La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí

Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

© Rosa M. Gregori Roig, 2019

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2019

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Antoni Josep Cavanilles i Tomás López Enguídanos, Vista del valle de Uxó (1795), gravat calcogràfic en Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.

Correcció: Pau Viciano

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-9134-473-5

A la meua mare, Leo, per tantes coses, en especial, ara i ací per sembrar l’estima pel nostre poble

Introducció

Les torres de guaita, el castell, el traçat urbà del casc antic del poble, els enterraments, l’obra en ceràmica o d’altres elements materials que l’arqueologia ha exhumat i continua rescatant, són les poques petjades o monuments incòlumes en què podem reconèixer l’existència de l’aljama musulmana d’Uixó. Historiar la Vall del darrer quart del segle XIV significa, doncs, descobrir els indicis que sobre aquells mudèjars perduren en els arxius. La memòria pròpia d’aquells poblaments medievals desaparegué en ser expulsats els moriscs al segle XVII. Privats dels documents generats per aquells encara mudèjars vallers, hem de reconstruir la seua realitat històrica mitjançant els pocs i dispersos testimonis en llengua àrab que ens han pervingut, i els nombrosos documents coetanis que han subsistit, majoritàriament en llengua llatina o vernacle, els quals ens aporten, però, la percepció de l’administració cristiana sobre aquella aljama sarraïna.1

El present diplomatari focalitza l’atenció sobre l’aljama d’Uixó sota el domini senyorial de l’infant Martí d’Aragó, futur Martí I l’Humà, i la seua esposa la comtessa Maria de Luna, durant els regnats del rei Pere el Cerimoniós i Joan I el Caçador. L’acció jurisdiccional que dugueren a terme els infants en les seues propietats durant aquesta època s’adscrivia a l’administració reial i s’escripturà, en conseqüència, entre els volums corresponents a la lloctinència del rei Joan I dels registres de la Reial Cancelleria de la Corona d’Aragó establerta a Barcelona.

La investigació sobre l’evolució de la comunitat musulmana d’Uixó a través dels documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó no s’havia fet. Aquest arxiu, hereu de l’Arxiu Reial de Barcelona creat l’any 1318, és el principal arxiu reial medieval de tota la Mediterrània. Cal d’acudir-hi, almenys fins a l’entrada en escena dels arxius regnícoles al principi del segle XV, perquè és el custodi de la memòria governativa d’aquells temps. En el Palau Reial Major de Barcelona la monarquia medieval de la Corona d’Aragó diposità els Registres de la Reial Cancelleria. On document darrere document van ser escripturats els privilegis, prerrogatives i provisions emanades del poder reial. N’he extret aquells que expressen, amb molts matisos i profunditat de detall, la història d’Uixó a les darreries del segle XIV. Els registres cancellerescos, base d’aquesta col·lecció documental, ens han pervingut quasi sense cap pèrdua ni dany, gràcies al treball de generacions d’arxivers. Són una font històrica de magnitud inigualable arreu d’Europa i un tresor cultural grandiós.

1

La Casa Reial menciona Uixó ja a la primera de les seues grans cròniques, que dóna noticia dels andalusins del castell i la vall d’Uixó al segle XIII.2 Fou el rei en Jaume el Conqueridor qui hi deixà escrita la descripció de la presa o rendició dels sarraïns d’Uixó.3 Tanmateix, en el context de persistents incursions i hostilitats entre cristians i musulmans, els contactes haurien estat anteriors.4 La conquesta del Regne de València avançava, i el rei en Jaume acceptava pactes de rendició, perquè es trobava en una posició de força enfront la feblesa i divisió de les aljames sarraïnes. Aquestes proposaven capitulacions a canvi de la tolerància de les seues creences religioses i costums tradicionals.5 Dit procediment, repetit arreu del regne, permeté una conquesta sense més gran batalla que la del Puig, per la presa de València. La rendició de la Vall, per tant, no fou una excepció. Els missatgers de l’aljama i vells d’Uixó es presentaren davant del rei en la Quaresma (dimecres de cendra, 17 de febrer) de 1238, mentre el monarca era a Almenara, ja ocupada. Segons explica el sobirà, li comunicaren que

si els volíem fer bé, que ens retrien los castells [d’Uixó, Nules i Castro]. (...) E donam-los ovelles e cabres tro a mil cinc-centes, e seixanta vaques, e à vestir a trenta, e donam-los tres rocins. E faem-los cartes de la llur llei que la tinguessen, e de totes llurs costums així con les solien haver en temps de sarraïns, e que ens donassen dretura així con faïen al rei llur. E ells dixeren qui els daria açò; e nós dixem que els ho daríem nós dins tres dies e que no ens leixassen de retre los castells, que nós prometíem que així els ho atendríem. E ells cregueren-nos-en. E no havia ab nós sinó Don Lladró e nou cavallers. E dixeren-nos los sarraïns que ens acostàssem al castell, e retrien-lo’ns.6

A partir de les capitulacions i acords signats i confirmats a la carta pobla de 1250, Uixó esdevingué una més de les aljames pertanyents al Patrimoni Reial. Com les altres, gaudia d’una relativa autonomia organitzativa a nivell intern, però els seus membres i béns eren considerats jurídicament meres propietats del reial patrimoni, que la Corona tutelava a través del seu oficial patrimonial superior, el batlle general del regne, al qual restaven totes plenament sotmeses.7 Ell era el seu jutge privatiu, i el protector dels moros de reialenc davant l’hostilitat latent dels repobladors cristians, que esclataria dramàticament en l’assalt a la moreria de València del 1455. La mateixa condició aparentment denigrant de «propietat del rei» esdevenia així l’únic factor que els atorgava una certa protecció davant de les transgressions d’altres oficials reials, o dels abusos dels seus senyors laics i eclesiàstics, quan les aljames havien estat cedides o venudes per la Corona com a aljames de senyoria.

En resum, la salvaguarda dels mudèjars depenia de la voluntat del monarca, plasmada primer en les cartes de poblament signades un segle abans i, posteriorment, en els privilegis reials obtinguts per les aljames a canvi de diners. El rei, amb la carta pobla, havia assegurat als musulmans de la Vall d’Uixó que es respectarien les seues cases, béns, terres i pastures. Com en altres casos semblants, també els havia reconegut el seu culte i pràctica religiosa, i el dret d’administració interna segons la llei islàmica, amb elecció dels seus propis representants i el manteniment de la propietat de mesquites i cementeris. Així mateix, els havia concedit una llibertat de moviments que els permetia viatjar a altres territoris peninsulars musulmans, dur els ramats a pasturar i comprar blat fora del terme, o circular amb les seues mercaderies pels mercats més pròxims. A més, havia prohibit als cristians viure-hi sense consentiment previ de la comunitat mudèjar.8 Poc més d’un segle després, l’any 1372 (data del primer document que ací transcrivim), l’aljama d’Uixó continuava formant part de la aleshores ja minoria social musulmana del Regne de València, que patia la subjugació i la marginació imposades per una societat cristiana que va anar superposant als acords primitius de les cartes de poblament tota una legislació general discriminatòria.9

El present diplomatari té tres protagonistes: l’aljama d’Uixó, l’infant Martí, secundogènit del rei Pere el Cerimoniós, i la comtessa de Luna, Maria, la seua esposa. Martí va nàixer a Perpinyà el 29 de juliol de 1356.10 Maria es pensa que ho feu dos anys després, el 1358.11 Les capitulacions matrimonials foren signades el 4 de juliol de 1361; el matrimoni tingué lloc el 13 de juny de 1372.12 Ens ho descriu Pere el Cerimoniós en la seua crònica: «Més avant fem fer noces al nostre fill menor, l’infant don Martí, ab la filla qui era romasa del comte de Luna, qui era mort temps havia, la qual era romasa heretera de son pare, jatsia lo dit infant e comtessa fossen estat esposats en poquesa».13 Probablement, el rei es refereix a la minoria d’edat d’ambdós quan foren casats, perquè certament el comtat de Luna no era poca cosa. Atés el cabdal de rèdits senyorials que es dirigirien cap a la Corona a resultes del matrimoni de Martí amb l’hereva de la família aragonesa més rica de la seua època, és indiscutible que el rei Pere s’esforçà en l’enllaç que faria actuar al seu fill Martí com a titular consort del comtat de Luna. Aquest unit a les altres propietats atorgades, és a dir, el comtat de Besalú (1368),14 el comtat de Xèrica (1372),15 el Regne de Sicília (1380),16 i, ja en regnat del seu germà Joan I, el ducat de Montblanc (1387),17 convertiren l’infant Martí en un dels senyors feudals més importants de la Corona d’Aragó.18 Martí fou dotat a més a més de les dignitats de senescal (1369),19 lloctinent del Regne de València (1378)20 i governador general, lloctinent i capità general del Regne d’Aragó (1387).21 Aquesta carrera política, unida als rèdits dels territoris i propietats de què n’era titular, l’erigirien en un dels membres més influents de la Casa reial.

En les cartes que Martí i Maria, criats des de petits a la mateixa cort, s’intercanviaren per afers de govern i disposicions sobre l’administració de les seues senyories destil·la un llenguatge tendre, amb paraules d’estima, bona voluntat i benaurances: «Comtessa. Reebuda vostra carta vos responem que nós som ben sans e en bona disposició de nostra persona, Déus mercè, e havem haüt gran plaer com havem sabuda vostra bona sanitat e de nostres fills, pregant-vos affecttuosament que·ns en certifiquets per vostres letres com pus sovén porets» (doc. 106). L’infant Martí confiava plenament en Maria de Luna. La nomenà procuradora general per administrar i governar els ducat, comtat, marquesat i totes i cadascun dels seus béns (doc. 269), mentre ell es traslladava a Sicília, el gener de 1392, com administrador d’aquell regne en nom del seu fill, Martí el Jove.

De Maria es lloa la seua capacitat de govern,22 atesa la cautela i bona administració del seu heretatge. De les propietats del comtat de Luna corresponents al Regne de València, destaquem la senyoria de Sogorb. Esdevingué el centre d’operacions de la família Luna sobre les seues possessions en el regne,23 incloses la Vall d’Almonesir, Benaguasil, la Pobla de Vallbona i Paterna.24 En el testament de Lope de Luna es disposava que s’havia de preservar la independència i totalitat del comtat.25 El matrimoni de la seua hereva forjà un patrimoni econòmic feudal ingent; en una sola casa es fonien els territoris pertanyents als llinatges de la casa reial d’Aragó i de la casa Luna. L’administració domèstica del seu extens patrimoni familiar passà així de senyorial a reial, i permeté finançar els projectes bèl·lics i expansionistes de la Corona.26 La mort precoç de Maria, l’any 1407,27 deixà l’usdefruit de tots els seus bens al seu espòs, i l’herència universal al seu fill, Martí de Sicília. En morir tots dos, acabaren retornant a la Corona.28 Aquest és la principal raó per la qual un gran nombre dels documents que correspondrien a les senyories valencianes dels infants els trobem a la Reial Cancelleria.

2

Qualsevol que siga l’objecte d’una investigació sobre l’època medieval i moderna a la Corona d’Aragó, deuria recórrer als registres de la seua Cancelleria. L’engranatge administratiu es trobava a la fi del segle XIV, període que ens ocupa, plenament consolidat. Tenia més d’un segle d’experiència. Des de mitjan segle XIII, amb la influència de les pràctiques notarials, el desenvolupament del ius commune i la generalització de l’ús del paper com a matèria escriptòria, la Corona d’Aragó havia anat desenvolupant un eficaç aparell burocràtic. La codificació del seu funcionament a partir de la promulgació de les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós (1344) estructurà les pràctiques consuetudinàries de registració dels documents. Es diversificaren els manaments i privilegis regis expedits, i es va desenvolupar una cúria de funcionaris cada vegada més especialitzats en les diverses tasques que implicava l’expedició de la documentació reial. El canceller i el vicecanceller n’ostentaven la presidència. El regent i el protonotari o guarda-segells comandaven una veritable host de secretaris, escrivans de manament, escrivans de registre, selladors, calfador de cera, peticionarii, verguers i correus. El nomenament d’un arxiver o tinent les claus de l’Arxiu Reial (el primer recaigué en l’escrivà Pere Perseia en l’any 1346) culminà aquest període de reglamentació de la Cancelleria durant el regnat del rei Pere el Cerimoniós, pare de l’infant Martí.29

El sistema registral, per tant, era una eficient pràctica oficinesca de llarga memòria que s’havia anat adaptant i evolucionant amb les necessitats estratègiques de la monarquia, la qual, al seu torn, anava transformant la seua organització política, mentre s’expandia per la península i la ribera mediterrània. La tradició administrativa que regia la Cancelleria determinava que cada document emès pel monarca o pels seus lloctinents, era transcrit íntegrament. Només es feia excepció amb la intitulació reial (abreviades amb un etc.) i les fórmules burocràtiques, en el cas dels nomenaments de notaris. Els documents es copiaven en ordre més o menys cronològic, sobre quaderns que després s’unien i relligaven en un volum o registre, que es classificava segons la naturalesa jurídica, matèria o correspondència territorial.

Des d’un punt de vista de la diplomàtica, els procediments administratius eren pautats i sistemàtics, i les característiques formals de la redacció de cada registre són constants, tot i que involucraven diversos escrivans i oficials i, per tant, hi ha diverses cal·ligrafies.30 Malgrat les diverses fases de comprovació i correcció jeràrquicament establertes, la registració mantingué un format codicològic uniforme al llarg del temps, definit per unes característiques diplomàtiques pràcticament invariables: volums escrits en foli —entre 150 a 200 per volum— classificats coetàniament segons l’autoritat de la qual emana el document, distingint sempre els expedits pel rei dels expedits pels lloctinents. Només després la classificació atén al contingut i, si escau, a l’àmbit geogràfic. Cadascun dels volums registrals conté un centenar llarg de documents de mitjana, tot i que poden superar amb escreix aquesta quantitat els volums de majors dimensions, que són molt habituals.

Els registres reials de la Casa de Barcelona reunien indistintament els documents relatius a tots els estats que componien la Corona d’Aragó, encara que a partir del segle XIV es van iniciar sèries especials per als territoris recentment incorporats a la Corona: Maioricarum, Sardiniae i després Siciliae. No existeixen, per tant, registres específics dels regnes d’Aragó, de València, ni del Principat de Catalunya. Els documents d’aquests territoris eren registrats conjuntament a les sèries generals dels registres: Gratiarum (concessions gracioses i privilegis), Commune (documents de justícia a petició de part), Curiae (documents governatius expedits d’ofici per la cort) o Peccuniae (documents relatius a cartes de pagament, ordre al tresorer o al mestre racional referents a despeses i assignacions). Al costat d’aquestes apareixen altres sèries com Sententiarium (sentències de causes vistes davant la Reial Audiència), Guerre (amb manaments relatius a preparació d’accions de guerra), Diversorum (que contenen ordinacions, pragmàtiques, concòrdies i llicències), a més a més dels Thesaurii, Solutionum, Notariorum, Officialium, Proprium, Itinerum o Exercituum.31 Als registres de la Cancelleria s’afegien els que registraven els documents expedits directament pels secretaris reials o registres de Sigilli Secreti.

El present diplomatari correspon tant als registres de documents expedits en nom de l’infant Martí en qualitat de governador general del seu germà el rei Joan I, com als registres relatius a documents propis de l’infant Martí, comte de Xèrica i comte consort de Luna des de 1372, que junt als registres de seua muller Maria de Luna, comtessa titular de Luna i senyora de Sogorb, s’ubiquen actualment en la sèrie de registres de la lloctinència del rei Joan, que es va iniciar arran del matrimoni de Martí i Maria.32 L’activitat burocràtica i governativa dels infants durant la seua lloctinència s’hi barreja amb l’exercici de la jurisdicció senyorial de les seues propietats. Així, per exemple els registres que contenen els documents de l’infant Martí, duc de Montblanc, governador i capità general de Joan I, expedits pel seu secretari Ramon de Comes, que són registres propis de l’exercici de la jurisdicció territorial de la lloctinència, també contenen els actes com a senyors privatius del seu patrimoni familiar. Estem al davant, de la memòria escrita d’una senyoria inserida dins la memòria escrita d’una lloctinència reial i, en conseqüència, localitzada i custodiada en la Reial Cancelleria de la Corona. O el que és el mateix, en ser els detentors d’Uixó els infants, es custodien els seus documents senyorials particulars de l’antic comtat de Luna en els arxius reials, entre els documents propis de la cambra règia de l’infant Martí i de la infanta Maria.33

La col·lecció documental que s’ha compilat és el resultat, doncs, d’una recerca directa en aquests registres cancellerescos acabats de descriure. La investigació en aquests volums és, per definició, inabastable. No només per la seua magnitud (hi ha més de 6.000 registres molt ben conservats), sinó també per la seua dispersió (els documents d’Uixó, com qualsevol altre topònim que pretenguem cercar, estan repartits arreu). Hi ha recursos arxivístics que conformen una primera aproximació al cabal informatiu dels registres. Són els inventaris o memorials que els arxivers han anat configurant des dels primers temps de l’Arxiu Reial. Tanmateix, no es tracta d’índexs o catàlegs que responguen a un buidat complet de tots els registres, ni de tots els documents que aquests recullen.34 En conseqüència, el mètode d’investigació emprat en la configuració d’aquest diplomatari és evident: ja que l’objecte d’estudi era Uixó és aquest el topònim que, en les seues diverses formes gràfiques i variants lingüístiques, he cercat amb una lectura detinguda i atenta entre els tots i cadascun dels folis de registres cancellerescos que, de l’època de la lloctinència de l’infant Martí i la seua esposa Maria de Luna, són custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

La col·lecció documental arriba als 297 documents, un nombre important de documents per a un període de només vint-i-cinc anys, de 1372 a 1396.35 Tampoc no és, però, extraordinari, si pensem que la Cancelleria reial portava enregistrant metòdicament els documents que eren expedits per la Corona des dels temps de Jaume I.36 Així, en poc més d’un quart de segle la relació de la Vall d’Uixó amb la Casa Reial dona aquest resultat de fonts arxivístiques inèdites, a les quals encara caldria afegir les corresponents als registres cancellerescos del pare de l’infant, Pere el Cerimoniós, des de l’any 1372 fins al seu traspàs en 1387; i els de Joan I el Caçador, l’Amador de la gentilesa o el Descurat, des de llavors fins a la seua mort accidental l’any 1396. Aquesta va sorprendre el seu germà Martí a l’illa de Sicília regent el regne del seu fill Martí el Jove i la seua nora Maria de Sicília. La seua esposa, Maria de Luna, havia romàs com a lloctinent general del seus béns, propietats i territoris a Barcelona, i va treballar per la successió en favor del seu marit, el ja rei Martí I, fins que aquest tornés de l’illa cap a la Cort en Barcelona, l’any 1397. Ha finalitzat la lloctinència, a les darreries de l’any 1396, moment de concloure aquesta col·lecció documental, comença el regnat de Martí l’Humà, darrer rei de la dinastia del Casal de Barcelona.

3

L’objectiu d’un diplomatari és proporcionar materials desconeguts que permeten tractar amb minuciositat i detall el passat, tot refent algun camí traçat i superant les generalitzacions transmeses per una historiografia poc avesada a creuar les portes d’un arxiu. Un d’aquests llocs comuns ha estat la identificació dels senyors d’Uixó. La lectura dels documents transcrits en el diplomatari il·lustra que la senyorialització d’un territori pertanyent al patrimoni reial té molts vessants, incidències, derivacions jurídiques i contratemps que compliquen la percepció d’una seqüència lineal de senyors que han posseït successivament els poblats d’Uixó. La bibliografia publicada en poques ocasions ha seguit la font arxivística que millor estructurà la nòmina de tenidors d’Uixó: el Liber Patrimonii Regii Valentiae. Aquest inventari de la segona meitat del segle XVI és el resultat del treball d’uns arxivers reials empesos per una monarquia en greu crisi financera, raó per la qual necessitava rescatar del seu patrimoni fins al darrer dobló.37 La recerca va ser, per tant, exhaustiva, i va tenir present documentació desapareguda posteriorment.

Part de la documentació transcrita en el present diplomatari fa referència al procés de senyorialització del poble de la Vall, per tant, s’ha de contextualitzar la seqüència completa de donacions, cessions temporals, vendes i empenyoraments que van afectar la Vall d’Uixó, i que ací s’exposa a través del «Llibre del patrimoni reial» intentant resumir la seqüència d’aquells moments d’alienació i de recuperació del territori valler per part de la Corona a través dels anys.

El dret de conquesta oferia al rei el domini jurisdiccional sobre terres i gents (dominus rerum segons el dret comú romà). Podia disposar-ne patrimonialment o donar-los als súbdits lleials com a recompensa dels serveis prestats. En aquest darrer cas, el rei, en l’exercici de la seua potestat, sempre podia retornar-los a la Corona a canvi d’una compensació apropiada. Per tant, és molt rellevant atendre a la subrogació de la jurisdicció reial mitjançant les senyories, perquè condicionaven la realitat legal, social i econòmica de les poblacions valencianes en mans cristianes.38 Amb aquesta capacitat de la Corona per a regir les poblacions sarraïnes conquerides feia temps, configurà el rei Pere els dominis necessaris per dotar patrimonialment el seu secundogènit, Martí. El rei Pere el Cerimoniós comprà l’any 1337, al seu oncle l’infant Pere d’Aragó, comte d’Empúries, la Vall d’Uixó per 40.000 sous moneda jaquesa.39 El 10 de febrer de 1345, es registrà la venda de la Vall d’Uixó feta per Ramon de Boïl a la reina Elionor per 368.000 sous.40 El rei establí el 24 de març de 1354 que la possessió de Vila-real i Uixó, concedida a les seues filles Constança i Joana, retornaria al patrimoni de la Corona, una vegada haguessen contret matrimoni.41 Pocs dies després, el 28 de març de 1354, el rei venia Alfondeguilla a Blas Fernández de Heredia, per un preu de 36.000 sous. El rei l’havia confiscat abans a Ponç de Soler, i pretenia entregar-la a les seues filles Constança i Joana. Les càrregues importants d’un gran nombre de creditors que la gravaven, va fer, però, que el rei es decidís a vendre-la per a satisfer aquells deutes.42 Per això, el 31 d’agost de 1360, Gilabert de Centelles encara reconeixia deure al rei Pere 8.500 lliures de les 22.500 en què el rei li ha venut el castell i la vall d’Uixó i l’alqueria d’Alfondeguilla, la qual havia estat prèviament redimida per la família dels Cruïlles, que havia sabut aprofitar l’empenyorament que n’havia fet Blas Fernández de Heredia.43

El rei Pere, per un document datat el 22 de gener de 1386 (doc. 100) ratificà les donacions vitalícies fetes a favor del seu fill l’infant Martí: Camarasa i altres llocs erigits en marquesat a Catalunya (Barcelona, el 22 de gener de 1358); Elx, amb el seu port, i Crevillent (Girona, 8 d’agost de 1358); i la baronia de Xèrica, junt a Uixó i Alfondeguilla (Barcelona, 6 de juliol de 1372). A la mort de l’infant, totes haurien de retornar al patrimoni reial (doc. 1).44