- -
- 100%
- +
El procediment metafòric resulta adequat per explicar, per exemple, que els noms que designen parts del cos humà puguin designar també una part d’un objecte inanimat (p. ex. el peu d’una muntanya) o que els verbs de moviment puguin assenyalar aproximació temporal (p. ex. ja s’acosta Sant Josep). No resulta, tanmateix, adequat quan la gramaticalització és intensa i l’element gramaticalitzat experimenta canvis categorials: quina pot ser, per exemple, la metàfora que justifiqui que el verb de possessió habeo s’hagi convertit en un modal deòntic (p. ex. he de cantar) i en un marcador de futur (p. ex. cantaré)? Una explicació basada únicament en canvis metafòrics no recull el fet que, en casos com aquests, la gramaticalització es produeix d’una manera contínua (i no catastròfica, com semblen suggerir les transformacions metafòriques).13 Més encara, molt sovint es produeix a partir de la progressiva fixació de determinades inferències que emergeixen de l’ús discursiu de construccions morfosintàctiques molt delimitades (cfr. Hopper, 1987, 1991). Pensem, per exemple, en el perfet perifràstic català. El procés de gramaticalització d’aquesta construcció s’inicia en discursos narratius i en oracions en què el verb anar es combina amb un infinitiu amb valor final i no s’explicita la destinació (o la meta) del moviment; oracions, per exemple, del tipus: Lo comte {va/anà} visitar lo rei. Únicament en aquest tipus de contextos, fou possible que la idea de moviment s’afeblís i que el verb anar comencés a desenvolupar un valor secundari de marcador narratiu.
1.5.3 La unidireccionalitat del canvi sintàctic
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions clarament sintàctiques que afecten tant el lexema que es gramaticalitza com el conjunt de la construcció sintàctica en què s’insereix aquest lexema. Si ens fixem fonamentalment en el lexema que es gramaticalitza, la unidireccionalitat sintàctica pot ser descrita com un contínuum de descategorització:
(15) categoria lèxica major → categoria lèxica menor → categoria funcional
D’acord amb aquest procés, les categories lèxiques majors, pertanyents a classes obertes, es converteixen en categories lèxiques menors, o classes tancades però amb un nombre relativament important d’elements; aquestes, finalment, tendeixen a convertir-se en categories funcionals, o classes tancades amb un reduït nombre d’elements. Pel que fa a la gramaticalització de lexemes verbals, el procés de descategorització segueix normalment el contínuum de (16).
(16) verb principal → verb auxiliar → adjunt verbal → desinència flexiva
En la majoria de casos, el procés de descategorització s’atura en l’estadi segon o en el tercer. El verb anar, per exemple, s’ha convertit en un auxiliar de temps en la perífrasi de pretèrit perfet. En alguns casos, però, el verb gramaticalitzat pot arribar a fusionar-se totalment amb el verb principal i convertir-se en una simple desinència verbal. Un exemple prototípic, i citat sempre que es parla de processos de gramaticalització, és l’evolució històrica del verb habeo en la construcció d’infinitiu final cantare habeo, a partir de la qual es recrea el futur en la major part de les llengües romàniques. En llatí clàsic el verb habeo és un verb principal amb semantisme ple (p. ex. dīcere hoc habeo ‘tinc coses a dir’), que es converteix en el llatí vulgar en un verb modal amb valor deòntic (p. ex. dīcere habeo ‘he de dir’). En català medieval, el derivat d’aquest verb es comporta com un adjunt verbal de futur que admet l’enclisi dels pronoms personals febles (p. ex. dir-t’ho-he). En català modern, finalment, ha esdevingut una desinència totalment fusionada al verb (p. ex. t’ho diré).
La gramaticalització, com s’ha apuntat, no sols afecta el lexema que es descategoritza sinó el conjunt de la construcció sintàctica en la qual s’insereix. Des d’aquesta perspectiva, més globalitzadora i realista que no l’anterior, la construcció experimenta un procés de reanàlisi sintàctica, que molt sovint elimina nodes sintagmàtics i trasllada les unitats gramaticalitzades cap a posicions estructurals més altes i de major abast sintàctic. Com s’indica en (17), el verb anar, en convertir-se en auxiliar de passat, es trasllada des de la posició de nucli del SV a la posició de Flexió. Aquest trasllat provoca l’elisió de determinats nodes sintagmàtics i transforma la construcció bioracional originària en una construcció amb una única oració.
1.5.4 Altres canvis
La unidireccionalitat dels processos de gramaticalització també té repercussions en altres àmbits de la gramàtica i, fins i tot, de la pragmàtica. De manera general, es pot afirmar que les formes gramaticalitzades presenten una major fixació morfosintàctica, una major freqüència d’ús, un menor cos fonètic i una major regularitat formal que no les formes lèxiques de les quals procedeixen. Pensem, per exemple en el verb anar. La freqüència de l’auxiliar anar és molt més alta que no la del verb lèxic anar. Aquest, d’altra banda, presenta formes supletives i bisil·làbiques en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu (anem i aneu), que han estat substituïdes per formes regulars monosil·làbiques quan es comporta com a auxiliar (vam i vau). Tots aquests aspectes estan íntimament interrelacionats i actuen de manera paral·lela. Fins a cert punt, per tant, es pot considerar que la gramaticalització té un caràcter icònic, ja que els canvis semàntics i funcionals normalment mantenen una estreta relació amb els canvis de caràcter més aviat formal. Aquesta iconicitat i els diferents aspectes que intervenen en la gramaticalització se sintetitzen en l’esquema de (18).
Aquest esquema, que amb petites modificacions reprodueix el que Cuenca i Castellà (1995), seguint Bybee (1993), apliquen a l’estudi de les preguntes confirmatòries en català, permet caracteritzar la gramaticalització com un contínuum entre el lèxic i la gramàtica en el qual tots els nivells d’anàlisi lingüística segueixen una evolució paral·lela.
1. Notem, però, que la pregunta també es podria invertir: és cert que les llengües canvien, però per què no canvien més? per què després de cinc segles encara reconeixem com a català, com un català relativament pròxim al nostre, la llengua utilitzada pels escriptors clàssics?
2. Per a un estudi més aprofundit de les diferents concepcions del canvi lingüístic i dels debats existents al voltant d’aquest tema, vegeu, entre d’altres, Coseriu (1977b: cap. 7), Arlotto (1981), Aitchison (1991), Ridruejo (1989), McMahon (1994) i Viaplana (1996c: cap. II.3).
3. Diferents models lingüístics actuals han atorgat un caràcter central a aquests conflictes o divergències d’optimitat. Ens referim, concretament, a la Teoria de l’Optimitat, que ha tingut una especial incidència en els estudis de fonologia, i a la Morfologia Natural. D’acord amb els pressupòsits d’aquests models, no sols els canvis provoquen conflictes de naturalitat o d’optimitat, sinó que el canvi es justifica sovint pel fet que determinades tendències triomfen sobre unes altres de contràries o pel fet que determinats canvis sovint són aturats o alentits a causa d’aquests conflictes.
4. Des de la perspectiva generativista adoptada per Kiparsky (1973), el procés de morfologització seguiria l’itinerari següent: regles fonològiques transparents → regles fonològiques opaques → regles morfològiques. Les regles fonològiques transparents es converteixen en opaques a causa de l’actuació de noves regles. Per tal de simplificar la gramàtica, les regles fonològiques opaques es reanalitzen com a regles morfològiques. Dressler (1985a), per la seva banda, diferencia tres tipus de regles, les fonològiques, les morfofonològiques i les morfològiques. L’estatus de les segones regles no sempre resulta fàcil de delimitar. Per als propòsits del present treball és suficient establir únicament la distinció entre regles fonològiques i regles morfològiques, o variants formals justificades fonològicament (al·lòfons) i variants estrictament morfològiques (al·lomorfs).
5. Aquests dos aspectes apareixen explícitament recollits en les gramàtiques històriques de Moll (1952: 144) i de Badia (1951: 267).
6. Dins la línia teòrica encetada per Kuryłowicz, se situen també els treballs de Man@czak (1958, 1978), on es formulen diverses hipòtesis sobre el canvi morfològic, la validesa de les quals és avaluada mitjançant el contrast de fenòmens evolutius de diferents llengües occidentals.
7. En aquest treball, però, parlarem de quatre conjugacions (seguint la gramàtica llatina) per tal d’explicar els canvis produïts del llatí al català: cantar, voler, perdre i dormir.
8. Aquestes dades han estat extretes de Rafel (dir.) (1996).
9. Vegeu, sobretot, Wheeler (1993a i 1995) i les referències que s’hi citen. És evident, d’altra banda, que la gramàtica històrica, igual que moltes disciplines humanístiques, no pot aspirar a adoptar un mètode radicalment hipoteticodeductiu, però sí un mètode probabilístic, que s’ha mostrat altament productiu en molts camps de la investigació científica.
10. Heine et alii (1991) adopten una explicació diferent a partir de la clàssica hipòtesi localista. Aquests autors postulen una jerarquia que ordena diferents dominis cognitius segons el grau d’abstracció cognitivoperceptiva que presenten; concretament: persona → objecte → espai → aspecte → temps → qualitat. D’acord amb aquesta jerarquia, un element que pertanyi a un determinat domini cognitiu pot assumir nous significats relacionats amb un domini més baix i més abstracte, però mai no a l’inrevés. Aquesta jerarquia resulta bastant adequada per explicar les extensions semàntiques experimentades per noms que denoten parts del cos humà o, en general, per molts noms i verbs que tenen un valor locatiu i assumeixen un valor aspectual o temporal. Tot i amb això, és ben poc aclaridora a l’hora de delimitar els canvis en què intervenen nocions de caràcter modal, tempoaspectual o relacions discursives.
11. Dins d’aquesta concepció són paradigmàtics els estudis realitzats a la Universitat de Berkeley per George Lakoff, Eve Sweetser i els seus deixebles. Sobre aquest tema, vegeu, per exemple, Lakoff i Johnson (1980), Lakoff (1987), Sweetser (1990) i, en català, Salvador (1994) i Hilferty (1995).
12. Dins d’aquesta concepció, destaquen, a més dels treballs citats de Traugott, els de Dahl (1985), Hopper (1979, 1987 i 1991), Haiman (1985 i 1994) i Bybee et alii (1994).
13. En aquest punt adoptem una perspectiva semblant a la de Bybee et alii (1994), segons la qual el mecanisme de canvi pot ser diferent en cada cas i la metaforització es presenta fonamentalment en els primers estadis de gramaticalització.
2. LES CONJUGACIONS VERBALS I L’INFINITIU
—Ramon –dix l’ermità–, com poríem mover / lo Papa e los cardenals e lo fait obtener? / Car en tan noble fait vull tots temps remaner / e a ell a tractar vull far tot mon poder, / car fait és on lo món porà molts mais valer; / e car eu ans no el vi hai-ne gran desplaer, / car si eu ans lo vis, res no pogra tener / que eu no apresés arabesc e lo vostre saber, / per anar als sarraïns e la fe mantener / senes paor de mort, e gran plaer haver / en morir, per Jesús honrar e car tener, / car mais val per Ell morir que per si vida haver (Llull, Poesies, p. 99).
2.1 Les conjugacions llatines
La classificació dels verbs llatins en classes conjugacionals no ha comptat amb un consens generalitzat entre els gramàtics llatins ni entre els romanistes que s’han ocupat de la reestructuració de les conjugacions en les diferents llengües romàniques. Aquesta situació no ha de resultar sorprenent, puix que tota classificació verbal té un punt de convencionalitat, tant pel que fa al nombre de models establerts (quin és el límit entre les classes i les subclasses verbals?) com pel que fa a les propietats o a les formes que s’han de fer prevaler en la classificació.
En les classificacions verbals llatines, s’han tingut en compte bàsicament les formes imperfectives (les formes del tema de present) i s’han distingit, segons el criteri adoptat, tres conjugacions o quatre. No plantegen problemes els verbs que tenien una vocal temàtica llarga en l’infinitiu i en la segona persona del present d’indicatiu: ĀRE-ĀS (cantarecantās), ĒRE-ĒS (valere-vales) i ĪRIE-ĪS (dormīre-dormīs). Molt més problemàtics resulten els verbs que tenien una vocal temàtica breu en aquestes formes: ERE-IS (crēdere-crēdis). Atenent a la marca i, aquests verbs s’han classificat, a vegades, juntament amb els verbs del tipus ĪRE-ĪS, malgrat la diferència de quantitat existent entre les vocals temàtiques de les dues classes.1 Atenent a la confluència que es produí en les llengües romàniques amb els verbs del tipus ĒRE-ĒS, alguns romanistes han considerat que tots dos grups de verbs constitueixen dues classes d’una mateixa conjugació.2 Tot i amb això, el criteri més generalitzat, almenys des de Priscià (segle VI), consisteix a diferenciar totalment aquesta conjugació de les altres i a establir una classificació quadripartida. D’acord amb aquesta classificació, i tenint en compte l’infinitiu, la primera conjugació s’identifica amb els verbs en -ARE, la segona amb els verbs en -ĒRE, la tercera amb els verbs en -ERE i la quarta amb els verbs en -ĪRE.
Aquesta classificació quadripartida no està exempta, tanmateix, de problemes, puix que dins els verbs de la tercera conjugació hi ha dues subclasses ben diferenciades: la que té una i breu entre el radical i les desinències flexives en la primera persona del present d’indicatiu (capio), en el present de subjuntiu (capiam, capias…) i en el futur (capiam, capiēs…), i la que no té cap vocal i en aquestes formes (credo; credam, credas…; credam, credes…). Tenint en compte aquestes diferències i, sobretot, alguns canvis produïts en romànic, distingirem, dins la tercera conjugació, la subclasse A, tipus credo, de la subclasse B, tipus capio.3 Les semblances i les diferències formals entre les conjugacions a què ens hem referit suara es poden constatar fàcilment en els paradigmes de (1), on s’arrepleguen les desinències del present d’indicatiu i de subjuntiu.4
(1) a. present d’indicatiu
b. present de subjuntiu
2.2 Canvis fonètics i analògics en el llatí tardà
L’evolució de les conjugacions des del llatí a les llengües romàniques està condicionada bàsicament per dos factors: d’una banda, per l’evolució fonètica regular de les formes del tema de present i pels canvis analògics experimentats per alguna d’aquestes formes; de l’altra, per la productivitat –i la vitalitat– de les diferents conjugacions. Pel que fa a aquest darrer factor, les quatre conjugacions llatines no comptaven amb el mateix nombre de verbs ni amb la mateixa capacitat de formar-ne de nous. La primera i la tercera tenien un nombre bastant elevat de verbs enfront de la segona i la quarta, molt més reduïdes. De les quatre, d’altra banda, solament la primera era realment productiva i ha mantingut la vitalitat en les llengües romàniques (cfr. Lloyd, 1993: 162). Les altres tres conjugacions no eren productives i, en el pas del llatí al romànic, sovint experimentaren pèrdues i desplaçaments de verbs d’una conjugació a una altra.5
Quant a l’evolució fonètica regular, cal tenir en compte dos canvis ocorreguts en el llatí tardà que desdibuixaren part de les oposicions formals existents entre les conjugacions segona, tercera i quarta. El primer està relacionat amb la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i amb l’obertura compensatòria de les vocals breus; el segon, amb l’evolució de les vocals temàtiques e i i en hiat. La pèrdua de distintivitat de la quantitat vocàlica i l’obertura de les vocals breus provocà que la vocal temàtica de la tercera conjugació convergís amb la de la segona conjugació (puix que i > e): credes (< CREDIS) igual que vales, per exemple. Tot i amb això, les dues conjugacions encara mantenien algunes formes diferenciades, a causa de la fonologització de l’accent de mot. Com és sabut, en llatí, l’accent de mot era redundant i, en general, requeia sobre la penúltima síl·laba si aquesta era pesant (això és, si contenia una vocal llarga, un diftong o una coda consonàntica) o sobre l’antepenúltima si la penúltima era lleugera (en cas contrari). Quan es produí la desfonologització de la quantitat vocàlica, l’accent es fixà seguint les tendències anteriors. Totes les conjugacions tenien formes rizotòniques (fortes o amb accent en el radical) en les persones del singular i en la sisena del plural del present d’indicatiu. Les formes del present d’indicatiu del verb canto poden servir d’exemple:
(2) cánto, cántas, cántat, cántant
La tercera conjugació, però, es diferenciava de la resta en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu, i en l’infinitiu: la tercera tenia formes rizotòniques i les altres formes arizotòniques (febles o sense accent en el radical). Heus aquí les diferències accentuals, fent abstracció del canvi vocàlic:
Les persones quarta i cinquena dels verbs de la tercera conjugació acabaren assumint el patró accentual de la resta de conjugacions i es convertiren en arizotòniques. Aquest canvi es pot constatar en les formes de (4), on s’han tingut en compte també els canvis fonètics regulars experimentats en llatí tardà:6
(4) a. crédimus >> credémos
b. créditis >> credédes
Els infinitius forts, per contra, es mantingueren en la majoria de llengües romàniques. Sobre aquest punt, que requereix una anàlisi més detallada, tornarem més avall en analitzar la forma dels infinitius.
L’altre factor fonètic que també contribuí a desdibuixar els límits entre algunes conjugacions fou l’evolució de les vocals temàtiques e i i en aquells contextos en què apareixien seguides d’una desinència vocàlica. Com és ben sabut, aquestes vocals es convertiren en una iod –una semivocal palatal– i provocaren la igualació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu dels verbs de les conjugacions segona, tercera B i quarta (cfr. § 3.3):
(5) a. VALEŌ > valjo, CAPIŌ > capjo, DORMIŌ > dormjo
b. VALEAM > valja, CAPIAM > capja, DORMIAM > dormja
Aquestes evolucions formals, sens dubte, contribuïren al fet que diferents verbs es desplacessin d’unes conjugacions a unes altres. En els paràgrafs que segueixen, ens centrarem en aquests canvis a partir bàsicament de la forma dels infinitius. Com s’ha fet fins ara, es parlarà sempre de quatre conjugacions, i no de tres com és habitual en les gramàtiques del català modern.
2.3 La primera conjugació
La primera conjugació era la més productiva en llatí i ha mantingut aquest caràcter en totes les llengües romàniques, de manera que s’ha convertit en la conjugació per excel·lència. A més dels nombrosos verbs que en llatí pertanyien a aquesta conjugació (p. ex. 6a), s’hi afegiren alguns préstecs germànics acabats en -on i esporàdicament en -jan (p. ex. 6b) i uns quants verbs procedents d’altres conjugacions (p. ex. 6c).
(6) a. CANTĀRE > cantar, PENSĀRE > pensar, COLLOCĀRE > colgar, PLORĀRE > plorar, VIGILĀRE > vetllar (/vetlar)
b. BRUTON > brotar, WARDON > guardar, RAUBON > robar, WADANJAN > guanyar
c. torrar (cl. TORRERE), minvar (cl. MINUERE)
Aquesta conjugació, d’altra banda, s’ha incrementat amb tota una sèrie de verbs de formació romànica, sobretot denominals i deadjectivals: per exemple, les formacions parasintètiques (agranar, agenollarse), els verbs causatius amb el sufix -ific- o -itz- (planificar, normalitzar), els reiteratius amb -ej- (voltejar, ploriquejar), etc.
2.4 La segona conjugació
Sens dubte, la reestructuració més important es produí entre els verbs de la segona i la tercera conjugació que, com s’ha indicat, s’havien igualat formalment en la majoria de formes del tema de present, tot i que es mantenien perfectament diferenciats en els infinitius: febles en els verbs de la segona (valére) i forts en els de la tercera (crédere, cápere). És interessant constatar que els dos tipus d’infinitius comptaven amb un factor que contribuïa a atorgar-hi estabilitat: els infinitius febles formaven un grup bastant reduït però eren congruents amb els infinitius de la primera i la quarta conjugació; els forts, per contra, no eren congruents amb els altres infinitius però constituïen un grup molt més nombrós. En llengües com el castellà i el portuguès, la congruència accentual dels infinitius de la segona provocà que tots els verbs de la tercera acabessin adoptant les formes arizotòniques pròpies d’aquella conjugació (p. ex. CRĒDERE >> creer). En la resta de llengües romàniques, en canvi, els dos tipus d’infinitius s’han mantingut i s’han produït freqüentment canvis d’una classe a l’altra, tot i que el model que ha prevalgut és el de la tercera. Analitzem de manera més detallada, els infinitius de la segona conjugació.
En català medieval, i en alguns casos en català modern, es conserven uns quants verbs provinents de la segona conjugació llatina per evolució fonètica regular. Atenent a la forma dels infinitius en llatí, i en part a l’evolució posterior, es poden establir quatre grups diferents d’infinitius:
(a) Els verbs amb un radical acabat en -B-:
(7) a. DEBERE > dever
b. HABERE > haver
(b) Els verbs amb un radical acabat en -L-:
(8) a. CALERE > caler
b. DOLERE > doler
c. SOLERE > soler
d. VALERE > valer
(c) Els verbs amb un radical acabat en -N-:
(9) a. TENERE > tener
b. REMANERE > remaner/romaner
(d) Els verbs amb un radical acabat en les consonants -D- O -Ce, que, com és sabut, es relaxaren i acabaren caient:7
(10) a. IACERE > jaser > jaer
b. LICERE > leser > leer
c. PLACERE > plaser > plaer
d. SEDERE > seser > seer
e. VIDERE > veser > veer
Juntament amb aquests infinitius etimològics, hi ha uns quants verbs que adoptaren, analògicament, el model de la segona conjugació. En uns casos, el canvi està motivat per raons estrictament formals; en uns altres, la motivació del canvi degué ser semàntica. Segurament són raons semàntiques, les que justifiquen que els verbs irregulars posse i velle adoptaren formes arizotòniques en el moment en què es regularitzà l’infinitiu en llatí tardà:
(11) a. *POTERE > poder
b. *VOLERE > voler
Efectivament, es tracta de verbs auxiliars i modals que constituïen un grup bastant homogeni amb els etimològics haver i dever. La mateixa raó semàntica es pot adduir en el canvi experimentat per sapere (12a), juntament amb la proximitat formal amb alguns infinitius febles etimològics, com ocorre en el conjunt de verbs de (12).8