercint una feina de profit, o almenys un simulacre de feina de profit.

Vaig descobrir que si em col·locava (o demanava que em col·loquessin) els coixins segons una disposició i altura particulars, podia exercir una altra activitat que també m’omplia de satisfacció, aquesta vegada una satisfacció més narcisista i d’un calat intel·lectual potser inferior a la lectura dels clàssics, però que també em tenia distret i content durant hores: em refereixo a col·locar l’ordinador portàtil sobre la tauleta que feia servir per menjar i llegir la premsa, i recuperar textos meus.

Donades la meva edat i dedicació a la docència universitària, el disc dur del meu portàtil és un dipòsit ple de textos procedents de diferents ordinadors, i escrits originalment en tota mena de formats i llenguatges al llarg de molts anys. Pel que fa als continguts, hi tinc milers, em penso, de pàgines de diaris o dietaris, des dels anys vuitanta (els anteriors estan escrits en quaderns) fins just abans de la malaltia, i un nombre encara més gran de pàgines amb articles, notes per a cursos i seminaris, conferències, assaigs i intents d’assaigs, estudis a mig fer, esbossos, esquemes i fragments, novel·les i relats.

Aviat vaig estar tip de rellegir diaris antics i vaig desviar l’atenció cap a les altres carpetes, les de contingut professional, segons deia l’etiqueta. El primer efecte d’aquella recuperació va ser revifar el record dels meus anys de professor; molts, des dels vint-i-cinc fins als seixanta-cinc, quan em vaig jubilar poc abans de posar-me malalt. Milers d’hores parlant d’escriptors francesos davant de nois i noies que al començament venien bastant ben preparats i després van anar sent cada vegada més nombrosos i menys informats.

¿He sigut un bon professor?, se’m va acudir un dia. Qui sap. ¿Pot ser un bon professor, algú que s’ha fet professor de literatura perquè ha admirat els seus professors de literatura, i perquè sap que aquest ofici li permetrà passar-se la vida entre llibres, llegir-ne molts i parlar-ne molt, i sempre amb l’objectiu mig amagat de tenir temps per escriure’n algun? No ho sé. No sabré mai si he sigut un bon professor, un bon traductor, i no diguem ja si les novel·les que he escrit tenen algun valor. És la mena de pensament que més val evitar, perquè et tortura i no porta enlloc.

Sé que no vaig ser un professor popular, d’aquells que van a prendre cafè amb els alumnes a la sortida de classe i s’hi mantenen en contacte un cop acabats els estudis. També sé que durant uns anys —després em va passar— em preocupava la raó de ser dels estudis de lletres. La resta d’estudis i especialitats, pensava, impliquen un aprenentatge, la transmissió d’uns sabers pràctics: a la facultat de medicina t’ensenyen a curar malalts, a la d’arquitectura s’aprèn a aixecar edificis, a la de química a analitzar substàncies i fins i tot, si tens sort, a la d’història t’ensenyen a ser historiador. Però ¿a la meva? La ineludible realitat és que a la facultat de filologia uns professors de literatura t’ensenyen, no pas a escriure, sinó a ser professor de literatura. En altres paraules, el professor t’entrena perquè repeteixis allò mateix que ell ha llegit als llibres o sentit dels seus mestres, i que repeteix davant dels seus alumnes. Quan hi penses no és gaire estimulant, però acabes habituant-te a aquest bucle ineludible.

Sobre el meu pas per la universitat, entre els papers antics, vaig trobar això, que em sembla que ve a tomb:

Ahir al vespre estava escoltant a la ràdio l’Obertura Acadèmica de Brahms i al final, quan apareix radiant i victoriós el Gaudeamus igitur, em va envair un orgull desconegut, que d’entrada em va semblar ingenu i banal, potser ridícul. Em vaig aturar a pensar-hi i se’m va fer present un fenomen lingüístic que podria relacionar-se amb aquell orgull: dir, o pensar, “treballo a la Universitat” és un sintagma amb un règim lingüístic particular, en el sentit que canvia notablement de significació i funcionament quan hi canviem el complement locatiu: diem treballar “a la Universitat” (que pot ser la catalana, la belga o la canadenca) però treballar “en un institut”, i la substitució del determinant és fonamental. De la mateixa manera, és diferent “treballar a la Ford” o “treballar al Ministeri de Cultura” o “treballar al Prado” o “al Louvre”. Sí, “treballar a la Universitat” és diferent de treballar + qualsevol altre complement, i és un sintagma que, almenys quan jo era jove, irradiava prestigi. Penso que, abans, aquest prestigi el percebien totes les persones cultes, però no estic gens segur que el fenomen hagi perdurat fins ara. Em sembla molt que “la Universitat”, així, amb majúscula i en singular, ha deixat d’emetre raigs de llum i il·luminar-ho tot, perfundere omnia luce, com diu, o deia, l’escut de la meva antiga facultat.

En resum i recapitulació, no estic segur de com hauria de qualificar la meva carrera de professor, però, això sí, durant molts anys he tingut la gran sort de sentir la vibració del prestigi cada vegada que entrava per la majestuosa porta neoromànica que dona pas al Pati de Lletres, primer com a estudiant, després com a professor. Fins que un dia em vaig trobar al pati sense haver-hi pensat.

Van passar unes setmanes més, els especialistes em van trobar bastant millorat i vaig poder passar estones assegut a la taula del menjador, prop de la finestra que dona a un jardí. Aleshores, repassant els meus records de professor als diaris dels anys de docència, i els articles i conferències sobre els escriptors que més m’estimo i més m’han ensenyat, disfrutant de forces noves i d’una postura que també em resultava nova i m’infonia ganes de treballar, se’m va acudir la idea de recollir i refer alguns d’aquells papers per mirar de recordar i comentar el que havia explicat feia anys, i també explicar algunes coses que no havia explicat llavors perquè encara no les sabia. Vaig pensar que podria resultar distret per a mi, i potser profitós per a algú, narrar el que em sembla que sé i que he après llegint, ensenyant i traduint Stendhal, Flaubert i Proust, i intentar explicar el que m’han fet veure els seus llibres i com els he vist jo, tant els autors com els seus escrits.

Així va sorgir la idea d’aquest llibre que ara enceto. Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn d’uns quants temes: la condició d’escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l’acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l’art com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això.

No es tracta, doncs, d’assaigs originals sobre la filosofia o l’estètica d’aquests escriptors —jo he sigut un docent abnegat però un investigador més aviat absentista—, sinó d’una cosa molt menys ambiciosa, que espero que resulti instructiva i amena, segons mana el precepte clàssic. Són relats sobre com van viure la literatura Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Proust, Barthes i altres, com van concebre la pràctica de l’art, com van voler combinar, o com van renunciar a combinar, l’escriptura i la vida, com van aprendre a coneixe’s escrivint, com els he llegit jo. El meu estat de salut no em permet gaire més.

Flaubert i Proust són escriptors amb qui he mantingut i mantinc una relació molt particular. Del primer he traduït al català les que solen considerar-se les seves millors obres, Madame Bovary, L’educació sentimental i els Tres contes; no he traduït la novel·la que Flaubert va deixar inacabada en morir, Bouvard i Pécuchet, que hauria arribat a ser una obra mestra, si és que ja no ho és així, inacabada, o si és possible acabar un projecte de tals dimensions, ambicions i característiques.

De Proust només he traduït, al castellà, un breu recull de màximes extretes d’A la recerca del temps perdut, però és possiblement l’escriptor que més importància ha tingut en la meva vida, tant professional com privada, i estic totalment d’acord amb els lectors que el consideren un dels escriptors més grans de tots els temps, i també amb aquells que sostenen que llegir-lo et canvia la vida. En el meu cas, si he arribat a escriure novel·les, les ganes les tenia de ben petit, no puc saber per què, però la mena de novel·la que volia escriure em va aparèixer quan vaig haver llegit Proust. Dit d’una altra manera: amb Proust vaig creure que es podia fer bona literatura parlant només de les coses que has vist i que has viscut, sense apel·lar a la fantasia —en tinc poca. No sé si això ha resultat beneficiós o nociu.

De Stendhal, que vaig llegir sistemàticament per complir un encàrrec editorial que finalment no va arribar a terme, no n’he traduït res, però em sembla que n’he après o n’estic aprenent moltes coses, i molt importants. Ara, quan repasso les obres de Stendhal, publicades en vida o pòstumament, la cosa que em ve més de gust és continuar llegint i tornar-les a llegir, i llegir-ne més i més, i cada lectura em deixa més admirat, més content i més savi.

I així com Flaubert i Proust poden exemplificar la renúncia a viure com a condició per poder escriure, Stendhal vindria a il·lustrar el cas contrari, i llegir-lo t’ensenya la seva manera tan particular, tan hàbil i simpàtica de combinar sense gaires manies la vida i l’art, i d’afrontar la dificultat d’escriure amb unes estratègies que no paren de sorprendre el lector.

També evocaré altres escriptors que han sigut importants per a mi: Arthur Rimbaud, que vaig començar a llegir de molt jove, i que també representa un cas invers als de Flaubert i Proust. Si aquests van renunciar a viure per escriure, Rimbaud va començar a escriure quan era un adolescent i ho va deixar córrer quan encara era molt jove, als vint anys. Arthur Rimbaud era un noi molt guapo que va viatjar sense parar per Europa i Àfrica, va ser amant d’almenys dos grans poetes, Paul Verlaine i Germain Nouveau, i em feia somiar molt quan jo també era molt jovenet i portava una vida perfectament sedentària i bastant convencional.

En alguns aspectes, André Gide es pot veure com una contrafigura de Marcel Proust: eren amics, Gide era més gran i era un personatge important en el món literari parisenc. Tots dos eren homosexuals, però als seus llibres tracten el tema de maneres oposades, en una divergència interessant i actual. Gide va ser molt important per a mi en la primera joventut, i alguns llibres seus van ser decisius en l’acceptació de la meva sexualitat. Es diu que Proust et canvia la vida. És veritat però no és tota la veritat, molts llibres poden canviar-te la vida; la meva, entre altres llibres, la van canviar les obres de Gide Les Nourritures terrestres i Si le grain ne meurt...

També vaig tenir una relació (imaginària) molt especial amb Roland Barthes, un dels crítics literaris més eminents dels anys seixanta i setanta. Barthes, després d’escriure assajos sobre semiòtica i literatura, va començar a publicar uns llibres molt diferents, uns textos on parlava en primera persona i amb un to inusual en aquell moment, fins que un dia va anunciar públicament que es proposava escriure una novel·la. Va morir abans de posar-s’hi, en un accident de trànsit, als seixanta-cinc anys.

No m’estendré sobre Balzac, indubtablement el mestre en molts sentits de, almenys, Flaubert i Proust; un escriptor fascinant i genial que té una particularitat curiosa: escriu bastant malament. Això ho notes sobretot quan el tradueixes, tot i que jo només n’he traduït dues obres breus: La mujer de treinta años i Tratado de la vida elegante. Doncs bé, mentre em dedicava a traduir —potser la feina que prefereixo entre les tres que he exercit: ensenyar, traduir i escriure—, topava constantment amb frases mal construïdes —no pròpiament incorrectes (de vegades també), però sí barroeres, desequilibrades, cacofòniques— i, cosa tal vegada pitjor, amb sentències i pensaments d’una vulgaritat que feia vergonya, ximpleries que proferia el novel·lista omniscient com si fos déu nostro senyor, com per exemple aquesta, tan actual: “Sentir, estimar, sofrir, sacrificar-se, serà sempre el text de la vida de les dones.”

Vaig concloure que aquella experiència de traducció era molt interessant, que potser alguna vegada podria treure’n algun profit acadèmic, i no hi vaig pensar més. Fins que un dia, llegint un text d’un dels meus assagistes preferits, Simon Leys, un breu assaig titulat senzillament Balzac, vaig trobar aquesta mateixa idea expressada sense embuts i amb una seguretat que jo no havia tingut. Diu Leys: “La prosa de Balzac està plena d’idees estrambòtiques, de metàfores coixes, de tòpics feixucs i de manifestacions diverses d’ingenuïtat i de mal gust.” I en dona alguns exemples meravellosos: “Fills meus, digué el marquès agafant-los tots tres de la mà”, “Sòcrates, una de les més belles perles de la humanitat”, “El seu pit, si bé velat per una gasa aèria, fou devorat pels ulls encisats d’Abel, que en el silenci de la nit pogué sentir el murmuri d’aquells globus d’ivori”.

Aquestes frases resplendents d’absurd i vulgaritat, o les freqüents incorreccions, o els tòpics que Balzac fa passar per pensaments originals i profunds, tot això no pot ser atribuït a la deixadesa o a la distracció: a la seva manera, Balzac era un escriptor molt escrupolós, que corregia fins al mateix moment en què el text entrava a impremta. Balzac era així, no n’hi ha hagut mai cap altre com ell. En paraules d’André Gide: “El cas de Balzac és un dels més extraordinaris, un dels més inexplicables de la nostra literatura, de totes les literatures.” No sé si és concebible un pintor genial que no sàpiga dibuixar o un músic genial sense oïda, em penso molt que no, però Balzac és, sense cap mena de dubte, un novel·lista genial que escrivia malament.

Aquesta extravagància estilística té un efecte col·lateral molt curiós: Leys cita el cas del sinòleg anglès Arthur Waley, que preferia llegir Dickens en xinès i afegia que Balzac era un altre escriptor que guanyava en traducció. Això és una cosa estupenda per als traductors, que solem ser víctimes (almenys a mi em passa) de la melancolia que produeixen les pèrdues en traducció i sempre considerem superior l’original a la nostra versió, per bona que sigui... a menys que l’autor de l’original es digui Honoré de Balzac. La meva breu experiència m’inclina a donar la raó a Leys: Balzac, traduït, ja no sona com un fulletó sentimental corcat d’estereotips verbals que narra unes històries formidables amb una habilitat aclaparadora. La millora s’explica perquè els estereotips verbals van molt lligats a cada llengua i cada cultura, i per tant en traducció queden en suspens i es poden neutralitzar. Gràcies a això Balzac sona molt més neutre en castellà (o en català o en alemany) que en francès, i això en el seu cas vol dir que sona molt més bé.

No sé si ha quedat prou clar: jo soc un admirador sense reserves de Balzac, i si no l’incloc en el grup d’escriptors que comentaré en aquest llibre és perquè, com que a mi l’edat de formar-me acadèmicament em va agafar en plena esplendor del formalisme, l’estructuralisme, etc., vaig adoptar com a objecte d’estudi (i ídol literari juvenil) Flaubert, que, a més d’escriure impecablement, era el més formalista, l’autor que sense cap mena de dubte podia il·lustrar amb més literalitat la noció de moda en aquells anys, la noció d’Escriptura. Però han passats els anys i les modes, i ara, sigui dit entre nosaltres, declaro sense embuts que m’ho passo més bé llegint Balzac que Flaubert.

Stendhal va parlar d’ell mateix contínuament, de moltes maneres i seguint estratègies molt complexes. Va usar uns cent cinquanta pseudònims (sens dubte l’odi ferotge que va professar tota la vida al seu pare i a la família paterna té a veure amb aquest refús d’usar el cognom Beyle), i no solament com a autor: a la làpida que va voler per a la seva tomba es canvia el nom (vol que se l’anomeni Arrigo, que és Enric en italià, ell que a la vida civil era Henri) i diu que era milanès, quan va néixer a Grenoble, al Delfinat francès.

En la que és probablement la millor de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard, va declarar: “Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa.” Quan m’atabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle. Stendhal va escriure, a més de dues novel·les genials i un munt de relats molt bons, un diari complicadíssim de desxifrar, ple de claus i codis secrets; va encetar dues autobiografies que no va acabar mai, una amb el seu nom canviat, i moltíssimes obres inclassificables, totes apassionants. Per dir-ho amb paraules de Stefan Zweig: “Pocs escriptors han mentit tant i de manera tan apassionada com Stendhal; però també són pocs els que han dit la veritat d’una manera millor i més profunda.”

Flaubert, d’adult, va proposar-se escriure unes novel·les totalment impersonals, un intent molt nou en el seu temps. Ho va justificar dient que “el primer que passi és més interessant que jo, perquè és més general”, una afirmació tirant a coqueta que pot desorientar. De fet, la impersonalitat que volia Flaubert per a les seves novel·les té unes altres raons de ser i una dimensió més profunda, que alguns estudiosos han posat en relació amb l’ateisme de l’autor; després de tot, eliminar de les novel·les l’autor omniscient pot semblar una mica matar Déu. En qualsevol cas, no crec que siguin fets independents que l’inventor de la novel·la impersonal sigui també l’autor d’una quantitat ingent de cartes, on apareix sense entrebancs aquella veu individualíssima que havia sigut treballosament suprimida de l’obra de ficció. D’altra banda, els excessos verbals de Balzac, un escriptor ineludible en aquells anys, podrien ser un altre estímul per eliminar del text novel·lesc la veu del narrador, aquella veu estrident i matussera que tant perjudica les novel·les de Balzac.

Pel que fa a Marcel Proust, va trigar bastant de temps a descobrir la manera de parlar d’ell mateix en una obra de ficció, i un cop la va haver trobat, va ser capaç d’escriure una novel·la llarguíssima, d’unes 2.400 pàgines, una obra mestra narrada per un personatge que no té nom (com la protagonista de Rebeca de Hitchcock) i que sol designar-se com el Narrador. Aquest Narrador en primera persona és i no és Marcel Proust, i explica una història que és i no és la de l’autor de la novel·la, titulada en francès À la recherche du temps perdu i en català A la recerca del temps perdut. Roland Barthes va aventurar la hipòtesi que Proust va poder posar-se a escriure aquesta novel·la el dia que va trobar els principals topònims i antropònims, o més exactament, tot el potencial poètic que contenen alguns noms propis. Però també és concebible que l’impuls per posar-se a escriure li vingués d’haver descobert aquest lloc enunciatiu tan complex, aquest Jo únic en la història de la literatura, cosa que li va permetre determinar la magnitud del seu projecte, inscrit dins d’un gènere totalment nou on encaixen sense conflictes la novel·la tradicional, les memòries i l’assaig.

Stendhal, Flaubert, Proust, Rimbaud, Barthes (tots solters i sense fills; dos heterosexuals i tres homosexuals) van trobar maneres noves i molt eficaces de dir “jo”, de vegades evitant dir-ho, i la conseqüència d’això, que és alhora un dels miracles més profitosos de la bona literatura, és que aquest “jo” instaura un “tu”, un lector també insòlit, inestable i astorat, que a mesura que llegeix i va aprenent coses sobre els autors i el seu món, també va aprenent moltes coses sobre ell mateix i sobre el propi món. De vegades algun lector s’imagina que les lliçons que es pensa haver après l’han convertit al seu torn en autor, i es posa a escriure. Ningú escriu si abans no ha llegit, i per escriure bé cal haver llegit molt bé.

Sobre algunes de les coses que m’ha semblat entendre d’aquests escriptors i sobre algunes que n’he dit jo, sobre què m’han permès dir aquests autors i com, de vegades, m’han aconsellat callar, sobre aquests anys de convivència i diàleg amb ells, sobre tot això tracten les pàgines que segueixen.