De la il·lusió al desencís

la Transició no anava a ser fàcil perquè bona part del sistema comunicatiu de la Dictadura es mantingué i perquè els projectes i intents alternatius d’esquivar les lleis, el tarannà i la prepotència postfranquista toparen amb l’entestament d’un entramat mediàtic que es resistia a perdre privilegis. I, per suposat, l’Estat no estava disposat a què se li escapés de les mans la reforma i els límits d’aquesta. L’oposició democràtica en el seu conjunt qüestionà poc i no combatí suficientment l’immens poder fàctic que representà l’ecosistema de comunicació a la mort del dictador.

Entre les publicacions de periodicitat no diària sols la Cartelera Turia, autèntica capitana de la informació cultural i l’opinió política i social, perdurà amb el temps i fins a l’actualitat com una illa d’informació compromesa. A l’igual que a la resta del territori espanyol, la majoria dels mitjans de comunicació i de les agències d’informació estaven controlades per l’Estat o en mans de l’església o l’Opus Dei –tant si es parla de la premsa, com de les emissores de ràdio i també de les dues úniques cadenes de televisió existents.

Segons Rafael Xambó, el conflicte esclatà el 20 de maig de 1977 amb el programa televisiu Hora 15 sobre la unitat de la llengua i els posteriors articles de María Consuelo Reyna a Las Provincias que despertaren un sector de la societat valenciana, nostàlgics del franquisme que observaven amb preocupació la incidència de les tesis nacionalistes entre la població valenciana. Primer, els articles s’enfocaren en les pressions al president Albiñana perquè es manifestara sobre el tema. Després les seues paraules foren tergiversades i manipulades. Xambó (2001: 610) explica: «El foc que havia encès el diari feia que la ciutat de València apareguera plena de pamflets anònims, d’extrema dreta, parlant de la traïció del Plenari de Parlamentaris i convidant a la revolta el dia que el Consell es reunia al Puig». La campanya de crispació política de Las Provincias a partir de temes científics irrefutables –la unitat lingüística de la llengua catalana en totes les seues variants territorials– continuà amb transformacions semàntiques sobre els principals símbols identificadors dels valencians i els consegüents efectes pragmàtics en una societat que seguia pensat que la veritat responia a tot allò que apareguera imprés. La polèmica creada i alimentada s’incrementà a mesura que s’acostaven els comicis electorals. Bandera, llengua, territori o himne ompliren pàgines i pàgines en una campanya sense precedents i amb la complicitat del govern espanyol, que veia l’enfrontament entre els «cosins-germans» com un reforçament a la idea d’unitat indivisible de la nació. Una estratègia contra la cultura dirigida a la victòria d’un determinat corrent ideològic defensat per grups hereus del franquisme. Manipulació informativa, persecució dels defensors d’aquestes idees culturals ara tergiversades, victòria dels defensors de les tesis contràries i pujada al poder, beneficis econòmics facilitats per la trama.

La dreta valenciana no participà en el procés de reconstrucció del país, com, en general, no participà de la cultura d’avantguarda o, fins i tot, de qualsevol cultura. Els escassos elements cultes d’aquest grup són nobles deixalles d’èpoques passades, car la nova dreta valenciana, producte d’eixa Tijuana econòmica que produí el franquisme, tenia ja prou i massa amb les magres produccions culturals del règim, les quals, és clar, sols veien com a nació una –una sola– Espanya, entre castissa i transcendent (Hopkin, 2000: 127).

Les campanyes reivindicatives que caracteritzaren el País Valencià de la dècada dels seixanta i setanta serviren per a oferir un paper fortament transcendental al periòdic Las Provincias en el darrer franquisme i la primera democràcia. La primera etapa després de la mort de Franco, es va caracteritzar en el mitjà de comunicació conservador, segons l’autor Alexandre Crespo (2004), pel paper de la corona espanyola i de les reformes per la democràcia, per les reivindicacions autonomistes capitanejades per les forces de l’oposició i per la neutralitat inicial referent al tema de l’anticatalanisme, dirigit en aquest moment pels sectors del franquisme local. Amb posterioritat, no tan sols va fer de l’anticatalanisme una implacable croada en la qual s’oblidaren deliberadament les mínimes regles de l’ètica periodística o la moral política, sinó que l’ampliaren a la persecució de personatges públics, actuacions o fets, en funció no sempre d’objectius purament ideològics. Segons Crespo, una València catalanitzada, envilida pel centralisme roig, assetjada per les mans negres de la Barcelona envejosa, sempre venuda als interessos forans, bastardejada per l’esquerra i els intel·lectuals i traïda per la Universitat. Las Provincias qüestionà greument davant amplis sectors de la societat el paper de la Universitat amb el seu obstinat linxament; desacredità i criminalitzà les esquerres fent prevaler un model de democràcia tutelada des d’una dreta autoritària; mantingué l’existència interessada d’una extrema dreta violentament gelosa de qualsevol projecte de transformació cap a la modernitat; generà por en les institucions per la recerca de posicions de consens; encalçà la cultura fins a límits feixistoides; frenà parcialment el procés de normalització lingüística i perseguí persones i actituds absolutament impròpies d’un país democràtic.

Broseta i Reyna passaren de donar suport als Premis Octubre –organitzats per Acció Cultural del País Valencià, una entitat fusteriana– en els anys setanta a construir i armar l’anticatalanisme en benefici de l’estratègia de la UCD per arribar al poder. Un punt d’inflexió important suposà l’article de Broseta, publicat el 28 de juliol de 1978, titulat «La paella d’Els Països Catalans» i que rebé una important rèplica des de VS, on Amadeu Fabregat li dedicà diversos articles i editorials de gran amplitud. En aquest article, el polític ucedista denunciava l’exhibició de la paella valenciana com a pròpia de Catalunya durant la Setmana Cultural Catalana de Berlín amb un to d’irritació que contrastava notablement amb els seus articles –de no feia ni un any enrere– en què es mostrava partidari de la terminologia de País Valencià, del diàleg, de la lluita contra les tergiversacions interessades i de la defensa de les qüestions sobre la llengua des de postulacions estrictament filològiques. A l’article sobre la paella el seguiren un fum més, i el diumenge 10 de setembre de 1978 es publicà en portada el clar «El País Valenciano dice no a los Países Catalanes y es partidario de la bandera con franja azul». Aproximadament en les mateixes dates, Valencia Semanal publicava una enquesta feta sobre unes mil cinc-centes persones i que obtenia com a resultats, per exemple, que al voltant d’un 50% de la població valenciana es manifestava a favor del terme País Valencià, que un 49% deien que el valencià era un dialecte del català o el mateix i que un 45% donava suport a la bandera quadribarrada amb el distintiu del Consell.

Els «elements de maduració» que encunyà Cucó (2002) serveixen per a explicar la conducta adoptada per la dreta regionalista en el seu intent per eliminar el nacionalisme valencià catalanista. L’arribada a València del vicepresident del partit governant a l’Estat espanyol, la Unión de Centro Democrático,2 marcà un punt d’inflexió. Fernando Abril Martorell hi arribà amb l’objectiu prioritari d’aclarir les ambigüitats que havia mantingut el partit de dretes sobre la qüestió nacional i, indirectament, d’intentar influir en una població valenciana caracteritzada històricament per la poca estima del fet autòcton que la feia diferent. L’estratègia de tensió «abrilista» o els elements de maduració, fornits no sols des de partits polítics, sinó també des de mitjans de comunicació interessats, com Las Provincias o Diario 16, transformaren la societat valenciana, crispant-la fins a límits aleshores desconeguts. La mirada al nord de la dreta es convertí en odi a tot allò que fera referència a Catalunya. La crispació arribà a convertir-se en agressions físiques i en atemptats contra personatges públics com les propiciades en Quart de Poblet a Josep Lluís Albiñana, president del Consell del País Valencià, contra Manuel Girona, president de la Diputació de València o contra Joan Fuster, amb dues bombes a sa casa de Sueca. En aquest àmbit de persecució a la conformació d’una autonomia que reconeguera certes vinculacions culturals, les reivindicacions de l’esquerra, basades en l’essencialisme que propiciava l’existència del català, quedaven fortament atacades. Les esquerres que lluitaven per l’adopció d’una autonomia plena i per la denominació i el reconeixement de la condició de nacionalitat històrica (a l’igual que Catalunya, el País Basc i Galícia) eren titllades de catalanistes –que no era pejoratiu en un inici, fins que començà a relacionar-se amb l’antivalencianisme. Defensar la unitat de la llengua i de la cultura, sentir música en català, lluitar per la nacionalitat històrica, per l’autonomia plena, per la bandera de les quatre barres sense blau, amb la Muixeranga d’Algemesí com a himne, per la denominació de País Valencià, per la llibertat... tot era igualat a antivalencianisme. Aquest paper el jugaren els «elements de maduració» que anomena Cucó. Les paraules de Bram podrien explicar els objectius d’aquesta dreta espanyolista. Sobre la pèrdua del nom de País Valencià i l’adquisició definitiva d’un terme tan ambigu i sense contingut històric ni sentimental, Cucó (1989: 77) utilitza la cita de Bram en la qual afirma: «Negar-li el nom a una minoria nacional és una tècnica administrativa d’eficàcia provada quan es busca l’eventual desaparició de la seua identitat». Com posa de rellevància Cucó, els processos de maduració ucedistes acabaren per minvar granment el moviment nacionalista valencià fins a reduir-lo a una escassa minoria. Dins els partits polítics com el PSPV perderen posicions i en l’electorat mai aconseguiren resultats remarcables. Les victòries de la dreta amb estratègies agressives donaven molt bons resultats. Era, doncs, l’autonomia dels no autonomistes. Tot i les cessions de l’esquerra, el trencament dels pactes inicials i la posterior batalla dels símbols tancà tota possibilitat d’assolir un Estatut àmpliament assumible. A la fi, un Estatut aigualit en què el País Valencià restava configurat per tres províncies que ajudaren a dividir el territori més que a unir-lo. El sentiment de País quedava lluny d’aconseguir-se.

Per a la dreta, la cessió de competències a Madrid i a l’Estat espanyol era vista de forma positiva. María Consuelo Reyna afirmava: «se acabaron las dependencias».3 El pacte constituí, en síntesi, acceptar totes i cadascuna de les tesis i les reivindicacions de la dreta representada per la UCD. Amb el temps, el País Valencià assolí la pau civil i la construcció d’un estat autonòmic en un país que mai en la història havia tingut autogovern basat en la sobirania popular, però els intel·lectuals nacionalistes quedaren força insatisfets, frustrats. Un d’ells, Alfons Cucó, comenta al seu Estat i País (1989: 8):

Durant molts anys, els valencians han anat fent la seua vida col·lectiva sense realitzar cap exercici d’introspecció, sense interrogar-se amb aquella pregunta que, ben intencionadament, recull Pierre Vilar del personatge de La Belle Hélène: Au fait, qu’est-ce que je suis. [...] era un senyal –un senyal més– d’un estat de clara anormalitat, d’una situació cívica que implicava una greu malaltia que, de fet, amenaçava la pròpia supervivència dels valencians com a col·lectivitat diferenciada.

Si els grups de la dreta i una part del centre trobaven l’eco de les seues postures en Las Provincias, l’esquerra es va sentir representada en mitjans de comunicació com El País, que va destinar una part de les seues pàgines per a la informació del País Valencià, o en setmanaris com Valencia Semanal, que van donar la rèplica habitualment, situant-se com una autèntica illa informativa en la major part del que es denominà la Batalla de València, el procés de consolidació dels símbols identitaris dels valencians i el camí cap a l’Estatut d’Autonomia.

Després de les eleccions de 1977 –dirà Ernest Sena, màxim artífex de VS–considere que UDPV ha fracassat i que difícilment es va a refer i, encara que amb perspectiva històrica pot ser una decisió precipitada, també és cert que es podia veure que la UCD portava en el seu si la llavor de la seua pròpia descomposició. Els dos grans intents de construir una opció política d’obediència estrictament valenciana anteriors a la Transició política fracassen, la UDPV i el PSPV. La UDPV encara arriba a les eleccions de 1977 unida, el PSPV ja no; arriben a les eleccions totalment escindits. Tant un com l’altre, el de centre-dreta com el socialista són un fracàs. Es veu que la situació serà difícil de superar. Mentre en el PSPV la majoria de la gent s’integra en el PSPV-PSOE, en la UDPV la part més significativa se’n va a casa, una altra part minoritària se’n va a UCD i una altra part més minoritària passa al PSOE. Jo sóc dels que teòricament me’n vaig a casa però quatre mesos després surt Valencia Semanal. Ingenu de mi, el que considere és mirar de fer una aportació per crear informació pròpia del País Valencià, un mitjà de comunicació d’obediència estrictament valenciana. La idea inicial és partir d’un mitjà setmanal però la utopia, la il·lusió última, és crear un diari també per poder contrarestar i minvar la dependència respecte a Madrid. Aquesta idea inicial la pose en comú amb dues persones, un del món de l’empresa, Paco Carrasco, i l’altre a nivell periodístic, l’Amadeu Fabregat [ES].

Així naix el projecte de Valencia Semanal. Al principi, de la cerca de recursos financers s’encarreguen Sena i Carrasco i ho fan proposant la participació voluntària a familiars, amics i coneguts.

En les fotografies que apareixen de la presentació en el número 2 de Valencia Semanal s’observa que tots són companys de curs, familiars i amics. Hi ha una gran aportació que és la de l’empresari Pedro Soler, que després figurarà com a president del consell d’administració. Després, totes les altres aportacions foren molt paregudes econòmicament [ES].

Presentació en societat de Valencia Semanal en l’Asociación de Prensa Valenciana, a principis de desembre de 1977. En la imatge, el president de l’associació informativa, José Barberá, un dels màxims promotors de Valencia Semanal, Ernest Sena, i el primer director de la publicació, José Luis Torró.

A més, hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el catalanisme: «Després de passat un temps, jo podria haver fet un viatge a Barcelona igual que el vaig fer a Madrid per obligació. Però no ho vaig fer. Si l’haguera fet, tinc clar que els meus contactes m’hagueren donat força facilitats. Açò també és marca ideològica i política» [ES]. La periodista Rosa Solbes afegeix:

Probablement Maldonado i Monrabal també posarien diners, supose que a través de Sena, que era eixe personatge de dretes que exercia de frontissa. A Maldonado li tragué diners tot el món. Si li’n tragueren Ventura i Benlloch per fer un diari, com no anava a traure-li’n Sena, que era un xic de dretes ben vist i d’ordre? Era aquella dreta que no va quallar, que era flor d’un dia, personatges únics i especials i que han existit mitja dotzena en la història del País Valencià [RS].

Per la seua banda, Paco Carrasco explicava:

Els fundadors de Puvasa (Publicaciones Valencianas SA) vàrem ser l’Ernest Sena i jo. Ell venia de militar a la UDPV i jo d’USPV (Unitat Socialista del País Valencià). La revista intentàrem situar-la en les coordenades del valencianisme polític de centre-esquerra. Mai va ser una publicació d’obediència partidista de cap opció política. No es pot alinear Valencia Semanal amb els pressupostos de la UDPV. Els diners tampoc [PC].

Entre la publicitat comercial que apareixia al setmanari es poden trobar empreses com agències de viatge, tendes de roba, autoescoles, bancs, centres d’espectacles, restaurants o llibreries, entre d’altres, és a dir, una representació àmplia i variada d’empreses com a fruit dels treballs de captació realitzats per les agències del sector al qual s’havia delegat la competència de la cerca de publicitat. Els responsables de VS han declarat de forma continuada que no era, ni de lluny, suficient per a fer front a les despeses i que la publicitat institucional –una de les fonts d’ingressos més importants en els mitjans de comunicació dels sistemes democràtiques consolidats– pràcticament no existí durant tota la vida independent de la publicació. Sí que és cert que durant els processos electorals augmentava la publicitat política de les diferents opcions ideològiques i tenien un important espai a VS cartells publicitaris de partits com el Partit Socialista del País Valencià, el Partit Comunista del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià o el Partit Comunista d’Espanya.

Ernest Sena explica que Soler fou, en l’origen, en la constitució de la societat,

un dels accionistes de major aportació de capital, si no el primer o tant com el primer. No va intervenir per a res ni en la definició del «producte» ni en la gestió de la societat i de la revista. Molt majoritàriament, es tractava de petites aportacions. Com a destacades, a més de Soler, n’hi havia la meua, i diria que també Carrasco, els Senent... La publicitat, ja es veu a les pàgines de la revista, era ben poca i amb això no es podia mantenir, tot i un nivell de vendes acceptable, en aquell moment i en aquella ciutat. Les aportacions personals van ser fetes per alguns socis inicials i també per algun patrici local (cas d’Álvaro Noguera, per exemple, ACS i poca cosa més). Quan això ja no va donar per a més, cercles propers a la presidència de la Generalitat (tant de València com de Madrid) van facilitar el darrer suport. Però remarque: xifra de capital petita, distribuïda majoritàriament entre petites aportacions [ES].

Per la seua banda, Paco Carrasco diu que

el finançament inicial anà a càrrec de les aportacions voluntàries que realitzaren part dels familiars, amics i coneguts dels promotors de la publicació. Aquesta labor inicial estigué promoguda per Ernest Sena i jo. El capital procedia d’un grup d’amics i gent nacionalista que veníem «rebotats» de diferents opcions polítiques, fonamentalment del PSPV, PCPV i UDPV. Aquest grup de gent invertírem els nostres estalvis en la publicació. El màxim inversor era Pedro Soler, com a president de la revista. Era empresari del sector naval i familiar meu. El movia la seua relació familiar, que tenia molts diners i, influenciat per nosaltres, volia una nova relació de forces polítiques i econòmiques. El seu paper en la publicació passava per presidir el Consell i trobar-se amb gent jove amb idees de canvi. Era, el que es diu, un bon ciutadà i un bon home. També invertírem els nostres diners, sobretot, Ernest Sena i jo [PC].

Sobre les suspicàcies repetides des de la creació de què VS era finançada per UDPV a tall de revista de partit, Ernest Sena, independent d’aquesta formació des d’uns mesos abans, fruit de la desfeta electoral de 1977, afirma:

La UDPV no està mai darrere de Valencia Semanal. Jo vaig tindre especial interés en què a l’hora de constituir la Societat Anònima i buscar gent perquè foren accionistes de l’entitat, no participaren membres de la UDPV. I no van participar. Ho vaig tindre clar com també que, des del punt de vista periodístic, fóra una opció plural. En temes de País es coincideix amb el que pensava la UDPV però no en altres molts temes. Amb el temps, quan es reconeix la feblesa econòmica del projecte, gent d’UDPV participa en el projecte però de forma voluntària. No hi ha cap vinculació més enllà del que és estrictament la meua persona [ES].

Hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el corrent catalanista que hauria marcat de prejudicis la publicació abans d’arribar als quioscs. Reproduïm un fragment d’un editorial de la revista:

Se’ns han atribuït, d’altra banda, els patrocinis econòmics i ideològics més dispars. De vegades, els mateixos que ens col·locaven sota l’advocació de tal o qual grup o partit ens canviaven la sigla al cap d’unes poques setmanes en funció de tal o qual article, de tal o qual informació. I més encara. Perquè mentre determinats sectors del comunisme valencià, posem per cas, ens acusaven d’estar venuts al centre, el centre ens tirava en cara un pro-socialisme inexistent. Sense oblidar, evidentment, les invocacions a l’«oro catalán» que d’altres practiquen en sentir parlar d’aquesta revista. O siga que n’hi ha hagut per a tots els gustos. Nosaltres, però, anàrem fent camí, més o menys encertadament, i amb una manca de precedents vàlids per al moment actual que ha dificultat també la nostra tasca.4

En la signatura de l’escriptura de constitució de la societat anònima Publicaciones Valencianas SA (Puvasa) realitzada en la notaria de Daniel Beunza Saez, de Valencia, el 16 de novembre de 1977, participen Amparo Escrivá Costa, Luis Aparisi Quereda, Ricardo Martí Valls, José Luis Guardiola Gilabert, María del Carmen Sales Chisbert, Miguel Maldonado Chiarri, Juan Antonio Palacios Motilla, José Greus Rodrigo, Joaquín Ríos Daudi, Francisco Carrasco Escoda, Ernest Sena Calabuig, Rosa María Serrano Llácer, Vicente Luis Corell Dolz, Bernardo Cebolla Rosell, Juan Gabriel Cort Climent-Vila, Ángel Carrasco López, Pedro Soler Vicent, Vicente Montalvá Conesa, Eduardo Arnedo Pena, José María Carrasco Escoda, Juan Antonio Ferrer Pérez, Rafael Soler Verdú, Pascual Serrano Llácer, Enrique Cerdá Capuz, José Luis Bonilla Musoles, José María Álvarez Folch, Juan Manuel Vicens Benedicto, Juan Manuel Romero Mateu, Luis Molina Vivas, José Miguel Castaño Lloris, Pilar Senent Moreno, Eugeni Senent Moreno, Anna Senent Moreno, Francisca Moreno Blanco (en representació de la seua filla Amparo Senent Moreno).

Redacció de Valencia Semanal, d’esquerra a dreta: Rosa Solbes, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Milagros Julve, Rafa Ventura-Melià, Emilia Bolinches, Paqui Llorens, Quica Sena i Toni Paricio.

Quant al repartiment inicial de les accions, s’observen diferències entre la documentació oficial de la societat i l’escriptura de constitució d’aquesta davant del notari, ja que, per exemple, Amparo Escrivá Costa, segons la segona, concentrava 25 accions per raó de 250.000 pessetes, mentre que la documentació de Puvasa en recull solament 13. En el cas de Francisco Carrasco, segons el notari en tenia 20 i a la documentació en consten 23, mentre que Ernest Sena apareix amb 30 a la constitució de la societat i amb 35 als papers interns de Puvasa. Són alguns exemples. La situació d’incertesa i desconfiança sobre la capacitat financera dels mitjans de comunicació féu que en les setmanes prèvies al llançament de la revista valencianista (exactament el 19 de novembre de 1977), Paco Carrasco, Ernest Sena, José Greus i Pedro Soler signaren un aval de 5.000.000 de pessetes destinat a Juan Gabriel Cort Climent-Vila per a assegurar que sufragarien a títol personal les possibles despeses acumulades per l’empresa Puvasa en l’edició de VS, donat que Cort Climent-Vila era el responsable de la impremta Foco-Berthe SL encarregada de la creació del setmanari. Amb tot, la presidència de Puvasa requeia en Pedro Soler, amb José Greus com a secretari, Ernest Sena com a conseller-delegat i Ángel Carrasco, José Miguel Castaño, Eugeni Senent i Ricardo Martí com a vocals, amb una duració dels seus càrrecs (segons la previsió inicial) de cinc anys.

Des del primer moment apareixen desviacions respecte al projecte econòmic inicial, que tenien previst vendre 15.000 exemplars setmanalment. Dels 11.500 exemplars de la tirada de març de 1978 (sols quatre mesos després de començar la iniciativa periodística), es produïa una devolució del 20%. Pel que fa a la publicitat, es projectava ingressar 99.000 pessetes al mes, de les quals se n’aconseguien un 65% en la mateixa data. La idea inicial era publicar 44 pàgines i se’n publicaven 52 per número, i les despeses en pagaments al personal es veieren incrementades en un 20%, bàsicament pel que feia al capítol de col·laboradors. Sols en l’apartat d’impremta es reduïren les despeses plantejades inicialment, amb un balanç final negatiu (entre despeses i ingressos) d’uns 8.500.000 de pessetes. Segons els responsables de la secció financera, la situació es donava per la forta competència existent en el mercat, l’escàs nivell de coneixement de la publicació entre la població, el baix índex de lectura del País Valencià i l’encasellament del mitjà com a catalanista. Pel que feia a la publicitat, s’analitzava com a responsable la crisi econòmica general, l’actitud de l’empresariat valencià –poc inclinada a aquest tipus de projectes, segons considerava VS–, l’actitud de les agències de publicitat –que infravaloraven les possibilitats del mitjà– i el rebuig provocat per experiències anteriors, sols en part comparables a VS.