La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí

Malauradament Martí no va aconseguir tornar el crèdit abans de la fallida de la banca Pasqual i Esquerit, amb el consegüent pas de la Vall d’Uixó i de la Serra d’Eslida als creditors.61 La liquidació d’aquell deute va significar un malson per a l’infant, que va tractar de trobar nous creditors (ho intentà, infructuosament, a València, amb la família Centelles, docs. 43 i 53); va sol·licitar al rei que li lliurés la possessió de Vila-real i alguns castells, a fi que els seus rèdits l’ajudassen a pagar el deute (doc. 43); i va suplicar insistentment al seu pare (des del 5 de març de 1381 fins a l’octubre de 1386) que pagara el deute, en un intent d’evitar el «mogobell», és a dir, un increment dels interessos. Les gestions dutes a terme en el desempenyorament d’Uixó es perllongaren anys i, com hem vist, evolucionaren des de la fórmula de remissió d’aquells llocs mitjançant la venda de censals morts i violaris (docs. 56, 58 i 59) a la fórmula del segrest, solució escollida en 1387 per liquidar el deute i redimir els drets i la jurisdicció senyorials sobre Uixó i Eslida (doc. 127). El procés estigué farcit d’entrebancs importants. Alguns foren jurídics, perquè els creditors no volien fermar els sindicats acordats i signats ja per l’infant al·legant que Uixó i Eslida eren comunitats musulmanes i no es poden sotmetre a sentència de vet, de manera que es podia restringir la possibilitat del recurs al rei (doc. 62). Altres dificultats eren personals, perquè la infanta Maria vindicà davant de la cort del governador de València que considerava Uixó i Eslida propietat seua, atès que l’any 1372 li havien estat assignats pels reis, Pere i Elionor, com a dot, amb tinença d’ús i costum d’Aragó. L’infant els havia empenyorat sense el seu consentiment i acord a Pere Pasqual i Arnau Esquerit, raó per la qual el seu patrimoni havia sofert, al seu parer, gran dany (docs. 96 i 101). En conseqüència, es mostrava reticent a fermar la venda dels censals morts de la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida (doc. 113). Calgué així aconseguir la seguretat de la ferma del duc de Girona, germà seu, hereu de la Corona, per a garantir la venda d’aquells censals (doc. 119). Finalment la restitució a la Corona d’aquells territoris empenyorats mitjançat la fórmula del segrest els alliberà dels canvistes i, de retruc, dels creixents interessos o «mogobells» que els creditors exigien.

Hi ha un paràgraf que ens dona la clau definitiva de la crispació personal i de la greu situació financera de l’infant Martí arran de tota aquella situació, més si es considera que pel seu patrimoni personal, hauria d’haver estat un dels homes més benestants de la monarquia. El 26 de gener de 1385, l’infant va retraure a Berenguer de Relat, mestre racional de la cort, i al tresorer reial, que no el recolzassen en els seus intents de desobligar el seu pare del deute amb els canviadors. Els recriminava els greuges que li imputaven en l’empenyorament d’or, argent, perles i pedres precioses, així com també de la Serra d’Eslida i de la Vall d’Uixó i altres llocs de València, que sumaven en total uns 60.000 sous de rendes anuals. En un to dur deixà escrit (doc. 85):

E tot açò s’és fet e·s fa per gran e desordenada favor que vós e lo dit tresorer los havets dada e dats contra Déu e justícia, e vageus lo cor que nós no som de fust que d’açò e d’àls no hajem sentiment e que per colpa vostra e del dit tresorer romanim desheretats de les millors rendes que havem, e injuriats e agreujats, e no sens causa, car no ha juheu en la senyoria del senyor rey qui u hagués sofert.

La conjuntura de la desfeta dels ingressos de l’infant i de la Corona mostra una monarquia d’ingressos esquifits. A les darreries del segle XIV els rèdits dels abundants recursos de la Corona eren insuficients: el model financer tradicional d’arrel feudal estava estructuralment esgotat, com apunta Enric Guinot.62 Tot per armar i sufragar l’expedició a Sicília (doc. 259). Els documents d’Uixó ens situen concretament en aquesta tessitura: finançar, amb el recolzament de les vil·les sarraïnes valencianes, les operacions bèl·liques promogudes per l’infant Martí en defensa de la regència del seu fill, Martí, en aquella illa. Una conjuntura preeminent per a la Casa reial que feu trontollar tots els fonaments del seu patrimoni.

5

El corpus documental que ací presentem, ens permetrà conèixer millor la història política de l’aljama dels sarraïns d’Uixó, emmarcada en el regim senyorial posterior a la conquesta. També precisar el nostre coneixement d’aspectes de la vida econòmica i social de les comunitats musulmanes residents al Regne de València. Igualment, pot ser útil per a investigadors especialitzats en el règim senyorial tardomedieval valencià i per als que s’endinsen en les histories locals que ací s’esmenten (la Vall, Alfondeguilla, Castro, Serra d’Eslida, i algunes de les tinències de Xèrica).

Aquest és un llibre que representa un pas en la direcció de la recuperació documental exhaustiva de la història de la Vall d’Uixó. Dic un pas, un sol pas. Des del punt de vista de les col·leccions documentals o diplomataris, la història de la Vall no té una llarga tradició, tot i haver estat objecte d’estudis monogràfics anteriorment. La recerca arxivística no pot ser el parent pobre de la història. Una vindicació de l’arxiu com a laboratori de la història ja fou feta per l’historiador francès malaguanyat en la Segona Guerra Mundial, Marc Bloch, que encara hui té vigència en col·leccions com la de les Fonts Històriques Valencianes. Aquest llibre ha ficat fil a l’agulla, ara cal continuar cosint.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ

1. Es conserven les grafies tradicionals.

2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.

3. S’accentua el text d’acord amb les regles ortogràfiques vigents.

4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, f/s, u/v i c/ç, d’acord amb els usos actuals. Per a les parts en llatí, igualment es procedirà amb la c/t davant d’i seguida de vocal, que es redueix a la forma c: Valencia, Valencie...

5. Simplificació de les consonants dobles a inici de paraula només.

6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.

7. S’aplica el criteri normatiu de l’ús de majúscules i minúscules.

8. S’usa la dièresi i el guionet d’acord amb la normativa actual.

9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesi: R(amon).

10. S’empra l’apòstrof d’acord amb la normativa actual.

11. Les formes verbals del verb ‘haver’: ‘ha’ ‘he’, quan no duen la ‘h’, van accentuades de la següent manera: ‘à’ i ‘é’.

12. S’empra el punt volat per a indicar l’elisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen representació gràfica en la normativa actual.

13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .IIM.

14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.

15. Les lletres o mots omesos per l’escrivà i indispensables per al sentit, els quals són restituïts per l’editor, van entre parèntesis angulars < >.

16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].

17. La indicació d’un blanc s’indica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, s’indica: ||5r (en blanc).

18. Les indicacions com (sic) van entre paréntesis redons.

19. Les lectures dificultoses o no segures que sí poden restituir-se pel significat o per aparèixer en altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts [...]. També pot advertir-se mitjançant un signe d’interrogació.

20. Les notes i mots al marge del document, la indicació d’un símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.

21. Els interliniats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades d’aquesta manera: \abc/.

22. Els casos sovintejats d’abreviatures que sempre s’escriuen en llatí, en els documents no llatins, s’han normalitzat, com ara Barchinona per Barcelona.

23. La t tironiana, amb sentit d’et, es transcriu et o e d’acord amb l’ús de l’escrivà.

FONTS UTILITZADES

Els registres de la Reial Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona que han estat consultats per a compilar el present diplomatari són un total de 48 volums (els números 2063 a 2110), corresponents a la lloctinència de l’infant Martí i la seu esposa Maria de Luna, que comencen l’any del seu matrimoni 1372 i finalitzen al ser nomenats reis:

Comune et curie de l’infant Martí. 17 volums, datats des de setembre de 1372 a setembre de 1393. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2063 a 2079.

Diversorum Sigilli Secreti de l’infant Martí. 4 volums, datats des de març de 1390 a febrer de 1392. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2091 a 2094.

Gratiarum et peccunie de l’infant Martí. 5 volums, datats des de desembre de 1379 a setembre de 1395. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2085 a 2088 i 2090

Guerre de l’infant Martí. Únic volum, datat des de novembre de 1389 a octubre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2103.

Proprium de l’infant Martí.. Únic volum, datat des de gener de 1386 a març de 1390. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (f. 1-48).

Sigilli secreti de l’infant Martí. 4 volums, datats des de març de 1373 a desembre de 1377. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2097 a 2100.

Tractarum regni Sicilie de l’infant Martí. Únic volum, datat des de maig de 1392 a juny de 1402. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2104.

Comune gubernacionis de l’infant Martí. 5 volums, datats des de febrer de 1387 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2080 a 2084.

Curie gubernacionis de l’infant Martí. 2 volums, datats des de març de 1387 a gener de 1392. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2095 a 2096.

Gratiarum gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des de febrer de 1387 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2089.

Peccunie gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des d’abril de 1390 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (ff. 49-56, olim 1-8).

Sententiarum gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des de maig de 1378 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2101.

Curie de la infanta Maria. 6 volums, datats des de setembre de 1372 a novembre de 1397. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2105 a 2110.

BIBLIOGRAFIA

APARICI MARTÍ, Joaquim, «Artesanos musulmanes de la Vall d’Uixó a fines del siglo XV e inicios del XVI», en Honori Garcia: El personatge, l’època, el centre, Castelló, Diputació de Castelló, 1997, pp. 159-170.

— «Moreries urbanes a Castelló: la integració del treball artesà musulmà durant el segle XV», en XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó: El món urbà a la Corona d’Aragó. Del 1137 als Decrets de Nova Planta, 2003, vol. 1, pp. 171-183.

ARAGó CABAÑAS, Antonio M.ª, «La escribanía de Juan I», en La Corona de Aragón en el s. XIV. Congreso de Historia de la Corona de Aragón (8. 1967. Valencia), València, [s. n.], 1973, vol. 2, pp. 269-293.

ARGUDO PÉRIZ, José Luis et al., El señorío jurisdiccional de María de Luna. Un «registro de cartes» de 1409, Saragossa, Instituto Fernando el Católico, 1988.

ARROYAS SERRANO, Magín i Juan P. GALIANA CHACÓN, La repoblación del Valle de Uxó en sus documentos, la Vall d’Uixó, CEV, 2014.

BARCELÓ TORRES, Carmen, «L’Alfondeguilla i Castro. La situación de los mudéjares castellonenses en el siglo XIII», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LVI (1980), pp. 126-139.

— Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, València, Universitat de València, 1984.

BAZZANA, A. i P. GUICHARD, «Castell d’Uxó. Vall d’Uxó. La Plana Baixa», Memorias arqueológicas de la Comunidad Valenciana (1984-85), 1988, pp. 128-129.

— «Un Hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó (Castellón), II», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20 (1999), pp. 317-346.

BURNS, Robert Ignatius, Medieval Colonialism: Postcrusade Exploitation of Islamic, Valencia, Princeton, New Jersey, Princeton University Press, 1975.

— L’Islam sota els croats. Supervivència colonial en el segle XIII al regne de València, València, Eliseu Climent, 1990, 2 vols.

BURNS, Robert Ignatius i Paul E. CHEVEDDEN, Negotiating Cultures Bilingual surrender treaties in muslim-crusader Spain under James the Conqueror, Leiden, Brill, 1999.

BUTZER, K. W. et alii., «Medieval Muslim Communities of the Sierra de Espadan, Kingdom of Valencia», Viator, Medieval and Renaissance Studies, vol. 17 (1986), pp. 339-413.

CANELLAS, Beatriz i Alberto TORRA, Los registros de la cancilleria de Alfonso el Magnánimo, Madrid, 2000.

CÁRCEL ORTÍ, M.ª Milagros i Vicent PONS ALÓS, «La Cancillería de Martín el Humano a través de los Registros Notariorum (1396-1410)», SCRIPTA, Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 6 (2015), pp. 1-23.

CASTÁN ESTEBAN, José Luis, «El derecho de pastos de mudéjares y cristianos en los señoríos valencianos: el Ducado de Segorbe», en De mudéjares a moriscos: una conversión forzada. VIII Simposio Internacional de Mudejarismo, Teruel, Centro de Estudios Mudéjares, 2003, vol. 1, pp. 241-254.

CERVANTES PERIS, Francisco Javier, «La receptoría general del antiguo patrimonio de María de Luna. La gestión de la deuda censal en unos estados feudales del XV valenciano», Pedralbes: Revista d’Història Moderna, 13 (1993), pp. 249-254.

— «El Valle de Almonacid, la Serra d’Eslida y la Vall d’Uixó. Problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)», IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana, Ontinyent, 1997, pp. 295-303.

— «El antiguo patrimonio de María de Luna: crédito censal y consolidación feudal (1372-1425)», en El poder real en la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI): XVº Congreso de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, tom IV, 1996, pp. 51-68.

— La herencia de María de Luna. Una empresa feudal en el tardomedievo valenciano, Sogorb, Ayuntamiento de Segorbe, 1998.

CLARAMUNT, Salvador, «Un pliego de cuentas de María de Luna conservado en el Archivo de la Basílica del Pino de Barcelona», En la España Medieval: Estudios dedicados al professor don Julio González González, Madrid, Universidad Complutense, 1980, pp. 75-88.

CONDE Y DELGADO DE MOLINA, R. i M. CÁRCEL ORTÍ, «La Corona de Aragón: documentación real. Tipologia (siglos XIII-XIV)», en Diplomatique Royale du Moyen-Âge XIIIe-XIVe siècles. Actes du Colloque, Porto, Faculdade de Letras, 1996, pp. 273-297.

— La Brújula. Guía del Archivo Real de Barcelona. Pere Benet (1601), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999.

Crònica de Pere III el Cerimoniós. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2014.

DOMINGO I GABRIEL, Anna, «La criminalitat entre els sarraïns de la Corona d’Aragó en el segle XIV», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 6 (1995), pp. 161-167.

FEBRER ROMAGUERA, Manuel Vicente, Cartas pueblas de las morerías valencianas y documentación complementaria, Saragossa, AUMAR, 1991.

— Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006.

FELIP SEMPERE, V., «Ratificació de la venda de la Vall d’Uixó a Gilabert de Centelles (1360, desembre, 5)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXI (1985), pp. 377-378.

FERRER I MALLOL, Maria Teresa, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1970-1971), pp. 351-451.

— Els sarraïns de la Corona catalono-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació, Barcelona, CSIC, 1987.

FERRER I MALLOL, Maria Teresa, «La tinença a costum d’Espanya en els castells de la frontera meridional valenciana (segle XIV)», Miscel·lània de Textos Medievals, 4: La frontera terrestre i marítima amb l’Islam, Barcelona, CSIC, 1988.

— «El Consell reial durant el regnat de Martí l’Humà», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom I, vol. 2, pp. 173-190.

— «Las comunidades mudéjares de la Corona de Aragón en el siglo XV: La población», en VII Simposio Internacional de Mudejarismo. De mudéjares a moriscos, una conversión forzada. Teruel 15-17, septiembre, 1999. Actas, Terol, Centro de Estudios Mudéjares-Instituto de Estudios Turolenses, 2002, vol. 1, pp. 27-153.

— «Documentación sobre mudéjares del Archivo de la Corona de Aragón», en Fuentes documentales para el estudio de los mudéjares, Terol, Instituto de Estudios Turolenses, 2005, pp. 9-53.

— «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei de la dinastia barcelonina», en Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, IEC, 2015, pp. 11-48.

— «El rei Martí i el seu regnat a través de textos de cròniques», en Martí l’Humà: el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410): l’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, IEC, 2015, pp. 901-962.

Furs de València, a cura de Germà Colom i Arcadi Garcia, Barcelona, Barcino, 1970.

GARCÍA EDO, Vicent, La carta pobla de 1250 i el dret dels musulmans de la Vall d’Uixó, la Vall d’Uixó, CEV, 2000.

GARCIA I GARCIA, Honori, «Carta puebla de la Vall de Uxó por don Jaime I en agosto de 1250», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIII (1932), pp. 168-176. [Colección de cartas pueblas, XXXVII.]

— «La gobernación foral deça lo riu d’Uxo», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIV (1933), pp. 426-432.

— Orígenes del Ducado de Segorbe, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura, 1933.

— Estado económico social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón, Vic, Imp. Ausetana, 1943.

— Notas para la historia de Vall de Uxó, la Vall d’Uixó, Ajuntament de la Vall d’Uixó, 1982.

GARCIA I SANZ, Arcadi, «Mudéjares y moriscos en Castellón», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVIII (1952), pp. 94-114.

— «El censal», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXXVII (1961), pp. 281-310.

GIRONA LLAGOSTERA, Daniel, «Itinerari del rei en Martí (1396-1402)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, IV (1911-1912), pp. 181-184.

— «Itinerari del rei en Martí (1403-1410)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, V (1913), pp. 515-654.

— Itinerari del rei en Martí (1396-1402 i 1403-1410), Barcelona, Imp. Henrich, 1916.

— La darrera malaltia de la Reyna Maria de Luna (1407), Barcelona, 1922.

GRAU MONSERRAT, Manuel, «Mudéjares castellonenses», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 29 (1961-1962), pp. 251-273.

GREGORI ROIG, Rosa Maria, «Emfranchimus et franchos et inmunes facimus vos»: aproximació a la vida dels mudèjars d’Uixó a través d’uns privilegis de franquesa (segles XIV-XV)», Aigualit: Revista del Centre d’Estudis Vallers, 15 (2017), pp. 165-211.

GUAL CAMARENA, Miguel, «Mudéjares valencianos. Aportaciones para su estudio», Saitabi, 34-35 (1949), pp. 165-190.

GUINOT RODRÍGUEZ, Enric, Cartes de repoblament medieval valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991.

— «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: El Regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108.

— «Sobre la gestió del patrimoni reial de la Corona d’Aragó en temps del rei Martí l’Humà», en Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.), Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2015, pp. 273-284.

JAVIERRE MUR, Áurea L., Maria de Luna, reina de Aragón, Madrid, CSIC, Instituto Jerónimo Zurita, 1942.

LABARTA, Ana, La onomàstica de los moriscos valencianos, Madrid, CSIC, 1987.

— «La antroponímia árabe en grafia latina como Fuente lingüística», en M.ª Luisa Ávila Navarro (ed.), Estudios onomásticos-biográficos de Al-Andalus, II, Granada, 1989, pp. 165-175.

LABARTA, Ana i Carme BARCELÓ, Archivos moriscos: textos árabes de la minoria islàmica valenciana, 1401-1608, València, Universitat de València, 2009.

Liber patrimonii regii valentiae. Edició a cura de Carlos López RodrígueZ, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006.

Llibre dels feits del rei en Jaume. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007.

LLORENS I RAGA, Peregrín-Luis, «Los sarracenos en la Sierra de Eslida y Vall de Uxó a fines del siglo XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XLIII (1967), pp. 53-67.

LÓPEZ ELUM, Pedro, «Proceso de incorporación a la corona real de Vall de Uxó, Sierra de Eslida y Segorbe en 1445», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, L (1974), pp. 51-65.

LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos, «El archivo real y general del Reino de Valencia», Cuadernos de Historia Moderna, 17 (1996), pp. 175-192.

MARTÍNEZ FERRANDO, José Ernesto, «Un interessant índex històric de pobles valencians», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XVI (1935), pp. 198-208 i 296-301.

MENEU, Pascual, «Nombres árabes de la província de Castellón o usados en ella», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, VI (1925), pp. 199-208.

MEYERSON, Mark D., «Un reino de contradicciones: Valencia, 1391-1526», Revista d’Història Medieval, 12 (2002), pp. 11-30.

PEÑARROJA, Leopoldo, Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall d’Uxó (1525-1625), València, Del Cenia al Segura, 1984.

— Historia de Vall d’Uxó, Castelló, Diputació Provincial, 2005.

PILES ROS, Leopoldo, «La situación social de los moros de realengo en la Valencia del siglo XV», Estudios de Historia Social de España, 1 (1949), pp. 225-274.

— Estudio documental sobre el Bayle general de Valencia, su autoridad y jurisdicción, València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1970.

POLES, A. i M. L. ROVIRA, «La torre medieval de la Torrassa (La Vall d’Uixó, Castelló)», Butlletí Associació Arqueològica de Castelló, 9-11 (1990-1991), pp. 91-105.

RIBERA, Julián, «Los Beni-Gaslón de Uxó», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XI (1930), pp. 65-67.

RIERA I SANS, Jaume, Catálogo de memoriales e inventarios del Archivo de la Corona de Aragón (siglos XIV-XIX), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999.

ROCA TRAVER, Francisco, «Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval (1238-1338)», Estudios de la Edad Media en la Corona de Aragón, V (1952), pp. 115-208.