Jo et donaré ales

5

16-09-96

Hola, Dani,

Primer de tot, gràcies pels teus bons desitjos i pel poema. M’alegro que, malgrat tot, comencis cada dia amb l’esforç de superar-te i amb un somriure als llavis. Jo, aquests dies estic una mica feta pols pel fet d’haver de desmuntar una classe, organitzar-ne un altre, fer reunions per preparar el curs, discutir amb alguna companya de les que creuen que ho saben tot i sempre volen imposar el seu criteri… I com que a mi m’encanten les frases que algú ha dit en algun moment de lucidesa mental i de tant en tant en trobo en algun llibre, aquí hi posaria aquella que diu: –“La persona veritablement gran és aquella que no vol dominar als altres ni esser dominada per ningú”!

De fet, Dani, després de llegir la teva carta, gairebé em fa vergonya queixar-me dels meus petits problemes. Déu n’hi do del paper que t’ha tocat fer en aquest immens teatre en el que tots hi prenem part, però amb papers molt diferents. I el teu és dels que, si el saps superar, es mereix un Oscar. Admiro el teu coratge d’haver-te sabut sobreposar a tantes coses desafortunades. Ara, però, intenta anar fent passos endavant, per petits que siguin.

Pensa, però, que els que estem fora de vegades també som una mica presoners de les obligacions que ens han creat o ens hem buscat nosaltres mateixos. I, parlant d’assignatures pendents… Doncs bé, que també son un grupet però, compte, les assignatures pendents no són necessariament obligatòries. Jo la de formar una família ni l’ he suspès ni l’ he aprovat, és que no m’hi he presentat des de fa molt de temps, a aquestes oposicions. Per circumstàncies de la vida, no trobes la persona adequada i arriba un moment que pesa molt més en la balança de les prioritats, la independència que t’has anat construint. Jo ja vaig dir-te que durant molts anys el meu treball ha estat l’eix de la meva vida. És clar que jo tinc la sort que m’agrada el que faig i a més em proporciona moltes compensacions. De vegades, alguna companya em diu: –“És que tens els nens molt enganxats a tu…” Però és que a mi m’és imprescindible l’estimació dels meus alumnes, perquè sinó si que em sentiria frustrada. Per sort, els nens, com que no tenen malícia (encara, perquè jo sempre els tinc petits, entre 6 i 9 anys), si tu t’hi dediques plenament, t’estimen molt i et compensen de moltes altres coses. Si que penso, en canvi, que la vida deu ser molt dura per a les persones que no troben alternativa o les busquen equivocades. Però si tens una família, una vida interior que t’omple, il·lusió per fer coses, amics que t’ajuden… Doncs jo, la veritat, és que no em queixo pas.(bé, alguna vegada, sí.)

Un dia, però, vaig decidir que a més de la feina havia de fer més coses, era com unes ganes de sortir d’un llarg anonimat. Aleshores vaig conèixer gent del món de la poesia i …Per què no? (De fet, quan anava al cole, ja escrivia poemes) I ja tenim la Roser intentant enfilar versos… I, és clar, els amics, la família… Em van dir que ho feia força bé i em vaig anar animant, però aquí no acaba la cosa; a moltes emissores de ràdio local fan programes poètics i jo, a més d’anar a tertúlies poètiques, recitals de poesia i presentacions de llibres, també els escoltava. Per cert, que alguns eren força dolents… I com que aquí, a Esplugues, també hi ha una emissora, la Roser es va presentar a la radio, disposada a barallar-se amb el micròfon, encara que fos a cops de poema! La veritat és que la gent més propera a mi, no es creia que fos capaç de fer-ho, perquè ja vaig dir-te que jo abans era molt tímida. Però va ser un repte que em vaig posar a mi mateixa, perquè jo em veia amb cor de fer-ho molt millor que alguns que escoltava.( és que no tinc àvia) I m’hi vaig llençar de ple. Si una cosa no em veig amb capacitat de fer-la bé, no la faig. Durant cinc anys vaig fer un programa setmanal, entrevistant cada setmana un poeta, que a més recitava poemes seus, o també cantautors, alguns tan coneguts com en Raimon o la Mª del Mar Bonet. Realment penso que ho feia força bé, perquè a la radio estaven encantats i a més els convidats que tenia, sempre en quedaven molt contents dels meus programes. Vaig conèixer molta gent del món de la poesia i la literatura en general, alguns molt importants i d’altres no tant, és que amb un convidat per setmana hi havia d’haver de tot. Ah! I tot m’ho feia jo: em buscava els personatges, em llegia la seva obra, em feia el guió ( adaptat al convidat) i presentava el programa. L’únic que no feia era de tècnic, perquè fins i tot em buscava les cançons que intercalava de tant en tant. I sinó trobava el disc que agradava al convidat, com que tinc molt de morro, li deia si era tan amable de portar-lo i tos contents. Vaig començar amb mitja hora, però de seguida se’m va quedar curta i em van donar una hora. I tot això per amor a l’art, sense cobrar ni un duro. No et pots arribar a imaginar, però com ho vaig passar de malament els primers dies. Tenia uns mals de cap terribles de la tensió nerviosa, fins i tot recordo que una companya em deia: –“Vols dir que et compensa l’esforç que has de fer?” Jo pensava que sí, i la prova és que, com que els programes em sortien bé, vaig anar perdent la por i al final ja m’hi trobava com a casa. Fins i tot vaig arribar a fer una tertúlia amb quatre poetes a la televisió local i em va sortir molt bé, però no em va agradar, perquè era un estudi molt petit i hi feia una calor espantosa i la tècnica era bastant cutrilla. A més, davant d’una càmera t’has de controlar, sobre tot jo que sóc molt gesticuladora…

Després vaig estar malalta durant força temps i mentre estava de baixa seguia fent el programa, perquè em servia de distracció. Però quan vaig tornar a treballar no em veia amb cor de mantenir el nivell que havia aconseguit i ho vaig deixar. A la radio els va saber molt de greu, però van entendre les meves raons. D’això deu fer uns dos anys. Ara, de tant en tant, faig algun programa especial: per Sant Jordi, per Nadal. I com que no paraven de dir-me que hi tornés, jo els vaig dir que si acceptaven que fes un programa mensual el faria, sinó no. Així, jo no perdria el contacte amb aquest món i tampoc em sentiria angoixada. Si ara, quan comencin la nova programació m’ho tornen a proposar, ho faré, però sinó em diuen res, no em sabrà pas greu.

I tornem a la meva poesia. (Això semblen unes memòries, gairebé!).Vaig seguir escrivint coses, però jo no estava gaire convençuda, més que res, perquè no trobava que en tingués la necessitat i de vegades, el fet de voler quadrar algun poema em neguitejava si no trobava les paraules adequades. Com que vaig conèixer a una crítica literària ( de l’obra de Salvador Espriu), un dia que va llegir els meus poemes, em va dir: –“Penso que tenen sensibilitat, que són bonics, però et falta tècnica”. I em va aconsellar que escrivís prosa. Ella deia que de molts dels meus poemes, en podria fer una història. Tenia molta raó i de fet, vaig aparcar la poesia. A mi escriure prosa m’agrada molt més, perquè em relaxa molt el poder fer-ho a raig, (a saco), sense preocupar-me de la forma. Ara, els poemes que tinc fets, els he deixat tal i com estaven. En vaig fer un petit recull, però ara no en tinc còpies. Si tens curiositat per llegir-los, ja te’ls enviaré. Segueixo però, sent una gran defensora de la poesia. Pensa que amb els nens i nenes la treballo molt i els agrada força, sobretot fer auques. N ’hem fet pels bombers, pels castellers de Vilafranca, pels meteoròlegs de TV3… El que faig moltes vegades és fer poemes per els nens, per treballar-los a classe, més que els de la gent famosa. Els fa molta il·lusió i alguns ja intenten fer els seus pinitos.

T’envio les fotocòpies d’un llibre (que ja està esgotat) que em van deixar llegir i en part em va fer decidir a deixar de fer poemes, per allò que t’he dit abans d’haver de forçar les coses, però penso que a tu et pot animar a seguir-ne escrivint. A part d’això es un llibre molt agradable de llegir per la seva sensibilitat. Tu dius Dani que, a quina persona una mica sensible no li agrada la poesia? El problema és que no se’n troben gaires de persones així. I a més jo penso que ser poeta és més que res, una actitud davant la vida, facis o no poemes. Seria bo que poguessis publicar els teus, però pensa que el món literari és molt tancat, però podries presentar-te a algun concurs. Sempre és, en cas de que el guanyis o quedis finalista, una de les portes que se’t poden obrir cap a la publicació, o que tinguis uns bons padrins…

Jo no acostumo a regalar llibres, a no ser que hi trobi alguna cosa especial, perquè penso que el gust per la lectura és molt personal. Ara, si n’hi ha algun que t’interessi, amb molt de gust te l’enviaré.

Aquest punt de llibre, és del castell de Púbol on hi havien viscut molt de temps el Dalí i la Gala. Ja t’explicaré aquesta sortida la propera carta.

A veure, Dani, jo no tinc pas cap interès especial en ser anònima i si només et poso el nom és perquè vaig veure que és el que feien les noies que van venir a fer pràctiques i es cartegen amb companys teus. És per allò de: –“A donde fueres, haz lo que vieres”.

Una abraçada ben afectuosa de

M. Roser Algué Vendrells

Veus, ja tinc nom i cognoms!

6

Esplugues 08-10-96

Amic Dani, m’alegro molt que intentis mirar endavant amb optimisme i si t’ajuden les meves cartes, doncs n’estic molt satisfeta. Com sempre, gràcies per les teves boniques paraules i els teus bons desitjos, no sé si m’ho mereixo, però m’agrada molt com tu ho expresses. Pensa que les teves cartes a mi també m’alegren el dia i quan estic una mica depre les rellegeixo.

Encara que de portes enfora sembla que tot siguin flors i violes, no sempre és així. Tots tenim moments baixos que hem d’intentar superar, de vegades donant la tabarra als amics o, per què no? Fent-nos un tip de plorar i després et sents molt millor. Pensa que jo he superat un càncer, però ara, gràcies a Déu, ja estic bé. De totes maneres, jo no sóc una persona gaire forta físicament, però si psíquicament, bé, això és el que em diuen.

Aquesta vegada he trigat una mica més a contestar-te perquè he anat molt atabalada. Els començament de curs se’m fan molt pesats, fins que torno a agafar el ritme normal, pensa que jo al setembre em poso les piles i ja no les deixo fins al juny. A l’escola em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades. De totes maneres, si vols comprar-me uns quants nens, jo els venc a bon preu. Saps què passa? Que jo porto tres anys amb els mateixos (2n, 3r i 4t) i és com si fossin adoptats. Jo tinc la paciència d’un Sant, però de vegades t’atabalen tant, que acabes amb els nervis destrossats. Deu ser l’edat…? I això que m’estimen molt, perquè sinó! Però hi ha amors que maten.

Estic d’acord amb tu (canviant de tema) quan dius, referint-te als teus poemes, que el més important no és publicar-los, sinó la satisfacció que sents quan escrius. És clar que també és agradable quan reps una petita compensació. Jo aquest any n’he tingut un parell. L’onze de setembre ja et vaig dir que vaig anar a un poblet de l’Empordà que es diu La Pera, a una casa de turisme rural. Com que ja els coneixia, els vaig portar un escrit per penjar al menjador i un poema per un nen que tenen, de pocs mesos. I van estar tant contents que no em van voler cobrar l’estada. També vaig fer un elogi de la mel per un senyor del poble que en recol·lecta i em va dir que li havia agradat tant, que l’ensenyava a tothom que anava a comprar i que l’estava emmarcant per penjar-lo.

Aquest cap de setmana no, l’anterior, també vaig anar, en aquest cas a l’altra punta de Catalunya, a l’ Urgell, a fer relax i turisme per compensar l’estrès d’aquests dies. Vaig visitar pobles molt bonics, com Guimerà, Verdú, Ciutadilla… M’agrada anar coneixent llocs nous. A més jo, quan surto per aquests mons de Déu, procuro relacionar-me amb la gent del país i aprendre coses noves. Per exemple, a Verdú vaig ficar el nas a un taller de ceràmica i el senyor em va explicar moltes coses de la seva feina, després, com ara es l’època de collir el raïm, vaig anar a una cooperativa a veure com feien el vi… A la gent els hi agrada que t’interessis per les seves coses. A mi no em diuen que soc de can fanga, ni que sóc camaca, com diuen als de Barcelona quan van al camp.

En un d’aquests poblets, hi havia un rellotge de sol que deia: –“Jo sense sol i tu sense fe no valem res”. I vaig trobar que tenia molta raó, era una frase molt encertada. I no em refereixo només a la fe religiosa, sinó a la fe en els amics, en un mateix o en qualsevol cosa sempre positiva, és clar. I sobre tot penso, com deia el metge Ramon i Cajal, que la voluntat és de les coses més importants de l’esser humà, és el motor que ens fa intentar sempre superar tots el reptes que se’ns presentin.

Deus pensar que em passo la vida voltant, doncs no, ben al contrari, perquè jo visc amb els meus pares que ja són molt grans i els caps de setmana acostumo a passar-los a casa. Quan surto, aprofito que la meva germana es queda i se’n cuida, però això no passa gaire sovint, perquè ella surt amb la família gairebé sempre. Aquests dies ha estat pura casualitat. Ara em tocarà, segurament, quedar-me a casa totes les setmanes durant força temps. Això no vol dir que no surti el dissabte o el diumenge, però només el matí o a la tarda. Per acabar-ho d’arrodonir, el dilluns, va ser el meu sant i vaig anar a sopar amb uns amics.

Segurament, el mes que ve, tornaré a fer el programa de ràdio (un cop al mes). No crec que des d’aquí es pugui escoltar, perquè les emissores de freqüència modulada agafen la franja de terreny, segons on està encarada l’antena, que en aquest cas, és la comarca del Baix Llobregat. De totes maneres, ho pots intentar. És al 87.6 de la FM i es diu Radio Estudi.

Jo, normalment, no recito poemes, sinó que faig entrevistes a poetes o persones amb una sensibilitat especial. Alguna vegada ho he intentat, però no ho faig gaire bé, sempre dic que els llegeixo, però recitar-los, és molt diferent. Si que tinc molts programes gravats i ja et faré arribar algunes cintes, encara que n’hi ha que tècnicament no tenen gaire qualitat, però donem una mica de temps perquè he de fer les còpies.

Suposo que el llibre que em vas comentar és aquest que t’envio, ja m’ho diràs. Dius que hi ha paraules catalanes que no entens. Ja procuraré mirar si et trobo un diccionari. De vegades, les editorials ens en proporcionen a l’escola.

T’he parlat al començament de dues petites compensacions als meus poemes i només te n’he explicat una. Resulta que vaig fer un poema i el vaig donar a un músic que canta en un grup d’havaneres perquè se’l mirés. Com que li va agradar, li va posar música i me la va gravar en una cinta. Es una havanera molt bonica, però no està massa ben cantada. Suposo que quan la cantin tot el grup (perquè em va dir que l’incorporarien al seu repertori) sonarà millor. Però com que jo tinc un amic que canta molt bé, li faré cantar i gravar. Quan soni millor ja te l’enviaré. A mi em va fer molta il·lusió, és el millor regal que em podien fer.

Bé, Dani, com vols que m’enfadi perquè em preguntis l’edat que tinc? Jo mai me l’he amagada, fins i tot la dic als nens, que això els obsessiona molt. Quan vaig començar a escriure’t sabia que eres més jove que jo, però no l’edat exacte que tenies. I la veritat és que com tothom em diu que ni físicament, ni per la meva manera de ser no aparento els que tinc, de vegades, fins i tot me n’oblido. Jo dic que he fet les meves bodes d’or amb la vida. Doncs si, tinc 50 anys i aquest mes en faré 51. No pensis en cap moment que t’he volgut enredar. La veritat és que no vaig pensar-hi fins que tu m’ho vas dir. (Per mi no és cap problema, perquè penso que l’amistat no té edat… Si ho és per tu, ho entendré, sóc conscient de que ja sóc una mica carroza.

Amb el més sincer afecte,

M. Roser

7

Esplugues 3 de l’11 del 16

Hola, Dani!

Estic molt contenta de ser un petit granet de sorra, que forma part de tot allò que t’ajuda a viure la vida amb més optimisme, o si més no, amb més coratge. Tot i que en la teva última carta em pintes un quadre una mica negre de tot el que t’envolta, però tu no abaixis mai la guàrdia. Com va dir algú: –“La major victòria és la de vèncer-se un mateix”.

Dani, més que un trozo inmenso de cielo, si de cas, un cachito esmirriado de cielo. De totes maneres, gràcies per les teves boniques paraules. I m’alegra que t’hagi agradat el llibre (de res).

Aquesta vegada escric més ràpid, aprofitant el pont, que trobo que m’ha permès fer moltes coses. Fins i tot, vaig anar a fer la castanyada, cosa que feia molts anys i moltes llunes, que no havia fet. Va ser una escapadeta per celebrar la festa amb la meva germana, que estava a la muntanya; Una escapada curteta, marxar el divendres al vespre i tornar ahir a la tarda, però molt ben aprofitada. El dissabte al matí, com que feia un dia fantàstic, vaig fer una llarga passejada per la muntanya. Es veia tot el Pirineu, des del Puigmal al Canigó. Avui al matí, com que el temps seguia estant de festa major, he anat a la platja del Garraf. De tant en tant, m’agrada veure el mar perquè et dóna una gran sensació de pau. Total que entre el sol de muntanya i el del mar, he tornat a agafar una mica de color d’estiu. Jo, abans, sortia molt amb la meva germana, però ara, des que la meva mare està bastant feta pols, se m’ha acabat la festa, però no em queixo si em deixen sortir a pasturar, de tant en tant.

Llegint el comentari que dius que et va fer el psicòleg, penso exactament igual que tu. El temps no es pot recuperar (i ho dic per pròpia experiència). El que si pots tenir noves il·lusions i nous projectes. Jo penso que, encara que el passat el portem sempre de motxilla, ens ha de servir no pas per tenir llàstima de nosaltres mateixos, sinó per tenir-lo com a referència i no tornar a caure en els mateixos errors en el futur. I sobre tot intentar omplir aquest futur de coses positives i oblidar rancors, que com molt bé dius tu, només ens fan mal.

Jo també em faig moltes preguntes, Dani, i no les sé pas contestar sempre. Penso que conèixer-se un mateix és molt difícil, encara que en això tu tens una lleugera avantatge: pots dedicar-hi més temps.

Veig que tens un nou amic amb el qual sintonitzes molt bé i me n’alegro molt. Ja em faig el càrrec que enmig de tanta incomprensió és molt d’agrair tenir algú amb qui intercanviar pensaments i plans de futur… És el teu company d’habitació?

Ja veig que segueixes fent totes les activitats que pots i penso que això és bo, si et serveix a nivell personal, encara que no tingui una compensació material adequada. Dius que ara, si un vol, pot fer coses que abans eren impensables, i parles de rehabilitació… Jo hi he pensat moltes vegades en això i la veritat és que no ho veig gens clar. Crec que hi ha gent que no pot conviure amb la resta de la societat i n’ha d’estar apartada, però crec que deu ser una minoria. Per altra banda, tampoc crec massa que la presó rehabiliti ningú. Si que crec en la rehabilitació, tant a dins com a fora, si un té la voluntat de fer-ho, com dius tu, a títol personal o individual. I també és possible que algú surti pitjor del que era quan va entrar-hi… M’has deixat una mica esparverada quan dius que, possiblement, el 75% seguirà fent malifetes!

Em dius que estaves preocupat per la Maria… Bé, jo penso que, com amic, és molt normal que ho estiguis, perquè la situació és bastant fosca. Crec, per això, que també depèn de si ella viu sola o comparteix la seva vida amb algú, que en aquest cas no seria tant arriscat. De vegades, les persones volen ser solidaries, amb tota la bona voluntat, però poden ser una mica ingènues o innocents. De totes maneres, espero que l’ experiència hagi estat positiva, perquè també voldrà dir que la gent pot canviar.

M’encanta que t’hagi agradat el llibre Cartes a un jove poeta. A mi és un dels llibres que més m’ha influenciat, per això te’l vaig enviar, perquè vaig pensar que la seva lectura et podria ajudar.

Suposo, Dani, que quan siguis famós no t’oblidaràs dels aprenents de poeta! És broma. És important que intentis contactar amb gent del món de les editorials. No et vull desanimar, però has de tenir en compte que no és fàcil. Jo no sé si l’editorial Planeta publica poesia, de tota manera, per provar-ho, no hi perds res. Jo també vaig enviar un conte infantil a una editorial, però no em faig pas il·lusions, però sé que n’hi ha de petites que editen únicament poesia, ja miraré de buscar alguna adreça. Tinc ganes de presumir d’amics que publiquen llibres… Jo, de moment, em conformo amb l’havanera.

Per cert que aquest més començo de nou el programa de ràdio,(és com una addicció saludable) la 3a. o la 4ta. setmana. Ja l’estic preparant. Vaig enviar dos cassets a la teva germana. Els vaig triar una mica a ull. Un és de la 1a. època i té dos programes de mitja hora. Un dels poetes a mi m’agrada molt, l’altra no tant, però així pots veure diferents personalitats i estils. L’altra cinta es de l’últim any que vaig fer el programa i per això dura una hora. Més que pel poeta que entrevisto, l’he triat perquè mig programa està dedicat a un poeta cubà, Jose Ángel Buesa que fa uns poemes meravellosos. Hi ha un altre poeta cubà, José Martín, que també és molt bo. Les gravacions tenen petites errades però és que els mitjans tècnics d’aquestes emissores d’estar per casa, no són tampoc els de Catalunya Ràdio, posem per cas… Potser algun dia podré presentar els teus poemes!

I canviant de tema, avui mentre passejava, pensava que ara estem a la tardor, que és l’estació de l’any que a mi més m’afecta, potser perquè és la estació dels nostàlgics. Penso que té un encant especial, els colors de la natura que són fantàstics i les postes de sol! Avui mateix hi havia un cel amb tonalitats blaves i roses, que era una meravella. A mi em recorden el to dels colors que feia servir quan anava al cole i que ara ja no se’n fan d’iguals. Un dia et vaig preguntar si les cel·les eren interiors o veieu un trosset de cel, perquè si fos així també podries gaudir d’aquest espectacle de la natura. T’envio un parell de coses inspirades per alguna tardor… O per algun dia de pluja especialment melancòlic.

Em complau molt que la relació amb la teva família sigui tant bona. Penso que, malgrat la teva poc afortunada situació, el poder comptar amb el recolzament de la gent que estimes, ha de ser molt gratificant per a tu. També entenc que pels teus pares, deu ser una situació força incòmoda.

I jo t’imagino jugant amb la nena! Segur que acabes fent de cavallet i passejant-la per l’habitació. Suposo que tres hores al mes, no donen per gaire, però tot està en treure’n el màxim de profit.

Dius que quan els crius són així te’ls menjaries i desprès et penedeixes de no haver-ho fet… Doncs no hi havia pensat, però ja m’agradaria que algú se n’hagués menjat algun dels que tinc! Has vist que sàdica? Jo hi faig broma, però quan tens algun nen a la classe que t’obliga a fer “un pols”, a veure qui pot més, i és clar, li has de demostrar que encara pots més tu, és molt dur (i pensa que són de 9 i 10 anys). Jo no sóc una persona gens autoritària, però hi ha unes normes mínimes que s’han de seguir, sinó seria impossible fer classe. Tinc sort que m’agrada molt la feina que faig, perquè sinó, no l’aguantaria. Pensa que has de mantenir un equilibri entre la confiança, l’afecte i la fermesa que és molt difícil d’aconseguir amb els nens i nenes d’avui dia. I de vegades has de fer de guardia civil, com dic jo, i em sento molt malament. Això si, m’estimen molt, encara que els castigui de vegades. Pensa que aquests els he tingut 3 anys i encara voldrien continuar l’any que ve. De vegades m’estimaria més que no m’estimessin tant i em fessin enfadar menys. Ara que, com tu dius, en rebo moltes gratificacions i a mi em cau la baba, amb els “meus nens”.