De la il·lusió al desencís

La llei suposava un avanç més que destacat respecte a la normativa vigent, ja que aquesta censurava la informació abans que apareguera impresa, obligava a la publicació de pàgines amb editorials o articles arribats des de governació i s’encarregava del nomenament dels directors. Les modificacions de 1966 possibilitaren que els directors dels mitjans de comunicació foren designats lliurement per les empreses, amb l’únic requisit que foren de nacionalitat espanyola i que estigueren en ple exercici dels seus drets civils i polítics, a més de residir en el lloc on s’editava la publicació, no haver sigut condemnats per delictes greus o sancionats més de tres vegades per la via judicial o administrativa per infraccions en matèria de premsa i ser posseïdors de la llicenciatura de periodisme. Aquest entramat de normatives conduí a una multiplicació dels expedients seguits de sancions, molts d’ells, entre 1968 i 1969. Tanmateix, la Llei Fraga propicià indirectament la multiplicació del nombre de publicacions –animades per l’eliminació de la censura prèvia– i la proliferació de xocs entre la premsa i el govern franquista, discutit per la seua conducta sancionadora. Cuadernos para el Diálogo, Índice, Destino, Posible, Guadiana, Discusión y Convivencia, Cambio 16 o Triunfo, són exemples de capçaleres que aparegueren aleshores, com també d’altres de caràcter humorístic, com ara La Codorniz, Hermano Lobo o Por Favor. Publicacions que foren després referents ineludibles per als editors de Valencia Semanal, que veieren en elles els símptomes dels nous temps i els mecanismes del nou periodisme. La Llei Fraga es perllongaria, molt diluïda, durant un grapat d’anys després de la mort del dictador, incrustant-se en la vida democràtica, ja que el contingut només fou parcialment derogat. La reforma política i legislativa que s’emprengué amb l’arribada al poder de l’ucedista Adolfo Suárez, després de jurar com a president de Govern el 5 de juliol de 1976, no afectà la llei fraguista. Tanmateix, es produïren notables canvis en la comunicació, per exemple en els mitjans radiofònics, que pogueren començar a emetre serveis informatius o tertúlies de debats propis –abans subjectes a la informació oficial dictada per Radio Nacional de España (RNE). Si més no, convé recordar que el principal obstacle establert per la Llei Fraga per a l’exercici de la llibertat d’expressió es trobava en l’article segon que fou derogat l’1 d’abril de 1977. Alguna premsa però, abans de la derogació i, més encara, després, anava per davant dels marcs legals que la constrenyien i, com diu Montabes, cobria buits o completava espais que en un sistema democràtic consolidat correspondrien a altres institucions i organismes. Esdevingué «parlament de paper» (Montabes, 1994). La cultura –i amb ella, els mitjans de comunicació–és l’espai on es disputa l’hegemonia (a l’estil gramscià) d’una societat. I més encara, en un moment de transició en què s’accelera la difusió de coneixement i es creen valors i símbols identitaris dels quals depén la dominació política. El control dels hàbits, idees o comportaments de la ciutadania està en joc, i els mitjans de comunicació tenen un paper disgregador i vertebrador alhora que dilueixen la responsabilitat de conduir el procés de construcció democràtica.

És al final del franquisme i el principi de la democràcia, poc abans de l’aparició de Valencia Semanal, quan es produeix un augment força significatiu entre les publicacions setmanals o mensuals tant al País Valencià com a la resta de l’Estat espanyol. Sobretot com a contestació sotmesa al franquisme, ajudant a crear una opinió social procliu a l’establiment de la democràcia. El professor de la Universidad de Castilla-La Mancha Pepe Reig defensa que no cal «compartir las lecturas autoflagelantes de la transición como traición a la democracia, que tanto empiezan a estilarse, para darse cuenta de que en una democracia que se pretende madura no son ya aceptables relatos tan desmemoriados y desequilibrados sobre la transición como el que se ha tenido por oficial en nuestro país durante los últimos treinta años» (Reig Cruañes, 2014). Reig addueix que tant si se centra l’anàlisi en les característiques dels propietaris dels mitjans (la seua identitat i ideologia, les seues connexions empresarials i de poder, o fins i tot les seues relacions amb la política informativa del Govern), com si es concentra en el discurs informatiu-editorial (anàlisi quantitativa/qualitativa de primeres pàgines, editorials, etc.), l’evidència diu que pràcticament no hi ha més que un món empresarial, penetrat de lleialtats institucionals i amb un discurs integrat, el franquista. Els estudis més recents –cas de la investigació de Luis Santos (2015)– directament han pogut traure a la llum els informes secrets de les negociacions entre els dirigents dels mitjans de comunicació més importants i els secretaris d’Estat per a la Informació. El denominat Informe Aguirre –família, certament, ben posicionada en la política espanyola des de temps immemorials– permet endinsar-se en unes interessants converses palatines de gran eloqüència que es van realitzar en el més absolut secretisme i que només es coneixen avui quasi que per error. La persecució de periòdics de caire progressista, els suïcidis induïts de mitjans de dubtosa lleialtat al règim postfranquista o l’aposta decidida per beneficiar capçaleres com ABC (condonant-li milions de pessetes i permetent-li complicitats amb els colpistes) eren estratègies habituals des del poder. La suposada demanda de llibertat sempre va tenir la seua lampisteria secreta d’intervencionisme estatal amb l’objectiu, ja se sap, de controlar discursos i relats, i socialitzar els deutes econòmics dels amics i sequaços.

En aquest context subsisteixen alguns satèl·lits independents, empresarialment febles i políticament crítics.

Y luego las revistas, de las que unas pocas (Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cartelera Turia, Cambio 16, Destino, Sábado Gráfico y alguna más) forzaron los límites de «lo decible» y sufrieron por ello las consecuencias. Ya se ha dicho que en el tardofranquismo sólo estos últimos desarrollaron un discurso independiente de contenidos clara y explícitamente democráticos. Estas revistas tuvieron luego su continuación en el diario El País, periódico aparecido tan tarde como mayo de 1976, después de esperar durante años una autorización que el régimen le negaba (Reig Cruañes, 2014).

L’investigador de Castella-La Manxa considera que apareixen tres etapes en el comportament de la premsa espanyola en l’època, amb un primer oficialisme aperturista (1973-1975), un posterior desconcert (novembre de 1975 i juliol de 1976) i un darrer nou oficialisme (aleshores reformista, entre juliol de 1976 i les eleccions de juny de 1977).

Así, pues, la prensa española saltó del oficialismo al oficialismo, pasando por el desconcierto, en una trayectoria que ayudó a la democratización más como efecto que como causa eficiente. De modo que sí, la prensa tuvo un papel destacado en la transición, aunque nunca fue el motor de la misma. Su contribución fue ensanchar los márgenes de lo «decible», el espacio de la libertad de expresión, y de lo «visible», la sociedad civil emergente que el franquismo no quería ver. Pero ni fue un mérito general, sólo unos pocos periódicos y periodistas se jugaron vida y hacienda en el intento, ni fue estrictamente un mérito propio, ya que, si bien la prensa fue generalmente por delante de los políticos del régimen, estuvo siempre por detrás de la propia sociedad a la que pretendía reflejar y fue, en realidad, la abrumadora evidencia de que ésta se movía y protestaba la que obligó a la prensa a incorporarla en su discurso.

El control dels mitjans de comunicació va suposar un més dels trets que definiren la política de les plataformes de poder per sotmetre els espais de creació de la realitat. Les opcions socialistes que governaren majoritàriament arreu del país des dels anys vuitanta –al País Valencià des de les primeres eleccions dels anys setanta– ampliaren la cobertura sobre la cultura i apostaren per subvencionar diferents actes, organitzar-ne d’altres i normalitzar tendències. El que avui es coneix com la «cultura de la transició» suposà un intent de les estructures institucionals per controlar la cultura i dominar-ne el procés de creació, la seua interpretació de la realitat mitjançant les subvencions i l’edificació de circuits controlats (només reservats a uns quants) que marginaven els inconformistes, els problemàtics. VS, mentre que es va poder sostenir econòmicament, va mantenir la independència comunicacional que li permeté, per exemple, obviar l’obligatorietat de l’oblit del passat en benefici –així es venia des del poder– de la rehabilitació de la convivència social. Qüestionar el passat –així ho entenia la redacció– permetia pensar una societat diferent, construir els nous equilibris sobre fonaments més estables. Segant de soca-rel la història s’aconseguí difondre una identitat falsejada, basada en el silenci i dèbil quant a consistència intel·lectual. La cobertura institucional reduí el marc d’acció de la cultura a intervencions subvencionades i convertí en edulcorades narracions sense capacitat de fer trontollar –de consolidar més que allò que ja estava consolidat– el seu dia a dia. Va anar perdent la seua essència original, el seu caràcter de compromís amb la problemàtica. Encadenada –institucionalitzada–, la cultura desaparegué i anà esvaint-se gran part de la seua capacitat d’anàlisi. Els sistemes creatius controlats es convenceren que la descripció de les tonalitats i evocacions superficials suposava un exercici de realisme metòdic, oblidant voluntàriament l’anàlisi de les pressions existents. El debat complaent i endogàmic substituí la necessitat d’entendre el món i la societat perdé la possibilitat de trobar fàcilment estructures narratives que la confrontaren amb les mancances de les seues vides, amb els camins erronis, amb les seues contradiccions. La verticalitat en el control desenvolupat pel franquisme es transformà en una pseudo-horitzontalitat en la qual el poder polític configurà «la seua» cultura (i «els seus» mitjans comunicacionals) mitjançant ajudes, tant econòmiques com d’un altre tipus per eludir la marginalitat. El nou Estat, la nova democràcia recuperada després de la mort del dictador, va premiar la cultura, però sols una cultura, aquella que li permeté la consolidació del relat construït per a assentar el seu poder, l’status quo que el posicionava al cim de la societat.

Una de les principals víctimes de la nova democràcia va ser el treball professional periodístic i els mitjans de comunicació, atesa la complicitat de molts espais amb el nou sistema, permetent silencis pactats, inexactituds intencionades i faltes d’anàlisis palpables davant la necessitat de vendre un nou règim i negar que havia eixit de les entranyes de l’anterior. Les omissions hemerogràfiques van representar un intent de legitimar els «nous» artífexs del sistema democràtic, amb un model pluralista que ràpidament es va polaritzar. És per això que molts investigadors –com és el cas de Reig– defensen que els avanços democratitzadors es van produir malgrat els mitjans de comunicació i no gràcies a ells, sempre exceptuant alguns espais valents que sí que van acabar convertint-se en «parlament de paper» i ho van acabar pagant. Alguns mitjans, sobretot escrits, s’autocensuraren i es van situar com a còmplices en la creació del nou discurs del règim, cosa que es veu clarament en el respecte –rentada d’imatge– que ràpidament es va aplicar sobre la principal figura de la monarquia malgrat representar una herència del franquisme. En la creació de la nova cultura política democràtica es van haver d’inserir matisacions, en el que Rodríguez Ibáñez (1987) va definir en el seu moment com a «autoritarisme residual». Es va treballar en aquesta direcció des de múltiples mitjans, que adquiriren o simularen, a més, el discurs capitalitzat per l’Agència EFE, oficiosa i estatal fins ben entrada la democràcia i amb innombrables beneficis i privilegis sobre la seua principal competidora, Europa Press, empresa que sí que es va atrevir, com analitzen Carlos Barrera i José Apezarena (2014), a proporcionar informacions que la companyia de Luis María Ansón no oferia pels seus lligams polítics, de manera que creà un relat diferent de la transició.

Aquestes revistes valentes seran les encarregades de crear nous espais plurals de pensament, convertint-se, amb el pas dels anys, en la primera línia d’oposició al règim franquista. Són vertaderes plataformes de debat que viuran sota l’atenta mirada del Ministeri d’Informació. Amb la liquidació de la dictadura, tanmateix, la premsa crítica veié com es desplaçà la seua influència cap a les Corts, on es desenvoluparen, a partir de la mort de Franco, les confrontacions polítiques. Com afirma Javier Muñoz Soro (2005: 363) en el seu estudi sobre la revista Cuadernos para el Diálogo:

Al perdre la seua funció sòcio-política, aquestes revistes van haver de canviar la seua fórmula de redacció per sobreviure i conservar una porció de mercat, transvasant una part de les seues funcions a les revistes especialitzades, els suplements de la premsa diària i altres mitjans de comunicació, en especial la ràdio i la televisió amb els seus programes d’actualitat. En una lògica de mercat no hi havia lloc per a tots, així que en cinc anys de fallida de la dictadura i transició a la democràcia desaparegueren més de vint títols de publicacions setmanals.

La desaparició de revistes polítiques a l’Estat espanyol s’emmarca dins una crisi de publicacions politicoculturals a l’àmbit europeu propiciada a partir dels anys setanta, després del fracàs de l’esperit del 68, quan molta gent s’adonà que havia participat en el que es denominà com una «revolució imaginada» (Haro Tecglen, 1988). Sols les publicacions setmanals amb una sòlida tradició sobrevisqueren a l’àmbit occidental, per bé que a canvi de veure reduïdes substancialment les vendes i amb l’esforç d’haver de modificar part dels continguts i adaptar-se als nous temps socials i periodístics (textos més lleugers i menys compromesos). En aquesta tessitura, a l’Estat espanyol es passà de representar el país europeu amb major nombre de revistes polítiques a, en a penes uns anys, ser només un exemple de resistència. Però, com hem dit, el cas espanyol no fou extraordinari i sols destaca per la rapidesa i la intensitat del fenomen, amb una corba, tant ascendent com descendent, molt marcada.

Els mitjans de comunicació que apareixen en la transició es configuren pràcticament sense experiències anteriors donat l’ampli període de dictadura franquista en el qual no existeixen pràcticament revistes o periòdics valencians plurals i democràtics. Les noves tècniques o pràctiques periodístiques es transformaren profundament a partir dels anys setanta. Tanmateix, no es pot obviar que al País Valencià havien existit un temps abans (cas de les revistes de la II República o les reunions literàries de l’editorial Torre amb els Fuster, Casp, Adlert, Iborra, Valor, Beneyto, Estellés o Sanchis Guarner) experiències comunicacionals de gran interés que serviren de tradició cultural, amb praxi i intencionalitat molt semblant a la que després es configuren en VS. La publicació dels Fabregat o Sena, apareguda ja en la segona part de la transició a la democràcia, és el resultat de múltiples influències anteriors de publicacions que ja començaven a patir les conseqüències dels nous temps. VS, com les altres revistes anteriors, en va ser víctima i desaparegué sols tres anys després de la publicació del seu primer exemplar. Tanmateix, i com s’accepta des de l’equip de direcció del setmanari valencianista, l’intent de fer un periodisme nou, d’un consum més distés i dinàmic que el posat en pràctica fins llavors per les publicacions existents féu que les influències directes de VS superaren les fronteres estatals i vingueren de França (amb la revista VSD) i d’Itàlia (amb Il Meridiano di Trieste). També a l’Estat espanyol es fixaren en les tàctiques de maquetació de la recentment apareguda Interviú, sobretot pel que fa a l’espai dedicat a les col·laboracions. «El projecte de Puvasa, en un principi, volia copiar el model de Cambio 16, pensàvem a editar en un futur un diari i altres publicacions relacionades amb el País Valencià» [PC]. Independentment del seu èxit comercial, ben limitat, VS va suposar la continuïtat d’una proposta que va intentar canalitzar un projecte periodístic en valencià que oferira un prisma autòcton per a interpretar l’actualitat. En aquesta voluntat va ser digna hereva d’altres capçaleres històriques anteriors a la guerra com Acció Valenciana, relleu de les pioneres Dos y Dos i Cal Dir i precursora d’El Temps, un setmanari escrit completament en català, amb un marc d’acció a tot el territori de parla catalana i que subsisteix fins al present.

Segons Torró,

la clau valencianista és essencial en el setmanari. La defensa dels interessos dels valencians és la peça que ens uneix a tots. Seguíem la línia del que havia sigut Oriflama a Catalunya. Tractàvem d’aprofundir en els temes que no apareixien en els mitjans escrits diaris. La revista no aconseguí eixir dels cercles reduïts. Prop del 80% de Valencia Semanal es venia a la capital de València. Però més que el nombre d’exemplars venuts és l’impacte que va tenir. Si repassem la nòmina de periodistes que per allí va passar ens podem adonar que allò suposà l’autèntica escola de periodisme a València. En el moment que naix Valencia Semanal no existeix Escola de Periodisme a València (la que depenia de l’església havia tancat l’any 74) i eixe paper el juga Valencia Semanal [JLT].

A més, el final del setmanari nacionalista valencià no respon a les mateixes causes que les revistes que provenien de la lluita antifranquista i que dedicaren moltes de les seues pàgines a demanar l’arribada de la democràcia. Aquestes publicacions compliren el seu paper i restaren pràcticament sense marge de maniobra amb la mort del dictador. Desapareixeran, sobretot, per l’aparició i proliferació dels periòdics que feren de la informació una necessitat diària. En canvi, Valencia Semanal deixà de publicar-se, principalment, pel desencís de part de la seua direcció, superats per la realitat d’un país amb unes característiques força especials (l’antiga dualitat llavors duta a la seua màxima expressió) que començaren a dirigir-se en un sentit que xocà de front amb el País que havien imaginat els idealistes postfusterians. Una realitat del país que s’uní indefugiblement a una situació econòmica poc propícia. Sols el suport del PSPV-PSOE en la darrera època possibilità que la revista es mantinguera viva al voltant d’un any més (segona part de 1979 i principis dels vuitanta). Malauradament, ja tot semblava dit aleshores.

Referències periodístiques hi ha i moltes entre els artífexs de VS. Són ineludibles Dos y Dos o Cal Dir, i també d’altres com Oriflama, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Interviú o Destino. Ernest Sena, fruit dels seus viatges arreu d’Europa com a representant de la democràcia cristiana, conegué experiències periodístiques que després volgué utilitzar per construir la publicació que ell tenia al cap. Fou Sena el que presentà als altres membres de l’equip amb capacitat de decisió (format essencialment per Amadeu Fabregat, Paco Carrasco i José Luis Torró) la revista francesa VSD i la italiana Il Meridiano di Trieste. Dues publicacions que mesclaven actualitat i oci i de les quals pretenien copiar el seu tractament fresc i de consum ràpid amb què enfocaven els diferents temes, a més d’incorporar l’emergent frivolitat i sensacionalisme en el periodisme. Però també influencia VS el nou periodisme que suposà una renovació en les formes de narració de reportatges, cròniques i entrevistes, combinant el millor de la literatura amb el millor de la professió periodística. A VS es veu aquesta proposta, aquest intent d’unificar elements literaris amb els propis de la investigació periodística. Molts dels reportatges publicats a VS, així, foren redactats amb la intenció que foren llegits com a relats, utilitzant diàlegs i descripcions de gran realisme i introduint llenguatge pròxim als lectors, amb un major protagonisme del periodista per aconseguir aquesta proximitat. Per a fer realitat aquest propòsit era necessari molt de «treball de camp» amb periodistes al carrer a la recerca de reportatges socials. A VS els redactors comptaven amb certa llibertat a les vesprades per cercar les notícies.

L’aparició de Valencia Semanal es produeix en un context molt particular. El desastre electoral de les forces nacionalistes valencianes en les primeres eleccions democràtiques (les de 1977) provocà que alguns intel·lectuals i polítics valencians es plantejaren que la dependència de les forces polítiques i dels mitjans de comunicació respecte de Madrid, respecte al centre de l’Estat, era massa gran. Per contra, la idea inicial de creació del setmanari valencianista era crear un mitjà de comunicació d’específica obediència autòctona. Els mitjans de comunicació havien jugat llavors un paper vital en la configuració d’aquestes creences o visions. Les eleccions de 15 de juny de 1977, en què els partits nacionalistes aconseguiren bons resultats a Catalunya i el País Basc, i les manifestacions autonomistes en altres territoris obligaren el govern a buscar solucions per contenir les reivindicacions d’autogovern. S’autoritzà, al llarg de 1978, l’aparició d’organismes preautonòmics, tot i que no hi havia encara una definició normativa del model d’Estat envers el qual es caminava. Si més no, la descentralització era imparable, tot i que el terreny de joc dels diferents actors polítics i cívics restava mal definit i el resultat del procés obert era una incògnita. Els ponents de la Constitució que es redactava a partir de 1977 i que s’aprovaria en 1978, assumiren el principi descentralitzador. El títol VIII de la Constitució va establir la possibilitat de crear comunitats autònomes amb estatut normatiu propi. El text, però, fixava dues modalitats per accedir a l’autonomia: l’article 151 permetia institucions de major rang i màximes competències; l’article 143 contemplava institucions de menor rang i menors competències, almenys en els primers cinc anys d’existència de l’autonomia.

El País Valencià –i VS jugarà en aquesta partida– acabarà construint la seua autonomia a través de l’article 143: però després d’un llarg debat social i polític que és, també, una de les cares de la Batalla de València. L’autonomia de perfil baix que s’aconseguí amb la crispació del període transicional valencià, junt amb l’anèmia cultural que caracteritzà els mitjans d’aquesta època –els existents pel seu caire i els inexistents per la seua absència– es traduí en la introducció de la premsa de Madrid. Una penetració que s’aguditzà després amb la progressiva absorció dels periòdics autonòmics en mans dels grans grups mediàtics espanyols. Levante-EMV i Información passaren a formar part del grup Prensa Ibérica; Las Provincias i La Verdad s’emmarquen en el que ara és Vocento; i Mediterráneo i Ciudad de Alcoy caigueren en mans de Zeta.

Romandre quiets era morir en una època de constants canvis i redreçaments econòmics. I això, sembla que ho observaren a la perfecció des de la direcció de Las Provincias. El gir editorial i el fet d’erigir-se com el diari altaveu del moviment blaver li reportà enormes beneficis durant quasi vint anys. I en aquest gir editorial, darrere d’unes tesis anticientífiques i provocadores, no podia haver-hi destacats membres universitaris que havien format part de l’etapa anterior i que abandonaren de forma gradual la redacció del diari degà, a mesura que la ideologia blavera anà guanyant posicions en el rotatiu. Sols l’esgotament de la Batalla de València i el fet d’adonar-se’n que els rèdits econòmics començaven a ser negatius amb l’explotació d’aquest monotema, féu abandonar l’empresa, encara que ja era ben entrada la dècada dels noranta. El diari degà passà de representar les tesis de la lluita antifranquista a la defensa de la ideologia blavera personificada per la dreta postfranquista que se sentia còmoda amb la informació quartejada que oferia el règim feixista. La política de provocació realitzada des de la redacció del periòdic es complementà en el carrer amb la participació de grups ultres que amplificaren les acusacions fins a utilitzar-les com a pretext d’insults i agressions físiques; una conducta que «amagava aleshores un pànic a la modernització i al canvi» (Gómez Mompart, 2000). I amagava, a més a més, un intent per reflotar la caiguda de les vendes que s’havien reduït des dels 45.361 exemplars al dia de 1975 als 41.000 de 1978. Els principals estudiosos del tema han identificat el blaverisme com una reacció del bloc de poder tardofranquista per adaptar-se a la nova democràcia i conservar, així, importants parcel·les de poder. Les tesis lingüístiques secessionistes calaren entre l’important món faller i l’anomenat franquisme sociològic, classes mitjanes urbanes tradicionals secundades per alguns dirigents del franquisme local, membres de l’alta burgesia i alguns conservadors i catòlics conservadors. Un corrent ideològic que en un principi triomfà a la ciutat de València i a la comarca de l’Horta i que, amb el temps, arribà pràcticament a tot el País Valencià. Si ens fixem en el paradigma de Las Provincias, observem un tret significatiu dels mitjans de comunicació franquistes i, amb ells, del sistema de poder dictatorial. Com afirma Josep Lluís Gómez Mompart (2000: 157),