Mort sota zero

El mòbil del batlle David Masoliver va sonar i ell es va disculpar. Va atendre la trucada mentre caminava cap al fons del corredor per tenir una mica més d’intimitat.

En Climent va esguardar-lo uns segons mentre marxava i va atansar-se encara més a l’office. Va alçar la veu i cerimoniosament va declamar sense que el comissari i el seu equip ho poguessin evitar.

—Mort! Qui t’ha mort! Si ets viu, contesta! —en Jordi se’l va mirar incrèdul i uns segons més tard va tornar a proferir les mateixes paraules—. Mort! Qui t’ha mort! Si ets viu, contesta!

A la tercera repetició, l’home va mirar greument el fiscal, el comissari i els altres membres de la Policia, per acabar dient:

—És ben mort perquè no contesta.

En Jordi va girar-se cap al director.

—Però, de què va, aquest paio? Està sonat o què? —va preguntar a cau d’orella del director que, tot i la preocupació, va deixar escapar un somriure.

—Es tracta d’en Climent Masoliver. Va ser jutge i el que acaba de fer és fruit de la tradició andorrana.

—Quines bestieses! —va exclamar, mofeta, mentre els policies se’l miraven inquisidors. Va abaixar la veu—. Que sigui de ciutat no vol dir que m’hàgiu de prendre el pèl.

—Li juro que és veritat. Des de la Constitució andorrana del 1993 ja no es fa, però ell és una persona a part. És un andorrà de soca-rel que proclama que mai deixarà que es perdin els usos i costums i va a la seva. Per respecte, el deixen fer.

La seva mirada escèptica va clavar-se en l’escuradents que en Climent tenia ara a la boca i que va anar a parar a la seva orella dreta quan va tornar el seu net. En David es va enfurismar en saber que havia pres la iniciativa de fer el «mort qui t’ha mort». Els presents ja estaven acostumats a aquestes altercacions, però en Jordi i el personal de l’hotel estaven bocabadats. En Jordi va observar que devia tenir tot just uns trenta anys. Alt, prim i d’aspecte curós, vestia elegantment amb uns texans i unes sabates amb la tira de colors d’una casa coneguda. Va pensar que aquells dos homes no tenien res en comú tot i tenir llaços de sang.

La Maria Sastre va interrompre’ls demanant que avisessin els bombers per procedir al trasllat del cadàver al dipòsit. Aquella mateixa tarda es faria l’autòpsia i per això necessitaria en Quim perquè fes més fotografies. En Cerni el va mirar i aquest li va fer un signe d’assentiment, mentre la Maria es treia la granota i els guants. Es retrobarien al dipòsit de cadàvers al cap d’un parell d’hores.

En Quim i els seus companys van continuar a l’office la inspecció de l’escenari on van passar la llum rasant una vegada extret el cadàver. No quedaria cap racó sense examinar.

En Climent va apropar-se a la Maria i a en Cerni.

—Perfecte, nena —va dir, mentre ella el mirava de reüll i amb cara de pocs amics. En David va intervenir.

—Gràcies, senyora forense, així doncs el cas queda judicialitzat i jo mateix seré el batlle instructor. Senyor comissari, demà sens falta vull un informe sobre la meva taula.

—Ho farem tan aviat com sapiguem els resultats de l’autòpsia, abans seria inútil —va contestar-li—. Nosaltres encara tenim feina aquí, però vostès ja poden marxar.

En Climent va observar-lo de cua d’ull. Va pensar que aquests jovenets que pujaven a la Policia es creien que eren millors que ell. En els seus temps no tenien tan material ni tantes punyetes i bé que resolien els casos. Tanta parafernàlia per no res.

—No tinc més temps a perdre —va dir en Climent—. Demà també vull veure l’informe.

Va girar els talons i va marxar sense saludar ningú, seguit del David que l’anava renyant. En Cerni i la Maria van intercanviar una mirada de fàstic continguda. La Maria va recollir tots els seus estris i van quedar que es veurien també l’endemà a primera hora per comentar l’informe d’autòpsia abans de fer-ho amb el batlle.

En Jordi Puig de Castellnou va fer un sospir.

—És increïble pensar que ahir al vespre va venir a la meva habitació a fer el servei de nit i que, poc després, l’hagin assassinat d’aquesta manera tan brutal —va dir al director de l’hotel, mentre deixava caure una mirada d’horror cap a la dona.

El director va assentir sense que cap paraula sortís de la seva boca. Estava desconcertat.

En Jordi tenia ganes d’anar a l’spa i es va acomiadar amb certa precipitació. Un dels policies s’hi va apropar.

—No tan ràpid, senyor. Vostè hi té l’habitació, en aquest pis?

—Doncs sí —va respondre, sorprès—. I vaig veure la noia abans d’anar a dormir.

El policia va aixecar el cap del bloc de notes i el va guaitar amb suspició.

—A quina hora va veure la víctima?

—No ho sé, devia ser cap a les deu de la nit.

—Aleshores, hauria d’anar cap aquell racó. Li hem de fer algunes preguntes.

Allà hi havia la companya de la morta que havia trobat el cadàver, la governanta i altres treballadors. El comissari s’hi va atansar.

—Bon dia, em dic Cerni Llop i soc el comissari responsable d’investigació criminal. Primer de tot, els vull fer arribar el meu condol per la mort de la seva companya. Sens dubte posarem tots els nostres mitjans per atrapar l’assassí. Per això, necessito la seva col·laboració. A fora de l’hotel els esperen uns vehicles de la Policia que els portaran al Despatx Central, on els prendran declaració.

Hi va haver alhora un murmuri de sorpresa i de por. Els va demanar tranquil·litat. Era simple rutina i, tan aviat com acabessin, els tornarien a portar cap a l’hotel. Un agent de la Policia els va acompanyar.

—Escolti! —va interrompre en Jordi—. Jo aquí només soc un hoste de l’hotel i no coneixia aquesta noia. Em sap molt greu el que li ha passat, però jo no tinc per què venir a comissaria.

El comissari Llop va esguardar un dels agents per demanar explicacions.

—El senyor va coincidir amb la víctima a les deu de la nit. Segurament és una de les darreres persones que la van veure.

—Doncs ho sento molt, senyor...

—Jordi Puig de Castellnou, fill del marquès de Fenolleda.

En Cerni no va deixar aparèixer cap emoció i se’l va mirar de dalt a baix, mentre li donava una ordre.

—Haurà de venir al Despatx Central a prestar declaració.

En Cerni var ser taxatiu i en Jordi ja va veure que no aconseguiria res si continuava protestant.

—Almenys deixarà que em canviï, oi?

El comissari no va fer cas del seu to i va demanar a un policia que l’acompanyés fins a la cambra i s’esperés que es vestís. Va pensar que era un altre nen de casa bona de Barcelona que estava acostumat a fer el que li venia de gust sense rebre ordres de ningú. En Jordi va dirigir-se cap a l’habitació, renegant, sense fer cas de les disculpes del director que intentava explicar al comissari que era un dels millors clients de l’hotel.

Mentrestant, de l’office sortien els membres de la Identitat Judicial que havien acabat la feina i es treien tot l’abillament.

Eren pels volts de la una del migdia quan la Policia el va tornar a deixar a l’hotel. En Jordi tenia mal de cap, com si li haguessin clavat mil agulles. No podia deixar de pensar en la dona assassinada i el bon humor que desprenia la nit abans. Ell no havia estat de romanços i la va despatxar de seguida perquè no el molestés. No volia veure a ningú. Un calfred el va sacsejar en imaginar que, tal vegada, potser seria ell el mort si no hagués arribat la cambrera. No havia dit res a la Policia del missatge amenaçador que havia rebut sota la porta. Estava cansat i això hauria embolicat la troca.

Amb aquestes cabòries va arribar a la zona wellness. Més que mai necessitava relaxar-se.

—Hola, Jordi. Com estàs? —va dir la Lavinia, amb un somriure jovial als llavis, mentre en Jordi feia un bot de l’ensurt que l’hi havia donat, ja que es pensava que estava sol—. Em sembla que estaves a la lluna...

—Mai més ben dit. A més, estic ben baldat.

—Per cert, com et va anar la sessió de l’altre dia?

En Jordi va reflexionar uns instants abans de respondre.

—Si vols que et digui la veritat, vaig dormir com un soc. Feia temps que no ho feia tota una nit sencera. Em vaig aixecar amb una vitalitat increïble.

—Me n’alegro.

—Vull aprofitar per demanar-te excuses.

La Lavinia li va respondre que no calia, però ell va insistir. No entenia com s’havia comportat d’aquella manera tan imbècil, atès que només volia fer-li costat. Ella li va treure importància. En Jordi es va posar la mà al front i va tancar un moment els ulls.

—Et passa alguna cosa?

Li va explicar la nit que havia passat i l’assassinat de la cambrera d’habitacions, a més de la declaració a les dependències de la Policia. Estava trasbalsat i una mica neguitós. La Lavinia se l’escoltava amb interès i contestava amb empatia. Es va proposar ajudar-lo amb una altra sessió de cinesiologia. En aquell moment no tenia cap client esperant.

En Jordi va instal·lar-se a la llitera i la Lavinia va agafar-li suaument els canells i va estirar els braços cap enrere. Aquesta vegada, en Jordi va relaxar-se ràpidament i, fins i tot, va caure en una somnolència agradable interrompuda al cap d’una llarga estona per la veu dolça de la Lavinia que el despertava.

—Déu-n’hi-do, Jordi. Tot el que has viscut aquestes últimes hores t’ha afectat moltíssim. T’he tret molta angoixa, a més de dues mil desconnexions que tenies per impotència. Suposo que la teva separació hi té molt a veure, però hi he detectat també algun problema de territorialitat. Anys enrere, en una generació anterior, hi va haver un conflicte de territori. La teva família va perdre alguna casa o terreny? Això t’afecta indirectament.

—No, que jo sàpiga... Sempre hem tingut fortuna.

—I a la feina, estàs a gust?

En Jordi va sospirar i una ganyota va aparèixer al seu rostre.

—Bé, soc el director general de la cadena hotelera familiar tot i que qui mana de debò és el meu pare, ell n’és el president. Soc un comparsa, vaja, que no puc prendre decisions importants; no compta que m’hagi format en la millor escola d’hoteleria de Suïssa. No puc fer res sense que el meu pare ho hagi acceptat abans i això em revolta. En fi, m’ha volgut convertir en un titella.

—T’entenc. Aquí podríem parlar de problema de territorialitat perquè el teu pare no et deixa desenvolupar-te i contínuament s’immisceix en el teu terreny. Emocionalment, el teu cos ho sent com una amenaça. Ho treballarem, no pateixis.

En Jordi se sentia una mica descol·locat. No estava acostumat a deixar aflorar aquestes emocions davant d’una persona desconeguda. A casa no es parlava mai de sentiments i si la seva mare hi fos present segur que el renyaria perquè no era propi de la seva classe. De fet, estava tan cremat que havia donat un cop de porta i havia anunciat al seu pare que marxava a Andorra a esquiar. Es mereixia uns mesos sabàtics. El seu pare no li deixava prendre cap decisió. Imperceptiblement va sacsejar una mica el cap, com per allunyar aquestes desavinences que l’amargaven.

—Hi ha una altra cosa que grinyola. Una o dues generacions enrere, algú de la teva família es va tacar les mans de sang. Això et diu alguna cosa?

En Jordi va arquejar les celles i, perplex, va demanar-li si estava de broma.

—Pensa que el teu cos emmagatzema els neguits, els traumes dels teus avantpassats. Tot es va transmetent a través de la cadena genètica de generació en generació, fins que no es dona una solució o, en aquest cas, s’extreu la culpabilitat. Tu no n’ets conscient que has adquirit unes actituds i comportaments que no et pertanyen. Pots tenir gravat un patró de ràbia o un sistema de creences que vol dir que durant la teva vida has acumulat experiències que t’han acabat marcant directrius. I, seguint aquest patró, actuaràs d’una manera concreta per fer front a les dificultats que es vagin presentant en la teva vida. Perquè m’entenguis, si penses que no vals res, tindràs comportaments i postures d’una persona que no té autoestima. I, si penses que la teva família no t’estima, desenvoluparàs greus problemes d’afectivitat que malmetran la teva qualitat de vida. I davant de dificultats pensaràs que t’ho mereixes. Si canvies les creences, canvies la teva vida i assoleixes reptes que mai hauries dit que podries aconseguir. Tingues clar que ets tu, que controles la teva vida i no al revés.

En Jordi va exclamar que no en tenia ni idea però dubtava molt que hagués heretat traumes. Va moure’s inquiet a la llitera i va tòrcer el llavi. La conversa no li estava agradant gens i es va incorporar decidit a acabar aquella bestiesa de sessió. La Lavinia va sorprendre’s de la brusquedat d’en Jordi però va recompondre’s de seguida.

—No pateixis, ja t’ho he tret —va dir complaent—. Per avui, serà tot. Ara, el millor que pots fer és tornar a l’habitació i dormir tot el que puguis. Ho necessites de debò

5

Londres, 1973

En Lorenzo Puig de Castellnou estava fent el seu raport diari de les incidències que hi havia hagut i les coses a corregir. Windmarch no volia que es prengués cap decisió sense que ell ho autoritzés. Volia saber fins al més minúscul detall. Cada dues paraules recordava que era ell qui manava. Com si ningú ho sabés. Interiorment, Lorenzo aixecava els ulls i quan li dirigia la paraula li donava la raó en tot. Henry Windmarch era un home que no escoltava i tot s’havia de fer com ell volia. No li interessava l’opinió dels altres ni les propostes de millora que es podien portar a terme. Els temps anaven canviant i s’haurien d’adaptar. Un no en majúscules era la paraula que més sovint emetien aquells llavis carnosos i sempre humits de saliva. Amb cara d’avorrit, escoltava el que Lorenzo li explicava mentre, per fer passar el temps, sovint treia un tallaungles. Els trossos d’ungla anaven saltant cap al Lorenzo, que creia que Windmarch l’utilitzava expressament per desestabilitzar-lo.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.