De la il·lusió al desencís

Les tendències de vot europeu s’imposaren en una societat moderna i les formacions d’esquerra abandonaren els seus plantejaments inicials per arrimar-se a latituds més pròximes al reformisme moderat. Els enfrontaments partidistes tingueren com a víctima de luxe el procés autonòmic valencià, que entropessà amb continus obstacles, sobretot com a fruit de la manca d’interés en la negociació de la UCD, en la qual les transaccions de l’Estat a les autonomies xocaven amb els seus rèdits electorals. El fet és que abans de la mort de Franco, es denominava valencianistes aquells que lligaven les reivindicacions democràtiques a la recuperació de la cultura i la llengua i al dret de recuperació del poder autòcton dins l’Estat espanyol. Es vinculaven així les proclames polítiques amb les culturals. A partir de 1975, amb l’inici dels processos autonòmics iniciats arreu de l’Estat, aquesta situació es traduí en unes forces d’esquerra que representaren els nous temps per la seua alineació amb la democràcia i la vinculació amb el valencianisme. Contra això, es planteja una ofensiva de la dreta conservadora hereva del franquisme que utilitzà el catalanisme per deslegitimar l’arrel social de l’esquerra. El blaverisme suposà la consolidació d’un valencianisme buit i acientífic venut al poder. En paraules del professor Reig Cruañes (2008:10):

La participació de la Comunitat Valenciana en el procés de transició a la democràcia fou peculiar en, almenys, tres aspectes: en primer lloc, l’aparició d’una «qüestió valenciana», que contribuí decisivament a la conformació final del denominat Estat de les Autonomies. En segon lloc, l’emergència d’aquesta reivindicació autonòmica no es degué tant a la potència, més aviat escassa del nacionalisme històric, encara que tingués en ell el seu origen, com una sort de contagi o valencianització dels partits estatals de major pes. I en tercer lloc, la reacció d’aquesta valencianització. Reacció orquestrada des dels centres de poder franquista que, amb el suport d’organismes de l’entramat civil (festes, esports, etc.) i instrumentalitzant emocions i símbols molt arrelats, saberen mobilitzar importants sectors populars en el que després es denominà la Batalla de València. Amb ella, aconseguí condicionar la recuperació de les institucions d’autogovern, encara que fracassà en el propòsit de desarticular les majories polítiques d’esquerra en la Comunitat.

L’estratègia «valencianera» (així identificava el setmanari Valencia Semanal el moviment blaver), acabà proporcionant a alguns sectors un fruit de llarg durada. Els seguidors d’aquest moviment han estat identificats pel seu fort component xenòfob, per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme. Fou el mateix Amadeu Fabregat el que encunyà el terme bunker-barraqueta en el seu article «El bunker-barraqueta i la Santa Inquisició» publicat en Quatre, un suplement inclòs en la revista Dos y Dos (publicada el 16 de maig de 1976):

El nostre «bunker», homologable amb la resta dels «bunkers», menysprea la cultura. Com els nazis que cremaven llibres a «La cadutta degli Dei», els amos i senyors de la barraqueta, els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina, no s’estan de res: els va la vida i ho saben. Per això badallen i es foten rots davant el parer de la Universitat i l’opinió dels acadèmics de la Llengua i de la Història sobre el tema de la llengua dels valencians, per això s’atribueixen la representació del poble protestant grosserament per la celebració d’un congrés de cultura catalana, per això es fan el sord davant l’èxit apoteòsic d’una contra-exposició motivada per l’autoritarisme sense disfressa d’un dels ajuntaments més franquistes i antidemocràtics de tot l’Estat espanyol.

Al voltant de les dates del naixement de la revista Valencia Semanal que centra l’estudi, és a dir, inicis de 1978, i fins a la desaparició del partit dretà després de les eleccions generals de 1982, els eixos fonamentals de l’estratègia política de la UCD valenciana no es van alterar en els trets essencials: un important foment de l’anticatalanisme, intent de fre del procés autonòmic valencià i afirmació del victimisme provincialista. Si en un principi, les tesis blaveres s’havien recolzat en l’aparell de poder franquista (i, com aquest, estava destinat a desaparéixer), el gir polític de la UCD capitanejat per Abril Martorell féu revifar aquest moviment populista. Com defensava Alfons Cucó en el seu estudi sobre la transició valenciana (2002: 360):

Als darrers anys setanta, per reeixir en la tasca projectada, a l’equip dirigent d’UCD no li calia sinó potenciar i ampliar els àmbits d’actuació d’un anticatalanisme parafeixista, i d’un populisme primari i antiintel·lectual que s’havia covat en ple franquisme, clarament estimulat pel règim, als moments aurorals dels primers textos ideològics fusterians. Amb la connivència dels governs civils; amb la col·laboració de Fuerza Nueva, del GAV i d’altres «partides de la porra»; amb la cobertura i l’estímul d’un elevadíssim percentatge del conjunt dels mitjans de comunicació (dels quals el diari Las Provincias fou sempre nau capitana), es va crear una «cultura del no»: una barreja d’inanitat intel·lectual, de «regionalismo (sovint de provincialismo) bien entendido», i d’histèria col·lectiva localista, que probablement constitueix un dels fenòmens de masses més espectaculars i tòxics de tota la història valenciana del segle XX.

A l’altra banda se situà una esquerra eminentment jove i dèbil, organitzada –quan ho estava– al voltant de la Universitat, els sindicats i alguns partits polítics en creació.

El blaverisme aconseguí, amb el pas dels anys, un fort arrelament, sobretot entre les velles classes mitjanes valencianes conformades per petits comerciants i artesans de l’àrea metropolitana de València i els agricultors petitburgesos enriquits amb el comerç de la taronja, fonamentalment a les comarques centrals: des del sud litoral de la província de Castelló, el litoral de la província de València i algunes localitats del nord de la província d’Alacant. El 1977, només el partit d’extrema dreta Alianza Popular incloïa elements anticatalanistes en el seu programa electoral, però a partir de 1978, ja la UCD i els mitjans de comunicació més pròxims a aquest partit els convertiran en el seu element unificador intern i de desgast de l’esquerra del País. Segons explica Alexandre Crespo en la seua tesi doctoral (2003: 34),

la divisió no estigué, des del punt de vista sociològic, en la dialèctica esquerra-dreta, sinó, més aviat, en funció dels orígens social i de la tradició política-cultural de cadascú dels individus. El nou nacionalisme fusterià arrelà, predominantment, entre les noves generacions d’universitaris progressistes procedents de zones rurals valencianoparlants, de bona posició social i familiarment d’adscripció ideològica conservadora. Pel que fa a l’anticatalanisme, aquest tingué un component de populisme interclassista i es manifestà, majoritàriament, entre sectors socials de mitjà o baix índex intel·lectual de la ciutat i l’Horta de València.

La constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, el 4 d’agost de 1977, rebé un suport enorme amb la històrica manifestació d’octubre del mateix any, amb més de cinc-centes mil persones pel carrer de la capital –o això es diu– exigint el restabliment dels drets dels valencians com a poble. La multitudinària manifestació representà el punt més àlgid de les reivindicacions valencianistes però també ajudà a despertar la dreta. La consciència valencianista creixia a un ritme desconegut, animada pels nous temps de llibertats. Mig milió de persones demanant l’Autonomia i un Estatut digne per als valencians era massa gent per a una dreta que començà a moure la seua maquinària al voltant d’una ideologia-moviment capitanejat per grups retardataris, nostàlgics i ultradretans que veien agressions en el procés de democratització del país. L’anticatalanisme es féu fort en les diputacions provincials i els ajuntaments de les capitals de província, en partits postfranquistes com Alianza Popular i, posteriorment, ja amb la derrota electoral minant els seus peus, en la UCD, un partit fins aleshores dividit que s’unificà al voltant del conflicte fictici contra el moviment cultural valencianista (per a ells, catalanista) personificat en la política pels partits d’esquerra.

És aleshores quan cobren protagonisme personatges com Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta. Mesos després, a l’abril ja de 1978, es constitueix el Consell preautonòmic com a òrgan de govern provisional. Un ens consensuat i amb la representació repartida segons el percentatge de vots obtinguts en les primeres eleccions. La presidència recaigué en el socialista Josep Lluís Albiñana. Les intencions teòriques manifestades per tots els partits polítics a través del consens autonòmic (obtenir la màxima autonomia per als valencians i per la via més ràpida) queden en un no-res en la pràctica, perquè les diputacions controlades pels poders conservadors afins al règim anterior es negaren a transferir funcions al Consell i obstaculitzaren els seus treballs mitjançant el bloqueig econòmic. Quan se solucionà la problemàtica amb la celebració d’eleccions locals, la situació era ja ben diferent, sotmesa a paràmetres polítics i socials irreversibles. És llavors quan s’allunyen totalment les decisions electorals de la ciutadania i la conformació del govern valencià. Malgrat tot, l’hegemonia de les forces polítiques d’esquerra seguí vigent com a resultat de les primeres eleccions generals i municipals celebrades en 1979. PSOE-PSPV i PCE sumaren entre ambdues formacions 15 escons (13 i 2 respectivament), mentre que la UCD, amb tota l’ofensiva espanyolista al darrere sols pogué igualar els resultats socialistes. Tanmateix, la formació de centre-dreta aconseguí adjudicar-se l’important control sobre les diputacions d’Alacant i Castelló, que acabarien reportant-li un poder clau en els següents mesos, bloquejant políticament el Consell del País Valencià, en impedint-li desenvolupar les seues escasses competències. El funcionament del Consell estigué durant uns quants mesos en situació de bloqueig per diferents aspectes de la vida política i social, tant valenciana com espanyola. El govern central no transferí les competències pactades a l’ens autonòmic fins al juny de 1979, quasi un any després del que es preveia, en matèries com turisme, agricultura o urbanisme. Tanmateix els recursos del Consell, en l’àmbit econòmic, eren molt limitats. Un exemple significatiu és que les diputacions provincials comptaven amb més de set mil milions de pressupost anual, mentre que el Consell no superava els cent dotze milions. El Consell també hagué de recórrer a la legislació per obligar les diputacions a fer la transferència de competències.

Abans dels comicis electorals, l’ofensiva popular de l’esquerra contra el règim franquista no tenia precedents. Les contínues accions del moviment en forma de vagues, protestes o assemblees foren ràpidament secundades per les reivindicacions sociopolítiques que demanaven majors llibertats i drets, i posaven de manifest que la societat no permetia de cap manera la continuïtat del franquisme. El nomenament de Suárez, la Llei per a la Reforma Política i el referèndum acceleraren el procés en favor de la via reformista. Igual que havien fet altres comunitats autonòmiques «no històriques» per accedir a la via ràpida de l’autonomia –com s’ha dit–, al País Valencià també s’inicià el procés d’adhesions de les administracions locals. El 88% dels ajuntaments alacantins, el 93% dels castellonencs i el 99% dels valencians mostraren el seu suport a la iniciativa del Consell presidit per Josep Lluís Albiñana. Cercaven aconseguir, com s’havia aprovat al Consell del País Valencià del 25 d’abril de 1979, el major grau d’autonomia possible per al poble valencià. Signaren ràpidament la proposta les ciutats grans governades per l’esquerra, mentre que les ciutats mitjanes i els municipis menys poblats amb administracions governades per les forces de dreta es mostraren poc proclius i sols s’incorporaren a la iniciativa quan ja es trobava força avançada. El procediment va finalitzar al mes d’octubre de 1979, dins del termini legalment fixat, d’una manera semblant a com havia ocorregut també a Andalusia i Canàries. Albiñana presentà els documents per accedir a l’Autonomia per l’article 151 el 17 de desembre en el Ministeri de l’Interior, però la UCD argumentà que no s’especificava la via d’accés i cancel·là el procediment proposat. La conseqüència primera fou la dimissió del president del Consell i la retirada dels socialistes d’aquest organisme. La por monopolitzà un camí autonòmic que acabà a les mans de Madrid, finalitzant el «café per a tots» per donar pas a una via lenta que afectà el País Valencià. La manca de consideració de «comunitat històrica» alentia els passos.

La modificació de la llei sobre la composició de l’ens autonòmic permet que la majoria d’esquerres votada a les eleccions acabe convertint-se en un Consell de dretes pel poder de les diputacions, paralitzant per complet l’executiu autonòmic i forçant l’eixida del president Albiñana qui, abans, protagonitzà pràcticament en solitari la denominada «iniciativa autonòmica» per aconseguir el suport de tots els pobles valencians al procés per la consecució de l’Estatut. El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat l’èxit de la campanya d’Albiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou l’eixida del Consell i l’obligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir d’ací, amb la nova presidència d’Enrique Monsonís, d’UCD, el procés autonòmic quedà paralitzat –cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos– fins al sobresalt de l’intent de colp d’estat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.

En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia d’Estat, aconseguí evitar que el «problema català» s’estengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de l’Estatut d’Autonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià s’havia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.3

Després de l’eixida d’Albiñana pel desencís a Madrid –en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació–, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de l’any següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció d’aquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, l’ampliació de l’anticatalanisme i la definitiva paralització d’un procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més d’un any. Després, ja tot fou diferent. Els partits d’esquerra –no tots, és clar– entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i l’espanyola en general, es van veure afectades greument per l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà l’ocupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp d’estat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències –la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia–, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva –i després d’analitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians– és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de l’ocupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal d’impulsar l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp d’estat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana –amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta–, sinó també a l’àmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució –pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento–, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp d’estat va ser un toc d’atenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, l’única opció possible per arribar a l’autonomia fóra la via de l’article 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de l’Estat mitjançant l’aplicació de l’article 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de l’acord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà l’aprovació d’un nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de l’article 151.

A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de l’Estatut valencià. A més, s’acceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre l’aprovació en els primers mesos de l’any 1982. Fou aleshores quan la dreta tornà a fer una hàbil jugada i, després de donar el seu vistiplau a terres valencianes, en el moment d’aprovar l’Estatut al ple de la cambra, el 19 de març, els diputats d’UCD i AP, amb els vots en contra del PAD i les abstencions de diputats centristes, en van votar en contra, al·legant la seua oposició al terme «País Valencià». Les negociacions posteriors van acabar amb el canvi d’aquesta denominació per la de «Comunitat Valenciana», demostrant que, a la llarga i malgrat no ser el principal grup a les urnes, la iniciativa estatutària valenciana estigué en mans d’una dreta disposada a bloquejar qualsevol procés que no respectara els seus interessos electorals. Ruiz Monrabal, membre aleshores d’UCD i diputat a les Corts, ho conta així:

Jo no tenia pes en la UCD. Jo era com un intrús, encara que em respectaven molt. En la comissió constitucional on vaig defensar la bandera amb franja blava, es va aprovar la denominació d’Estatut del Regne de València, que havia de debatre’s en el ple de les Corts. Jo vaig viatjar en l’avió amb una traca i vaig demanar permís per a disparar-la quan s’aprovara l’estatut. Però, en la votació de la denominació de Regne de València, els socialdemòcrates de Francisco Fernández Ordóñez van votar en contra d’aquell article, i van posar en ridícul Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i a tots nosaltres. Jo me’n vaig tornar amb la traca a València, molt cabrejat, i l’Estatut va tornar a la comissió constitucional. Finalment, es va aprovar la denominació de Comunitat Valenciana, que a ningú li agrada.4

1. Sobre qüestions concomitants, vegeu també I. Renaudet (2003).

2. El treball de Fontes i Menéndez no fa esment de Valencia Semanal ni tan sols a l’apèndix de publicacions de la transició, tot i que sí que en fa d’algunes publicacions valencianes com Gorg o Valencia Fruits.

3. Entrevista a Eliseu Climent per Paco Cerdà, Levante-EMV, 11 de novembre de 2012, pp. 14-15.

4. Entrevista a Vicente Ruiz Monrabal per Mónica Ros, Levante-EMV, 24 de gener de 2010 (la traducció és nostra).

Capítol 1

UNA REVISTA, UN PAÍS

1. L’IDEALISME PERIODÍSTIC XOCA AMB LA REALITAT

L’aparició de Valencia Semanal es produeix quan la democràcia iniciava el seu procés de consolidació i amb una gran quantitat d’estructures franquistes vigents encara. Més enllà de les superestructures organitzatives, la cultura participativa de la ciutadania seguia recuperant-se, construint-se. És el cas d’alguns dels paràmetres amb els quals es controlaven els mitjans de comunicació. La censura viscuda durant el règim dictatorial es traduí, ja en democràcia, en un consens sobre allò que calia o es podia dir als mitjans de comunicació, cosa que limitava també enormement els marges de mobilitat sobre els quals es creava el relat. L’incompliment d’aquest consens (visible perfectament en la política) situava els mitjans com VS en la clandestinitat comunicativa. Aquesta conjuntura no fa més que potenciar el valor de la publicació valencianista i els seus periodistes, amb una revista de completa convicció democràtica que sovint carregà contra els personatges que, des del règim dictatorial, acabaren introduint-se en el panorama polític democràtic. És a partir de la mort del dictador quan comencen a aparéixer les condicions òptimes perquè la premsa espanyola es convertisca en autèntic canal de les reivindicacions del poble. Un element canalitzador, a més, que preparara i difonguera les tesis i idees que consolidaren la mentalitat democràtica entre la població. És l’inici dels mitjans de comunicació com a veritables actors polítics de naturalesa col·lectiva. Tanmateix, la premsa comença a canviar a partir de la promulgació de la Llei Fraga l’any 1966. Aquesta llei, que ve a substituir la Llei de Premsa del 1938, dóna uns marges no tan estrets al món del periodisme i dels mitjans de comunicació. Com explica Carlos Barrera, des de la posada en marxa de la Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966, les pàgines d’alguns dels mitjans de comunicació escrits (sols d’alguns) es van constituir en una espècie de parlament paral·lel, de fòrum d’intercanvi d’idees polítiques –més atrevit que el d’unes Corts– els límits de les quals es quedaven en les disputes sobre la possibilitat d’un associacionisme polític més aviat descafeïnat i controlat pels estaments que havien protagonitzat i format part del Movimiento franquista.1

La normativa que regia la vida periodística era la Llei de Premsa i Impremta 14/1966, del 18 de març de 1966, coneguda popularment com la Llei Fraga, que va tenir unes conseqüències decisives en la transformació política, social i periodística de l’Estat espanyol. Malgrat tractar-se d’una llei encara franquista, la Llei Fraga posà fi a una etapa de la premsa, iniciada amb la Guerra Civil, caracteritzada per la rigidesa de les normes excessives de la censura governamental. Els esborranys inicials del projecte hagueren de passar el sedàs d’un dictador encara contrari a les reformes (coneixedor del poder dels mitjans de comunicació moderns en la construcció de l’imaginari social). El resultat va ser una llei amb majors cauteles. Tanmateix, tot semblava llum en l’obscuritat. Es considerava com a delicte tota aquella informació que atemptara no sols contra el cap de l’Estat, sinó també contra els principis del Movimiento o la moralitat social. L’Estat era l’encarregat de controlar la difusió de notícies a l’estranger a través de l’Agència EFE, i tenia poder per a segrestrar preventivament una publicació o recórrer a sancions administratives. La llibertat d’expressió restava encotillada sota la invocació de la veritat –la qüestionada veritat del règim feixista–, la moralitat o el respecte a les persones i les institucions. A més d’aquestes limitacions, la posterior modificació del Codi Penal i la Llei de secrets oficials de 1968 restringí encara més la possibilitat d’una lliure expressió d’idees. El quid de la qüestió –l’avenç més gran– estigué en l’eliminació de la censura prèvia. El govern podia també canviar la titularitat i l’orientació editorial d’un mitjà de comunicació mitjançant un simple procediment de modificació de la inscripció en el registre pertinent. Així ocorregué amb El Alcázar i amb el periòdic Madrid, que no sols veié com eren clausurades les seues portes, sinó que fou enderrocat l’edifici de redacció. L’article segon s’erigí com un autèntic martell d’heretges durant anys. Tanmateix, l’article tercer de la llei establia que l’Administració només podia dictar la censura prèvia o exigir la consulta obligatòria en els estats d’excepció i de guerra expressament previstos en les lleis.