Carles I sense censura

Voldria, aquí, fer un incís especial per indicar que, fins i tot, el Dietari de la Generalitat està manipulat, car el capità que va arrestar Francesc I no va ser l’anònim i desconegut Alarcón que se’ns explica, de ressonàncies castellanes, sinó el català Joan d’Aldana, tal com, ja al segle XVI ho refereixen En Martí de Viciana, a la Crònica de València, amb profusió de detalls;183 o En Jeroni Sempere a La Carolea:

«Y tu, fama y honor de gente Hispana,

Prendiendo el fuerte Rey en tal jornada,

Recibes coronel Ioan de Aldana,

Puñal, Real Tuson, y rica espada».184

Al segle XVIII ho torna a assegurar En Serra i Postius a l’Epítome de Montserrat185 i a Lo perquè de Barcelona,186 i modernament ho corroboren En Joan Tres i l’Enric Querol. Mentre el primer subscriu que l’Aldana «ascendí a coronel major del terç dels italians i lluità a Pavia, on ell, personalment, féu presoner Francesc I, rei de França»,187 pel segon, al 1512 seria «a Ràvena i, posteriorment, a les campanyes italianes de Garillano, Vicència i Bicoca, a les ordres de Ramon de Cardona».188 I rubrica: «El zenit del seu currículum militar s’esdevingué, però, el 24 de febrer de 1525, quan, ja coronel del terç dels italians, aconseguí capturar personalment Francesc I, rei de França, durant el setge de Pavia, a Llombardia».189 En Pere Voltes, així mateix, també l’esmenta com el «cavaller català», al qual, «el dia 24 de febrer del 1525, el monarca francès Francesc I, a la batalla de Pavia, reté la seva espasa».190 I, finalment, En Miquel Castellvell ha reivindicat el seu paper a la història, tot denunciant-ne la usurpació de la seva gesta a mans dels qui «ens volen amagar la participació de Joan d’Aldana i els terços a la batalla de Pavia».191

A favor d’això em complac encara a al·legar que en d’altres cròniques castellanes el nom del capità és un altre. Un dels primers a denunciar el retoc, de qui tinc constància, va ser En Francesc Martorell, ja al 1627. A la seva Historia de la Antigua Hibera dedica el capítol trenta-sisè a clarificar aquesta insídia. L’intitula «Del Mestre de Camp Joan d’Aldana que capturà el Rei Francesc de França al Parc de Pavia».192 Després d’exposar les seves gestes militars excelses193 i que, un cop va fer presoner el rei Francesc, va donar l’espasa, el punyal i el collar d’aquest a Carles V,194 escrivia: «Vegeu ara el comú error d’alguns cronistes, car manlleven a aquest soldat valerós la glòria i el renom que d’aquest fet li resulta, i a la ciutat de Tortosa el que com a ciutadà seu li pertoca, i atribueixen la presó del rei Francesc a d’altres soldats; i el que és més: deixar escrit que el rei de França donà el collar a un home d’armes, i l’estoc a un soldat Castellà, i no fou així, sinó de la manera que l’invicte emperador Carles Cinquè ho certifica» en un «privilegi atorgat a Tunis el 20 de juliol de l’any 1535»195 i posteriorment ho faria també, si bé al fill d’aquest, Marc Antoni, el rei Felip II, en un altre privilegi,196 concedit el primer de juliol del 1589, a l’Escorial.197 I a favor d’això En Martorell annexava sengles privilegis atorgats pels reis respectivament a ell i al seu fill Marc Antoni, en què es fan palesos amb tota nitidesa els fets suara esmentats.198 Tot seguit, i ja per acabar, En Martorell, parlant encara de la fama esborrada del capità Aldana, concloïa: «Em sembla que queda ben provat amb aquest privilegi que aquest capità valerós és qui capturà el rei Francesc de França i qui rebé el seu collar, espasa i punyal i no pas els qui diuen alguns historiadors».199 I, encara, l’Emperador li va regalar, «en senyal d’amor, unes Hores de l’Ofici de la Mare de Déu, les quals he tingut jo a les mans i són les més formoses que hom pugui pensar».200

Torna a parlar d’En Joan d’Aldana tan nítidament i inconfusible, com el soldat que va capturar el rei Francesc, l’Andrés de Uztárroz al 1663;201 En Francisco Diego de Sayas, al 1666202 i el Pare Marcillo, al 1685.203 A les acaballes del XVII, En Lluís La Marca insistirà de nou que la captura del rei Francesc pels capitans de l’emperador Carles és un fet sabut de tothom, «encara que hi hagi ploma aduladora que s’oposi a una veritat que totes les nacions escriuen»,204 en una clara referència a l’ocultació del nom real dels militars –entre ells el de l’Aldana– que van aconseguir reduir el monarca francès i posar-lo sota vigilància catalana. La gesta d’En Joan d’Aldana la recolliran amb tota normalitat en sengles obres encara els cronistes i erudits del segle XVIII, entre els quals em complac a remarcar En Feliu de la Penya,205 En Serra i Postius206 o En Vicent Ximeno,207 com així mateix El Gran Diccionario Histórico208 o l’anònima «Cançó de l’avalot de les Quintes».209 I no es perdrà tampoc al llarg del xix, com en donen fe les obres d’En Torras i Amat,210 d’En Daniel Fernández,211 d’En Víctor Balaguer –com ja hem vist– o de l’Antoni de Bofarull.

Pel darrer d’aquests, la gesta en qüestió va tenir una «contingència notable que no podem ometre, per la seva alta importància, i que, per altra part, nosaltres tenim intenció de consignar, per la glòria que reflueix a Catalunya d’aquell fet, i per donar peu a la descripció d’esdeveniments que la Història general d’Espanya hagué de suprimir, però que és el nostre deure relatar. Són els successos a què ens referim, i que corresponen a la Història de Catalunya, l’acte material de la presó del rei Francesc i la seva vinguda, com a presoner, a Barcelona».212

Llavors, indicava que «En Miñana, en relatar el succés, no ometé la circumstància principal –la persona a qui es degué la captura del rei Francesc–, i, referint-se a Garivay (que advertim que era natural de Biscaia), diu que fou fet presoner per Urbieta, biscaí».213 En Sandoval també l’anomena «Iuanes de Urbieta, basc, natural d’Hernani a Guipúscoa».214 Per això, En Bofarull adduïa: «No crèiem nosaltres que, en tractar aquest assumpte, que podria semblar secundari a qui no li toqui la glòria, haguéssim de donar-li tanta preferència, però, en veure que la glòria ens pertoca com a catalans, per raó de ser català el vencedor del rei Francesc, no hi haurà compatrici que no es complagui del nostre entreteniment».215

En Bofarull, més que guiar-se per fonamentar la seva asserció en cròniques adulterades i reescrites, va directe a les fonts documentals, que recupera esmentades als Annals d’En Feliu de la Penya, perquè està segur que, aquí, hi «trobarà la veritat del fet, a la llum dels documents dispersos que s’hi citen, procedents de matrius o registres originals. D’aquests, resulta que Felip II d’Espanya feu certa concessió i gràcia a l’Escorial, el primer de juliol del 1589, a En Marc Antoni Aldana, fill d’En Joan Aldana, coronel català, natural de Tortosa, que fou qui aconseguí la glòria de la presó del rei Francesc, que lliurà el rei a aquest cavaller la seva espasa, punyal, collar d’or i un llibre d’hores, i que d’aquestes quatre peces el predit Marc regalà al fill de Carles V les dues primeres, objecte de la gràcia atorgada per Felip en la data esmentada».216 I rematava: «Per justificar la procedència dels objectes que guardava la família de l’Aldana, cita, a més a més, En Feliu, un privilegi de Carles V (la data del qual creiem equivocada), on es refereix el cas; i no fa 25 anys que a la casa del senyor canonge Altadill, de Tortosa, s’hi conservava un llibre d’hores preciós que, per tradició de família, s’assegurava haver pertangut a Francesc I de França. A més, a l’Adarga Catalana i en d’altres obres heràldiques, hom veurà que l’escut d’armes de la família Aldana és envoltat per un collar d’or, la qual cosa no deixa de ser significativa».217

Si, aclarit això, i ressituat el protagonisme català en el primer pla del relat, reprenem l’itinerari del presoner, veurem que, de Tarragona, el van dur a València. Abans, però, el 13 de març, el Llibre d’Antiquitats de la Seu ens detalla que, «al vespre, arribà lo correu de l’emperador i rey nostre senyor don Carles, ab letra per a la reyna Germana, qui era ací vireyna, donant-li avís de la victòria que lo seu camp havia obtès del rey de França en Pavia de Milà, lo jorn de Sent Macià, on fon pres lo mateix rey de França y lo rey de Navarra, ab XXXVI hòmens principals de França».218 I, acte seguit, especifica que «en arribar la nova, la reyna Germana envià la letra als senyors canonges, qui staven ja ajustats en la sagrestia per lo vici-canceller y officials reals. Y, de fet, feren tocar les campanes y cantaren Te Deum a les huyt hores de la nit. E l’èndemà, passà a missa la reyna Germana, e dix missa lo senyor bisbe, y feren professó ans de missa entorn de la Seu. E la missa fon del sisén goig, los quals havien començat a dir sis dies ans, per tenir nova que los camps staven per a pegar-se, pregant a Nostre Senyor Déu nos donàs pau o victòria.

»Y l’endemà dimecres, continuant, digueren lo setén goig. E al tercer dia, ço és dijous, aprés dinar, feren molt solempne professó a la Verge Maria de Gràcia, ab totes les religions dels quatre órdens mendicants, y huyt capes y VIII bordons. Y dos canonges portaven capes y bordons.

»Y totes aquestes nits intermèdies feren alimares y grans festes. Y esta nit, ço és, lo dijous al vespre, no y hagué alimares. E totes aquestes nits, entre huyt y nou, tocaren los escolans, y a migjorn axí mateix. E pagà’ls la Ciutat».219 Finalment, el Llibre ens fa adonar que «arribaren a la platga de València dia de Sant Pere, a la oració del vespre. E per lo marveny que y havia, no desembarchà fins a la matinada al trencar de l’alba, hon foren los jurats, y governador y officials reals».220

En Miquel Garcia, a la seva crònica de La Germania dels menestrals de València, en parlar dels fets de l’any 1525, recull l’arribada de Francesc I amb profusió de detalls: «E vengué a desembarcar el dit rey de França al Grau de València, divendres, lo darrer dia de juny del mateix any. E aquest dia dinà en la Tereçana del Grau, e al vespre a sopar e dormir al Real de València. E lo disapte de matí entrà en València a cavall, a anà a visitar la reyna Germana ja dita, que posaba en lo palau del Bisbe. E de ací lo portaren a Beniçanó, lloch de mossèn Cabanyelles, governador de València. E ací estigué alcuns dies, ahont vengué gent infinita per a esser curats de porcellanes, les quals curaba lo dit rey, fent-los la senyal de la creu aprés que avia ohuït missa cada dia. E partí de Beniçanó, qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena. E de València ixqueren ab ell per acompanyar-lo fins a Requena molts cavallers. E de Requena fonch portat a Madrid».221 Dada que recull, així mateix, també abundosament, En Gaspar Escolano. Per ell, després de ser capturat el rei de França pels exèrcits imperials, «el vint-i-quatre de febrer de mil cinc-cents vint-i-cinc, fou portat a Espanya a lliurar-lo a l’Emperador, i desembarcat al Grau de València. El concurs [de gent] que sortí a veure’l era innombrable (com es deixa considerar de ciutat tan populosa), i esdevingué que, venint infinits vailets de catorze i quinze anys amb llurs espases i dagues al costat, atònit que tan aviat s’ensenyessin a armes, digué amb admiració: Sortosa Espanya, que engendres els fills armats. D’allí fou portat a visitar la reina Germana al Palau Reial, i després el passaren a Benissanó, lloc de moriscos, que era de mossèn Jeroni Cabanyelles, governador de València, i el posaren amb guardes al seu castell, fins que l’Emperador en fos avisat i enviés l’ordre del que fos faedor».222 Segons En Dormer, arribaria a Benissanó el primer de juliol i s’hi estaria quinze dies,223 després dels quals se’l conduiria cap a la cort perquè es trobés amb l’Emperador. Amb el rei ja tancat aquí, Carles I escriu al 6 de juliol a la seva tieta Margarida d’Àustria que «mentrestant, jo he tingut noves de com ell [el rei Francesc] ha arribat al meu regne de València i he fet posar la seva persona en bona seguretat».224 En una carta datada a “Venysnom”, que és la grafia errònia de Benissanó, al 20 de juliol, Monsieur de Bryon li comunica a madama d’Angulema que Carles ha enviat al comanador Figuerola «per desallotjar-ne el rei i aproximar-lo a l’Emperador».225 Segurament encara s’hi estaria un dia més, car En Dormer ens assegura que fins al dia 22 el rei gal no va entrar a Requena, ja Castella. O sigui, que podem dir sense temor a equivocar-nos que, atès que es pot anar de Benissanó a Requena en una jornada, que Francesc fins al 21 de juliol va romandre al regne de València. Data que també assumeix la López de Meneses,226 que, encara, el fa passar per Bunyol.227 I és aquest dia mateix que avançarà decididament cap a la cúria imperial, fos on fos.

Com ens relata En Bofarull, el rei Francesc va ser portat a Barcelona a bord d’una gran armada imperial, «composta de vint-i-dues galeres i nou bergantins».228 Ja hem vist com per En Santacreu eren «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins».229 I En Dormer puntualitza que el monarca gal va ser conduït «amb 21 galeres (no 17 com escriu En Sandoval) i 9 bergantins».230 En Pardo Molero assegura que «eren quasi tots els efectius navals de l’imperi al Mediterrani».231 I el que és més important: «tota la guarda i soldats eren espanyols».232 Espanyols que, com no costa gaire suposar, venien de Sicília i Nàpols,233 és clar, molts d’ells amb les vint galeres de l’Hug de Montcada,234 a més a més dels «400 catalans» que hi van anar amb En Lluís d’Oliver, vescomte de Castellbò, pagats per ell mateix;235 els més de mil soldats que conduïen els germans Joan i Felip de Cervelló, Ferran de Corbera, Jeroni Tomàs i Joan de Vilanova;236 i els qui van anar a les ordres de coronel Joan d’Aldana, d’En Pere Bayard de Ribagorça o d’En Pere de Cardona,237 sense menystenir tots els altres catalans que venien de Roma.238 No es tractava, doncs, d’una armada qualsevol, sinó d’un estol de vaixells que duia presoner el rei de França, amb el qual Carles pensava negociar el futur polític d’Europa. També ens hem adonat com el dilluns 19 de maig el Dietari de la Generalitat recollia que van arribar a la platja de Barcelona En «Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor», amb «XXI galeres, de les quals les XV eren de sa magestat molt armades y ornades, e les VI eren del rey de França».239 El dijous propsegüent, sense perdre més temps, En Lanoy es tornava a embarcar, «portant lo rey de França presoner, ab les XXI galeres que eren arribats [sic] en la present plaja» i «partiren e feren vela la volta de la ciutat y port de Tarragona».240 Com que sabem que el virrei Lanoy anava «a la galera del comanador Icart»,241 i també som coneixedors que els Icart eren tarragonins,242 és molt normal que l’armada fes aquí una petita parada.

Sembla, doncs, que el Dietari no anotaria la dada menor que les galeres imperials anaven també acompanyades per sis bergantins –que diu En Bofarull– o nou –que comenta En Dormer–. Que l’armada havia de ser més gran i majestuosa del que recullen la majoria de textos escrits, ho podem conjecturar per la informació complementària que ens forneix En Juan Francisco Pardo, qui, en parlar-nos del trasllat del rei francès a Barcelona, subratlla que l’estol constava «ni més ni menys que de quinze galeres, dues fustes i divuit bergantins. Eren quasi tots els efectius navals de l’imperi a la Mediterrània. Aviat se’ls uniren sis galeres franceses, que s’armaren amb soldats espanyols. El 19 [de juny] arribaren a Barcelona, i l’últim dia de mes a València».243 En arribar-hi, el dia de Sant Pere, «a la oració del vespre»,244 l’armada continuava sent, grosso modo, de «vint galeres y quatre bergantins».245 O com exposa l’Antoni Sanchis, Francesc I va desembarcar al Grau de València, «acompanyat per quinze galeres, de dues fustes i divuit bergantins de l’armada imperial, a més a més de sis galeres franceses».246 L’estol era el mateix que havia aportat a Barcelona uns dies abans, car En Sandoval reconeix que «de Barcelona vingué tota l’armada amb el rei a desembarcar a València»247 i En Dormer assenteix que, a Barcelona, «s’embarcà el rei a les mateixes galeres cap a València».248

Com veiem, no hi ha una certesa absoluta sobre el nombre de naus. Però sí que hi ha una imatge que es repeteix inamovible: que el rei presoner viatja a bord de l’armada imperial, una gran armada que sempre –ho descrigui qui ho descrigui– supera les vint naus, comptant-hi les galeres, les fustes i els bergantins. L’estol sencer, sota el pòndol del virrei de Nàpols, on sigui que es desplaci i arribi, condueix sempre el rei Francesc. I això és el que cal retenir. Almenys per ara.

Així doncs, sembla prou evident que el rei de França va ser acollit a Catalunya com un hoste de qualitat extraordinària, més que no pas com un autèntic presoner de guerra. En Soldevila ho ha observat amb ull precís, car en descriure l’orgull que van sentir llavors els catalans «per tenir dins llur capital el monarca més poderós de la terra»,249 advera que aquests «van fer un acolliment cortès i complagut a Francesc I de França, que, presoner a Pavia, va passar quatre dies a Barcelona».250 I encara és més puntual en el relat En Pero Mexia, a la seva Crónica del Emperador Carlos V, car explica que «així a Barcelona com a València i en d’altres parts, li foren fetes rebudes solemnes, i la seva persona [fou] rebuda i tractada amb tant de respecte i acatament com si caminés per les seves terres de França i vingués acompanyat dels seus vassalls i criats».251

A partir d’aquí, els tres cronistes de l’Emperador que he citat, En Santacreu,252 En Mexia253 i En Sandoval,254 fan anar el rei francès presoner de la ciutat de València directament cap a Madrid. El més escarit de tots és En Mexia, que, malgrat i ser contemporani de l’Emperador, i el seu cronista particular, només ens diu que el rei, «de Barcelona fou portat per mar a València, i per terra portat a la vila de Madrid».255 I jo no hi tindria res a dir, si no fos que el Llibre d’Antiquitats de la Seu i En Gaspar Escolano, tal com acabo de glossar, especifiquen a la menuda que, de València, no el van dur directament a Madrid, sinó al castell de Benissanó, que era del governador Jeroni de Cabanyelles, on va romandre –com hem vist– dues setmanes.256 En Dormer, que ressegueix també l’itinerari del rei presoner per Palamós, Barcelona i València, en arribar a Benissanó, ens detalla encara que Francesc I va tenir certs problemes amb uns moriscos.257 Dada que recull alhora l’Escolano assenyaladament.258 En Dormer, per acabar, també ens reporta de Benissanó que «quinze dies s’estigué el rei en aquest lloc, ocupat el cos en la cacera i d’altres exercicis, i l’ànim en molt profunda malenconia; deixà escrit a dalt de la paret de la seva cambra unes lletres amb aquests indicis».259 Per aquesta mateixa raó, En Vicent Boix, pel que fa a la captura del rei francès, ens exposa que, a Pavia, un cop «vençut aquest cèlebre rei cavaller el dia vint-i-quatre de febrer, fou traslladat amb les majors distincions a Espanya per ordre de l’Emperador, [i] desembarcat a València, on el llavors virrei i capità general mossèn Lluís de Cabanyelles, senyor d’Alginet, l’allotjà a la seva pròpia casa, tot quedant des d’aquella època la memòria del trànsit per aquesta ciutat de l’esforçat rival de Carles I en una petita làpida col·locada fins a l’any mil vuit-cents quaranta-tres a la cantonada de la casa dels marquesos de la Olmeda, ara fonda d’Europa».260

Tot el que he anat ressenyant fins aquí és una informació verídica i contrastada documentalment, no només en fonts oficials, sinó majorment per múltiples fonts, mal que diversos historiadors tan sols relatin, com denuncia En Bofarull, «la seva vinguda a Barcelona, abans de guardar-lo a l’anomenat castell de Madrid»,261 que ara de moment sabem, a manca d’altres dades, que era el de Benissanó. Sembla, doncs, que les cròniques oficials, han volgut retallar l’estada de Francesc I a les terres catalanes de forma expeditiva i contumaç. En aquest sentit és més que simptomàtic que En Gonzalo Fernández de Oviedo, per bé que ens digui que el 20 de juny l’Emperador va rebre la nova que Francesc I «era desembarcat a Espanya al port de Roses, feia tres dies»,262 no ens digui pas que arribés a Barcelona, malgrat assegurar-nos que aquell port de Roses «és a Catalunya, a sobre de Barcelona».263 I, no deixa de ser sorprenent que, tot seguit, el dia 24 propsegüent, a commemoració de l’arribada del rei Francesc, el faci moure i celebrar justes i jocs de canyes amb tota naturalitat per un lloc indeterminat264 –que sabem del cert que, pel que acabo d’exposar, era Barcelona o Tarragona–, però que, a l’inici del manuscrit, ens ha dit que era Madrid,265 mentre esborra qualsevol traça de la seva presència a la Nació Catalana.

Conformement, tampoc no ens hauria de deixar indiferents que la Crónica del Emperador Carlos V, d’En Pedro Girón, funcionari reial del Consell de la Cambra de l’Emperador, passi expeditivament de l’any 1516 al 1529,266 any aquest on, a més a més, el relat comença estroncat. Per això mateix, En Peter Rassow, subscriu que l’any 1529 «és continuació de quelcom que falta».267 L’esporgada ens indica, per tant, que hi havia en aquests anys alguna informació que no es podia transmetre en una crònica oficial. I menys si havia de tenir transcendència pública. La mateixa retallada que sofrirà l’obra del cronista valencià Martí de Viciana, puix, tot i tenir accés a la documentació oficial i saber de primera mà que el rei de França va ser conduït a València, on va ser rebut per les multituds, i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, la seva Crònica de València només indica que Francesc I, després de ser capturat a Pavia, «fou portat pres a Espanya; i tenint-lo l’emperador en el seu poder a Madrid, com que era molt desitjós de la pau, i ple de clemència, fou content d’alliberar el rei de França».268 I res més. Gràcies a aquest silenciament tan forçat com incomprensible a la ploma d’un valencià culte i molt ben informat, ara és fàcil d’intuir que l’estisorada evident dels censors ens indicaria el captiveri del rei Francesc en terres catalanes: ara a Barcelona, ara a Tarragona, suara a València. I això ara és el que compta, i és de tot en tot transcendent, perquè situa i emmarca els fets en un context històric netament català.

Amb tot, el Llibre d’Antiquitats és de les poques fonts oficials que conec que no relata explícitament la conducció del monarca francès a Madrid, sinó que tan sols ens innova que va ser dut a València amb vint galeres. I d’aquí al castell de Benissanó, perquè no pas ell −el rei francès−, sinó «lo virrei de Nàpols havia de partir per a l’emperador y rey nostre senyor, qui estava en Toledo».269 En cap moment no ens diu que Francesc I l’acompanyés. Més aviat s’hi detecta una certa ambigüitat, atès que les galeres que l’havien conduït, fins llavors, arreu on anava, ara «passaren-les al port de Dénia»,270 però sense dir-nos tampoc si el rei hi anava o no. Com que el cap dels exèrcits i de l’armada era En Lanoy, i el gros de l’armada veiem com passa de Gènova a Barcelona i de Barcelona a València, sempre acompanyant el rei francès captiu i presoner; quan el mateix estol surt de la capital del Túria per anar cap a Dénia, és més que conjecturable que En Lanoy hi continués anant, i amb ell el rei Francesc, perquè el nombre de naus continua sent el mateix. Tot fa sospitar que restaria presoner en algun lloc de València, perquè el darrer paràgraf del capítol que parla «De la presa del rey de França», un cop ja partit el virrei de Nàpols –segons el text– cap a la Cort, i les naus cap a Dénia, ens explicita que «lo rey era hun home molt gran, y molt dispost y apersonat, de huns trenta-cinch anys, que·s deÿa Ffrancés d’Angulema».271 I ens el descriu com si encara fos al país. Com si el cronista encara el tingués a davant. Però, evidentment, tan sols ho puc conjecturar.

Aporta una mica de llum En Carlos Sarthou, que, en parlar dels presoners famosos que van estar reclosos al castell de Xàtiva, escriu: «D’altres autors, sense cap mena de testimoni també fan presoners del castell xativí d’altres personatges com Cèsar Borja, el príncep Carles de Viana, i, sobretot, el monarca francès Francesc I, captiu a Pavia del nostre rei emperador Carles I».272 I continua: «Incendiat l’arxiu de Xàtiva al 1707 per ordre de Felip V, desaparegueren tots els valuosos documents històrics dels segles XIII al XVII, i en altres arxius no veiem corroborada aquesta citació de la detenció del rei francès a Xàtiva. Tampoc en fan esment els nostres cronistes regnícoles, ni els historiadors antics ni moderns; tots el traslladen d’Itàlia a Madrid, en dues ratlles, sense preocupar-se de l’itinerari del seu captiveri».273 Llavors, mira de refer els punts clau d’aquell periple i el que en treu és que va passar per Roses, Barcelona i València, conduït per la flota de les més que repetides galeres. A València va ser traslladat al Palau Reial i l’endemà va visitar la virreina Germana, que s’allotjava al palau de l’arquebisbe.274 I, a la vista de tot plegat, intuïa que «és indubtable que el vencedor Carles volgué que el seu captiu Francesc fos allotjat al castell de Xàtiva, mentre s’estudiaven les condicions d’un tractat de pau».275 En James Bacon, si bé al 1830, vindria a confirmar l’asseveració d’En Sarthou, car subscriu que l’Emperador, assabentat de la captura del rei francès a Pavia, «li assignà per residència la fortalesa de Xàtiva, a València, i després un palau a Madrid».276 I, conformement, ho relata En Prosper Gachard: «Carles Cinquè havia deliberat amb els seus ministres el lloc on seria guarda aquest monarca; s’havia decidit el castell de Xàtiva, situat a nou llegües de València».277 Xàtiva, doncs, per bé que amb una certa timidesa, es va fent present a la documentació, i ens fa conscients que el rei Francesc, potser, més que ser conduït de Gènova a Madrid, com diuen els textos més esporgats, ho devia ser a Xàtiva. O en algun lloc del regne de València, com sembla copsar-se a les Memòries d’En Martin du Bellay, que, tot i descriure que el regi presoner va ser portat de Barcelona a Tarragona i d’aquí a la ciutat de València, en canvi, expressa que, mentre era encara aquí, o en algun lloc de l’entorn, «se li girà al rei una febre vehement al castell de Madrid».278 De la qual cosa n’extrec que «Madrid» és una interpolació de contingut polític per desubicar l’escena de l’empresonament històric i passar-lo al pla llegendari castellà, que s’anirà repetint en documentació diversa, tant escrita com impresa. En aquest sentit, resseguint la correspondència de la germana del rei Francesc, Margarida de Navarra, que es va traslladar a Espanya per visitar-lo, l’Aimé Champollion s’adona de certes irregularitats i escriu: «L’editor de les lletres de Margarida de Navarra fa arribar el rei a Madrid a començament de juny (2n recull, p. 34). Hom veu per aquesta lletra que el 28 de juny Francesc I era encara a València».279 Cosa que no és certa, perquè hi arribaria al 1529 i hi romandria també al llarg del mes de juliol, car en una lletra de Monsieur de la Barre a la duquessa d’Alençon, li exposa com, en un dia no especificat d’aquest darrer mes, «le Roy s’en va a monter à cheval pour aller à vespres à Saint-Geronime»,280 que sembla que és el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, a vuit quilòmetres de Gandia. Amb la qual dada veiem que el rei Francesc, més que trobar-se a Toledo o Madrid, com assevera la documentació oficial, continuava dirigint-se cap al sud del regne valencià. Ja he comentat més amunt que el 22 de juliol Francesc es va desplaçar, des de Benissanó cap a alguna altra ciutat. Ara sabem que potser no anava cap a Requena, en direcció a Castella, sinó que devia tornar a València, on novament s’embarcaria, perquè al cap de poc ja el localitzem a Gandia, des d’on, com diu la lletra d’En De la Barre, havia anat a cavall al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. La tornada a la capital del Túria es pot deduir d’una lletra dels jurats de València, senyors de les viles de Benaguacil, La Pobla de Vallbona i Paterna, del 17 de juliol, per la qual comuniquen als prohoms de La Pobla que rebran el seu procurador general, En Lluís Jeroni de Vilarrasa, «per aposentar dita bandera per la guarda del senyor rey de França, e axí es nostra voluntat hi us manam que la dita bandera de cent cinquanta homes sia aposentada»281 allà. És a dir, que si el rei Francesc s’encaminava cap a València, com jo conjecturo, podria passar perfectament per La Pobla i, fins i tot –com els noms de les viles que apareixen al document suggereixen–, per Benaguacil i Paterna, que s’hi troben de camí. I d’aquí l’esment a «la guarda del senyor rei de França». El mateix esment que en fa el Llibre d’Antiquitats, quan, un cop desembarcat a València i visitat pel comte d’Oliva Serafí de Centelles, el van portar al Real, «e venien de guarda dos banderes, ab obra de CC hòmens, escopetés i piqués.282 A València s’embarcaria a l’estol imperial i acte seguit sorgiria a Dénia, com exposa el Llibre d’Antiquitats i reconeix la López de Meneses.283 A favor encara d’aquesta conjectura de fer tornar Francesc I a València i embarcar-lo aquí per mar cap al sud del país, vull portar a col·lació un fragment de la «Relació de les Coses de la Germania de la Ciutat e Regne de València», escrita per En Miquel Garcia. Aquest notari que, com hem vist, ja ens havia descrit que el rei francès va ser conduït a Benissanó, on s’estigué alguns dies, acte seguit narrava: «E partí de Beniçanó qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena».284 Però, ara, en lloc de fer-lo avançar de Requena cap a Madrid, o de deixar la narració aquí, el notari, sorpresivament, escriu que «de València ixqueren ab ell» molts cavallers.285 Amb la qual cosa, tornem a trobar Francesc a la ciutat del Túria, des d’on devia sortir, efectivament, amb molts cavallers, però no pas cap a Madrid, sinó cap a Xàtiva. Els retocs s’expliquen perquè el text és «una còpia del segle XVIII»,286 l’única conservada, i reescrita, curiosament, després de l’ocupació espanyola de principis d’aquest segle. Tampoc no és gens d’estranyar que no se n’hagi conservat l’original i que, com altres cròniques del XVI reescripturades al XVIII denoti que se «n’ha alterat el sentit», per tal com «els canvis no sempre són innocus» i responen «a vegades a un cert criteri de censura».287 Una censura necessària i vital per reescriure la història d’Espanya i atorgar-li aquells fets i gestes de prestigi que no havia tingut.