Del llatí al català (2ª Edició)

1. EL CANVI MORFOSINTÀCTIC

—Sènyer ermità –dix Fèlix–, prech-vos que m digats si àngel ha peraula; car si ·I· àngel parla ab altre, molt ma’n dó gran meravella, com sia cosa que peraula no·s convenga a nulla cosa, mas tan solament a cosa que hage bocha e lenga ab què moga l’aer en lo qual sia formade peraula (Llull, Meravelles, I, p. 147).

1.1 El canvi lingüístic i els conflictes de naturalitat

L’objectiu immediat i bàsic de tota gramàtica històrica consisteix, òbviament, a delimitar el conjunt de canvis esdevinguts en la gramàtica d’una llengua, i a establir la cronologia d’aquests canvis aportant, si és possible, una datació concreta (cronologia absoluta) o, en cas contrari, situant cada canvi per relació als altres canvis (cronologia relativa). Aquest objectiu bàsic i particular per a cada llengua no pot menystenir, però, un altre objectiu més general que remet a la mateixa naturalesa del canvi: per què es produeix un canvi concret? I de manera més general, per què canvien les llengües?1 La resposta a aquests interrogants està condicionada, certament, per la perspectiva teòrica que s’adopti. Tot i amb això, es pot rastrejar un cert rerefons comú en les diferents concepcions lingüístiques. Centrem-nos en els tres corrents lingüístics que han tingut una influència més decisiva en la lingüística moderna: l’escola dels neogramàtics, l’estructuralisme i el generativisme. Per als neogramàtics, el canvi està determinat per tres tipus de lleis universals: d’una banda, les lleis fonètiques, que tenen un caràcter regular i estan condicionades físicament (acústicament i articulatòria), i d’una altra, l’analogia i els manlleus, que estan condicionats, respectivament, per factors psicològics i socials, i justifiquen les excepcions de les lleis fonètiques. Per als estructuralistes, són les anomalies del sistema (caselles buides, caselles superplenes, oposicions aïllades i poc rendibles, etc.) i l’economia lingüística (dir el màxim amb el mínim esforç) les que provoquen les reestructuracions. Els generativistes, finalment, se centren en la competència lingüística i justifiquen el canvi com a modificacions produïdes en la gramàtica del parlant nadiu; modificacions que provoquen la reanàlisi de constituents, la morfologització de regles fonològiques, la generalització de regles ja existents en la gramàtica, el canvi d’ordenació de les regles i l’aparició o la supressió de regles.2

Sota les diferents concepcions subjeu, doncs, la idea del caràcter terapèutic dels canvis lingüístics: millorar les condicions articulatòries, optimitzar les oposicions dins el sistema lingüístic, generalitzar regles, etc. Aquesta concepció, tanmateix, deixa obert un altre interrogant: per què no s’assoleix mai un estadi lingüístic estable i ideal, un estadi en el qual no siguin necessàries més innovacions? per què el canvi és un factor intrínsec i definidor de les llengües? La resposta a aquestes preguntes té a veure, evidentment, amb la mateixa naturalesa dels elements que condicionen el canvi. En aquest punt són els estructuralistes els qui han tractat de donar una resposta més explícita al problema, tot i que també des de les altres dues perspectives s’han apuntat idees ben interessants. Per als neogramàtics, les lleis fonètiques milloren l’articulació dels sons, però introdueixen opacitats morfològiques i al·lomorfies, que es resolen amb uns canvis analògics i uns manlleus que, al seu torn, introdueixen irregularitats fonètiques i nous problemes articulatoris. Per als estructuralistes, l’estat permanent de canvi té una doble justificació. En primer lloc, el canvi d’un element dins el sistema provoca canvis sobre els altres elements (cadenes de tracció i de propulsió), que alhora repercuteixen sobre altres elements, i així successivament. En segon lloc, l’economia del llenguatge presenta una contradicció intrínseca que es pot exemplificar com segueix: la tendència al mínim esforç afavoreix l’escurçament dels mots, mentre que les necessitats comunicatives i expressives fan preferibles els mots llargs i polisíl·labs. Des d’una òptica generativista, finalment, el dinamisme ha estat a vegades atribuït al grau d’opacitat que és capaç de mantenir una llengua i, concretament, al fet que determinades modificacions de la gramàtica fan més complexes les derivacions (i allunyen l’estructura profunda de la superficial) i al fet que, com a reacció sovint catastròfica, es produeixen canvis que malden per recuperar part de la transparència perduda.

Una idea resulta bastant clara després d’aquesta petita introducció: el canvi lingüístic, que té un caràcter terapèutic o optimitzador d’algun aspecte o nivell lingüístic, pot provocar desajustaments en uns altres aspectes o nivells. Dit amb unes altres paraules: allò que és òptim des d’una determinada perspectiva o en un determinat nivell lingüístic pot no ser-ho des d’una altra perspectiva o nivell. Més encara, la llengua mateixa, el sistema lingüístic té un component clarament dinàmic i està sotmès a forces diverses, sovint contradictòries, que, d’una banda, hi aporten l’estabilitat i la fixació que exigeixen les necessitats comunicatives, però que, d’una altra, introdueixen variacions constants.3

1.2 Modalitats de canvi

La majoria dels canvis morfosintàctics que s’analitzaran en aquest treball responen a tres modalitats diferents; es tracta, concretament, dels processos de morfologització, de la gramaticalització i de l’analogia. Els processos de morfologització es justifiquen a partir de la relació existent entre la fonologia i la morfologia i, de manera general, consisteixen en la reanàlisi de regles fonològiques com a regles morfològiques. En l’altre extrem cal situar els processos de gramaticalització, que relacionen la sintaxi i el discurs amb la morfologia. Efectivament, a partir de l’ús discursiu de determinades categories lèxiques emergeixen sovint una sèrie de valors gramaticals que, en convencionalitzar-se, poden convertir el lexema originari en una categoria funcional, que perd progressivament independència morfosintàctica i tendeix a fusionar-se amb un altre element. L’analogia, finalment, és un procediment que té a veure estrictament amb la morfologia i que consisteix en la generalització de formes existents en la gramàtica. En les pàgines que segueixen analitzarem les principals característiques de cadascuna d’aquestes modalitats de canvi.

1.3 La morfologització de regles fonològiques

L’actuació de les regles fonològiques (o de les tendències fonètiques regulars, utilitzant la terminologia més tradicional) provoca l’aparició de variacions formals en els paradigmes flexius. Aquestes variacions poden interpretar-se fonològicament sempre que s’associen a un context fònic ben delimitat. Tot i amb això, l’actuació de noves regles fonològiques pot alterar el context fònic originari i provocar que allò que era una variació fonològica (una al·lofonia) sigui reanalitzada com a variació morfològica (una al·lomorfia).4

Aquest procés de morfologització pot ser exemplificat amb les diferències formals existents en català medieval, i en el valencià i el baleàric actuals, entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu d’un verb com ara plànyer; això és, entre les formes planc i plany, provinents respectivament de les formes llatines PLANGO i PLANGIT. En llatí vulgar, el radical d’aquestes formes comença a diferenciar-se per la progressiva palatalització de les consonants velars seguides d’una vocal palatal. A causa d’aquesta tendència, en la tercera persona, el grup velar ng es converteix en el segment nasal palatal: planyet. En aquest moment, l’alternança del radical es pot delimitar mitjançant regles fonològiques, ja que el verb presenta l’al·lomorf amb el grup ng originari seguit d’una vocal no palatal, però assumeix l’al·lomorf amb nasal palatal seguit d’una vocal palatal:

(1) plango vs. planye(t)

Aquesta motivació fonològica, tanmateix, desapareix –es fa opaca– en el moment que intervé una altra regla fonològica com és la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/:

(2) plango > planc

planye > plany

Efectivament, en aquest moment la variació del radical ja no depèn del context fònic de cada forma sinó de la categoria morfosintàctica: totes dues persones presenten desinència zero però es diferencien pel fet que la primera persona té un al·lomorf acabat en nasal velar i la tercera un al·lomorf acabat en nasal palatal.

1.4 L’analogia

1.4.1 La concepció neogramàtica: aspectes formals de l’analogia

El canvi morfològic per naturalesa és l’analogia. A grans trets, l’analogia es pot definir com la tendència a modificar determinades formes d’un paradigma a partir del model d’una o unes altres formes. Com s’ha apuntat al començament d’aquest capítol, l’analogia assolí un paper explicatiu ben important en els estudis de gramàtica històrica desenvolupats pels neogramàtics. L’analogia, concretament, era concebuda com un dels motors del canvi lingüístic i es justificava a partir de condicionaments psicològics (la capacitat humana de percebre semblances i d’establir-ne de noves). L’analogia, d’altra banda, apareixia definida per oposició a l’altre gran motor del canvi lingüístic: les lleis fonètiques regulars. Efectivament, les lleis fonètiques, que actuen de manera regular i sense excepcions lèxiques, introdueixen tota una sèrie de variants al·lomòrfiques i formes opaques que desdibuixen una bona part de les regularitats paradigmàtiques; l’analogia, per contra, permet justificar determinades excepcions lèxiques de les lleis fonètiques i introdueix un cert grau de regularitat en els paradigmes.5

Malgrat aquesta concepció del canvi lingüístic, en els estudis realitzats pels neogramàtics, o concebuts a partir dels principis neogramàtics, s’insisteix molt més a delimitar els elements que funcionen com a base de l’analogia i justifiquen l’extensió d’una forma que no les causes que provoquen el canvi. En aquest sentit, és important assenyalar que devem als neogramàtics la formalització del mecanisme que explica una bona part dels canvis analògics. Es tracta, concretament, de la delimitació del canvi analògic a partir de relacions proporcionals del tipus:

(3) A : B = A’ : X

En aquesta proporció, els elements A i B s’identifiquen amb la base de l’analogia (els mots a partir dels quals es produeix l’extensió d’una forma); la incògnita X, per altra part, s’identifica amb el mot que, sotmès al canvi analògic, assolirà la forma B’. Aquestes relacions proporcionals poden exemplificar-se fàcilment a partir del canvi provocat en la primera persona del present d’indicatiu del verb deure. Etimològicament, aquesta persona presenta el resultat deig (< DEBEŌ), perfectament documentable en els textos medievals. Aquest resultat etimològic, tanmateix, fou desplaçat per la forma analògica dec a partir de relacions proporcionals del tipus:

(4) diu : dic = deu : x

Això és, diu és a dic el que deu és a dec. Òbviament, el fet que el canvi analògic es pugui delimitar d’aquesta manera no el converteix en una operació matemàtica. Es tracta, simplement, d’una forma clara i senzilla d’explicitar la manera com actuen possiblement els parlants a l’hora de generalitzar una determinada forma. Aquesta concepció proporcional de l’analogia planteja, tanmateix, diversos problemes. El més evident té a veure amb el fet que el canvi sovint està induït per més d’un element i no resulta fàcil delimitar quin és el que es comporta com a model. Tornem a l’exemple del verb deure. En aquest cas, hi ha diferents verbs que tenen, etimològicament, una consonant velar en la primera persona del present d’indicatiu i una semivocal velar en la tercera, i que, consegüentment, podrien haver participat en el procés:

(5) diu : dic, duu : duc, cou : coc, trau : trac

Per fer més restrictiva la possible base de l’analogia, normalment s’accepta que el canvi analògic requereix una certa semblança semàntica i fonètica (anomenada focus de l’analogia) entre els elements de la proporció. Partint d’aquesta idea, es podria postular que el canvi de deig a dec està induït per la forma dic, ja que en tots dos casos es tracta de verbs que presenten un radical amb la consonant d i amb una vocal palatal. El fet d’establir el focus de l’analogia no resol totalment el problema, puix que no explica per què els canvis analògics no es produeixen entre determinats termes relacionats formalment i semànticament. La relació formal i semàntica és una condició necessària però no suficient del canvi. Un exemple d’aquesta situació citat amb freqüència és el de la proporció de mots anglesos de (6).

(6) ear : hear = eye : x

A partir d’aquesta proporció, on els termes presenten una clara proximitat formal i semàntica, no és possible crear analògicament la forma *heye. L’analogia, doncs, requereix que entre els mots relacionats també s’estableixin determinades condicions estructurals i gramaticals.

1.4.2 L’aportació estructuralista de Kuryłowicz

Segurament, l’intent més important de delimitar l’analogia des d’una posició estrictament teòrica va ser el realitzat per Jerzy Kurylowicz. El lingüista polonès assumeix en general la concepció proporcional de l’analogia però estableix tota una sèrie de restriccions gramaticals i estructurals que permeten preveure la manera o l’itinerari que segueixen la majoria de canvis analògics. Per a Kuryłowicz (1949, entre d’altres), concretament, l’analogia no es pot produir entre qualssevol parells de termes; perquè sigui viable, cal que aquests termes mantinguin algun tipus de relació gramatical. Més encara, l’analogia es pot produir entre categories gramaticals i no únicament entre mots. Tornant a l’exemple de la velarització que estem comentant, l’analogia s’estableix entre les terceres persones (amb semivocal) i les primeres (amb consonant velar).

Dins d’aquesta concepció general d’establir fortes restriccions al canvi analògic i de postular les condicions estructurals en què es produeix, Kurylowicz delimita sis lleis o tendències generals del canvi. Tot seguit repassarem a grans trets aquelles que poden tenir un major interès per a l’estudi de la morfologia verbal. La més important de les lleis és, sens dubte, la segona, on es delimita la relació que ha d’existir entre els dos termes de cada costat de la proporció. Aquesta llei, concretament, estableix que l’analogia ha de seguir una clara direccionalitat, per tal com ha de relacionar formes bàsiques amb formes derivades o fundades. Dit amb unes altres paraules, perquè sigui admissible la proporció A : B = A’ : X, cal que hi hagi una relació de fundació del tipus A → B. En general, es pot considerar que les formes bàsiques són les més simples i les menys predictibles formalment, enfront de les derivades que són més complexes i tenen una forma fàcilment predictible a partir de les anteriors. Tornant a l’exemple que estem analitzant, les formes de tercera persona són les més bàsiques, puix estan mancades de marca flexiva i tenen una forma més irregular (deu, mol, pren); les formes de primera persona, per contra, són més complexes i, en aquest cas, es construeixen afegint la consonant velar a la forma de tercera persona, a vegades amb alguns canvis en el segment final (dec, molc, prenc).