El mas i la vila a la Catalunya medieval

El lloçol era un cens pagat pels agricultors i llauradors. En el domini que el monestir de Sant Llorenç del Munt tenia a Matadepera, per exemple, era costum l’any 1200 recaptar el lloçol de cada propietari d’una parella de bous.[199]El costum de recaptar el lloçol segons l’espècie i el nombre de les bèsties de llaurada (iuxta numerum seu quantitatem animalium aratoriorum cum quibus colunt possessiones) pot constatar-se en diversos altres dominis.[200]Però, el que semblava més corrent era establir com a índex del lloçol cadascun dels masos (i cadascuna de les bordes) d’una o més parròquies. Així, una carta del final del segle XII fa constar de manera expressa que tots els masos que la comunitat de Sant Feliu de Girona tenia a Llagostera havien de donar el lloçol al comte.[201]El monestir de Sant Cugat del Vallès i el seu paborde de Palautordera, per la seva part, pretenien l’any 1205 cobrar a la parròquia de Santa Maria de Palautordera el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir.[202]Per a 1275 i 1290 s’han conservat dos capbreus que mostren com els senyors de la casa forta Canalies recaptaven el lloçol sobre una seixantena de masos de la parròquia vallesenca de Santa Perpètua de Mogoda.[203]Una forma mixta s’aplicava a Sant Feliu de Llobregat, on l’any 1263 Romeu Durfort va atorgar a Maria i al seu marit, Bernat Ferrer, la ferreria de la vila de Sant Feliu de Llobregat, la qual ja l’havien tingut els antecessors de Maria. Romeu va prometre als receptors que exerciria el seu destret per obligar a acudir a la ferreria els seus homes de Sant Feliu i de les parròquies de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Creu d’Olorda. Tots aquests homes estarien obligats a llossar a la ferreria de Sant Feliu com era costum. Maria i Bernat podrien recaptar pel seu treball anualment diverses quantitats d’ordi de divuit homes i vint-i-tres masos enumerats nominalment a la carta d’atorgament de la ferreria. Malgrat tot, la mateixa carta afegeix que tots els homes i les dones que en el futur vinguessin a residir a la vila de Sant Feliu o als masos i honors que Romeu Durfort tenia a les parròquies esmentades, estarien obligats a fer efectiu el lloçol de la manera següent: els que llaurarien amb un parell de bous, lliurarien una quartera d’ordi al ferrer; els que no estarien en condicions de reunir la parella de bous, lliurarien un lloçol l’import del qual estaria en funció de la grandària de les seves possessions.[204]

El lloçol era sempre un cens fix i anual que, a Sant Feliu de Llobregat, per exemple, es pagava una vegada portada a terme la collita del cereal (tempore messium). Quant a la seva forma material havia diversos tipus de lloçol, segons el producte que s’imposés: el més estès era el locidum de pane, es a dir, el lloçol cobrat sobre les collites dels diversos cereals (blad, annona, cibaria), entre els quals es citen específicament l’ordi i l’espelta. D’aquest locidum de pane es distingia el locidum vini, recaptat en vi (vinum) o en càrregues de raïms (racemos). Un locidum carnis sembla haver existit, tot i que no deixà de ser un tipus de lloçol excepcional. A molts indrets, tanmateix, acabà per imposar-se una combinació del lloçol del cereal i del lloçol del vi com a exacció específicament vinculada a la ferreria. Així, a la parròquia de Sant Pere de Reixac l’abat de Sant Cugat demanava el 1261 d’un mas dues quarteres de cereal sense especificar i mitja quartera d’espelta, a més de dues quarteres de vi. Tot seria fet efectiu per sant Miquel a canvi de rebre el servei de la ferreria.[205]El 1271 i a la mateixa parròquia l’abat de Sant Cugat exigia a un altre mas una mitgera de cereal en concepte de lloçol i fixava que el ferrer de Ripollet rebria, per la seva part, un quarter de vi blanc i un quarter de vi vermell. A canvi l’abat prometia al titular del mas que li faria llossar les seves eines tal com ho manava el costum.[206]Tant l’import com la forma material del lloçol acostumava a ser variable i estava fixada pel costum local (secundum terre consuetudinem, sicut mos est patrie). En el marc d’un mateix domini, tanmateix, s’observa una notable uniformitat. Al domini capitular de Vilanova del Vallès, per exemple, hi havia un mas exempt del lloçol, però altres tretze lliuraven en concepte de lloçol una mitgera d’ordi i altres nou masos lliuraven una quartera d’ordi.[207]No tant uniforme resulta el lloçol degut per la trentena de masos i bordes que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia a l’entorn de la vila homònima, tot i que aquest es cobrava sempre en blat i ordi, productes als quals podia afegir-se una certa quantitat de raïms o de vi.[208] El cens demanat el 1263 als homes i masos de Sant Feliu de Llobregat consistia en la majoria dels casos en una quartera o una punyera d’ordi.[209] El 1275 la senyora Elisenda de la casa forta de Canalies i el seu fill, Bernat de Canalies, van fer capbrevar el lloçol que recaptaven a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. En presència de diversos testimonis, el sacerdot de l’església de Santa Perpètua va rebre les confessions de tots aquells que estaven obligats a donar el lloçol als senyors de la casa forta. En total es compten seixanta-cinc confessions, de les quals seixanta corresponen a titulars d’un mas emplaçat a la parròquia. En la gran majoria d’aquests casos el lloçol representava el lliurament d’una o mitja quartera d’ordi. Tan sols en alguns casos l’exigència s’incrementava a dues quarteres o a una quartera i mitja d’ordi.[210] Per a l’any 1290 s’ha conservat un segon capbreu que manà redactar l’esmentat Bernat de Canalies, per deixar constància del lloçol que podia recaptar a la parròquia de Santa Perpètua. El capbreu enumera seixanta-sis confessions, de les quals seixanta-dues són realitzades per titulars d’un mas. Les exigències en ordi es corresponen a grans trets amb les de l’any 1275. Però, ara es sumen a aquestes en quaranta-set ocasions unes exigències en vinum, fixades en quasi tots els casos en un quarter de vi. Una i altra exigència s’havien de pagar el primer dia del mes d’agost.[211]

QUADRE 1

El lloçol recaptat pels senyors de Canalies l’any 1275 a Santa Perpètua de Mogoda

Font: ACA. OR, Lligalls grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII, 23-24 i 145-146

Remarquem que es tractava en els casos ara esmentats dels rèdits que podia pretendre percebre el senyor. Perquè el lloçol es distribuïa segons taxes fixades pel costum entre el ferrer, per una part, i el senyor, per altra. Ocasionalment, aquesta distribució es va fer segons taxes fixes. Així, l’any 1289 l’abat de Sant Cugat del Vallès atorgà al ferrer Pere la ferreria de la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, que era alou del monestir, amb tot el seu einam. Pere rebria pel treball que realitzaria al seu obrador divuit quarteres de cereal, a compte del lloçol que el monestir recaptava a la parròquia de Ripollet dels masos i dels molins. A més, l’abat li atorgava tot el vi que els parroquians lliuraven en concepte de lloçol.[212]En altres casos podem constatar una distribució proporcional dels rèdits en concepte de lloçol. La part corresponent al senyor de la ferreria acostumava a variar entre un quart i la meitat del que els agricultors donaven en concepte de lloçol. Romeu Durfort, per exemple, es va reservar l’any 1263 una quarta part de tot l’ordi que rebria per la ferreria de Sant Feliu de Llobregat. Les tres quartes parts restants correspondrien al ferrer.[213] En un plet del 1205 el paborde de Palautordera i els monjos de Sant Cugat es queixaven de que Guerau, el ferrer de la ferreria de la parròquia de Santa Maria de Palautordera, emplaçada a l’alou de Sant Cugat, no lliurava al monestir sinó deu peces de ferro, al temps que recaptava en benefici propi el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir benedictí. Els monjos calculaven en més de quaranta quarteres de cereal els ingressos que la ferreria recaptava anualment en concepte de lloçol. A més els monjos afirmaven que Guerau no podia demostrar haver rebut la ferreria del monestir i que per això el lloçol que lliuraven el homes de Sant Cugat havia de correspondre al monestir. El ferrer, per la seva part, argumentà que durant més de trenta anys ni ell mateix ni el seu pare ni els seus antecessors no havien lliurat cap exigència al marge de les deu peces de ferro ja esmentades. A això els monjos respongueren que Guerau no disposava de cap títol (cartulam donationis) per a demostrar que havia rebut la ferreria de Sant Cugat i que era un costum general (generalis consuetudo) que tot receptor d’una ferreria havia de donar la meitat del rèdits d’aquesta al seu senyor. La sentència que va posar fi al plet va donar la raó al paborde de Palautordera i va fixar que la meitat del lloçol seria percebuda pel monestir de Sant Cugat i l’altra pel ferrer pro sua locidacione. A més, aquest va quedar obligat a continuar pagant les deu peces de ferro, o sigui, el cens que el monestir cobrava pel fet d’estar la ferreria emplaçada a l’alou del monestir.[214]

8. RESUM

El mas, tal com es va difondre al nord-est català a partir del segle XII, representava una explotació que reunia un estoc bàsic i recurrent de edificacions, construccions i pertinences: cases, horts, parcel·les dedicades al conreu de farratges, cereals i vinyes, entre altres. A això cal afegir una arboricultura casi omnipresent. L’accés als espais incultes, garantit a cada mas en virtut del dret d’empriu, proporcionava uns recursos diversos i indispensables per a la bona marxa de l’explotació pagesa. La cabanya mínima d’un mas degué composar-se d’una parella de bous, algun ase o mul, un nombre indeterminat i segurament variable d’ovelles, cabres i aus de corral. Entre l’einam ocupava el lloc central l’arada, a la que s’afegien les diverses altres eines per al conreu i el treball de matèries primeres com la fusta. L’opció per aquest estoc d’elements econòmics corresponia, en primer lloc, a unes estratègies de subsistència ben definides. Els inconvenients del conreu dels cereals, una cultura de baixa productivitat per les condicions climàtiques i per les limitacions tecnològiques imposades a l’agricultor, eren compensades amb el conreu de plantes arbustives i arbòries, resistents a la sequera de primavera i estiu, i amb una dedicació destacada als horts. D’aquesta manera s’associaven a les cultures de caràcter extensiu altres que demanaven una notable dedicació per part dels agricultors. En conjunt estem davant una agricultura basada en un policultiu que exigia una important inversió d’energies, temps i recursos i que explotava terres de naturalesa i emplaçament diversos. La seva integració amb la ramaderia, per altra part, no deixà de ser deficient.

Aquestes estratègies productives han de ser enteses en bona part com una adaptació a un ecotip mediterrani, un ecotip que imposa rigorosos límits a qualsevol desenvolupament tecnològic preindustrial. La incapacitat estructural de superar aquests límits expliquen la fonamental continuïtat de l’agricultura medieval respecte a les tradicions antigues, tant en el que es refereix a l’equipament i l’estoc d’espècies vegetals i animals, com en relació a les tècniques aplicades per a l’explotació dels espais cults.[215] Evidentment, no volem postular un manteniment inalterat de la tecnologia grecoromana. Però, tampoc volem interpretar els canvis que s’observen en els segles medievals com una ruptura en els aspectes fonamentals. Un assaig recent subratlla que la visió corrent de considerar que a l’alta Edat Mitjana i pel que fa a la civilització material es va donar un nou començament a una escala més baixa respon bàsicament a prejudicis polítics contemporanis i a una defectuosa interpretació del registre arqueològic. Per superar aquesta visió corrent es postula un procés d’assimilació creativa de la tecnologia antiga.[216] Això sembla plausible. De fet, els segles medievals es caracteritzaren menys per les innovacions pròpiament dites que per l’adopció i difusió massiva de tecnologies tradicionals. El molí pot considerarse un exemple d’aquest fet. Com ho demostren els estudis de Örjan Wikander, la seva difusió s’inicià durant l’Antiguitat tardana i els primers segles medievals.[217] En el segle XI el molí no constituïa, doncs, cap novetat. El que veritablement resultà innovador va ser l’escala de la difusió constatable entre els segles XI-XIII i la disponibilitat general de la instal·lació com a servei auxiliar de l’economia pagesa. Aquesta difusió i disponibilitat va ser el producte d’una iniciativa senyorial i, per consegüent, d’una reorganització de les relacions socials. El que hem dit del molí, per altra banda, pot aplicar-se també a les ferreries. Una i altre institució, malgrat les exigències que gravaven el seu servei, van pemetre als agricultors un estalvi de temps, energies i recursos que podien ser destinades a les laborationes.

La veritable ruptura respecte a l’Antiguitat es produí, doncs, en les estratègies en funció de les quals es recombinaren els elements de la producció agrària i, probablement, en l’opció per promoure determinats conreus a costa d’altres: el «desequilibri» de l’economia del mas vers la cerealicultura i la viticultura sembla corroborar aquest punt. En qualsevol cas, cal retenir que l’estudi del procés d’assimilació creativa de la tecnologia ha de complementar-se necessàriament amb l’anàlisi de la dimensió social i política que emmarcava l’explotació camperola. Això equival a postular la necessitat ineludible d’estudiar el mas com un element de la senyoria.

[1] Per als precedents antics vegeu S. Isager i J. E. Skydsgaard, Ancient Greek Agriculture. An Introduction, Londres 1995; K. D. White, Roman Farming, Ithaca i Nova York, 1970; A. Ferdiere, Les campagnes en Gaule romaine, 2, Les techniques et les productions rurales en Gaule (52 a. J. C.-486 ap. J. C.), París, 1988; F. Favory i J. L. Fiches (dir.), Les campagnes de la France méditerranéene dans l’Antiquité et le haut Moyen Âge, París, 1994; Ph. Leveau, P. Sillières i J. P. Vallat, Campagnes de la méditerranée romaine. Occident, París, 1993. Per una síntesi de la investigació arqueològica vegeu K. Greene, The Archeology of the Roman Economy, Berkeley, 1986. Per a les pautes del consum vegeu M. Montanari, L’alimentazione contadina nell’alto Medioevo, Nàpols, 1979; del mateix, Alimentazione e cultura nel Medioevo, Roma i Bari, 1988. Per una visió general vegeu K. F. Kiple i K. C. Ornelas (eds.), The Cambridge World History of Food, Cambridge, 2000.

[2] Per als diferents aspectes tecnològics de la producció agrària poden consultar-se obres de síntesi com Ch. Parain, La Mediterranée. Les hommes et leurs travaux, París, 1936. Per a les premisses antigues vegeu K. D. White, Agricultural Implements of the Roman World, Cambridge, 1967; del mateix, Farm Equipment of the Roman World, Cambridge, 1975; M.-C. Amouretti, Le pain et l’huile dans la Grèce antique: de l’araire au moulin, París, 1986, pp. 79-110. Per a estudis fets des d’una perspectiva etnològica vegeu J. Caro Baroja, Tecnología popular española, Madrid, 1983; J. L. Mingote Calderón, No todo es trabajo. Técnicas agrícolas tradicionales, Salamanca, 1995; del mateix, Tecnología agrícola medieval en España. Una relación entre la etnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas, Madrid, 1996.

[3] M. Müller-Wille i K.-R. Schultz-Klinken, «Ackergeräte», dins R. Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, Munic i Zuric, 1977-1999, 1, cols. 82-85.

[4] Per a les eines de la llaurada vegeu K. R. Schultz-Klinken, Haken, Pflug und Ackerbau. Ackerbausysteme des Saatfurchenund Saatbettbaues in urgeschichtlicher und geschichtlicher Zeit sowie ihr Einfluss auf die Bodenentwicklung, Hildesheim, 1981; G. Comet, Le Paysan et son outil. Essai d’histoire technique des céréales. France VIIIe-XVe siècle, Roma, 1992, pp. 83-117. Específicament per a l’arada antiga vegeu White, Implements, pp. 123-145. Per una aproximació etnològica vegeu J. Caro Baroja, «Los arados españoles. Sus tipos y repartición», dins J. Caro Baroja, Tecnología, pp. 507-597; R. Violante Simorra, «El arado y el yugo tradicionales de Catalunya», Revista de dialectología y tradiciones populares, 14 (1958), pp. 306-353 i 441-497.

[5] J. Caro Baroja, «La vida agraria tradicional reflejada en el arte español», dins J. Caro Baroja, Tecnología, pp. 107-108. Per al jou i els sistemes d’enganxada vegeu M. A. Littauer, «The Yoke Saddle in Ancient Harvesting», Antiquity, 42 (1968), pp. 27-31; J. Spruytte, Études experimentales sur l’attelage. Contribution à l’histoire du cheval, París, 1977. En aquests estudis se troba una revisió crítica de les tesis tradicionals de R. J. E. C. Lefebvre des Noëttes, L’attelage, le cheval de selle à travers les âges, París, 19312.

[6] N. E. Lee, Harvests and Harvesting Through the Ages, Cambridge 1959; F. Sigaut, «Moisson et fenaison», Nouvelles de l’archéologie, 19 (1985), pp. 28-38; K.-R. Schultz-Klinken, «Erntegeräte», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 3, cols. 2180-2183. Per a les eines de la collita dels agricultors antics vegeu A. Steensberg, Ancient Harvesting Implements, Copenhague, 1943; White, Implements, pp. 69-103.

[7] White, Implements, pp. 91-93; Comet, Paysan, pp. 168-170. J. Oroz Reta i M.-A. Marcos Casquero (eds.), San Isidoro de Sevilla. Etimologías, Madrid, 1993-19942, XX, 14, 5.

[8] J. L. Mingote Calderón, «Mayales y trillos en España», Anales del Museo del Pueblo Español, 2 (1988), pp. 83-167.

[9] R. Bechmann, Des arbres et des hommes. La fôret au Moyen Âge, París, 1984, pp. 86-93 i 206-211; W. L. Goodman, The History of Wood-working Tools, Londres, 1964.

[10] A. Reith, «Werkzeuge der Holzbearbeitung. Sägen aus vier Jahrtausenden», Saalburgjahrbuch, 17 (1958), pp. 47-60; P. H. Killian, «Die Bedeutung der Säge in der Geschichte der Forstnutzung», Symposium International d’Histoire Forestière, París, 1982.

[11] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[12] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[13] Per al tema de les tècniques de conservació i emmagatzemament vegeu M. Gast i F. Sigaut (dirs.), Les techniques de conservation des grains à long terme: leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, 1979-1985; R. Heiss i K. Eichner, Haltbarmachen von Lebensmitteln. Chemische, physikalische und mikrobiologische Grundlagen der Verfahren, Berlín, 19953.

[14] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[15] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 12/6.

[16] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[17] P. T. H. Unwin, Wine and the Vine. An Historical Geography of Viticulture and the Wine Trade, Londres, 1991, pp. 25-57.

[18] B. Kuoni, Cestería tradicional ibérica, Barcelona, 1981; E. Sánchez Sanz, Cestería tradicional española, Madrid, 1982; White, Farm Equipment, pp. 63-65.

[19] A. Tchernia, Le vin de l’Italie romaine. Essai d’histoire économique d’après les amphores, Roma, 1986, pp. 285-292.

[20] El terme ramat cobreix el conjunt d’espècies animals que l’home cria amb fins estrictament econòmics; vegeu R. Delort, «Tierhaltung», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 8, 768-770, el qual exclou d’aquesta categoria a animals com el gos i el gat. Per a la ramaderia des d’una perspectiva general vegeu R. Delort, Les animaux ont une histoire, París, 1984. No hi ha una visió de conjunt sobre l’economia ramadera medieval; vegeu per a les regions mediterrànies medievals M. Gramain, «Les formes de l’élevage en Bas-Languedoc occidental aux XIIIe et XIVe siècles», dins L’élevage en Méditerranée occidentale, París 1977, pp. 137-152. Per al concepte de domesticació vegeu A. Gautier, La domestication. Et l’homme créa ses animaux, París, 1990; L. Peel i D. E. Tribe (eds.), Domestication, Conservation and Use of Animal Resources, Amsterdam 1983; S. Bökönyi, «Definitions of Animal Domestication», dins J. Clutton-Brock (ed.), The Walking Larder. Patterns of Domestication, Pastoralism, and Predation, Londres, 1990, pp. 22-27.

[21] P. Puig Ustrell, Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242, Barcelona, 1992, doc. 275 (1238).

[22] E. de Hinojosa, Régimen, ap. 6 (1249); Puig Ustrell, Capbreu, doc. 790 (1239).

[23] ACB, Libri Antiquitatum, IV, 25 (1160).

[24] Y. Baticle, L’élevage ovin dans les pays europeens de la Méditerranée Occidentale, París, 1974; M. L. Ryder, Sheep and Man, Londres, 1983.

[25] F. Carreras Candi, «Palomas y palomares en Cataluña durante la Edad Media», dins F. Carreras Candi, Miscelanea histórica catalana, 1, Barcelona, 1905, pp. 45-159.

[26] S. Bökönyi, «The Development of Stockbreeding and Herding in Medieval Europe», dins D. Sweeney (ed.), Agriculture in the Middle Ages. Technology, Practice and Representation, Philadelphia, 1995, pp. 42-55.

[27] ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 11, ff. 104v-105.

[28] ACA. OR, Rotllos St. Miquel de Cruïlles, 8/1.

[29] Vegeu, per exemple, ACA. OR, Notarials St. Cugat del Vallès, Reg. 6, f. 2v (1299).

[30] W. Ch. Schneider, «Animal laborans. Das Arbeitstier und sein Einsatz in Transport und Verkehr der Spätantike und des frühen Mittelalters», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), pp. 457-578; Th. Szabó, «Saumtiere», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 7, col. 1405.

[31] A. C. Leighton, «The Mule as a Cultural Invention», Technology and Culture, 8 (1967), pp. 45-52.

[32] S. Bökönyi, «Animals, Draft», dins J. Strayer, (ed.), Dictionary of the Middle Ages, Nova York, 1982-1989, 1, pp. 293-298; A. C. Leighton, Transport and Communication in Early Medieval Europe. A.D. 500-1100, Devon, 1972, pp. 48-124. Per al carro vegeu W. Treue, Achse, Rad und Wagen. 5000 Jahre Kulturund Technikgeschichte, Múnic, 1965, pp. 85-108; Th. Szabó, «Wagen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 8, cols. 1905-1907.

[33] J. Langdon, Horses, Oxen and Technological Innovation. The Use of Draught Animals in English Farming from 1066-1500, Cambridge, 1986, pp. 4-21.

[34] M. Montanari, «Gli animali e l’alimentazione umana», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), 619-663; S. Bökönyi, «Animals, Food», dins Strayer (dir.), Dictionary of the Middle Ages, 1, pp. 299-302.

[35] R. Laurons, «L’elevage du porc a l’époque medievale», dins L’homme et l’animal. Premier colloque d’ethnozoologie, París 1975, pp. 523-534; M. Baruzzi i M. Montanari, Porci e porcari nel Medioevo. Paesaggio, economia, alimentazione, Bolonya, 1981.

[36] W. Brinkmann, Bienenstock und-stand in den romanischen Ländern, Hamburg, 1938; Ph. Marchenay, L’homme et l’abeille, París, 19842; Ph. Marchenay, L’homme et l’abeille, París, 19842; Ch. Warnke, Bienenhaltung und Bienenprodukte im Mittelalter in West-und Osteuropa, en curs de publicació.

[37] R. Delort, «Les animaux et l’habillement», Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’alto Medioevo, 31 (1985), pp. 673-700.

[38] R. Büll, Das große Buch vom Wachs. Geschichte, Kultur, Technik, 1, Munic, 1977.

[39] G. Carnat, Le fer à cheval à travers l’histoire et l’archéologie. Contribution à l’histoire de la civilisation, París, 1951; Leighton, Transport and Communication, pp. 104-107.

[40] R. Meiggs, Trees and Timber in the Ancient Mediterranean World, Oxford, 1982, 385-386; Bechmann, Arbres, pp. 138-171.

[41] J. M. Marquès, «La senyoria eclesiàstica de St. Sadurní de l’Heurà, fins al 1319», Estudis del Baix Empordà, 3 (1989), ap. 17.

[42] P. Toubert, «Les féodalités méditerrannéenes: un probleme d’histoire comparée», dins Structures féodales et féodalisme dans l’Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècle). Bilan et perspectives de recherches, París, 1980, pp. 7-8; B. Kayser, «Désintegration et intégration des relations agriculture-élevage dans les régions méditerranéenes», Annales de Géographie, 557 (1991), pp. 18-30.

[43] Toubert, Structures, 1, p. 271.

[44] H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de l’École Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.

[45] ACA. OR, Pergs. St. Cugat del Vallès, 470.