De la il·lusió al desencís

Valencia Semanal va desaparéixer per problemes econòmics, com moltes altres publicacions de la transició, a principis de juny de 1980. També pel desencís dels artífexs i per altres raons més subtils que apuntarem més endavant. Deixà de publicar-se amb una línia identificada amb les tesis del PSPV-PSOE, entitat que havia socorregut la revista davant la crisi financera que patia. Més exactament, en la defensa dels interessos del posteriorment president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma. Les vendes de VS, pel que fa al nombre de subscriptors, foren relativament humils, ja que no era fàcil, a finals de la dècada dels setanta, fer-se un espai en el panorama comunicacional valencià. Hi hagué altres projectes com Serra d’Or, que aconseguí 144 subscriptors entre 1962 i 1965, o Gorg, que disparà les seues vendes gràcies a la fidelització de quatre mil persones. VS tingué, durant tota la seua història als comerços, poc més de mil tres-cents subscriptors.

2. L’APARICIÓ DE VALENCIA SEMANAL EN PLENA TRANSICIÓ

La perspectiva històrica que permeten quaranta anys de fonaments democràtics han fet que molts intel·lectuals d’arreu de l’Estat espanyol qüestionen el modus operandi amb què es construí el famós procés autonòmic en la transició. Més enllà, el mateix pas a la democràcia (amb la signatura de la Constitució de 1978) queda en entredit per les àmplies mancances. La societat que, en l’actualitat, segueix negant-se a la investigació del franquisme, a l’obertura de fosses comunes de la Guerra Civil, a la reforma constitucional o a la nova onada de reformes estatutàries, és fruit d’aquell ambigu procés autonòmic incomplet. El pas de la dictadura «feixistalitzada» –com diria Ismael Saz (2004)– a la democràcia parlamentària no va ser un camí tan idíl·lic com volgué vendre’s. Molts dels participants o de la ciutadania que observà els moviments entén el procés com el millor que es pogué dur a cap. Al contrari, les noves generacions, criades plenament en democràcia, poden observar l’immobilisme existent al voltant dels pactes de la transició com un símbol de temps antics. Tanmateix, el presentisme pot afectar la visió de la transició. Afirmar que va ser tancada en fals és construir la història amb les circumstàncies polítiques i socials que es viuen avui, exigir als dirigents i als ciutadans dels anys setanta que actuaren segons els avenços que es gaudeixen al segle XXI. Cada moment de la història és fruit de la seua època, de les circumstàncies, del pensament, de les persones. No és errònia la revisió, però cal respectar el treball realitzat en un període crispat i inestable en el qual el record de les agressions i assassinats franquistes encara estava molt viu. La por és clau per entendre la transició. Es critica, això sí, la voluntat que es respecte un model creat en la transició que pretén que les claus d’aleshores seguisquen responent les demandes de la població d’avui. És una mena de presentisme a la inversa. La transició es configurà sobre una sèrie de paràmetres polítics que ara (després de moltes dècades) han quedat obsolets a l’hora de contestar les noves preguntes.

Els coneguts com a artífexs de la transició espanyola van afrontar la construcció de la nova democràcia amb un caràcter adamista que va ocultar moltes de les anteriors pretensions democratitzadores del país, amb una infinitat de lluitadors per la llibertat contra el règim autoritari encara soterrats en les cunetes. Quan el dirigent sindical (i comunista) Marcelino Camacho va expressar en 1977 que ells, com a comunistes tantes vegades agredits, «hemos enterrado nuestros muertos y nuestros rencores», el discurs de l’acceptació sota paràmetres inacceptables es va fer visible. A França, avui dia, segueixen sonant les campanes el primer diumenge de cada mes per a recordar els bombardejos nazis. «La memòria d’una democràcia no pot ser una altra cosa que la memòria de la construcció de la democràcia», considera el professor Monedero (2013: 39). Els mitjans de comunicació, que haurien d’haver jugat aquest paper com a agents convençudament democràtics i democratitzadors, es caracteritzaren, nogensmenys, per oferir (entre les capçaleres més importants i venudes) un periodisme voluntàriament submís i intel·lectualment silenciat, perquè en els quadres directius se situaren alguns dels sectors més retardataris de la societat espanyola, amb incapacitat d’avançar-se als temps, provocar o respondre les demandes de la societat, fugir de la missió pactada per les corporacions hegemòniques i capitanejar una contribució democràtica. L’oficialisme imposat pel franquisme passarà amb el temps a ser oficialisme pactat pels principals partits, aproximant-se sempre a unes elits que els asseguraven cotes de poder i, parallelament, posició social. Sols alguns mitjans –clandestins durant la dictadura i tàcitament marginals durant la democràcia– assumiren la lluita amb convenciment per la democràcia i els seus valors.

Com defensa un nou corrent de pensadors a l’Estat espanyol (contradient les veus que defensen que el camí a la democràcia va ser obra de quatre polítics il·luminats i el rei Juan Carlos), no hi havia pissarres en les quals s’establira l’esdevenir de la transició. Tanmateix, sí que existia una clara i preparada (des de les elits) voluntat de quin havia ser el discurs que acabara per difondre’s i convertir-se en hegemònic entre la població. Aquests processos s’han demostrat, durant tota la història, com a espontanis, com una suma d’esdeveniments més aviat de caràcter atzarós. Molt al contrari, hi havia clars propòsits per la consecució dels quals es va treballar amb duresa. Un dels propòsits va portar a modificar la dialèctica discursiva per a oferir una confrontació entre reformistes i immobilistes, deixant de costat un debat més real entre franquistes (i, per tant, antidemocràtics) i antifranquistes. Es va començar a crear, així, un debat coix que va vendre els avanços democràtics com a assoliments del consens de les elits i no com a exigències de la societat civil. Quant a aquests propòsits, estudis que vindran (que han de venir) han d’estudiar la influència que tingué el govern dels EUA en la transició, després dels successos de Xile en 1973 i Portugal en 1974. Un govern que va vetar en les Nacions Unides la condemna dels últims assassinats del règim franquista. L’objectiu de l’imperi nord-americà era seguir comptant amb les bases militars en territori espanyol, frenar la influència comunista (sense pes a Espanya més enllà dels lluitadors antifranquistes) en el sud d’Europa i afermar els interessos econòmics (i amb ells, estratègics) de l’imperi capitalista. El paper de la CIA nord-americana ha sigut apuntat per alguns autors, però encara hi ha molt a dir; Vernon Walters és un personatge tal vegada massa important per a que no el conega ni un 1 per cent de la població espanyola.

El secretari d’Estat nord-americà va manifestar a l’ambaixador americà en Espanya, Wells Stabler –en 1975, pocs dies abans de la mort de Franco i per telegrama–, que l’objectiu dels EUA a Espanya era seguir enfortint el conjunt de relacions polítiques i de seguretat, i qualificava com a negativa l’entrada de formacions comunistes en el govern. El seu país, deia Kissinger, «exercirà un paper estabilitzador i de suport, i aconsellarà en contra de qualsevol esforç per impulsar canvis més ràpids, que pogueren forçar el procés més enllà dels límits realistes, amb el risc de provocar reaccions greus» (citat a Monedero, 2013: 78-79). Vázquez Montalbán va denominar «correlació de febleses» aquella fragilitat entre el vell que semblava eixir i el nou que semblava arribar. Va ser, en aquesta indefinició, quan el paper del poder (econòmic, financer, intel·lectual, estratègic o imperialista) va ser clau en la definició del procés, amb l’objectiu que els nous temps no s’edificaren sobre transformacions sense control. Eloqüents van ser les paraules d’Arias Navarro quan va afirmar allò de «o hacemos el cambio nosotros o nos lo hacen» (Monedero, 2013: 77), que s’adiuen amb l’afirmació de Marx –evidentment, sense saber-ho– segons la qual els valors dominants són sempre fruit de la ideologia de les classes dominants. Amb el temps, la dreta es va reformular i l’esquerra –representada parlamentàriament per PSOE i PC– va desmobilitzar el carrer, amb la intenció de dirigir el procés des de les cúpules. Com han mostrat els estudis d’Alfredo Grimaldos (2004) o Mariano Sánchez (2010), la repressió va seguir tenint un fort paper, amb la violència de l’extrema dreta sense repercussions judicials (un fet que es va constatar amb major intensitat al País Valencià). Sánchez comptabilitza en les seues anàlisis que, entre 1975 i 1983, van morir 591 persones per violència política, entre les quals es comptaven 188 morts per actes de les forces de seguretat o repressió. En les comissaries o en les presons van morir vuit detinguts. El fet que la policia carregara sobre els manifestants es va fer una pràctica habitual i rara era la concentració reivindicativa en la qual no hi hagueren detinguts i ferits de diversa gravetat. A més, diferents partits d’ideologia clarament republicana no van poder, directament, concórrer als comicis electorals, com ara Esquerra Republicana de Catalunya o el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana. Segons Monedero, la transició es va construir sobre l’acord entre l’exèrcit i els principals sectors econòmics del país per a assegurar els privilegis obtinguts durant els quaranta anys de dictadura; la voluntat continuadora de la dreta, la incoherència ideològica del PSOE i l’excessiva cessió del PC; les exigències externes per a mantenir l’Estat espanyol en el bloc occidental; el segon exili (aquesta vegada intern) dels intel·lectuals i la feblesa de la societat, amb poca capacitat de resposta després de la dictadura i sotmesa a la por d’una nova intervenció militar.

La història de la transició –entesa com la construcció narrativa «comprensible» adreçada a la població– s’estructura des de paràmetres personals i socials, amb una preeminència dels primers en un moment d’expansió de mitjans de comunicació moderns que premien el personalisme, potenciat per la televisió en expansió. Serà així com fets i personatges prendran sentit a ulls d’una ciutadania que necessita conéixer i comprendre uns nous temps arribats de forma accelerada. Per a l’ordre de la nova situació (i els seus equilibris sustentadors) i l’organització estratègica de funcionament es veié la necessitat de fer una descripció exhaustiva del món en el qual s’intervenia i es desenvolupà un exhaustiu treball d’edificació de la memòria de la col·lectivitat. El règim establert mitjançant el consens volgué fer hegemònic un relat que acabà per ofegar els altres, fent ús excessiu d’oblits, per exemple, tant de la dictadura franquista com de la república democràtica de la dècada dels trenta. Sols en teoria, perquè el franquisme estigué sobrevolant el nou procés, mentre que la democràcia dels anys trenta fou absolutament silenciada, sense capacitat per aprofitar el que Bloch anomena l’excedent utòpic dels moviments d’emancipació. Ho aconseguí el nou règim, a més, a través de la utilització dels fons públics i els aparells de l’Estat per l’exigència, entesa com peremptòria, de controlar el pensament de la població i inocular-hi la realitat que «calia» creure per assegurar l’estabilitat de la nova etapa. Sense els oblits i els abusos no és possible entendre determinants relats que acaben convertint-se en memòria col·lectiva a través dels mitjans de comunicació, nou camp de batalla pel que fa al nou període democràtic espanyol. Durant dècades (com definiren Berger i Luckmann) es va construir un món que es donava per descomptat, es va generalitzar una apropiació simbòlica del passat com a instrument polític per controlar favorablement (amb la correlació de forces de cara) els consensos i conflictes. Uns consensos que reproduïen molts dels interessos de les velles oligarquies, a les quals simplement (a manera de reforma) se’ls aplicà les exigències de les noves oligarquies. Com defensa Marta Rovira (2014: 39), els abusos de la memòria són, en el cas de la transició, els abusos de l’oblit: «Sempre es pot explicar el passat d’una altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs d’acció. Per tant, la memòria és sempre producte d’una manipulació». Una manipulació que esdevé políticament rellevant quan és imposada com l’única història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mitjà de la por o de l’adulació. Se situà així la transició com un punt d’arribada en el qual semblaven satisfetes moltes de les pretensions de la població valenciana i espanyola. Es vengué com un punt de partida i acabà sent, durant moltes dècades (i encara), un punt d’arribada. Es vengué com un motor del canvi que reportaria el nou Estat i acabà com un filtre (enormement atapeït, a més) que dificultà l’arribada de moltes de les necessitats democràtiques del país. Els nous equilibris mantingueren molt de l’ordre dels antics i afavoriren més bé poc les aspiracions de les classes subalternes. La dictadura morí en el carrer per la forta empenta del poble (l’any 1976 fou clau), però el règim perdurà en molts mitjans de comunicació, que crearen el discurs i amb ell molta de la realitat que els beneficiava. Profecies autocomplides, en diran uns. Silencis i mentides, en diran d’altres. A VS no es van permetre mai –fins i tot es van combatre– les ambigüitats en la memòria i la difusió monopolitzant del relat per ofegar possibles escletxes d’un discurs que sovint va ser utilitzat per justificar i reescriure –en contra de la veritat no escrita, potser, però sí viscuda– situacions pretèrites, sovint vinculades al franquisme i els seus protagonistes, que aprofitaren el control de la construcció del relat per introduir-se tranquil·lament en la democràcia mitjançant distorsions extremes, mitges veritats enverinades i mentides insultants.

La premsa assumeix que se li demana una posició responsable que no qüestione els fonaments de la transició per no posar-la en perill i acompanya el canvi polític pràcticament sense capacitat de crítica, convertint-se (voluntàriament) en un aparell més de l’Estat en el seu control del discurs preeminent. El procés constituent que naix al carrer es tanca a les institucions –on perdura molt del franquisme, cas paradigmàtic és la judicatura– i als ens comunicacionals, protectors d’un statu quo que els posiciona al capdavant d’un mercat canviant i inestable. VS aposta per estils i prioritats informatives rupturistes que trenquen amb l’amable maquillatge amb què la dictadura pretén disfressar el paper en la història de nombrosos personatges per fer-los un lloc en la naixent democràcia.

Mentre la Segona República –no cal recordar que havia sigut la darrera democràcia coneguda al país– fou presentada sovint com un exercici polític llunyà, exòtic i inclús caòtic, del franquisme sols es vingué a recuperar allò que podia ser utilitzable en la nova etapa plural després de la mort del dictador, en un missatge que inclús calà en determinades forces d’esquerres, que volgueren oferir preeminència en les oportunitats obertes i exigir-se a oblidar. En aquest clima, exigir responsabilitats als responsables criminals de la dictadura suposava (o així fou venut) un exercici d’irresponsabilitat.

Contràriament, VS apostà per la construcció de referents i simbologia alternativa a l’hegemònica, reequilibrant la realitat valenciana mitjançant paràmetres silenciats durant dècades. Referents que treballaren pels valors i els beneficis col·lectius, cantants que s’expressaren en una llengua tantes vegades perseguida i condemnada, manifestants compromesos amb causes «perdudes», partits polítics minoritaris i lliures, per tant, d’exigències consensuals. En un moment, a més, en què qualsevol lectura en clau valencianista era interpretada –seguint l’estratègia polaritzant– com una visió nacionalista. L’èxit que aclapara arribà com a conseqüència de saber recollir la insatisfacció i la mobilització difoses en la societat valenciana, més per la incapacitat d’oferir alternatives útils de les classes dominants que per la capacitat de canvi dels estrats populars, sobretot a partir de 1977, quan decau la pressió al carrer. Contra alguns «creadors de discurs i realitat» com VS apareix la capacitat de reacció de les elits de dretes per configurar respostes ciutadanes mobilitzades amb conflictes ambigus i allunyats de la discrepància tradicional entre «dalt» i «baix». Al territori valencià, una Batalla de València que s’emmascara en el conflicte dels símbols intentà reintroduir velles jerarquies i legitimitats amb el suport dels aparells de l’Estat. La legitimitat de l’oposició franquista convertida en equips de govern fou combatuda amb la força de la convicció (mitjans de comunicació) i la coacció (violència de tot tipus permesa per l’Estat). L’oligarquia franquista acaba marcant el discurs i el tempo polític per a mantenir molts dels equilibris antics, mentre les aspiracions ciutadanes –sovint mal representades per les noves opcions polítiques– se silencien amb algunes aportacions al nou organigrama estatal. Dins aquest marc, VS fou com una coma en l’escriptura, necessària per a entendre el relat de la transició. No aconseguí configurar-se com un punt i a part i ni molt menys com un punt final, però sense el signe de puntuació que introduïren en la frase els Sena, Carrasco o Fabregat no és possible entendre la història del País Valencià.

L’etapa intensa de la transició, pel que fa a la política, abraça des dels mesos anteriors als comicis electorals generals de 1977 fins al «frustrat» colp d’estat del coronel Tejero en febrer de 1981. VS s’emmarca totalment dins aquesta època: aparegué poc després i desaparegué poc abans d’aquests esdeveniments situats als pols. Les eleccions generals celebrades l’any 1977 foren guanyades per les formacions polítiques d’esquerra al País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV) per davant de la dreta representada per la Unión de Centro Democrático, Alianza Popular i la Candidatura Independent de Castelló (CAIC). El País Valencià sorgia d’aquestes eleccions com una nació clarament d’esquerres però amb un missatge que obrí molts ulls cecs d’utopia, entre ells a alguns dels artífexs de la revista que centra aquest estudi. Les dues formacions nacionalistes (Partit Socialista del País Valencià-PSPV, socialista, i Unió Democràtica del País Valencià-UDPV, democratacristiana) van ser apartades a un segon plànol de l’esfera política valenciana, obtenint uns resultats prou decebedors.

Segons Alexandre Crespo (2003: 6), «malauradament per a les aspiracions nacionalistes, les eleccions de 1977 representaren la creació d’un sistema de partits polítics valencians diferent al model de la clandestinitat, model basat en les forces d’obediència estatal, més o menys valencianitzades, i que deixà fora del parlament les organitzacions d’estricta obediència valenciana». Sanz i Nadal (1996: 246) havien dit abans: «Mai tants van saber explicar tan malament l’estima pel seu país i la passió per la seua terra, i van aconseguir tan poc com a col·lectiu».

Aquella decebedora derrota d’UDPV i PSPV –decebedora per a la intellectualitat nacionalista– facilità l’aparició de Valencia Semanal. La celebració de les eleccions i la victòria de l’esquerra va repercutir decisivament en la mobilització ciutadana i política a favor de l’autonomia, que va tenir tres dates que destacaren en aquells moments: la constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb tots els diputats i senadors valencians l’agost de 1977; la multitudinària i històrica manifestació del 9 d’Octubre de 1977 i la constitució del Consell del País Valencià –govern preautonòmic– en març de 1978.

La dreta valenciana de la UCD –el partit construït ràpidament a l’entorn d’Adolfo Suárez i que guanyà les eleccions a l’Estat espanyol– reorientà la derrota en les eleccions al País Valencià cap a una estratègia política cada vegada més radicalitzada en què començà a prendre força la ideologia blavera. UCD utilitzà el conflicte blaver per capgirar l’hegemonia que l’esquerra havia aconseguit al País Valencià. A les pàgines de Valencia Semanal, Ramir Reig (1980) deia sobre el blaverisme que era una mescla «de primitivisme indigenista (que arriba a inventar-se una llengua en base a les incorreccions de la parla popular), exaltació de les tradicions aldeanes i municipals elevant-les a la categoria ontològica d’essència del valencià, reducció de la història a anècdotes magnífiques de sabor foral i tot això adobat amb un difús ressentiment de marginats malgrat ser els millors». La dreta, després de l’anàlisi dels primers resultats electorals, inicià una estratègia coordinada des de Madrid amb la qual s’intentava capgirar el sentit del vot dels valencians per tombar l’hegemonia de les forces d’esquerres, sobretot del PSOE. L’anomenat blaverisme pretengué instal·lar a la societat valenciana un debat fictici per posicionar les diferents forces polítiques en un tema polític basat en la simbologia més trivial, fins aleshores molt allunyat de la societat i que introduïa elements de caràcter emocional, ben distants de la llavors dominant opció electoral segons la divisió de classes. La historiografia ha estudiat aquestes estratègies de conducta dels partits, que anomena cleavage política, un concepte que s’utilitza per dividir en blocs la societat analitzant la tendència dels seus vots. La hipòtesi preliminar és que els votants no es divideixen en grups predefinits de pros i contres a favor o en contra d’un determinat tema. Hi ha moltes divisions en la societat, però Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan (1967) van definir quatre cleavages bàsiques de la civilització occidental després de la Revolució Industrial. D’acord amb Lipset i Rokkan, aquestes divisions determinen l’aparició i el contingut de tots els partits europeus. Ells diferencien entre propietari-obrer, centre-perifèria, camp-indústria i estat-església.

En el cas valencià, l’estratègia anticatalanista instal·lada sobretot a partir del segon lustre de la dècada dels setanta aconseguirà –com així estava previst–desviar l’atenció de l’electorat per «ordenar-lo» segons la seua opinió quant al valencianisme, de la seua concepció de la identitat pròpia. El debat, fins aleshores, havia estat allunyat de l’àmplia majoria dels votants, s’havia limitat a desenvolupar-se entre les elits intel·lectuals pròximes a la Universitat de València. Les forces polítiques d’esquerra –encara que de vegades amb certa ambigüitat–hagueren de posicionar-se en favor de les tesis intel·lectuals i per tant apostaren (principalment) per les teories desenvolupades per Joan Fuster en els seus estudis dels anys seixanta, mentre que la dreta assimilà un anticatalanisme amb escassa tradició al territori valencià per erigir-se com l’autèntica defensora dels interessos ja no nacionals, sinó més bé sols autonòmics i clarament regionals dins el marc espanyol. Luis Amador Iranzo (2011) ha exposat que l’explicació

és més senzilla, o més prosaica, si es vol. Tot es redueix a una confluència d’interessos: els d’un partit, UCD, per trobar un discurs amb ganxo per al seu electorat; una figura de prestigi, Manuel Broseta, per trobar un projecte amb el qual llançar la seua carrera política; i un periòdic, Las Provincias, per recuperar el seu paper tradicional com a portaveu de la burgesia valenciana. L’equació es resol amb l’ingrés de Broseta en UCD i l’ús del discurs anticatalanista basat en els símbols –encoratjat inicialment per l’aparell franquista– tant per aqueix partit com pel diari degà. Cal precisar que no hi ha una conspiració o una confabulació entre els actors citats, ni tampoc fermes conviccions ideològiques o identitàries darrere. Més aviat es tracta d’una confluència progressiva d’interessos –els de Broseta i Las Provincias, d’una banda; i els d’UCD, per una altra–en els quals les decisions es van prenent sobre la marxa, en funció dels esdeveniments i amb el clàssic procediment de prova-error.

Si els rumors de conspiracions i la violència generalitzada a l’Estat espanyol era una pràctica usual, al País Valencià estava a l’ordre del dia, més del que contaven els mitjans de comunicació, fins i tot de manera institucionalitzada. Per a restar poder a les forces d’esquerra, eren invitats a l’acció tant grupuscles neofeixistes com veïns i veïnes amb propensió a l’histerisme. El president del Consell, Josep Lluís Albiñana, fou assetjat en dues ocasions, els representants polítics eren agredits, increpats i insultats durant els actes oficials, es col·locaren artefactes explosius en llibreries i en dependències personals d’intel·lectuals. El clima probèl·lic es transformà, en l’àmbit electoral, en un possibilisme reformista que dominà pràcticament tot l’espectre sociològic i es manifestà en el repartiment de vots entre UCD i PSOE, en detriment de formacions nacionalistes que desapareixerien després de les primeres eleccions, com ara UDPV i PSPV. També a costa del PCPV, que obtingué un escàs deu per cent dels vots després d’haver canalitzat la lluita antifranquista.