De la il·lusió al desencís

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

LA TRANSICIÓ VALENCIANA

A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

LA TRANSICIÓ VALENCIANA

A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

Carles Xavier Senso i Vila

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Del text: Carles Xavier Senso i Vila, 2017

© De la il·lustració de la coberta: Artur Heras Sanz, 2015

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Il·lustració: Estibador (2015), tinta sobre paper

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-086-7

A la mare i el pare, al meu germà i les meues germanes i a C.

ÍNDEX

PRÒLEGS

Tres anys intensos: 1977-1980, per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Reflexions per a un debat, per Ferran Archilés Cardona

INTRODUCCIÓ

1. Un temps, un país

2. L’aparició de Valencia Semanal en plena transició

1. UNA REVISTA, UN PAÍS

1. L’idealisme periodístic xoca amb la realitat

2. Albiñana i Lerma: el PSPV-PSOE amb dues ànimes i una revista

2. EL DISCURS D’UN SETMANARI VALENCIANISTA

1. La transició valenciana a través de Valencia Semanal. Els editorials

2. La violència, anàlisi ineludible

3. La construcció del valencianisme polític

4. La bufetada amable: l’humor

5. La lluita per la creació del relat

5.1 Contra el Déu informatiu Las Provincias

5.2 Murta versus Valencia Semanal

3. VALENCIA SEMANAL PER DINS

1. Els artífexs

1.1 La manxeta

1.2 Anònims i pseudònims

2. Prosopografia d’una redacció

3. Subscriptors

4. SÍMPTOMA D’UNA ÈPOCA

APÈNDIX: CRONOLOGIA DE VALENCIA SEMANAL

BIBLIOGRAFIA I FONTS

ÍNDEX ONOMÀSTIC

TRES ANYS INTENSOS: 1977-1980

per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Molt intensos, perquè comencen en un país que albira la democràcia i acaben en un altre que la trepitja. Un d’aquells moments històrics en els quals sembla que el temps s’accelera perquè es viu un procés de canvi més o menys convuls, més o menys reeixit, més o menys lluït. És el cor de la transició. Un cor prenyat d’esdeveniments i de periòdics per a contar-los.

El periodisme és un dels protagonistes de la transició, però seguint una de les seues màximes, en un segon plànol, en la tramoia. Era responsabilitat seua contar els passos que feien institucions, partits polítics, sindicats, etc., envers la consolidació democràtica, però també denunciar les realitats de la dictadura que pretenien travessar el Rubicó de la mort del dictador per instal·lar-se en la plàcida platja d’un nou pluralisme polític sense memòria. Res estava escrit i res era fàcil.

Lluitant contra la censura, a través de publicacions clandestines, aprenent a escriure entre línies, forçant els límits dels controls institucionals, li eixiren les dents al nou periodisme democràtic. Però aquest no hi era el 20 de novembre de 1975. Es va fer amb la transició de la qual donava compte i amb la qual superava velles restriccions i velles presons mentals.

No era fàcil, no. Hi ha qui recorda que des de l’entrada en vigor de la Llei de Premsa de 1966 s’havien obert nous espais de tolerància que la premsa va saber aprofitar i que donaren lloc a l’aparició o a renovació de revistes crítiques com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cambio 16, Destino, Ajoblanco, Hermano Lobo, Por Favor, Mundo, Serra d’Or, etc. Al País Valencià els vinti-nou números de la revista Gorg (1969-1972), la Cartelera Turia (apareguda el 1964), Valencia Fruits o Iglesia Viva representen les publicacions més transgressores, unes per expressar-se en valencià, les altres per situar-se en el punt de mira dels expedients sancionadors de la llei de 1966.

Cal recordar també, però, que el revisterisme crític tenia poca incidència en termes de tiratge i que la premsa diària –d’altra banda, tampoc massa reeixida en matèria de circulació– a penes plantejava problemes als vigilants del Ministerio de Información y Turismo, més enllà d’alguns títols com Madrid, Tele/eXprés a Barcelona o l’efímer Al Día (1966) a València. La major part dels diaris miraven de manera plàcida com discorria del règim. Uns per pertànyer a la Cadena de Prensa del Movimiento; altres, en mans privades, perquè els seus directors, temorosos de la possible aplicació de l’article segon de la llei de 1966, garantien l’autocensura de les redaccions. Miguel Delibes, que havia sigut director de El Norte de Castilla, ho va dir en una frase: «Antes te obligaban a escribir lo que no sentías, ahora se conforman con prohibirte que escribas lo que sientes, algo hemos ganado».

També és important recordar que la transició no vingué embolcallada en paper de regal i que els relats heroics dels protagonistes –inclosos els periodistes que la visqueren– cal agafar-los amb la necessària distància crítica. Alguns periodistes, especialment alguns joves periodistes, van intentar forçar els límits des de la mateixa mort del dictador, tot convertint-se en narradors implacables del govern d’Arias Navarro, govern eixit de la dictadura. Des que el 3 de juliol de 1976 el nou cap de l’Estat, el rei Juan Carlos I, nomenà president Adolfo Suárez, aquests mateixos periodistes seguiren empentant en direcció a la democràcia i aviat van veure que l’estratègia de la reforma política impulsada des del govern podia ser una aliada.

Aquesta no era una posició acomodatícia. Era possibilista. El govern d’Adolfo Suárez, mentre amb una mà transitava «de la llei a la llei», és a dir, de les institucions franquistes a la bastida de noves institucions pluralistes, amb l’altra era molt restrictiu en matèria d’informació. Mantenia el monopoli de la televisió, molt influent en l’opinió pública; molt més que cap altre mitjà. La primera mesura que afectarà l’estructura dels mitjans de comunicació no arribarà fins al 4 de gener de 1977, amb la publicació de la Llei per a la Reforma Política, que traspassa la Cadena de Prensa del Movimiento... al Ministeri d’Informació i Turisme. El monopoli informatiu de Radio Nacional de España acabarà el 3 d’octubre de 1977... tres mesos i mig després de les primeres eleccions generals a un parlament constituent. En abril de 1977 s’havia derogat l’article segon de la Llei de 1966, però a través d’un decret que es va conèixer amb el significatiu nom de Llei Antilibel, que mantenia el segrest preventiu de publicacions en cas «de ataques a la unidad de España, la institución monárquica y las Fuerzas Armadas, y también en casos de informaciones obscenas o pornográficas». Enmig de les restriccions encara vigents, els joves periodistes assajaven el periodisme polític, el gran absent en els anys de la dictadura, s’endinsaven en reivindicacions laborals i professionals, i mantenien una certa cohesió davant els atacs (de vegades violents) de l’extrema dreta.

Si hi ha una publicació que al País Valencià represente a la perfecció l’emergència d’aquests joves periodistes a la recerca d’espais de llibertat, que s’havien de guanyar agosaradament en una redacció, és Valencia Semanal. Tres anys va durar; tres anys molt intensos. Tres anys als quals Carles Senso, l’autor d’aquest llibre, els ha dedicat una especial atenció per poder contextualitzar i entendre el significat d’una revista setmanal que esdevingué epicentre dels debats valencians de la transició. Carles Senso és, a més d’historiador, un periodista. Ell també. Un periodista al qual li agrada, als articles que escriu per al diari, parlar d’història. Un periodista al qual li importa la història del periodisme i que exerceix, amb coneixement de causa i formació adient, d’historiador de la premsa. De vegades, la proximitat, encara que siga per raons d’admiració, pot ser un entrebanc en l’anàlisi que els manuals de metodologia recomanen distanciat i fred. No n’és el cas. Carles Senso sap, com sabem tots, però ell millor que ningú, que Valencia Semanal esdevingué un planter. Els joves periodistes de la seua redacció van créixer com a referents de l’ofici –Rosa Solbes, Javier Valenzuela, Amadeu Fabregat, José Luis Torró, Emilia Bolinches, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Jesús Sanz, Ferran Belda, Emili Piera, etc.– i han ocupat llocs prominents i càrrecs de responsabilitat en el sistema de mitjans valencià de l’últim terç del segle XX.

El setmanari Valencia Semanal va ser un producte del fracàs del nacionalisme valencià en les eleccions de 1977. Aquest nacionalisme, bàsicament representat pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i per la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), tenia arrels intel·lectuals fusterianes, una certa influència entre sectors de la joventut universitària i escassíssim arrelament social. Quadres molt preparats, però nul·la base social. De manera que alguns dels seus components, en concret components d’UDPV, pensaren que un mitjà de comunicació, llançat inicialment com a setmanari i que, amb el temps, poguera esdevenir diari, podia ser un catalitzador de l’opinió pública, un mitjà que demostraria que la proximitat en comunicació era un equivalent a l’obediència només valenciana en política.

Ernest Sena, Paco Carrasco, Pedro Soler o la família Senent, els empresaris que llançaren la iniciativa, es movien en l’entorn de la democràcia cristiana nacionalista. Eren autonomistes ferms i estaven convençuts que la nova democràcia no demanava sectarismes. Així, ajudats per Amadeu Fabregat, van organitzar una redacció de periodistes joves que, ideològicament i en termes generals, estaven més a l’esquerra que els promotors de la publicació. De manera que la revista no va tenir, d’inici, una significació partidista. El que sí que es va llaurar, i Carles Senso ho estudia de forma particular, va ser una línia editorial molt nítida. En tot cas, els joves periodistes de Valencia Semanal eren ambiciosos, volien renovar també l’ofici, havien llegit i admiraven els grans autors del new journalism –Wolfe, Mailer, Southern, Talese– i havien quedat impressionats amb la capacitat d’influència que la premsa va demostrar en el cas Watergate.

Venien a renovar el periodisme i es trobaren amb les limitacions imposades per un món menut. Com feien els periodistes d’investigació de revistes agosarades com Interviú, els redactors de Valencia Semanal escorcollaven en la rebotiga de l’establishment d’arrels franquistes. Els empresaris que hi havia darrere de la revista eren «homes d’ordre», però amb una experiència antifranquista, de la clandestinitat, suficientment sòlida per posar-li les coses difícils als embarcats en l’operació UCD, és a dir, a aquells quadres que assumien el reciclatge des del franquisme a la nova democràcia.

No fa molt –juny de 2015– vaig participar en un taller de treball amb el professor Ramón Tamames, a propòsit de la premsa de la transició. Tamames, aleshores membre del Partit Comunista d’Espanya i professor celebrat per obres com Estructrua económica de España i La República. La era de Franco, em va contar que en 1973 José Ortega Spottorno, amic seu, s’havia ficat en el cap, amb altra gent, traure un nou diari. Amb el temps, aquest rotatiu prengué com a nom El País, i seria el diari més protagonista de la transició. Si més no, en 1973 Spottorno li demanà a Tamames que fera una tourné per algunes ciutats espanyoles per aconseguir capital inversor en el seu projecte. Tamames vingué a València, va contactar amb Vicent Ventura i, a través d’ell, amb diversos empresaris valencians que, tot plegat, donaren 15 milions de pessetes. Tamames es va sorprendre de l’èxit de la seua gestió: esperava certa participació, però no tanta. En cap altra de les seues gires recaptadores va aconseguir una quantitat semblant.

Potser una bona hipòtesi de treball fóra la d’una burgesia valenciana lligada a Valencia Fruits (Vicent Ventura) i a l’economia d’exportació, força interessada en el llançament de publicacions aperturistes que homologaren ràpidament Espanya amb Europa i donaren al País Valencià una autonomia suficient per a gestionar els seus interessos econòmics estratègics. En aquesta línia, podem trobar iniciatives com la de Valencia Semanal. Comptat i debatut, el capital social de Valencia Semanal era molt menor que la quantitat que acabe d’esmentar. Dit d’una altra manera: el capital valencià podia tenir interès per entrar en el món dels mitjans de comunicació, però considerava més rendible fer-ho en mitjans editats a Madrid, de gran volada, que pogueren tenir una influència determinant sobre el govern de l’Estat. A la fi, els interessos d’una economia exportadora es materialitzen en aranzels o en la manca d’aquests, i això depèn de decisions que ultrapassen l’àmbit local. Això explicaria els pocs diners que arribaren a Valencia Semanal, però també a altres iniciatives com Saó (1976), Diario de Valencia (1980) o Noticias al Día (1984).

El món menut amb el qual hagueren de topar els joves periodistes de Valencia Semanal que volien ser èmuls de Tom Wolfe no era, només, el dels diners. Era, també, el d’una política farcida d’entrebancs. Una política que no permetia contar-la sense ser-hi. Valencia Semanal, amb el seu to fusterià, autonomista i vindicatiu de l’autogovern valencià, esdevingué una de les primers contraparts del nou moviment que es bastia a la València de 1977 i que va reeixir a partir de 1978: el blaverisme. Valencia Semanal va presentar el blaverisme vinculat a grups residuals com Unió Regional Valenciana i Grup d’Accio Valencianista, com un reducte del franquisme. Una mena de neocentralisme (franquista) vestit de regionalisme i glòries locals. A finals de desembre de 1977 va esclatar una bomba a la impremta Vila, on s’imprimia precisament Valencia Semanal, a més de Cal Dir, butlletí del PCPV i El Poble Valencià, portaveu del PSPV. La tensió era evident, però semblava molt circumscrita. Si més no, el que en 1977 era l’expressió d’un búnquer local, l’any següent es convertia en una cosa molt diferent: la UCD, coordinada per Manuel Broseta i Emilio Attard, estretament lligada al diari Las Provincias, es decidia per una estratègia política que tindria conseqüències de llarga durada consistent a fer seu el discurs del blaverisme i aprofundir en l’anomenada Batalla de València, un debat públic sobre la llengua, els símbols, el territori i la seua denominació que buscava rèdits polítics.

Aquest llibre és també una nova llum sobre el moment àlgid de la transició, aquell en què la polaritat catalanisme/blaverisme vol desplaçar el tàndem esquerra/dreta sobre el qual havia girat majoritàriament la política valenciana fins 1978 i que tan malament li havia anat a la UCD, que veia com es consolidava l’hegemonia de l’esquerra al País Valencià. Valencia Semanal va ser protagonista perquè volgué mostrar les arrels del moviment i perquè volgué exhibir el nou blaverisme ucedista com un producte no estrictament local, pensat des d’altes instàncies per frenar el procés autonòmic valencià i per fracturar l’hegemonia política que l’esquerra socialista havia guanyat a les eleccions de juny de 1977 i que revalidaria en les generals i locals de 1979. Ni tan sols una publicació com Valencia Semanal va poder transitar tres anys intensos sense sotracs, tot i voler ser, també, un setmanari modern d’informació general. La política, la intensa política, ho arrossegava tot. També l’economia dels impulsors de la publicació, que a l’alçària de 1979 estava molt minvada. La revista, aleshores, va canviar de mans per recalar en les del partit polític, el PSPV-PSOE, que estava agafat entre focs creuats. Carles Senso no només explica eixe canvi de mans de la publicació, sinó que ens dona les claus per entendre la seua significació en els jocs de poder intern del nou adquirent.

Arriba, doncs, l’hora del lector. Carles Senso ha fet un esforç notable i pacient per investigar Valencia Semanal i la seua atrafegada vida en tres anys, el que discorren entre 1977 i 1980, molt intensos. El resultat ens endinsa en un temps apassionant contat per un jove historiador i periodista que no el va viure i que se’l mira des de la distància fent balanç de mèrits aconseguits, contradiccions assumides –Valencia Semanal s’escrivia en castellà– i oportunitats perdudes, però més encara, posant en valor el paper de la premsa en la configuració de les opinions públiques i en la seua qualitat actoral en la vida política.

Francesc-Andreu Martínez Gallego Universitat de València

REFLEXIONS PER A UN DEBAT

per Ferran Archilés Cardona

La mitificació de la transició començà ben aviat, començà de fet en encunyar-se el sintagma «transició democràtica» mateix, que serví per a donar cos i nom a un procés i alhora cloure’l. El procés de construcció democràtica quedava així fixat com un objecte, un objectiu a assolir i que per tant podia ser imaginat de manera concretíssima i al qual se li podia atribuir paternitats. La transició, però, fou exactament un procés, un moviment fluctuant i en canvi, no un lloc prefixat al qual arribar, ja predeterminat.

Tenen raó els qui des de fa ja un grapat d’anys s’han dedicat a revisar el procés de canvi democràtic i a matisar –si no a enderrocar– les premisses de molts dels eslògans triomfalistes servits a tort i dret. Això, però, no ens hauria de fer caure en l’adanisme en que semblen instal·lats alguns analistes que en els darrers dos o tres anys s’han entestat –i amb notable èxit mediàtic cal dir– en presentar les seues opinions com a absolutament novedoses i trencadores. No ho són. I a més no van acompanyades de veritables investigacions que donen suport a les gruixudes afirmacions que fan. En realitat, beuen d’un nou clima social i polític però de fonts ja antigues. Gairebé tot el que sembla nou... ja ho sabíem. Potser no sabíem que ho sabíem i en efecte això ja és prou greu, però ho sabíem. Una vegada més se’ns obre al davant l’abisme de les dificultats que els historiadors tenim per a fer arribar el nostre missatge més enllà de l’àmbit estricte de la disciplina acadèmica. Des de fa ja alguns anys no ens han faltat, ni de bon tros, les publicacions, els congressos i patracols realitzats amb perspectiva crítica sobre el període. Un article o altre, un llibre fins i tot, són llegits i comentats, en el millor dels casos per uns centenars de col·legues, més o menys benintencionats o displicents. El salt fins als mitjans de comunicació i un públic general és escàs, sovint inexistent. Un dia, algun hàbil comunicador fa la seua feina i els historiadors quedem acaçant mosques.

Des de 2008 un nou clima cultural ha predisposat la societat valenciana tant com l’espanyola a repensar moltes coses, potser totes. La crisi econòmica ens ha tornat molt més sensibles a les indignitats i les injustícies. Ara són el pa nostre de cada dia i la, de vegades, culpable innocència i fins i tot complaença que havíem exhibit ja no té cabuda. L’arrel de les nostres mals ha anat a cercar-se al mateix lloc d’on, sovint, se’ns havia dit que venia el nostre benestar. Havíem asombrado al mundo amb la nostra transició (o fou només amb la Movida madrileña?). Polítics i acadèmics espanyols anaven pel planeta explicant les bondats del que havíem sabut fer pacíficament. Ara altres acadèmics i polítics amenacen amb mamprendre el camí contrari. Esperem, però, que vagen guiats per la prudència que els seus predecessors és evident que no van tindre.

Perquè fóra desitjable no cometre un error: creure que els qui creien en un procés de recuperació de la democràcia diferent al que finalment s’imposà tenien prou força. No la van tindre mai. La societat marcà el camí –per dir-ho amb una ajustada expressió d’Ismael Saz– dels canvis: amb el moviment obrer, veïnal, els moviments socials, de reivindicació nacional, contraculturals, etcètera, al capdavant. Lluitaren a peu d’obra per empentar els canvis, per crear-los. Sense aquesta pressió la «transició democràtica» hauria estat precisament el dibuix en la pissarra que el «pilot del canvi» i els seus portaven en el cap. Fou aquesta pressió des de baix, contradictòria i diversa sempre, la que va fer que les coses canviaren. Però mai no tingué la força suficient per a imposar-se. El desencís i la malenconia dicten l’esperit dels temps. Crec que seria just recordar que la idea de desencís o de desencantament no és cap peculiaritat espanyola. Ni la transició fou modèlica ni el nostre desencís tampoc. Després del maig de 1968 hi hagué un moment en que tot semblà possible arreu d’Europa. Alguns es desencantaren ja a l’endemà de maig –són els qui ocuparien el poder una dècada més tard, per cert-, però la majoria de l’esquerra europea –i no europea– engegà una de les etapes més creatives (i sovint més absurdes també) de la seua història recent. Però a finals dels anys setanta tot havia acabat. Fou el temps d’un riflusso general. El cas espanyol demostra simplement, que el que no fou possible ací tampoc no havia estat possible enlloc d’Europa. Espanya visqué una oportunitat única: un canvi de règim. Però ni l’esquerra ni la societat espanyola estaven més ben preparades que altres societats i esquerres europees per a donar suport eficaç a un canvi de gran abast.

Sempre he pensat que fóra bo no llançar l’aigua i el xiquet per la finestra. Cal assenyalar amb precisió totes les mancances del procés de reconstrucció de la democràcia a Espanya. Però cal, també, evitar el perill de l’anacronisme i atribuir als nostres desitjos de l’ara i ací, una viabilitat que en 1975 mai no fou real. Fou tot un engany? Foren tots còmplices en una gran estafa? Tots foren «ells»? Per dir-ho a la manera del genial Joan Fuster, desencisat capdavanter, insubornable.

L’estudi de les dificultats i dels anhels d’una esquerra (im)possible és, en la meua opinió, un dels grans encerts del treball de Carles Senso sobre Valencia Semanal. El pas de la il·lusió al desencís és la trama d’aquesta obra minuciosa i precisa: no amaga noms ni responsabilitats. Senso ha escrit una obra cum ira et studio, l’autor no amaga la seua perspectiva crítica. Em resulta difícil, impossible, no donar-li la raó.

El País Valencià és un laboratori excel·lent de totes les contradiccions, possibilitats i límits del procés de recuperació democràtica engegat el 1975. Res no fou fàcil i res no fou atorgat. L’esquerra valenciana fou utòpica i possibilista, càndida i sagaç. La dreta valenciana fou implacable, trilera i incapaç. La batalla per la identitat valenciana és el millor escenari d’aquesta obra coral que fou reduïda a monòleg. A través de les pàgines de Valencia Semanal podem seguir-ne les acotacions i les veus dels apuntadors que sonen com a fons insidiós.

Al País Valencià no hi hagué un conflicte nacional en sentit estricte. Les forces del valencianisme polític eren massa minses i estaven massa disperses i diluïdes –la transversalitat no sempre és una virtut!– com per a ser una alternativa al discurs regionalista i nacionalista espanyol omnipresent. Eren però, un ariet visible i potencialment eficaç, engrescador. Per això fou l’objectiu preferit per part d’«ells». Paradoxalment, fou això el que el convertí en alternativa, per fràgil que foren les sues forces reals. No hi ha cap mena de dubtes de que sense l’espenta del valencianisme polític l’autogovern valencià futur hauria estat encara més limitat i pansit del que ho fou a partir de 1983. Sense la tensió que el valencianisme polític imposà, l’esquerra valenciana –majoritària des de 1977 al País Valencià– no hauria anat més enllà d’un regeneracionisme bien entendido. L’apassionant –i dolorosa– reconstrucció d’aquesta marc que en fa Carles Senso a partir de Valencia Semanal, inclosa la seua deriva final, és una mostra ben valuosa del que foren les possibilitats i sobretot els límits de l’evolució de la qüestió identitària al País Valencià. Al País Valencià, el pacte vingué després de l’enfrontament, i potser, en fi, de la derrota. Si es salvaren els mobles o aquests quedaren mullats malgrat tot és matèria d’opinió. És evident que la història del País Valencià s’hi jugà tant al País Valencià com als telèfons i despatxos de Madrid. La deriva final de la qüestió autonòmica al País Valencià, gestionada pel PSPV-PSOE i la UCD, encabí el cas valencià en el muntó general. Nosaltres no hem meravellat al món.