Jo et donaré ales

8

Esplugues de Ll. 26-11-96

Hola, Dani,

No et pregunto com estàs perquè t’he trobat una mica alicaído. I a sobre, jo fent brometes! Ja sé que no tens gaires motius per veure la vida de color de rosa, però pensa que l’esperança és l’última cosa que s’ha de perdre. M’alegra saber que el desànim és només exterior i que segueixes mantenint la força de voluntat per seguir tirant endavant. És bo ser conscient de les perspectives que un té a la vida, però no per auto compadir-se, sinó per lluitar i aferrar-se a qualsevol cosa que ens ajudi a veure i a fer més suportable el futur. Potser t’hauré de renyar com als nens! “L’últim cartutx”? ni parlar-ne, ara no pots enfonsar-te i com dius, tornar a perdre el tren… Pensa en tots els esforços que has fet per sortir d’una situació negativa i en el que has aconseguit. Si, ja sé que t’has trobat amb molta gent que t’ha fet la traveta, però segur que si busques la bondat de les persones, en trobaràs en moltes.

Aquests dies he vist dos programes a la tele que m’han fet pensar en allò que em vas dir, que quan sortissis t’agradaria viure a la muntanya. L’un era sobre la vida d’un home que vivia sol, en ple Pirineu i segons ell, era la persona més feliç del món, sense presses, sense enveges, sense necessitats supèrflues… I l’altre era un rodamón, que anava de muntanya en muntanya amb ala delta i caminant, convivint amb els pastors, dormint moltes vegades sota les estrelles…

La pregunta que et volia fer és: –Què és el que fa que una persona intel·ligent i sensible, es fiqui en un món de conseqüències tan negatives? És per no veure’s amb cor d’afrontar els problemes, per deixar-se portar pels altres, per falta d’ideals o de valors, per curiositat…? Si et sembla que pregunto massa no et vegis obligat a explicar-m’ho. Si ho faig és perquè m’agradaria entendre com comencen aquestes coses. A més aquest any, a l’escola, comencen una campanya de prevenció a la drogoaddicció, és clar que amb els petits no fem servir en cap moment la paraula droga, però si que intentem reafirmar la personalitat dels nens i nenes, fent que siguin capaços de defensar el seus punts de vista davant dels altres i no es deixin manipular. Per això em seria molt útil saber quines actituds infantils poden ser un senyal de possibles problemes. Una mica per allò de “eduqueu els infants i no caldrà castigar els homes”.Sóc conscient que no tot es deu poder detectar a l’escola i que també deu dependre de l’entorn on es vegin obligats a viure de grans.

Em preguntes com em va el fred… Doncs mira, m’he passat una setmana amb la veu feta pols. Et vaig dir que m’agradava molt la tardor, però hi ha una cosa que no m’agrada i és que cada any per aquest temps, la meva veu canvia de color com les fulles. Per cert, que ja he tornat a començar el programa de ràdio i menys mal que encara tenia la veu bé. Ara el faré cada tercer dimarts del mes i es diu “Amb ulls de poeta”. Li he posat aquest títol perquè penso que tots hauríem d’anar així per la vida. Si observem les persones, les coses, les situacions… Rebem molta informació que enriqueix la nostra sensibilitat i, de passada, en podrem encomanar als altres, que en aquest món tan materialista en el que vivim, bona falta li fa. I no em puc estar de dir aquella frase tan bonica que diu: –“Saber mirar, és saber estimar”.

Aquest mes he tingut per convidat un músic especialitzat en cançó sud-americana, que també forma part d’un grup d’havaneres i és qui em va musicar la meva. El desembre canviaré totalment d’estil. Ve una presentadora de TV· que canta cançons de bressol (nanas). Per ser Nadal serà un programa més entranyable.

Saps, l’altre dia, jugant amb els nens, vaig tenir un petit accident laboral i ara porto un dit de la mà esquerra enguixat. No me’l vaig trencar, em vaig arrencar els lligaments. Sort que és la mà esquerra que sinó…

T’estic buscant adreces, ja te les enviaré perquè no he tingut temps d’informar-me bé. L’altre dia però, vaig recordar que jo conec una senyora que té molta influència en una d’aquestes editorials petites i que últimament sembla que treballa bastant. Vaig parlar amb ella i em va dir que fessis un petit recull dels teus poemes, que tingués una mica de lligam, una coherència (com un petit llibre) i que me l’enviessis a mi. Jo li passaré a ella que intentarà fer el que pugui. És que si ho envia a l’editorial directament, em va dir ella, li seria més difícil seguir-li la pista”. Pensa que molta gent es paga de la seva butxaca els llibres que els editen. De totes maneres Dani, encara que jo pensi que és meravellós que persegueixis aquesta il·lusió (i aquí un poeta melodramàtic diria, com si es tractés d’un ocell fugisser) i crec que has de fer el possible per aconseguir-la, perquè el camí es fa caminant, també et diria que no t’obsessionis. Jo ja et vaig dir que el món de les editorials és molt tancat i de vegades és difícil obrir portes. I amb això no et vull desanimar, al contrari, però si vull evitar que t’enduguis algun desengany, si hi confies massa. Així, si tens sort, l’ alegria serà molt més gran. Per cert, que la senyora de la qual t’he parlat, participa en un programa de ràdio dedicat a la literatura en general, prosa i poesia. I per cert, recita força malament. Però és una persona entesa en la matèria, és professora d’universitat… Participa en un programa que potser podries sintonitzar. El fan el dissabte de 4 a 5 al 89.8 de la freqüència modulada. Tu t’atreviries a recitar o llegir els teus poemes? T’ho dic perquè hi hauria la possibilitat de que poguessis fer-ho per telèfon per aquesta emissora (no sé, però si això t’és possible). I parlant de telèfons, si necessites comunicar-te amb mi per alguna cosa o et ve de gust trucar-me, jo et dons el meu. És el 371 52 99. Jo no sé a quines hores podeu trucar, però per poder-me trobar a casa, la millor hora és de 8 a 8’30 del matí, pels voltants de les 2 (vaig a dinar a casa) i a la tarda, normalment a partir de la 7, 7’30.

De totes maneres, si no tinc cap entrebanc, penso venir a veure’t el dia 6 que és festa i m’anirà bé perquè no trobaré caravana de tornada. Espero que no t’enduguis un ensurt…

Bé Dani, me’n vaig a preparar la motxilla perquè demà anem d’excursió a Montserrat amb els nens i nenes, i suposo que tornaré feta pols, sobretot la veu. Però que hi farem, són coses de la feina.

Com sempre rep tot el meu afecte i una abraçada.

M. Roser

P.D.: T’envio una revista de poesia perquè et vagis il·lusionant. Si t’és útil te la puc aconseguir. He subratllat el nom de les persones que conec de la revista.

9

Esplugues de Ll. 15-12-96

Amic Dani:

He rebut la teva carta (que per cert, em va fer gràcia, perquè ja me l’havies enviada abans que vingués a veure’t, però te la contestaré un altre dia que tingui una mica més de calma i tranquil·litat).

És que aquesta setmana han operat el meu pare de cataractes. L’operació va anar bé, però l’ anestesia li va fer una reacció molt forta i quan es va despertar es va posar molt violent, volia pegar a les infermeres i a tothom que se li acostava i el van haver de lligar al llit, perquè no el podien controlar i com que es volia destapar l’ull… Va trigar 10 o 12 hores a tornar a la normalitat. Ahir ja estava bé, però aquest matí, tot de cop, li ha començat a agafar un tremolor, i hem hagut de cridar el metge d’urgències ; ens ha dit que era una infecció d’orina perquè el van sondar. Aquest vespre ja li tornaven a agafar els tremolors, però ja no m’he espantat, li he donat el medicament i ara està tranquil. T’explico tot aquest rotllo perquè vegis que avui no tinc pas el cap per filosofies…

A més, demà tinc assaig de teatre amb els meus alumnes, el dimarts programa de ràdio i el dimecres la representació del teatre pels pares i d’altres grups d’alumnes. O sigui que estic estressada, histèrica i no sé quants adjectius més! Sort que divendres ja començo les vacances, perquè sinó acabaria caçant mosques…

No sé si entendràs la lletra i es que t’estic escrivint asseguda al sofà mirant la tele, esperant que li torni a tocar la medicina al pare, abans d’anar-me’n a dormir. Són les tres de la matinada.

L’altre dia em va fer molta il·lusió conèixer-te, em vas semblar tant excel·lent persona en vivo y en directo, com ja m’havies semblat per carta.

I ara et comentaré una cosa. El primer dia que vaig tornar a l’escola, els vaig dir als nens i nenes que havia anat a veure un amic a la presó, i no saps com els va interessar el tema. Van estar més d’una hora entre les preguntes i el comentaris que feien. Fins i tot (santa innocència) va dir un nen: –“Per què no l’anem a veure tots plegats?”

Doncs ja ho veus, em declaro culpable d’haver-te utilitzat descaradament per fer una profitosa classe d’ètica. El resultat el pots veure amb aquesta felicitació, en la que hi van posar tota la seva il·lusió i bona voluntat. Em sembla que em recordaran pel molt que els he machacat tots els temes referents a la sensibilitat i als sentiments en general.

Bé, Dani, m’agradaria molt poder-te felicitar el Nadal personalment, però com que no és possible… Tal vegada és gairebé una ironia, perquè potser per vosaltres és un dia més trist que els altres, però per bons desitjos que no quedi.

Fins aviat i mentre, ja saps que tens tot el meu afecte.

Una abraçada,

M. Roser

P.D.: Perdona el meu egoisme, perquè m’he passat tota l’estona parlant dels meus problemes…

10

Esplugues de LL. 29-12-96

Hola, Dani.

Suposo que hauràs rebut, ara sí, la meva felicitació i la dels nens. Tinc tres cartes per contestar-te i em sembla que començaré per l’última. Espero que aquests dies el fred no t’impedeixi sortir al pati i no et vegis obligat a respirar l’aire contaminat dels productes de Tabacalera Española. Si més no, de tant en tant, et vesteixes d’esquimal i surts a fer un tomb pel pati, per oxigenar-te, amb l’airet tant sà que ve de la muntanya…

Bé ja he entregat els teus reculls de poemes. Ara toca esperar a veure que passa. De veritat, que em faria feliç que tinguessis sort i pogués donar-te la bona notícia però, si no és així… L’esperança és l’últim que s’ha de perdre! No sé si vas escoltar el programa del dissabte. La veritat és que jo no havia de parlar, doncs hi anava com espectadora, però a la convidada li va venir un atac de tos i com que els hi va quedar un petit espai lliure, em van fer sortir per antena. Em van agafar desprevinguda del tot, perquè no m’havien ni posat micro. Un dels assistents em va passar ràpidament el seu, però no sé si es va notar. És possible que algun dia hi vagi de convidada. Si ho sé amb temps, ja t’ho faré saber. És que de vegades t’avisen amb dos o tres dies d’antelació.

Avui, a l’ anar a contestar la carta, m’he adonat que a dins del sobre hi havia unes paraules de felicitació dels teus pares i germana. Felicita’ls també l’Any Nou de part meva i els pots donar el meu telèfon, per si alguna vegada els puc ser d’utilitat en alguna cosa. Ah! I un petonet a la nena.

Tornant al tema de l’altre dia, el poeta que tenia com a convidat, jo ja el coneixia, perquè ja havia vingut al meu programa. Al final em va regalar el llibre de poemes que acaba de treure. La veritat és que tinc dos llibres seus anteriors i m’agraden més que l’últim. Com que ell és psicòleg ha volgut fer una poesia massa transcendent i alguns poemes són ben poc entenedors, perquè també el vocabulari és molt poc usual. El dia que el torni a veure li preguntaré quin dels dos programes li ha agradat més. Bé, no li plantejaré així, sinó que l’interrogaré més sutilment.

En la penúltima carta em comentaves, i em demanes la meva opinió de la vaga de l’altre dia. Mira, jo aquesta vegada, vaig votar que no a la vaga, però la vaig fer perquè va sortir per majoria.

I no perquè pensés que era justa o injusta, sinó perquè no teníem gaire informació i es va fer una mica com els borregos. Toca fer vaga, doncs a fer-ne. A mi això em sona a manipulació dels sindicats i com que em rebenta que em manipulin… Amb els anys que fa que sóc funcionaria, n’he fetes moltes de vagues, però sempre que he votat sí, és perquè desprès d’estar ben informada les he considerat justes, i també sempre que he vist que se’ns milloraria alguna cosa. I en aquest cas no es donava cap de les dues circumstàncies: ni la informació, ni la possibilitat de cap millora. La raó que van donar alguns companys, va ser que la feien perquè la política econòmica d’aquest govern no era bona, per a mi no era vàlida, perquè la de l’anterior també era nefasta i no per això estaven de vaga continua.

Deixem-nos de política… Continuo. Ja et vaig dir que al tornar a casa el dia que vaig venir, em va arreplegar un xàfec d’aigua que no es veia ni la carretera, sort que tothom anava amb precaució! I parlant de cotxes, jo tinc un Citroen AX, com pots veure, un cotxe petitet, però que a mi em va força bé. I l’altre dia em va passar una anècdota molt divertida. Era un dia al vespre, quan tornava a casa, sortint de la feina. Hi havia una manifestació, no sé perquè, i això va fer que es produís un embús de cotxes, que era massa. Imagina’t, al vespre amb quatre cues impressionants de cotxes, amb una música de clàxons (com si es tractés de conductors desesperats que creuen que premen un botó s’esvairà el seu malson) de campionat, amb guàrdies de tràfic amb les seves “motorasses” per allà al mig i… Quan se’m posa el semàfor verd per tombar, per fi, cap al carrer de casa meva, el cotxe diu que no. I ja em veus allà, al mig del merder, amb perdó i sense atabalar-me gens ni mica. El guàrdia em mira i jo li dic: –“Ho sento, però no s’engega”, i ell em mira i diu: –“Ara no la puc ajudar”. El pobre estava força més atabalat que jo. I jo allà dins del cotxe, tan tranquil·la, pensant: –“Doncs ja em solucionareu el problema”. Aleshores va venir un altre guàrdia i em va empènyer el cotxe fins a sobre la vorera. Bé! Ja no feia nosa. Com que a prop hi ha un taller, vaig anar-hi i em diu el noi: –“T’has quedat sense gasolina”, “Què? Si no m’havia passat mai!” –la Roser tota esverada… Total, que em deixa un bidó i ja em veus cap a la gasolinera més propera, que per sort, no quedava molt lluny: “Ara et posaran la multa”, em va dir el noi. “Això ja ho veurem –vaig contestar-li–. Posaré cara de pena”.

I, efectivament, poso la gasolina al cotxe i arranca al moment. Aleshores, el guàrdia, que ja no estava tan atrafegat, va venir cap allà; anava en plan de guasa i li vaig seguir la corrent. Em va dir: –“¿Qué le pasaba al trastito?”, i li vaig ensenyar el bidó. I ell que va i em diu: –“Pues ahora tendré que multarle, venga, papeles”. Jo, que em petava de riure per dins, vaig contestar-li: –“No lo dirá en serio, ¿verdad? ¡Mire que tengo dos abuelos a mi cuidado y voy mal de dinero!”. Se’m mira i em diu: –“¡Morena, no se me excuse con los abuelos!” Jo li dic: –“Es que también tengo un amigo policia”, “Esta excusa tampoco me vale”, anava insistint ell. Però com que jo ja veia que m’estava prenent el pel, vaig continuar: –“¡Y además, no he hecho ninguna imprudencia!” I em contesta ell: –“¡Cómo que no! ¡Me ha parado el tráfico sin ningún motivo!”. I al final em diu: –“Venga mujer, váyase tranquila pero no olvide que hay una aguja que señala la gasolina”. I sense multa, és clar!

Vaig arribar a casa rient tota sola. La veritat és que me’n vaig donar una mica de vergonya perquè no m’havia passat mai i menys en una situació tan inoportuna. Segurament el guàrdia va pensar que el mal moment que vaig passar, ja era com una multa.

I després d’aquesta espècie de pel·lícula d’un estil força surrealista, tornem a les coses serioses.

Em preguntes quina opinió em va merèixer tot això el dia que vaig venir… Una mica depriment si, la veritat. Em va cridar la atenció que la majoria de visitants eren, o semblaven, de condició social bastant precària, gitanos, gent amb aspecte de marginats…

Potser algú veient aquest ambient, podria pensar que la classe mitja i la classe alta són tots un model de civisme, cosa que ja sabem que no es veritat! També em va sorprendre una mica les “cabines” de comunicació. A totes les presons són així? Em pensava que es feia en sales grans, amb vigilància, però sense el vidre, en taules individuals. Potser és la influència de les pelis americanes…

Estic contenta d’haver-te causat una bona impressió, perquè no sóc cap cosa de l’altre món, com se sol dir. Això sí, sóc molt espontània i en general caic bé a la gent, perquè procuro ser agradable en el tracte, i això tothom ho agraeix. Com t’he dit abans a mi també em va fer il·lusió posar-te cara i comprovar que, com ja m’havia imaginat, ets, peti a qui peti, un bon noi. En la carta anterior ja t’he explicat l’experiència positiva que va ser comentar-ho amb els nens i nenes, que t’asseguro que et van fer la felicitació amb uns bons desitjos molt sincers.

Tens raó quan dius que és molt difícil conscienciar les criatures, perquè arribin a entendre el que és bo i el que és dolent, perquè a la societat veuen constantment fortes contradiccions. Jo penso que l’important és educar-los de manera que tinguin uns valors i unes prioritats que els ajudin a formar una personalitat forta, al marge de qualsevol influència negativa que els pugui venir de l’exterior. Hi ha unes quantes coses que, encara que ens diguin que tot és relatiu, són inamovibles i vàlides per a tothom, que són els valors que jo et deia abans. Valors morals i ètics que són vàlids (dins de la cultura occidental) per a qualsevol persona, sigui de la creença que sigui. I jo penso que són innats al esser humà, el que passa és que de vegades estan camuflats, però si reafirmem la personalitat dels nens i nenes, segur que tard o d’hora surten a la superfície, potser en el moment que més ho necessitin i els puguin servir d’ajut. Jo penso que l’esser humà és bo per naturalesa i que són les circumstàncies les que, de vegades, emmascaren aquests sentiments. Si busques la bondat en les persones, segur que la trobaràs (l’excepció sempre confirma la regla).

El que jo pretenia una mica al parlar de tot això a la classe era canviar l’opinió que té molta gent, sobre les persones que estan a les presons. Què sol ser, presidiari = mala persona. Jo els vaig explicar que a la vida tots cometem errors. El que passa és que n’hi ha que són castigats per la justícia i n’hi ha que no. I que a les presons, igual que a fora, hi ha bones persones i d’altres que no ho són tan. I que si un comet algun error, pot rectificar i no per això se li ha de penjar l’etiqueta de dolent. Tots van fer moltes preguntes força adients al tema i molts comentaris, alguns bastant crítics. Recordo que un nen va dir: –“Si els tanquen a la presó alguna cosa mal feta deuen haver fet”. I jo li vaig dir: –”Tu no t’equivoques mai? No trenques mai cap norma? En cada moment fas el que has de fer?…” Va reconèixer que ell també cometia errors. I aleshores els vaig fer veure que encara que fossin petits, de vegades feien coses que, mantenint les distàncies, eren tan negatives com les de molts adults empresonats. Per exemple burlar-se d’algun company que té algun defecte o que no és tan hàbil com els altres en qualsevol cosa, acusar a un company o deixar que se’l castigui sense motiu… Jo penso que Déu ni do el que van entendre, perquè, es clar, aquí no acaba tot, els vaig dir que qui ha estat a la presó té dos càstigs, la manca de llibertat, primer, i la marginació per part de la societat, després, que moltes vegades l’obliguen a tornar a caure en els mateixos errors d’abans.

Bé, jo vaig aportant el meu granet de sorra dintre de les meves possibilitats i espero que alguna cosa en quedi perquè, sinó, tanco la paradeta i em dedico a plantar enciams!

T’he de dir que he llegit varies vegades la teva carta plena de confidències (T’agraeixo la confiança que em demostres). Ja veig que les noies t’han causat força problemes. Ja t’explicaré algun dia els que jo he tingut amb els nois, que no són pas de tanta envergadura. Dius que no te compadezca. No ho faré si tu no ho fas. En quant a jutjar-te, ja et vaig dir des d’un bon començament que jo no sóc qui per fer-ho, perquè tots cometem errors i penso que es poden jutjar els fets, però no les persones, perquè que hauria fet jo en algunes situacions adverses? Ves a saber! Potser per això penso (i la gent em diu que estic sonada), que si un dia em toca de fer de jurat popular, no donaré cap excusa, perquè crec que seria bastant objectiva.

En una cosa no estic pas d’acord amb tu, quan dius: –“Si fuera una persona inteligente…” Jo diria que no té res a veure la intel·ligència amb el teu problema (ex problema). Si em diguessis per falta de seguretat, per deixar-me portar, per falta de criteris propis… Però una persona que no és intel·ligent, no surt del munt d’entrebancs que tu has tingut, ni planta cara a la vida com ho fas tu. A més estàs fent un treball constant d’introspecció i autoconeixement, que no tothom es capaç de fer. Podries ser un bon filòsof o un bon psicòleg! I no te’n riguis! Que si no ho cregués, no ho diria.

Bé, ja està bé de floretes, no fos cas que t’hi acostumessis.

D’aquí a poquet sonaran les campanes de fi d’Any, jo em menjaré els raïms tota sola mirant la tele. Ni quan podia sortir més, és una nit que sempre m’ha agradat quedar-me a casa. I aquest any, amb aquest fred que fa! Per cert, que demà volia anar cap a Banyoles a passar un parell de dies a una casa de pagès, però no sé que faré perquè jo no tinc cadenes i si les carreteres estan glaçades, malament rai. Al matí trucaré a tràfic i segons el que em diguin marxaré o no.

Com vam quedar no et diré a partir d’ara, els dies que pugui venir a veure’t, perquè sempre pot sorgir algun impediment, el que sí et puc dir que serà sempre en diumenge, quan treballi.

Bé, Dani, com sempre rep tot el meu afecte i comença l’Any Nou amb optimisme.

Una forta abraçada.

M. Rosser.

P.D.: Acabo de rellegir- me la carta i jolin, he passat de les coses més transcendentals, a les més planeres, com si fos una olla barrejada. Espero que no et costi de digerir. Et prometo no donar-te cap més pallissa com aquesta carta. Adéu. T’envio una revista i uns quants sobres per si et fan falta.

11

Esplugues 06-01-97

Hola, Dani,

Com estàs? No sé si havies fet la carta als reis, però com que t’has portat bé i jo soc “la Reina Maga”, de la família, doncs també hi ha hagut alguna coseta per a tu. Espero que aquests dies de tant de fred et faci servei. I ara no em diguis: –“No ho havies d’haver fet!”. És un petit detall i prou. I no em negaràs que la bufanda és guay!

Per fi vaig anar dos dies a la casa de pagès de la foto i em va fer molta il·lusió, perquè vaig conèixer l’eurodiputat José M. Mendiluce, que a mi em cau molt bé, perquè durant la guerra de Bòsnia era una de les poques persones que sabia el que es deia. Estava allà acabant un llibre. Potser quan el publiqui, per l’abril, li podré fer una entrevista.