Mosaic

en ganassa

En la llarga teoria dels felins domèstics, en Ganassa —dit així, en i no el, talment com si es tractés d’una persona— ocupa el primer lloc o, expressat amb més justesa, és el primer de la llista, car va estar a casa abans que jo. En efecte, quan jo vaig nàixer, en Ganassa, gat titular de casa, era ja vell, i, probablement, molt vell. Era un gatàs enorme i malcarat, clapat de blanc i negre, amb pèl aspre, curt i espessíssim, desllustrat i sens finor a la vista ni al tacte. Tenia la cama esquerra davantera més curta que les altres, per mancar-li tota la maneta fins més amunt del primer desllorigador, lo qual el feia claudicar accentuadament. De què li hagués esdevingut la desgràcia, no ho sé de cert, però m’apar d’una manera confosa haver oït parlar d’un tret, engegat no sé quan, no sé per què, ni per qui. ¿Se tractava d’una casualitat adversa? ¿Se tractava del càstig d’una malifeta ignorada, de la revenja per un atac, amb nocturnitat i alevosia, comès contra una conillera, o d’altra facècia per l’estil? No ho sé, no ho sé... Jo sols sé que en Ganassa era coix: coix i lleig. No era esquerp ni feréstec, però no era gens ni mica amable; ni defugia a les persones ni cercava la seva companyia, com si no li fes cap falla. La seva indiferència no mostrava excepcions i mai li vaig veure remenar la cua per ningú. Anava i venia d’ací d’allà, pel jardí o per la casa, amb son estrany pas arrítmic, sens córrer ni apressar-se, però amb una diligència moderada, sens vacil·lacions, com si sapigués perfectament on anava, com si en dugués sempre una de cap. I sempre amb son aire enfurrunyat, de mal humor, que semblava que vingués a dir: “Deixeu-me en pau! No estic per gresques, jo!” I com ell no amoïnava a ningú, ningú l’amoïnava an ell. Mai vaig veure que l’esquivessin d’on fos, o que li aviessin un reny o una pedra ofensius. Per la meva part, malgrat ma tirada manifesta a fer-me amb tota mena de bèsties, mai vaig intimar poc ni molt amb en Ganassa. Jo era massa petita i ell massa imponent i distant per això fer. Sempre el vaig veure una mica de lluny, mai vaig arribar a posar-li la mà a sobre; però tenia una personalitat tan acusada que, a l’infiltrar-se en ma memòria pueril, no sols hi restà gravat per arreu, sinó, a més, revestit d’un aura de respectabilitat i consideració pregones. Com als demés de la casa, en Ganassa, amb sa hermètica eixutesa, amb son aire arrufat i segur d’antic contrabandista retirat del negoci, me feia efecte, molt efecte. Ses accions i sos pòsits semblaven de gat mans, mes no devia ésser-ho tant com això, per quant en el nostre jardí, que sempre havia estat edem per als gats i gates de tota la barriada i palenc on els mascles ventilaven a punta d’ungles les seves rivalitats, mentres hi hagué en Ganassa no recordo haver-hi vist cap dels seus semblants, masculí ni femení. Ell hi regnava com un gran senyor absolut... erm de vassalls, com un dèspota de l’antigüetat, pel qual res del món tingués cap atractiu, que hagués renunciat, a tall d’anacoreta desenganyat, no sols a la societat, sinó fins a l’amor; car, considerant les coses d’aleshores amb la raó d’ara, m’apar que en Ganassa era —¿esquerpesa ingènita, longevitat anquilosada?— d’una honestetat perfecta: ni venien a destorbar-lo de ses cabòries dames temptadores ni ell anava a cercar-les a fora, puix a totes hores se’l veia sol per un indret o altre dels seus dominis.

I vingué la guerra carlina i la prudència aconsellà al meu pare traslladar la família a la Bisbal. Com no havia de restar a casa més ànima vivent que en Ganassa, s’acordà portar-lo a casa una tia nostra perquè curés d’ell. Marxàrem a la Bisbal, i al tornar després de llarg temps d’absència, vam saber la darrera facècia esmentable d’en Ganassa.

L’havien dut, en efecte, a casa la tia, a l’altre extrem del poble; però a l’endemà, en Ganassa els havia desaparegut sens deixar rastre. Anguniats, el cercaren per tots els voltants; fou inútil, no el trobaren enlloc... Passaren dos, tres, quatre dies... Amb ver disgust el donaven ja per perdut, quan van tenir d’anar a casa per no sé què... Eixiren al jardí a donar una vista i lo primer que se’ls presentà al davant, més arrufat i claudicant que mai i bastant més prim, fou el vell gatàs. No van poder esbrinar per on havia passat per ficar-se al nostre jardí. Amb penes i treballs tornaren a endur-se’l a casa la tia, li ompliren el plat de vianda —comprengueren que en tots aquells dies no havia tastat res—, que ell ni tan sols guaità, i a l’endemà s’havia fos altra volta com per art d’encantament.

Escarmentats, acudiren a casa. Allà estava el fugitiu, sol i vern i reposat, malcarat i adust com de costum. Resultaren vans tots els intents encaminats a fer-lo desplaçar. El vell anacoreta, el contrabandista jubilat, el senyor feudal sens súbdits, no volia —no volgué mai— deixar son reialme. En aquell tros de terra closa entre parets, sens més companyia que les aus i les formigues, permanesqué mentres vam estar fora de l’Escala, en fidel, en estoic guardià de la demora tancada. Perquè no tingués d’estar sempre a sol i serena, acabaren per deixar-li oberta la porta que comunicava el jardí amb la cuina, i perquè no morís de fam no trobaren altra solució que portar-li cada dia la minestra a domicili.

Oh, el pobre Ganassa, l’auster patriarca d’estranya presència i bella memòria, ornament de mes remembrances infantívoles! Com l’he estimat sempre!

3 octubre de 1945

la pil·la

Número dos: la Pil·la. ¿D’on va sortir aquest nom estrany? ¿Qui va posar-l’hi? La Pil·la era el pol oposat a en Ganassa; blanca i negra, també, però joveníssima, menudeta, fina, esllanguida, gràcil de pòsits, amb careta bufona, ulls grossos i clars i boqueta i nassic com una fulla de rosa, semblava una porcellana estilitzada o una miniatura de damisel·la del segle divuitè. Tenia el pèl llis i extremadament llustrós, talment envernissat, i semblava pintada per la natura amb un cert sentit decoratiu: les manetes blanques —s’hauria dit que duia guants—, i blanc de neu també el pit, i una taca, en forma de coll de mariner, sobre l’esquena, i blanques les cuixes i la cua —sempre vibrant amb festós moviment ondulatori, aquesta—, amb els extrems d’unes i altra negres. Era bufoníssima, mansa mansa, polida, juganera, amiga de tothom, i prometia, a més, ésser una excel·lent ratadora per a quan fos gata feta, però el seu anecdotari era encar verge, sens un esment; com els pobles feliços, no tenia història. Lo primer que s’assentà a son compte fou primer i últim; creu i data ensems.

Estàvem en el bo de la verema. S’havien collit els raïms, s’havien trepitjat i aleshores els premsaven. A la claror penombrosa que deixava passar el finestró del carrer, tot era tragí i enrenou en la peça del darrera: entrar de semals plenes, eixir de semals buides; carregar i descarregar de la premsa; traure i posar pintes i socs, regalimants del preciós líquid tebi i carmesí mateix que sang fresca; destornillar i estrènyer del vell caragol de roure, que cruixia i xerricava a cada estrebada de les barres, com si es queixés d’aquella violència que el desvetllava del dolç ensopiment de tota una anyada; pals semalers, cabassos de vinassa, embrassos de tota mena entrebancant el pas; i, en el local mateix, a l’entrada, al pastador, al menjador, a la cuina, per tots els baixos de la casa, aquella gran bravada, aquella intensa fortor ofegadora a rapa, a brisa, a vi nou...

A l’escassa claror del finestró, substituí la més gasiva encar del llum d’oli i els homes, parsimoniosament, però inestroncadament, hala, hala, com si es movessin per corda, vinga anar donant tombs a les rosques del caragol, centrat sòlidament, com quelcom que datés de la prehistòria, entre els dos estreps poderosos de la premsa, fets de dos gruixuts i sencers arbres del bosc; i vinga entrar semals i més semals plenes de matèria espessa i entornar-se-les convertides en bidons de most cap al celler, on esperaven, destapades i amb el gran colador insertat en el trau superior, les bótes de vint i de trenta càrregues... Fins a les onze de la nit no va parar aquell desori benigne, i quan els homes plegaren i van marxar, la meva àvia cuità a tancar amb clau la porta del darrera per evitar en lo possible que s’anés propagant per la casa aquella torbadora, aquella invasora flaire que feia venir caparrassa, com l’atmòsfera d’un pregon soterrani. L’endemà, a les sis del matí, quan els homes tornaren i van obrir la porta, lo primer que vegeren fou, estesa vora el cisternó i amb les potes espaumòdicament estirades, aquella exquisida porcellana estilitzada, aquella gràcil miniatura del segle divuitè.

Hi ha moltes bèsties increïblement curioses i tan sedasseres com la comare més sedassera; els agrada veure-ho tot, ficar-se pertot. La Pil·la s’esmunyiria el vespre abans cap a la premsa sens que ningú se n’adonés i, no podent sortir per trobar la porta tancada, allà tingué de finar, asfixiada per les terribles emanacions de l’àcid carbònic.

La careta bufona s’havia contret tota a la proximitat de la mort i reganyava afrosament les dents, amb gest de mossegar a aquella potència hostil i traïdora que, contra tota lògica i raó, anava a furtar-li, abans de terme, la dolcesa de sos jorns, tot just encetats.

9 octubre de 1945

les primeres lletres d’amor

Les primeres i les darreres...

Jo havia complert tretze anys quan entrà a casa una minyoneta que en tenia cap a dos més que jo. Semblava tota seriosa i entenimentada, però, en el fons, era més criatura que jo mateixa; no es tornà formal de debò fins que va començar a festejar. Ell era un pageset, com ella, però anc que molt jove, ple de recaus espirituals i picardia; color de terrissa que no ha tocat aigua; fesomia simpàtica, ulls escotorits, barretina vermella, acalada com la cresta d’un gall... Els diumenges, quan la venia a veure an ella, anava mudat i llampant, com si acabés d’eixir de la capsa...

La minyoneta caigué en el parany, com un aucell saltant del niu —de fet, era com si acabés de nàixer.

Fou, el seu, un emprendament a tota vela, és dir, sens aturador... Persones discretes formularen amb prudència qualque objecció, segons semblava, ben fonamentada, mes ella no volgué escoltar-se a ningú. Les relacions formals duraren una passada; de seguida ell tirà la quinta i tragué soldat per Cuba. La minyoneta, afectadíssima, però reservada, no deixà entendre a ningú que es moria d’angúnia. Ell pletigava sempre: “Si m’escoltes, seràs per mi, si no, te casaràs amb un altre...” Ella contestava que ell o cap més... però ell feia veure que no la creia... “És que no m’estimes prou: si m’estimessis, de res me diries que no...” I al diumenge, hi tornava, i a l’altre diumenge, encar més... Ella era honesta i miradeta, no volia que la gent la critiqués... Però ell se n’emprenia una mica més cada dia. Ella anava resistint, resistint aquell assetge metòdic, calculat, i va resistir fins a la vigília de marxar els quintos. Tots dos eren d’un poblet veí; allà va anar a despedir-lo ella. Ell marxà; estaria uns dies a la península i després atravessaria la mar gran... Aleshores fou quan vaig entrar jo en funcions. Ella rebé la primera lletra del promès i volia contestar-la, però no sabia d’escriure... “Senyoreta... Si em volgués fer el favor!...” “Ja ho crec, que sí.” Vinga la mà a la ploma de seguida. “¿Què li vols dir?...” “Ai, no sé!...” Entre totes dues vam confeccionar la lletra, que no deixava res a desitjar.

D’aleshores en avall, una o dues vegades per setmana, era la meva tasca de pendolista —me ric jo d’aquells de les casetes de la Virreina, que no m’haurien pas pogut passar la mà per la cara!— teixir amb fines retòriques la teranyina en què havien de caure aquells dos cors, pròpiament enganxadissos com les mosques. Jo, per cortesia, li deia que ella dictés, mes com, segons semblava, jo li endevinés lo que ella volia dir i no sabia dir-ho, ho deixava a la meva mà, amb entera confiança... I tantost parlaven per la meva ploma Abelardo o Eloisa, com Marianna Alcoforado o qualsevol altre aimador de gran anomenada... Sols que jo no n’havia sentit mai a parlar, de tota aquella corrua acervellada, i m’havia de refiar, per sortir del pas, de l’instint naixent en la futura dona i en el futur escriptor. Unes vegades, les lletres eren en vers, i aleshores li semblava que jo cantava cançons sens veu al seu promès; altres vegades usava la prosa planera —encar jo no sabia que se’n digués prosa, d’allò— i ella ja ho entenia més i jo no havia d’escarrassar-me prodigant explicacions suplementàries. Però vingué un dia en què ella volgué redactar de cap a cap la lletra... A mi em va semblar que lo que em feia posar no tenia cap ni peus, i volia esmenar-li la plana, però no m’ho va consentir. “No, no...”, protestà amb tossuderia, “vostè ho escrigui tal com l’hi dic... ja m’entendrà, ell!” Ja ho crec, que ho va entendre! Qui no ho entengué gens ni mica vaig ésser jo, innocenteta de mi!...

Al cap de poc, la minyoneta se n’anava de casa, refugiant-se en la d’una tia seva —que vivia lluny dels indrets coneguts—, aconsellada i protegida per la meva mare, escruixida de fons per la tragèdia que havia estat a punt de fregar la seva llar... Perquè el promès sembla que feia l’orni per respondre dels plats trencats i calgué una ferma comminació que, de sa pròpia mà, va adreçar-li, a Cuba, la meva mare, quan esbrinà el misteri.

Les meves filigranes en ratlles de totes mides, la meva brillant pirotècnica de jocs florals, no havia pas estat, per lo vist, d’una eficàcia remarcable per a commoure el cor de l’absent. D’aleshores en avall, no he pas tornat a posar-la a prova ni per a mi ni per als altres.

13 octubre 1945

la primera labor

Quan jo era petita, les labors que s’estilaven, excepció feta de les puntes al coixí i les de filorja, eren d’un mal gust superlatiu, i a mi, sens saber per què, me donaven com una frisança inquietant, però com era de rigor que les noies com cal completessin la seva instrucció amb les labors i jo era una noia, la primera labor que me tocà en sort executar —i que vaig executar-la de bo de bo, en el doble sentit de la paraula— fou un parell de mitges de cotó blanc, al ganxet. Me posaren la petita eina als dits i, agafant-me la mà, m’ensenyaren a fer el punt. Quan ja va semblar que dominava, més o menys agrosament, el primer grau de la tècnica, me feren un volt de cadeneta i la primera passada de la pernera. I van dir-me: “¿Veus? Fixa-t’hi bé: aquesta primera passada, un forat, quatre cametes, un forat, quatre cametes, i a la passada vinenta, quatre cametes i un forat, quatre cametes i un forat... ¿Te’n recordaràs?...” Vaig dir que sí, no sé si amb gaire convenciment, car ja en aquells primers passos vaig haver de menester l’auxili de caminadors, o sia, que de les quatre cametes inicials, una, si hagués estat minyó, hauria resultat lliure de quintes, per no arribar a la talla; l’altra tenia dos punts de massa i era alta com Sant Guim; la terça quedà vinclada com si tingués mal de Pott; i en la quarta, el ganxet s’hi entortolligà de tal manera que la mestra se vegé treballs per deslliurar-lo de l’embull empresonador; i les quatre cametes tingueren que ésser escorregudes de soca i arrel. Reprenguérem la lliçó, ensenyant-me pacientment a construir cametes isolades i fins que vaig saber traure-les com calia no me les deixaren acoplar, fent rajoletes espesses, alternant-les amb espais buits. I repetiren una i altra volta, a la persistència taladrant: “Tingue-ho ben present, nena, i no te’n distreguis: aquesta passada, quatre cametes i un forat, quatre cametes i un forat, i a l’altra, un forat, quatre cametes, un forat, quatre cametes...” El ganxet no parava d’entrapar-se en el fil, la cameta que no quedava coixa no cabia en la caseta, a vegades me descuidava d’una, a vegades ne sortien miraculosament dues d’afegides, a tall de germanes siameses; i tot era escórrer i tornar a començar... Quan vingué la minyona a buscar-me, va semblar, talment, que em deslliurava de presiri: estava gojosa i aclaparada ensems. Gojosa perquè ja era com les altres nenes, ja feia una labor, i aclaparada perquè la lluita d’aquell matí havia estat tanmateix una lluita massa crudel i aferrissada per a una criatura dels meus anys —aleshores en tindria sobre cinc— i de les disposicions notòriament negatives per a semblant empresa.

Malgrat tot, la lluita havia de durar —potser no amb tanta duresa i acarnissament, ni amb tants incidents suplementaris com el primer dia, però sempre sens gaire resultat pràctic i, sobretot, sens la més petita satisfacció íntima de la meva part— setmanes i setmanes, per no dir mesos i tot; és dir, fins que les mitges s’acabaren. I quan s’acabaren, per voler de Déu i de les meves traces i manyes, el fil blanc havia esdevingut de color de tórtora i ningú hauria sospitat que les peces senceres haguessin sortit d’unes manetes netes i polides, sinó de la cendrera o arreplegades del mig del carrer. Però, fos com fos, després de cloure la punta del peu —deixant-hi penjant tres dits de fil solt—, jo vaig contemplar-me-la, amb declarat ergull, aquella magna obra bessona —me ric jo de les dels romans o dels treballs d’Hèrcules!—, que tant m’havia fet suar i patir.

El peu era tot espès, de punt seguit, i la cama, poc més llarga d’un pam, mostrava els grups de cametes i d’espais buits amb tant d’ordre i regularitat, que a mi me féu l’efecte d’un enrajolat molt bell.

Quan vaig portar a casa el prodigi, els meus l’alabaren discretament —no eren gent de menysprear cap esforç—, però quan vaig parlar d’estrenar-ho de seguida, digueren que, com les mitgetes havien quedat una mica confoses, abans de posar-me-les, valia més que les rentessin. I, en efecte, encomanaren a la minyona que ho fes a l’endemà. Vaig tenir una desil·lusió, no cal dir-ho, però com havíem estat ben criats i jo era modoseta de mena, me vaig guardar de protestar. Si jo hagués conegut, aleshores, les entremaliadures del Fat o hagués concebut la sospita de que no les estrenaria mai, aquelles mitges, potser no m’hauria mostrat tan dòcil... Car lo cert és que l’endemà, la serventa va rentar les mitges i com el safareig estava enclavat, formant cos amb ell, en el brocal de la cisterna, per estalviar-se de donar quatre passes fins a l’estenedor, les penjà en el travesser que aguantava la cúrria perquè s’eixuguessin. Quan va anar a recollir-les no hi havia sobre el travesser més que una mitja: la parella havia desaparegut. La cercaren a tot arreu, inútilment; no va trobar-se’n rastre. I com no podia pas posar-me una mitja sola, la van desar fins que sortís l’altra, la qual sols va sortir quan escuraren la cisterna. La serventa, com he dit, havia encamellat el parell sobre el brocal i com no va subjectar-lo amb res, al primer buf del ventijol, si no fou a conseqüència del propi pes, una de les mitges caigué daltabaix; i el miracle fou que no hi caiguessin totes dues. Al rescatar l’anegada, tan consumida estava que tingueren que tirar-la al femer a cuitacorrents. L’altra, molt blanca, molt agençada, però viuda de solemnitat, rodà anys per casa, embrassant quan un calaix quan l’altre, per allò de que l’havia feta la nena, però a la fi van fregar amb ella el llum d’oli de la cuina.

Quan cert és que lo mellor és el pitjor enemic de lo bo! Si m’haguessin deixat estrenar les mitges de brut en brut, elles no haurien fet la mala fi que feren i a mi nadie me hubiera quitado lo bailado; és dir, la retribución, en vanitat satisfeta, de les angoixes sofertes per culpa d’aquells meus aclaparadors treballs forçats.

Una de la matinada del 13 d’octubre del 1945

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.