Jo et donaré ales

M. Roser Algué Vendrells

Jo et donaré ales

1ª edició: agost 2020

© M. Roser Algué Vendrells

Disseny de la coberta: ImatChus

Terra Ignota Ediciones

c/ Bac de Roda, 63, Local 2

08005 – Barcelona

931.73.22.29 - 638.07.85.00

www.terraignotaediciones.com

ISBN: 978-84-122357-9-1

IBIC: BJ 2ADC

La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de l’autor.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

M. Roser Algué Vendrells

Jo et donaré ales

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

40

41

42

43

EPÍLEG

PRÒLEG

Mesos enrere vaig rebre una petició per fer el pròleg d’un llibre que una persona tenia intenció de publicar. El llibre substancialment consistia en una recopilació de cartes adreçades a un intern d’un centre penitenciari de Catalunya.

La lectura de les primeres cartes permetia albirar una especial sensibilitat de la persona que les escrivia, la senyora Roser. L’autora, una mestra que tot i les seves obligacions laborals i familiars, disposava de temps per dedicar desinteressadament a una persona privada de llibertat.

El llibre només recull els escrits que l’autora enviava a l’intern, i en tot moment són profundament respectuosos amb el seu interlocutor, alhora que introdueixen molt subtilment consells o reflexions que poden permetre a la persona privada de llibertat analitzar la seva conducta delictiva i la conveniència de modificar-la en un futur per redreçar la seva vida, però sempre amb un to afectuós i sense cap imposició dogmàtica, que possiblement no hagués tingut cap efecte.

El fil conductor que utilitza la Roser per arribar a l’ànima del Dani és la poesia, un cop ha descobert que és un dels temes que interessen al seu interlocutor, tot i la temença d’aquest sobre la impossibilitat de poder escriure en un futur cap poesia.

La Roser, que és una dona que destaca per la virtut de la perseverança, en primer lloc encoratja a Dani, perquè intenti fer alguna composició, més endavant l’anima a que la presenti en algun certament, i tota la correspondència que li adreça destil·la afecte, protecció i d’una manera subliminal procura allunyar-lo del món de la transgressió per integrar-lo en el món de la tolerància i de la comprensió. En els escrits de la Roser no hi ha cap retret, cap reprovació, cap exigència sobre la necessitat de modificar hàbits de conducta, només la conveniència de mirar al futur, ella ho sap bé perquè la seva edat i experiència superen amb escreix a les de Dani.

És important tenir ben present, que la missió que tenim encomanada com a serveis penitenciaris, és molt rellevant socialment i a la vegada molt transformadora. Es tracta de treballar per acompanyar els processos de reinserció de les persones internes, tot garantint la custòdia i la convivència, i amb absolut respecte als drets humans i a la dignitat de les persones. Sens dubte la rehabilitació i la reinserció és el nostre gran objectiu.

Aquest mandat ens empeny a tots als que treballem als Serveis Penitenciaris a facilitar als interns i a les internes totes aquelles eines que puguin ajudar a la seva reintegració a la societat de la que han estat separats.

Us puc assegurar que tots els que estem implicats en aquesta tasca ens esforcem en donar compliment a aquesta important missió, i per això, necessitem i és fonamental la complicitat i la col·laboració de la resta de la societat, persones anònimes i desinteressades com la Roser, i d’associacions, fundacions i entitats que sens dubte poden sumar per a fer més possible l’objectiu de la reinserció social .

Serveixi doncs aquest senzill pròleg per agrair personalment i en nom de tots els que treballem en els Serveis Penitenciaris de Catalunya a l’autora, Roser Algué, per la seva dedicació generosa i desinteressada en donar suport a un ciutadà anònim, així com a tots els que ens ajuden a fer més segura la nostra societat en comprometre’s en la valuosa tasca que suposa la reinserció social dels interns dels nostres centres penitenciaris.

Sens dubte, el que dona sentit a la nostra feina són les persones.

Moltes gràcies, Roser.

Amand Calderó i Montfort

Director general de Serveis Penitenciaris

Barcelona, 17 de novembre de 2017

Dedicat a totes les persones que, amb força de voluntat, lluiten per tirar endavant, malgrat els entrebancs amb què la vida els posa a prova…

INTRODUCCIÓ

Aquest llibre és un recull de cartes, d’un intercanvi epistolar, de fa una vintena d’anys, amb un noi d’un centre penitenciari del nostre país. Aquesta correspondència va durar uns dos anys i es va acabar quan, finalment, ell va recuperar la llibertat.

Jo coneixia una noia que feia les pràctiques de la seva carrera en un d’aquests centres i com que a mi m’agrada molt escriure i volia donar una utilitat a les meves paraules, vaig demanar-li si em podia posar en contacte amb algun reclús que tingués ganes d’intercanviar punts de vista amb algú de l’exterior. Així vaig començar a cartejar-me amb el Dani, un noi que també escrivia poesia, com jo. Encara que ell ho feia una mica com a teràpia.

Aquí hi trobareu només les meves cartes, sobre les quals jo podia decidir i penso que amb la seva lectura podreu intuir el procés anímic del Dani durant aquests darrers anys de manca de llibertat, però amb l’esperança de sortir al món lliure, com més aviat millor. Tos els noms (de persones i llocs) han estat canviats, per tal de mantenir el seu anonimat. I malgrat no era aquesta la meva intenció, veig que hi vaig deixar molts retalls de la meva vida. Suposo que va ser una mostra de confiança cap a ell.

Passats uns mesos vaig començar a anar-lo a visitar els caps de setmana. Parlàvem per un locutori (molt semblant a una cabina telefònica) i era una mica farragós, perquè feien dos torns de visita i hi havia de ser molt d’hora per fer cua, si volia entrar al primer torn de la tarda. A més, quan eres a dins se sentia molta cridòria i t’assabentaves de tot el què parlaven els dels locutoris dels costats i, és clar, també ens devien sentir a nosaltres…

Al cap d’un temps, la família, que tenien un vis a vis de tres hores cada mes, em van cedir la meitat del seu temps. Suposo que van pensar que era una bona influència per a ell i a mi em van fer un gran favor, perquè no havia d’esperar el torn, ja que et donaven una hora determinada i només que arribessis cinc minuts abans, ja n’hi havia pou. És curiós, perquè em sembla que al començament no els feia massa gràcia la nostra amistat…

L’estada a la presó del Dani no va ser seguida. Des de l’adolescència ell entrava i sortia en funció del seu comportament. Les cartes es corresponen als dos darrers anys de reclusió.

La Maria, de la qual parlo en algunes cartes, era l’encarregada dels tallers.

Espero que entengueu l’estil tan espontani d’aquest llibre, pel fet de ser un recull de cartes.

M. Roser Algué Vendrells

1

Cantabria, 24-07-96

Hola, Dani,

Em dic M. Roser i sóc mestra. Potser et preguntaràs el perquè d’aquesta carta. Mira, a mi m’agrada molt escriure; abans em decantava més per la poesia, però ara m’agrada més la prosa poètica, encara que de tant en tant, hi faig alguna incursió. Aleshores he pensat que la correspondència és també un estil literari, i si al mateix temps puc col·laborar a que se’t facin els dies més suportables, doncs millor que millor. O potser això és el que jo penso i el que faré serà donar-te la tabarra… També crec que tu pots aportar-me coses, perquè la teva manera de veure la vida, dins d’aquestes quatre parets, segur que és diferent de la meva.

I parlant del tema, ja suposo que no estàs aquí per haver guanyat una medalla al mèrit cívic… Però jo no sóc qui per jutjar-te, per això estan els experts. En canvi si que penso que puc entendre una mica, sense que sembli marisabidilla, com et deus sentir, al marge de tota altra consideració, perquè jo sóc una persona molt independent, que no m’agrada gens que m’organitzin la vida.

Bé, si tens interès en que t’escrigui sobre alguna cosa en especial, ja m’ho diràs. Ara, per exemple, estic passant una setmana en un parador de Cantàbria (perquè em fan un 25% de descompte com a mestre, no et pensis…). Ara mateix, des del meu balcó, veig un tall de lluna que, ben segur, es deu reflectir en les aigües d’un embassament que hi ha al fons de la vall, rodejat de muntanyes que, com gegants, destaquen en la negror de la nit. I dic que la lluna es deu reflectir, perquè, des d’aquí no ho veig, però si que m’ho puc imaginar. Un gran collaret de cuques de llum adornen el quadre nocturn. Són els fanals d’un càmping que, per cert, de dia s’hi deuen socarrimar, perquè no hi ha ni una ombra.

Penso passar-m’ho el millor possible i perquè tu també hi participis t’envio algunes postals i un detall del parador, perquè vegis que no estic farolejant. I com que quan escric a raig començo i no acabo, crec que per avui ja n’hi ha prou.

Espero noticies teves mentre, rep una afectuosa salutació.

M. Roser

P.D.: L’adreça al darrera

M. Roser

Apartat de correus 82

Esplugues de Llobregat 08950

2

Dijous, 25

Com que no puc tirar la carta fins demà, encara tinc temps d’escriure’t una mica més. Avui al matí, plovia a bots i barrals, i em pensava que no podria sortir enlloc. Però, de sobte, ha parat de ploure i ha aparegut un fantàstic Arc de Sant Martí sobre la vall. Si em surten bé les fotos que he fet, ja te n’enviaré alguna.

Finalment he pogut fer una bona volta per Cantàbria, encara que pel camí m’ha agafat un aiguat que no es veia gairebé res. I per acabar-ho d’adobar, he fet una maniobra no gaire correcta i un cotxe que venia una mica més ràpid del que calia, m’ha envestit de ple. El vidre de darrera trencat, la porta mig penjant… en fi, un drama. Sort que gràcies a Déu ningú no ha pres mal!

Ara que, “no hay mal que por bien no venga”, que diu el refrany popular, perquè avui he pogut comprovar que la gent pot ser molt solidària. Pensa que la senyora de la casa que hi havia al davant, m’ha fet una til·la perquè ha dit que estava molt nerviosa, jo, no ella, he, he… El senyor m’ha ajudat a fer “el parte” i amb un filferro m’ha subjectat la porta…

Després, quan he anat a dinar i han vist que duia el vidre trencat, els amos del restaurant m’han dit: –“No se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje”. I a mi gairebé m’ha fet vergonya veure el pare, la mare i la filla intentant arreglar el desperfecte, proveïts d’un rotllo de plàstic, zel i estisores. Però m’ha anat d’allò més bé, perquè al tornar he hagut de circular altre cop sota la pluja.

Mentre hi hagi gent com aquesta, estem salvats!

Adéu.

3

Dimecres, 7 d’agost de 1996 - Esplugues

Amic Dani,

Primer de tot gràcies per preocupar-te pel meu petit incident, que no va ser més que això, però les conseqüències de l’ensurt m’han durat més d’una setmana. És que jo sóc una persona molt nerviosa i quan tinc algun entrebanc m’agafen molts mals de cap. El més divertit és anar de vacances i després necessitar uns dies per refer-te’n! Bé, encara em queda tot el mes d’agost… La meva feina, encara que hi ha qui pensa el contrari, es força dura i estàs sempre en tensió, almenys jo, que m’implico molt en les coses.

No et facis gaires il·lusions d’aprendre coses pel fet d’escriure’t amb una señorita, que per cert els nens i nenes em diuen de tu i Roser, perquè jo sóc una mestra de poques teories i molta pràctica. Pensa que porto quinze anys a la mateixa escola i l’elogi més agradable que m’han fet els pares i mares no és que els nens aprenguin moltes “mates” o gramàtica… El que em diuen és que encomano sensibilitat als nens i per a mi, això, és molt agradable. I ja que tu a la teva carta et vas tirar floretes ara ho faré jo. Saps que hi ha una dita catalana que diu: “Val més caure en gràcia que ser graciós”? Doncs jo acostumo a caure en gràcia a la gent i en general m’estimen. I jo no faig res d’especial, fins i tot la família em diuen que tinc força mal caràcter…Però fora de casa, procuro ser agradable amb tothom i ja se sap, que a on hi ha molta confiança… Penso que la convivència amb les persones és difícil i si volem que sigui bona és a base de cuidar els petits detalls, les petites coses de cada dia, perquè per desgràcia, de coses importants no ens en passen gaires. I estic d’acord amb tu que ens falta comunicar-nos i conèixer més a les persones i el RESPECTE als altres, amb majúscula, penso que és, o hauria de ser, la base de qualsevol tipus de relació. Jo, de vegades, quan sento que es parla tant de la tolerància, de la solidaritat… Sempre dic que no s’hi trenquin el cap, que dient que hem de respectar els altres ja ho diem tot, perquè si ho fem, segur que acceptarem a tothom tal com és. Una altra cosa que es diu molt, és que tots som iguals. I un be negre! Jo a la classe tinc un rètol ben gran que diu: “Tots som diferents però tots mereixem el mateix respecte, perquè tots som persones!” I que vingui l’eixerit que em porti dues persones que siguin iguals (i vull dir d’aspecte o de manera de ser).Ah, i ningú és més que ningú.

També admiro molt a les persones que fan coses pels altres desinteressadament, potser perquè, de vegades, penses que també podries fer coses, però et falta una mica d’empenta… A mi també se’m dóna força bé filosofar, de vegades massa i tot, perquè potser en aquest món que ens toca viure, cal que toquem de peus a terra si no ens volem donar més d’un mastegot!

M’alegra que tinguis a prop alguna persona en la que puguis confiar, de vegades ens cal que algú ens allargui la mà i ens faci costat. Dius que treballes en un taller artístic, què hi fas exactament? Suposo que deu ser una bona manera d’ajudar-te a passar el temps.

Penso que estàs de sort de tenir intimitat pel fet d’estar en una cel·la individual. Per a mi, és basic tenir un lloc on poder estar sola amb els teus pensaments. Per cert, tu dius que ets una persona solitària però comunicativa, doncs a mi em passa una mica el mateix, els companys de l’escola em diuen que sóc una mica pastoreta, perquè sempre vaig sola per aquests mons de Déu i jo dic que sóc un esser en vies d’extinció… En canvi, també m’enrotllo amb tothom. Tinc molts coneguts, però pocs amics.

Si que es una pena haver d’aconseguir les coses tot raspallant la gent, amb enxufismes, o com diem vulgarment a base de baixar-te els pantalons! Però pensa que això passa en qualsevol societat humana, gran o petita (per desgràcia). Crec que és important mantenir-te en l’actitud que tu vegis més correcte, encara que, de vegades, et porti complicacions. I això si, no perdre mai el sentit del humor. No hi ha res més gratificant que saber riure’s d’un mateix. Diuen que la ironia es l’ humor dels intel·ligents…

No et preocupis pel fet que jo escrigui en català i tu en castellà, farem un bon intercanvi cultural, i de faltes, més val no parlar-ne. Pensa que jo he fet tots el meus estudis en castellà i he hagut d’aprendre el català de gran. Ara a l’escola ho faig tot en català, però no vegis com estan els diccionaris de tant fer-los servir. Moltes vegades els meus alumnes em diuen: –“Roser, vols dir que això s’escriu així?” I jo els hi dic: –”Doncs com que la Roser no és perfecta i no n’estic segura, mirarem el diccionari!” I al final faig faltes en català i en castellà, per això et deia que no te’n fiessis massa.

T’envio algunes fotos, i com pots veure, cap de monuments, totes de natura, perquè ja deus estar tip de veure parets… Jo no sóc massa aficionada a la fotografia i de vegades ni agafo la màquina, perquè si no em surten bé, m’enfado amb mi mateixa. Però de tant en tant, sona la flauta per casualitat i me’n surt alguna de bonica, però segur que no les puc enviar al premi Pulitzer.

Em dius que et pregunti coses, no et preocupis que tinc moltes coses que m’agradaria saber, però no te les vull etzibar el primer dia. Potser després et penediries d’haver-m’ho dit!

Veig que tens por de les males interpretacions que pugui fer, si deixes que s’escapi algun que altre sentiment… No et preocupis en absolut per això. De la teva carta se’n desprèn que ets una persona sensible i això és un valor que avui dia sembla que no estigui de moda, però per a mi és molt important.

I parlant de moda… el dia que necessiti algun modelet ja sé a qui recorre!

Gràcies pel detallet del dibuix i la dedicatòria. Ah! L’article que hi ha al darrera no té desperdicio.

Bé, jo no acostumo a fer les cartes tan llargues, però també depèn molt del moment i no em molesta que les teves ho siguin.

En una cosa no estic d’acord, en que totes les coses bones duren poc. Una bona amistat por durar molt.

Una salutació ben afectuosa i fins aviat.

M. Roser

P.D.: Et prometo que intentaré escriure’t les cartes més ben presentades. Es que jo, quan escric, acostumo a fer primer un esborrany i després ho passo a net, però amb les cartes em sembla que perden espontaneïtat…

Adéu.

4

Esplugues de Ll. 28-08-96

Hola, Dani,

Quin ocellet t’ha dit que a mi m’agrada que em facin poemes? No és que me n’hagin fet molts, però sempre m’ha fet molta il·lusió. Fins i tot la gent de vegades s’ha quedat estranyada, perquè tinc un medalló d’aquells que acostumen a portar una foto, i quan l’obres… Jo hi porto un trosset d’un poema que em va fer l’avi d’una nena, perquè li havia llegit poemes seus per la radio.

El poema del medalló diu:

La nit s’esdevé ressò de poema

una fada broda, paraules i mots…

(Veig que he encetat un tema que ja te’n parlaré un altre dia). De veritat que em va agradar molt el què em dius. Inspirar coses agradables sempre és bonic. Gràcies per la delicadesa.

Vigila per això, Dani, (no em pugis tant amunt,) perquè si un dia em deixes caure, em clavaré un mastegot, que quedaré com una fulla seca a la tardor, a la sortida d’ una escola!

Dius que t’agradaria viure en un entorn, el més natural possible… Jo crec que encara en queden, perquè la gent cada dia té més consciència de tenir cura de la natura i això és bo.

Què és això de associació rural amb paleto? Jo, com tu, també sóc de poble, però encara més. Vaig néixer a prop de Manresa i he fet un petit itinerari per diferents pobles petits. És que el meu pare també era mestre, ara ja està jubilat, i abans els desplaçaven força. Tant ell com la meva mare són fills de pagès, tots dos d’una masia solitària. Jo recordo tots els estius, fins que vaig ser ben grandeta, que anava de vacances a casa dels meus avis materns i fèiem una vida d’allò més primitiva, però molt divertida, com que érem petits, no ens adonàvem de les incomoditats. Per això, ara m’agrada tant aquesta moda del turisme rural. La 1ª o 2ª setmana de juliol sempre em perdo per alguna d’aquestes cases isolades per recuperar una mica l’equilibri, tant a nivell físic com psicològic o espiritual. Jo en dic “carregar les piles de la sensibilitat”. Intento fer una setmana de tranquil·litat i una setmana de turisme.

I ja se m’acaben les vacances! D’una part penso: –“Quin pal”! Però també tinc una mica de ganes de tornar a agafar el ritme habitual i sobretot de veure el nens i nenes, que aquest any ja serà el tercer any que els tindré. Em sembla que els adoptaré! Durant el curs faig una vida completament diferent d’ara, que tot ho faig amb més tranquil·litat. Però quan em poso en acció ja no paro en tot l’any. Em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades!

Veig que també estàs molt ocupat i penso que és bo per a tu, perquè t’ajuda a tirar endavant, però jo és que em passo molt. Quan vaig començar a estudiar i treballar perquè a casa meva érem pobrets i alegrets, jo era molt tímida, després de viure tant de temps en llocs petits, i em va impactar el baixar a viure a prop de Barcelona. Fitxat bé que he dit tímida, no paleta, perquè en moltes coses tenia molta més cultura que la gent de ciutat!

Quan vaig acabar la carrera, durant molts anys, la meva feina va ser, pràcticament, l’eix al voltant del qual girava la meva vida. Fins que va arribar un moment, quan ja m’havia adaptat completament al treball (que em va costar força) i m’hi trobava d’allò més bé, que vaig començar a pensar que potser podia fer d’altres coses, que m’ajudessin a desconnectar una mica del món laboral, que tot i agradar-me molt la meva feina, moltes vegades m’angoixa, més pels companys que no pas pel nens, que són espontanis i naturals com la vida mateixa! Ai l’espontaneïtat! És una forma de ser que a mi m’ha donat moltes satisfaccions, però també més d’un disgust.

Ara em ve a la memòria una cançó del Serrat que a mi m’agrada molt i diu: “Nascuda contra corrent, desafiant les gelades i plantant-li cara al vent”… Ho diu referint-se a una rosa que floreix a l’ hivern, fora de temps… Jo em sento força identificada amb aquesta lletra.

Veig que tu, Dani, ets optimista i positiu en el fons; jo també ho sóc. Penso que mai ens hem de donar per vençuts, perquè per més que ensopeguem amb els entrebancs que la vida ens ha deixat al mig del pas mentre fem camí, sempre podem veure, si ens hi esforcem, una llumeta que ens farà de far i ens ajudarà a arribar a bon port, per molt forta que sigui la turbinada o per molt negra que sigui la nit. Segur, segur que, com dius, encara et queden moltes coses importants per fer…

Encara que suposo que la gent no us ho posa massa fàcil, per aquesta mania que tenim de jutjar els altres. Hi ha una frase molt maca dels antics indis americans sobre aquest tema. La frase diu: “Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins”. (Parlant de lluna, avui hi ha lluna plena, però la tapen els núvols).

Sovint penso també que no ens hem de donar mai per vençuts, tot i que hi ha coses que es fa difícil que puguem canviar i aleshores recordo aquell proverbi xinès: “Si una cosa té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes”? De vegades ens hem d’adaptar a les circumstàncies. Això m’ho va fer pensar un capítol d’una sèrie que fan a TV i que es diu: Doctor en Alaska. La gent viu en un lloc on més de la meitat de l’any estan voltats de neu, amb els inconvenients que això comporta, i en canvi, quan a la tardor cauen les primers nevades fan una gran festa i es desitgen bon hivern!