Del llatí al català (2ª Edició)

2.5 La tercera conjugació

La tercera conjugació, com s’ha indicat més amunt, era bastant més nombrosa que no la segona i no ha deixat d’incorporar verbs procedents de la segona conjugació al llarg de la història del català. Els infinitius d’aquests verbs es poden classificar formalment en tres grups: els acabats en -re, en -er i en -r.

2.5.1 Infinitius acabats en -re

Els infinitius més generals són, amb molta diferència, els acabats en -re. Aquesta desinència respon a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la síncope de la vocal posttònica i al manteniment, com a element de suport, de la vocal final. En alguns casos, aquests infinitius es veieren sotmesos a evolucions fonètiques particulars a causa de la inestabilitat de la consonant bategant en determinats grups consonàntics.10 Partint d’aquests contextos fònics, es poden diferenciar els grups següents:

(a) Els verbs que tenien en llatí un radical acabat en les consonants -V-, -D- O -Ce. Aquestes consonants, com se sap, es vocalitzaren en [w] després de la síncope de la vocal posttònica:11

(13) a. CREDERE > creure

b. RĀDERE > raure

c. VĪVERE > viure

d. *AUCIDERE (cl. OCCIDERE) > ociure/auciure

e. *COCERE (cl. COQUERE) > coure

f. *MOVERE (cl. MOVERE) > moure

g. *NOCERE (cl. NOCERE) > noure

h. *RIDERE (cl. RIDERE) > riure

(b) Els verbs que tenien un radical acabat en oclusiva simple o geminada:

(14) a. BATT(U)ERE > batre

b. CONCIPERE > concebre

c. RECIPERE > resebre > reebre > rebre

d. REDDERE > (redre/) retre12

(c) Els verbs que tenien un radical acabat en grups de nasal o líquida més oclusiva:

(15) a. ATTENDERE > atendre

b. FUNDERE > fondre

c. PRENDERE > p(r)endre

d. INCENDERE > encendre

e. RUMPERE > rompre

f. PERDERE > perdre

(d) Els verbs que tenien un radical acabat en nasal bilabial. Aquests verbs es documenten des dels orígens amb una b epentètica que afavoreix la transició entre la nasal en posició de coda i la bategant de l’obertura de la síl·laba següent:

(16) a. PREMERE > prembre

b. REDIMERE > resembre > reembre > rembre

c. *TIMERE (cl. TIMERE) > tembre

Aquests verbs, però, han adoptat en català modern infinitius acabats en -er àtona (prémer i témer) i en algun cas, per cultisme, han canviat de conjugació (redimir). Les formes etimològiques, amb tot, són generals durant el XV i encara predominen durant el XVI (Coromines, DECat, VIII: 382-383).

(e) Els verbs que tenien un radical acabat en l o n. Aquests verbs presenten al llarg de la història del català dues solucions diferents que eviten el grup amb l o n i bategant:

(17) c. COLERE > colre > coldre

b. MOLERE > molre > moldre

c. TOLLERE > tolre > toldre

d. PŌNERE > ponre > pondre

Com es pot comprovar en aquests exemples, la solució del català antic consistí en la vibrantització o el tensament de la bategant. Aquesta solució encara es manté dialectalment en rossellonès i tot al llarg dels Pirineus, i de manera vacil·lant en el català insular (Badia, 1951: § 92, V-VI).13 En la major part del català modern, tanmateix, aquests verbs han introduït una d epentètica, seguint el model d’alguns dels infinitius del grup (c).

(f) Els verbs que tenien un radical acabat en els grups -NCe i -RCe:

(18) a. VINCERE > vençre

b. *TORCERE (cl. TORQUERE) > torçre

Com en el cas anterior, la bategant d’aquests infinitius experimentà un procés de vibrantització. Aquests infinitius, però, foren desplaçats des del XIV, i sobretot al XV, per les formes modernes amb -er àtona: tòrcer i vèncer.

2.5.2 El canvi analògic /’er/ >> /re/

Com s’ha assenyalat més amunt, la quasi totalitat dels infinitius febles de la segona conjugació s’han convertit en forts en un procés que ha durat des del llatí tardà fins a l’actualitat. L’escàs nombre de verbs de la segona conjugació provocà que aquests verbs, malgrat tenir un infinitiu congruent amb els verbs de les conjugacions primera i quarta, acabessin adoptant les formes rizotòniques dels verbs de la tercera conjugació. El canvi, però, no presenta la mateixa cronologia per a tots els verbs a causa, bàsicament, de factors relacionats amb la freqüència d’ús i amb les peculiaritats fonètiques del radical.

El canvi fou bastant ràpid en els verbs que tenien una forma acabada en la semivocal [w] en la tercera persona del present d’indicatiu: veu, seu, deu, etc. Aquest tipus de formes reapareixien en molts verbs de la tercera conjugació i permetien establir relacions proporcionals del tipus «viu : viure = veu : x», a partir de les quals s’obtenien les formes analògiques: veure en aquest cas. Aquest factor, sens dubte, explica que el canvi fos preliterari en casos com ara moure, noure, riure o coure, als quals ja ens hem referit en l’epígraf anterior,14 i una mica més tardà en deure (per l’etimològic dever), en haure (variant transitiva del verb haver) i en els infinitius del tipus veer, que es documenten des del XIII i són majoritaris durant el XIV. En aquest darrer cas, les noves formes analògiques tenien a més l’avantatge d’evitar el hiat entre les vocals del radical i la desinència:

(19) a. veer >> veure

b. plaer >> plaure

c. seer >> seure

d. caer >> caure

e. jaer >> jaure

f. leer >> lleure

Els verbs que no tenien una forma de tercera persona del present d’indicatiu acabada en [w] s’han mostrat, en general, més resistents al canvi, tot i que en alguns casos les formes analògiques són bastant antigues. Pel que fa als verbs amb radical acabat en nasal, el canvi és preliterari en el cas de l’infinitiu tembre i una mica més tardà en el cas de romandre (per l’antic remaner). Quant als verbs amb radical acabat en l, el canvi ja apareix documentat des de la fi del XIV en el cas de doler i la forma rizotònica doldre ja deuria ser la majoritària a la fi del XV. El verb caler és general durant tota l’edat mitjana i la forma analògica caldre s’imposa tardanament. Més vitalitat presenten encara les formes valer, soler i voler pertanyents al petit grup de verbs que han mantingut les formes arizotòniques.15 Pel que fa als verbs amb radical acabat en b, el canvi de cabre per l’antic caber ja devia ser bastant normal a la fi de l’edat mitjana, com mostra el fet que la forma analògica aparegui documentada en Sant Vicent i el fet que fos explícitament condemnada a les Regles d’esquivar vocables. Molt més resistent s’ha mostrat la forma saber, a causa, sens dubte, de l’alta freqüència d’ús.16

Ja hem comentat més amunt el resultat de tot plegat: el model de la segona conjugació llatina ha quedat reduït en el català normatiu únicament a sis verbs (haver, voler, poder, saber, soler i valer). A aquests sis verbs, potser convindria afegir-hi també la variant esser (en lloc de les variants ésser i ser), que segurament ha adoptat aquesta forma pel seu caràcter auxiliar. No endebades, aquest infinitiu és viu sobretot al baleàric, on la funció d’auxiliar perfectiu s’ha mantingut durant més temps.17

2.5.3 Infinitius acabats en /-er/

El segon grup d’infinitius de la tercera conjugació està integrat per tots aquells que tenen la desinència -er. Aquesta desinència respon, com en el cas anterior, a l’evolució fonètica regular i, concretament, a la necessitat de mantenir la vocal posttònica com a vocal de suport per tal d’evitar la formació de grups consonàntics amb dificultats acústiques i articulatòries. Així, presenten aquest tipus de desinència els verbs que tenien en llatí un radical acabat en vibrant o en un grup consonàntic a partir del qual es formaria una consonant palatal (-NGe i -SCe):

(20) a. ATTINGERE > atènyer

b. CRESCERE > créixer

c. CURRERE > córrer

d. PLANGERE > plànyer

e. STRINGERE > estrènyer

En català primitiu també s’integren en aquest submodel altres verbs que en general han adoptat les formes de la quarta conjugació llatina. Es tracta, concretament, de verbs que tenen un radical acabat en consonant palatal, sobretot en consonant palatal africada sonora, com en (21), però també en nasal o líquida palatal, com en (22):

(21) a. AFFIGERE > afíger

b. CORRIGERE > corrèger

c. ELIGERE > elèger

d. FRĪGERE > fríger

e. FUGERE > fúger

f. LEGERE > líger

g. REGERE > règer

(22) a. CINGERE > cínyer

b. COLLIGERE > cúller

c. JUNGERE > júnyer

d. TINGERE > tènyer

Aquestes formes, normals durant el XIII, encara es documenten en alguns casos durant el XIV, sobretot en textos nord-orientals.18

2.5.4 Infinitius amb desinències no vocàliques

Uns quants verbs de la tercera conjugació llatina presenten infinitius que tenen com a marca formal el segment -r sense cap desinència vocàlica. Es tracta, concretament, dels verbs dir, dur, fer (o l’arcaic far) i trer (que alterna en català medieval amb traer). L’origen d’aquestes formes no s’ha de buscar en infinitius forts llatins amb radical acabat en la consonant -C-, ja que aquests ètims haurien donat fonèticament infinitius en -ure (cfr. § 2.5.1). En la majoria de casos, cal partir més aviat d’infinitius vulgars abreujats a causa de l’alta freqüència d’ús i, potser, de la pressió analògica exercida pels participis forts (Coromines, DECat, III: 141 i 954) i per les formes de segona persona de l’imperatiu sense desinència d’aquests verbs (DIC, DUC, FAC; cfr. § 10.2.1):19

(23) a. DĪCERE > *dire > dir

b. DICERE > *dure > dur

c. FACERE > *fare > far

L’antic infinitiu trer, en canvi, respon a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: TRAHERE > traire > trer. A partir d’aquest infinitiu, d’altra banda, segurament es creà l’infinitiu fer (< *faire), extret del participi factum d'acord amb el model de traire / tractum: *faire >fer.20

Un altre verb amb una forma particular és el copulatiu (i auxiliar) ésser. Aquest infinitiu, provinent de la forma vulgar *ESSERE (pel clàssic ESSE), ha adoptat en una part important del domini lingüístic les formes esser i ser. A la primera ja ens hem referit al final de l’epígraf 2.5.2. La segona, bastant general ja des del XV, segurament es formà a partir de les formes personals que tenien aquest radical (seré i seria, per exemple) i de l’analogia exercida pel verb fer. Notem que aquest canvi, que també afecta el gerundi (essent > sent), permetia eliminar una variant al·lomòrfica del verb més irregular de la conjugació catalana.

2.5.5 Infinitius acabats en -rre

Un cas especial presenten també uns quants verbs que, en català medieval, tenen infinitius acabats en -rre, juntament amb les variants en

-ir, que s’han imposat en el català modern. Es tracta, concretament, dels verbs oferre, soferre i querre (i els derivats conquerre i requerre). El verb querre i els derivats responen a l’evolució fonètica regular de l’ètim llatí: QUARERE > querre. Els altres dos verbs, per contra, són cultismes que reprodueixen la forma irregular que aquests verbs tenien en llatí clàssic (OFFERRE i SUFFERRE), tot i que ja havien adoptat les formes regulars en -ire en el llatí tardà.

2.6 La quarta conjugació

Amb l’excepció del castellà, el portuguès i el sard, la quarta conjugació té en totes les llengües romàniques dues classes de verbs perfectament diferenciades: la classe pura, heretada directament dels verbs de la quarta conjugació llatina, i la classe incoativa, de formació romànica, que presenta una extensió del radical en aquelles formes del sistema de present que no tenen la vocal temàtica i. La classe pura compta amb un petit nombre de verbs i no és productiva: recordem, en aquest sentit, que la quarta conjugació era bastant reduïda ja en llatí clàssic. La classe incoativa, per contra, té un nombre bastant elevat de verbs, és productiva i no ha deixat d’augmentar el seu domini amb verbs de la classe pura. Ara no ens centrarem en la classe incoativa, que té tota una sèrie de particularitats que seran analitzades en el capítol 6. Respecte a la classe pura, cal apuntar que està integrada tant per verbs que ja pertanyien a aquesta classe en llatí com per altres que assumiren aquest model conjugacional en llatí tardà o en català primitiu. Dins el primer grup es poden citar els verbs següents:

(24) a. AUDĪRE > oir

b. DORMĪRE > dormir

c. SENTĪRE > sentir

d. VENĪRE > venir

e. *MENTĪRE (cl. MENTĪRI) > mentir

Entre els verbs que adoptaren analògicament aquesta conjugació, ja ens hem referit en l’epígraf anterior al canvi experimentat pels infinitius en -rre. Deixant de banda aquestes formes, cal citar també els verbs de les conjugacions segona i tercera B llatines, que segurament assumiren la forma de la quarta conjugació pel fet que en el llatí tardà totes tres classes tenien una iod en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (cfr § 2.2). El canvi de la segona a la quarta es pot exemplificar amb tota una sèrie de verbs que prengueren la forma incoativa (cfr. § 6.4.2), però també amb alguns verbs pertanyents a la conjugació pura. El canvi es produí ja en llatí tardà en casos com ara lluir (de *LUCIRE pel clàssic LUCĒRE) i omplir (de *UMPLĪRE pel clàssic IMPLĒRE). Més tardans són els infinitius tenir i remanir, ja que les formes etimològiques tener (< TENĒRE) i romaner (< REMANĒRE) encara es documenten a la primeria del segle XIV (i una mica més tard en textos rossellonesos). L’infinitiu romanir tingué una vida bastant efímera, puix que alternà amb romandre en textos del XIV però després fou desplaçat per aquest.

Quant als verbs de la tercera B, ja ens hem referit més amunt al fet que en nord-oriental s’han mantingut dins de la tercera conjugació verbs que en català general han adoptat analògicament les formes de la quarta: p. ex. fugir i collir, pels antics fúger i cúller. El canvi conjugacional –i l’existència posterior dels geosinònims– es degué produir en català primitiu (potser en algun cas en llatí tardà) i, sens dubte, es veié afavorit per dos factors: per la tendència al tancament de les vocals precedides de consonant palatal, i per la tendència a associar a la quarta conjugació els verbs que tenien vocals altes en les formes rizotòniques del sistema de present: p. ex. cull, fuig, llig, etc. (cfr. 5.2.1).21

2.7 Els infinitius analògics vindre i tindre

Els verbs venir i tenir tenen unes fortes peculiaritats dins la conjugació catalana, puix que en unes formes adopten la vocal temàtica de la tercera conjugació (p. ex. tingué, tingués, etc.) però en d’altres la de la quarta conjugació (p. ex. tenir, tenim, etc.). La vinculació parcial d’aquests verbs a la tercera conjugació explica, sens dubte, l’aparició dels infinitius forts vindre i tindre, formats de manera regressiva a partir del futur i el condicional:

(25) a. vindré/vindria → (venir >>) vindre

b. tindré/tindria → (tenir >>) tindre

Aquestes formes analògiques són predominants en el nord-occidental i en el valencià, i no són totalment desconegudes en la resta del domini amb l’excepció del baleàric (Segarra, 1985: 135).

2.8 Conclusions

Els canvis conjugacionals ocorreguts des del llatí al català primitiu i des del català primitiu al modern estan condicionats per dos tipus de factors: d’una banda, per la major o menor productivitat i regularitat de cadascun dels models conjugacionals; de l’altra, per l’evolució fonètica regular i pels canvis analògics. La primera conjugació era la més productiva i regular en llatí i ha mantingut en català aquestes dues propietats, de manera que s’ha convertit en la conjugació catalana –i romànica– per excel·lència. La quarta, que en llatí era poc nombrosa, s’incrementà amb alguns verbs que procedien d’altres conjugacions (bàsicament de les conjugacions segona i tercera B) i ha mantingut una important vitalitat gràcies al submodel dels verbs incoatius.

La situació de les conjugacions segona i tercera resulta bastant més complexa. Totes dues conjugacions tendiren a igualar les formes del tema de present a causa de factors fonològics i morfològics, com ara la pèrdua de valor fonològic de la quantitat vocàlica i l’obertura d’un grau de les vocals breus (que igualà la vocal temàtica I de la tercera conjugació amb la vocal temàtica E de la segona: I i E > e) i la regularització analògica de l’accent en les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació. Aquesta igualació de les formes del tema de present provocà que també l’infinitiu tendís a igualar-se. En unes llengües romàniques (castellà i portuguès) s’imposà el model de la segona conjugació, on l’infinitiu tenia forma arizotònica i era congruent amb les conjugacions primera i quarta. En català i en la majoria de llengües romàniques, per contra, prevalgué el model rizotònic de la tercera conjugació, el model que comptava amb un major nombre de verbs. En català, així, aquesta conjugació no ha deixat d’incorporar nous verbs de la segona conjugació des d’època preliterària. Aquest fet es pot comprovar en el quadre de (26), on la cursiva assenyala que es tracta d’una forma analògica.

En alguns casos el canvi es produí en el català preliterari, en d’altres en el català de la fi de l’edat mitjana i en d’altres encara en el català modern. Producte d’aquest dilatat procés, els infinitius arizotònics de la segona conjugació han quedat reduïts en l’actualitat a uns quants verbs auxiliars o semiauxiliars (haver, voler, poder, saber, soler i valer).

1. Per exemple, la classificació de Varró, basada en la segona persona del present d’indicatiu.

2. Per exemple, la classificació Meyer-Lübke (1900: §§ 124-127).

3. Cfr. Ernout (1953: § 171) i Lloyd (1993: 160-161).

4. Com es pot constatar en aquests paradigmes, les vocals temàtiques llargues de totes les conjugacions excepte les de la tercera, i la vocal del subjuntiu en totes les conjugacions, es converteixen en breus en alguns contextos a causa de factors fonològics. Concretament, el fet que les vocals llargues s’abreugen quan formen hiat amb una altra vocal (p. ex. valēmus però valeō, dormīmus però dormiō) o quan la síl·laba conté una consonant o un grup de consonants diferents de s en la coda (p. ex. valēs però valet i valent).

5. També és productiva la classe de verbs incoatius inclosos en la conjugació de verbs amb vocal temàtica i. A aquesta classe de creació romànica ens referirem en el capítol sisè.

6. Tot i amb això, les formes fortes originàries s’han mantingut en romanès (amb l’excepció del romanès de Macedònia i Ístria) i en alguns dialectes llombards. De manera molt excepcional, d’altra banda, reapareixen formes fortes en diferents llengües romàniques en alguns verbs molt freqüents i d’una importància excepcional. El cas més estès és el de FACITIS (català antic faits, occità antic faitz o faites, castellà antic feches, engadinès fais); molta menys extensió tenen FACIMUS (francès antic faimes, engadinès fain), dĪCITIS (francès dites) i TRAHITIS (sols documentada en francès antic). Sobre aquest tema, vegeu Lausberg (1962: § 878) i Coromines (1971: 270-271).

7. Aquestes consonants, com s’ha indicat, es relaxaren i caigueren posteriorment. Generalment s’assumeix que la velar -ce experimentà un procés d’avançament i d’afebliment fins que confluí amb el derivat de -d- en el so fricatiu interdental [D], que apareix representat com a en textos primitius i com a a partir del XIII. Aquest procés seguiria, doncs, l’evolució següent: -ke > dZ > dz > D. Amb posterioritat, aquest so encara es relaxà més en posició d’obertura de síl·laba tònica i acabà perdent-se, tot i que en algun cas pogué canviar a [z] (cfr. Coromines, 1971: 210; Rasico, 1982: 135-144).