L'amor quiet

—Sí, ja ho sé, ja hi penso, pare. Hi penso, però no trobo el moment. Anem de bòlit, ja t’ho he dit, i les nens tenen competicions molts dissabtes… i les amigues aquí, que ara són l’alfa i l’omega. No volen sortir per res. Per què no vens tu? Et vindria a buscar, ens veuríem tots plegats i, de passada, et distrauries una mica.

—Calla, calla! I els Gats, què en faria dels Gats? Ja tinc prou càrrec de consciència d’haver-los deixat a la casa d’acollida després de…

—Vinga, home, no pots hipotecar-te la vida per un parell de gats. Deixa’ls molt de menjar, o torna’ls a portar a una llar d’aquestes d’animals. No…

—Ui, no! Ni parlar-ne, fill. No saps que desorientats i enyorats que estan, pobres bèsties. Encara la busquen. Si veiessis el que m’han fet al seu estudi.

Ella escolta la versió detallada del desastre de l’estudi i del seu treball, on s’omet la informació que Ell encara no s’ha vist amb forces d’entrar-hi i que tot segueix igual, embolicat i per terra. I quan veu que el Menut s’interessa per la investigació de les cartes de la Veïna —no n’hi havia parlat? És clar, darrerament es veien tan poc…—, sent que allà, on tenia el cor, alguna cosa li fa un bot d’alegria.

—Sí, alguna cosa me n’havia dit la mare l’estiu passat, però no hi havia tornat a pensar. Sembla interessant. La burgesia benestant de començament del segle xx no ha estat gaire descrita encara.

—Doncs t’ho podries mirar. Bé, si abans ho endreço una mica, és clar, perquè tal com està m’agafen ganes de fotre-ho directament a la brossa. Pobra mare, si em sentís. Tan il·lusionada que hi estava, tantes hores de feina i maldecaps que li havia costat el seu cèlebre treball!

Ella el sent, i tant que el sent!

«Pobre de tu! No en series capaç. Mira, això del Menut no pinta malament. Ho endreces una mica i l’hi factures. És millor que es podreixi al terra de l’estudi. El Menut és ben capaç de treure’n profit per a alguna de les seves investigacions i, a més, ell no tindrà dilemes de triples o quàdruples traïcions. Serà un material d’interès històric i punt».

—Ja ho tenim, no? Tu m’ho endreces com et sembli i jo us vinc a buscar, a tu i al treball de la mare, d’aquí a un parell o tres de setmanes. Visites la meva, i teva, família gironina i et retorno al cau amb els pobrets gats orfes.

—No siguis pesat, Menut. Vens, t’ho endús i ens veiem tu i jo. Encara no estic per fer gaire vida social, ni familiar. No encara. No soc bona companyia, ara per ara, t’ho asseguro. A banda que no sé si ho tornaré a ser o si ho he estat mai, la veritat. No et recordes de quan veníeu a veure’m a Estrasburg, o després, quan vaig tornar? No us devia semblar gaire agradable, em temo. Primer, morros, i després totes les excuses per fugir els caps de setmana que us «tocava». Només la vostra germana complia, la pobra. Vaig saber que dèieu que us avorríeu, que aquella casa era una tomba i que m’havia tornat un ensopit.

—Carai, pare, per on surts ara! Quan vas marxar teníem quinze anys, estàvem en plena rucada adolescent i amb un progenitor absent! Després, a sobre, t’emboliques amb la Francesa. Què volies? Tots a defensar la mare, és clar, tots a l’una! I quan vas tornar, teníem més de vint anys i ja volàvem. Només et vam recuperar de grans, al vostre segon festeig, com si diguéssim.

—Mmm! Bé, tothom s’explica el conte a la seva manera, des de dins de la pròpia pell. Què t’he de dir, a tu, que ets catedràtic d’Història! Deixem-ho, fill. Et prometo que miraré d’endreçar aquest desgavell del treball de la mare i ja t’aniré informant. I a l’estiu confio que serà una altra cosa: o veniu aquí o pujo allà on us esteu. T’ho prometo.

Mentre parlaven, ha enllestit la feina i ara seu al sofà, al lloc de sempre, on hi ha la marca notòria del senyal del seu cos. Penja, i amb el mòbil encara a la mà gira el cap en direcció al jardí, on un vent despentinat recargola les plantes i arrenca fulles al ficus benjamí.

«Ho estàs veient? Te n’adones, que se’t girarà feina abans de regar? Penso que no, que ni tan sols el veus, aquest pobre nostre jardí».

Ella observa aquella cara de rumiar cap endins que tant li coneix i endevina que la conversa amb el fill li ha remenat vells records, culpabilitats que no ha acabat mai de pair. Ell, que sempre ha evitat recordar el que va precedir, o envoltar, o va causar i ser conseqüència del Daltabaix!

«Deixa-ho córrer, tontet meu. Quines ganes de fer-te mala sang amb històries passades i més que superades. La vida va anar així, i punt. Sense cap mala voluntat per part de ningú, n’estic segura. Vam patir, tots dos, i els nanos de rebot, però les coses es van poder redreçar i encara van ser millors, no trobes? El segon matrimoni ens va fer valorar el que teníem en vista del que havíem perdut. Per part meva, ni mig greuge… o greuges liquidats, t’ho asseguro».

Fins i tot des de l’Enllà ha de continuar mentint i endolcint la realitat, per consolar i consolar-se? El Daltabaix va ser això: un daltabaix que els va destrossar, que els va arrossegar al desconcert i a la inseguretat, que va fer caure el que havien anat construint durant més de vint anys de convivència. I d’amor. Perquè, deixant de banda la rauxa dels primers anys, la descoberta i el gaudi de l’efervescència i les pessigolles de l’enamorament, ells dos sempre s’havien estimat molt. Tendrament i voluntàriament, conscients del que representaven l’un per a l’altre. Fins que la traïció de la confiança va arrasar-ho tot. Almenys, així ho havien viscut.

Ara, Ella el contempla pensarós i endevina la grapa que li estreny la boca de l’estómac. Com a Ella, que ja no en té, d’estómac. I recorda, pas a pas, fotograma a fotograma, la seqüència d’aquells anys que els van marcar, encara que Ell sempre s’hagi entossudit a negar-ho.

La típica reconversió de la multinacional, on treballava des que havia sortit de la facultat de Farmàcia, l’havia abocat al dilema angoixant d’haver d’anar a l’atur o acceptar el trasllat als laboratoris d’Estrasburg, que acabaven d’absorbir els de Barcelona. Una setmana de mal dormir, en què calia prendre una decisió urgent sobre diverses opcions, totes doloroses, amb les consegüents discussions condicionades per l’insomni sobre quina podia ser la millor, entre les menys dolentes. Havia d’acceptar l’acomiadament, cobrar la indemnització i dedicar-se a buscar una nova feina? No eren bons temps per a aventures, amb els aires de crisi que s’ensumaven, els seus quaranta-cinc anys, i amb els tres fills adolescents que demanaven unes atencions incompatibles amb allò tan simpàtic d’haver-se d’estrènyer el cinturó. O optava pel trasllat i marxaven tots cinc a Estrasburg, a una ciutat i un idioma que no coneixien, sense amics ni referents, sense perspectives de feina per a Ella ni continuïtat immediata a la universitat de la Nena o l’institut dels Bessons? O de moment marxava sol, i es conformaven a compartir algun cap de setmana i totes les vacances que poguessin fer coincidir? Cap de les opcions semblava ni remotament millor que el que fins aleshores havien viscut, plegats, a la seva ciutat. Per tant, la pèrdua i l’insomni estaven garantits.

Finalment s’havia imposat l’alternativa valorada com a menys agressiva i Ell havia marxat a treballar a Estrasburg. Sol. I els primers quatre anys havien anat més o menys bé, segons el pla previst: almenys un cap de setmana al mes de vols i retrobades, les vacances compartides al poble dels avis, força trucades i moltíssimes cartes.

«D’aquí ens ve el “vici” reconfortant i utilíssim d’escriure’ns, no creus? En aquells anys encara no havíem caigut en la febre dels mòbils i els whatsapps, i la comunicació no podia ser tan immediata, però ens la treballàvem de valent. Tenia molla i qualitat, era més emocionant».

Després, alguna cosa havia passat, alguna peça s’havia bellugat i l’encaix s’havia perdut. De sobte a Ell li sorgien reunions i compromisos imperiosos que li impedien agafar l’avió els caps de setmana, o que li feien demanar que no ho fes Ella, perquè «Estic tan aclaparat de feina que no et podria atendre». Les trucades eren més curtes i com de molt més lluny. Les cartes… «Esteu bé? Jo sí, però vaig de bòlit, no em puc entretenir gaire més. Petons…». Ella s’havia començat a preocupar. Què s’estava trencant? Què havia canviat i l’allunyava? El pont de la Puríssima, aprofitant que la Nena anava a conèixer els futurs sogres i els Bessons planejaven una estada amb uns amics a casa dels avis del poble, s’havia plantat a Estrasburg. Li havia trucat des de l’aeroport i havia notat que l’alarma s’imposava a l’alegria en una veu en què el desconcert i potser la por eren massa evidents.

«Va ser un cap de setmana molt trist, veritat? Tu sempre has mantingut que havies aconseguit esborrar-lo, però jo el tinc gravat amb foc, i ara mateix m’estreny la grapa allà on havia tingut l’estómac. No la vaig veure, no me’n vas parlar, però tu no eres tu, més ben dit: no hi eres, encara que intentessis mostrar-te amable i fins i tot carinyós. T’havies convertit en l’home més abatut d’Estrasburg. L’últim dia, abans d’agafar l’avió, t’ho vaig deixar anar a la brava: “Com es diu?”».

La Francesa —Ella i els fills sempre l’havien anomenada així, eludint el nom en un intent de negar la seva existència— l’havia atrapat amb la seva joventut, un glamur fet d’elegància i professionalitat compartida i una presència viva i constant que omplia el forat de la seva solitud, cosa que no podien aconseguir les curtes estades i totes les trucades i cartes que el lligaven a la família. Es podia comprendre? Potser sí, però Ella no ho havia fet. No havia pogut, no havia sabut o no havia volgut fer-ho. I havien arribat uns anys difícils. Dificilíssims. De transitar amb el despit, la ràbia i el dolor d’una pèrdua amb què, estúpidament, no havia comptat mai, i també bastant complicats d’organitzar des del punt de vista de l’economia i la intendència. Ell havia vingut un cap de setmana a endur-se les seves coses i havia parlat amb els Fills, demanant-los una comprensió que tampoc li havien volgut o pogut concedir, mentre que Ella marxava amb una amiga per no veure’l. Durant els primers mesos, malgrat tot, s’havia entestat a dur els Fills fins a l’avió amb una certa periodicitat. Per no res: en tornaven emmurriats i es negaven a donar detalls sobre la Francesa, que seguien veient com la lladregota que els havia pres el pare. Només la Nena mirava d’acceptar-ho perquè no estava disposada a perdre del tot el «seu» papà. Amb tot, cada cop es refugiava més en la seva nova vida: la parella, la professió i la família estrenada, no trencada, del promès. De mica en mica, les visites es van anar espaiant i durant els quatre anys posteriors les relacions entre pare i fills es van limitar a algunes trobades formals i presidides per la bona educació, quan Ell venia a veure els avis, ja molt grandets.

Un bon dia, Ella va rebre una carta.

«Confesso que em tremolaven les mans quan l’estava obrint, i que em deia a mi mateixa, sense èxit, que el que havia de fer era cremar-la directament, abans de llegir-la. No ho vaig fer, és clar, i amb la mirada borrosa vaig assabentar-me que tot havia acabat amb la Francesa. Que et quedaves a Estrasburg, sol altre cop, i que encara que sabies que no et podia perdonar, confiaves que les relacions “amb tu i amb els fills” es podrien anar normalitzant i potser arribarien a ser una mica més cordials. Quina barra! Aleshores sí que la vaig estripar, i a miquetes, la carta. I no la vaig cremar perquè em va semblar millor tirar-la al vàter i buidar-li l’aigua de la cisterna al damunt per enviar-la al fons més profund de les clavegueres».

I, per descomptat, no la va respondre. Ni aquesta ni la dotzena de cartes més que van anar arribant els mesos següents, tot i que de seguida es va adonar que estava molt pendent de la correspondència que arribava. Però la Nena es casava i li havia demanat molt de debò que li permetés tenir un pare aquell dia tan especial. Què havia de fer?

Ell hi va anar: emocionat, moix i terriblement envellit. Ella va fer la gran actuació de la seva vida i es va mostrar gèlidament correcta i fingidament distesa, però segurament va beure més del normal i, amb els cafès, es va trobar mig atrapada en el somriure entre irònic i tendre d’Ell, que no havia canviat prou. A partir d’aleshores, algunes cartes d’Estrasburg van tenir resposta i un dissabte de juliol, quan sortia amb el carro de la compra per anar al mercat, se’l va trobar amb la maleta davant del portal. «No podia més… d’Estrasburg, del laboratori, dels francesos… He plegat. Sé que als cinquanta-quatre anys no cal buscar feina, però he pensat d’agafar una farmàcia. Tinc uns dinerets i em vendré algunes terres dels pares. Ells, pobres, ja… Aquí és el meu lloc: aquests nou anys han estat un parèntesi sense gaire sentit». Ella encara es va fer la dura, només faltaria! Uns quants mesos, gairebé un any, en què les escapades d’amagat dels Fills —ara al piset de lloguer on Ell s’estava, ara a la casa familiar quan els Bessons marxaven de cap de setmana— van anar in crescendo. Fins que, un any després del retorn del fill pròdig, van convocar els Fills a un sopar sorpresa —tots tres se’ls van burlar a la cara, de la «sorpresa» que feia mesos que coneixien— i els van comunicar que es casaven per segona vegada. «Cal?», va ser la resposta unànime i mig ofesa dels Bessons. «Deixeu-los, si els fa il·lusió… Ara als vells els ha donat per recasar-se. Està de moda», va ser el comentari de la Nena, divertida i magnànima, des del seu tot just estrenat estatus de mare de família.

«I ens vam recasar, com deia la Nena, i vam començar a buscar el nostre lloc al món. Com si no hagués passat res? Ni parlar-ne! Tu i jo no érem els mateixos, era evident. Hi havia cicatrius —guarides, seques?—, i de tant en tant encara coïen. La gran confiança s’havia desfet. Calia un esforç conscient i un acte de fe renovat dia a dia: la innegable estimació, tota la vida compartida i els valors personals que ens havien fet enamorar feia gairebé trenta anys, i que ens seguien definint, havien de ser prou forts per recuperar la il·lusió. Ja no parlàvem de fidelitat: ens respectàvem i exigíem lleialtat, això sí. I va funcionar, no trobes, carinyo? Hem estat feliços. Molt feliços, diria jo, fins i tot aquests últims anys de la malaltia».

Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert d’ombres. Amb un gest de dolor, s’aixeca del sofà i puja l’escala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments l’haguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser l’ha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.

Abans d’entrar al dormitori per posar-se les sabatilles i potser el pijama —encara no són les vuit, però estarà més còmode, i pel que ha de fer…—, s’atura al replà i aixeca la vista cap a la porta de l’estudi, ara sí, tancada del tot.

Ella li veu l’expressió preocupada i decidida: «Avui no, encara no. Però m’hi hauré de posar abans que vingui el Menut».

Mariucha adorada /

Nano mío querido

Me parece que las horas se me van a hacer interminables. Se ve que no puedo vivir más sin mi Nano querido y sin sus mimos. Me costaría muy poco derramar aquellas lágrimas que a ti te hacen tanta gracia. He tenido que parar de escribirte pues los ojos se me han llenado de lágrimas (Lamalou, 16/7/1913).

tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

L’enamorament en plena efervescència. Els sentiments s’afermen

Quan parlava amb tu de la nostra separació, reia perquè no em feia el càrrec de com de trist seria; avui, que ho veig i ho sento, em sembla un càstig immerescut (Barcelona, 11/7/1913).

Només fa un dia que la María marxava amb la família a l’exili en què, amb la irrupció de l’amor, se li ha convertit l’estiueig plaent de cada any; només fa un dia que l’Alejandro, dret a l’andana de l’estació, contemplava com s’allunyava el tren que se li enduia la promesa, i ja comença a tastar les amargors d’una separació que mai li havia semblat tan preocupant.

Ella, en canvi, feia temps que s’ho veia venir i ara es permet el luxe de burlar-se’n, amb manyagueria, del control dels sentiments de què l’Alejandro presumia.

No se m’hauria acudit mai, jo sempre havia pensat que seria una cosa molt trista i tu, bona peça, te’n reies; ja t’està bé (Lamalou, 13/7/1913).

Al llarg d’aquests més de dos mesos interminables, les demandes d’amor es creuaran i es combinaran amb queixes per l’absència de l’estimat o l’estimada, seguint el més pur estil romàntic de l’època, que, amb tot, traspua sinceritat.

Per què no puc tenir-te aquí, amb mi, tant que et mimaria, nena adorada? (Barcelona, 6/8/1913).

M’he posat trista, i perquè em passés la meva tristesa he pujat de seguida a escriure’t perquè ja sabia jo que el millor remei era parlar una estona amb el meu Nano i poder-li contar tot el que l’estimo i que cada moment del dia m’enrecordo d’ell (Puigcerdà, 8/8/1913).

Cada dia t’estimo més, Mía de la meva vida, i per tant se’m fa cada cop més pesada la nostra separació (Barcelona, 26/8/1913).

Nano meu estimat, recorda’t molt de la teva Mía, que ella no fa res més en tot el dia, i encara que diguis que ja no em pots estimar més, esforça-t’hi, que no dubto que podràs encara més i així el teu amor serà igual que el que jo et professo. No t’enfadis pel que t’escric, ja sé que m’estimes molt, i per això està tan satisfeta la teva Mía (Puigcerdà, 25/8/1913).

I així, carta rere carta, amb un amor que es consolida i augmenta amb la comunicació abundantíssima, la María i l’Alejandro comproven com es combinen i es multipliquen la tristesa i l’alegria després de cadascuna de les —escassíssimes, segons la María; dificilíssimes d’aconseguir, segons l’Alejandro— ocasions en què l’atrafegat promès pot fer una visita de dos o tres dies a l’enamorada estiuejant. Unes trobades que serveixen per demostrar la veritat indefugible —unes quantes dècades després ho glossarà el poeta Vicent Andrés Estellés: «Amor: dolor, plaer i treballs»— que el gaudi i el patiment són les dues fitxes cabdals del joc que han començat a jugar amb entrega total.

Que frenètic que estaré fins diumenge, en què et veuré, pensant si puc ser jo la causa de la teva tristesa! Les teves llàgrimes en presència meva em fan gràcia, perquè em crec capaç i digne de consolar-te en totes les ocasions, però així, estant lluny de mi, m’entristeixen i em disgusten molt. María adorada, si jo fos la causa de la tristesa, vull que m’ho confessis de seguida, perquè estic disposat a fer l’impossible per evitar-te l’amargor d’una vida que per a tu ha estat, fins que em vas conèixer, tan venturosa (Barcelona, 17/7/1913).

És veritat que em vaig quedar molt trista, i que segueixo igual, però, no ho sé, em passa una cosa molt estranya, que crec que t’alegrarà. Em trobo tan feliç, tan afortunada com no ho havia estat mai en la meva vida; no sé el que em va passar ahir, el que et puc dir és que t’estimo moltíssim més del que t’estimava! A mi, que em semblava impossible, perquè creia que ja t’estimava tant com era possible! (Lamalou, 22/7/1913).

Paradoxes de l’enamorament primer, que s’expressen repetidament amb petites variacions.

No sé, estimada meva, el que em passa, però cada cop que et veig i em separo de tu la meva tristesa és més gran. Tens un no sé què que cada cop em captiva més, i això és perquè vals tant. No pots imaginar-te, Mía adorada, enmig de la meva tristesa, com soc de feliç quan penso que Déu m’ha reservat una dona que jo no mereixo i que mai en els meus somnis m’hauria atrevit a imaginar (Barcelona, 4/8/1913).

Vols sempre que estigui ben contenta i riallera, no és veritat, Alejandro meu?, però quan estic en la teva companyia no m’és possible fer cap altra cosa perquè em trobo la dona més feliç que pugui existir. L’únic núvol que tinc és el de pensar en tan poc que dura sempre la nostra felicitat i en com és de trist per a tots dos la separació. Però, mira, hem de procurar no parlar gaire d’això, no és veritat, Nano estimat?, perquè si no, ens posaríem tristos i el poc temps que estem junts l’hem d’aprofitar bé. Em sembla que ja ho anem sabent fer, no opines el mateix? (Puigcerdà, 7/8/1913).

Sembla que la separació està aportant un plus de saviesa a la innocent María, que descobreix a passos de gegant què significa l’expressió carpe diem, cosa que, d’altra banda, no li serveix per estalviar-se les llàgrimes a les quals sembla tan procliu:

Que bonica que estaves ahir i que boniques que eren les teves llàgrimes de comiat! Jo no sé com estava ni el que deia, i crec que ningú devia deixar d’adonar-se’n, però què importa? Així comprendran millor la nostra felicitat (Barcelona, 19/8/1913).

L’Alejandro, potser per l’ascendència francesa materna i en un francès que sembla reservar per a ocasions especials, insisteix a la mateixa carta sobre aquesta barreja de tristesa i felicitat.

J’ai reçu ta lettre de lundi soir dans laquelle tu ne me parles presque pas de ta tristesse à mon départ, mais malgré cela je l’y devine et je comprends l’effort que tu as fait pour m’éviter du chagrin. Je t’en remercie mais je ne peux pas oublier ces larmes si délicieuses, si touchantes, que tu as versé pour ton Alexandre pendant notre promenade dans le jardin (Barcelona, 20/8/1913).

Però, quin és el balanç de la dicotomia entre dolor i plaer per a la nostra parella? Volem creure que de moment se salda en positiu, amb un plus a favor de la vivència nova de ser tan estimats i valorats.

Em fas posar molt content quan llegeixo com ets de feliç, i creu-te que el teu Alejandro ha de poder poca cosa o t’ha de fer tan feliç que no et canviaries amb ningú a la Terra. Aquest és el meu únic somni, veure’t ben feliç com tu mereixes i formar al nostre voltant un ambient de benaurança i benestar que tothom ens envegi (Barcelona, 8/8/1913).

Em preguntes com podries demostrar-me la teva felicitat? Doncs estimant-me cada dia una mica més i estant molt content. Em dius que tu ets molt feliç i que voldries que jo ho fos igualment? Doncs no tinguis ni un moment de dubte, i pensa que la teva Mía mai a la seva vida s’ha trobat tan feliç i que no es canviaria amb ningú. La vida em sembla més plena d’encant quan penso que tinc un Nano que m’estima tant, i no tinc cap dubte que la meva felicitat anirà en augment quan no hauré de deixar-te més i podré viure només per fer-te feliç, mimar-te i cuidar-te, Nano meu (Puigcerdà, 29/8/1913).

Aquesta dansa d’emocions comença a desencadenar canvis en els seus tarannàs que tots dos observen amb una certa sorpresa.