- -
- 100%
- +
En la investigació filològica i en la històrica general sempre hi ha, tanmateix, idèntic mètode de treball, caracteritzat per dos trets definidors. Hi ha estudiosos que una vegada enllestit el treball sobre un tema queden exhaurits i saturats i només desitgen allunyar-se’n higiènicament durant un període terapèutic. Josep Massot, no. Ell mai no se sent sadollat d’un tema. Al contrari, el persegueix infatigablement, estudi rere estudi, mai no satisfet dels resultats obtinguts. El seu és un projecte de continu work in progress, d’investigació d’un tema en perpètua revisió i aprofundiment. No li calen rèpliques correctores d’uns altres investigadors. Ell mateix ja s’ho fa d’ofici. A més a més aquest objectiu de la recerca intensa de l’exactitud va unit a una concepció del treball investigador de la màxima garantia: el recolzament en l’escorcoll pacient i incansable en tota mena de fonts documentals, inclosa la documentació oral; el domini de tota la bibliografia preexistent, fins la més amagada, i l’aplicació sistemàtica d’una rigorosa imparcialitat analítica, que l’obliga a no afirmar ni concloure res que no tinga el pertinent aval documental a peu de pàgina –són ja mítiques unes notes que causarien l’admiració del Genette paratextual.
Cronològicament, la seua trajectòria investigadora podria representar-se segons l’esquema següent: el romancer i la poesia tradicional, el teatre medieval, la Renaixença mallorquina i els estudis filològics i històrics contemporanis, que han acaparat una dedicació frenètica en els últims anys.
Dins el camp dels estudis filològics podem assenyalar tres grans línies: el romancer i la cançó tradicional, la història de la llengua i la història de la literatura. De la primera cal destacar la colossal tasca de revisió i edició del material de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que l’any 1991 se li va lliurar. Només se n’havien editat els tres primers volums durant els anys vint i ara ell, des de 1993 fins a 2012, ha anat preparant volum rere volum fins al 21 i darrer, l’any 2011, amb un total de 19 toms si comptem separats el 4/1 i el 4/2. És una obra d’una envergadura immensa, laboralment i intel·lectual, on queden reflectides totes les virtuts anotades de l’investigador competent i meticulós, savi. L’abast cultural, i fins i tot nacional, de tal obra ens permet de situar-la en aquella mena de panteó d’obres cimeres de la nostra filologia que tenim reservat al Diccionari de la llengua catalana, de Pompeu Fabra i el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.
Dels treballs dedicats a l’estudi de la llengua m’atreviria a posar de relleu tres llibres: Els mallorquins i la llengua autòctona (1972, ampliat l’any 1985), Antoni M. Alcover i la llengua catalana (1985) i Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993). El primer i el tercer són una prova perfecta de la dificultat d’aïllar en camps estancs la producció de Josep Massot. S’hi estudia la problemàtica social de la llengua o, dit d’una altra manera, la conscienciació lingüística dels escriptors, amb atenció molt especial als protagonistes de la Renaixença mallorquina. Però alhora també penetra en l’àmbit de la història de la literatura amb atenció crítica a una sèrie d’escriptors, com ara Josep Maria Quadrado, Tomàs Aguiló, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Marià Aguiló, Gabriel Alomar, Maria-Antònia Salvà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, etc.
Entre els nombrosíssims treballs dedicats a la història de la literatura, que ací és impossible presentar amb detall, trobem una atenció privilegiada a tres nuclis temàtics: la Renaixença, la guerra civil i la postguerra. Hi ha una mena de continuum temporal iniciat amb l’estudi del moviment renaixencista, seguit després per la investigació de la producció del primer terç del segle XX i la conclusió en dos moments clau: els tres anys de conflicte bèl·lic i les conseqüències del triomf franquista en la postguerra. I són aquests dos últims períodes, la guerra i la postguerra, els dos epicentres, íntimament relacionats, del seu interès investigador. Fins a tal punt que Josep Massot n’és l’estudiós de referència obligada, l’autoritat a consultar. I no sols per als historiadors de la literatura, sinó també, com de seguida comprovarem, per als historiadors culturals, polítics, socials i militars. El fet de singularitzar alguns títols és, de fet, una injustícia per als silenciats, però amb afany només exemplificador esmentaré llibres com ara Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) o Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992). En tots descobrim una vegada més aquella investigació de la literatura tenint en compte el context politicosocial. No voldria, tanmateix, deixar d’indicar dos estudis adreçats a escriptors estrangers: l’alemany Albert Vigoleis Thelen i el francès Georges Bernanos. Especialment important és la contribució de Josep Massot a aclarir fins al mínim detall els fets que envoltaren l’estada de l’escriptor francès a Mallorca i la redacció del llibre-denúncia Les Grans Cimitières sous la lune (1938). El llibre Georges Bernanos i la guerra civil (1989) ha conegut la traducció al francès, Bernanos et la guerre d’Espagne (2001), i a l’alemany, Georges Bernanos und Mallorca, 1934-1938 (2002).
Cal insistir a recordar que en tots els àmbits els seus estudis han contribuït a un avanç del nostre coneixement, bé omplint buits bibliogràfics bé matisant i aprofundint anàlisis prèvies.
Sé que el temps se’m tira al damunt i que hauré de limitar-m’hi. Per això em resignaré a citar alguns dels llibres dedicats als estudis històrics generals, per tal de mostrar les línies d’atenció preferent. Entre les publicacions dedicades a la història de l’Església podem anotar, entre altres, els llibres Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (1973), L’Església catalana al segle XX (1975), Església i societat a la Mallorca del segle XX (1977), L’Església catalana entre la guerra i la postguerra (1978) o Església i societat a la Catalunya contemporània (2003). A pesar de la dificultat de separar les línies d’atenció al voltant de la guerra civil i la postguerra, ja que els aspectes polítics i socials són analitzats al costat dels aspectes més estrictament culturals o militars, en proposaré també ara algunes obres representatives a tall d’exemple. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) o Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), citats en comentar les aportacions a la història de la literatura, són llibres que aporten igualment capítols dedicats a la història cultural en general, com El primer franquisme a Mallorca (1996) o Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (2002). Entre les obres de més fort contingut polític i social hi ha El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) (1995), El primer franquisme a Mallorca (1996), Antoni M. Sbert, agitador, polític i promotor cultural (2000), Aportacions a la història de la guerra civil a Mallorca (2009) o Menorca dins el dominó mediterrani (1936-1939) (2009). Finalment, entre els estudis més monogràfics d’història militar caldria tenir en compte llibres com El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936 (1987), Vida i miracles del «conde Rossi». Mallorca, agost-setembre 1936/Màlaga, gener-febrer 1937 (1988) o Els bombardeigs de Mallorca durant la guerra civil (1936-1938) (1998).
Voldria acabar la meua intervenció simplement recordant un aspecte de l’activitat investigadora de Josep Massot i Muntaner que no hauria d’oblidar-se en un acte com el present: l’atenció dispensada als escriptors i investigadors valencians. Es tracta d’una dotzena d’estudis entre els quals cal distingir els dedicats a Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Teodor Llorente i Germà Colón. És la temàtica valenciana de la seua immensa obra.
Per fortuna, en aquest cas l’esforç i els mèrits han rebut les recompenses honorífiques merescudes. Mallorca i les altres illes germanes l’han reconegut amb afecte i entre les diverses mostres de gratitud jo recordaria la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, l’any 1998, i la Medalla d’Or del Consell de Mallorca, l’any 2009. També Catalunya l’ha distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, l’any 1996, i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, lliurat per Òmnium Cultural, l’any 2012. Els valencians ens hi afegim hui acollint-lo al si de la Universitat de València.
Pot ser que en les meues paraules s’haja traslluït un cert apassionament. Confie que haja sigut així, perquè no faria una altra cosa sinó exterioritzar un viu sentiment: el sentiment de l’admiració més profunda davant un genuí representant de la recta erudició i la generositat intel·lectual. Enhorabona a Josep Massot i Muntaner per la distinció que li atorga la nostra Universitat i moltes gràcies a tots vostés per la seua atenció.
Lectio pronunciada pel Doctor Josep Massot i Muntaner
L’OBRA DEL CANÇONER POPULAR I LES TERRES VALENCIANES
Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues i amics,
senyores i senyors,
Ara fa quaranta-un anys, el 18 d’abril de 1975, vaig venir per primer cop a València, amb motiu de la presentació del segon volum de l’edició catalana del Viatge pintoresc i històric d’Alexandre de Laborde, que acabàvem de traduir i d’anotar a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. M’hi va fer de padrí un il·lustre escriptor i erudit valencià, Joan Fuster, que ja coneixia de feia temps de Barcelona, gràcies a l’amistat comuna amb Eulàlia Duran, amb Max Cahner i amb Teresa Lloret. Aquella nit, Fuster va ésser un excel·lent amfitrió, que no solament va parlar de l’interès que tenien els capítols i les il·lustracions que Laborde va dedicar a les terres valencianes, sinó que em va fer d’amable cicerone per la València de nit, tant fent-me conèixer persones destacades del món cultural, com ensenyant-me alguns racons característics de la ciutat vella. L’endemà al matí, dia 19, vaig continuar la ruta per València, d’una manera menys bohèmia però igualment agradable, en companyia d’Enric Llobregat, amb qui havia fet una gran amistat (cap al 1961) a l’hostatgeria de Montserrat, quan tots dos érem encara estudiants universitaris i a través del qual coneixia molt de prop la vida i els miracles de tots els professors de la Facultat de Lletres de València i moltes altres vicissituds de la València d’aquell temps. Llobregat, que llavors era director del Museu Arqueològic d’Alacant, va venir expressament per fer-me companyia i per mostrar-me de prop els monuments i les institucions més importants de la ciutat, on coneixia tothom i on tenia entrada lliure sense cap dificultat. No cal dir que em va portar a aquest noble edifici, que era la seva alma mater, i en arribar prop del paranimf vaig tenir la gran sorpresa de trobar-hi el vell amic pare Miquel Batllori, que en aquells temps venia cada any uns quants mesos a Montserrat per treballar en la preparació de l’Arxiu Vidal i Barraquer, en la revisió i edició del qual jo havia passat i passaria tantes hores. L’atzar –Batllori potser en diria la providència– va fer que la nostra visita coincidís amb l’inici de la solemne cerimònia d’investidura de l’il·lustre jesuïta com a doctor honoris causa d’aquesta casa i ell, amb una certa ingenuïtat, va pensar que hi havia anat a posta i en va quedar molt content i agraït, com m’expressà a la dedicatòria del seu erudit discurs «Algunos momentos de expansión de la historia y cultura valencianas», que vaig tenir el goig d’escoltar abans de continuar la ruta per les meravelles gòtiques o barroques de la vostra capital.
D’aleshores ençà he tornat moltes vegades al vostre país i he tingut ocasió no solament de conèixer de prop València, Castelló i Alacant, sinó que m’he relacionat estretament amb valencians de totes les edats i totes les ideologies, i fins i tot he tingut ocasió de parlar i de mantenir intercanvis agradables i sempre positius a les universitats respectives i en indrets tan diferents com Sueca, Gandia, l’Alcúdia, Alginet, Elx o Xàtiva. Però mai no hauria imaginat que un dia em tocaria de repetir la cerimònia a què vaig assistir el 1975, i que seria gràcies als bons amics que tinc a la Facultat de Filologia d’aquesta casa, amb els quals he col·laborat de moltes maneres al llarg dels anys. En tot cas, em correspon d’agrair amb tot el cor l’honor tan immerescut que em concediu i, com deia el pare Batllori al discurs que he esmentat, l’he d’acceptar com un doctorat amicitiae gratia, una gràcia deguda a l’amistat sense límits de tantes persones i a la generositat extrema d’aquesta universitat, a la qual em sento lligat per tantes coses i que a partir d’ara serà per a mi una nova alma mater, al costat de la de Barcelona i de la de les Illes Balears, amb la qual tindré sempre un impagable deute de gratitud..
A l’hora de triar un tema per a la breu lliçó que el protocol d’aquest acte demana, he pensat que fóra bo de resumir, d’una manera molt succinta, les vicissituds d’una gran empresa cultural a la qual, per circumstàncies ben inesperades, he hagut de dedicar molts anys de la meva vida i que, en la seva multiplicitat, inclou un bon nombre d’aspectes relacionats amb les terres valencianes. Em refereixo a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, patrocinada a partir del 1921 pel mecenes Rafael Patxot i Jubert, col·lapsada per la guerra civil que va començar aviat farà vuitanta anys, tancada i barrada –a Barcelona i a Suïssa– durant tota l’època franquista i cedida al monestir de Montserrat per la família Patxot el 1991.
Rafael Patxot, mort ara fa cinquanta-dos anys a Ginebra, és un personatge singular i massa desconegut fins ara, industrial, astrònom, meteoròleg, literat i sobretot mecenes de la cultura catalana. Havia nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1872 i pertanyia a una família amb inquietuds artístiques i literàries, que es guanyava la vida amb una fàbrica de taps de suro. Inicià una excel·lent formació científica i humanística, a Catalunya mateix, a França i a Anglaterra, però la mort primer de la seva mare i després del seu pare el va obligar a tornar a Sant Feliu per fer-se càrrec del patrimoni familiar i per assegurar la subsistència i l’educació dels seus germans. Tant durant el temps que va continuar la fàbrica de Sant Feliu com sobretot quan s’establí a Barcelona i treballà en les empreses del seu sogre, continuà sempre els seus estudis –ara d’una manera autodidacta– i es posà en contacte amb polítics i intel·lectuals de primera fila. Destacà sobretot per la seva protecció, amb diners propis o amb els que procedien de l’herència de la seva cunyada Concepció Rabell i Cibils, a múltiples iniciatives de tipus social i especialment de tipus cultural. Se’n beneficiaren entitats dedicades a la música –com l’Orfeó Català–, a la literatura –com els Jocs Florals–, a la història –com l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona–, a l’excursionisme –com el Centre Excursionista de Catalunya–, a l’astronomia i la meteorologia… D’una manera especial cal posar en relleu la seva aportació a l’Institut d’Estudis Catalans, que gràcies a l’ajuda de Patxot va poder continuar les seves publicacions durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i la seva col·laboració amb l’Orfeó Català per a la preparació del Cançoner Popular de Catalunya i amb el Centre Excursionista de Catalunya per a la preparació d’un estudi sobre la masia catalana.
Totes aquestes nobles empreses –que foren realitzades a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils o a través de la Institució Patxot– van acabar sobtadament el juliol de 1936 quan es va produir l’aixecament civicomilitar que va donar lloc a la guerra civil de 1936-1939 i al triomf del general Francisco Franco, que abolí l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i va dur a terme una política anticatalana molt més agressiva que la de la dictadura de Primo de Rivera. Patxot, considerat «burgès» pels anarquistes, hagué de fugir el 1936, primer a França i després a Suïssa, protegit pel govern de la Generalitat, i el 1939 fou considerat «separatista» per les noves autoritats, que el sotmeteren a un expedient de responsabilitats polítiques pel qual hagué de pagar una enorme quantitat de diners. Tot això el va decidir a continuar voluntàriament un exili que fins aleshores havia estat en certa manera obligat, i en teoria va decidir de suprimir els seus mecenatges mentre durés el règim de Franco, bé que en realitat no els va abandonar mai –encara que fos en to menor, tal com aconsellaven les circumstàncies– i es va preocupar perquè tot el que s’havia fet abans de la guerra es conservés amb la finalitat de poder-ho reprendre tan aviat com la situació política fos més favorable.
Patxot morí a l’exili i el general Franco encara es mantingué al poder fins al 1975. Aleshores començà una difícil «transició democràtica», que a poc a poc va permetre un nou estatut d’autonomia a Catalunya i va afavorir l’estudi del català i el desplegament de múltiples iniciatives culturals, cíviques i polítiques al nostre país. A partir de llavors, els hereus de Patxot van anar facilitant la continuïtat dels seus mecenatges més importants. Els llibres publicats per la Institució Patxot que quedaven en estoc foren passats a l’Institut d’Estudis Catalans –que s’havia beneficiat de l’ajuda del mecenes fins i tot durant els anys de la dictadura franquista–, les fotografies i els papers referents a l’estudi de la masia catalana foren deixats en dipòsit al Centre Excursionista de Catalunya –i en aquest moment són conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que també ha rebut una part de l’arxiu personal de Patxot– i tot el que la família Patxot custodiava del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya –repartit entre Barcelona i Suïssa– fou cedit a l’Abadia de Montserrat.1
Aquesta darrera iniciativa és potser la més important de les promogudes per Patxot i en tot cas la que va aconseguir uns resultats més considerables, encara que, com ja hem dit, quedés paralitzada per l’esclat de la guerra civil.2 Patxot, en contacte des del 1921 amb els mestres de l’Orfeó Català –Lluís Millet i Francesc Pujol–, va fer organitzar, el dia de Reis de 1922, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, una magna reunió per mirar d’«aplegar a son entorn la cooperació de totes aquelles entitats i persones que coneixen, conreuen i estimen la Cançó tradicional del nostre poble». Hi acudiren representants del Centre Excursionista de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya –que tenia la seu a la Universitat de Barcelona–, de l’Escola Municipal de Música, de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de l’Esbart Català de Dansaires, de l’Esbart de Dansaires Martinenc, del Club Muntanyenc, de la Secció Folklòrica de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i altres persones rellevants a títol personal. S’hi adheriren algunes altres entitats i persones, entre les quals un valencià (Eduard López-Chávarri), un mallorquí i un rossellonès. El mestre Pujol hi va exposar el «plan inicial de treball, que consistirà de moment en inventariar totes les cançons publicades, totes les inèdites recollides per l’“Orfeó [Català]” i totes les que no dubtem aportaran les entitats i persones convocades i reunides en la present reunió». Anuncià també
la divulgació immediata per tot Catalunya, per mitjà de la premsa i directament, d’una crida-proclama endreçada als Mestres de Capella i Organistes, Directors, Professors i Cantors d’Orfeons, Directors i Professors de cobles i orquestes i en fi a totes les persones que puguin contribuir a l’Obra del «Cançoner», demanant l’aportació de les cançons i músiques populars que tinguin aplegades i vagin aplegant.
Al costat d’això, estava prevista la convocatòria de concursos amb la finalitat de premiar aplecs de cançons i la formació de «missions destinades a acudir a n’els llocs on sigui denunciada l’existència d’un bon subjecte cançonaire», que utilitzarien un fonògraf si s’esqueia.
Tot aquest projecte, perfectament pensat i estudiat, es va dur a terme tot seguit, amb l’assessorament d’un consell consultiu format per representants de diverses entitats, amb el suport econòmic i l’impuls personal de Rafael Patxot i Jubert i amb l’esforç continuat dels mestres de l’Orfeó Català, sobretot de Francesc Pujol, i de l’oficina que s’hi va constituir, amb mossèn Joan Puntí com a secretari, ajudat al llarg dels anys per diversos col·laboradors, entre els quals el músic Baltasar Samper i el filòleg Josep M. Casas Homs. A través de la crònica de l’Obra del Cançoner, redactada puntualment per Joan Puntí, ens consta que foren enviats exemplars de la primera «circular-proclama» de l’Obra del Cançoner, del gener de 1922, que era una crida a col·laborar en l’empresa patrocinada per Patxot, «a 91 adreces diferents de la província d’Alacant a les quals poden interessar», unes 109 a persones i entitats de «la capital i província de València», i 57 a «la capital i província de Castelló».3
Des de l’oficina de l’Obra del Cançoner –que es va establir primer a l’Orfeó Català i després en un pis de la via Laietana– es féu, tal com estava previst, un gran treball per redactar fitxes de cançons –cèdules en deien en aquell moment– aprofitant obres ja publicades, entre les quals Música Popular Española, d’Eduard López-Chávarri,4 i s’acceptaren donacions que augmentessin el cabal de material recollit. Tenim notícia, en concret, que el 5 d’abril de 1927, el folklorista barceloní Joan Amades dugué a l’oficina de l’Obra del Cançoner «un número extraordinari de La Correspondencia de Valencia (gener de 1925) on hi ha un article, amb melodies, sobre cançons i danses populars valencianes».5 Per la seva banda, el 2 d’agost del mateix any 1927 López-Chávarri hi féu arribar, per mitjà del mestre Lluís Millet, «una sèrie de cançons populars valencianes recollides per ell»,6 completada el 1928 amb «dos quaderns manuscrits que contenen una sèrie de cançons i música popular valenciana que ell mateix ha recollit»,7 i el juliol de 1932 amb «dues cançons d’infants per ell recollides» a la ciutat de València.8 Molt més important numèricament va ésser l’aportació del músic «En Manuel Palau i Boix, de Montcada (València)», que el 4 de novembre de 1929 «deixa en préstec a l’Obra un aplec de melodies de cançons i danses populars valencianes que li han servit per a l’exemplificació d’una conferència que donà no fa molt en l’Exposició Internacional de Barcelona amb motiu de la setmana valenciana que hi fou celebrada». El mateix dia, el mestre Francesc Pujol «escriu a En Manuel Palau regraciant-li la seva confiança i amor a la nostra Obra i garantint-li que, una volta copiat el seu material de música popular valenciana, li serà encontinent retornat».9 Aquest material fou passat a les cèdules 16110-16267 de l’Obra del Cançoner, amb un total de 158 melodies.10
Hem de remarcar d’una manera especial que els responsables de l’Obra del Cançoner van aconseguir que el 1923 el bibliotecari Àngel Aguiló i Miró els passés una gran quantitat de carpetes que contenien una bona part dels materials folklòrics aplegats pel seu pare, Marià Aguiló i Fuster.11 Ens consta que aquest havia començat les seves enquestes a València el juliol de 1854, que no es limitaren a la capital, sinó que s’estengueren a Catarroja, a Alfafar i a Massanassa.12 Més endavant, l’abril de 1864, va passar una setmana a Alacant, a Elx, a Alcoi, a Albaida, a Xàtiva i a València,13 i no podem oblidar que fou bibliotecari en aquesta casa des del 1858 fins al 1861.14 No és estrany, doncs, que a les seves carpetes hi hagi referències a València i cançons recollides a diversos indrets del país, moltes de Borriana i de València, i algunes recollides a Dénia per Roc Chabàs, corrandes en català i algun cop en castellà, impresos i còpies de textos valencians dels segles, XVII i XIX rondalles, llegendes o tradicions, refranys i notes d’Aguiló mateix sobre les seves recerques folklòriques.15