- -
- 100%
- +
Per tant, si la cort havia deixat Toledo a principis del 1526 i al 1528 era a Montsó, al 1529 tampoc no podia romandre a la ciutat castellana, perquè és de tothom conegut que, en acabar-se l’assemblea de Montsó, la cort es va desplaçar cap a Saragossa, on es va prorrogar tan sols per als aragonesos,54 i d’aquí vers Catalunya, on l’Emperador les havia novament convocat a Barcelona.55 Per En Jon Arrieta, «els territoris aragonesos foren al 1529 amfitrions destacats del monarca, a qui tingueren ocasió de plantejar els assumptes que consideraven més preocupants a les corts respectives», raó per la qual l’aparell administratiu regi, «novament, es trobava concentrat a Barcelona disposat a cobrir una nova etapa en la dimensió imperial».56 I de conformitat amb la María del Carmen Mazarío, que segueix molt de prop els llocs on es troba l’emperadriu Isabel i, per consegüent, on hi ha també el seu marit i la cort, en acabar-se les Corts de «Madrid» del 1528, ens confirma que, «volent l’Emperador reunir-les als seus regnes d’Aragó, partí de Madrid, amb prou feines acabades les d’aquesta vila. Foren reunides a Montsó al mes de juny, on l’Emperador mateix exposà la seva política internacional».57
Sent això obvi i universalment sabut, ara trobem un altre paràgraf que explicita que la radicació de les Corts a «Toledo» aquell any de 1528 no pot respondre a cap badada, sinó a una línia censora concreta i definida: castellanitzar l’entorn imperial i situar a Castella unes corts i uns personatges que es trobaven a la Nació Catalana, entre València, Barcelona i Montsó.
La castellanització als llibres i textos oficials de les Corts catalanes que comento, si bé ja no traslladant-les a «Toledo», ans ara a «Madrid», es pot veure també amb tota nitidesa al Compendio Historial de l’Estevan de Garibay, car aquest autor especifica que l’Emperador era a «la vila de Madrid, on hi havia la cort de Castella».58 És aquí on passa ara tota l’acció del Cèsar i no pas a València, Montsó i Barcelona, com sabem per d’altres fonts. I, com si no haguessin existit mai les Corts de Barcelona del 1529, En Garibay relata: «Ordenades les coses d’Espanya, l’Emperador, desitjant, a exemple dels cèsars germànics, els seus predecessors, rebre de mà del papa Climent l’última corona imperial, i assentar les coses d’Itàlia i Alemanya amb vista personal, passà per mar a Itàlia a l’any de mil cinc-cents vint-i-nou».59 I el mateix farà En Juan de Mariana al seu Sumario, on totes les resolucions i tractats de les Corts de València, Montsó, Saragossa i Barcelona són preses a Madrid,60 on hi havia «els estats del regne».61 I així, pel que fa al tractat de les illes Maluques, que, com és universalment conegut, va ser signat a Saragossa el 22 d’abril del 1529,62 raó per la qual és conegut per la historiografia com a «Tractat de Saragossa», escriu sense cap escrúpol que, a fi de concloure’n l’acord, «semblà el millor camí que el rei de Portugal prestés a l’Emperador tres-cents cinquanta mil ducats, amb la condició que, fins que aquells diners no fossin pagats, els castellans desistissin del tracte i pretensió d’aquelles illes».63 I semblantment s’esdevé a La Carolea d’En Juan Ochoa, on el Tractat de Saragossa «fou fet contra la voluntat de molts de Castella, amb qui Sa Majestat ho consultà».64 No hi fa re que, fins i tot, sapiguem que, oficialment, Carles va entrar a Aragó el 17 de març d’aquell 1529;65 que, segons En Martí de Salinas, ambaixador del seu germà a la cort cesària, va marxar de Saragossa el 19 d’abril,66 i que ja no sortiria dels estats catalans fins al 31 de juliol, que salparia de Palamós, amb l’armada imperial cap a Roma.67 No hi fa re que aquesta estada a Saragossa sigui actualment reconeguda com a certa i indubitable. Alguns cronistes, nogensmenys, la continuen esborrant. Amb la qual cosa tornem a veure que a les Corts aragoneses de Saragossa no hi havia aragonesos i els acords tan sols els prenien els «castellans». Amb mitja pàgina d’En Mariana, mitja d’En Garibay i mitja de l’Ochoa s’esborra tota la presència de la cort i de l’Emperador als diversos estats de la Nació Catalana, s’esborren les Corts Generals catalanes i els acords internacionals dels catalans i se situen els fets a Castella, ja protagonitzats únicament per castellans, com si fos la cosa més natural del món.
Des d’aquesta mateixa òptica de la manipulació i desubicació de personatges i fets, vull, doncs, oferir ara uns mots del cronista Oviedo, que, a les seves Batallas y Quinquagenas, fa dir a un dels seus personatges: «Vull preguntar-vos qui era En Lluís Carroç per la seva genealogia, i quina renda i quins vassalls tenia, i quines són les seves armes. I encara, si no m’enganyo, em sembla que després que la reina d’Aragó enviduà (madama Germana), jo el vegí, essent ell ja vell, que n’era majordom major, a Toledo, l’any de 1529, havent ja la reina enviduat per segona vegada, mort el marquès de Brandenburg».68
És a dir, que si –com asseguren els entesos– no hi va haver corts a Toledo ni al 1528, ni al 1529, perquè l’Emperador era a València i a Montsó, i, més endavant, a Saragossa i Barcelona, és que «Toledo» torna a substituir el nom d’una ciutat catalana. En aquest cas concret, l’Oviedo ens assegura que va veure En Carroç al costat de la reina Germana. L’un i l’altre eren a València en aquella data precisa, mentre l’Emperador i el duc de Calàbria eren a Barcelona celebrant corts.69 Per això mateix, veiem En Carroç a la capital del Túria, el 12 de març del 1529, signant-hi un document, en tant que batlle general, juntament amb el seu assessor Jeroni Centelles i amb l’advocat fiscal i patrimonial Francesc Ros.70 Per tant, puc afirmar, sense gaire temença a equivocar-me, que «Toledo», en aquest cas precís i concret, suplanta novament «València».
1BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo, Fondo de Cultura Económica, S.A.; 2a reimpressió, Mèxic, D.F., 1986, vol. III, p. 410.
2ANTONIO DE SOLÍS, Historia de la Conquista de Méjico; Colección Austral-699, Espasa-Calpe, S.A.; Buenos Aires, 1947.
3IUAN ANTONIO DE VERA Y ZUÑIGA, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V; Iuan Bautista Marçal, València, 1625.
4ALONSO DE SANTA CRUZ, Crónica del Emperador Carlos V; publicada per Ricardo Beltrán y Rózpide i Antonio Blázquez y Delgado-Aguilera, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1920, tom I, p. 468.
5BERNAL DÍAZ DEL CASTILLO, Historia Verdadera de la Conquista de Nueva España; introducció i notes de Luis Sáinz de Medrano, Clásicos Universales Planeta-210, Editorial Planeta, S.A.; Barcelona, 1992, cap. CXCV, p. 810.
6Ídem, p. 811.
7Ídem, p. 813.
8DEMETRIO RAMOS, Hernán Cortés. Mentalidad y propósitos; Ediciones Rialp, S.A.; Madrid, 1992, p. 239.
9Ídem.
10Ídem.
11Ídem, p. 242.
12Ídem, p. 241.
13Ídem, p. 239.
14Ídem.
15Ídem.
16Ídem, p. 240.
17PRUDENCIO DE SANDOVAL, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de España y de las Indias, Islas y Tierra Firme del Mar Oceano; edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano, Biblioteca de Autores Españoles-80, Madrid, 1955, vol. I, p. 303.
18FRANCISCO LOPEZ DE GOMARA, Historia de Mexico, con el Descubrimiento de la nueva España, conquistada por el muy illustre y valeroso Principe don Fernando Cortes; a casa de Iuan Steelsio, Anvers, 1554, foli 283 [vers].
19JOSÉ IGNACIO FORTEA PÉREZ, «Las Cortes de Castilla en los primeros años del reinado de Carlos V, 1518-1536», De la unión de coronas al Imperio de Carlos V; edició coordinada per Ernest Belenguer Cebrià, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, Madrid, 2001, volum I, p. 411-412, nota 2.
20B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 807.
21Ídem.
22Ídem, p. 808.
23Ídem, cap. CXCV, p. 806.
24Cf. CÁNDIDO ANIZ IRIARTE i JOSÉ MARÍA HERNÁNDEZ, Santo Domingo, Canónigo de Osma. Presencia dominicana en la Diócesis de Osma; Editorial San Esteban, Salamanca, 1997, p. 157.
25Ídem, p. 159.
26Vg. FRANCES GARDINER DAVENPORT, European Treaties bearing on the History of the United States and its Dependencies to 1648; The Lawbook Exchange, Ltd.; Clark (Nova Jersey), 2004, doc. 14, p. 132.
27Ídem, doc. 15, p. 149.
28Ídem, doc. 16, p. 172.
29F. LOPEZ DE GOMARA, ob. cit., foli 282 [vers].
30Cf CARLOS BALTÉS, Misterio y esplendor de Sigüenza; Editorial Visión Libros, Madrid, 2011, p. 86.
31Cf. MIGUEL ÁNGEL OCHOA BRUN, «La Diplomacia y el Descubrimiento de América», Colón en el mundo que le tocó vivir; coordinat per Guillermo Céspedes del Castillo, Real Academia de la Historia, Madrid, 2007, p. 90, nota 41.
32Cf. JOSÉ SOLÍS DE LOS SANTOS, «El Humanismo en Sevilla en la época de Diego López de Cortegana», La Metamorfosis de un Inquisidor: el humanista Diego López de Cortegana (1455-1524); editat per Francisco J. Escobar Borrego, Samuel Díez Reboso i Luis Rivero García; Servicio de Publicaciones de la Universidad de Huelva, Huelva, 2012, p. 40.
33B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 807.
34Vg. «Anexo: Obispos de Sigüenza», http://scur.cat/NNHHN0
35Cf. «Lloctinents del Principat de Catalunya»; Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1973, vol. 4, p. 735.
36Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep M. Sans i Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, vol. I (anys 1411 a 1539), p. 374.
37Ídem.
38Ídem, p. 375.
39Ídem, p. 375-376.
40Ídem, p. 378.
41Ídem, p. 383.
42Ídem, p. 384.
43Ídem, p.387.
44Cf. PEDRO VOLTES BOU, Cartas del Emperador Carlos I a la Ciudad de Barcelona; Universidad de Barcelona – Facultad de Filosofía y Letras, Barcelona, 1958, doc. 80, p. 90.
45Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 391.
46Cf. P. VOLTES BOU, ob. cit., doc. 83, p. 91.
47Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 391.
48Ídem, p. 392.
49Ídem, p. 393.
50Cf. ANTONIO RODRÍGUEZ VILLA, El Emperador Carlos V y su Corte según las Cartas de Don Martín de Salinas, Embajador del Infante Don Fernando (1522-1539); Establecimiento Tipográfico de Fortanet, Madrid, 1903, lletra 171, p. 410.
51Cf. JUAN ANTONIO GONZÁLEZ MÁRQUEZ, Europa y España en el Pensamiento de Luis Díez del Corral; Arias Montano-112, Servicio de Publicaciones. Universidad de Huelva, Huelva, 2013, p. 331.
52CARLES CAMP, «Ferran Cortès a Barcelona», web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, 4 de juny del 2010; http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00916&PatronBusquedaDescripcion=hernan+cort%E9s
53AMADA LÓPEZ DE MENESES, «El primer regreso de Hernán Cortés a España»; Revista de Indias, núm. 55-56, any XIV, gener-juny 1954, p. 69.
54Vg. ENRIQUE SOLANO CAMÓN, «Las Cortes de Aragón: de Fernando el Católico a Carlos V (1490-1530)», De la unión de coronas al Imperio de Carlos V; ob. cit., p. 407-408.
55Vg. ÁNGEL CASALS MARTÍNEZ, «Las Cortes de Carlos I», De la unión de coronas al Imperio de Carlos V; ob. cit., 349-350.
56JON ARRIETA ALBERDI, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón (1494-1707); Institución «Fernando el Católico», Saragossa, 1994, p. 106.
57MARÍA DEL CARMEN MAZARÍO COLETO, «Introducción», Isabel de Portugal. Emperatriz y Reina de España; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1951, p. 60.
58ESTEVAN DE GARIBAY Y ÇAMALLOA, Compendio Historial de las Chronicas y Universal Historia de Todos los Reynos de España, donde se escriven las vidas de los Reyes de Navarra; Sebastian de Cormellas, Barcelona, 1628, Tom Tercer, foli 543.
59Ídem.
60IUAN DE MARIANA, Sumario de lo que Acontecio los Años Adelante; Iuan de la Cuesta, Madrid, 1617, folis 731-732.
61Ídem, foli 731.
62Cf. P. MARIÑO i M. MORÁN, «Asiento, capitulación y contrato entre los Reyes de España y Portugal sobre la propiedad y posesión de las Molucas. Zaragoza, 22 abril 1529», Tratados Internacionales de España. Período de la preponderancia española; dirigit per Antonio Truyol y Serra, Carlos. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1978, «Carlos V. I. Tratados con Portugal», document 25, p. 280-305.
63I. DE MARIANA, ob. cit., p. 731.
64JUAN OCHOA DE LA SALDE, Primera Parte de la Carolea. Inchiridion, que trata de la Vida y Hechos del Invictissimo Emperador Don Carlos Quinto de este Nombre y de muy notables cosas en ella sucedidas hasta el Año de 1555; Marcos Borges, Antonio Ribero e Anton Alvarez, Impressores; Lisboa, M.D.LXXXV, foli 172 [recte].
65Cf. VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Diario del Emperador Carlos V. Itinerarios, permanencias, despachos, sucesos y efemérides relevantes de su vida; Hidalguía, Madrid, 1992, p. 200.
66Cf. A. RODRÍGUEZ VILLA, ob. cit., lletra 179, p. 431.
67V. DE CADENAS Y VICENT, ob. cit., p. 203.
68GONZALO FERNÁNDEZ DE OVIEDO, Batallas y Quinquagenas; transcripció de José Amador de los Ríos y Padilla i pròleg i edició de Juan Pérez de Tudela y Bueso, Real Academia de la Historia, Madrid, 2000, tom II, «Don Luis Carroz», Batalla I, Quinquagena II, Diàleg XLIV, p. 151.
69Cf. JUAN FRANCISCO PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, Madrid, 2001, p. 246
70Vg. VICENTE BRANCHÁT, Tratado de los Derechos y Regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia y de la Jurisdiccion del Intendente como Subrogado en lugar del Antiguo Bayle General; Imprenta de Joseph y Tomas de Orga, València, MDCCLXXXVI, p. 438-439.
2
A LA RECERCA DE LES DESAPAREGUDES CORTS VALENCIANES DEL 1527
Malgrat que jo consideri que es confon amb l’any següent, En García Cárcel ens objectiva que el 3 de maig del 1527 l’Emperador entrava a València,71 on, com era habitual, s’havien d’iniciar les corts. Així es desprèn del fet que, poc després de l’arribada i seguint els cerimonials àulics, «el XVI del mateix mes, jurà a la catedral furs i privilegis. I els tres braços del regne, és a saber, eclesiàstic, militar i reial, el juraren i li prestaren els deguts homenatges com al seu rei i senyor».72 El Llibre de Memòries de la ciutat i regne de València reporta que l’entrada va ser, més que el 3 de maig del 1527, «a 3 de Maig del any 1528, dia de Sta. Creu».73 I En Martí de Viciana dona la data també del «III de Maig de l’any M.D.XXVIII».74 I això fa que En García Cárcel cregui que «no hi hagué corts a València fins al 1528».75 Però ja hem comprovat que el Cèsar va ingressar a la ciutat un any exacte abans. Del mateix parer és En Joan Iborra, pel qual «el rei Carles entrà a la ciutat de València el dia 3 de maig de l’any 1527».76 La data no pot ser fingida, perquè l’expectativa de l’arribada del monarca i de la seva cort imperial va ser tan espectacular que milers de persones van voler-la presenciar en viu. La conglomeració massiva de gent, amb tot, va acabar tenint conseqüències funestes, que van recollir els dietaris. Per això l’Iborra parla d’aquesta data i de l’arribada de l’Emperador en els termes d’una «tràgica entrada la d’aquest rei que, a causa de l’acumulació de la gent sobre el pont del Real per contemplar el seguici reial, el feu esfondrar i moriren més de 1.000 persones».77 La notorietat del drama, i saber que, altrament, hom proclama que el Cèsar entraria a la capital del Túria al 1528, li fa notar que «no podem atribuir l’error en l’any de l’entrada del rei a València a Viciana, més aïnes ens decantem per suposar una equivocació produïda durant el procés de translació del manuscrit».78 Per la qual cosa, i en l’intent d’evitar la presència imperial a València, a la crònica es dona «l’omissió de la tragèdia que la vinguda del rei suposà per a tants valencians».79 Llavors, si l’any ha estat retocat al text d’En Viciana, també ho ha estat al Llibre de Memòries. És a dir, que s’ha suprimit un any sencer de l’estada de l’Emperador en terres valencianes, car quan Carles torna a aparèixer novament a la capital és ja al moment d’abandonar-la en direcció a Montsó. I això, més que significatiu, és altament indicador que s’esdevenia quelcom important a València que no podia transcendir de cap de les maneres ni en llibres impresos ni en pública documentació.
La Regina Pinilla ens informa que l’Emperador «només roman durant uns dies a València per pur tràmit, a fi de passar, el 4 de juny, a Montsó».80 Sí, però malgrat ser un tràmit, no es pot negar ni que Carles hi va passar ni que hi va fer estada. Així, si entrava a València el 3 de maig de 1528, el 16 hi jurava els furs i ja en sortia el dia 20 del mateix mes cap a Montsó «per tenir-hi les Corts que havia convocat als regnes d’Aragó, València i principat de Catalunya»,81 de les quals En Viciana va ser –com ens diu– «testimoni de vista» i síndic «per viles reials».82 En comentar l’entrada a València i la propsegüent convocatòria de corts a Montsó, l’Ernest Belenguer glossa que l’Emperador va venir a València «entre el 3 i el 20 de maig i només per complir el requisit de jurar els furs: no ha estat possible delegar la missió a En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i últim marit de dona Germana. A continuació, amb les mans més lliures, l’espera, el primer de juny, Montsó, lloc petit, però equidistant de Saragossa, Barcelona i València, idoni per a la convocatòria i celebració de Corts Generals per als tres territoris».83
Se’ns diu que el 29 d’abril el rei és a Requena i el 30 a Bunyol,84 a punt d’entrar a València. I, mercès al Llibre d’Antiquitats de la Seu de València, ara podem tenir coneixement dels moviments del Cèsar en aquest regne durant el dia 3 de maig, que entra a la capital, i el 20 que en surt direcció a Montsó.85 Però, tot i servir-nos de pauta i guiatge, no ens podem fiar gaire del text, perquè, com acostuma a passar, som davant d’una còpia posterior. En Sanchis Sivera, que al 1926 va fer una primera edició del llibre, creia que l’autor podia haver estat el sotssagristà Pere Martí, el qual el va començar a escriure «copiant-hi relats i notes que es conservaven a l’arxiu»86 de la catedral. Nogensmenys, la confrontació de les dades que ens aporten el Llibre de Memòries i el Llibre d’Antiquitats ens dona una visió prou exacta de l’estada, tan breu com fugissera, de l’Emperador en aquest maig del 1528. I sembla que disset dies són un període molt esquifit per celebrar-hi corts, especialment tenint present que s’hi havia de tractar de la invasió del rei de França i d’organitzar-ne, a grans camades, la defensa militar. Però, sobretot, fa la impressió que no hi va poder haver temps si veiem, per torna, que es destinaran uns dies –a parer meu, més del que seria normal– a festejar-ne l’arribada.87
En Carreres Zacarés advera que «encara que s’havien decretat tres dies de festes, aquestes no s’aturaren durant el temps que Carles I estigué a la nostra ciutat».88 Certament, fa la impressió que hi va haver més festes que tasques jurídiques i legislatives, pròpies d’unes corts. «Feren-se en València moltes festes» –matisa un apèndix de notícies curioses afegit al manuscrit de la Germania d’En Miquel Garcia– i el rei «anà-se’n a Monçó a tenir corts, per Morvedre».89 Cap notícia tampoc de les tan repetides Corts valencianes, potser perquè ja s’havien realitzat abans en alguna altra ciutat del regne i ara, tan sols, el rei i la cort en celebrarien la cloenda a la capital, amb una visita fugissera però obligada, i les festes populars corresponents, abans d’inaugurar-ne unes de noves i generals a Montsó.
Ara bé, com que «en els diferents processos de Corts Generals es poden trobar els donatius, préstecs i subvencions atorgats al rei; podem afirmar que en totes les Corts Generals celebrades entre els anys 1413 i 1479 el rei demanà un donatiu, subsidi o préstec per finançar les campanyes bèl·liques».90 Així, de conformitat amb En Jordi Buyreu, una de les funcions primordials de les Corts «era l’autorització de la concessió del servei al rei, fruit també del consens entre els tres braços. Aquesta dotació econòmica, que s’atorgava al sobirà abans de finalitzar la Cort, en la majoria dels casos era utilitzada per sufragar les despeses militars, que precisament durant el segle XVI tingueren un augment extraordinari».91 Però la concessió del servei no era un tema menor, que es pogués ventilar en un tres i no res, sinó que, tot sovint, venia precedit d’estira-i-arronses inacabables. Per En Buyreu, «concretament, la qüestió del servei era un dels indicadors de com havien funcionat les Corts, ja que les relacions entre el monarca i els seus súbdits no sempre eren del tot amicals. D’una banda, el rei acostumava a reclamar que s’agilitzés el curs normal de la ingent burocràcia i dels lents processos que implicava el desenvolupament de les Corts. De l’altra, els integrants dels braços podien, mitjançant un dissentiment, aturar els treballs fins que no s’atengués i solucionés una petició determinada. Normalment, el conjunt dels assistents a corts eren força escrupolosos en l’observança de la legalitat vigent: eren importants els processos formals de les Corts que la llei consuetudinària havia anat modelant al llarg dels temps. També es feia una atenció especial als abusos i actuacions al marge de la llei que els oficials reials havien comès des de l’última cort fins a la que se celebrava en aquell moment. És precisament aquesta darrera qüestió la que en el decurs de les Corts sovint generava algunes dissensions entre el rei i els braços, ja que abans de concedir el servei, el monarca havia d’assumir aquests greuges, que posteriorment es quantificaven econòmicament i eren deduïts de la concessió del servei».92 És a dir, que la donació del servei indica que som al final de les Corts. I, per això mateix, l’Oriol Oleart advera que «gairebé en darrer lloc de l’ordre establert per als debats, hi havia la concessió del servei (o oferta, o donatiu) al rei».93
Com ho ha indicat En García Cárcel, en estudiar aquestes brevíssimes Corts del maig del 1528, som més en un final que no pas en un inici de corts estroncat, ja que, per ell, «la presència fugaç del rei determina que l’estructura dels furs d’aquestes corts sigui inversa al mòdul general. L’oferta econòmica dels diputats, única gestió que mereixia la presència reial, precedeix la demanda de peticions i concessions subsegüents».94 I, en aquest mateix vessant, En Josep Martí Ferrando, que també ressegueix els passos de la cort i de l’Emperador a València durant aquests anys, en observar l’entrada de Carles a la ciutat aquell maig mateix, escriu: «Les Corts eren, juntament amb els moments tan fugaços com escassos de les visites, les ocasions en què els regnícoles podien accedir amb caràcter general al seu rei. I de la mateixa manera que en les visites reials, les legislatures eren aprofitades per magnificar la monarquia. En aquesta ocasió, nogensmenys, es produí una alteració de l’ordre general seguit a les Corts. Normalment, després de l’acte d’inici tenien lloc les negociacions entre els representants del monarca i dels braços per establir els furs i actes de cort i, finalment, tenia lloc l’“oferta” dels braços al rei: una compensació econòmica al monarca a canvi dels furs. Era l’antic ordre establert a la Corona d’Aragó: subsidi econòmic al monarca a canvi de furs. Ara, nogensmenys, s’alterà la disposició usual: fou lliurada la concessió econòmica al monarca –cent mil lliures, més unes altres deu mil per a les despeses de les Corts i de l’exacció dels diners– i els debats dels furs es postergaren per a Montsó».95
Tot fa l’efecte que més que trobar-nos davant d’una obertura de corts, siguem fit a fit amb un final de cicle, on, després de negociar i acordar el que s’hagués hagut d’acordar, i després de les deliberacions corresponents –que sovint eren llargues i àrdues–, s’havia arribat a la donació del servei que antecedeix la clausura formal. Per això, en aquesta darrera entrada de l’Emperador a València, no hi ha negociacions entre els braços i el rei, i per això el rei, així que rep la concessió econòmica –fet que marca el final de l’assemblea estrictament valenciana–, marxa del regne, entre festejaments i celebracions, cap a Montsó, on inaugurarà les Corts Generals per als regnes de València, Aragó i Catalunya.