Del llatí al català (2ª Edició)
- -
- 100%
- +
13. La forma molre, per exemple, és documentada per Coromines (DECat, V: 737) a la ruralia mallorquina, al català nord-occidental i tot al llarg dels Pirineus fins a Cardós i Vall Ferrara i la resta de Pallars i la Ribagorça. Els verbs amb radical acabat -ND de (15) també es documenten sense d, d’acord amb la reducció general de nd en n (p. ex. MANDĀRE > manar), i en aquest cas s’assimilen als verbs del grup (e). En català antic, per exemple, trobem alternances entre pendre i penre, encara que el primer és més habitual: «E d’altra part veem que ell és estat així malvat home que ell no es volrà confessar ne penre algun sagramant de l’esgleia» (Decameró, I, p. 73). Les formes sense d, a més, es mantenen en rossellonès i en algun parlar occidental.
14. L’infinitiu mover que apareix, per exemple, en poesies de Llull, cal atribuir-lo, segurament, a occitanisme –o arcaïsme occitanitzant– justificat per les necessitats de la rima (cfr. Coromines, DECat, V: 823). El mateix caràcter occitanitzant deuen tenir les escasses documentacions de noser.
15. Malgrat aquesta vitalitat també es documenta a vegades el canvi analògic. Aquest canvi és bastant estès en el cas de valdre que Alcover i Moll (1929-32: II: 168) documenten, normalment en covariació amb valer, en diferents localitats valencianes i, més esporàdicament, en localitats d’altres dialectes. Molt més esporàdic és el canvi analògic en els altres dos verbs; fet i fet, les formes soldre i voldre es limiten a algunes localitats de la Ribagorça i de l’extrem occidental.
16. Tot i amb això, dialectalment també existeix la forma sabre (o sebre). Aquesta forma té un ús bastant general al català insular i, en menor mesura, a l’antic bisbat de Girona i no deu ser desconeguda a la franja extrema del català occidental (Coromines, DECat, VIII: 555-556).
17. No analitzarem ara les formes velars que molts dels infinitius que han mantingut les formes arizotòniques han assolit en diferents parlars (p. ex. sapiguer, volguer, etc.). A aquest tema ens referirem en analitzar la classe dels verbs velaritzats (cfr. § 4.6).
18. En aquest dialecte, aquest tipus d’infinitius no sols s’ha mantingut sinó que s’ha incrementat analògicament amb una sèrie de verbs de la quarta conjugació amb un radical acabat en consonant palatal: éixer, grúnyer, búller –pels generals eixir, grunyir, bullir.
19. La forma abreujada dir és la base del futur i el condicional en tota la Romània, independentment que l’infinitiu tingui forma reduïda o no (p. ex. decir però diré i diría en castellà). L’infinitiu far, d’altra banda, és la base del futur i el condicional en català, malgrat que l’infinitiu general és fer. La forma far apareix sovint en documents arcaics, però ja resulta del tot minoritària en obres com la Crònica de Jaume I (cfr. Bruguera 1991, I: 232-233).
20. Moll (1952: § 355) relaciona fer amb els infinitius febles del tipus ve(s)er, i considera que el verb FACERE degué adoptar una forma vulgar *FACĒRE d’acord amb el model de la segona conjugació. Des d’aquesta perspectiva, l’evolució completa d’aquest infinitiu seria la següent: *FACĒRE (> faser) > faer > fer. Com ha assenyalat Coromines (1971: 265-266), aquesta explicació planteja problemes. La forma faer, així, no es documenta en català medieval (a diferència del que passa amb infinitius del tipus ve(s)er) i l’evolució és desconeguda en altres llengües romàniques pròximes (com mostren els occitans far i faire, el francès faire, o l’italià fare).
21. Encara hi ha alguns verbs de la conjugació tercera A que han passat a la quarta conjugació malgrat no tenir formes amb iod en el sistema de present, com ara escopir (cl. excōnspuere).
3. EL TEMA DE PRESENT (I): AL·LOMORFIES EN LA CONSONANT FINAL DEL RADICAL
En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car leugerament creyen; e en lo temps de Xrist e dels apòstols se convenien miracles, car les gents no eren molt fundades en scriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som sdevenguts en temps que les gents àman rahons necessàries, car són fundades en grans sciències de phisolofia e de theologia; e per açò les gents que ab phisolopffia són cayguts en error contre la santa fe romana, cové conquerir ab rahons necessàries, e destruir a ells lurs falces oppinions ab rahons necessàries, les quals rahons sien per phisoloffia e per theologia (Llull, Meravelles, I, p. 133).
3.1 Variacions al·lomòrfiques
En el capítol anterior s’han delimitat les conjugacions verbals a partir de diferències relacionades amb la vocal temàtica i amb la posició de l’accent en les formes d’infinitiu. Aquestes són les propietats formals més evidents i generals. Cal tenir en compte, però, que les conjugacions, o almenys algunes subclasses verbals, també poden ser caracteritzades formalment a partir de determinades al·lomorfies més o menys particulars. Concretament, molts verbs de les conjugacions no primeres presenten en català medieval –i sovint en català modern– unes variacions al·lomòrfiques en el radical que, a causa de la recurrència, permeten establir diferents models verbals. Les variacions en el segment final del radical, per exemple, són un tret definitori d’una part ben significativa dels verbs de les conjugacions segona, tercera i incoativa: p. ex. veig, veu; dic, diu, patesc, pateix. De manera paral·lela, les variacions en la vocal del radical defineixen un petit grup de verbs de la quarta conjugació pura: p. ex. ix, eixim; cull, collim. En aquest capítol ens centrarem, bàsicament en les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical, i sols quan sigui necessari farem referència als canvis vocàlics. En el capítol 5, s’analitzaran les variacions de caràcter vocàlic.
3.1.1 Al·lomorfies i relacions implicatives
Com acabem d’assenyalar, les al·lomorfies que afecten la consonant final del radical segueixen sovint uns patrons recurrents que han tingut una importància cabdal en alguns dels canvis morfològics experimentats pel sistema verbal. El tema ens obliga inevitablement a plantejar-nos una pregunta bàsica en els estudis de morfologia històrica: quin grau d’irregularitat és capaç de mantenir-se en una determinada llengua? Dit amb unes altres paraules: per quina raó determinades variacions al·lomòrfiques presenten una forta estabilitat i s’han mantingut al llarg de la història del català i d’altres, per contra, s’han vist desplaçades per canvis analògics? Per escatir aquests temes, cal tenir en compte, d’antuvi, que determinats verbs qualificats com a «irregulars» per la gramàtica tradicional presenten un alt grau de regularitat en la distribució de les formes. Efectivament, les «irregularitats» formals i la tendència evident a evitar les al·lomorfies sovint es veu frenada pel fet que aquestes irregularitats tenen un caràcter recursiu i sistemàtic, i, més concretament, pel fet que estan organitzades a partir de relacions implicatives, segons les quals, la presència d’una determinada propietat morfològica en una forma s’associa amb l’aparició d’aquesta propietat en unes altres formes del paradigma.
Centrant-nos en el català medieval, molts verbs amb al·lomorfies en el tema de present establien una clara relació implicativa –i icònica– entre la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu. Aquesta relació, concretament, permetia obtenir les formes de subjuntiu afegint les desinències flexives a la primera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars. La relació implicativa establerta entre aquestes formes es pot observar fàcilment en els exemples següents:
(1) a. partesc → partesc + a
b. dic (/dig/) → dig + a
c. planc (/plang/) → plang + a
d. vull → vull + a
e. vaig → vaj + a
f. puix → puix + a
g. faç → faç + a
h. muir → muir + a
Una relació també important –tot i que no tan sistemàtica com l’anterior– s’estableix entre la tercera persona del present d’indicatiu i les formes del tema de present diferents de la primera persona del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Molt sovint aquestes darreres formes es poden obtenir afegint les desinències regulars a la tercera persona del present d’indicatiu –amb les modificacions formals exigides per les lleis fonètiques regulars:1
(2) a. plany → plany + s, plany + em, plany + ets (> eu), plany + en
b. vol → vol + s, vol + em, vol + ets (> eu), vol + en
c. pot → pot + s, pod + em, pod + ets (> eu), pod + en
d. mor → mor + s, mor + im, mor + its (> iu), mor + en
Un darrer tipus de relació es dóna, algunes vegades, entre les formes arizotòniques del tema de present; això és, entre la quarta i la cinquena persona del present d’indicatiu, d’una banda, i el gerundi i l’imperfet d’indicatiu, de l’altra. En aquest cas, però, la relació no és diagramàtica –o additiva– sinó substitutiva:
(3) a. cos + im, cos + its → cos + int, cos + ia
b. eix + im, eix + its → eix+ int, eix + ia
c. co + em, co + ets → co + ent, co + ïa
d. cobr + im, cobr + its → cobr + ia
e. an + em, an + ets → an + ant, an + ava
L’organització implicativa dels paradigmes flexius té una claríssima relació amb la hipòtesi desenvolupada per Bybee i Brewer (1980) i Bybee (1985), segons la qual els paradigmes morfològics posseeixen una o unes formes bàsiques amb un alt grau d’autonomia i d’independència lèxica a partir de les quals es deriva la resta de formes. Per delimitar el concepte d’autonomia, les dues lingüistes utilitzen tres criteris diferents. Les formes autònomes solen identificar-se amb categories no marcades (criteri morfosintàctic) i normalment tenen una alta freqüència d’ús (criteri distribucional). L’autonomia, finalment, es veu afavorida pel grau d’irregularitat formal (criteri morfofonològic), puix que les formes més irregulars, fins i tot si pertanyen a categories marcades, no poden ser derivades d’altres formes del paradigma i, consegüentment, compten amb una marcada autonomia. D’acord amb aquestes idees, molts verbs amb al·lomorfies en el radical s’organitzen en català medieval –i en alguns casos en català modern– a partir de dues formes bàsiques: la tercera persona del present d’indicatiu (la menys marcada del paradigma verbal i la que té una major freqüència d’ús) i la primera persona del present d’indicatiu (marcada respecte a l’anterior però també amb una altíssima freqüència d’ús). A aquest esquema bàsic, cal afegir-hi encara aquells casos en què les persones quarta i cinquena del present constituïen també les formes bàsiques de l’imperfet i el gerundi. Un verb com ara coure, per exemple, té les formes bàsiques coc, cou i coem (o coets), a partir de les quals s’obtenen, per addició o substitució de desinències, tota la resta de formes del paradigma.
3.1.2 Al·lomorfia i oposicions de persona
L’organització implicativa a partir de dues o tres formes bàsiques atorgava una clara estabilitat a les classes verbals amb variacions al·lomòrfiques. Hi ha, però, un segon factor relacionat amb la categoria de persona que també contribuí a l’estabilitat d’alguna d’aquestes al·lomorfies. En el capítol 7 s’analitzarà la formació dels marcadors de persona i la variació dialectal que caracteritza la primera persona del present d’indicatiu. Ara ens limitarem a apuntar que aquesta variació està íntimament relacionada amb l’evolució fonètica regular i, concretament, amb la caiguda de vocals àtones finals diferents de /a/. Centrant-nos en el tema que estem analitzant, és important constatar que, en les conjugacions diferents de la primera, l’actuació d’aquesta regla fonètica regular havia deixat sense cap desinència flexiva la primera i la tercera persona del present d’indicatiu, provocant l’homofonia entre aquestes dues persones en els verbs regulars:
(4) a. (PERDŌ >) perd vs. (PERDIT >) perd
b. (DORMIŌ >) dorm vs. (DORMIT >) dorm
Doncs bé, les al·lomorfies en el radical (o en l’extensió del radical) a què ens hem referit suara permetien establir una clara distinció entre totes dues persones:
(5) a. (DĪCŌ >) dic vs. (DĪCIT >) diu
b. (PLANGŌ >) planc vs. (PLANGIT >) plany
c. (*VOLEŌ >) vull vs. (*VOLET >) vol
d. (PATĒSCŌ >) patesc vs. (PATĒSCIT >) pateix
No cal insistir en el fet que la tendència a la uniformitat dels paradigmes es veia en aquests casos frenada per la necessitat de distingir la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.
3.2 L’origen fonètic de les al·lomorfies
Deixant de banda els aspectes teòrics de la variació al·lomòrfica, convé centrar-se en la justificació històrica d’aquesta variació. Per tal d’encarar aquest tema, cal diferenciar dos tipus de verbs: d’una banda, els verbs en què l’al·lomorfia estava provocada per l’efecte de la iod flexiva (la iod provinent de l’evolució de les vocals temàtiques llatines e i i en hiat); d’altra banda, els verbs amb formes velars etimològiques, això és, els verbs que tenien en llatí un radical acabat en consonant velar. En tots dos casos, l’origen del canvi té una motivació estrictament fonètica i respon a un procés de progressiva morfologització d’una variació motivada inicialment per l’evolució fonètica regular (cfr. § 1.3).
En els epígrafs que segueixen ens centrarem en les causes fonètiques que justifiquen les diverses variacions al·lomòrfiques existents en català medieval. Concretament, es distingiran els següents tipus de variacions: (a) les al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod en la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu de diversos verbs de les conjugacions segona, tercera B i, en menor mesura, quarta (§ 3.3); (b) les al·lomorfies que presenten en les mateixes categories morfosintàctiques alguns verbs de la tercera conjugació A i de la conjugació incoativa a causa de l’evolució de la consonant velar (§ 3.4); (c) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació resultants de l’evolució de les consonants -D- i -Ce (§ 3.5); (d) les al·lomorfies d’alguns verbs de la segona i la tercera conjugació amb consonant labial sonora (§ 3.6), i (e) les peculiaritats formals dels verbs haver, fer i anar (§ 3.7) i del verb ésser (§ 3.8).
3.3 Al·lomorfies provocades per l’efecte de la iod flexiva
3.3.1 La formació de la iod flexiva
Com ja s’ha indicat més amunt (cfr. § 2.1), els verbs llatins de les conjugacions tercera B i quarta presentaven un hiat entre la vocal temàtica i i la vocal de la desinència flexiva en la primera i la sisena persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:
(6) a. IIIB cap -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
b. IV: dorm -io, -iunt; -iam, -ias, -iat, -iamus, -iatis, -iant
La tendència, molt generalitzada, a evitar el hiat justifica que ja en època bastant primerenca la vocal i es convertís en semivocal palatal, això és, en el segment conegut entre els llatinistes i romanistes amb el nom hebreu de iod. Tot seguit, també adoptaren aquesta evolució els verbs de la segona conjugació que tenien igualment un hiat entre la vocal temàtica e i la vocal de la desinència en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:2
(7) II: val -eo; -eam, -eas, -eat, -eamus, -eatis, -eant
Totes tres classes de verbs presentaven una distribució semblant de la iod amb l’excepció de la sisena persona del present d’indicatiu, que tenia la semivocal en els verbs de les conjugacions tercera B i quarta però no en els de la segona. Aquesta diferència i la tendència a unificar les formes explica que la iod d’origen flexiu acabés perdent-se en la sisena persona del present d’indicatiu de les conjugacions tercera B i quarta.
L’aparició de la iod en unes determinades formes del tema de present però no en altres justifica una bona part de les al·lomorfies dels verbs de les conjugacions diferents de la primera: les formes que no tenien iod mantingueren el radical regular –amb les modificacions fonètiques regulars que pogués experimentar; les formes amb iod, per contra, es veieren sotmeses sovint a evolucions diferents per tal d’evitar les obertures complexes formades per la consonant final del radical i la iod flexiva. La modificació més general, i la que ara ens interessa, consistí en l’assibilació o la palatalització de la consonant final del radical: p. ex. DEBEŌ > deig.3
3.3.2 Processos de palatalització i d’assibilació en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu
A causa d’aquest canvi, els verbs amb un radical acabat en les consonants /k, b, d, l, n, s/ adoptaren un al·lomorf amb consonant palatal o sibilant en aquelles formes que tenien iod.4 Molts d’aquests al·lomorfs, tanmateix, foren substituïts per formes analògiques acabades en consonant velar en un procés que, en algun cas, ja s’inicia en el català preliterari. A aquest procés de velarització analògica ens referirem en el capítol següent. Ara, però, convé que ens centrem en les formes etimològiques producte de l’evolució fonètica regular.
En aquells casos en què el radical verbal acabava en una oclusiva velar sorda, el grup format per la consonant oclusiva i la semivocal palatal provocà el procés d’assibilació següent:
(8) -kj> kj > t∫ > ts > s5
Heus aquí la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu de dos verbs que experimentaren aquesta evolució:
(9) a. FACIO > faç, FACIAM > faça
b. PLACEŌ > plaç, PLACEAM > plaça
Una evolució fonètica diferent presenten els verbs amb radical acabat en b i en d. Aquestes consonants es realitzaven amb escassa tensió articulatòria, cosa que provocà la total assimilació a la iod en un procés d’elevació que es pot esquematitzar com segueix:
(10) a. -bj- > d:
b. -dj- > d:
Aquests resultats es poden constatar en les formes de (11), on tornem a exemplificar amb la primera persona del present d’indicatiu i de subjuntiu.
(11) a. DEBĒŌ > deig, DĒBEAM > deja
b. HABEŌ > haig (però he), HABEAM > haja
c. *VADEŌ > vaig, *VADEAM > vaja
d. VIDEŌ > veig, VIDEAM > veja
e. AUDIŌ > oig, AUDIAM > oja
f. *CADEAM > caja
Una evolució encara diferent presenta la iod precedida de les consonants l, n i s. En aquest cas la consonant absorbí totalment la semivocal palatalitzant-se:
(12) a. lj >
b. nj >
c. sj > ∫
Els verbs amb un radical acabat en l o en s es documenten en català medieval, i en català modern en algun cas, amb formes palatals:
(13) a. VALEŌ > vall, VALEAM > valla
b. *VOLEŌ > vull, VOLEAM > vulla
c. *POSSIŌ > puix, *POSSIAM > puixa
En els dos darrers casos, la iod, a més d’alterar la consonant precedent, provocà el tancament de la o breu originària, segurament després d’un procés de diftongació i de posterior monoftongació. El mateix procés es degué produir en els verbs que tenien un radical amb e breu i n final (tenir i venir).6 En aquest cas, tanmateix, no es documenten en el català literari les formes palatals fonèticament esperables de (14).
(14) a. VENIŌ > *viny, VENIAM > *vinya
b. TENEŌ > *tiny, TENIAM > *tinya
Aquestes formes palatals, que sí que es documenten en llengües com el portuguès (venho, tenho) i l’italià antic (vegno, tegno), foren substituïdes en època preliterària per formes velaritzades del tipus vinc/vinga i tinc/ tinga. Com es podrà comprovar en el capítol següent, aquests canvis analògics també afectaren, tot i que més tardanament, molts dels verbs analitzats en aquest epígraf.
3.4 Manteniment de la velar en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu
L’al·lomorfia també apareixia, per unes altres causes, en els verbs que provenien de la conjugació tercera A i tenien un radical acabat en consonant velar, i en els verbs incoatius. De manera general, es poden establir dos grups de verbs segons que la velar estigui precedida d’una vocal o bé de n o s:7
(15) a. VOCAL + VELAR: dīcere, dūcere, *tragere, *cocere, etc.
b. N + VELAR: plangere, stringere, attingere, fingere, etc.
c. S + VELAR: crēscere, *nāscere *conōscere, etc.
En aquests verbs, la justificació històrica de la variació tenia a veure amb el manteniment de la velar o amb les alteracions provocades pel tipus de context fònic en què apareixia. La consonant velar, així, es mantenia –com a sorda o sonora, segons el context fònic– quan el radical estava seguit d’una vocal no palatal; això és, en la primera persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu:
(16) a. DĪCŌ > dic, DĪCAM > diga, DĪCAS > digues…
b. PLANGŌ > planc, PLANGAM > planga, PLANGAS > plangues…
c. NASCŌ > nasc, NASCAM > nasca, NASCAS > nasques…
En els verbs en què la velar estava precedida d’una consonant, aquest grup consonàntic es palatalizava seguit d’una vocal palatal; és a dir, en totes les persones del present d’indicatiu excepte en la primera:
(17) a. PLANGIS > planys, PLANGIT > plany, PLANGIMUS > planyem, PLANGITIS > planyets, *PLANGENT > planyen
b. NASCIS > naixes, NASCIT > naix, NASCIMUS > naixem, NASCITIS > naixets, *NASCENT > naixen
Quant als verbs amb velar intervocàlica, aquesta consonant es vocalitzà o caigué d’acord amb les tendències fonètiques que s’analitzaran en l’epígraf següent.
3.5 evolució de les consonants -D- i -Ce,i
3.5.1 Verbs de les conjugacions segona i tercera
Com s’ha assenyalat més amunt (cfr. § 2.4), els segments llatins -D- i -Ce,i (a més de -TJ-) tingueren uns resultats idèntics en català. La consonant -Ce,i avançà el punt d’articulació i s’afeblí fins que confluí amb el derivat de -D- en el segment fricatiu i segurament interdental [
