El mas i la vila a la Catalunya medieval

7.1.5 Les exigències

La difusió i consolidació del destret es va veure afavorit per la qualitat tecnològica dels nous molins: l’estalvi que implicaven per l’economia pagesa no deu ser infravalorat i degué ser reconegut pels propis afectats, malgrat les exigències que se’ls plantejaren a canvi. Entre aquestes exigències es comptaven un seguit que gravaven el gra que els obligats pel destret portaven a moldre al molí. Citem, per començar, la mulneria: una taxa que ens consta des de mitjan segle XII i que es lliurava bé al moliner bé al titular de la molineria.[169]La multura, per la seva banda, era una exigència percebuda pel senyor i que podem documentar des del final del segle XI. La seva taxa resulta difícil de precisar perquè acostumava a ser variable d’un lloc a altre. Per al segle XIV i al Rosselló s’ha constatat que la moltura representava entre una setzena i una divuitena part de la farina molta al molí.[170] De la moltura sols quedaven exempts el senyor i els seus familiars, tot i que a vegades els beneficiaris d’aquesta exempció havien d’assumir altres càrregues relacionades amb el molí senyorial, com el transport de les moles. Un repartiment de la moltura podia acordar-se entre el senyor i el moliner (i la quota atribuïda al moliner s’assimilava potser a la mulneria). Un repartiment podia pactar-se també entre el senyor i aquell que es responsabilitzaria de construir i mantenir el molí en virtut d’una cessió indefinida o temporal a canvi del pagament d’un cens. A vegades un repartiment de les despeses precedia al repartiment dels rèdits. El 1144, per exemple, el bisbe de Barcelona s’encarregava de la meitat de les despeses que ocasionaria la construcció d’un molí al terme de Barberà del Vallès. Una vegada construït, percebria un terç dels rèdits del molí, però assumiria també un terç de les despeses requerides per al manteniment de la instal·lació.[171] La molitja (molegia), per últim, era una exigència que es constata vinculada als molins des de la segona meitat del segle XII. Aquesta acostumava gravar els masos que feien ús del molí. Sobre la seva taxa no sabem res i tampoc podem precisar fins a quin punt no es tractava sinó d’un equivalent de la multura. En qualsevol cas, tant la molitja com la moltura i la mulneria, s’han de considerar com unes exigències lliurades a canvi d’un servei, com unes taxes pagades a canvi del treball realitzat per transformar el gra en farina. No resulta difícil imaginar que aquest servei interessava als propis agricultors: a més d’estalviar els recursos que hauria requerit el manteniment d’unes instal·lacions pròpies, la molineria permetia descarregar la família d’uns treballs tan necessaris com reiteratius i feixucs.

7.1.6 Els treballs

A la moltura, mulneria i molitja cal afegir altres exigències imposades als usuaris dels molins, com el pagament d’un cens en diner per la reparació i renovació dels pics del molí, exigència documentada per al domini episcopal de Domeny, gràcies a un capbreu del final del segle XII.[172] L’obligació de realitzar jornals per a la construcció d’un nou molí, per altra banda, està documentada des del segle XII. Vers la mateixa època apareixen les exigències quant al manteniment del molí, les operas molendinorum, específicament aquelles referides al transport de les moles noves quan les anteriors s’havien desgastat per la mòlta. Una mica més tard es documenta l’obligació de contribuir al manteniment de la resclosa, així com a la construcció, el manteniment i l’escura dels recs i de les palafangues quan aquests s’havien omplert de llot, llim i grava, reduint, així, la capacitat del rec de portar aigua. A uns masos de Vallalta, per exemple, els monjos de la cartoixa de Sant Pol de Mar els exigien carregar les moles al molí (ducent molas ad molendinum) i reparar la resclosa quan els monjos ho consideraven necessari (resclosam molendini reparant). A uns masos de les parròquies de Sant Pere i Sant Miquel de Vallmanya els mateixos monjos de Sant Pol els exigien vers l’any 1300 escurar el rec i la bassa del molí senyorial (excurare et mundare regum et bassam molendini) a més de contribuir amb el seu treball al manteniment de la resclosa (tornare resclosam) i al transport de les moles. Durant les jornades de treball, els monjos prometien proporcionar aliments (comestiones) als homes dels seus masos.[173] Aquestes diverses prestacions en treball semblen haver estat força esteses i sabem fins i tot d’intents d’imposar-les per la força. Vers l’últim terç del segle XII els homes del terme del castell de Castellbisbal es queixaren davant el seu senyor, el bisbe de Barcelona, respecte dels serveis al molí que els havien sigut imposats pels vassalls episcopals del castell.[174] Les exempcions d’aquestes prestacions i la seva conversió en un cens, finalment, tan sols es poden constatar de manera excepcional i com el resultat d’un acord col·lectiu entre el senyor i els homes del seu domini. Al terme del castell de Cervelló, al Baix Llobregat, per exemple, els homes de Guillem de Cervelló van ser eximits l’any 1267 de l’obligació de tallar arbres per a la obra de les rescloses dels molins[175] Al lloc de Palol de Revardit, els homes de Bernat de Palol van assolir a començament del segle XIV que el seu senyor els convertís el destret del molí i les obres a realitzar a la resclosa en un cens anual que havien de lliurar en ordi.[176]

7.2 La ferreria

El desenvolupament de l’utillatge agrícola i de les instal·lacions com el molí difícilment hagués estat possible sense un desenvolupament simultani de la metal·lúrgia i sense una difusió de les ferreries rurals. D’aquestes últimes ens ocuparem en els apartats següents.[177]

7.2.1 La difusió de les ferreries

El terme fabrica (fàbrega) era als segles XI-XIV el terme per designar el lloc on treballava el ferrer: la ferreria. Aquest és, pel que es dedueix de l’exhaustiva revisió de les fonts escrites, el sentit més usual de fabrica. L’especialista que aquí treballava es designava com faber, ferrarius. Les noticies de ferreries i les referències documentals a ferrers, comencen a succeir-se entre els anys 1050 i 1150 i es fan cada vegada més freqüents a partir de mitjan segle XII. Com ho mostra el mapa adjunt, aquesta difusió va ser bastant uniforme sobre el conjunt de les dues comarques del Vallès. En total tenim documentades per aquestes comarques i fins al començament del segle XIV gairebé quaranta localitats que disposaven d’una o més ferreries. Amb tot, el nombre real de ferreries en aquestes comarques degué ser força més elevat si tenim en compte el caràcter sempre parcial de la informació que proporcionen les nostres fonts. Aquesta densitat, notablement alta, de les ferreries a escala comarcal permet una primera constatació: per a l’agricultor la ferreria estava (relativament) a prop. Això vol dir, que no necessitava gastar molt de temps i de recursos per desplaçar-se a la ferreria i sol·licitar el servei del ferrer quan necessitava llossar les seves eines.

La ferreria apareix freqüentment associada a un hàbitat de tipus dispers. El 1141, per exemple, els monjos de Sant Llorenç del Munt atorgaren a Bernat i a la seva esposa Guillema una ferreria que estava instal·lada a una modesta edificació, situada prop del mas on habitava el ferrer.[178] Però també es pot documentar el cas d’una ferreria emplaçada a l’interior d’una sagrera o en el seu veïnatge immediat: això és el que sembla observar-se a llocs del Barcelonès i del Vallès, com Mollet, Lliçà de Vall, Sant Climent de Llobregat, Sant Andreu del Palomar, Cardedeu i Pertegàs. A més, totes les petites ciutats del nord-est català semblen disposar d’una o varies ferreries. A les viles monàstiques de Sant Cugat del Vallès i Amer, per exemple, sabem de l’existència d’una ferreria emplaçada a l’interior del recinte urbà.[179] Però, la ferreria d’una vila no necessàriament havia d’emplaçar-se intus villam. Els habitants de la vila de Sant Celoni, per exemple, utilitzaven l’any 1157 la ferreria emplaçada a la veïna sagrera de Sant Martí de Pertegàs i propietat dels frares de l’Hospital.[180]

7.2.2 El funcionament de les ferreries

Retinguem d’entrada i per evitar malentesos que la funció principal d’una ferreria no era mai l’extracció i reelaboració del ferro (reducció del mineral, forja) sinó, en primer lloc, la reparació de l’einam dotat amb elements de ferro, sobretot d’aquell que es feia servir a l’agricultura. A la reparació d’aquests instruments s’afegia possiblement la tasca de substituir les ferradures desgastades de les bèsties. En tot cas i com veurem, el treball del ferrer incloïa també la reparació dels elements de ferro dels molins pertanyent al senyor (instrumenta ferri que ad molendina necessaria). Tan sols en segon lloc i en alguns casos particulars venia la producció d’artefactes de ferro (específicament d’aquells que eren relativament senzills de fabricar). Aquesta constatació relativa al treball del ferrer ve confirmada pels verbs més específicament relacionats amb el seu treball: llossar (locedare), calçar (calceare) i perbocar (perbocare). Tots aquests es relacionen, quant a la seva semàntica, a l’acció de reparar les eines i afegir el ferro que han perdut en el curs del treball que amb elles s’havia realitzat. Almenys el verb llossar també podia relacionar-se amb la reparació dels elements de ferro dels molins (operare ferramenta molendinis).

MAPA 2

La difusó de les ferreries a les comarques del Vallès (segles XI-XIV)

Entre les diverses eines que el ferrer es dedicava a llossar a la seva ferreria es comptaven genèricament el que les fonts anomenen les ferramenta quae ad usum laboracionis et agriculture pertinent i, més concretament: els elements de ferro de l’arada (particularment, les relles); les eines de la llaurada, les eines de la collita, les eines per a treballar la fusta i la pedra i altres eines com els agullons de l’agullada, les tisores i els raors. Es tractava en tots els casos d’instruments que experimentaven un fort desgast quan eren utilitzats: respecte a les relles, per exemple, no és sobrer recordar que l’arada més simple gastava cada any un nombre considerable de relles. Aquest desgast dels elements de ferro reduïa l’efectivitat de les eines i la productivitat del treball. Aquest desgast, a més, es produïa just en aquell moment del cicle agrícola (llaurada, collita, verema) en el que resultava una urgència poder disposar d’unes eines ben preparades.

La reparació dels artefactes esmentats no necessitava de mitjans tècnics excessivament complexos i cars. Pel que podem deduir de les fonts iconogràfiques i escrites, el ferrer treballava amb un conjunt d’eines (aparatuum fabrice) certament senzilles: les tenalles (tenayles), per a aguantar la peça de ferro que escalfava al forn (tenalles de fornal) i per subjectar la peça de ferro que el ferrer treballava sobre l’enclusa (tenalles de mà); els martells i els malls (mallos), martells grossos i de mànec llarg; els talladors (tallatores), martells de mànec llarg i ferro molt tallant que es feien servir per a tallar les barres de ferro; la manxa (manxia, manxer, mantega), per a donar aire (manxar) al forn; l’enclusa (encluga, includa), feta de pedra o metall, situada al sòl o sobre un tronc, damunt la qual el ferrer treballava el ferro a cops de martell i de mall; els furgadors, barretes de ferro per a furgar el foc del forn; les destrals, per tallar la fusta i la llenya; i l’esmoladora (esmoladora), de pedra o metall, per esmolar les eines de tall. A més, el ferrer acostumava a tenir una o més bèsties per carregar i transportar el ferro i el carbó necessaris per a mantenir en marxa la ferreria. Quant al forn del ferrer, diguem que mai no s’evoca de manera explícita a les fonts escrites. En conseqüència ho ignorem tot quant a les seves característiques, la seva capacitat i el seu rendiment. S’ha dit que fins al segle XI el treball del ferro a l’àmbit rural degué realitzar-se a una simple cavitat al sòl. També s’ha dit que la difusió de les ferreries sembla haver coincidit (tot i que això no deixa de ser una hipòtesis encara a verificar) amb un desenvolupament d’un forn tecnològicament més complex. Amb tot, no resulta indispensable vincular la difusió de la ferreria amb un desenvolupament tecnològic del forn: al ferrer li bastava per calfar el metall i llossar les eines un forn força simple. En qualsevol cas el forn estava sempre instal·lat a l’interior d’una edificació específica (domos fabrice), la qual acolliria, a més, l’obrador del ferrer i el conjunt del seu einam (aparatuum fabrice).

Per funcionar la ferreria necessitava ferro com a matèria primera i carbó com a combustible.[181]El subministrament del ferro, pel que es dedueix de les nostres fonts, era garantit pel propi senyor de la ferreria. Per a procurar-se aquest ferro el senyor disposava de diverses possibilitats: si era propietari de mines de ferro, podien ser aquestes mines les que proporcionaven el ferro necessari per alimentar les seves ferreries. Així, sembla plausible pensar que les mines de ferro comtals del Conflent, documentades per un capbreu de l’any 1151, subministraren amb ferro les ferreries pertanyent al comte que ens consten per a aquesta mateixa data a diversos llocs del nord-est català (Terrassa, Vilamajor, Caldes de Montbui, Llagostera, Palau-sacosta, Caldes de Malavella i Llofriu). Si el senyor no era propietari de mines, el que degué ser el cas més freqüent, podia comprar el ferro als mercats urbans. (L’obligació del ferrer de lliurar peces de ferro al seu senyor es pot documentar, però no sembla una obligació gaire difosa).[182]Aquest ferro comercialitzat en forma de barrells i lingots (ferre no obrat) podia procedir de les mines senyorials. Però, cal tenir en compte que juntament a aquestes vetes metàl·liques, l’explotació de les quals exigia la inversió de notables recursos, existien aquelles reserves de ferro de superfície (ferro pisolític, com la limonita) que podien trobar-se disperses en múltiples indrets i que, donats uns mínims quant a la seva composició mineral (contingut de ferro i manganès), resultaven més fàcils d’explotar. Aquest ferro no necessàriament havia d’elaborar-se a càrrec dels senyors. Es pot pensar (malgrat el silenci de les fonts) que aquest va entrar en els circuits comercials com a resultat d’una metal·lúrgia portada a terme a petita escala per especialistes en l’extracció, reducció i forja del ferro de superfície. Serien aquests especialistes (entre els quals es pot comptar el mateix ferrer) els qui portarien el ferro als mercats urbans, específicament als mercats de les petites ciutats que començaren a proliferar a partir del segle XII arreu del nord-est català.

Pel que fa al carbó vegetal (carbonem), el combustible indispensable per a una reelaboració adequada del ferro, sabem que s’elaborava als boscos (carboneres), en alguns casos a compte del senyor. Així, l’any 1213 els templers de la comanda de Palau-solità, al Vallès, es reservaren enfront del receptor d’un mas de Martorelles la facultat de fer carbó a les terres del mas quan volguessin.[183] En el cas que el carbó no fos produït en el marc dels dominis senyorials, podia ser comprat, al igual que el ferro, als petits productors (carbonaires) que l’oferien als mercats urbans. Finalment, tinguem en compte al respecte que l’elaboració del carbó al bosc (el carboneig) es considerava com una facultat associada al dret d’empriu, o sigui, al dret de lliure explotació dels espais incultes (usum carbones faciendi).[184]

7.2.3 La senyoria sobre les ferreries

Com veurem, la difusió de les ferreries cal interpretar-la com una iniciativa dels senyors la finalitat de la qual era posar a disposició dels agricultors un servei que garantís unes eines més eficaces (i també unes peces i uns engranatges més resistents als molins). No pot sorprendre, doncs, l’estreta associació que s’observa de manera repetida entre la presència de les ferreries i l’existència de dominis senyorials de certa entitat geogràfica. Un exemple evident en aquest sentit el proporciona un capbreu comtal de l’any 1151 on es constata que a l’honor de Terrassa hi havia un total de cinc ferreries; els honors de Vilamajor i Caldes de Montbui disposaven, respectivament, d’una ferreria; a Caldes de Malavella hi havia tres ferreries, de les quals el comte recaptava el seu lloçol, salvant els drets del seu ferrer; l’honor comtal de Llagostera, per últim, disposava de dues ferreries. Observem, a més, que el lloçol el cobrava el comte als altres honors localitzats a les comarques de la Selva i del Baix Empordà: Quart, Llofriu i Palafrugell.[185] La mateixa associació de ferreria i dominis s’observa també per a altres senyories i altres contrades: la ferreria de Ripollet, per exemple, pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès i servia als nombrosos masos que el monestir tenia a l’entorn d’aquella localitat. La ferreria de Vilanova del Vallès pertanyia al capítol catedralici de Barcelona i treballava per a la trentena de masos que la pabordia de desembre tenia a la vall de Vilanova.

Al senyor de la ferreria corresponia garantir el que les fonts denominen el servicium fabrice et ferrarii. Això volia dir que el senyor tenia una sèrie d’obligacions envers aquells que acudien a la seva ferreria. Entre aquestes obligacions figurava que el senyor havia d’instituir en el seu ofici al ferrer. A aquest, freqüentment, el senyor li atorgava un lloc on habitar i unes terres per a conrear (mansum in quo abitat faber). El senyor havia de vigilar, així mateix, el treball del seu ferrer i garantir que aquest es realitzés de manera correcta. El senyor havia de finançar la construcció de la ferreria (domos fabrice) i l’adquisició de les eines necessàries per al treball del ferrer. A més, el senyor havia de proporcionar les matèries primeres necessàries per a mantenir l’activitat permanent de la ferreria: el ferro i el carbó, el transport dels quals cap a la ferreria era imposat a vegades com obligació als habitants dels masos que hi llossaven les seves eines.

El ferrer era un home de prestigi, admirat pels seus coneixements i per les seves habilitats. Freqüentment era un home (casat) que havia heretat l’ofici i l’obrador del seu pare o d’algun altre familiar.[186] El ferrer era instituït en el seu ofici pel senyor de la ferreria mitjançant un contracte escrit. El ferrer acostumava a dependre de manera estricta del senyor i havia de guardar-li fidelitat sòlida i prometre-li de romandre a la seva ferreria com home afocat.[187] Així mateix, el ferrer havia de comprometre’s a mantenir la ferreria ben preparada i equipada i a realitzar el seu treball a satisfacció dels usuaris (bene lauceare, servire bene fabrica). El ferrer acostumava pagar una entrada en moneda a l’hora de rebre la ferreria de mans del senyor. Així, el 1228 el ferrer de Sant Sadurní de l’Heura va pagar al sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona cent sous de Barcelona per veure confirmada la titularitat de la ferreria que havia heretat del seu pare. A més d’aquesta entrada, el ferrer podia ser obligat a pagar determinats censos al seu senyor i al batlle d’aquest. Així, el ferrer de Mollet del Vallès havia de pagar al bisbe de Barcelona un cens pro ferraturis.[188]L’any 1289, per altra part, el ferrer Pere havia de pagar al monestir de Sant Cugat del Vallès per la ferreria de Ripollet anualment un cens d’una unça de pebre.[189] El 1293, finalment, l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants atorgà al ferrer Berenguer i la seva esposa Benvinguda la ferreria de Santa Eugènia, al Gironès. Com a cens Berenguer donaria cada any a l’abat dos coltells caulers i dos falçons en Pasqua. El batlle del monestir rebria del ferrer altres dos coltells i dos falçons.[190]

A vegades, el ferrer s’havia de comprometre a reparar i fabricar les eines no sols dels agricultors sinó també les eines pertanyent al senyor de la ferreria i que aquest necessitava per a les seves terres d’explotació directa. A l’esmentat ferrer de Santa Eugènia l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants l’exigia fabricar i llossar totes les relles, els caveguells, els rastells i perbocar els agullons de l’agullada que el monestir necessitava per explotar el seu domini de Santa Eugènia. A canvi d’aquest servei prestat al monestir, el ferrer rebria cada any, a més del ferro necessari per a portar a terme el seu treball, diverses quantitats de cereal. A més, els monjos es comprometien a proporcionar al ferrer un repàs el dia que havia de fabricar les relles del monestir.[191] El ferrer de Palol de Revardit havia de fer totes les obres de ferro (operas de ferro) al seu senyor, Bernat de Palol, el qual, per la seva banda, es va comprometre l’any 1311 a proporcionar-li carbó per a l’obra i aliments.[192]

7.2.4 El destret

La ferreria era un monopoli senyorial i en virtut del destret associat al monopoli, el senyor podia obligar als agricultors a acudir exclusivament a la seva instal·lació per a fer llossar les seves eines (fabrica de districtu) i demanar per això una taxa anomenada lloçol. A l’hora d’atorgar de manera contractual la ferreria el senyor es comprometia amb el ferrer d’exercir el seu destret (districte facere) per tal d’obligar als homes sotmesos al seu domini a fer llossar les seves eines a la ferreria. De manera complementària, el senyor podia garantir al ferrer que no permetria l’existència d’una altra ferreria en el veïnatge immediat: així, l’any 1228 el sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona va prometre al seu ferrer de la parròquia de Sant Sadurní de l’Heura que no permetria l’existència a la parròquia d’una altra ferreria.[193] L’obligació d’acudir a la ferreria senyorial afectava tant als homes vinculats al senyor de la ferreria com a la resta d’homes que residien i llauraven en el terme d’una o més parròquies, independentment (això sembla) del senyor a què estaven sotmesos. Així, per exemple, quan l’any 1255 els monjos de Sant Cugat del Vallès atorgaren un mas a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor, van demanar al titular en concepte de lloçol anualment una quartera d’ordi, a lliurar segons la mesura que empraven els altres parroquians per fer efectiu el lloçol. A canvi, els monjos acordaren que el ferrer li faria el servei que acostumava fer a la resta dels parroquians de Sant Sebastià.[194] L’exempció del destret havia de fixar-se de manera expressa i podia venir contemplada a l’establiment atorgat a un home de mas pel senyor del mas i de la ferreria. Així, l’any 1257 el monestir de Sant Cugat va establir el mas Trilles, de la parròquia de Sant Cebrià d’Aiguallonga, fixant que el titular del mas no havia de lliurar cap exigència en concepte de mulneria i ferreria, podent elegir lliurement la ferreria i el molí quan necessités reparar les seves eines i moldre el seu gra.[195]De manera semblant al cas dels molins i de la molineria, la finalitat del destret de la ferreria era establir un privilegi d’exclusivitat en el context d’una demanda limitada del servicium fabrice et ferrarii. Aquest privilegi, al seu torn, permetia, assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.

7.2.5 El lloçol

En tant que monopoli senyorial, a la ferreria quedaven afectats una sèrie d’usos. Entre aquests podem citar els censos en formatges i ous cobrats l’any 1293 a Santa Eugènia per la reparació de determinats objectes domèstics, com els raors i les tisores.[196]Tanmateix, l’exigència que gravava més propiament el servei de la ferreria era el lloçol (locidum). Es tractava d’un cens que gravava sobretot la reparació dels elements de ferro dels que estaven proveïts els instruments de treball i la difusió del qual va ser contemporània a la difusió de les ferreries. A partir del segle XIII el lloçol es trobava ben consolidat com una exigència vinculada a la ferreria i s’havia convertit en una notable font de beneficis per al senyor de la ferreria, un fet que explica que hagi estat una obligació curosament registrada als capbreus pels senyors de la ferreria.[197]Entrat el segle XIII, per altra part, el lloçol començà a fixar-se com a exigència en les clàusules dels contractes d’establiment.[198]Consolidat d’aquesta manera com exigència pròpia de la ferreria, el lloçol no era sols una manera d’aprofitar financerament el monopoli de la ferreria. Des de l’òptica del senyor era també una aportació feta pels usuaris de la ferreria amb la finalitat de garantir el sosteniment material de la ferreria. Des de l’òptica dels pagesos s’entenia el lloçol com una exigència lliurada a canvi del servei prestat pel ferrer.