El mas i la vila a la Catalunya medieval

Aquests conflictes i els pactes corresponents tenen un interès especial, perquè en ells no es plantejaven exclusivament les pretensions del senyor. De fet, aquest actuava en nom d’un col·lectiu (nomine universitatis hominum) i mogut per la voluntat de garantir a aquest uns tradicionals espais incultes. En aquest sentit, l’apropiació dels espais incultes per part dels senyors pogué generar a aquests nombrosos beneficis materials però distava de representar un fet absolut. En l’aspecte pràctic aquesta apropiació tingué que adaptar-se a la necessitat de permetre als agricultors l’explotació dels espais incultes perquè d’aquest accés depenia en bona part el funcionament de les economies pageses. La història dels espais incultes es vinculava, d’aquesta manera, a la història de l’explotació pagesa (al mas) i a les estratègies senyorials per garantir la reproducció d’aquesta. Resulta plausible pensar que aquest fet degué afavorir la permanència d’una concepció que considerava la possibilitat d’aquesta explotació com un dret atorgat al col·lectiu d’habitants d’una contrada. En tot cas, pot afirmar-se que aquesta pretensió, mai qüestionada en si mateixa i de forma expressa pels senyors, es reforçà durant el segle XII en el pla jurídic amb la ja constatada cristal·lització jurídica del dret d’adempramentum rustici et coloni i amb la revigorització d’una concepció antiga que considerava els espais incultes com un bé públic al que tot home lliure tenia dret d’accedir. D’aquesta manera es va establir un equilibri mal definit entre la senyorialització de fet d’aquests espais i el dret a la seva lliure explotació. Com a testimoni d’aquest equilibri mal definit podem presentar el ja esmentat plet per l’accés dels homes de Sant Feliu de Llobregat al bosc de Valdonzella la Vella. En el curs d’aquest plet l’abadessa de Valdonzella va poder argumentar que eren molts, a Catalunya, els boscos propietat de monestirs i barons i que a aquests senyors corresponia el dret de prohibir l’accés als seus boscos.[148] L’acceptació de l’usatge que garantia la lliure explotació dels espais incultes a tots els homes lliures no podia ser al·legat en contra d’aquest fet, perquè aquest usatge, segons l’abadessa, no prohibia als monestirs i als cavallers de Catalunya tenir en plena propietat boscos i deveses en els quals ningú podia entrar a tallar, llenyar i carbonar sense l’autorització del seu propietari.[149]

7. ELS SERVEIS AUXILIARS: MOLINERIA I FERRERIA

La bona marxa del mas depengué decisivament de l’existència d’uns serveis exteriors a aquest, entre les quals cal destacar la molineria i la ferreria. Tant l’un com l’altre eren institucions que proporcionaven un servei (servicium) que permetia descarregar la família pagesa de certs treballs necessaris però feixucs. Consolidats en la seva funció subsidiària durant el segle XII, aquests serveis compartien dos trets característics: el seu control per part del senyor i el seu manteniment per part d’un especialista. L’existència d’altres serveis assimilables a la molineria i la ferreria resulta difícil de constatar. Sabem molt poc sobre els forns dedicats a coure el pa a l’àmbit rural. No existí un destret dels senyors sobre els forns, excepte en els assentaments urbans i en alguns pobles rurals. El més probable sembla ser que als llocs allunyats d’aquests assentaments el pa es coïa als forns domèstics o simplement sobre les pedres i les cendres de la llar. Pel que fa als molins per trullar les olives, tot i que les notícies són molt escasses, sabem que en determinats llocs podien ser un monopoli senyorial. Així al terme del castell de Cervelló, on el senyor Guillem de Cervelló va eximir els homes del monestir de Sant Cugat del Vallès que residien en el terme del castell del destret del trull (trulium olivarum) que estava instal·lat al mas Reguers, de la parròquia de Sant Vicenç dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat.[150] Quant a les premses del vi, per últim, constatem que les referències a torcularios en les nostres fonts són freqüents fins al segle XI. El terme sembla designar la instal·lació d’origen grecoromà que també trobem representada a diferents codis hispànics altmedievals. Pel que es dedueix de les miniatures, es tractava essencialment d’una biga pesada manejada per cordes (aparell) que es feia descendir mitjançant una rosca sobre uns cistells que contenien els raïms. El most així exprimit era recollit en dipòsits situats al sòl, des d’on era després transvasat als recipients del vi pròpiament dits.[151]Però, a partir del segle XII les referències a aquestes premses pràcticament desapareixen de les fonts. És possible que això pugui explicar-se per la difusió de premses més modestes, millor adaptades a les necessitats d’una economia familiar com la del mas, amb una productivitat vitivinícola limitada. Donada aquesta última circumstància, també és possible que en la majoria dels casos s’hagi optat simplement pel més comú dels mètodes de premsa: la premsada amb els peus.

7.1 La molineria

El molí fariner (molendinum, molendinarium...) era una instal·lació que explotava l’energia hidràulica per transformar el gra en farina. Les implicacions socials i econòmiques de la difusió d’aquesta instal·lació que, en paraules de Paladi, realitzava la mòlta sine animalium vel hominum labore, han estat estudiades i discutides de manera amplia i controvertida i no és aquí el lloc per insistir en allò més del necessari.[152]Centrant-nos en els aspectes estrictament cronològics retinguem que la difusió dels molins fariners ja està documentada per a la Hispània visigoda. Per al nord-est català poden documentar-se l’existència de molins des del segle IX i per als segles posteriors podem constatar que els molins eren una instal·lació àmpliament difosa. Fins i tot al llarg dels més mediocres torrents pot constatar-se l’existència de molins. Amb tot, va haver algunes conques fluvials que van atraure més que altres un gran nombre de molins, com la conca del Ripoll, al Vallès Oriental, i la conca del Ter, al Baix Empordà. Aquesta concentració local d’instal·lacions sembla venir determinada tant pel grau d’implantació dels patrimonis senyorials a la zona com pel volum dels recursos hidràulics que podia oferir un corrent d’aigua determinat.

7.1.1 Els molins

Les característiques dels corrent d’aigua mediterranis no recomanaven instal·lar els molins al costat d’aquestes: entre d’altres, perque les fortes i sobtades crescudes i les riuades podien portar a la ruïna material de la instal·lació. Per això, es procurava emplaçar el molí sobre un canal que desviava l’aigua del corrent natural i el conduïa vers la instal·lació, emplaçada a vegades damunt una rocha (molino rocherolo) o una mota. El molí era una edificació pròpiament dita, construïda amb parets de pedra i coberta d’una teulada. Al seu costat acostumava emplaçar-se la casa en la que residia el moliner amb la seva família (domum mulnarii).

Pel que fa al funcionament d’aquest molí estem en general mal informats.[153] Els components d’aquest moltes vegades no es detallen a les fonts sinó de manera genèrica (instrumenta, quarnimentum, utensilia). Entre aquests components es compten les moles, grans peces de pedra, extretes de pedreres ben seleccionades. Les referències a peces de fusta (fustamenta, tornamenta) i peces metàl·liques (ferramentas) ens consten des de la segona meitat del segle X. De fusta eren les tremuges (tremugias) i la canal (canal) que portava l’aigua sobre el rodet (rota, rodet), també aquest de fusta i a avegades reforçat amb una anella de ferro. Es pot suposar que vers mitjan segle XI la instal·lació es composava d’uns engranatges molt simples i dues moles horitzontals a les que la turbina, mitjançant un arbre (arbor) de fusta, transmetia directament el moviment. El metall s’emprava per peces molt concretes: per a les ferradures que reforçaven el rodet i per les nadilles (nadillas) que fixaven la corredora a l’arbre. Aquest molí horitzontal tenia l’avantatge de ser una instal·lació robusta que exigia una limitada inversió de recursos i treball a l’hora de construir i mantenir-la. A més, era una instal·lació que podia treballar amb subministres limitats i irregulars d’aigua, adaptant-se així a les condicions ecològiques de bona part de la nostra àrea d’estudi. L’evolució tecnològica ulterior conduí a un perfeccionament del tradicional molí fariner, però no a la seva substitució per un nou tipus.

El molí requeria per al seu funcionament de tota una infrastructura de canals que permetien la circulació de l’aigua.[154]El punt on es prenia aquesta per desviar-la cap al molí es designava genèricament com caput aquis i aque acceptionis. En aquest punt s’instal·lava una resclosa (resclausa) que es composava d’una acumulació de llenyes i branques (leinar, ramar), graves i còdols (glebarios, pedregarios), reforçada a vegades mitjançant l’aplicació de ciment (cementum). Tots aquests materials estaven en general a la lliure disposició del constructor d’un molí en virtut del dret d’empriu. Des del punt de vista tecnològic, la resclosa permetia regular artificialment el nivell de l’aigua i acumularne la necessària per garantir un funcionament relativament constant del molí. La resclosa, per altra part, estava dotada de comportes (clausuras, estoledors, trestoledors) i una sèrie de recs assegurava la circulació de l’aigua que feia funcionar el molí. Entre aquests recs es distingia el caput regum (caput molo), el canal emplaçat a la resclosa. Aquest canal portava l’aigua cap al carcau (caccabarium, caccabus...) on l’aigua desembocava sobre els rodets del molí. Un últim canal (subtus regum, exaiguador, trestaledor) servia per evacuar altra vegada l’aigua al riu. Aquest diferents canals no degueren ser més que rases més o menys agençades, les riberes de les quals eren reforçades mitjançant arbres, estacades i terraplens.

L’entorn immediat d’un molí constituïa un veritable ecosistema resultat d’una explotació sistemàtica de l’aigua. La mateixa aigua que s’emprava per fer funcionar el molí s’emprava també per a la irrigació de les terres de conreu. Entre aquestes terres es comptaven tant els camps, els horts i els prats irrigats, freqüentment plantats d’arbres fruiters i glandífers, com els llinars i els canemars. En el seu conjunt, aquestes terres constituïen un microparcel·lari, resultat d’un agençament sistemàtic de l’entorn del molí per als conreus que requerien un subministrament regular d’aigua. L’estany artificial format per la resclosa, per altra banda, es feia servir per la piscicultura (piscationes, pischaria), constituint una biocenosi peculiar i un veritable ecosistema aquàtic dedicat a la producció de varietats de peixos ben adaptats a hàbitats lentics amb aigües càlides i alts nivells de nutrients.[155]Tota una xarxa de camins, per últim, connectava el molí amb els masos de l’entorn. Per aquests camins transitaven les bèsties que en sacs portaven el gra batut al molí i el tornaven a les cases convertit en farina. A vegades aquests camins rebien el nom específic de strada mulnera i carraria mulnera. Pel que fa al seu estatus, els camins del molí es consideraven públics i es garantia el lliure accés a aquest. A més, l’any 1131 una assemblea presidida pel bisbe de Barcelona proclamava la pau per tots els que anaven al molí a moldre i per totes les seves pertinences i bèsties.[156]

7.1.2 La senyorialització dels molins

Quant a la història de la propietat dels molins s’ha constatat l’existència de dues etapes ben diferenciades. La primera d’aquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins d’agricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular d’una pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part d’aquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.

En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’època de major nombre d’adquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part d’aquests molins s’emplaçaven a les contrades a l’entorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial d’aquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 s’emplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. La transferència de la propietat d’aquests molins a favor de la comunitat benedictina explica la desaparició progressiva però general dels molins explotats en règim de copropietat per col·lectius pagesos en les contrades a l’entorn del monestir. Amb tot, cal constatar així mateix una transferència significativa de molins des dels patrimonis aristocràtics i comtals vers el patrimoni monàstic.

MAPA 1

Els molins del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1200

7.1.3 Els nous molins

Al costat de les adquisicions de molins, la iniciativa dels senyors es va dirigir, sobretot, vers la construcció de molins mitjançant contractes ad edificandum molendinum. Els primers d’aquestes contractes daten del final del segle X però es multipliquen en el curs del segle XI. La construcció de molins per part del monestir de Sant Cugat del Vallès, per exemple, ens consta des de la segona meitat del segle XI. A més, per als segles XII i XIII podem observar com els senyors s’esforçaren per construir molins de major capacitat i efectivitat. Al marge de les variants concretes que possiblement es puguin establir, es tractava sempre de molins de roda horitzontal, però notablement més grans i dotats freqüentment de vàries moles i rodes que podien treballar de manera simultània. La difusió d’aquestes instal·lacions, freqüentment agrupades en casals, i que exigien des d’aleshores una considerable inversió en recursos i energies, es degué en bona part a la voluntat senyorial d’aprofitar les possibilitats que donava la difusió de les ferreries, d’assegurar-se el subministrament de l’energia hidràulica i de reclutar un personal especialitzat que es responsabilitzés de la marxa d’aquestes instal·lacions.

Al desenvolupament tecnològic del molí va contribuir de manera decisiva la utilització sistemàtica del ferro (instrumenta ferri ad molendina necessaria) per a la fabricació dels eixos, dels engranatges, de les llantes de les moles... Aquesta importància de les peces metàl·liques d’un molí portà a concedir una major atenció a tot el que es referia al subministrament i manteniment d’aquestes peces. Això pogué portar a vegades a una veritable integració entre molineria i ferreria. El senyor podia garantir al que assumia el funcionament del molí que el seu ferrer s’encarregaria de reparar les peces metàl·liques de la instal·lació i els pics per repicar les moles. L’any 1215, per exemple, el capítol de Barcelona acordà als receptors de diversos masos i molins de Vilanova del Vallès que el ferrer local llossaria i repararia sempre les peces i les eines de ferro necessàries per a la bona marxa dels molins. Els receptors quedaren eximits de qualsevol exigència i tan sols se’ls demanà proporcionar al ferrer el carbó i el ferro necessari per a portar a terme el seu treball.[157]A vegades, a més, el ferrer ens consta no tan sols com a responsable de la dotació metal·lúrgica de les instal·lacions sinó també com a directament implicat en la gestió dels molins. L’any 1190 va ser el monarca qui va atorgar al ferrer Bernat i a la seva descendència la ferreria dels molins del Llobregat que recentment havia fet edificar. Les condicions eren les següents: Bernat construiria i mantindria la ferreria i repararia les llantes de les moles d’almenys quatre molins, encarregant-se a més d’adquirir el carbó que necessitava el forn de la ferreria. A canvi de reparar els pics necessaris per a restaurar les moles, rebria cada mes cinc quarteres d’ordi. Per reparar i obrar les eines restants, el monarca proporcionaria el ferro i el carbó. Al ferrer se’l remuneraria segons el costum dels molins reials de Rubí, Cervelló i Barcelona. A més, el rei va atorgar al ferrer la molineria en un dels molins, el que volia dir que el ferrer instal·laria el moliner i percebria una sisena part dels rèdits del molí.[158]

L’esforç senyorial per dotar els molins d’un subministrament adequat d’energia hidràulica es va expressar al segle XIII en la construcció de basses (bassa molendini) que permetien l’acumulació d’aigua abans de l’entrada en el canal. Una major pressió de l’aigua sobre el rodet i un increment de la capacitat de mòlta s’assolí amb la instal·lació de cups (cupos, tonnas, tinas) en l’extrem de la bassa. Aquests perfeccionaments tècnics van estar acompanyats a partir del segle XII per una preocupació molt més elemental: la d’assegurar-se l’accés a l’aigua que mantenia en funcionament els molins. Aquest accés a l’energia hidràulica que mantenia en marxa la instal·lació no era una qüestió exempta de problemes i els primers plets per l’accés a l’aigua que alimentava els molins estan documentats per a finals del segle X. Però, aquests plets es multipliquen per al segle XII a causa, sobretot, del controvertit tema del pas de l’aigua per predi aliè (servitus ducendi aqua). (La «propietat» de l’aigua, pel contrari, no sembla haver estat objecte de disputes, almenys abans de mitjan segle XIV.) La resolució d’aquests plets contemplava invariablement un acord sobre els respectius accesos a l’aigua. El més corrent era, això no obstant, que un senyor procurés, per assegurar-se el seu accés, fer-se amb l’autorització d’altre senyor per portar per les terres d’aquest. Una autorització d’aquesta mena la van rebre els monjos de Sant Cugat del Vallès d’Arnau Guillem de Mediona l’any 1122, gràcies a la qual van poder portar l’aigua del riu Ripoll a les seves terres de Reixac del Vallès.[159]Aquest transitum i passatge implicava, en concret, la possibilitat de construir canals en el predi aliè. Amb el trànsit s’atorgava també el dret a recollir les pedres i rames (empriu) necessàries per a la construcció de rescloses i canals. El trànsit era en alguns casos lliure i en altres estava sotmès a un cens pro transitu aque. L’esmentat Arnau Guillem de Mediona, per exemple, rebria per la seva autorització un cens anual d’un morabatí i d’una mitgera d’ordi. Els acords respecte al trànsit contemplaven el compromís de no interferir el funcionament dels altres molins que depenien de les mateixes aigües. Així mateix es podia estipular que l’edificació de molins, alimentats pel rec la construcció del qual s’autoritzava, no havia de comportar que els molins ja existents els manqués l’aigua necessària per fer-los funcionar. A vegades el que autoritzava el trànsit per les seves terres exigia així mateix una garantia de que tant ell com tercers poguessin emprar les aigües que alimentaven el molí per la irrigació de les seves terres.

Per fer funcionar aquestes instal·lacions cada vegada més complexes i costoses s’imposà la creació d’un personal especialitzat, encarregat dels treballs de mòlta i manteniment de la instal·lació. Les referències a moliners (molinarios) es multipliquen en les comarques del Vallès en el curs del segle XII, tot i que la primera referència a un moliner data de mitjan segle XI i es refereix a un molí de Rubí, propietat d’un tal Guifré Seniofred que el va testar el 1065 al capítol catedralici de Barcelona.[160]Al moliner l’instal·lava el senyor, generalment, mitjançant un contracte escrit. En virtut d’aquest contracte, el senyor atorgava al moliner la instal·lació, establint els censos deguts per aquest i fixant el repartiment dels rèdits vinculats al molí. El moliner, per la seva banda, prometia al senyor residència contínua i personal a les cases del molí i es feia el seu home propi i soliu. A més, prometia realitzar fidelment el seu servei (servicium molendini), pagar els censos deguts pel molí i lliurar al senyor la part dels rèdits que li corresponien. A vegades, el senyor permetia al moliner reservar-se els residus de la molta (escubia, farnat) a canvi d’engreixar un nombre determinat de porcs que, posteriorment, es repartirien a mitges.[161]El contracte entre senyor i moliner incloïa en ocasions l’atorgament d’un mas, amb el qual es proporcionava al moliner i la seva família uns recursos complementaris als que oferia el molí. L’any 1180, per exemple, Bernat de Sobarbar i la seva esposa Dolça atorgaren al matrimoni format per Ramon Carbó i Maria el mas i molí de Garriga, a Sabadell; a canvi el matrimoni lliuraria un cens anual d’una quartera de blat. A més se’ls va atorgar una tercera part de les multures. Els receptors s’encarregarien d’adquirir les moles i els atorgants assumirien el transport d’aquestes. Una tercera part de la despesa en pics, ferramentes i altres eines correria a càrrec dels receptors.[162]

Advertim, tanmateix, que el receptor de la mulneria (mulneria) no era sempre aquell que es feia càrrec de la mòlta com a tal. A vegades es tractava d’un simple intermediari a qui el senyor confiava la posada en marxa de la instal·lació. Per l’any 1234 s’ha conservat un contracte en virtut del qual Guillem de Terrassa i la seva esposa Saurina atorgaren a Ferrer Saig i la seva esposa Berenguera la molineria de dos molins que tenien prop de la vila de Terrassa. El matrimoni tindria ambdós molins i percebria en concepte de mulneria la quarta part del beneficis. A més no hauria d’assumir cap altre tasca que instituir un moliner que s’encarregués de mantenir en marxa els molins. Guillem i Saurina assumirien les despeses qui suposava renovar els pics i les moles i s’encarregarien de mantenir els recs del molí. Finalment, els atorgants autoritzaven als receptors fer de moliners si ho desitjaven, sense perjudici de percebre l’esmentada quarta part de la mulneria.[163] El contracte en qüestió permet constatar, doncs, una relació a tres nivells, amb un intermediari que s’encarregava de la institució del moliner. Tant les despeses com els beneficis es van repartir entre el senyor i el seu intermediari, quedant aquest últim encarregat de la remuneració del moliner.

7.1.4 El destret

La senyoralització dels molins va comportar no sols la pràctica desaparició dels molins pagesos explotats en règim de copropietat, sinó també la implantació d’un destret que obligava a moldre el gra en el molí del senyor. Les referències a aquest destret són escasses i no anteriors a mitjan segle XII. Una carta de 1208, per exemple, permet documentar com Guillem de Montcada va empenyorar el seu castell de Castellar del Vallès juntament amb el destret que obligava als habitants de Castellar, Sentmenat i altres llocs moldre el seu gra als molins del terme del castell.[164] Però l’abast del destret que s’evoca en les fonts no està gaire clar. Aquest sembla implicar l’obligació dels habitants d’un terme de moldre el seu gra en el molí senyorial. L’any 1255 Arnau, un batlle del monestir de Sant Daniel de Girona relatava en un llarg plet com l’abadessa Agnès li havia cedit el seu dia un molí a la riera de Tornavells, a Canet d’Adri, al Gironès, amb la promesa d’exercir el destret per obligar els homes de Vainera, Torns i Coromina de moldre el seu gra al molí i proporcionar el treball necessari per al transport de les moles i el manteniment de la resclosa. Tanmateix, la successora de la dita abadessa havia deixat d’exercir el destret amb les consegüents pèrdues per al batlle, pèrdues que aquest estimava en vint-i-quatre esquil·lates de cereal. La sentència final instava a l’abadessa a obligar als homes de Vainera, Torns i Coromina a anar al molí en qüestió i acomplir amb els treballs acostumats.[165] Altres notícies, al marge de les esmentades, permeten constatar des del segle XII intents per part de determinats senyors de forçar l’ús dels seus molins en detriment dels molins d’altres senyors. A les querimonies presentades per Ermessenda i els seus fills contra Ramon Gausbert, el castlà del castell d’Arraona, l’acusava d’haver forçat als homes del terme d’Arraona a no moldre els seus grans en els molins d’Ermessenda.[166] En conjunt, les notícies que hem citat permeten constatar una certa difusió del destret, l’abast de la qual, però, resulta impossible d’avaluar de manera precisa. Es pot retenir, en tot cas, que aquest destret podia fer-se efectiu de dues maneres: per una part, el senyor podia obligar els homes d’un terme a utilitzar el seu molí; per l’altra, el senyor podia prohibir l’existència de qualsevol altre molí en un terme determinat. Ambdues mesures, com ha recalcat Pere Ortí Gost, tenien una mateixa finalitat: la d’establir un privilegi d’exclusivitat per al molí senyorial. Aquest privilegi, al seu torn, permetia assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.[167] A canvi del privilegi d’exclusivitat per al seu molí, finalment, el senyor havia de garantir la moltura adequada del gra portat a la molta i regular l’accés dels agricultors al molí. Aquest accés es podia fixar com una quota temporal atribuïda a cadascuna de les famílies que acudien al molí: d’aquesta manera, en algunes parròquies del Baix Empordà ens consta que en un domini determinat diverses famílies tenien cadascuna assignades certes «parts», fraccions de temps («dies» i «nits»), durant les quals podien moldre el seus grans de cereal en tant que parcers (parcerii) del molí senyorial. Així, l’any 1292 Ramona i el seu marit, Pere de Crosa, de Vilaromà, van vendre a Ahomar, del mateix lloc, un «dia» i una «nit» del molí d’Avall, emplaçat en els límits de les parròquies de Palamòs i Vall-llobrega, en la setmana que tenien dos «dies» i dues «nits». Aquest molí el compartien Ramona i Pere, com parcers, amb Maria de Palomar, Guillem Ermengol, Bernat de Grau, Arnau de Sitges i Ramon Vidal. El molí era domini del monestir de Sant Feliu de Guíxols i aquest rebria d’Ahomar cada any pel «dia» i la «nit» que havia comprat un cens de quatre migeres de gra.[168]