- -
- 100%
- +
Ultra això, i aprofundint-hi una mica més, si Carles, com se’ns diu, venia de Madrid, i a València no hi havia de clausurar re, puix no hi havia ni convocat ni obert corts, ¿per què no va anar directe de Madrid a Montsó, que tan sols són 450 km, i, en canvi, va preferir fer una volta tan incomprensible –sobretot perquè sabem que el Cèsar llavors ja tenia una gran pressa– i va passar per la ciutat de València, fent una ruta de 725 km? Per què va passar 22 dies a València amb jocs, festes i divertiments? Llevat que fos una exigència protocol·lària insalvable marcada per la clausura d’unes corts, el fet no té cap ni peus i sembla una actitud més suïcida que fruit d’un gran estratega en temps de guerra. Les presses i les cuites, especialment quan els francesos estaven envaint els seus estats itàlics, que ell havia de defensar a grans camades, esdevenien una prioritat de vida o mort, i no són gaire o gens amigues de les giragonses inútils i de les pèrdues incomprensibles de temps.
Una altra traça colpidora de la desubicació territorial i nacional de l’Emperador i de l’Emperadriu, la tenim en un fet tan insignificant com revelador: el nomenament de cavaller de l’aragonès Joan Garcia. De fet, és materialment impossible que, si el rei era a Toledo, Madrid o Valladolid celebrant-hi corts a l’any 1527, com se’ns diu abusivament des dels llibres retocats, En Joan Garcia, natural de Saragossa, membre del Consell Reial i secretari del Cèsar, fos «armat cavaller a Brussel·les per l’Emperador Carles V el 12 de desembre del 1527».145 En Latassa, a qui devem aquesta dada, ens confirma que treu la informació del que «diu el mestre Zapater Anal. llib. 4, cap. 18, pàg. 66, col. 2 i pàg. 77».146 I, efectivament: a la Segona Part dels Annals de la Corona d’Aragó, publicada per En Miquel Ramon Zapater, al llibre 4, capítol XVIII, pàgina 66, l’Andrés de Uztárroz narra l’atorgament del títol de cavaller al saragossà Joan Garcia el dia 11 de desembre del 1527, per compte de l’Emperador, però no pas a «Brussel·les», sinó a «Burgos»!147 És ostensiblement palès, de nou, que tant Brussel·les com Burgos tornen a tapar el nom de la ciutat real on es trobava el monarca en el pla físic, puix sabem que el rei en aquelles dates era a Espanya, com certifiquen la totalitat de documents, estudis i biògrafs, entre els quals En Martyn Rady, que innova que «entre 1522 i 1529 Carles V residí a Espanya»148 de forma ininterrompuda,149 i com, així mateix, ho objectiva l’Alfred Kohler: «A partir de l’estiu del 1522, Carles es troba novament als seus regnes espanyols; aquesta segona estada a la península Ibèrica es perllongaria fins al 1529».150 Queda evidenciat, doncs, irrevocablement, el retoc.
I, encara, com a colofó, voldria comentar que, mercès a un escrit de l’ambaixador polonès Joan Dantisc sobre una ambaixada russa que acabava d’arribar a la cort imperial, datat el 17 d’agost del 1527, sabem que aquesta s’havia de trobar o bé en una ciutat costanera o molt a prop de mar, perquè En Dantisc relata que «a la mateixa sala on menja i escolta missa, rebé l’Emperador els ambaixadors del duc de Moscòvia. Vingueren des de Brabant per mar i arribaren el 20 de juny, i visqueren dels seus propis recursos fins al 29, en què se’ls donà audiència i reberen provisió abundosa».151 Per més –com és costum– que la carta sigui datada a «Valladolid»,152 el fet que el text objectivi nítidament que els ambaixadors moscovites «arribaren per mar», allà on es trobava la cort, demostra que som davant d’una còpia de la carta original desnaturalitzada i deslocalitzada, perquè Valladolid no té mar i, per tant, no s’hi pot arribar «per mar». Amb tot, es podria adduir que l’ambaixada arribaria per mar a algun lloc de la costa hispànica –que arribaria per mar a Espanya– i que, després, es desplaçaria fins a la cort, a Castella. Però el text no només no diu res de tot això, sinó que és ben nítid a especificar que un cop arribats per mar, on fos que arribessin, els moscovites van romandre aturats en aquest mateix lloc durant nou dies, «vivint dels seus propis recursos», esperant la llicència corresponent per ser rebuts per la cort i, un cop obtingut el permís desitjat, se’ls va donar audiència. Amb això, el text –i només el text– dona a entendre que la cort i el punt d’arribada dels ambaixadors havien de ser tots dos en una ciutat molt propera a la costa o potser, fins i tot, en una ciutat portuària de la costa. Per això mateix, en tancar el relat, En Dantisc rubrica que els ambaixadors, «pel seu gust, haurien tornat per França, però se’ls obligà a anar per mar a llur costa i sense ningú d’aquesta cort que els acompanyés, com es fa amb d’altres. Els anteriors a aquests anaren per França fins a Àustria a costa de l’Emperador».153 Amb la qual cosa tornem a ser conscients que la cort no tan sols era a prop del mar, sinó prop d’una ciutat important, segurament, amb un port de mar prou folgat, i almenys amb un nombre mínim de veïns que podia oscil·lar entre els 200 (com a Catalunya) i els 400 (de l’Aragó),154 perquè quan hom convocava corts les ciutats catalanes i aragoneses acostumaven a tenir, respectivament, un mínim de 200 i 400 habitants. O, potser encara, afinant-ho millor, un mínim de 200 focs i «s’havia de celebrar en una vila reial».155 Llavors, si els fets passen, com ja he apuntat, en una ciutat costanera amb port de mar, al sud de Xàtiva, segurament amb el títol de «vila reial», d’on romanços venia l’Emperador amb la cort?
71RICARDO GARCIA CARCEL, Cortes del reinado de Carlos I; Monografías y Fuentes-5, Universidad de Valencia. Departamento de Historia Moderna, València, 1972, p. VIII.
72MARTIN DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1882,p. 226-227.
73Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); edició a cura de Salvador Carreres Zacarés, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1935, vol. II, p. 810.
74Ídem, p. 226.
75R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. VIII.
76Cf. MARTÍ DE VICIANA, Libro Tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino; edició a cura de Joan Iborra, Fonts Històriques Valencianes-9, Universitat de València, València, 2002, p. 263, nota 539.
77Ídem.
78Ídem.
79Ídem.
80REGINA PINILLA PÉREZ DE TUDELA, El virreinato conjunto de doña Germana de Foix y don Fernando de Aragón (1526-1536). Fin de una revuelta y principio de un conflicto; tesi doctoral inèdita, dirigida per Emilia Salvador Esteban, Universidad de Valencia, Facultad de Geografía e Historia, València, 1982, R. 11095, p. 212.
81M. DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; ob. cit., p. 227.
82Ídem.
83ERNEST BELENGUER, El imperio hispánico. 1479-1665; Libros de Mano-35, Grijalbo Mondadori, S.A.; Barcelona, 1995, p. 202.
84Cf. MANUEL DE FORONDA Y AGUILERA, Estancias y Viajes del Emperador Carlos V, desde el día de su nacimiento hasta el de su muerte; Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra, [Madrid], 1914, p. 308.
85Vg. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; estudi i edició a cura de Joaquim Martí Mestre, Biblioteca Sanchis Guarner-30, Institut Universitari de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València-Barcelona, 1994, vol. I, p. 121-135.
86JOSÉ SANCHIS SIVERA, «Preliminar», Libre de Antiquitats. Manuscrito existente en el Archivo de la Catedral de Valencia; Editorial «Diario de Valencia», València, 1926, p. IX.
87Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 127.
88SALVADOR CARRERES ZACARÉS, Ensayo de una Bibliografía de Libros de Fiestas celebradas en Valencia y su Antiguo Reino; Imprenta Hijo de F. Vives Mora, València, 1926, p. 120.
89MIQUEL GARCIA, «La Germania dels Menestrals de València», Crònica de les Germanies; a cura d’Eulàlia Duran, Sèrie «La Unitat»-86, Eliseu Climent, Editor; València, 1984, p. 394-395.
90ISABEL SÁNCHEZ DE MOVELLÁN TORENT, La Diputació del General de Catalunya (1413-1479); Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXIII; Generalitat de Catalunya – Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2004, p. 86.
91JORDI BUYREU JUAN, Institucions i conflictes a la Catalunya Moderna. Entre el gr euge i la pragmàtica (1542-1564); Col·lecció Bofarull-10, Rafael Dalmau, Editor; Barcelona, 2005, p. 73.
92Ídem, p. 73-74.
93ORIOL OLEART i PIQUET, «Organització i atribucions de la Cort General», Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional. 28, 29 i 30 d’abril de 1988; Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona, 1991, p. 21.
94R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. IX.
95JOSEP MARTÍ FERRANDO, «La Corte Virreinal valenciana del Duque de Calabria», Reales Sitios; any XL, núm. 158, 4t trimestre del 2003, p. 24-25.
96Cf. A. RODRÍGUEZ VILLA, ob. cit., lletra 170, p. 403.
97Ídem, lletra 171, p. 406-407.
98AMALIO MARICHALAR Y CAYETANO MANRIQUE, Historia de la Legislacion y Recitaciones del Derecho Civil en España; Imprenta Nacional, Madrid, 1863, tom VII, p. 534.
99MANUEL DANVILA Y COLLADO, «Investigaciones Histórico-Críticas acerca de las Cortes y Parlamentos del Antiguo Reyno de Valencia»; Memorias de la Real Academia de la Historia, XIV (1909), p. 360-361.
100JOSÉ MARTÍNEZ ALOY, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia; Diputación Provincial de Valencia; València, 1930, p. 287.
101Ídem, p. 289.
102Cf. El Libre de Antiquitats de la Seu de València; ob. cit., vol. I, p. 127.
103JUAN FRANCISCO PARDO MOLERO, «“Per terra e no per mar”. La actividad naval en el reino de Valencia en tiempo de Carlos I»; Estudis, 21 (1995), p. 71.
104Vg. Furs, capitols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXVIII; Francisco Diaz Romano, València, M.D.XXXIX.
105Ídem, foli II [recte].
106Ídem, portada.
107Ídem.
108Ídem, foli II [recte].
109Ídem.
110Ídem foli II [vers].
111Ídem.
112JOAN REGLÀ, «Les institucions polítiques i els esdeveniments», dins Història del País Valencià, de Joan Reglà, Joan Fuster, Sebastià Garcia Martínez, Trini Simó i Josep Climent; Estudis i documents-7, Edicions 62 s/a., Barcelona, 1975, vol. III, «De les Germanies a la Nova Planta», p. 137.
113Cf. PIERANTONIO SERASSI, Delle Lettere del Conte Baldessar Castiglione; Giuseppe Comino, Pàdua, MDCCLXXI, Volum Segon, p. 61.
114Ídem.
115MARINO SANUTO, I Diarii; edició a cura de Federico Stefani, Guglielmo Berchet i Nicolò Barozzi, Fratelli Visentini Tipografi Editori, Venècia, MDCCCXCIV, Tom XXXIX, columna 128.
116JUAN ANTONIO VILAR SÁNCHEZ, 1526. Boda y luna de miel del Emperador Carlos V. La visita imperial a Andalucía y al Reino de Granada; Editorial Universidad de Granada, 2a edició, Granada, 2016, p. 61, nota 33.
117SYLVIA ROMEU ALFARO, «Aproximación a las instituciones valencianas de los siglos XV y XVI»; Lluís de Santàngel i el seu temps; Ajuntament de València, València, 1992, p. 472.
118JOAQUIM ESCRIG, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies; Carena Editors, València, 2001, p. 159.
119PASQUAL ESCLAPÉS DE GUILLÓ, Resumen Historial de la Fundacion y Antigüedad de la Ciudad de Valencia de los Edetanos ó del Cid. Sus Progresos, Ampliaciones y Fábricas Insignes, con otras particularidades; Josef Estévan, València, 1805, p. 152.
120VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Las «supuestas» Memorias del Emperador Carlos V; Hidalguía, Madrid, 1989, p. 7.
121«Historia del Invencible Emperador Carlos Quinto, Rey de España, compuesta por su Majestad Cesarea, como se ve por el papel que va en la siguiente hoja. Traducida de Lengua Francesa y del Propio Original. En Madrid. Año 1620», Corpus Documental de Carlos V; edició crítica dirigida, prologada i anotada per Manuel Fernández Álvarez, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, 1979, tom IV (1554-1558), p. 494.
122Ídem.
123Ídem, p. 495.
124BARTOLOME DE LAS CASAS, Ò CASAUS, Brevissima Relacion de la Destruycion de las Indias; 1552, p. 5 [recte].
125ÀLEX SENDRA, «És l’illa de Cuba “tan luenga como desde Valladolid a Roma”?», web de l’Institut Nova Història, 7 d’octubre del 2019; https://www.inh.cat/articles/Es-l-illa-de-Cuba-tan-luenga-como-desde-Valladolid-a-Roma-
126DIEGO IOSEF DORMER, Anales de Aragon desde el año M.D.XXV del Nacimiento de Nuestro Redemptor hasta el de M.D.XL; Herederos de Diego Dormer [Saragossa], 1697, foli 337.
127IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ, Segunda Parte de los Anales de la Corona, y Reyno de Aragon, siendo sus Reyes Doña Iuana, y Don Carlos; Herederos de Pedro Lanaja, Saragossa, 1663, foli 131.
128ANTONIO RUMEU DE ARMAS, Itinerario de los Reyes Católicos. 1474-1516; Estudios-XV, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Jerónimo Zurita – Biblioteca «Reyes Católicos», Madrid, 1974, p. 305.
129FRANCISCO FERNÁNDEZ DE BÉTHENCOURT, Historia Genealógica y Heráldica de la Monarquía Española, Casa Real y Grandes de España; Establecimiento Topográfico de Enrique Teodoro, Madrid, 1901, Tom Tercer, p. 447.
130A. RUMEU DE ARMAS, ob. cit., p. 345.
131IUAN FRANCISCO ANDRES DE UZTARROZ i DIEGO IOSEF DORMER, Progressos de la Historia en el Reyno de Aragon, y Elogios de Geronimo Zurita, su Primer Coronista; Herederos de Diego Dormer, Saragossa, 1680, foli 579.
132Cf. MERCÈ SOLÀ i GUSIÑER, «Adrià VI»; Gran Enciclopèdia Catalana; ob. cit., vol. 1 (1979), p. 185.
133Cf. JUAN ANTONIO LLORENTE, History of the Inquisition of Spain, from the Time of its Stablishment to the Reign of Ferdinand VII; James M. Campbell & Co.; Filadèlfia, 1843, p. 36.
134RAFEL MOMPÓ, email personal amb data 12 de novembre del 2019.
135JOSEFINA MATEU IBARS, Los virreyes de Valencia. Fuentes para su estudio; Estudios Monográficos-2, Sèrie Tercera, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1963, p. 117.
136Cf. M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, Collection des Voyages des Souverains des Pays-Bas; Tom Segon, «Itinèraire de Charles-Quint de 1506 a 1531. Journal des Voyages de Charles-Quint de 1514 a 1551, par Jean de Vandenesse», F. Hayez, Brussel·les, 1874, p. 79, nota 6.
137Cf. M. DE FORONDA Y AGUILERA, ob. cit., p. 307.
138Cf. «Testament del Illmo. Sor. Dn. Joan de Borgia, Duch de Gandia», Sanctus Franciscus Borgia, Quartus Gandiae Dux et Societatis Jesu Praepositus Generalis Tertius; August. Avrial, Madrid, 1894, tom I, p. 7.
139Cf. M. [LOUIS-PROSPER] GACHARD, ob. cit., p. 79, nota 6.
140Ídem, p 79, nota 7.
141Cf. REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, Coleccion de Córtes de los Antiguos Reinos de España. Catálogo; Imprenta de José Rodriguez, Madrid, 1833, p. 122.
142VICENT PONS ALÓS, «La convocatòria», Las Cortes Forales Valencianas. Poder y Representación; editat per Reginia Pinilla Pérez de Tudela, traducció de Núria Martínez, Corts Valencianes, València, 1994, p. 106.
143O. OLEART i PIQUET, ob. cit., p. 17.
144LORENZO MATHEU SANZ, Tratado de Celebracion de Cortes Generales del Reino de Valencia; Iulian de Paredes, Madrid, 1677, foli 22.
145FELIX DE LATASSA Y ORTIN, Biblioteca Nueva de los Escritores Aragoneses que Florecieron desde el Año de 1500 hasta 1599; Oficina de Joaquin de Domingo, Pamplona, MDCCXCVIII, tom I, foli 165.
146Ídem.
147I. F. ANDRES DE UZTARROZ, ob. cit., foli 66.
148MARTYN RADY, Carlos V; versió castellana de Manuel Rivero Rodríguez, El Libro de Bolsillo-1555, Alianza Editorial, S.A.; Madrid, 1991, p. 82.
149Ídem, p. 93.
150ALFRED KOHLER, Carlos V. 1500-1558. Una biografía; traducció de Cristina García Ohlirch i revisió científica de Bernardo J. García García, Marcial Pons, Ediciones de la Historia, S.A.; Madrid, 2000, p. 172.
151Cf. AMADA LÓPEZ DE MENESES, «Las primeras embajadas rusas en España (1523, 1525 y 1527)»; Bulletin Hispanique, 48, núm. 3 (1946), p. 217.
152Ídem, p. 216.
153Ídem, p. 218.
154Cf. VICENTE BOIX, Apuntes Históricos sobre los Fueros del Antiguo Reino de Valencia; Imprenta de D. Mariano de Cabrerizo, València, 1855, p. 10.
155Cf. O. OLEART i PIQUET, ob. cit., p. 17.
3
LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA: DE BARCELONA A VALÈNCIA
Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la cort imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins a arribar davant de l’Emperador i de la cort. Com veurem tot seguit, en força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i d’aquí ja el van traslladar a Madrid; en d’altres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid. Però, també hi ha casos, com al llibre d’En Juan Ochoa La Carolea, on se’ns narra només que, un cop l’Emperador va ordenar que li trametessin el monarca francès, «s’embarcà a Gènova amb En Carles de Lanoy. Un cop vingut, fou posat en bona guarda a la Fortalesa de Madrid».156 El mateix fa En Julián de Pinedo, per qui el rei Francesc «es lliurà a En Carles de Lannoy, que el conduí a Madrid, on s’estigué fins al tractat de primer de gener del 1526».157 Al Sumari del pare Mariana també se’ns diu que, després de la batalla, «l’enviaren pres a Espanya», i «s’estava a Espanya pres al castell de Madrid».158 Com conformement fa l’editor de les Memòries de Carles V en asseverar que «fou portat el rei a Espanya, a Madrid»159. I, fins i tot, En Pere Gil ens relata a la seva Història Moral de Cathalunya, que, un cop capturat, «fou aportat lo rey Francisco ab galeres per Lanoy a Espanya l’any mateyx 1525»;160 i, sense dir en quin port va sorgir, al moment remarca que, després de múltiples festes, «entrà lo rey Francisco en Madrid».161 I llestos. Amb la qual cosa s’esborrava qualsevol traça de la seva presència a Catalunya i creava un llast de confusió infinita que ha perdurat fins als nostres dies. Com ho ha observat al 1893 En Fernández Duro, en parlar de la presó del rei de França, «malgrat ser tants els qui han escrit i comentat els esdeveniments de l’època de Carles V, cap dels crítics no ha explicat minuciosament aquest episodi curiós».162 I en glossar l’obra d’En Champollion-Figeac, que va intentar precisament resseguir documentalment el viatge de Francesc I ja captiu, apuntava: «L’obra especial dedicada a reunir els documents relatius al captiveri de Francesc I, no desfà els errors que respecte a dates i llocs contenen les obres anteriors; no interpreta bé, segons sembla, alguns dels mateixos documents que hi insereix; no diu, en fi, com feu el rei el seu viatge».163 Sí. Un rastre perdut, secularment esborrat, que arriba fins a les portes del segle XX. Especialment, l’itinerari per Catalunya. Però, tanmateix, quin va ser el rastre del seu pas pels regnes catalans? Vegem-ho detingudament.
La nova de la victòria de les tropes imperials a Pavia va arribar a Barcelona el 5 de març del 1525, «i el dia 6 se solemnitzà amb un Te-Deum i una processó general, com la del dia de Corpus, on tots els homes i dones que hi assistiren portaren un ram de llorers».164 Mentrestant, el rei pres havia estat embarcat a l’armada imperial, amb «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»,165 i era dut a Cotlliure,166 i d’aquí a Cadaqués.167 Segons En Santacreu, «l’endemà anaren a Palamós, on estigueren descansant tres dies per causa del rei, que venia de la mar una mica cansat i marejat».168 És des d’aquí que, el 17 de juny, En Lanoy escriurà a l’Emperador,169 manifestant-li que té ganes de veure’l ben aviat.170 I de Palamós van anar a Barcelona.171
En Víctor Balaguer ens fa saber que, immediatament, «el 9 de juny, el governador de Catalunya mossèn Pere Cardona publicà un pregó, pel qual, després de manifestar que era pròxim a entrar en aquesta ciutat el rei de França, presoner, encarregava que ningú no s’atrevís a dir ni a fer afronts, ni paraules injurioses a cap dels qui fos de la terra de dit rei de França, sota pena d’una multa i de vint-i-cinc dies de presó».172
Deu dies després, desembarcava a Barcelona. Amb tots els pèls i senyals ho recull el Dietari de la Generalitat, que en dona puntual notícia el dilluns 19 de juny: «En aquest dia, entre les sis e set ores aprés migjorn, arribaren en la plaja de la present ciutat de Barchinona lo molt il·lustre senyor don Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor, y en sa companyia lo molt magnífich e valerós capità Alarcón, ab XXI galeres, de les quals XV eren de sa magestat, molt armades y ornades, e les sis eren del rey de França ab los palaments, banderes e tendals negres en senyal de dol y tristícia, per quan los dits senyors capitans portaven presa la persona del rey de França en la galera capitana, que fon pres en la batalla de Lombardia per lo imperial exèrcit del emperador nostre senyor».173 Llavors, las naus van prendre terra «e moltes d’elles posaren scales en terra. E principalment la dita capitana, en què eren los dits capitans e la persona del dit rey presoner, posà la popa al cap del pont de fusta que los magnífichs consellers de la dita ciutat havien fet fer perquè desembarcàs per aquell lo dit rey de França. E essent desembarcats los dits rey de França, virey de Nàpols e lo capità Alarcón, en companyia de ells lo senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e molts altres cavallers e gentils hòmens, passaren, tots junts, a cavall per la font del Àngel, carrer Ample e per lo Dormidor de Framenors, e isqueren al portal que ix al sol de la Rambla, davant la Atarassana, e per la Rambla amunt se’n anaren al ort del reverendíssimo senyor arcabisbe de Tarragona, en lo qual aposentaren los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».174
El Dietari encara especifica que, l’endemà, dimarts, mentre el rei s’estava tancat a casa de l’arquebisbe de Tarragona, «los senyors deputats e oÿdors de comptes, acompanyats dels officials y altres ministres del General y de la Deputació, ab los porters ab les masses altes, anaren a visitar los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».175 En Balaguer precisa que, a la nit d’aquest mateix jorn, «amb un gran acompanyament de moltes torxes, anaren en lluïda cavalcada fins al seu allotjament les principals dames de la ciutat, al capdavant de les quals hi havia la comtessa de Palamós i la muller del governador».176 I rubrica que «l’endemà, dia 21, anà el rei de França a sentir missa a la catedral».177
Com que el rei de França va arribar aquell 19 de juny a Barcelona, i sobre aquest particular no hi ha ja avui dia cap mena de dubte documental, llavors, quan En Diego de Colmenares ens confirma que «en aquest mateix mes de juny del 1525, en què corre la nostra història, arribà En Carles de Lanoy, virrei de Nàpols, amb el rei de França pres a Madrid»,178 és incontestablement ara palès que «Madrid» substitueix «Barcelona», perquè és Barcelona, la primera gran capital on va arribar el rei Francesc presoner, conduït pel virrei de Nàpols.
El Dietari concreta que Francesc I va romandre a casa de l’arquebisbe, un dia més, fins l’endemà, dijous dia 22, en què el virrei de Nàpols i el capità «Alarcón», portant el rei de França presoner, es van embarcar amb 21 galeres que acabaven d’arribar a Barcelona, «entre les cinch e sis ores aprés migjorn», en direcció a Tarragona, «y allí s’estigueren alguns dies».179 Ens ho recorda En Fernando Fulgosio: «Victorioses arreu les armes del Cèsar, veié passar Tarragona, i encara aturar-se al seu venerable recinte, un rei presoner: era Francesc I de França».180 Així mateix, En Josep Pin i Soler ho subratllava al «Breu Comentari» introductori de la seva edició dels Diàlegs de l’Antoni Agustí: «Després de Pavía, al ser portat a Madrid, passà per mar a Tarragona, hont l’arquebisbe qu’era en aquells dies D. Pere de Cardona, l’allotjà en son propi palau, donántli per habitació, junt amb sa nombrosa escolta, les sales hont, 25 anys després, D. Antonio Agustín instalà l’obrador de Felip Mey, l’impressor».181 I, segons En Josep Blanch, que ho recull al seu Arxiepiscopologi, en arribar Francesc I a Tarragona, «lo aposentaren en lo palacio archiepiscopal y lo archebisbe se’n baxà a casa del ardiaca major […i], perquè no tenian lo rey per segur en lo palacio lo mudaren al castell de l’archebisbe y lo posaren en un aposento de la torre que dóna envès los Orfens».182