Quins somnis vindran

Em martiritzaven els fracassos. Tot allò que havia omès o ignorat, o negligit. Tot allò que hauria d’haver donat i no ho havia fet; als amics, a la família, a la mare i el pare, a vosaltres i a l’Eleanor, als meus fills, sobretot a l’Ann. Vaig notar la queixalada punyent de cada cosa incompleta. No només en el terreny personal, sinó també a la meva feina: tots els meus fracassos com a escriptor. La gran quantitat de guions que havia escrit i que no havien fet cap bé a ningú o que fins i tot, molts dels quals, havien fet mal. Per una vegada podia passar, però ara, en aquest desemmascarament descarnat de la meva vida, tot allò resultava imperdonable, impossible de justificar. Tota una infinitat de mancances que es reduïa a una sola qüestió fonamental: què hauria pogut fer i fins a quin punt m’havia quedat irrevocablement curt en gairebé totes les proves de la vida.

No és que fos injust; no desequilibrava la balança per força. Allà on havia fet coses bones, també se’m mostrava clarament. Si havia estat amable o havia tingut algun èxit, tot això també hi era.

El problema va ser que no vaig acabar de veure-ho tot. Com uns paletes que pugen la càrrega a un edifici en construcció amb una corriola, el dolor de l’Ann m’estirava enfora de la contemplació d’aquells fets. «Vida, deixa’m-ho veure». Em sembla que vaig dir aquestes paraules, però potser només ho vaig pensar.

Vaig ser conscient de tornar a estar al seu costat, intentant obrir les parpelles, que em pesaven molt. Els sorollets que feia mentre dormia eren com una fulla de ganivet burxant-me al cor. «Si us plau —vaig pensar— ho he de veure, he de saber-ho; avaluar-ho». Aquella paraula, tot d’una, em va semblar vital. Avaluar.

Vaig tornar a enfonsar-me en l’aïllament de les meves visions. Només havia sortit un moment del cine; la imatge de la pantalla estava congelada. La pel·lícula es va reprendre, va absorbir-me. Tornava a ser-hi a dins, revivint els dies passats.

Ara veia les estones agradables que havia passat. Tampoc te’n donaré detalls, però sí que et diré que no només vaig tornar a tenir totes les experiències sensuals de la meva vida, sinó que també vaig viure cada desig incomplert com si s’hagués acomplert realment. Vaig adonar-me que tot allò que ens passa pel cap és tan real com la carn i la sang. Tot allò que en vida havia estat tan sols imaginació ara es tornava tangible; cada fantasia, una realitat plena. Ho vivia i al mateix temps m’ho mirava com un testimoni. Era una realitat molt magra, íntima, i jo un testimoni maleït per l’objectivitat total.

I sempre l’equilibri, Robert; insisteixo en l’equilibri. La balança de la justícia: llum i ombra en paral·lel, la compassió i la crueltat, l’amor i la luxúria. I sempre, sense parar, aquella pregunta des de les profunditats: què has fet amb la teva vida?

Vaig tenir el consol d’adonar-me que jo era l’únic testimoni d’aquella íntima revisió a fons. Era una reposició privada, un judici emès per la meva pròpia consciència. A més a més, estava segur que, d’alguna manera, cada un dels actes i pensaments que estava revivint s’imprimia a la meva consciència de manera inesborrable per poder-ho tenir en compte més endavant. Per què, no en tenia ni idea. Només sabia que era així.

Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».

—Chris!

L’Ann plorant, dient el meu nom plena d’angoixa, em va arrencar del son. Vaig mirar tot al voltant; em trobava enmig d’un remolí de boira, estirat a terra. Em vaig alçar a poc a poc, em feien mal tots els músculs. Vaig intentar caminar, però no vaig poder. Era al fons d’un pantà tot remogut, amb onades que batien contra meu.

Estava extenuat, mort de gana. No, aquesta no és la paraula adequada. Necessitava subsistència. No, alguna cosa més. Necessitava ficar-me alguna cosa a dins que m’ajudés a remuntar. Ara sí. Estava incomplet; una part de mi havia desaparegut. Vaig intentar pensar, però era un esforç que ara trobava més enllà de les meves forces. Les idees se m’enganxaven al cervell com si fossin pega. «Deixa-ho anar —era tot el que se m’acudia—. Deixar-ho anar».

Aleshores va prendre forma davant meu una columna de llum pal·lidíssima, i a dins hi havia una figura. «Vols que t’ajudi?», va preguntar. No era capaç de discernir si era home o dona.

Vaig intentar respondre, però em va arribar la veu de l’Ann, que em tornava a cridar des de lluny. Vaig mirar al meu voltant.

«Et pots quedar aquí molt de temps —va dir la figura—. Dona’m la mà».

Vaig girar-m’hi de cara. «Ens coneixem?», vaig fer. Amb prou feines podia parlar, la meva veu sonava sense vida.

«Ara això no importa —va dir la figura—. Tu dona’m la mà i prou».

La vaig mirar amb els ulls buits. L’Ann em tornava a cridar, vaig sacsejar el cap. Aquella figura intentava apartar-me d’ella. No li ho permetria. «Ves-te’n —li vaig dir—. Me’n torno amb la meva dona».

Un cop més em vaig trobar sol entre la boira. «Ann?», vaig fer. Tenia fred i por. «Ann, on ets? —la meva veu era morta—. No et veig».

Hi havia alguna cosa que em guiava per la boira. I n’hi havia una altra que em frenava, però ho vaig descartar; no era l’Ann, això ho tenia clar, i jo havia d’estar amb l’Ann. Només m’importava ella.

La boira va començar a escampar i per fi vaig poder tirar endavant. El paisatge que tenia al davant em sonava: una extensió de gespa verda amb tot de plaques metàl·liques arran de terra, rams de flors aquí i allà, algunes seques, d’altres mig pansides, d’altres fresques. Ja hi havia estat, aquí.

Vaig atansar-me a una figura que hi havia asseguda a la gespa, un tros enllà. On l’havia vist, aquest lloc?, em preguntava, intentant recuperar-ne el record. Per fi em va venir, com una bombolla que esclata en les profunditats fangoses del mar. Vaughn. El fill d’algú. El coneixíem. El van enterrar aquí. Quant temps fa, d’això?, se’m va acudir. No en sabia la resposta. El temps semblava un enigma més enllà de qualsevol solució.

Aleshores vaig veure que la figura era l’Ann i em vaig precipitar cap a ella tan ràpidament com vaig poder. Sentia una barreja d’alegria i pena; no sabia per què.

Quan vaig arribar allà on era, vaig dir el seu nom. No va fer cap senyal d’haver-me vist ni sentit, i per alguna raó inexplicable aquesta vegada ja no em va sorprendre. Em vaig asseure al seu costat a la gespa i li vaig passar el braç per les espatlles. Jo no vaig notar res i ella no va reaccionar de cap manera, només mirava a terra i prou. Intentava entendre què passava, però no hi havia manera. «Ann, t’estimo», vaig mussitar. Això era tot el que el meu cervell podia aplegar. «Sempre t’estimaré, Ann». La desesperació m’acotxava com si fos un cobrellit. Vaig llançar una llambregada al mateix punt de terra on mirava ella. Hi havia flors i una placa metàl·lica.

Christopher Nielsen, 1927–1974. Em vaig quedar com encantat davant d’aquella placa, m’havia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; m’havia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.

Mort.

Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? M’hauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc d’això, l’única cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, l’any del meu naixement i el de la meva defunció.

A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?

Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se m’esmunyia cap endavant, cap avall.

—Mare?

Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard s’acostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.

—Mare, aquest és el Perry —va dir—. És de qui t’havia parlat.

Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.

Ell m’observava.

—El teu pare és aquí, Richard —va dir calmosament—. Està assegut vora la placa amb el seu nom.

Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.

—Diu alguna cosa, però no ho distingeixo —va dir el Perry.

Vaig mirar l’Ann, em tornava a venir l’ànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.

Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió greu. «Ann, creu-te’l —li vaig dir—. Creu-te’l».

—Ara torna a parlar —li va dir el Perry—. Aquesta vegada a vostè, senyora Nielsen.

L’Ann es va estremir i va mirar el Richard, va dir el seu nom, suplicant.

—Mare —el Richard semblava incòmode i ferm alhora—. Si el Perry diu que el pare és aquí, jo me’l crec. Ja t’he explicat de quina manera...

«Ann, soc aquí!», vaig gemegar.

—Me’n faig el càrrec, senyora Nielsen. —El Perry va interrompre el Richard—. Confiï en la meva paraula. El veig just al seu costat. Porta una camisa de color blau fosc de màniga curta, pantalons de quadres blaus i sabates Wallaby. És alt i ros i cepat. Té els ulls verds i la mira amb ànsia. Estic segur que vol que cregui que és aquí de debò.

«Ann, si us plau —vaig dir. Vaig tornar a mirar el Perry—. Escolta’m —vaig pregar-li—. Vull que em sentis».

—Torna a parlar —va dir el Perry—. Crec que diu: «a prop meu», o alguna cosa així.

Vaig gemegar i vaig girar-me cap a l’Ann una altra vegada. Feia esforços per no plorar, però no se’n sortia. Es mossegava el llavi, respirava amb dificultat, entretalladament.

—Si us plau, pareu —va dir baixet.

—Mare, ell només intenta ajudar —li va dir el Richard.

—Pareu.

L’Ann es va aixecar com va poder i va marxar.

«Ann, no te’n vagis», suplicava jo.

El Richard anava a córrer darrere seu, però el Perry el va aturar.

—Deixa que es faci a la idea —li va dir.

Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.

—És aquí? —va preguntar—. El pare?

I jo no sabia què fer. Per una banda, volia estar amb l’Ann. Però com podia deixar l’única persona que em podia veure?

El Perry havia posat les mans a les espatlles del Richard i l’havia fet girar de cara a mi.

—El tens a davant —li va dir—. A un metre de distància.

—Déu meu! —al Richard li sortia una veu prima i tremolosa.

«Richard», vaig dir jo. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar prendre’l pels braços.

—El tens a tocar, està intentant abraçar-te —li va explicar el Perry.

El Richard estava tot pàl·lid.

—I per què no el puc veure? —va preguntar.

—Potser podràs si convences ta mare de fer una sessió.

Tot i l’emoció que em provocaven les paraules del Perry, ja no em podia quedar més amb ell; havia d’anar amb l’Ann. La seva veu es va fondre de seguida darrere meu tan bon punt vaig començar a buscar-la.

—Ara se’n va darrere de ta mare —va dir—. Deu voler...

I ja no el vaig sentir més. Seguia l’Ann ple d’angoixa, intentant atrapar-la. Fos el que fos una sessió —una mena de reunió?— l’Ann s’hi havia d’avenir. Jo no havia cregut mai en aquestes coses, ni tan sols hi havia pensat. Hi pensava ara. El Perry m’havia vist, m’havia vist de veritat. La idea que, amb la seva ajuda, l’Ann i els nens també em poguessin veure, potser fins i tot sentir-me, m’omplia de goig. Desapareixeria el dol!

Però de sobte vaig quedar desolat. Em va venir un gemec. Una boira tornava a espessir-se i m’impedia veure l’Ann. Vaig intentar posar-me a córrer, però cada vegada em costava més fer qualsevol gest. «L’he d’atrapar!», pensava. «Ann, espera’m! —vaig cridar—. No em deixis!».

«No paris», semblava que em digués una veu a dins del cap. Jo no l’escoltava, continuava endavant, cada cop més lent, més lent, com si tornés a moure’m pel fons d’aquell pantà fangós. Em va començar a fallar l’atenció. «Si us plau! —vaig pensar—. Hi ha d’haver alguna manera de fer que l’Ann em pugui veure i consolar-la, fer-li saber que encara existeixo».

La meva presència no compta

Anava pujant la pendent que va a casa nostra. El vent bellugava els pebrers bords, a banda i banda del carrer. Vaig intentar ensumar, però res. Damunt del cap, el cel estava ben negre. «Plourà», vaig pensar. Em preguntava què hi feia, allà.

La porta principal, quan vaig entrar, no em va semblar pas més sòlida que l’aire. Ara ja sabia, per tant, per què havia vingut.

L’Ann, el Richard i el Perry estaven asseguts a la sala. «L’Ian deu ser a l’escola —vaig pensar—, i la Marie a Pasadena, a l’Acadèmia. La Ginger estava estirada als peus de l’Ann. Quan vaig entrar a la sala, va aixecar el cap tot de sobte i se’m va quedar mirant fixament, tirant les orelles enrere. Aquesta vegada no va fer cap soroll. El Perry, que estava assegut al sofà, al costat del Richard, es va girar i em va descobrir.

—Ha tornat —va dir.

L’Ann i el Richard es van tombar automàticament cap a mi, però ja sabia que no em podien veure.

—Està com sempre? —va preguntar el Richard amb ànsia.

—Tal com estava al cementiri —va contestar el Perry—. Porta la mateixa roba que la nit de l’accident, no?

El Richard va assentir.

—Sí —va mirar l’Ann; jo no li treia els ulls del damunt—. Mare? —va fer aleshores—, pots...

Ella el va tallar.

—No, Richard —va dir calmadament però amb fermesa.

—Però el pare anava vestit així la nit de l’accident —va insistir el Richard—. Com pot saber-ho, el Perry, si...?

—Perquè nosaltres ho sabem, Richard —va tornar a interrompre l’Ann.

—Jo no ho sé per vostè, senyora Nielsen; cregui’m —li va dir el Perry—. El seu marit està dret aquí mateix. Fixi’s en la gossa. Ella el veu.

L’Ann va mirar la Ginger i s’estremí.

—Jo què sé —va xiuxiuejar.

Havia de fer que em veiés.

«Ginger?», vaig dir. Sempre, quan la cridava, remenava la cua. Aquesta vegada es va encongir, sense deixar de mirar-me fixament.

Vaig avançar cap a ella. «Ginger, va —vaig dir—. Ja em coneixes».

—S’està acostant a vostè, senyora Nielsen —va dir el Perry.

—Per favor, pot...? —va començar ella, però tot d’una se li va trencar la veu; es va sobresaltar en el moment que la Ginger es va alçar de terra i va sortir corrents de l’habitació.

—Té por d’ell —va explicar el Perry—. No entén el que està passant, ja ho veieu.

—Mare? —va dir el Richard aprofitant que ella callava. El coneixia tan bé, aquell silenci tossut! Em va venir un somriure, tot i la poca inclinació de l’Ann a creure en la meva presència.

—Et somriu —va dir el Perry—. Sembla que entén que sigui incapaç de creure que és aquí.

L’expressió de l’Ann es va tornar tensa altre cop.

—Segur que per a vostè és obvi que m’agradaria creure-ho —va dir—. Però no puc... —Va tallar en sec i, fent un esforç, agafà aire—. Vostè... realment el veu? —va fer.

«Sí, Ann, sí; em veu», li vaig dir.

—Acaba de dir: «sí, Ann, sí» —li va explicar el Perry—. El puc veure, tal com el vaig descriure al cementiri. Evidentment, no es veu tan sòlid com nosaltres. Però és molt real. No trec informació del seu cervell. Ni tan sols ho puc fer, això.

* * *

L’Ann es va tapar els ulls ben fort amb la mà esquerra.

—M’agradaria poder-ho creure —va dir, desvalguda.

—Intenta-ho, mare —va dir el Richard.

«Ann, si us plau» —vaig fer jo.

—Ja sé que costa acceptar-ho —va dir el Perry—. Però jo he conviscut amb això tota la vida, de manera que per mi és natural. Ja veia ànimes errants quan no alçava un pam de terra.

De sobte el vaig trobar enutjós. Ànimes errants? Allò em feia semblar una espècie de monstre.

—Perdó —em va dir el Perry, somrient.

—Què ha passat? —va preguntar el Richard, i l’Ann es va treure la mà de la cara, encuriosida, per poder mirar el Perry.

—Ha arrufat les celles —va dir el Perry, encara somrient—. Dec haver dit alguna cosa que no li ha agradat.

El Richard va tornar a mirar l’Ann.

—Mare, què hi dius? —va fer ell.

Ella va sospirar.

—Que no ho sé.

—Quin mal pot fer?

—Quin mal? —ella li va clavar la mirada, incrèdula—. Donar-me l’esperança que el teu pare encara existeix? Ja saps el que significava per a mi.

—Senyora Nielsen... —va encetar el Perry.

—No crec en la vida després de la mort —el va interrompre l’Ann—. Crec que, quan ens morim, ens morim i s’ha acabat. I ara vostè vol que...

—S’equivoca, senyora Nielsen —va dir el Perry. M’estava donant la raó, però m’ofenia el seu to autosuficient—. El seu marit està dret davant seu. Com seria possible si no hi hagués vida després de la mort?

—Doncs jo no el veig —va respondre l’Ann—. I no m’ho creuré només perquè vostè ho digui.

—Mare, al Perry l’han posat a prova a la universitat de Los Angeles —va dir Richard—. Li han fet un munt de tests.

—Richard, no estem parlant de tests universitaris. Estem parlant del pare! L’home que estimàvem!

—Encara amb més raó! —va rebatre el Richard.

—No —va fer que no amb el cap—. No em puc abandonar a creure-ho. Si m’ho cregués i en acabat descobrís que no és veritat, em moriria. Em mataria.

«Oh, no», vaig pensar, ple d’angoixa. Una vegada més, em sepultava la sensació de quedar exhaust. No sé si va ser a causa de l’esforç de voler tant sí com no que l’Ann cregués que era allà o de la seva pena infinita; ni idea. Només sabia que havia de descansar un altre cop. Tot allò que tenia davant dels ulls començava a difuminar-se.

—Mare, i si ho intentes? —va fer el Richard—. No vols ni provar-ho? El Perry diu que és possible que veiem el pare si...

«Ann, he de reposar una mica», vaig dir. Ja sabia que no em sentia, però ho vaig dir igualment.

—Ara li està parlant, senyora Nielsen —li va dir el Perry—. Ara s’inclina sobre seu.

Vaig intentar fer-li un petó als cabells.

—Ho ha notat, això? —va preguntar el Perry.

—No —va dir ella, tensa.

—Acaba de fer-li un petó als cabells —li va explicar.

Va agafar aire i es va posar a plorar suaument. El Richard es va acostar a ella de seguida. Assegut al braç de la cadira, la va estirar i va abraçar-la.

—Ja està, mare —va mussitar. Va girar la vista severament cap al Perry—. Ho havia de dir, això? —va preguntar-li.

El Perry es va encongir d’espatlles.

—Jo només he dit el que feia, això és tot, ho sento.

Cada vegada em sentia més esgotat. Volia quedar-me, posar-me davant del Perry i que em llegís els llavis. Però no tenia prou forces. Un cop més, m’aclaparava aquella sensació com una llosa i em vaig apartar d’ells. Havia de descansar.

—Voleu saber què fa ara? —va preguntar el Perry.

Tenia to d’enuig.

—Què? —el Richard acariciava els cabells de l’Ann, semblava empipat.

—Està entrant a l’habitació del moble bar. Comença a esvair-se. Deu estar perdent força.

—El pot tornar a cridar? —va preguntar el Richard.

No vaig poder sentir res més. No sé com vaig arribar al dormitori; no em queda clara la transició. Només recordo que, mentre m’estirava, vaig pensar: «Per què em canso tant si no tinc un cos físic?».

* * *

Vaig obrir els ulls. Tot estava fosc i tranquil. Hi havia alguna cosa que m’atreia i m’empenyia a llevar-me.

A l’instant vaig adonar-me que em trobava molt diferent d’abans. Feia una estona, em sentia feixuc. Ara estava radiant. Gairebé surava per l’habitació i travessava la porta.

Sentia la veu del Perry a la sala d’estar. Mentre recorria el passadís, em preguntava què devia dir. L’Ann havia donat el seu consentiment a la sessió? Esperava que sí. Tot el que volia era saber que tenia algun consol.

Vaig travessar una cambra i la sala del moble bar.

Però tot d’una em vaig quedar glaçat, mirant amb horror cap a la sala d’estar.

Cap a mi mateix.

No vaig saber com reaccionar. Aquella visió em va deixar paralitzat. Sabia que jo era allà on era. I tanmateix també em trobava a la sala d’estar. Vestit amb la mateixa roba, idèntica. La meva cara, el meu cos... Era jo, sens dubte.

Com podia ser?

Aleshores em vaig adonar que jo no era en aquell cos. Tan sols el veia. Sense treure-li els ulls de sobre, m’hi vaig acostar. La meva figura semblava ben bé un cos. No tenia cap expressió a la cara. Hauria pogut ser una figura meva treta d’un museu de cera. Excepte que es movia a poc a poc com un autòmat que s’està quedant sense corda.

Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala d’estar. Hi havia l’Ann, el Richard, l’Ian i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? M’ho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.

—On ets? —preguntava el Perry.

Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».

El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.

—Pots descriure on ets?

La figura no deia res. Va canviar el pes d’un peu a l’altre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.

—Diu que fa fred —els va explicar el Perry.

—Vostè ha dit que el podríem veure —va dir la Marie amb una veu contreta.

Vaig mirar l’Ann. Estava asseguda al sofà entre l’Ian i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.

—Si us plau, fes-te visible per a tothom —va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.

La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».

No sé com me’n vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.

Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.

—Per què no et manifestes tu mateix? —va preguntar.

Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que m’havien travessat els ulls de l’Ann.

Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per l’espatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.

Ell ja no s’adonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a l’Ann. Ara s’inclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu —vaig pensar ple d’angoixa—. Ara ja no ho sabrà mai».

La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Me’l vaig quedar mirant; allò em revoltava.

—Estàs content allà on ets? —va preguntar el Perry.

La figura va respondre: «Content».

—Tens algun missatge per a la teva dona? —va preguntar el Perry.

«Sigues feliç», va murmurar la figura.

—Diu que sigui feliç —va dir el Perry a l’Ann.

Fent un so confús, l’Ann es va aixecar com va poder i va sortir corrents de l’habitació.

—Mare! —l’Ian es va precipitar darrere seu.

—No trenqueu el cercle! —va gemegar el Perry.

La Marie es va alçar encesa de ràbia.

—Trencar el cercle? Tros d’imbè...!

Va córrer darrere l’Ian.

Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala d’estar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-m’hi, decidit.