Mosaic

el primer retrat

En rigor, no era el primer, sinó el segon, car m’havien retratat quan tenia pocs mesos —un petit retrat il·luminat, encar existent—, però el primer en mon record directe.

Els meus —me refereixo als de les branques maternes—, austers de fons i poc donats a lo que devien considerar frivolitats sobreres, no eren propensos a fer-se retratar, si hem de judicar per l’escassesa d’imatges familiars que han restat a casa; cap dels besavis enllà, cap del meu avi Martí Paradís, cap del meu pare, llevat de la que bescanviaren amb la meva mare quan se van prometre i la presa en son llit de mort, cap dels meus germans quan eren petits... Les dones tingueren alguna mellor sort, puix segellen les parets de ma cambra blanca dues grosses fotografies de la meva àvia Caterina i de la meva mare, degudes al fotògraf de Girona —de molta anomenada, en son temps— Amis Unal, e il·luminades pel pintor Josep Berga, d’Olot —el vell Berga, segons li digueren més tard—, i unes altres, d’elles dues també, en la petita mida corrent que aleshores s’estilava. No és estrany, doncs, que entre el meu primer retrat i el segon mitjancessin més d’una dotzena d’anys. Me’l van fer a Figueres, en la fotografia de Domènec Bosch, carrer de Llers. El veig ara, al retratista: no massa alt, de bona constitució, barba obscura, seguida, seriós i assenyorat d’aspecte i de tracte, i degué interessar-me molt la seva obra, per quant recordo que esperava amb impaciència el dia que arribés el paquet, que havia de portar-me en Trenta, l’ordinari de l’Escala a l’esmentada ciutat. Va portar-me’l un vespre, mentres família i amics fèiem tertúlia a l’entorn de la taula del menjador. Era un paquetet petit, curosament lligat, prometedor... Amb mà trèmula d’emoció, car per a mi se tractava d’un esdeveniment important, vaig anar a l’armari a cercar un dels ganivets de mànec blanc i, enmig de la més absoluta indiferència dels tertulians —que garlaven entre ells, puntada va, puntada ve, les dames, a les labors que tenien als dits—, vaig tallar el cordill i desfer el paquet. Estaven en ordre, un sobre l’altre, els exemplars i, al caire superior de tots ells, duien enganxat un paper fi per salvaguarda de la imatge. Amb tot compte, amb una mena de reverència impressionada, vaig agafar delicadament per l’extrem inferior el primer paper i vaig aixecar-lo. Un llamp que m’hagués fulminat allí mateix no m’hauria deixat més erta. Jo estava avesada a veure en el mirall, quan me pentinaven, una cara d’adolescent, fresca i riallera, amb el cutis rosat i envellutat com una pell de préssec i dos ulls grossos, amb pestanyes molt llargues i ninetes verdoses, com dos botons de crestall extremadament transparent, emmarcat, el conjunt, per una tofuda i esponjosa cabellera —sempre rebel a tota subjecció— de color castany clar, amb reflexes d’aram polit en les arestes de les ondes; cabellera que, per cert, cada dia, a l’hora d’escarpir-la la meva mare, ella sí que me’ls hi feia veure, de verds, els ulls, i llançar no pocs ais i xerics i fins amargues llàgrimes, tan ondulada i delicada la tenia. I ara, allà, estesa sobre la taula i nedant en tintes ombrívoles i aixacolatades, ací més denses, allà més diluïdes, veia una fesomia enterament desconeguda, com d’una minyona feta, els cabells estirats, els ulls com pics de puça i una barba llarga, que a mi me semblà descomunal.

Quan vaig poder arrancar la veu, vaig fer, amb un gran desengany, fits els ulls en la fotografia: “Que lleig! Que malament he quedat!...” Aquella exclamació, caient en un moment de silenci, féu aixecar el cap a tothom i la senyora que tenia a la meva dreta —no recordo qui era— me prengué dels dits el retrat i el guaità amb atenció. Acte seguit retopà, amb alegre sorpresa: “¿Lleig, dius? Ai, no, si ets ben bé tu!...”, “A veure, a veure!...”, feren els demés; i la fotografia passà de mà en mà. Tothom, sens excepció, fou del parer de la primera opinant... El retrat estava perfectament... Confosa, avergonyida, no vaig piular més. Mai m’havia preocupat de si era bonica o no —era massa innocent i massa criatura per preocupar-me d’aquelles coses—, mes, tanmateix, aquelles fesomies, que jo hauria dit de noia feta, aquells ullets petits, aquella barbassa que no s’acabava mai, aquells cabells honestament recollits, aquell aire seriós i entenimentat de padrineta, no se semblava gens a la meva amiga del mirall i em resultaven del tot forasters i per demés antipàtics... ¿Podria ésser que, en veritat, fossin els meus? Qui sap! Quan tothom trobava que sí!...

En resum: el meu primer retrat fou la meva primera desil·lusió positiva; una desil·lusió total, absoluta, que atacava, a bestreta, unes presumpcions que no existien, però que qui sap si, sens la seva lliçó contundent, haurien pogut nàixer algun dia; una desil·lusió de la que mai més havia de refer-me. D’aleshores en avall, vaig tenir el sentiment de que era lletja i si, com he dit, hagués estat propensa a la vanitat —que, sortosament, no ho era—, aquesta se m’hauria marfós i desinflat abans de pollar.

20 setembre de 1945

el primer guany

Estàvem en plena canícula. Un sol de justícia abrusava la terra i tot el món reia amb una joconda rialla d’or. Els meus pares determinaren anar a veure la segada i, en havent dinat, donaren ordre d’aparellar la tartana. De sobte, girant-se cap als menuts, que els enrondaven, frisosos i encuriosits, van fer alegrement:

—Hala; mudeu-vos el davantalet i agafeu el berenar... Anirem a veure segar i vosaltres espigolareu.

Fou una revolució. No sabíem pas del cert lo que fos espigolar, mes tant se valia! Anàvem a eixir de casa i a fer una cosa... Corríem d’una banda a l’altra, ens envestíem, preníem i deixàvem lo que ens havíem d’endur, i mai més acabàvem d’enllestir, de tanta pressa que ens donàvem. Era un desfici...

Quan l’euga va estar enganxada a la tartana, tots volíem pujar alhora. S’imposaren decisions dictatorials: “Tu, aquí”... “Tu, allà”... “Tu, menut, al costat de la mamà”...

Tot el camí resultà una pura delícia exaltadora: la deslliurança vital per als aucellets, habitualment engabiats. Arbres... un rieral... més arbres... el pont vell... una cançó bressant-se en la llunyania... un caçador amb l’escopeta al coll i els gossos glapitant i corrent afollats al seu davant... Ara ens empaitaven la tartana, lladrant... Ara en Baldiri els esquivava un cop de fuet... i el fuet xiulava com un home i feia com un gargot en l’aire... Tot ens era nou, tot ens semblava meravellosament bonic... Jo, com a més grandeta i assenyada —per tal me tenia, almenys—, reprimia les meves impressions, afectant no donar gran importància a res, però la professó m’anava per dintre. En canvi, mons germans, més ingenus i expansius, semblaven belluguet, aixecant-se del seient i remetent-s’hi contínuament, picant entusiasmats de mans i peus, trepitjant a cada dos per tres al meu pare, a risc de fer-li arrufar perillosament les celles, i llançant exclamacions esterlocades a cada nou petit incident que sorgia davant dels seus ulls... Dins aquesta tònica arribàrem al camp. Fins a pèrdua de vista, tot era una gran mar de policromies àuries, en tots els tons de l’escala, ací colrades com les d’un vell altar, allà diluïdes en argents esblaimats i tot plegat immers en una buor calinosa que suavitzava la cruesa dels termes i donava una mena de dolç ofec... Descavalcàrem sobre el rostoll, que encar al matí era una munió infinida d’espigues dretes, tiges cimbrejants sota el cap gravit de les espigues prenys, i ara res més que una estiba de fibles roents i trencadissos, com de sotil crestall.

Allà, no gaire lluny, els segadors, encorbats i en renglera, feien la seva tasca amb rítmica folgada i majestina, no excepta de gràcia... Ens hi deixaren acostar tant com volguérem, mentres no ens hi poséssim enmig del pas. I fadats, enartats, contemplàrem la bellesa d’aquell joc que amb tanta facilitat donava compte de les messes, tombant-les, aterrant-les metòdicament d’uns llums revessos refulgents d’eines; i vegérem, de tant en tant, esmolar aquestes perquè anessin més llatines, i oírem —amb quina sorpresa!— la música esquerdada dels didals de canya dels segadors i presenciàrem quan aquests anaren a fer beguda darrera les garberes i com s’espargiren, a dreta i esquerra, com una volegada d’estranyes aus grossíssimes, les espigoleres, suant a xòrrecs, amb els mocadors del cap fent teuladet sobre la cara i les faldilles tan llargues que les pues del rostoll, com una pinta espessa, les hi enganxaven i escarpien a contrapèl seguidament.

Quan ja haguérem corregut en vers follets per tot el camp, disfrutant a cor què vols dels mil aspectes de l’espectacle, començàrem amb gran ardiment a escarnir-les, a les dones aquelles, aplegant també les espigues que havien escapat a les mans destres dels lligadors i jeien per terra sens ordre ni concert, colltorçades, reblincades, atuïdes i malmeses per una mort que semblava encar més precària, menys heroica que la de les que, testes i senceres, formaven el tou superb de les garbes; i, com les espigoleres, regalimàvem d’aigua, congestionats, blincant-nos i reblincant-nos, amb les robes descompostes i les sabates esgarrinxades... Però, a la fi de la jornada, quan nostres pares decretaren el retorn a casa i, a desgrat, tinguérem que prendre comiat del camp, dúiem, a tall de trofeu de victòria, nostre manadet d’espigues cada u: un flac manadet, a dir veritat, però que així que descavalcàrem vam córrer, amb un ergull i una alegria folls, a mostrar a la nostra àvia. I aquesta, serena i reposada, com sempre, ens premià amb son aplaudiment, trobant que havíem fet molta feina; i va afegir: “Ara, porteu-les al graner, i, quan batin, en Baldiri” —el mosso— “se les endurà a l’era i les posarà amb les altres i del blat que en surti en farem una pila petita al costat de la grossa, i serà vostra”...

A nosaltres no se’ns havia ocorregut l’aspecte pràctic de l’afer i restàrem encantats de la idea de la nostra àvia. I jo recordo la impaciència amb què vaig esperar la batuda i la joia superlativa amb què després vaig veure les qualques embostes de blat que, segons declaració expressa de la meva àvia, era el que havia sortit de les nostres espigues. Tal com ella havia promès, aquell minúscul muntet fou col·locat, sol, en un racó del graner, d’aquell espaiós graner que havia d’estotjar fins al moment de la venda el cabal sencer de la collita i que l’omplenava de gom a gom, amb gruix de tres a quatre pams, en tota la seva extensió.

Quan s’havia d’anar al graner, nosaltres no hi mancàvem mai i no es pot dir amb la il·lusió que guaitàvem la nostra pila... Fins que nasqué en nosaltres la picardia, que no fou altre que la naixença de l’instint de rapisseria... o, diguem-ne, de possessió, que és un dels que amb més precocitat i amb més seguretat se deixondeixen en l’hom. En nostre cas, se manifestà de la següent manera: així que els grans pujaven al graner —i tenien que pujar-hi a cada dos per tres—, nosaltres, com he dit, els corríem al darrera i ajocant-nos prop del bé de Déu de gra, n’agafàvem una embosteta cada u i, guaitant amb ullets pipellejants a la meva àvia, li preguntàvem: “¿Eh, que ja ho vol, baba?...” I sota la mitja rialleta silenciosa, però aquiescent, de la meva àvia, el traslladàvem a la nostra pila, que, de manera tan expeditiva, no tardà en engruixir i fer una moteta regular, la qual, en l’hora de la venda general, fou mesurada e inclosa en la pila grossa. No recordo a quant muntà, però lo que sí tinc ben present és que, de lo que en donaren, a mi van tocar-me’n vint-i-cinc pessetes justes i cabals —suposo que ho devien fer venir bé. No sé en què esmerçarien els meus germans la seva part, mes pel que a mi toca, puc dir que, amb aquelles vint-i-cinc pessetes fabuloses, vaig comprar un vedellet que acabava de néixer en un dels nostres masos de Cinc Claus i al que donàrem el nom de Pastoret. El Pastoret cresqué i es féu un vedell magnífic —en algun amagatall de caixa vella, deu existir encar a casa el retrat ingenu que jo vaig fer-li, pasturant entre els joncs de la finca nomenada Sota la Costa, que en aquell temps no era encar de conreu, sinó closa i aiguamolls—, i quan va ésser gros vaig vendre el Pastoret per seixanta duros com seixanta sols. D’aleshores en avall, estimulat pels meus l’hàbit de l’estalvi, vaig començar a fer bossa i an ella anaren a parar tots els dinerets que, amb motiu de presents per sants o de qualsevulla altra manera, caigueren a les meves mans.

Anys anant i al rememorar aquelles facècies infantils, he pensat més d’una volta si en el fons de moltes fortunes, sobre una petita base estrictament lícita, no hi haurà operat, en funció de màgic amplificador, alguna martingala menys innocent, però tan productiva com la nostra, de transportar a embostes el blat de les piles grosses a les petites.

27 de setembre de 1945

les costelles sens ossos

Jo, de petita petita, ocupava una posició enlairada que me permetia mirar tot lo del món de dalt a baix. Aquesta posició de privilegi acabà a poc més dels dos anys, en què me desmamava. D’aleshores en avall, destronada, vaig trobar-me reduïda a caminar a peu pla, com els altres mísers mortals, i a no veure gairebé més panorama que l’antiestètic de les cames d’aquells, i cames aturades, cames en moviment, cames nues, cames enfondades en calces diverses apúdicament abscondides sota faldilles llargues fins als talons... Cert que hi havia, a manera d’entremesos per a treure la monotonia, els gats, els plats dels gats, les cadires petites, els testos del jardí, el fogó de ferro de vora la llar, la basseta i qualque element més de poca alçària, però sempre les cames eren el plat fort; i, encar, per molt que aixequés l’esguard, aquelles cames, com a cosa tangible i clarament obirable, no passaven dels genolls i d’aquests en amunt tot s’enfonsava en una regió de misteri, plena d’embrassos caòtics i trastocables dels que la meva percepció embrionària no encertava a traure’n l’entrellat. Oh, lo que vaig perdre, al perdre el braç de la dida, aquell segur i preeminent observatori, des del qual uns ullets de fura, àvids ja d’espectacle, dominaven tot quant me voltava, fins a un límit prudencial i discretament acontentador! An aquell màgic observatori dec les primeres nocions belles del món i el burí fiblador de la recordança que me les gravà per arreu en la memòria tendral, fent-les per a mi possessions permanents e inalienables, que m’han donat qui-sap-lo la idea, la sensació, mellor dit, de riquesa i plenitud íntimes; com, entre altres, la sortida i la tornada de les barques, que omplien de tragí i enrenou la platja sencera, primer amb l’apariament dels fòtils per a la pesca i després amb l’apoteòsic desempescar de la sardina —els peixets, me deia la dida, perquè sapigués que eren lo mateix que més tard portaria a taula la minyona, els quals rebrillaven al sol com llenques d’argent polit. Posades, la dida i mon apèndix, una mica distants de la llongada, per a mellor abraçar el conjunt, jo veia les barques poc menys que a vista d’aucell i seguia amb gran interès totes les peripècies que s’hi desenrotllaven en coberta i els seus voltants i a cada punt les meves preguntes insistents —jo era molt preguntaire— motivaven per part de la dida senzilles lliçons de coses que, ultra desvetllar en mi l’atenció, incitaven la meva comprensió naixent. Després de les meravelles panoràmiques de la platja, m’atreien molt, a l’estiu, els ràpids entrellucs per les finestretes obertes que trobàvem al pas, a través de quins badalls obscurs se copsaven escrupolons de figures i d’escenes canviants; el parprejar dels llavis de les veïnes quan ens donaven el “Bon dia...”, i no dic res del bé de Déu de coses diverses que rublien les parets de les botigues, en les que, de tant en tant, entràvem a comprar quelcom.

D’una d’aquestes botigues —una carnisseria—, vaig a fer esment especial en aquestes planes. Estava situada a la plaça del Sol d’en Seguer i pertanyia a un dels membres més aferrissats e insubornables del partit del meu pare. El meu pare tenia altes virtuts tribunícies i sabia fer-se seus d’enteniment i volentat a tots els que l’enrondaven; era un cabdill nat, un destre conductor de multituds, i els seus partidaris creien més en ell, com a més vistent, en permanència i en corpulència, que en l’Esperit Sant, i l’haurien seguit, a ulls clucs, on hagués volgut portar-los, anc que hagués estat a les mateixes cavorques de l’infern. Un dels tals fidels fanàtics s’esqueia ésser en Pere Peret Joaquim —¿què vos apar l’acoblament dels noms?—, l’amo de la carnisseria de la plaça. Era un tipo curiós, en Pere. Quan jo el vaig conèixer tindria de cinquanta a seixanta anys —és impossible al meu record precisar amb major exactitud—, de mitjana talla i d’aspecte fornit. Parlava sempre a altes veus —i per cert que la tenia ben plena i ressonant!— i repetia cada frase vàries vegades, cridant l’atenció dels que no el tenien per tractat.

Un dia s’havien d’anar a buscar costelles i la cuinera estava endarrerida de feina —tinc la sospita de que ens havien arribat forasters— i la dida se dignà agafar el cabàs i baixar a la carnisseria. Aquella fou l’única vegada que vaig entrar-hi i, amb tot, la tinc tan present com si n’acabés d’eixir.

Paral·lel al carrer, però enretirat cap al fons, a fi de deixar espai als compradors, el taulell, d’obra, gran, molt enlairat i recobert de rajola de València, estava embrassat per les balances, el soc, eines diverses —totes netes com una patena— i munts de carn, en gibrelles i atuells o escampada, en aparent desordre.

Ça i enllà, penjats a la volta o per la paret, en gruixuts garfis de ferro, hi havia els xais escorxats i oberts d’alt a baix —aleshores no es mataven, correntment, altra mena de bèsties en la vila ni es venien a preu més alt que a dos rals terça—, i darrera el taulell, testa damunt un pedestal invisible, però notòriament existent, car, com he dit, essent el taulell molt alt, ella sobresortia encar de tot el bust, fins més avall de la cintura, estava la mestressa, la Maria Peret Joaquima, una matronassa de molsures desbordants, desencotillada, neta, també, escrupolosament i... amb un mocador lligat al cap. Deien que havia estat dona formosa, de joveneta, i, de fet, conservava, encar, sobre les greixes abusives del doble sotabarba i de les galtes flàccides, una pell blanca, d’un blanc apagat i monòcrom, de cera verge. Malgrat sa aparença angustívola, tenia fama d’ésser endiastradament hàbil per a fer passar als parroquians la carn sospitosa que els volia endossar —aleshores no hi havia neveres que li conservessin artificiosament la frescor i la venda era moderada perquè bona part de l’estament humil no tastava tall fora de les festes anyals i sempre quedaven, per sobre el taulell, rebrecs del dia abans— i, sobretot, eren més terribles les seves maniobres quan se queixava de migranya —que era cada dos per tres— o la declarava la insígnia del mocador blanc embenant-li el front. Aquell embenament era el terror i el toc d’alarma per a les dones que anaven a comprar i que, malgrat tornar-se totes ulls quan s’apropaven al lloc del perill, sempre acabaven per trobar-se, com per art d’encantament, qualque bocí poc catòlic —com deien elles— al cabàs.

Serien cap a les deu del matí quan nosaltres entràvem a la botiga, que, com de consuetud en aquella casa, estava plena de gom a gom. Tinguérem d’esperar venda, durant una estona, a que despatxessin a les parroquianes que ens havien precedit, i això devia donar-me temps a mi de visurar, des de ma còmoda llotja del braç de la dida, tot lo que tenia al davant. Com he dit, fou aquella la primera i única vegada que vaig entrar a la carnisseria d’en Pere Peret Joaquim i l’estampa me n’ha quedat impresa amb tota claretat al fons dels ulls, sens que en la claretat de l’evocació hi haja cap reminiscència suggerida: tot és autèntic record directe.

Anc que hi havia sempre molta gent allí, la Maria feia una via de despatxar extraordinària; sempre se veien pujar i baixar aquells braços de blanc farinós, gruixuts i ferms, amb les mànegues arrebossades fins al colze, arborant el ferotge tallant —més relluent que els mateixos peixets de la platja al saltar de l’aigua—, i el deixaven caure sobre el soc, amb cop rotund i sec, sens esmena, testimoni d’una llarga pràctica i, amb tot, com per art de prestimà, sempre la pesada resultava lleument curta i algun bocí escadusser del taulell queia, com a torna, a la balança, i abans de que la compradora se’n donés compte, ja ho tenia tot al cabàs. I com el frau no era cosa de l’altre món i més aviat l’astúcia de la carnissera —de tothom coneguda— feia com una certa gràcia, enmig de les protestes de ritual, la parroquiana pagava i feia lloc a una altra no menys aqueferada i resignada que ella. D’aquest art, al capdavall de la jornada el taulell quedava net de la carn del dia abans, i amb els sobrants frescos, preparades les tornes del dia següent.

Quan va tocar-nos el torn a nosaltres, la dida va apropar-se i demanà les costelles que havíem de menester. La Maria va tallar una bandada d’un dels xais penjants dels ganxos de ferro i anava a seccionar-la per peces, quan una veueta viva i escotorida com un picarol féu girar tots els caps.

—No ens doneu pas ossos, que no tenim pas gossos... —havia exclamat jo amb tota claretat; i, entre la sorpresa i rialles generals, vaig quedar-me tan fresqueta. Fou un èxit; i puc jurar que en aquell èxit, com en la recordança sencera de tot el matí, no hi hagué la més petita tilla de mistificació. Tot era meu, exclusivament meu, continent i contingut, així la veu com la dita. Les criatures són desconcertants i obren sobre elles factors misteriosos que els grans no es prenen la molèstia d’estudiar ni analitzar degudament. Per això els desconcerten els resultats. Jo mai havia sentit parlar de costelles ni d’ossos relacionats amb els gossos, i, amb tot, allí acabava de revelar un tret d’observació i raciocini impropi d’un cervellet tan tendre, i l’havia expressat amb precisió contundent, sens retops. He dit en altres llocs que jo, si bé vaig tardar una mica més a caminar, als onze mesos, en canvi, parlava com una persona major, amb gran admiració de propis i estranys. Aquell dia en fou una prova.

La dida, sufocada, però envanida de ma precocitat, i trencant per uns instants la seva hermètica reserva, perforà la cridòria admirativa, fent la meva apologia i comentant un enfilall de sortides, i l’amo de la casa, en Pere Peret Joaquim —Joquim, pronunciava la gent—, que acabava de traure el nas a la botiga, dominant-ho tot amb sa veuassa poderosa, clamà, amb una estranya admiració, que ara comprenc era un tribut de correligionari entusiasta a la nissaga de son quefe: