Mosaic

la primera nina

Gairebé tots els meus primers records clars i precisos arrenquen de l’entorn dels dos anys. Abans d’aquella època, si visions, escenes o pensaments embrionaris se reflexen en ma memòria, són fragmentats, esmicolats, sens contorns ni consistència externs; i, tal volta, ni meus són, tan sols, sinó reminiscències de coses oïdes a uns i altres. Mes, de la proximitat immediata dels dos anys, tot lo que recordo és net i retallat com aquelles petites calcomanies que la mainada del temps aimava desvelar de la sotil pel·lícula encolridora per a estampar-les, a manera de preuat ornament, en els llibres escolars. I, per a mi, els records d’aleshores se centren, especialment, en la naixença de mon germà Francesc. L’aconteixement que, a judicar per les conseqüències esdevenidores, se veu que devia impressionar-me ultra mesura, tingué lloc just just quan jo acabava de complir vint-i-quatre mesos. Del dia del bateig —celebrat amb la fastuosa prodigalitat en convidats i despeses que s’estilava entre les famílies benestants del darrer terç del segle dinovè—, me n’han restat presents uns minúsculs episodis.

Quan, entre l’enrenou, mesurat i contingut per la criança, fou organitzada, a l’entrada de casa, la comitiva, baixàrem el carrer cap a la iglésia, flancats per una doble muralla d’humanitat estàtica, coagulada al llarg de les aceres. Jo no sé, entre l’allau que seguia darrera meu, qui hi havia i qui no, tal volta ni vaig mirar-ho tan sols, concentrada com tenia tota la meva atenció en aquell germanet que mai havia vist a casa fins aleshores, però que tothom me deia que l’havien dut de París per a fer-me’n present, el qual germanet, en aquells moments estotjat com un joiell mirífic en el vestit de batejar, portava ajagut sobre els braços estesos —a tall de presentalla en safata— la llevadora, ben captinguda de sa importància cabdal en aquell acte.

A l’esquerra de la llevadora i, per tant, als peus del nadó, anava jo, a braç de la dida. La meva dida era una dona molt guapa, alta, erecta i seriosa com una madona de pintura clàssica. Tenia la pell tibant i llustrosa com una poma, el front breu i el llavi de baix més reeixit que el de dalt, amb prominència remarcable, que li donava un cert tirat aristocràtic; com de dona de nissaga eren, segons vaig comprendre anys després, el seu ergullós i correcte apartament de la gent del seu braç, i la manca de familiaritat amb tots els que l’enrondaven.

Aquell dia, corresponent a la grossa festa que se celebrava, anava tan mudada, que, de fons de fons, jo trobava en ella un no sé què de foraster que m’imposava una mica, a despit del meu natural desimbolt, gens esquerp ni vergonyós. Ben ajocadeta, com pardalet en branca gronxívola, sobre el braç protector i, d’ell estant, dominant tot lo que m’enrondava, jo no tenia més ulls que per aquell germanet que, a una passa de mi, estava tan quietó i silenciós. A través del tul, fi com una teranyina, jo li veia el rostre com una rosa vera, i els parpres closos i aquella immobilitat absoluta devia inquietar-me —jo era un belluguet i no parava mai d’enraonar—, per quant, després, com he dit, de no haver-li tret els ulls de sobre d’ençà que eixírem de casa fins al cap del carrer, no vaig poder aguantar més i enrondant amb mon braç el coll de la dida —a risc de matxucar-li el magnífic mocador de seda, enterc com un pany de bandera— i aplacant ma boqueta a la seva orella, confegí amb un refilet de veu:

—Rireta... ¿Que és mot, el nen...? —Cal dir que, dels onze mesos en avall, jo parlava amb tota claretat i sentit, articulant i enllaçant les paraules com una persona gran.

La dida, amb son aire prudent i aciençat de costum, rodà lleument el cap, denegant, i, a baixa veu també, va contestar-me, confidencialment:

—No, no, toixeta... És que dorm...

A l’embocar la plaça de la iglésia, el padrí i altres persones de la parentela se posaren a llançar, tan lluny com les mans els abastaren, grapats de confits i ametlles sobre l’ardat de criatures que allí s’havia congregat, a fi de que ens deixessin lloc per a passar; i sota aquella dolça pedregada contundent, l’ardat, empaitant-se i esgarrapant-se aferrissadament, rodolava per terra a moladons, uns infants damunt dels altres. Amb la boqueta i els ulls espaumats, jo contemplava l’espectacle mai vist, fins que l’entrada al temple va furtar-me’l i una nova atracció, encar més impressionant, el va substituir. Me refereixo a la cerimònia del bateig, de quins distints aspectes no vaig perdre detall, segons quedà palès més endavant.

Quan ja l’anònim nadó fou etiquetat amb un nom de fonts i enganxat oficialment pel de llinatge, com una anella més, a la cadena familiar, vam atravessar de nou la plaça i altra volta, entre bulla i cridòria, enfilàrem el carrer Major, encar més ple de gent que a la baixada.

Si treballs havíem tingut per entrar a la iglésia, més ne tinguérem per reintegrar-nos a la llar, puix, a molts metres a dreta i esquerra de la portalada, estava agombolat el gentiu, projectant enlaire paneres de totes formes i mides, lligades a l’extrem de perxons, i paraigües invertits, ensenyant al sol les branilles i les crosses dels mànecs. No eren altres que els fòtils improvitzats per a parar el bateig que anava a caure’ls-hi al damunt. Tan punt la comitiva traspassà el margepeu de la porta, que, a la una, s’esbatanaren tots els balcons de casa i un espès fistó de rostres congestionats o riallers coronà les baranes de ferro. A mi la dida va portar-me al de més amunt, el corresponent al dormitori de la meva àvia. Al passar davant la calaixera del mirall, vaig veure’m reflexada de cos enter en la lluna lleument verdosa, i tinc nítidament present la meva imatge. Era menuda menuda, el cap tot ros i rinxolat, els ullets clars pipillejants, la careta avespada... Duia un vestit blanc, amb la faldilleta molt folgada i un saquet d’abric blau, d’aquell blau que les dones ne diuen blau de planxar... Lo que més va plaure’m de lo que vegí al mirall fou les polaquetes de cabritilla blanca, amb cama alta de dos travessos de dit i bigotera o xanclo de xarol negre. Recordo que aquelles polaquetes ja havien estat molt del meu gust quan me les emprovaren. A més de portar-me a mi, la dida portava una cadira baixa i una polida panereta de vims, plena a curull de nous, pinyons, avellanes i no sé quantes coses més. Arrimà la cadira d’espatller a la barana del balcó, me col·locà sobre el seient i traient per entre els ferros les dues mans, alhora que m’emparava el cosset, me posava a l’abast el paneró del bateig.

A baix, la munió bagolava exasperadament, cridant: “A mi, don Lluís!” —aquest era el meu pare—, “A mi, a mi, senyora padrina!” —aquesta era una tia carnal, donzella gràcil i joveníssima—, “A mi... a mi... a mi!!!” Mentres de totes les obertures queia una pedregada furient de tota mena de cosa: joguines, diners, llamins, però, en especial, fruita seca: nous, avellanes, pinyons, que a cada dos per tres anava el servei a traure dels grans pilons que hi havia al graner, per omplir, una i altra volta, els atuells dels convidats.

Jo, entusiasmada, feia tot el que podia. De cada grapat, agafava una nou, tres pinyons, dues avellanes... i a través dels ferros, els tirava daltabaix, sens donar-me treva d’una grapada a l’altra. La dida, al veure aquest inhàbil desori espargidor, trencava sa austera impassibilitat madonal, amb un lleu somriu propici. Tot anava, per tant, com una seda, fins que muntà del carrer una veu isolada, que repetí la cantòria general, però aquesta volta adreçant-me-la directament: “A mi, nena, filla!... Tira-me’n a mi!...” Vaig parar en sec, sorpresa; e incrustant la careta entre dues tiges de la barana, vaig mirar a baix. Sota per sota del balcó hi havia una dona, guaitant enlaire i parant el davantal. Veure-la, retorce’m violentment enrera i girar els ulls en blanc, fou tot u. Havia perdut l’alè. La dida, astorada, se m’endugué, ràpida, del balcó, per a retornar-me. Segons sembla, jo de molt petita era ja extremadament sensible i tenia un horror manifest, ¿mai diríeu a què? Doncs... a les persones brunes i als senyors que duien barret de copa —aleshores encar se’n portava algun per tot dia, si bé aquella moda estava ja en els darrers glatits de la supervivència. Jo, moguda i xerrairota per demés, feia molt bones amistats amb els masovers, arrendataris i pagesos que venien a casa, perquè eren de color de terra cuita i sobretot perquè duien barretina vermella —el vermell era el meu color predilecte—, però fugia com del dimoni dels bruns i agitanats. Quan els veia de lluny, cuitava a escapolir-me de seguida, però si, de sobte, m’eixien al davant, la commoció que sofria era tan forta, que de l’espaume se’m trencava el bleix. D’aquell espaume, la gent de casa en deia “perdre l’alè”. I tan fermament el perdia que a vegades tenien treballs per a fer-me’l retornar.

Justament la dona que aquella tarda me cridà del carrer estant era la serventa d’una senyora amiga nostra, molt bona noia, ella, però negra com una caua i que a mi me causava basarda. I heus aquí com aquella pobra xicota, sens tenir-hi cap culpa, m’amargà la joia del bateig del meu germà Francesc. Car, accidentada, no recordo poc ni molt com acabà per mi ni pels altres, la festa. El meu record s’encalla com en un obstacle insuperable en la contorsió que vaig fer i en aquell remuntar-se'm que vaig sentir de les ninetes, com si volguessin donar-me el tomb banda a dins del cap.

* * *

I passaren dies; no sé quants, però pocs. Era a mitja tarda e hi havia a casa, de visita, el senyor rector de la vila. Era una bella persona, el senyor rector: molt culte, molt intel·ligent i respectable, que anys després morí de canonge o ardiaca de la catedral de Girona.

Ells, el senyor rector, la meva mare i la meva àvia, estaven en el menjador, immediat a la cuina. Jo trafiquejava, molt abstreta amb les meves facècies, en aquest darrer lloc. Duia en una mà la meva nina i en l’altra el meu gotet de metall amb ansa, ple d’aigua. De repent, el senyor rector trencà en sec la conversa i tocà el braç de la meva mare, signant amb els ulls cap a mi.

Aturada en el cantó del banc dels càntirs, jo tenia a la nina ajaguda i amb una veu clara i neta com un refilet d’aucell, li deia: “Quiatura, jo et batejo, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.” I d’un ràpid tomb de mà abocava tota l’aigua del vaset sobre la cara de la nova cristiana. No cal dir que la nina quedà, amb gran estupefacció meva, feta una desgràcia. I d’aquella faisó esdevingué la fi de la meva primera nina. Les pobretes que la substituïren tampoc van gaudir de gaire mellor sort.

10-11 setembre 1945

les altres nines

Una doneta del meu poble, molt ignorant però molt espavilada, tingué que anar a Girona, a declarar en una causa per baralles escandaloses entre veïnes. I al tornar de Girona explicava, acompanyant-se d’una mímica pintorescament expressiva, com s’havia comportat davant del tribunal: “¿Veieu? Vaig posar-me així, encarada amb el que manava —el president—, ben dreta i amb els peus junts, com si tingués les cames encolades, i vaig respondre a lo que em preguntà. De seguida que ell va callar, un de la dreta va voler saber no sé què; jo, que entregiro una mica les puntes dels peus, sense moure’m del lloc, i contesto al de la dreta. Aleshores salta un de l’esquerra i que si A, que si B, que si itzeta. Torno a entregirar les puntes dels peus i m’encaro amb el de l’esquerra... i així fins que vam acabar. Darrera meu tothom reia, però el cas és que jo, amb tres rajols, vaig fer el fet.”

Aquesta petita escena bufa me revé a la memòria sempre que penso en les meves nines, car jo també amb tres vaig fer el fet, com la doneta del conte. Sí: tres nines justes i comptades! La que morí a les meves mans al batejar-la, la que em portà de França el meu pare i que no sé en què vingué a parar i l’Hermínia, una pepa monumental també present del meu pare i esquer de totes les angúnies materials de la meva infantesa.

A causa de les trifulques polítiques —tots els homes de la família, en la doble branca, eren polítics de soca i arrel—, havia tingut que emigrar, amb tots els riscs i amoïnos, per a ell i per als seus, que aquestes coses significaven en aquella època. No sé quant temps feia que estava fora, quan, un dia, entrà a casa algú, cridant avalotadament: “Senyora! Senyora!... Ha arribat el senyor!...” Tothom va córrer; la demora en pes se posà en commoció, no cal dir-ho. Jo, que era un belluguet, que anava sempre d’una banda a l’altra com una daina, vaig córrer també a la porta, decantant-me sobre el travesser de la portalleva, que me venia al pit, com una barana de balcó. En aquell moment el meu pare girava la cantonada del bloc de l’altra banda de carrer, a uns set o vuit metres de distància. El meu pare era molt alt, molt prim, aleshores, i tenia molt bon aire. Ara el veig, caminant a llargues gambades elàstiques, mentres contestava a les afectuoses salutacions dels veïns. És la primera imatge que d’ell servo; i, ara que hi caic, penso que aquest record deu ésser anterior als meus dos anys de què he parlat en “La primera nina”, per quant el meu pare, malgrat haver passat temps a fora, quan la naixença del meu germà Francesc, ja estava reinstal·lat a casa. Aquell dia, amb tot i venir de viatge —aleshores no se feien les distincions circumstancials en la indumentària, que s’establiren més endavant—, anava de livita i barret de copa. I tant perquè aquest constituïa per a mi com una mena de papu i el meu pare me feia l’efecte d’un foraster, no bé el vaig escallimpar al cantó, esporuguida, vaig córrer a amagar-me darrera la porta del menjador. Allà vingué a descobrir-me el meu pare i recordo la impressió vivíssima que va causar-me veure aparèixer pel cantell de la porta, enlaire enlaire, com a dalt d’un campanar, el relluent, però esparverador, barret de copa alta.

De la nina que va portar-me de França, sols tinc present que feia cosa d’un pam i mig de llarga, que anava vestida de senyora i tenia la careta com de cera. A l’arribar a aquest punt m’escomet un altre dubte. Si el meu pare ja estava a casa quan nasqué mon germà, ¿no fóra pas aqueixa nina francesa la que jo, més tard, vaig batejar i de l’aspecte de la qual no he servat precisa memòria? En aquest cas, els meus records recularien fins a una edat que em fóra impossible precisar, i el nombre de nines de ma propietat no hauria passat, probablement, de dues.

La darrera, l’Hermínia, vingué molt més tard. El meu pare era diputat provincial —va ésser-ho des del punt d’ésser elegible, i fins un poc abans, car en el moment de l’elecció no havia tombat encar la majoria d’edat, fins que va morir—, i, amb aquest motiu, tenia que fer freqüentíssims viatges a Girona. En un d’ells, la meva mare li encarregà que comprés abrics, bufandetes o no sé què per als nens. Com no li encarregà res per a mi, res va comprar-me, però, a la tornada, vegent la careta que jo posava, se donà compte del desencís que acabava de sofrir, i per aconhortar-me, me digué: “A tu, com que ets més gran, t’he portat una altra cosa...”, i me donà un dècim de la rifa, afegint: “Si traus, comprarem una nina...” Per casualitat i amb estranyesa del meu pare, que mai treia pel seu compte, jo vaig traure: dotze duros rodons. El meu pare se n’emportà el dècim, cobrà els dotze duros i em comprà la nina: una pepa fenomenal, que no devia costar-li’n més enllà de quatre o cinc. Jo havia esperat el retorn de Girona amb un anhel mai vist i al veure la nina vaig sentir dues punyides dolorosíssimes. Primera: pel fet de que el meu pare no hagués invertit sencers en la compra els dotze duros de la rifa —cosa de què em vaig donar compte de seguida i que em féu l’efecte de lo que ara en diria una grossa indelicadesa. I segon: per l’aspecte —que ara també calificaria de vulgaríssim— de l’adquisició. La nina era gairebé més alta que jo —uns quatre pams—, de cartró el bust, de cartró la cabellera rossa, lligada amb una cinta blava de cartró, i de cartró, així mateix, les cames i les polaques, altes fins a mitja pantorrilla, sobre un peu diminut, en una desproporció tan manifesta amb el rest de la figura que de seguida m’angunià, malgrat els meus pocs anys. Era enterca, amb el tronc rublert de palla o serradures, duríssim al tacte, amb un lleu joc arran de cuixes, i els braços, massa curts —única cosa movible—, penjats de les espatlles mitjançant una bosseta buida, de percalina. Tenia la cara molt ampla, l’expressió fada, el nas petit petit, els ulls exageradament grossos i molt oberts, amb dues ninetes fixes, com dos botons clavats, d’un blau de cel igual al guarniment de les polaques i a la cinta que lligava, d’aparença, la cabellera... de cabells pintats. Les persones grans no se fan càrrec de lo que passa en el coret sensible —i sovint, extremadament sensible— dels pobres infants, sotmesos a tota mena d’enganys i desenganys, de desconsideracions ofensives, d’imposicions injustes, que ningú compadeix i que ningú sospita.

De la decepció pel gest del meu pare, d’estalviar-se diners en la compra de la nina —ell m’havia donat el dècim i els diners del premi jo entenia que eren meus i ben meus i que ell no tenia dret a quedar-se’n ni una malla— i, després, de la seva despreocupació en triar-me-la tan poc atractiva, me’n quedà un rau-rau estrany, aleshores per mi inexplicable, però que avui podria calificar d’amarga desil·lusió, desil·lusió de la qual mai ningú va saber-ne res, però no per això menys real i positiva, i que havia de deixar son natural sediment: una mena de poca fe en l’honestetat i en el gust del meu pare, quin únic pecat, pobra persona, no fou altre que el de no haver tingut prou lluc, prou sotilesa psicològica per intuir el caràcter naixent de la seva filla, i suficient tacte per no ferir-lo, defraudant-lo. Al llarg de la convivència amb ell —el meu pare morí quan jo tenia vint anys—, aquesta manca de tacte, repetida innocentment en manta avinentesa, havia d’establir entre ell i jo com una zona de reserva instintiva, una poca efusió sentimental. Amb la meva mare i amb la meva àvia, jo m’hi sentia tot u, mes el pare era, per a mi, un altre. Mentres tot lo que feien les dues primeres me provava automàticament la seva saviesa i la seva prudència —en cap de les seves paraules o accions jo hi trobava res a dir, o sigui, a esmenar i retopar—, no era pas lo mateix per lo que feia al meu pare, el qual, ben intencionat, però impulsiu i volenter, anava sempre de dret al seu objectiu, sens fixar-se en lo que podia fer caure a banda i banda. Ha estat sols més tard, quan la raó ha actuat independentment de les impressions rebudes, quan he pogut apreciar amb justícia les altes qualitats positives del meu pare.

La insatisfacció inicial en la propietat de la nina va tenir, amb tot, algunes compensacions. Fou la principal la celebració d’altre bateig —aquest verificat amb el degut permís i amb tots els ets i uts. Aleshores, les autoritats familiars ja permetien que s’ajustessin a casa algunes nenes del carrer i que juguéssim, aplegades al jardí. Entre aquelles nenes la nina produí una sensació enorme: totes la contemplaven com una meravella i reclamaven l’alt honor d’aguantar-la una miqueta, per torn; i amb elles vam concertar el batejar-la i amb elles ultimàrem tots els detalls adients a la cerimònia. Un poc més amunt de casa, a l’altra banda de carrer, vivia la llevadora, la qual tenia una noia més gran que la majoria de nosaltres —uns dotze o tretze anys— i un vailet que feia d’escolà. La noia actuaria de llevadora i el nen de capellà.