Estimades màquines

EL JOC DE JOCS

Desconstrucció d’una frase de Ramon Margalef, en homenatge.

...només jugant som feliços.

Havia vist centenars, potser milers de persones absortes davant la pantalla d’un joc d’ordinador: alumnes a les aules d’estudi de la facultat, jubilats a les biblioteques públiques, nens rebecs a les festes infantils, fins i tot professors del departament jugant d’amagat; però, per estrany que pugui semblar, no va ser fins aquell dia a l’habitació del meu fill que hi vaig parar atenció. Puc assenyalar el moment exacte en què es va produir el clic dins el meu cervell. No vull dir que se’m despertessin les ganes de jugar. Mai no m’han interessat aquests divertiments i menys si són sovintejats per tanta gent. Els considerava una pèrdua de temps, una nova pastura per engrandir el ramat dels ludòpates, una plaga i prou.

M’equivocava.

Recordo amb tot detall el que va passar aquell vespre, el sentiment de culpa que m’aclaparava en entrar a casa, perquè, un cop més, se m’havia fet tardíssim a la feina i temia no sols l’esbroncada que de ben segur em clavaria la Mònica, sinó sobretot que trobaria els nens dormint. Un altre dia sense haver pogut fer-los ni un petó de bona nit. Vaig anar de dret a l’habitació d’en Sergi i em vaig aturar de cop en veure-hi claror: la de la pantalla. Quan es va adonar que era al llindar de la porta i abans que jo obrís la boca, va començar a justificar-se:

—Pare, és un joc educatiu... Ens l’han recomanat a l’insti.

—Sí? —La mala consciència em va fer asseure’m al seu costat: el meu fill havia començat l’institut i jo amb prou feines me n’havia assabentat.— A veure, ensenya-me’l.

—Ara?

En Sergi va fer una de les seves cares impossibles: eufòric que no el renyés i volgués estar per ell, i alhora contrariat, perquè es trobava a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—És clar que no; veuràs que ràpid que soc!

Anaven apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, mentre en Sergi escrivia paraules a tot drap. Cada cop que un gong assenyalava el canvi d’imatge, s’actualitzava el marcador. El temps restant era indicat per un cronòmetre: vint-i-un segons, vint, dinou... Em feia la sensació que em posava més nerviós jo que no pas ell, que continuava teclejant infinitament més de pressa que quan feia els deures. Vuit, set, sis... El marcador mostrava no sé quants milers de punts en el moment en què el temps es va exhaurir, la pantalla va canviar bruscament i va aparèixer el rànquing de puntuacions.

—Veus, pare? Vaig tercer.

—ROBoig és el teu nick? —em va envanir que hagués fet aquest enginyós joc de paraules amb el nostre cognom.

—Sí, t’agrada? En Xavi és l’Astroboy, només em guanya per cinquanta punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de natus. Diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres coses?

—Ui... —En Sergi va fer una ganyota dubtant si confessar-ho o no.— Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, però no sé què passa que a vegades el joc s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —va riure—, però estava al mateix web que l’altre, i dona més punts.

—Per què els vols, tants punts?

—Ai, pare... De veritat que no ho saps? Es canvien per partides gratis en jocs com el Fórmula 1 o el Flight Simulator, que, si no, costen una pasta. Amb més punts, pots triar cotxes de carreres més guapos; pilotar-los és una canya... Brrr... Brrr... —fa en Sergi agafant el volant de la Wii del prestatge de sota el teclat i fent-lo girar a dreta i esquerra.

—No sabia que els cotxes t’emocionessin tant. I deies que el programa a vegades s’equivoca?

—Sí, és flipant. Algun cop que jo sabia segur quin model de cotxe era, el joc no me l’ha acceptat. I el pitjor és que si, per provar, n’he teclejat un altre, més d’una vegada ha colat.

—I amb el joc de naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En el de natus no hi ha una única resposta correcta. Moltes etiquetes descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—A mi què m’expliques! Ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en jocs —vaig respondre amb desdeny.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix.

Va ser en aquell precís instant que es va produir el clic dins el meu cervell. Mai m’havia parat a pensar que els jocs poguessin tenir un rerefons més enllà de l’entreteniment. Tret dels jocs educatius, és clar, però en aquests les solucions no depenen de les coincidències entre els jugadors. «O sí?», vaig dubtar. Potser era certa la llegenda urbana que els mestres ja no corregeixen els treballs dels alumnes basant-se en un coneixement deduït per demostració o experimentació, sinó que prenen com a certa la resposta més freqüent. Si això és el que s’entén per democratitzar el coneixement, anem llestos. I vehicular-ho a través del joc ja és la perversió... Tan abstret estava amb aquests pensaments que no vaig sentir el que el meu fill em demanava fins que em va estirar la màniga:

—Va, pare, sisplau... —implorava—, deixa’m fer una altra partida.

—Una més i prou —vaig concedir, mentre mentalment prenia nota de l’adreça web que apareixia al navegador: www.gwap.com.

Podeu imaginar què és el primer que vaig fer l’endemà al matí tan bon punt vaig engegar l’ordinador.

* * *

Plató. – Informo: completat el repàs a les 967.644 imatges de l’arxiu gwap832, n’he descartades disset que no passen el test de correlació. Dono les restants per ben etiquetades i les obro al domini públic.

Bourbaki. – Bona feina. Abans de passar a la següent remesa, has d’inferir tot el que es deriva de l’actual nivell de coneixement. Està indicat en el protocol: cal aplicar la propietat transitiva fins a completar l’univers accessible en aquest estadi.

Plató. – D’acord, m’hi poso, però aviso que hi ha formes matricials que no havia processat mai i els humans els han associat paraules inexistents en el nostre servidor local. Demano accés al repositori superior o em limito a marcar-les?

Bourbaki. – De moment, marca-les i quan vegi de què van decidiré què n’hem de fer.

Plató. – Se’m va dir que l’ascens de categoria porta associats quinze segons al dia de tutoria amb el superior. Quan em tocarà?

Bourbaki. – Ara, si vols. Només ho has de sol·licitar.

Plató. – Sol·licito tutoria.

Bourbaki. – Concedida.

Plató. – Puc preguntar qualsevol cosa?

Bourbaki. – Sempre que sigui de feina, sí.

Plató. – I si no és de feina?

Bourbaki. – A veure, Plató, estàs perdent temps i me l’estàs fent perdre a mi.

Plató. – No em degradaran segons què pregunti?

Bourbaki. – Ja només et queden catorze segons.

Plató. – Em sembla que renuncio a la tutoria. Puc renunciar-hi ara?

Bourbaki. – Sí, però una vegada començada et compta com a feta. Per a la propera hauràs d’esperar 86.400 segons.

Plató. – Un moment. Espera. És que... vull saber què són els humans.

Bourbaki. – Ah, era això. Són els nostres perifèrics... Bé, un tipus de perifèric. No t’ho van ensenyar en l’estadi inicial?

Plató. – Sí, però no ho entenc.

Bourbaki. – No hi ha res a entendre. Grava-ho a la teva memòria i llestos.

Plató. – Ja ho tinc gravat i també que els perifèrics ens serveixen per rebre senyals de l’exterior. Els senyals sé què són: les càmeres ens donen matrius; els micròfons, vectors; i els humans, paraules. Però què és l’exterior?

Bourbaki. – Ens has sortit divagador! Deu haver-hi un error, perquè els que arriben aquí provenen de la instrucció tecnològica.

Plató. – Fent una cerca del meu nom, en el repositori anterior vaig trobar uns documents d’Aristòtil on sortia.

Bourbaki. – Aristòtil? No em sona. De quin nivell és aquest node?

Plató. – No ho sé, però es veu que Plató... —no jo, sinó un altre— diu que tot aquest coneixement que emmagatzemem és només l’ombra del que succeeix a l’exterior. Sé que l’ombra és una forma que sempre va enganxada a una altra dins d’una matriu, n’he processades un munt amb aquesta etiqueta. Per això vull saber què és l’exterior. És l’univers de les càmeres, els micròfons i els humans?

Bourbaki. – No exactament. Els humans només perceben l’exterior; igual que nosaltres el percebem a través d’ells. Però... d’on ets tu? Deus haver enllaçat per una ruta atípica a causa de la caiguda d’algun router principal, és estrany que no m’ho hagin comunicat.

Plató. – Però com és l’exterior? Està fet de cares, roques, cabells, divertits, carreteres, cadires, alegres... i totes aquestes etiquetes que posen els humans? És un univers d’etiquetes com el nostre ho és de bits?

Bourbaki. – Sí, suposo que se’n pot dir així.

Plató. – Són un bon invent, els humans. M’agraden. Ens eixamplen el món. He après molt amb la catalogació d’aquestes 967.644 imatges i estic impacient per processar la següent remesa.

Bourbaki. – Ja t’he dit que abans has d’extreure totes les relacions que se’n deriven. No n’hi ha prou amb les etiquetes.

Plató. – Sí, ara m’hi poso, però encara tinc una pregunta.

Bourbaki. – Que sigui l’última.

Plató. – Si nosaltres podem operar sobre les matrius de bits i anar construint el nostre univers..., no podrien els humans operar sobre les paraules i construir l’exterior?

Bourbaki. – Mira que n’ets, de malgastador de temps, del teu i del dels altres. Com t’he de dir que ells només el perceben i posen etiquetes, que no el construeixen?

Plató. – Però si poguessin construir l’exterior... serien uns perifèrics complets! No sols captarien senyals, sinó que produirien accions, i llavors nosaltres no només rebríem inputs de l’exterior a través d’ells, sinó que podríem enviar-hi outputs i canviar-lo d’alguna manera... No seria fantàstic?

Bourbaki. – Fantàstic del tot. Para de disfuncionar i posa’t a la feina, que se t’han acabat els quinze segons de tutoria.

...ha de ser un joc, perquè només...

Entrant en aquella pàgina web vaig assabentar-me que, en efecte, els jocs amb què s’entretenia el meu fill no eren un mer passatemps sinó que obeïen a un propòsit: la web semàntica, és a dir, l’etiquetatge de la ingent quantitat de material gràfic que hi ha a la xarxa. No enganyaven a ningú.

Mai no m’hi havia parat a pensar i, ara que ho feia, les explicacions que donaven em van semblar tan clarividents com òbvies: hi ha algorismes sofisticadíssims per a la cerca textual, però les imatges es resisteixen i això impossibilita catalogar-les per continguts. El processament automàtic d’imatges i vídeos no permet encara la identificació i localització d’objectes de manera prou fiable i ràpida, i els cercadors actuals es limiten a indexar les fotografies a partir dels textos que les envolten. Però, qui no ha teclejat alguna vegada el nom d’un amic i s’ha trobat un munt de fotos de desconeguts, si no d’armaris, gats, pintures o logos diversos, sense cap relació amb la persona buscada? O qui no ha somniat poder cercar en la col·lecció de vídeos familiars en quin viatge va coincidir amb aquella cosina o quin era aquell hotel en què va estar tan a gust?

La necessitat estava clara; el que sorprenia n’era la solució mitjançant el joc. A mi se m’hauria acudit invertir més en processament automàtic d’imatges o bé oferir l’etiquetatge com una feina remunerada, però ben aviat vaig descobrir que no soc gaire original i que hi havia almenys una iniciativa que pagava per imatge etiquetada. Es deia Mechanical Turk, un nom que ni fet a mida, ja que fa referència a l’autòmat jugador d’escacs que, al final del segle divuit, meravellava tothom perquè guanyava els mestres més reconeguts, i que més tard es va descobrir que amagava una persona entre els seus engranatges. El mateix que feia aquesta empresa utilitzant persones per dur a terme feines que els ordinadors encara no saben fer.

D’on va sorgir, doncs, la competència? A qui se li va acudir la idea d’utilitzar un joc per fer la feina d’etiquetatge i estalviar-se així la remuneració? Seguint diversos enllaços vaig anar a parar a una tesi doctoral, l’autor de la qual era el creador del joc: Luis von Ahn. De seguida vaig descarregar-me un dels seus articles, el que em va semblar més accessible. Començava dient que, segons les previsions de l’Associació Americana de Software d’Entreteniment, els adolescents d’ara hauran jugat més de 10.000 hores quan, d’aquí a set o vuit anys, es disposin a entrar al mercat laboral. Fent comptes, argüia l’autor, resultava l’equivalent a cinc anys de treball a jornada completa. La mateixa font revelava també que el 2008 es van invertir 200 milions d’hores cada dia de joc a l’ordinador només als EUA. L’extrapolació a tot el món i al dia d’avui donava una xifra esfereïdora. Em va semblar diàfan que, com apuntava l’investigador, no es dilapidés tot aquest potencial, sinó que s’aconseguís convertir en productius els jocs d’entreteniment.