Del llatí al català (2ª Edició)

1.4.3 L’analogia i els processos psicolingüístics

Un altre pas important dins el panorama d’interpretació teòrica de l’analogia correspon als intents generativistes de donar compte dels factors psicolingüístics que intervenen en els canvis analògics, molt especialment en les etapes d’adquisició de les llengües (Kiparsky, 1978). Dins la lingüística catalana, aquesta perspectiva psicolingüística ha estat adoptada per Wheeler en diferents treballs sobre la morfologia verbal dels dialectes catalans (Wheeler, 1984, 1985 i 1986). D’acord amb Wheeler, els canvis analògics es justifiquen per la necessitat d’alleujar algun dels problemes psicològics o psicolingüístics que els paradigmes flexius plantegen al parlant de l’idioma. Aquestes dificultats es poden classificar en tres grups a partir de l’escissió del subjecte en tres papers diferents: el subjecte parlant, l’oient i l’aprenent de l’idioma. A cadascun d’aquests subjectes, o a cadascuna d’aquestes facetes del subjecte, se li plantegen uns problemes diferents, cosa que permet justificar per què a vegades un canvi analògic alleuja una dificultat psicolingüística però n’agreuja una altra que correspon a un altre aspecte de la comunicació.

Per al subjecte en tant que parlant, la dificultat més greu té a veure amb l’al·lomorfisme, ja que l’obliga a triar formes equivalents en l’expressió d’un concepte. L’analogia, per tant, es justificarà en alguns casos a partir de la conveniència d’evitar la variació al·lomòrfica. Retornant a l’exemple de la velarització, en català medieval hi havia tota una sèrie de verbs provinents de la tercera conjugació llatina que tenien una forma acabada en consonant palatal o sibilant en la primera persona del present d’indicatiu: deig, vall, plaç. Aquestes formes han estat substituïdes en el català modern per unes altres que presenten regularment una consonant velar: dec, valc i plac. Per al subjecte en tant que oient, la dificultat més important té a veure amb l’ambigüitat i el sincretisme, problemes que sovint tractarà d’evitar mitjançant canvis analògics. En català medieval, el sincretisme existent entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu en formes com ara mou, creu o mol, s’evita atorgant una forma velar a la primera persona: moc/mou, crec/creu, molc/mol. Finalment, per al subjecte en tant que aprenent de l’idioma, a més de les dificultats que té com a parlant per expressar-se i com a oient per comprendre allò que li diuen, se li planteja el problema d’aprendre una classificació purament arbitrària dels paradigmes que regeix la flexió correcta. A causa d’això, qualsevol ambigüitat en l’expressió de les categories morfosintàctiques pot induir a error; error que consistirà a realitzar generalitzacions abusives i a introduir les formes pròpies d’una determinada classe morfològica en una altra classe. La velarització, típica d’un grup de verbs amb vocal temàtica e, s’ha estès en el valencià col·loquial als verbs amb vocal temàtica i originant formes de primera persona com ara dorc o muic. De manera molt més esporàdica, la velarització afecta en alguns parlars valencians fins i tot els verbs de la primera conjugació originant formes com ara càntec.

Com assenyala Wheeler, la tendència a evitar o reduir la sinonímia, l’ambigüitat o l’arbitrarietat, pot provocar una innovació analògica en la parla de qualsevol individu, però resulta especialment efectiva en la parla de l’aprenent de l’idioma, això és, en la parla infantil. La majoria d’aquests canvis són corregits i esborrats; n’hi ha alguns, però, que arriben a consolidar-se i a integrar-se en el sistema gramatical d’una llengua.

Els estudis basats en les dificultats psicolingüístiques dels parlants d’un idioma comporten un important avanç en la delimitació teòrica de l’analogia, puix que tracten d’establir les causes concretes que justifiquen el canvi. Aquesta perspectiva estrictament psicolingüista planteja, però, dues mancances: d’una banda, el fet que no té en compte que determinats canvis estan condicionats per les peculiaritats tipològiques de cada llengua; d’una altra, el fet que no permet delimitar clarament quins problemes resulten més greus i quins prevalen quan es produeix un conflicte entre la conveniència d’evitar un problema i la d’agreujar-ne un altre.

1.4.4 L’analogia i els principis de naturalitat morfològica

Els intents més importants d’encarar els problemes esmentats suara han estat realitzats des dels plantejaments teòrics de l’anomenada Morfologia Natural. Entre els treballs més destacats realitzats des d’aquests pressupòsits es poden citar els de Dressler (1987), Mayerthaler (1987) o Wurzel (1989), i, pel que fa al català, els de Wheeler (1993a, 1993b i 1995). La Morfologia Natural parteix dels conceptes funcionals i de la teoria del marcatge de l’Escola de Praga i, a grans trets, té com a objectiu explicar les tendències universals en l’estructuració interna dels mots, els processos de formació de mots i els canvis analògics a partir de principis cognitius generals, anomenats principis de naturalitat. Centrant-nos en l’analogia, el pressupòsit bàsic es basa en la idea que els paradigmes tendeixen a evitar situacions marcades i a optimitzar-ne l’estructura. Els principis d’optimització morfològica es classifiquen en dos grans grups segons que facin referència a tendències dependents de cada sistema lingüístic o a tendències independents dels sistemes lingüístics. Pel que fa a aquestes darreres, cal diferenciar els principis que remeten a l’anomenat universal de Humboldt i el que remet al marcatge de les categories morfosintàctiques. Els principis relacionats amb l’universal de Humboldt ja han estat comentats en l’epígraf anterior. Concretament, es tracta de principis que fan referència a la tendència general a establir una relació biunívoca entre la forma i la funció de les unitats lingüístiques. Tenint en compte la doble direccionalitat d’aquesta relació, es poden diferenciar dos subprincipis, el de transparència i el d’uniformitat:

(7) a. Principi de transparència: afavoreix els paradigmes sense ambigüitats ni fusions (cada forma té una única funció).

b. Principi d’uniformitat: afavoreix els paradigmes sense variants al·lomòrfiques (cada funció s’expressa amb una única forma).

Aquests dos subprincipis ja han estat exemplificats en l’epígraf anterior i no cal, per tant, retornar-hi. El tercer principi independent té a veure, com s’ha dit, amb les diferències de marcatge funcional existents entre les categories morfosintàctiques i amb la tendència, molt generalitzada, que aquestes diferències de marcatge funcional es tradueixin en diferències de marcatge formal. Des d’un punt de vista semàntic i funcional, les categories no marcades es diferencien de les marcades perquè tenen un significat més bàsic (són definides per l’absència d’algun tret), perquè presenten una major freqüència d’ús, perquè tenen un caràcter extensiu (poden aparèixer a vegades en lloc de les marcades) i perquè s’assoleixen abans en el procés d’aprenentatge lingüístic. Des d’un punt de vista formal, d’altra banda, les formes no marcades presenten sovint la desinència zero, enfront de les marcades, que solen tenir desinències fonèticament realitzades i posseeixen una major regularitat. La relació existent entre el marcatge funcional i el formal queda recollida en l’anomenat principi d’iconicitat construccional (o diagramàtica en la terminologia de Charles S. Peirce):

(8) Principi d’iconicitat construccional: afavoreix els paradigmes en els quals els elements marcats formalment s’identifiquen amb els marcats morfosintàcticament.

D’acord amb aquesta tendència, és bastant habitual en les llengües del món que el singular no tingui desinència i el plural, sí (p. ex. prat vs. prats); que el masculí no presenti desinència i el femení, sí (p. ex. noi vs. noia); que el present no tingui desinència i el pretèrit i el futur, sí (p. ex. bat vs. baté, batrà); que l’indicatiu no presenti desinència i el subjuntiu, sí (p. ex. bat vs. bati). Hi ha contextos, tanmateix, en els quals aquestes tendències no es respecten. Per donar compte d’aquestes situacions i establir les diferències de naturalitat existents entre els distints tipus d’oposicions formals, es pot postular la següent jerarquia d’iconicitat (cfr. Wheeler, 1993a: 98, i les referències que s’hi citen):

(9) a. Màxima iconicitat (construccional o diagramàtica): la categoria marcada s’obté afegint una desinència a la no marcada (el plural petits s’obté afegint la desinència -s al singular petit).

b. Mínima iconicitat (metafòrica): la categoria marcada té una forma diferent de la no marcada (el femení emperadriu té una desinència diferent del masculí emperador).

c. Manca d’iconicitat (sincrètica): la categoria marcada té la mateixa forma que la no marcada (dilluns pot ser singular o plural).

d. Contraiconicitat (substractiva): la categoria marcada té una forma més reduïda que la no marcada (el singular currículum té més cos que el plural culte currícula).

No cal dir que els canvis analògics, sovint substitueixen oposicions baixes en la jerarquia per d’altres de més altes, com mostren, per exemple, els plurals analògics col·loquials dillunsos i currículums.

Pel que fa als principis dependents, cal assenyalar, en primer lloc, el fet que estan directament relacionats amb les propietats gramaticals o formals característiques de cada sistema lingüístic: de cada família de llengües, de cada llengua o de cada dialecte. Aquests principis tenen a veure amb la congruència del sistema lingüístic i amb l’estabilitat de les classes flexives. El primer pot ser caracteritzat com segueix:

(10) Principi de congruència del sistema: afavoreix els paradigmes organitzats d’una manera uniforme i sistemàtica d’acord amb els paràmetres morfològics de la llengua.

Els paràmetres morfològics d’una llengua es poden delimitar a partir de preguntes com les següents:

(11) a. Quines categories presenta la llengua i quins trets posseeix cada categoria?

b. Les formes bàsiques, tenen marca formal o no?

c. Els trets categorials s’expressen de manera separada, com en les llengües aglutinants, o conjunta, com en les flexives?

d. Quin grau de distinció hi ha entre les categories, o quin grau de sincretisme o d’ús múltiple de marcadors s’hi dóna?

e. Quin tipus de marca s’hi empra (prefixos, sufixos, modificació del radical)?

f. Hi ha classes flexives? quantes?

A grans trets, la morfologia verbal catalana presenta els paràmetres següents:

(a) En català hi ha les categories de persona i nombre (amb sis persones diferents), de temps i aspecte (amb formes anteriors, simultànies i posteriors organitzades en un sistema de formes absolutes i un altre de formes relatives), de mode (amb la distinció entre l’indicatiu, el subjuntiu, l’imperatiu i les formes no personals) i, segons el tipus de verbs, de veu (amb la distinció entre activa i passiva).

(b) Les formes bàsiques (les de la tercera persona, el present, l’indicatiu i la veu activa) no tenen cap marca formal (no tenen cap desinència particular).

(c) En general, els trets de persona s’expressen de manera separada, però els de temps, mode i aspecte apareixen fusionats.

(d) El grau de sincretisme és en general baix. Tot i amb això, s’admet sense gaire problemes el sincretisme entre la primera i la tercera persona en les formes relatives d’indicatiu i en el subjuntiu (p. ex. cantava, cantaria, cantés, etc.) i el sincretisme entre l’indicatiu, el subjuntiu i l’imperatiu en les persones quarta i cinquena (p. ex. cantem i canteu).

(e) El procediment emprat és la sufixació, tot i que en alguns casos les categories de temps (i aspecte) s’expressen per mitjans perifràstics (p. ex. vaig cantar, he cantat).

(f) Hi ha tres conjugacions verbals (cantar, perdre i dormir) i en alguns casos es poden diferenciar subclasses (la segona conjugació, a més de diferents verbs irregulars, té un submodel velaritzat bastant important, i la tercera té una classe pura i una altra classe incoativa).7

Els paràmetres morfològics d’una llengua poden veure’s alterats a causa dels canvis experimentats per les formes flexives. En llatí, per exemple, la forma bàsica de tercera persona tenia la marca t, mentre que en català no té cap marca flexiva. Allò més normal, però, és que les formes que no respectin alguns dels paràmetres es vegin sotmeses a canvis morfològics. En català, per exemple, la primera i la tercera persona tendeixen a diferenciar-se en els temps absoluts d’indicatiu i aquest paràmetre permet justificar determinats canvis experimentats en les formes de primera persona; concretament, canvis com ara la velarització de moc, molc o crec (cfr. 4.5.2) o l’adopció de la desinència -o en el català del Principat (cfr. 8.5).

L’últim principi, el de l’estabilitat de les classes flexives, es pot formular com segueix:

(12) Estabilitat de les classes flexives: afavoreix les classes flexives motivades independentment i els paradigmes organitzats a partir de sistemes implicatius generals.

L’estabilitat està directament relacionada amb la regularitat de les classes. Hi ha casos, però, en què determinades formes irregulars s’han mantingut estables sigui pel fet que tenen una alta freqüència d’ús, sigui pel fet que les irregularitats (o les particularitats formals) estan organitzades de manera implicativa. Pel que fa a la primera possibilitat, és interessant constatar que el verb més freqüent en català, el verb ésser, és també el més irregular i que els quatre verbs següents en grau de freqüència són també irregulars (haver, poder, tenir, anar, per aquest ordre).8 Les classes amb irregularitat poden també ser estables si aquestes irregularitats són sistemàtiques i s’organitzen de manera implicativa. Tornant a la classe de verbs velaritzats, l’aparició de les formes amb consonant velar respon en la majoria de casos a la jerarquia de (13), segons la qual si una de les categories té forma velar també tenen aquesta forma les categories situades més a la dreta.

(13) participi → imperfet de subjuntiu i pretèrit perfet d’indicatiu → present de subjuntiu i primera persona del present d’indicatiu

Des d’aquesta perspectiva, es poden delimitar tres subgrups de verbs amb formes velaritzades: (a) els verbs que sols velaritzen la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu (p. ex. escriure); (b) els verbs que velaritzen, a més, l’imperfet de subjuntiu i el pretèrit perfet (p. ex. dir, cloure), i (c) els verbs que velaritzen totes les formes (p. ex. creure, deure). Pel que fa als canvis analògics, aquesta ordenació jeràrquica permet explicar el procés de velarització que han assolit en valencià col·loquial verbs com ara dormir. La velarització comença per la primera persona, que es diferencia, així, de la tercera (dorc enfront de dorm) i s’estén ràpidament al subjuntiu (dorga). Aquesta és la situació que es manté en la major part del valencià. En alguns parlars, però, el procés ha avançat i, d’acord amb la jerarquia, també ha afectat l’imperfet de subjuntiu (dorguera o dorgués) i el perfet simple (dorguí).

1.4.5 Conflictes de naturalitat

Com s’ha assenyalat més amunt, els diferents principis d’optimització poden entrar en conflicte: un determinat canvi pot optimitzar un aspecte de l’organització dels paradigmes flexius però pot provocar un resultat no desitjable pel que fa a un altre aspecte. Els principis, consegüentment, no tenen la mateixa importància (o no la tenen sempre) i poden ser jerarquitzats de manera que permetin predir l’evolució més probable quan s’estableixen conflictes de naturalitat. En general, s’accepta que els principis dependents del sistema ocupen les posicions més altes de la jerarquia. Efectivament: determinades opacitats o al·lomorfies sovint es mantenen a causa de les propietats idiosincràtiques de les llengües (recursivitat o freqüència de l’al·lomorfia, sistematicitat de l’opacitat, etc.). Dins d’aquests principis, d’altra banda, el de congruència sembla ser més rellevant que no el d’estabilitat.

Més complexa resulta la jerarquització dels principis independents, i això per diferents raons. En primer lloc, perquè alguns d’aquests principis, com el d’iconicitat, presenten situacions ben diferents que no tenen la mateixa importància: no és igualment anòmala, per exemple, la manca d’iconicitat que la contraiconicitat. En segon lloc, perquè molts canvis no es justifiquen per la intervenció d’un únic principi, sinó per la interacció de diferents principis. Finalment, perquè els principis no tenen la mateixa validesa per a totes les categories morfosintàctiques: hi ha categories, per exemple, que admeten més fàcilment l’opacitat que d’altres i hi ha oposicions de marcatge que són més clares que d’altres. Totes aquestes remarques són certament importants i s’hauran de tenir ben presents al llarg d’aquest treball. Tot i amb això, en molts canvis històrics del català, la jerarquia que té un valor explicatiu més alt és la següent: iconicitat → transparència → uniformitat. La iconicitat sembla ser el factor més important i la uniformitat, el menys important.9

1.5 La gramaticalització

1.5.1 La unidireccionalitat semàntica

La darrera modalitat de canvi que analitzarem és la que té a veure amb els processos de gramaticalització, amb els processos que transformen d’una manera progressiva i contínua el significat lèxic de determinades unitats en un significat de caràcter gramatical. A grans trets, es pot afirmar que la gramaticalització té una marcada unidireccionalitat tant pel que fa al canvi semàntic i funcional experimentat per l’element gramaticalitzat com pel que fa a uns altres factors de caràcter més formal (el grau de regularitat o el nombre de síl·labes, per exemple). La unidireccionalitat semàntica, concretament, fa referència al fet que els elements que es gramaticalitzen assoleixen significats cada vegada més abstractes i generals. Hi ha hagut diferents propostes per delimitar aquesta unidireccionalitat semàntica. Per als objectius que ens hem plantejat en aquesta obra, segurament la més explicativa és la formulada per Elisabeth C. Traugott, d’acord amb la qual la unidireccionalitat dels processos de gramaticalització provoca una subjectivització creixent de la unitat o de la construcció lingüística, segons la qual la unitat perd contingut lèxic però assoleix un major valor pragmàtic. L’autora ha realitzat diferents propostes per delimitar aquest procés, cada vegada més globalitzadores i genèriques. En algunes de les més recents (Traugott, 1989, 1995a; Traugott i Konig, 1991), la subjectivització es caracteritza a partir de les tendències recollides en (14).

(14) Tendència 1. Dels significats basats en la situació descrita de manera externa als significats basats en la percepció cognitiva interior: per exemple, la percepció de l’espai és menys interioritzada que la del temps, i per això molts termes de referència temporal parteixen de referències espacials.

Tendència 2. Dels significats basats en la situació descrita (externa o interna) als que es basen en la situació textual o metalingüística: unitats significatives referencials o perceptuals que passen a adquirir un valor metadiscursiu i/o una funció com a estructuradors del text.

Tendència 3. Els significats tendeixen a basar-se progressivament en l’actitud subjectiva del parlant, en les seves creences respecte a la situació descrita, en les relacions interpersonals establertes amb l’oient: modalització de l’enunciat, expressió d’expectatives o contraexpectatives, valoracions, etc.

La tendència 1 es pot exemplificar fàcilment amb el pretèrit perfet perifràstic (p. ex. vaig cantar), format a partir d’un auxiliar que originàriament tenia un valor espacial. La tendència 2 resulta difícil d’exemplificar amb elements verbals, però és fàcilment exemplificable amb tota una sèrie de connectors discursius que provenen d’adverbis espacials o tempoaspectuals (per exemple, construccions amb l’adverbi aspectual encara del tipus encara més, encara que, etc). La tendència 3, finalment, es pot exemplificar amb l’evolució semàntica del verb deure. Aquest verb, que en un principi tenia un valor deòntic d’obligació (p. ex. deus fer això), s’ha convertit en el català modern en un modal epistèmic per un procés de subjectivització creixent (p. ex. deuen ser a casa).10

1.5.2 El mecanisme del canvi lingüístic: metàfora o metonímia discursiva?

Un aspecte controvertit dels processos de gramaticalització té a veure amb el mecanisme concret que justifica el canvi semàntic i funcional experimentat per la forma gramaticalitzada. De manera general, i simplificant una mica el debat existent a hores d’ara sobre aquest tema, es poden delimitar dues grans perspectives teòriques. Els autors vinculats a l’anomenada Lingüística Cognitiva justifiquen generalment els canvis a partir de processos metafòrics que projecten el significat de la unitat lingüística des d’un determinat domini cognitiu (el domini font) a un altre de més abstracte i interioritzat (el domini meta).11 La metàfora, des d’aquesta perspectiva, no és una simple figura retòrica, sinó un recurs omnipresent en el llenguatge quotidià, un recurs de naturalesa mental que permet entendre un domini d’experiència en termes d’un altre domini. Una perspectiva diferent adopten els autors vinculats a perspectives funcionalistes per a qui els processos de gramaticalització es produeixen bàsicament a partir de metonímies discursives i, concretament, a partir de la convencionalització o la rutinització de determinades inferències que emergeixen en contextos morfosintàctics i discursius molt concrets.12